EL BOSQUE

 

 

 

Director: M. Night Shyamalan

Actors: Joaquin Phoenix

              Bryce Dallas Howard

              William Hurt

              Sigourney Weawer

              Adrien Brody

Any: 2004

Títol original: The village

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

En una comunitat apartada del món, la gent no vol ni pot traspassar un bosc per anar a la ciutat i a la civilització, doncs en el bosc habiten, presumptament, personatges hostils, “els que no s’ anomenen”.Sols obeint les regles i les normes dictades podran sobreviure.

Ells no trepitjaran la comunitat si ningú de la comunitat trepitja el bosc,aquest és el pacte.

En la població neix l’ amor entre una jove cega, Ivy Walker (Bryce Dallas Howard) i un noi de poques paraules, Lucius Hunt (Joaquin Phoenix), però les seves efusions amoroses són seguides per un personatge mig boig, un tant estúpid i curt de gambals,Noah Percy (Adrien Brody) secretament enamorat de Ivy.

Un dia, ataca a Lucius i el fereix de gravetat. La seva estimada sols veu una opció: marxar cap a la ciutat a aconseguir medicines que el puguin salvar.

Guiada,primer, per dos nois del poble ,que temorosos l’ abandonen, la cega avança en el bosc seguint les indicacions que li han donat. Cap ser fantasmal l’ ataca a excepció del boig que ha ferit al seu amant. L’ habilitat de Ivy fa que aquest fracassi en el seu atac i mori en l’ intent.

La noia arriba finalment a la carretera després de creuar el bosc. Allà ajudada per un guarda forestal aconsegueix les medicines i inicia el retorn. Ningú l’ assalta.

La realitat és que no existeix cap esser fantasmagòric. Tot ha estat una invenció del líder de la comunitat, Edward Walker (William Hurt), amb la intenció de tancar-se en un utòpic món propi, preservat de l’ exterior i capaç de mantenir la puresa i la innocència, allunyat de la violència,les guerres i els perills del món real.

En aquest món incontaminat, el boig disfressat convenientment, ha estat utilitzat per donar ensurts a la població i preservar la llegenda.

Quan la noia cega arriba al  llit del seu estimat amb les medicines, aquest expira. El líder de la comunitat proclama que ha estat atacat pels homes del bosc per mantenir així el seu poder sobre el poble i aconseguir que tot continuï igual.

 

 

 

COMENTARI

     Night Shyamalan és un dels directors que a finals del segle XX aporta aire nou al cine fantàstic. “El sexto sentido” i “El protegido” són obres que tenen en comú el gir final de guió que sorprèn i desconcerta a l’ espectador. ·El bosque” és un film amb més elements simbòlics i ideològics i potser l’ última molt bona pel·lícula del director d’ origen indi.

La pel·lícula explica com la preservació d’una identitat endogàmica sense influències sols es pot articular, manipulant i mentint. Com un poble pot obeir els dictats d’un líder a través del poder de la por.Com algú pot trencar les normes d’ aquest poder i arriscar-se per amor i això comporta també la conquesta de la llibertat.

El film en clau de paràbola s’ acosta a traçar una ironia sobre qualsevol societat tancada en si mateixa,- Estats Units? i sempre alerta davant l’ enemic exterior.

La cinta proposa que els brètols són útils per legitimar aquest espantall. La cega és la única persona que te consciència de la trampa i veu el camí en el bosc per escapar d’ aquest món irreal. La ceguesa no li impedeix la visió interior i l’ exercici del lideratge moral.

Qui és realment cega, és la comunitat. L’ obra es pregunta: és millor un món tancat i tutelat, aliè als perills?, o el món real amb tots els seus problemes però on cada un te la llibertat i la possibilitat d’ escollir que vol fer i on pot anar?.

Sobre la resposta pot reflexionar l’ espectador, tot i que en la pel·lícula es mostra com el món tancat no pot eludir la gelosia i la violència que, acaben amb l’ assassinat del noi.

 

LA NIEBLA

 

 

Director: John Carpenter

Actors: Adrienne Barbeau

             Jamie Lee Curtis

             Janet Leigh

             Tom Atkins

Any: 1980

Títol original: The fog

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Una vella llegenda explica que un vaixell es va enfonsar en 1880 al costat d’ Antonio Bay, quan una estranya boira el va rodejar. L’ embarcació va xocar contra els esculls i va naufragar.

La llegenda diu que quan la boira torni a aparèixer, els homes que jeuen en el fons del mar, ressorgiran i tornaran a la superfície.

Quan fa cent  anys de l’ esdeveniment, en la població comencen a passar coses estranyes. Els objectes es mouen, la benzina es vessa, la televisió s’ apaga i les alarmes dels cotxes s’ engeguen.

Stevie Whayne (Adrienne Barbeau), la propietària de la radio local que emet des d’ un solitari far, avisa als mariners del See Grass que un banc de boira s’ acosta. Els mariners contemplen com de la calitja sorgeix un vaixell enorme i els espectres que l’ habiten, els maten sense pietat.

