MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.