EL DESPERTAR DE UNA NACIÓN

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Walter Huston

Franchot Tone

Karen Morley

Any: 1933

Títol original:  Gabriel over the White House

Nacionalitat: 1933

Gènere: cine polític I social.

 

ARGUMENT

Jud Hammond (Walter Huston) és escollit nou President dels Estats Units, en el context de la gran depressió.

El seu nou secretari és Hartley Beekman (Franchot Tone) i Pendola Molloy (Karen Morley) és la seva ajudant.

El nou President és un cínic, no vol fer front als problemes del país, l’ atur, la fam, la misèria i la delinqüència i s’ expressa amb frases fetes i llocs comuns.

Un dia, el president condueix temeràriament el seu popi vehicle i te un accident, a resultes del qual pateix una commoció cerebral.

Inopinadament, el President desperta i sembla recuperat però ara és un altre home, algú que llegeix i pensa, algú que ha canviat radicalment i que el primer que fa és preocupar-se per la sort dels aturats i els desafavorits; quan els membres del seu partit li retreuen aquesta actitud, els fa callar i el secretari d’ estat és obligat a dimitir.

En tant, John Bronson, el líder dels aturats inicia una marxa sobre Washington, un gàngster, Nick Diamond intenta comprar a Bronson per que no hi hagin aldarulls, com el líder social no accepta, és assassinat.

El President s’ entrevista amb els manifestants i proposa que l’ estat creï una xarxa d’ obres públiques i de treball social. Hammond necessita fons per portar endavant aquet programa i convoca al senat, allà  les propostes tenen poca audiència i el volen destituir. El President suspèn les càmeres i actua en solitari.

Hammond revoca la llei seca i crea botigues expenedores d’ alcohol sota control governamental; Diamond li declara la guerra i ataca aquests  establiments. Com resposta el President anomena a Beekman cap de la policia federal, Diamond és arrestat, jutjat i ell i els seus homes executats.

Més tard obliga als governs europeus que tenen deutes amb Estats Units a pagar de manera immediata. Hammond destrueix els seus propis vaixells de guerra amb la finalitat que les altres nacions facin el mateix i amb l’ estalvi paguin el deute i així el país pugui finançar els seus plans socials.

Les potencies accepten signar el pacte de de desarmament. En l’ acte de la firma, el President es desmaia i mor però ha preservat la pau en el món.

 

 

COMENTARI

La Cava és conegut sobretot per les seves comèdies sofisticades, en les que retrata ambients d’ alta societat i els seus vicis, ara canvia d’ escenari i realitza un film de caire social, proper en alguns aspectes al cine de Frank Capra.

El nou President dels Estats Units és un polític sense principis, un accident de cotxe trastocarà la seva ment i el convertirà en un precursor de la pau.

Cal dir que estem davant una paràbola política en la que La Cava abjura dels polítics a l’ us, insta a substituir la raó política per l’ idealisme i per això planteja, com un President corrupte és converteix en un home honest.

La Cava presenta a tots els acompanyants del President, congressistes, senadors i membres del govern com a polítics que sols es mouen pels seus interessos, allunyats de qualsevol sensibilitat social.

La proposta del guió, per solucionar els problemes socials és ambigua i força discutible. Com tot l’ aparell de l’ estat és un impediment per l’ acció positiva, Hammond deroga les càmeres i actua en solitari. És una defensa, doncs, de l’ acció providencial, de la intervenció de l’ individu amb altura de mires per sobre dels polítics escollits però suposadament corruptes, alguna cosa propera a la dictadura.

El President, sense interferències, deté als gàngsters , els jutja i executa sense miraments, malgrat el corc socials que aquest signifiquen, no sembla que gaudeixen de gaires garanties els acusats. La proclama del president: ull per ull, dent per dent, ens ho deixa clar.

En realitat, Hammond no vol fer la revolució sinó incentivar la democràcia segons l’ entenien els pares de la pàtria, Washington, Jefferson i Lincoln. Hammond proposa un programa keynesià d’ estímuls a l’ obra pública a càrrec de la despesa de l’ estat.

El més interessant i nou és la proposta clarament pacifista. Es tracta d’una declaració amb un toc nacionalista, els europeus són aquells que tenen deutes i no paguen. L’ oferta és destruir simultàniament l’ armament de les grans potències i dedicar els diners de la guerra a obra social. És un discurs anti bel·licista i coincident amb les propostes dels moviments pacifistes.