En tant, una noia, Elizabeth Solley (Jamie Lee Curtis) fa auto stop perquè l’ acostin a la població i la recull Nick Castle (Tom Atkins), els dos lliguen i quan sembla que la boira i els fantasmes arriben a la seva casa, toca la una. És la fi de l’ hora embruixada en la que van passar els fets sagnants fa cent anys.

Al dia següent, Nick surt amb la noia a buscar la nau, la troben abandonada i dins el cadàver d’ un dels mariners que per l’ estat del seu cos sembla haver estat submergit força temps.

Mentre, el capella del poble, el pare Malone, ha trobat el diari del seu antecessor que viatjava en el vaixell enfonsat fa cent anys, allà s’ explica que en l’ embarcació es va produir un terrible crim: sis conspiradors van matar a un home, Blake, per robar-lo i ara sobre aquesta mort s’aixeca una maledicció pel poble. Blake torna per venjar-se i per recuperar el seu tresor.

Quan es fa de nit un nou banc de boira arriba i entra allà on es troba l’ edifici de meteorologia, quan el meteoròleg va a veure que passa, els espectres surten de la boira i el degollen.

Stevie que parlava en aquells moments per telèfon amb l’ home, sospita el que passa.

La boira envolta la casa del fill de Stevie i els espectres maten a la cuidadora del nen, l’ arribada de Elizabeth i Nick salva al xiquet i tots fugen a refugiar-se a l’ església amb Kathy (Janet Leigh) i Sandy, dues dones que preparaven la celebració dels cent anys.

Els espectres arriben a l’ església i el pare Malone els hi restitueix l’ antic tresor, pagant amb la seva vida. La maledicció acaba i els fantasmes, ja rescabalats, tornen als abismes i amb ells se’n va la boira.

 

  

 

COMENTARI

Carpenter realitza “la noche de Halloween”, el seu film més impactant en 1978, continua la seva especialització en el terror en el 80 amb aquesta pel·lícula i demostra ser un artesà del gènere, ple de competència i recursos cinematogràfics.

Com en una bona pel·lícula de por que es preui, el director juga amb elements arquetípics del gènere. La presència del mal, la por a allò desconegut, els temors primigenis, els espectres, sers abominables que retornen del més enllà per efectuar una venjança, la foscor, l’ atmosfera opressiva….

Allò que mata no és una cosa física sinó la boira, una cosa inaprensible, etèria, impossible de combatre,una cosa que te vida pròpia.

Tot això és amanit amb formules del gènere: una bona dosi d’ ensurts, com quan el mort del vaixell cau sobre la noia o quan el meteoròleg es sorprès per les forces de l’ abisme.

Carpenter provoca moments de suspens, com quan el cotxe dels protagonistes, rodejat de fantasmes, no engega o d’ alta tensió i acció com quan els espectres persegueixen a la locutora.

Les accions paral·leles són notables: passem de la noia de la radio sola en el far a l’ escena en la que el capella relata que conté el diari i d’ aquí a la investigació de Nick i Elizabeth en el vaixell.

Gaudim també de les escenes de contrast: quan surt el sol, el mal s’ esvaeix, tot torna a la normalitat, l’ espectador s’ assossega a l’ espera de nous ensurts.

Tot per fi rodejat d’ un clima inquietant on els espectres recuperen el tresor que els hi va ser arrabassat i es vengen en els descendents dels avantpassats que els hi van causar el mal.

 

HISTORIA DEL ÚLTIMO CRISANTEMO

 

 

Director: Kenji Mizoguchi

Actors: Shotaro Hanayagi

               Kakuko Mori

Any: 1939

Títol original: Zangiku monogatari

Nacionalitat: Japó

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Kikonosuke Onoue (Shotaro Hanayagi) és el fill adoptiu d’una família d’actors. Ell vol seguir el mateix camí però sembla faltar-li un punt de talent.

Kikonosuke s’ enamora d’ Otoku (Kakuko Mori), la mainadera de la casa. La relació és mal acceptada pels pares i el noi decideix marxar cap a Osaka amb la seva estimada i buscar-se la vida però els pares de Otoku no la deixen anar i l’ aspirant a actor parteix en solitari.

Al cap del temps, la noia se li uneix i Kikonosuke troba feina en una companyia de la ciutat, la mort del director, el seu principal valedor, fa que sigui acomiadat del grup i inicia una vida nòmada amb diversos conjunts teatrals. En l’última companyia l’ empresari marxa amb la bossa i deixa als artistes al carrer i sense un duro.

La vida es torna aspra i difícil, sense feina ni diners, Kikonosuke recórrer a Fukusuke, un amic que també treballa en un grup teatral. L’ actor és acceptat i tan l’ obra com el paper que interpreta resulten un gran èxit.

Kikonosuke marxa amb els companys cap a Tòquio per continuar la gira però en l’ estació del tren, troba com Otoku no hi és, la noia no vol ser un obstacle en la carrera de l’ actor i es queda en Osaka.

L’ artista arriba a la capital, triomfa novament, es converteix en una figura dels escenaris i es reconcilia amb el pare i la família. De nou en Osaka s’inicia la gran desfilada dels actors abans de la representació quan arriba el pare d’ Otoku, l’ home li explica a Kikonosuke que la filla esta agonitzant.

