EL CUENTO DE LAS COMADREJAS

 

Director: Juan Jose Campanella

Actors: Graciela Borges

               Oscar Martinez

               Luis Brandoni

               Marcos Mundstock

               Clara Lago

               Nicolas Francella

Any: 2019

Nacionalitat: Argèntina

Gènere: Comèdia negra

 

ARGUMENT

Mara Ordaz (Graciela Borges) ha estat una de les grans actrius del cine argentí, ara viu enclaustrada en una casa pairal al costat del seu marit Pedro de Córdoba (Luís Brandoni) , invàlid des de fa anys per culpa d’un accident.

En la mansió també hi viuen Martin Saravia (Marcos Mundstock), guionista de gran part de les pel·lícules de la diva i Norberto Imbert (Oscar Martinez), director dels films. Els dos, marits respectius de dues germans de Mara, mortes en accident.

Un dia arriben a la casa una parella, Bárbara Otamendi (Clara Lago) i Francisco Gourmand (Nicolas Francella), els dos demanen ajuda per trucar per telèfon però de seguida es mostren fascinats per Mara, es declaren fans seus i admiradors irredents de les seves pel·lícules.

La parella es guanya la confiança de la dona i un cert escepticisme de la resta d’habitants i torna a la casa, es presenten com agents immobiliaris i intenten convèncer a Mara perquè vengui l’ habitacle a canvi d’una bona suma de diners.

Norberto i Martin veuen en això una possibilitat de quedar-se al carrer i investiguen per saber que pretén realment la parella. Aquests volen, no sols comprar la casa, sinó crear en els terrenys una urbanització que els hi doni força beneficis.

Evidentment, no són admiradors de la diva sinó que s’han informat sobre la seva vida i pel·lícules per afalagar-la, enganyar-la i precipitar la compra.

Mara adverteix el parany i en connivència amb el marit i els parents rep a Bárbara i Francisco i els hi paren una trampa d’ insospitades consequències.

 

Resultat d'imatges de EL CUENTO DE LAS COMADREJAS IMAGENES

 

COMENTARI

Juan Jose Campanella és un dels directors referents del cinema argentí amb pel·lícules tan brillants com “El hijo de la novia” (2001) o “El secreto de tus ojos (200), després d’uns quants anys  sense notícies d’ ell torna en plena forma.

Campanella roda una comèdia negra que te multitud d’ elements relacionats amb el cine. D’ una banda la vella actriu que viu delerosa del seu passat gloriós, tancada en la casa i aliena al pas del temps, és un alter ego de la Norma Desmond d’ “El crepúsculo de los Dioses” (1950) de Billy Wilder.

No acaba aqui la cosa doncs el joc d’ enganys i les voltes de torca que es donen en el guió i els meditats enfrontaments dialèctics, tan enginyosos com cruents, ens avoquen a obres quasi teatrals i de càmera com “La huella”(1972) de Joseph Mankiewicz o “La trampa de la muerte” (1972 de Sidney Lumet.

Per últim la part final de la trama ens porta cap el gran guinyol, als relats plens de trucs i enganys protagonitzats per Bette Davies i Joan Crawford en els anys cinquanta/seixanta.

Campanella realitza una faula en la que habiten missatges diferents. D’ una banda el director construeix un relat sobre la lluita de classes però sobretot sobre la lluita generacional. Bárbara i Francisco són outsiders del sistema que volen pujar als seus lloms, Norberto i Martin ja han viscut el seu moment i tan sols volen conservar els seus privilegis. Els primers són joves, els segons vells, els primers volen aconseguir un lloc sota el sol, els segons que els deixin tranquils.

Tot això comporta una faula sobre el capitalisme, Bárbara i Francisco són un  paradigma d’ aquest capitalisme depredador i sense escrúpols, disposat a passar per sobre de tot i tothom, ambiciosos,farsants, mentiders i sense regles ètiques. Tan sols importen els resultats,no cal fer o tenir amics, tan sols cal fer-se ric i tenir poder.

Campanella presenta uns personatges amorals, cínics, mordaços, d’humor àcid i rèpliques sagnants, l’ espectador s’ identifica amb la parella de veterans, potser per la seva tallant intel·ligència verbal, això no els exonera . En realitat Norberto i Martin són uns perdedors, uns creadors frustrats que no han pogut desenvolupar la seva carrera com a director i guionista. Pedro és un no ningú, un actor mediocre que va créixer a l’ ombra de la diva. Simbòlicament contemplem el vell film en el que realitza el paper d’ eunuc en tant Mara te escenes passionals més enllà  del tallin, amb ell seu partenaire, el sultà.

