ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

EASY RIDER

 

 

Director: Dennis Hopper

Actors: Peter Fonda

              Dennis Hopper

              Jack Nicholson

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

 

ARGUMENT

Wyatt (Peter Fonda) i Bill (Dennis Hopper) són dos rodamóns que viatgen carretera enllà amb les seves motos, parant  on els hi ve de gust i vivint en llibertat.

Amb la intenció d’ arribar al carnaval de Nova Orleans s’ aturen en una comuna, són empresonats i coneixen a George Hanson (Jack Nicholson), un advocat fracassat que s’ uneix a ells.

Arriben a una població on els  llargs cabells i la seva indumentària no són ben rebudes. Si bé decideixen marxar ràpidament, quan acampen en el bosc proper són assaltats pels vilatans que els colpegen i apallissen amb nocturnitat, causant la mort de George.

Wyatt i Billy continuen el seu viatge i arriben a Nova Orleans. Allà coneixen dues prostitutes, passegen amb elles per la ciutat I acaben estan amb les noies entre els nínxols del cementiri en una experiència lisèrgica entre l’ amor i la mort.

Quan reprenen viatge, un camioner amb la intenció de donar-li’ls un ensurt dispara a Billy i el deixa malferit en la carretera, quan Wyatt va en busca d’ ajut, el camioner, temorós potser que el denuncií, li dispara i el mata també, fugint seguidament.

 

 

 COMENTARI

 

La pel·lícula inaugura allò que es diria “road movie”, on la carretera, l’ espai sense fi , la cerca d’un destí improvisat i provisional i el viatge com objectiu en si mateix, alimenten la llibertat de l’ individu. En aquest cas  no es tracta d’un inici i un final adobat entre mig d’ experiències sinó que el viatge és una manera de viure.

Les motos són un símbol d’ aquesta llibertat,  la velocitat, la capacitat de aturar-se allà on vagi be, sense arrels, sense lligams…tot des de la més completa aposta per la radicalitat llibertaria i la individualitat. Ja en 1953 Marlon Brando havia descobert el món dels motards en “Salvaje” de Laslo Benedek

En 1969 estem immersos en el context de la filosofia hippy, les experiències de Jack Kerouack, el naixement d’un sentiment contestatari contra la guerra del Vietnam, el festival de Woodstock i l’ estereotip de sexe, drogues i rock and roll. Easy rider és filla d’ aquesta generació, tot un manifest de l’ època on un nucli de gent jove reivindica la seva llibertat en front una Amèrica conservadora i anquilosada.

Però el somni de llibertat dels protagonistes es veu brutalment esquinçat per aquesta altra Amèrica, que detesta allò que desconeix i que és incapaç de integrar allò que li sembla diferent.

Una Amèrica profunda que sols és capaç de contestar als nous valors amb sang i bales. L’ odi a l’ altre és palès en l’ escena en que els nois són apallissats o quan Wyatt i Billy són gratuïtament assassinats en les ferotges i desoladores imatges finals.

Probablement els assetjadors i els assassins serien els pares dels votants, avui en dia, de Donald Trump. Tot sembla continuar igual.

La pel·lícula rodada en quatre setmanes és una de les fites més exitoses del cine independent, incorporant noves històries per un nou públic potencial, i legitimant-se com un dels mites emblemàtics d’ una època.

STAR TREK

 

 

Director: Robert Wise

Actors: William Shatner

               Leonard Nimoy

               Persis Khambatta

               Stephen Collins

Any: 1979

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un futur llunya la terra es veu amenaçada per un ens que s’ aproxima a ella i sembla poder destruir-la. La nau Enterprise surt a l’ espai per evitar el xoc.

Al cap s’hi troba el comandant James Kirk (William Shatner), el comandant Decker (Stephen Collins) i la tinent Ilia (Persis Khambatta), al poc temps s’ incorpora el comandant Spock (Leonard Nimoy) de Vulcà.

La força desconeguda es manifesta com una font d’ energia que  entra en la nau i s’ apodera de tota la informació dels ordinadors. Més tard capta a Ilia, la fa desaparèixer i la retorna en forma de sonda o robot que segueix les instruccions d’ una entitat, V’ger.

Spock surt de la nau i entra dins la dimensió on es troba V’ger i comprova que es tracta d’un món de màquines. V’ger vol obtenir el màxim de informació i a través del robot explica que vol saber qui és el seu creador.

Els astronautes arriben fins a Vgr i comproven que es tracta de l’ antiga aeronau Voyager, dissenyada fa tres-cents  anys per l’ home amb tal d’ obtenir informació sobre l’ univers.