Kikonosuke ho deixa tot i va a veure a l’ estimada, aquesta en l’ última ranera, el commina a que torni al passeig triomfal, mentre l’ actor desfila pels carrers de la ciutat, la noia mor.

 

 

COMENTARI

    Kenji Mizoguchi era ja en l’ any 39 un prolífic director, però ell mateix precisa que la seva carrera no comença de veritat fins al 1936 quan realitza “Las hermanas de Gion”, del mateix any és “Elegia de Naniwa” una altra pel·lícula força interessant.

En 1939 realitza “Historia del último crisantemo” film considerat una de les seves obres mestres, tot i que Occident no reconeix la seva vàlua fins 1953 quan guanya el lleó de plata en el Festival de Venècia amb “Cuentos de la luna pálida”.

La pel·lícula que ens ocupa és tot un drama, el tractament ple de sensibilitat i poesia de l’ autor el converteixen en un gran relat. Mizoguchi parla ja dels seus temes essencials, l’ art, l’ amor i el paper de les dones en la societat.

La narració tracta de com un home que vol ser actor deixa una família benestant i una possible carrera brillant per amor. També per dignitat davant l’ oposició familiar al romanço.  Mizoguchi parla de la hipocresia social, de com Otoku és rebutjada per no pertànyer a la mateixa classe social que Kikonosuke i ser tan sols una mainadera.

El noi es busca un camí per si mateix, més enllà de les influències paternes i després d’un dur peregrinatge aconsegueix el triomf però el cost és la mort de l’ amada.

Mizoguchi tracta el tema del talent relacionat amb l’ art. Com algú que vol triomfar necessita enfrontar-se als seus propis temors i perfeccionar les seves aptituds per trobar el camí de l’ èxit. Abans d’ arribar al cim Kikonosuke sobreviu com pot i contempla com els seus somnis resten esgarrats.

Un altre tema recorrent en el director japonès és el paper de la dona en la societat nipona. En aquest cas, Mizoguchi recrea la capacitat de sacrifici i generositat d’ Otoku, una persona que acompanya a Kikonosuke en els pitjors moments i que s’ aparta discretament quan l’ amant arriba al reeiximent.

Per l’ actor la felicitat mai serà plena, doncs al triomf l’ acompanya la nostàlgia de l’ amor perdut i el fantasma del passat. Malgrat tot el que la dona ha fet per Kikonosuke, no sentim a aquest pronunciar la paraula màgica: “t’ estimo”, fins el moment en que arriba al llit de mort de la noia.

Mizoguchi empra la tècnica d’una escena, un pla. Efectivament el director recórrer  al pla fix, el pla seqüència i la profunditat de camp , no abusa del tràveling i en cap cas utilitza trucatges. Mizoguchi col·loca la càmera,de vegades amb gran angular, i roda l’ acció dels personatges en llargs plans sense que varií l’ escena. Tot és molt similar a teatre filmat.

D’ altra banda el director està notablement influït per la tècnica de l’ expressionisme i moltes vegades contemplem els contrallums i el joc de llums i ombres que serveix per definir el context o les situacions.

TIREZ SUR LE PIANISTE

 

 Director: François Truffaut

Actors: Charles Aznavour

              Marie Dubois

              Michele Mercier

              Nicole Berger

Any: 1960

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Charlie Kohler (Charles Aznavour) és un pianista que toca en un local de copes, un dia el seu germà, Chico, arriba al bar fugint d’uns assaltants i Charlie l’ ajuda a escapolir-se

Aquella mateixa nit el pianista inicia un idil.li amb Lena (Marie Dubois), una noia que es trobava en l’ indret.

Sabem que Charlie no és el nom verdader del pianista, que en realitat es diu Edouard Saroyan, un músic que interpretava peces clàssiques i casat amb Therese (Nicole Berger). Arrel del suïcidi de la dona, Edouard canvia de personalitat i de vida, abandona el seu espai de confort i es converteix en Charlie.

Lena te un amant i aquest li demana comptes a Charlie, els dos es barallen i fortuïtament, el pianista li clava un ganivet i el mata.

D’ altra banda, els mafiosos continuen la seva persecució i per extorsionar a Chico, segresten a Fido, el germà petit de la família Saroyan. Richard, Chico i Eduard, la resta de germans, es refugien en la casa del primer. Quan els gàngsters s’ apleguen es produeix un tiroteig i qui rep la pitjor part és Lena, que arribava en aquell moment, la noia rep un tret dels dolents i mor.

Charlie és exonerat del crim que ha comés i continua com a pianista en el cafè

 

COMENTARI

Truffaut triomfa en 1959, abans d’ aquesta pel·lícula, amb “Los 400 golpes”, tot un paradigma estètic i ideològic de “la nouvelle vague”. Un any després el director francès sembla que vol dilapidar el prestigi recentment adquirit, amb aquest nou film, evanescent, fragmentari i decididament menor.

Truffaut es dedica a jugar i no se sap si es pren seriosament a si mateix. “Tirez sur le pianiste” és una barreja de gèneres, una mica pulp, doncs la cinta esdevé d’una novel.la de quiosc: “Down there” de David Goodis; te elements del neo noir francès, pistoles, assalts, persecucions nocturnes… un gènere que Melville  o Giovanni entre altres cultivaran més tard; te una afecció a la sèrie B americana i al thriller, te cops humorístics i irònics propers a la comèdia entremaliada i aposta pel cine psicològic i el perfil identitari del protagonista, que va ser algú, un anys enrere i ara és un altre.