El director vol rescabalar a la diva i als seus companys i tornar-li’ls un renovat moment de glòria. Una nova obra s’ inicia i ara el simulacre es torna veritat, es fa realitat per ordir una trampa contra aquells que maliciosament els hi volen arrabassar els seus drets. Un conjunt de xarades aniran descobrint i redescobrint un joc pervers que porta a l’ eliminació de l’enemic. Els vells cineastes maquinen una nova obra, ara en temps real i fora de la ficció.

Campanella es dota de diferents símbols per construir el seu conte moral. La mostela és un animal repulsiu al que Oscar s’ encarrega d’ eliminar a trets, la mostela humana arribarà més tard per intentar desfer el món acomodatici però legítim del grup. L’ aranya que guarden carinyosament els dos homes és també un depredador que s’ encarrega d’ eliminar altres insectes sense compassió, són animals, no tenen sentiments.

Els jocs també recreen aquest món de lluites intestines. El billar n’ és el principal exemple, Bárbara te gran habilitat i guanya molts jocs però quan falla, Martin pren la iniciativa i venç en la partida. No es triomfa, diu, ficant boles al forat sinó mirant a l’ adversari i sabent que farà aquest quan l’altre falli. Bárbara juga  i guanya els punts elementals, en tant el rival l’ observa i espera el seu moment. Els escacs també apareixen com un  altre símbol de la lluita entre clans diferents.

Campanella fa també una reflexió sobre l’ arrelament als vells temps passats i a la glòria exhaurida,a la falsa creença de que la fama i la celebritat són per sempre. Hi ha un relat sobre l’ amor que ja s’ha exhaurit i sobre a la voluntat de sobreviure, malgrat l’ocàs i la vellesa.

TACONES LEJANOS

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors. Victoria Abril

               Marisa Paredes

               Miguel Bose

               Míriam Díaz Aroca

               Feodor  Atkine

Any : 1995

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Becky del Paramo (Marisa Paredes)és una diva de la cançó. Després de la mort del seu segon marit, marxa a fer les amèriques i deixa la seva filla en terra i en el seu nou destí es relaciona amb Manuel (Feodor Atkine), un periodista.

Al cap dels anys, convertida en una figura torna a Espanya i allà es retroba amb Rebeca (Victoria Abril), la seva filla, que s’ ha casat amb Manuel, l’ antic amant de la mare , que ara és director d’ una cadena televisiva.

Una nit van tots plegats a contemplar l’ espectacle de “Letal” (Miguel Bosé), un transvestit que imita Becky. Rebeca va als camerinos i allà Letal fa l’ amor amb la dona. Al cap d’ un temps Manuel mor assassinat, la policia i un jutge, Domínguez, inicien la investigació.

Les sospitoses de l’ assassinat són Isabel (Míriam Diaz Aroca), una locutora de la televisió que era la seva amant, Becky, que també va estar en la casa i s’ ha tornat a relacionar amb el seu antic estimat i Rebeca, la qual explica que quan va arribar a la casa ja va trobar mort a Manuel.

Les tres dones neguen haver comés el crim.

Rebeca és inculpada i ingressa en la presó però al cap d’un temps, gràcies a les gestions del jutge, torna al carrer però s’ assabenta que ha quedat embarassada de la seva relació amb Letal.

A requeriment del jutge, Rebeca torna al cabaret per contemplar el nou espectacle del transvestit. Quan entra en el camerino descobreix que el jutge Domínguez és en realitat Letal i aquest la demana en matrimoni.

En tant, Becky ha tingut un infart després d’ una actuació, agonitzant en l’ hospital li declara al jutge que ella ha estat l’ assassina i exonera a la seva filla.

Quan a punt de morir demana un confessor, li explica que ha mentit per salvar a la filla, la verdadera culpable. Becky expira mentre Rebeca l’ abraçà en el llit de mort.

 

 

COMENTARI

Almodóvar deixa la comèdia esperpèntica i grotesca per traslladar-se de ple al melodrama.

La pel·lícula planteja la dualitat d’un personatge, qui és i qui vol ser. El jutge Domínguez és durant el dia el braç de la llei i durant la nit un transvestit desmanegat i ple de plomes.