El discurs que imposa La Cava, en boca del president Hammond és tan demagògic com ben intencionat i idealista,a problemes complexos s’ hi ofereixen solucions fàcils. Paraules que sonen be: “Salvar la terra és eliminar els seus armaments”, “El destí de la civilització està en mans del poble”.

La Cava acudeix a la formula de Capra per justificar el canvi presidencial; tot ha esdevingut, potser, per l’ acció de l’ àngel Gabriel que ha il·luminat les decisions presidencials després de l’ accident. Deu i Amèrica van de la mà en una pel·lícula tan interessant i insòlita com plena de clars i foscos socials i conservadors.

MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

EL HOMBRE DE LA CÁMARA

 

 

Director: Dziga Vertov

Any: 1929

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

San Petersburg es desperta. Els carrers, primer buits, s’ omplen d e gent, els tramvies, els vehicles, tot es posa en moviment, les botigues, la gent, la industria.

Un conglomerat de vida que se superposa, que esclata, que  a ritme vertiginós enllaça unes imatges amb les altres. Més enllà de la ficció, Vertov es converteix en un dels pares del documental i torna a les essències dels germans Lumiere.

Contemplem a l’ operador, càmera en mà, dirigint-se d’ una banda a una altra per captar la vida quotidiana d’ una ciutat.

 

 

COMENTARI

Dziga Vertov és el pseudònimde Denis Kaufman i vol dir la baldufa que gira.

En el context revolucionari de l’ Unió Soviètica i ja en ple stalinisme, Vertov porta endavant una idea de cinema total, no lligat ni a la novel·la ni al teatre ni al procés narratiu. Sense títols intermedis, sense guió, sense actors, sense decorats, sense il·luminació.

El cinema de Vertov s’ anomena cinema ull perquè el director soviètic entenia que la càmera pot captar moltes més coses i més ràpides que les que pot captar l’ ull humà. Vertov es defineix com un cineasta, escriptor i poeta i la seva manera de fer art és fer cinema.

En 1922 funda el cinema veritat. La seva voluntat és l’ objectivitat integral, fora de tot artifici. Tot allò que falseja o modifica la realitat, enganya a l’ espectador. Vertov reivindica la puresa total de l’ autor davant la realitat.

En qualsevol cas, Vertov no té en compta quan escull un pla i no un altre, quan mostra una imatge, quan munta una escena que, està elegint, està mostrant una realitat  i no una altra, està seleccionant, està manipulant.

Molt a prop del seu estil ,trobem a Walter Rauttman, que en 1927 roda Berlin, simfonia d’ una ciutat,on també seguint l’ exemple Vertov, retrata la realitat de la urbs del dia a la nit.

L’ home de la càmera mostra al germà de Vertov ,l’ operador, que va rodant el que veu i que crea un univers  a partir de les imatges d’ una ciutat.

Des del punt de vista tècnic, Verzov recorre tots els elements de la cal·ligrafia cinematogràfica, ens mostra la ciutat , la seva gent, els seus esdeveniments a partir de llargs tràvelings, primers plans, imatges en moviment, picats i contrapicats, zooms, imatges superposades , pantalla compartida, imatges ràpides i al ralentí. Tota la tècnica i l’ estètica del cine es troben aquí, tot l’ art de la composició i el retrat, tot allò que signifiqui captar l’ imatge perquè aquesta prengui sentit.

I quin és aquest sentit?. Potser la imatge en si mateixa. Més enllà , tot un món urbà que cobra vida i dona origen a un macrocosmos social. El tràfec de la gent, el formiguer urbà, les comunicacions, el treball en la industria, el naixement d’un nen i la felicitat de la mare.

Les tecles d’ una màquina d’ escriure se superposen a les tecles d’un piano,una gran xemeneia és retratada en contrapicat, mostrant la seva magnificència i envergadura, les màquines prenen vida i mostren la nova era industrial i de canvis.

Finalment la màgia del cinema. Un trípode es mou sol, una càmera , com un cap, es col·loca sobre les seves potes, tot és màgic, tot és il·lusió, què és sinó el cinema?.