Voyager subsumida en el món de les màquines te autonomia pròpia i ara sap que el seu creador és el ser humà.

Derek es fusiona amb la màquina amb la intenció de que de la unió surti una nova raça amb el coneixement del mecanisme tecnològic i els sentiments humans a parts iguals.

 

 

COMENTARI

Star trek és una sèrie de televisió que es programa per primera vegada en 1966. El seu èxit fa que la industria del cine aposti per portar-la a la gran pantalla en 1979. Posteriorment esdevé relat de culte i se succeeixen nombroses seqüeles.

La pel·lícula te marcades influències dels grans film de ciència ficció de l’ època. En quan a l’ espectacularitat de les imatges i els efectes especials s’ acosta a “La guerra de las galàxies” que s’ estrenà dos anys abans. L’ univers i l’ avanç per ell de l’ Enterprise donen de si formes i colors que de vegades s’ assemblen a les pintures dels surrealistes.

Una altra influència és la de “2001, una odisea en el espacio”(1968) de Stanley Kubrick, fonamentalment perquè també es tracta d’una ciència ficció filosòfica on es tracten alguns temes ja freqüentats en el film de Kubrick. Un d’ells és l’ autonomia de les màquines, V’ger és en realitat una aeronau construïda pels humans per obtenir informació, ara ha cobrat vida pròpia i es presenta com un  perill per la terra però el que vol es seguir complint la funció per la qual ha estat construïda i obtenir dades sense parar.

D’ altra banda hi trobem també el tema del creador, la màquina busca el seu Déu però aquest no existeix, l’ únic Déu en l’univers és el ser humà, aquell que l’ha creat.

Altres semblances es donen al voltant de films posteriors com “Blade runner (1982), en concret en el tema del robot, en el film de Ridley Scott  és el replicant, és a dir algú creat a partir d’ intel·ligència artificial però que posseeix sentiments, és el cas d’ Ilia, reconvertida en V’ger.

Una altra associació esdevindria de films com “Naves misteriosas”(1972) o “Alien (1979). Aquí com allà ens trobem en una nau amb únic espai de convivència, plena de passadissos laberíntics on la coexistència es fa difícil i es produeix des d’una lluita d’ egos fins l’ amor.

Douglas Trunbull el director de “Naves misteriosas”és l’ especialista en efectes especials, un cineasta ja colrat en aquest tema que també hi va col·laborar en “2001” i un dels grans del cine d’ Hollywood en aquesta matèria.

La pel·lícula compta amb l’ assessorament tècnic de Isaac Asimov i tracta sobre temes ja assolits per l’ escriptor i científic americà. El relat descriu un món de màquines on els sentiments no hi troben lloc. La fusió final entre home màquina produirà , potser, un nou esser eficaç i tecnològic però també amb sentiments.

El voyager, tal com diu un comandant, és com un nen, busca informació, aprèn i desenvolupa criteris sobre si els nouvinguts són o no perillosos per a la seva existència. La icona d’ entrada a l’ univers de V’ger és un hexàgon però la seva porta d’ ingrés es pot assimilar a una vagina, un llindar a l’ úter matern on hi neixen totes les coses.

La banda sonora de Jerry Goldsmith és talment un concert i ens aclapara amb la seva sonoritat.

ROMEO Y JULIETA

 

 

Director: Franco Zeffirelli

Actors: Leonard Whiting

              Olivia Hussey

              Michael York

               John Mc Enery

Any: 1968

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En Verona, en l’ edat mitjana, els Montesco I els Capuleto mantenen  des de temps enemistats I picabaralles.

Teobaldo (Michael York) és el cap dels Capuleto i Benvoglio dels Montesco. La baralla entre clans en la ciutat es fa costum quotidiana i sols la presencia del príncep pot interrompre els aldarulls.

Romeo (Leonard Whiting) és el fill únic de la família Montesco I Julieta (Olivia Hussey) és una noia, que pertany als Capuleto, d’ encara no catorze anys, ja requerida amorosament pel compte Paris.

Els Capuleto organitzen una nit una gran festa, varis nois del clan Montesco hi assisteixen emmascarats, dirigits per Mercuccio (John Mc Enery) i amb la presència de Romeo

Allà Romeo coneix a Julieta i només veure-la s’ enamora d’ ella. Els joves es troben i cau el primer petó però més tard s’ assabenten que cada un pertany a un clan enemic.

Romeo, al dia següent, salta la tapia de la casa del Capuleto i acut al balcó on es troba Julieta. Els dos joves, confirmen el seu amor i decideixen que l’ endemà es casaran en secret.