Aquest poti poti temàtic, es combina amb una voluntat estilística igualment plural: flash backs, salts en el temps, picats i un punt de vista personalitzat a partir de que el protagonista s’ erigeix en narrador.

Truffaut no s’ allunya gaire d’una de les seves obsessions: l’ amor i les dones. Aquest motiu està present en tota la seva obra; en el cicle d’ Antoine Doinel i sobretot en “El amante del amor”. Kohler/Saroyan sembla un alter ego del director, és algú tímid, amb dificultats per relacionar-se amb el gènere femení i que viu obstinat i admirat per les dones.

En l’ obra hi trobem a Clarisse (Michele Mercier), la prostituta, l’ amor carnal, a Therese, l’ esposa, l’ amor institucional, a Lena, l’ amant i nova conquesta, l’ amor desig i en plenitud; la mort trunca aquestes dues relacions, l’ home torna al que és , potser, el seu estat natural: la solitud.

La pel·lícula relata el conflicte d’un home corrent, exposat a una situació de conflicte però la voluntat assagística de Truffaut fa que el film vagi de banda en banda i es quedi en lloc, en un intent fallit, que anys més tard el director redimirà amb altres excel·lents films

 

TODOS LO SABEN

 

 

Director: Asghar Farhadi

Actors: Javier Bardem

              Penelope Cruz

              Ricardo Darín

              Bárbara Lennie

              Eduard Fernández

              Inma Cuesta

              Elvira Minguez

              Ramón Barea

              Roger Casamajor  

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    A un poble espanyol hi acudeix Laura (Penelope Cruz) amb motiu del casament de la seva germana petita Ana (Inma Cuesta) amb Joan (Roger Casamajor).

Laura viu a l’ Argentina on ha deixat al seu marit Alejandro (Ricardo Darín) i hi arriba acompanyada de la seva filla adolescent, Irene, i del seu fill petit.

En la boda hi participen Paco (Javier Bardem), que anys enrere va ser la parella de Laura i que arriba amb la seva dona actual,Bea (Bárbara Lennie).Al casament també hi assisteixen la germana gran de Laura, Marina (Elvira Minguez), el seu marit Fernando (Eduard Fernández) i la seva filla Rocío.

Tot transcorre entre festa i alegria fins que Laura puja a l’ habitació d’ Irene i no la troba, el que hi ha és una nota, han segrestat a la noia i demanen rescat.

Els raptors avisen a la família, si aquesta en dona compta a la guàrdia civil, mataran a la noia. Així que l’ entorn de la nissaga es posa en marxa per pagar el rescat.

Laura li va vendre temps enllà a Paco unes terres, llavors improductives i ara fèrtils. Si Paco vengués les terres podria pagar-se el rescat. Paco te dubtes però Laura li explica que la filla és seva i això fa canviar d’ opinió  a l’ home ,que ven la propietat.

Alejandro arriba al poble. Ell sap que la filla no és seva però la decisió de Laura de no avortar fa que l’ hagi considerat com la pròpia filla i l’hagi ajudat a tirar endavant quan ell tenia greus problemes d’ alcoholisme.

Paco contacta amb els segrestadors, una conxorxa propera al nucli familiar, deixa la bossa amb els diners, i la noia es retornada sana i estalvia.

 

 

COMENTARI

Asghar Farhadi s’ha guanyat el seu prestigi a partir de films com “A propósito de Elly”(2009), “Nader y Simin, una separacion” (2011) o “El pasado”(2013). El nucli de les seves històries són les relacions familiars i els conflictes que comporten, però són també una excusa per retratar la realitat social en la que s’ insereixen aquestes relacions.

En “Todos lo saben” el segrest d’una adolescent és el leit motiv que dispara emocions, torbacions i secrets. Ja en “A proposito de Elly”, el macguffin era la desaparició d’una noia, ara Farhadi repeteix l’ assumpte. El relat passa en poc temps de la festa a la tragèdia, de l’ alegria familiar a la revisió del passat i els dubtes latents sobre totes les persones que tens al voltant.

De seguida se sospita del’ entorn familiar. Suren fora de l’ aigua secrets no explicats:la noia no és filla del marit sinó d’un antic amant que ara sent com un sentiment patern aflora i li fa involucrar-se en el cas.

La pel·lícula tracta doncs de com es desenvolupen els dubtes sobre el conjunt de gent sobre el que recauen els teus afectes, com tothom pot ser culpable. Els secrets es desvelen, el passat torna i una persona, l’ antic amant de Laura exerceix el sacrifici i la generositat per aconseguir l’ alliberament d’una noia que el desconeix com a pare.

Quan tot s’ha acabat la pregunta continua. Irene diu : per què ha estat Paco el que ha pagat el rescat?. Mariana i Fernando han de parlar sèriament sobre el paper de Rocío en el segrest.