Com en moltes pel·lícules d’ Almodóvar, realitat i ficció xoquen, en els dubtes identitaris i en la voluntat de ser qui no s’ és.

Però el tema principal del film, deutor del melodrama desbocat, és la relació entre una filla dominada sempre per la personalitat de la mare, que ha viscut subalterna a la seva ombra , que mai s’ ha sentit estimada i la progenitora, una dona forta i triomfadora que ha abandonat a la noia per aconseguir l’ èxit i que fins i tot quan torna, li pren el marit, que ha estat el seu amant i reincideix en l’ escomesa.

Mentre la filla se sent abandonada, la mare esclata plena de sentiment de culpa, volen rescabalar el seu passat i fer-se perdonar. Com millor sinó que, acusant-se d’ un crim que no ha comès per desvincular a la filla del delicte.

En tant la mare està a les portes de la mort, Rebeca recorda la seva infantesa, quan el so dels talons de les sabates de la dona en la llunyania, feien recognoscible la seva presència o absència , l’ afecte o el desafecte, la tendresa o la fredor que després marcarien el temps vital de la noia.

En una de les seves creacions menys aconseguides, a Almodóvar se li va la mà en el melodrama, faltat de sentit de l’ humor, desvinculat dels elements de comèdia que l’ han identificat, s’ acaba creient en excés la pròpia obra, que redunda en els efectes propis del serial, sense desmitificar-lo.

El millor de la funció és l’ actuació de Miguel Bosé, com Jutge Domínguez/Letal i la cançó “Piensa en mi”, que en la veu de Luz Casal, enarboren magistralment tant Becky com el transvestit i per fi el número musical de les recluses , encapçalades per Bibi Andersen en el presidi.

LA VIDA DE BRIAN

 

 

Director: Terry Jones

Actors: John Cleese

              Graham Chapman

              Michel Palin

               Terry Gillian  

                Terry Jones

Any: 1979

Títol original: Life of Brian

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Brian neix en Judea el mateix dia que Jesús. A partir de llavors viurà una vida paral·lela a la del Messies.

Integrat en un nefast Front Popular de Judea, el grup intenta segrestar a la dona de Poncio Pilatos i falla en l’ intent però Brian és detingut.

Aconsegueix escapar-se fent-se passar per un predicador, amb tan mala  sort que té un gran èxit i un gran nombre de seguidors que el prenen pel Messies i creuen que realitza miracles.

Malgrat el discurs de Brian en el que insta als seus acòlits a que siguin independents i que ningú els dicti el que han de fer, tots el continuen seguint i li reclamen miracles fins que de nou és capturar pels romans.

El seu moviment prefereix no rescatar-lo doncs així afegeix un màrtir a la causa i si bé el poble demana la seva alliberació, quan arriben els romans tots els crucificats diuen ser Brian.

El missatge final s’ articula en un musical de crucificats dient: “Busca sempre allò bo de la vida, vens del no res i tornes a ell, no tens res  que perdre”.

 

 

COMENTARI

Demolidora i divertida, la pel·lícula escenifica el paral·lelisme entre la vida de Jesús i la d’ un home comú, Brian, que es pogut ocupar el seu lloc. El film és un conjunt de sketchs, que s’ embasten per assolir una crítica, no tant a la religió, sinó a la incapacitat de la gent de relativitzar les coses, reflexionar i assolir les pròpies contradiccions.

Parodia dels enfrontaments polítics sectaris, del gregarisme, dels predicadors , del poder i de l’ estupidesa humana, entre actualitzacions al  món contemporani. Tot entre escenes plenes de surrealisme.

La pel·lícula és alguna cosa més que una sàtira, s’ enfronta a una visió del món marcada per allò sagrat, teixida per l’ integrisme, on els grans mites són intocables. El fonamentalisme és combatut amb allò que fa més mal, amb el sentit de l’ humor i el disbarat.

Són molts els elements de la realitat que resten ridiculitzats però és especialment còmica la presentació del Front Popular de Judea, un grupuscle que vol alliberar a la població però que en realitat s’ enreda en discussions inacabables i en un sectarisme sense fi, tota una parodia d’una certa esquerra radical.

Tot allò que podria ser tràgic: lapidacions, guerres, crucifixions, revolucions… passa pel sedàs de l’ humor i culmina en l’ escena final: res és important, ni la mort, sigues positiu.

El film suposa el naixement de Monty Phyton, un dels grups fonamental de l’ humor cinematogràfic dels anys 80.