La dida de Julieta fa de mitjancera en la relació dels enamorats i amb la col·laboració de Fra Lorenzo, els dos joves s’uneixen en matrimoni.

Quan Romeo torna a Verona, es troba amb els Capuleto. Teobaldo l’ humilia, davant el descontent i la fúria de Mercuccio. Els dos homes es repten i es baten en duel. Romeo s’ interposa i Teobaldo fereix de mort a Mercuccio.

Romeo, desesperat per la mort de l’ amic, persegueix a Teobaldo, lluita amb ell i ple de d’ ira, el mata. Romeo fuig, en tant l’ odi entre Capuletos i Montescos creix i s’ expandeix. Els dos clans passegen per la ciutat els respectius morts i demanen al prìncep justícia i venjança.

Aquest jutja i imposa la pena de desterrament a Romeo.

Els esposos passen la nit plegats i consumen el seu matrimoni, després Romeo parteix cap el seu exili en Mantua.

Els pares de Julieta, desconeixedors del casament, acorden la boda prevista de la noia amb Paris. Julieta es nega a aquests desitjos i el pare amenaça amb rebutjar-la per sempre.

Julieta acut a la companyia de Fra Lorenzo desfeta en plors, i aquest cerca una solució. Li dona a la noia una poció que li farà mantenir l’ aparença de la mort durant unes hores. Després despertarà com si tot és estat un somni.

Fra Lorenzo avisarà a Romeo i els dos amants marxaran cap a Mantua.

Julieta es pren el beuratge i entra en una dolça somnolència, similar  a la mort en tant, el capella envia un emissari a la recerca de Romeo, però un criat del noi, Baltasar, que ha vist l’ enterrament s’ avança i li comunica a aquest que la seva estimada ha mort.

Romeo, exasperat, marxa cap a Verona de nou i troba a Julieta, suposadament morta en el panteó familiar, incapaç de suportar el dolor, beu un verí i mor. Julieta desperta i contempla, traspassat, al seu estimat. Es clava una daga i mor al seu costat.

Els dos amants són enterrats plegats i potser seran exemple per la reconciliació de Montescos i Capuletos.

 

 

COMENTARI

     Zeffirelli que venia del món de l’ escena, aconsegueix propulsar-se a la fama  amb “La mujer indomable”, versió de l’ obra de Shakespeare en 1967. “Romeo y Julieta” el reafirma, així com més tard “Hermano sol, hermana luna (1973). A partir d’ aquí inicia una carrera inestable i erràtica en la que desaprofita el seu talent.

L’ obra clàssica de Shakespeare, que beu  en més antigues fonts literàries,probablement el relat de Piramo i Tisbe de la Grècia clàssica, dona lloc a la versió cinematogràfica de Zeffirelli, segurament la millor adaptació per la pantalla del drama, que mai s’ ha rodat.

La tragèdia parla de la estimació portada fins al punt més extrem, fins a la mort. Els dos amants gaudeixen del primer amor, de la primera passió i l’ obra ho retrata amb un lirisme desbordant.

Romeo i Julieta s’ estimen i la seva estimació perdura per sobre l’ enemistat de les famílies, les lluites de clan, els odis i les disputes. Estem davant el clàssic tema de l’ amor impossible.

La querella entre els grups comporta un càstig desmesurat: La mort dels nois. Shakespeare juga amb l’ atzar i la fatalitat com elements que mouen el destí i configuren la vida i la mort de les persones.

Zeffirelli presenta a una ingènua Julieta i a un impetuós Romeo. Recrea l’ època, el vestuari i el llenguatge shakespearià per donar pas a la bellesa estètica i la poesia que desprèn el relat. Tot a partir de la banda sonora de Nino Rota.

Per altre part Shakespeare ens  fa saber sobre la intolerància del seu temps, dues famílies s’ odien, no sabem perquè però estan disposades a barallar-se verbal i físicament sense aturador. Els pares dels enamorats són part d’ aquesta intransigència en una societat patriarcal. Els Capuleto volen casar a la seva filla amb el pretendent preferit, Paris, quan la noia el rebutja,  amenacen amb repudiar-la. El que importa és l’ autoritat paterna i no la felicitat de la noia.

Romeo y Julieta són uns transgressors doncs per amor s’ oposen a la voluntat de la família, desobeeixen i es juguen exili i patrimoni pel seu desig que, el destí torna en mort.

Recordem un dels versos de l’ obra on es constata aquesta voluntat de posar l’ amor per sobre de tot. Julieta: “Oh Romeo, Romeo. Nega al teu pare i el teu nom refusa, o si no ho vols jura’m el teu amor i deixaré de ser una Capulet”.