El conflicte s’ aguditza per litigis antics, les terres ertes mal venudes i després rehabilitades. Sorgeix el retrat dels rancors antics que es desperten al cap del temps. Paco es converteix en un home sol perquè anteposa la lleialtat i els seus sentiments d’ amor cap a una filla a la que no coneix, a la relació afectiva amb la seva parella i al sentit de propietat.

Drama rural, no hi gaire diferència entre l’ Espanya profunda  del poble de l’ altiplà castellà i la  realitat iraniana, i revelacions que canvien la vida, tot en un hàbil joc de gèneres, del melodrama al thriller i magnífics actors per portar el relat endavant.

 

QUÉ FUE DE BABY JANE?

 

 

Director: Robert Aldrich

Actors : Bette Davies

               Joan Crawford

               Victor Buono

Any: 1962

Títol original: What ever happened to Baby Jane?

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Thriller

 

ARGUMENT

Baby Jane Hudson és una nena prodigi i malcriada que canta i balla amb gran èxit amb un show propi. en tant, entre bambolines, la seva germana Blanche contempla gelosa, com tota l’ admiració i l’ afecte del pare és per a Jane.

Al cap dels anys, la carrera de Jane no s’ ha consolidat i en canvi és Blanche la que triomfa en el món del cinema.

Un dia un vehicle conduit per Jane atropella a Blanche i la deixa esguerrada i invalida per vida.

Anys més tard, les dues germanes viuen en una gran mansió. Jane (Bette Davies) exerceix un domini físic i psicològic sobre Blanche (Joan Crawford), que si bé és la propietària i la que disposa dels diners familiars, es veu impedida en la seva habitació i en una cadira de rodes. Jane turmenta i extorsiona a Blanche, mata al seu ocell preferit i li col·loca en el seu plat de menjar, li porta una rata morta en la safata de l’ esmorcar i la terroritza constantment.

Jane continua l’ assetjament de Blanche, mortificant-la i menyspreant-la sense límit ,imita la seva firma amb la finalitat d’ aconseguir els diners del Banc, trenca les cartes dels seus admiradors i li talla el telèfon i les comunicacions.

Jane decideix contractar a Edwin Flagg (Victor Buono), un professor de piano, dominat per la mare, amb el motiu que l’ ajudi a tornar als escenaris i reinventar-se a si mateixa.

L’ absència de Blanche omple de sospites a Elvira, la criada, que tot i ser acomiadada descobreix a la dona lligada i mordassada en la seva habitació. Jane arriba , troba a l’ intrusa i la mata d’un cop de martell.

En una cita amb Edwin, aquest sent soroll , comprova la desoladora situació en que es troba Blanche i surt corrent de la casa.

Temorosa que aquest avisi a la policia, Jane fuig amb el vehicle i la seva germana dins, fins a la platja. Allà Blanche li confessa que en realitat l’ accident que l’ ha deixat paralítica va ser causat per la pròpia imprudència, que Jane no ha estat culpable de la seva desgràcia i que en realitat haurien pogut ser  amigues tots aquests anys.

La policia, alertada de la mort de la criada i la desaparició de les dues germanes, deté a Jane, en tant aquesta davant els curiosos de la platja, escenifica les actuacions, que la van portar a la fama.

 

 

COMENTARI

Aldrich realitza un film entre el thriller i el terror psicològic, amb alguns ensurts i tensions propis del grand guignol i mostrant un ambient sòrdid i claustrofòbic.

El director presenta la vida en comú de dues germanes, dos sers en el punt de no retorn de la decadència física i moral, dues persones que s’ odien però en tant una , paralítica i impossibilitada, exerceix de víctima, l’ altra, plena de rancúnia, realitza el paper de botxí, humiliant i vexant a la germana, que tot i això, amaga un secret i no és tan innocent com sembla.

Baby Jane, impagable Bette Davies, és una dona frustrada, plena de solitud, envejosa de l’ èxit de Blanche, una enveja que es torna odi i malvolença.

Jane és un personatge patètic, trastornat, que avança cap el crim i la bogeria. Sols te un interès, recobrar el temps d’ infància en que va gaudir dels aplaudiments i el reconeixement del públic. Recobrar la fama, la glòria i l’ èxit.

La seva fuga a la platja amb Blanche moribunda, és la significació de la tornada a aquell temps, la recerca de la felicitat i el retrobament de nou, amb un públic, que astorat, contempla el seu show abans de ser detinguda.

Tots els personatges que dibuixa Aldrich són malaltissos. Blanche, que no vol lliurar el seu secret a Jane, a qui condemna a un etern sentiment de culpa. Edwin, un conco insegur i un tant pertorbat. Y per suposat Jane, un monstre ple de rancúnia i perversitat. Tots és mouen en el seu propi infern ple de odis, culpes i renúncies.

La Davies i la Crawford realitzen en el cine una imitació de la vida. Ambdues s’ odiaven, no es podien veure i el rodatge és extremadament difícil per les peticions i singularitats de les antigues estrelles. La relació sado masoquista que es trasllada a la pantalla te una segona part real en el backstage del rodatge.

 

BILBAO

 

 

Director: Angel Jové

                 Maria Martin

                 Isabel Pisano

Any: 1978

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Leo (Angel Jové) és un home de mitjana edat, viu amb Maria (Maria Martin), una dona més gran que ell a qui detesta.

Un dia entra en la seva vida Bilbao (Isabel Pisano), una ballarina de strip-tease i prostituta en estones lliures. Tota la vida de Leo comença a girar al voltant de Bilbao. Paga una sessió amb la dona perquè li faci sexe oral, guarda peces de roba de Bilbao li grava converses, visita d’ amagat la seva casa o compra un disc de Lotta Lenya en el que una cançó porta el seu nom.

Tot és un inici que porta a segrestar a la dona, Leo compra cloroform, entra a casa de Bilbao i la rapta, transportant-la a un soterrani. Allà la despulla, la lliga amb cordes tensades a les seves extremitats i li rasura el sexe. Quan l’ arrastra des del llit, la dona es dona un fort cop al cap i mor.

Leo demana ajuda a Maria, rescaten el cadàver i el fan desaparèixer. Leo retorna a la recerca de noies objectes de desig amb les quals satisfer els seus instints més íntims.

 

 

 COMENTARI

    Bilbao és la segona pel·lícula de Bigas Luna després de “Tatuaje”, seguint la novel·la policíaca de Vázquez Montalbán. Si “Tatuaje” va resultar un fracàs comercial, quan Luna porta a la pantalla una obra personal basada en un relat propi, obté un gran èxit.

Es tracta d’una nova veu en el cine espanyol, diferent, audaç i renovador. Bilbao” es conserva com un film de culte.

Amb la pel·lícula entrem de ple en el món del director, un món que configurarà en la seva obra posterior però potser mai d’una manera tan personal , pertinent i agosarada com ara.

L’ univers al que ens referim és el d’un erotòman, el d’ algú que viu el sexe i el desig de manera tan pertorbadora com alliberadora. La història de Leo és la historia d’una obsessió, d’una fascinació

Ens trobem davant un thriller sensual i morbós, on es realitzen els desitjos més ocults del mascle. Cal preguntar-se si Leo és algú posseït d’una ment malaltissa, si és un obsés i un pervertit o és un home a la recerca del punt més potent i arriscat del sexe i de l’ amor.

Leo és un voyeur i un fetitxista. Algú que veu a una dona que li agrada i la incorpora al seu propi món com un objecte de desig. Bilbao és una dona inert, per tant no hi ha sentiments, tan sols relacions de poder entre botxí i víctima.

La dona, totalment passiva, es pot contemplar com un desig pervers del mascle. Leo domina un cos, el manipula, obté la llibertat sexual total, quan l’ altra s’ha convertit en una nina , en un joguet. Leo la despulla, l’ observa, la retrata , la lliga, la rasura, la llepa i gaudeix de tot l’ esplendor sexual de la seva partenaire. Tot això comporta un joc pervers, darrera del qual s’ amaga la impotència i la incapacitat de consumar la relació.

El relat podria contemplar-se des d’una òptica pròxima a la misogínia i el masclisme; la dona passiva i forçada no expressa sentiments, ni amor, no hi  fa falta seducció, s’ha convertit tan sols en un objecte de possessió total.

Aquest univers onanista que s’ha creat Leo pot ser tractat com una relació malalta però també com un afany d’ amor. Tot el joc resta frustrat, la princesa no desperta del somni per conèixer al príncep blau i mor fortuïtament. L’ home es desespera, borra senyals dels fets i surt a una nova recerca.

Bigas Luna roda algunes escenes emmarcades en el perfil de permissivitat que ofereix ja la censura en 1978. La imatge de la llet, vessant  llargament sobre l’ esquena i el cul de Maria és com una substitució del semen que potser no li pot oferir el mascle a la dona.

L’ escena en que Bilbao ha estat segrestada i és objecte de tota classe de vexacions o manipulacions amoroses, segons es miri, passa també als anals del cine espanyol , almenys en la seva vessant eròtica i morbosa.

DELIVERANCE

 

 

Director: John Boorman

Actors: Burt Reynolds

              Jon Voight

              Ned Beatty

Any: 1972

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Un grup d’ amics decideix anar fins a una població recòndita per tenir l’ última oportunitat de baixar en canoa pel riu Cahulawassee, que serà represat i reconvertit en un immens llac.

Els components de l’ expedició són Lewis (Burt Reynolds), l’ home més preparat i que pel seu caràcter i experiència assumeix el lideratge del grup,Ed (Jon Voight),Bobby (Ned Beatty) i Drew.

La primera part de la ruta transcorre sense incidents però les embarcacions se separen i quan Ed i Bobby toquen terra es troben amb un parell d’ homes estranys i violents. Aquests els amenacen amb les seves escopetes, lliguen a Ed a un arbre i un dels homes sodomitza a Bobby.

Quan la situació és desesperada apareixen Lewis i Drew, Lewis dispara una fletxa sobre un dels desconeguts i el mata en tant l’ altra fuig.

Els homes es plantegen que fer, si donar part a la policia amb el consegüent perill de ser arrestats i jutjats o enterrar el mort i tornar.

Decideixen aquesta segona opció malgrat l’ oposició de Drew. Quan busquen el camí de tornada tenen que superar els ràpids del riu i força dificultats. Drut que sembla molt afectat i no porta armilla salvavides cau al riu i desapareix.

En l’ enrenou, els homes cauen a l’ aigua i són arrossegats per la corrent. Lewis pateix una greu ferida en una cama que el deixa immobilitzat.

Quan arriben a un rabeig en calma, pensen que potser l’home que ha escapat ha disparat a Drew. Ed escala la muntanya i troba al fugitiu, li dispara una fletxa i el mata quan l’ altre l’ atacava.

Submergeixen el cadàver en el riu i continuen la ruta fins on han deixat els vehicles.

Davant les ferides que presenten i la mort de Drew s’ inicia una investigació però no hi ha cap prova contra ells i tots tornen sans i estalvis a casa seva però els remordiments de consciència els perseguiran.

 

 

 

COMENTARI

Pel·lícula amb moments d’ extrema tensió i violència psicològica.

Boorman planteja la típica estructura d’ un viatge a través d’un riu, ¿de la vida?, ple d’ ensurts i dificultats, una sèrie d’ esdeveniments no deixaran indemnes als protagonistes.

El film reflexiona sobre l’ home corrent portat a una situació límit i la seva capacitat de reacció. Uns excursionistes que surten d’ un entorn civilitzat s’ enfronten a la natura en estat pur, a personatges fora de la norma, a tot un àmbit que els trastorna i els pertorba. Un grup d’homes ha d’ afrontar la lluita per la supervivència, i contrarietats i inconvenients impensables en la seva vida quotidiana

Un dels temes del relat és la legitimitat de defensar-se per evitar perdre la pròpia vida però com aquesta defensa , que comporta la mort dels agressors, pesa i crea un sentiment de culpa. Boorman planteja un viatge per la naturalesa humana, per l’ agressivitat, per la capacitat de lideratge, pels esdeveniments incontrolables que forgen caràcter o mostren les limitacions personals.

La disjuntiva de que fer quan un espiral de violència porta a la mort d’ un ser humà. El dubte sobre si confiar en la llei o desentedre`s i fugir.

Per últim la pel·lícula tracta sobre els perills reals o simbòlics que assetgen a aquells que s’ internen fora dels seus circuits de seguretat, fora del seu marc social i les seves arrels, aquells que volen sortir dels seus marges, del seu propi àmbit i es troben amb hostilitat i perill sent incapaços d’ assumir les conseqüències.

 

WEST SIDE STORY

 

 

Director: Robert Wise

Actors: Natalie Wood

              Richard Beymer

              George Chakiris

              Russ Tamblyn

              Rita Moreno

Any: 1961

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En el West Side, un barri marginal de Nova York, dues bandes imposen la seva llei, d’un cantó els Jets, els nadius, formada per fills d’ emigrants polonesos i dirigida per Riff (Russ Tamblyn).

En l’ altre bàndol, els Taurons, el grup de porto- riquenys dirigits per Bernardo (George Chakiris).

Els dos grups s’ insulten, es barallen i s’ odien a mort. Quan es celebra un popular ball en el barri, els dos grups ètnics hi acudeixen, es menyspreen entre si i dansen amb els seus. Allà hi són presents Tony (Richard Beymer) , jove nord americà, i Maria, la germana de Bernardo, recent vinguda de Puerto Rico.

Els dos nois es coneixen, ballen i s’ enamoren, malgrat l’ oposició dels seus propis grups, que els separen. La relació entre la parella encara crea més enemistats i els dos bàndols es citen per mantenir una baralla.

En tant, Tony acudeix d’ amagat a la casa de Maria i la parella referma el seu amor. Maria li fa prometre al xicot, que farà de mitjancer en la lluita i intentarà separar als dos grups.

Quan  Riff i Bernardo estan barallant-se, apareix Tony, esforçant-se en separar-los però la seva intervenció és nefasta. Assaja evitar que Riff s’ abraoni sobre el seu oponent i Bernardo aprofita per matar al cap de la banda rival. Tony, enfurismat, perd els sentits, ataca a Bernardo amb un ganivet i també acaba amb la seva vida.

La notícia arriba a oïdes de Maria, el seu noi ha matat al seu germà. Tony va a veure-la i li explica el que ha passat, els dos nois renoven el seu amor i es prometen fugir plegats.

Quan Anita (Rita Moreno), la novia de Bernardo arriba, Tony escapa per la finestra i s’ amaga en la tenda del barri, a l’ espera de retrobar a Maria.

La presència de la policia impedeix a la noia anar a trobar al seu enamorat, així que envia a Anita a la botiga perquè li digui a Tony que l’ espera.

Rita troba en la tenda al grup de Riff, que l’ assetja i la vexa fins que la intervenció del propietari els fa fora.

Tony creu que “El Chino”, un noi de l grup ha matat a Maria per la relació que sosté amb ell, no és així i el dos amants es troben , just quan arriba “El Chino” que dispara sobre el Tony i el mata.

Quan els de la seva banda recullen el cadàver, s’hi ajunten els porto-riquenys, en la primera mostra de col·laboració i solidaritat entre ambdós.

Potser la mort de Tony no haurà estat inútil.

 

 

 COMENTARI

Musical, melodrama, amor, enfrontaments socials… són el conjunt de gèneres que ocupen a West side story com un dels films més èpics i captivadors de la història del cinema.

La pel·lícula tracta sobre les lluites entre bandes. Lluites racials, entre novaiorquesos, antics emigrants també, i porto-riquenys, entre blancs i morenos.

Lluites de classe. Entre grups ja assentats socialment i altres , el més pobres. En una de les cançons queda clar el futur que espera als nois, quan diuen : Amèrica et dona oportunitats, pots ser paleta o frega plats.

Lluites pel territori. Cada grup basa la seva força en dominar l’ espai territorial, també la cohesió els hi dona poder, en realitat són joves que necessiten afermar-se i que sense el grup no serien res, necessiten , com no, transgredir i qüestionar l’ autoritat.

Lluites de gènere. Els nois reprodueixen els valors dominants, les noies són elements passius que es tenen que sotmetre al dictat dels homes, el masclisme més elemental domina les relacions però les dones seran les úniques que demostren dos dits de front. Maria separant a les bandes sobre el cadàver de Tony i Rita intentant ajudar a la noia, tot i veure’s vexada per la banda contraria.

En el context de les lluites socials, neix l’ amor de dos nois de bàndols contraposats. És ni més ni menys que la història de Romeu i Julieta en el West Side i fins i tot la iconografia del film potencia la historia clàssica.

Les famílies enfrontades són aquí bandes, l’ escena del balcó és desenvolupa aquí en la part del darrera dels edificis del barri, l’ amor neix en el ball en el que els futurs amants només es veuen l’ un a l’ altre. La mort dels caps de les bandes (Montescos i Capuletos), desencadena encara més la tragèdia i desbarata l’ amor.

A la fi sobre els  morts hi ha un punt d’ esperança. Els dos grups arrepleguen el cadàver de Tony i se l’ emporten, la reconciliació podria ser possible. Però sabem que l’ esperança que cercaven els nois d’un temps i un lloc per l’ amor se n’ anat en orris, que no hi ha hagut un culpable assassí sinó que és l’ odi qui mata.

La càmera s’eleva sobre la desolació de l’ espai, ara buit.

La pel·lícula manté en alguna ocasió un to d’ autoparodia, quan la banda de Riff ironitza sobre els tòpics que els fan ser com són, malalties socials, pares maltractadors, falta d’ oportunitats, etc.

Tot això s’ explica a partir de l’ estètica del musical. En realitat els moviments rítmics, sincopats dels grups, a la recerca del domini, ja tenen alguna cosa de musical.

La posada en escena, la coreografia, la música de Bernstein i les cançons de Sondheim són un plus afegit que aporta emotivitat i poesia al conjunt.

La pel·lícula va guanyar deu oscars en 1961, incloent els de millor pel·lícula i millor director.

 

CELEBRITY

 

 

 

Director: Woody Allen

Actors: Kenneth Branagh

              Judy Davies

              Charlize Theron

               Joe Mantegna

               Famke Jansen

               Melanie Griffith

               Winona Ryder

Any: 1998

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Lee Simon (Kenneth Branagh) és un periodista que escriu de viatges i està entestat en publicar la seva primera novel·la.

Des de jove està casat amb Robin (Judy Davies), una professora, però viu la crisi dels quaranta i li agraden totes les dones.

En el seu pul·lular per Nova York  coneix a Nola (Winona Ryder), una jova actriu, però no te ocasió de quedar amb ella. Més tard s’ embadaleix amb una model (Charlize Theron) però nerviós,  enclasta el seu cotxe contra un aparador i la noia marxa irada.

Finalment talla amb Robin i aquesta coneix a Tony Gardella (Joe Mantegna), un productor televisiu que la incorpora al seu equip periodístic i es casa amb ella.

Lee, per la seva banda, es tanca a escriure la novel·la que el porti a l’ èxit, en tant coneix a Bonnie (Famke Jansen), una noia amb la que estabilitza relacions.

Quan sembla que tot va be i pensen viure plegats, Nola torna a aparèixer en la vida de Lee, aquest ho deixa tot per l’ actriu i com a venjança Bonnie s’ emporta la novel·la i la llença al mar.

La relació entre Lee i Nola es torna tensa. Lee vol controlar a la noia i aquesta no se sent lliure, tot se’n van en orris.

La vida continua.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula anual de Woody Allen arriba en 1998 entre “Desmontando a Harry” i “Acordes i desacuerdos”. El director de Nova York insisteix en el seu retrat de l’ anima humana, ara i com en altres vegades a partir del món format pels famosos i els intel·lectuals de la ciutat.

És l’ univers en el que el director es mou i que tan bé coneix, gent guapa, àvida per fer saber del seu talent, hiper motivats en la caça aliena dels sentiments i el sexe.

Un entorn superficial i banal però on la gent no és diferent de la de qualsevol altra ambient i on les motivacions són les mateixes que mouen a gran part de la humanitat: estimar, ser estimat, gaudir de poder, ser considerat, realçar la pròpia auto estima…

Allen planteja una pel·lícula coral com en la majoria de la seva filmografia. Branagh ocupa el lloc que l’ autor s’hauria dedicat de ser més jove. Un home de quaranta anys, insegur i maldestre, que es planteja si vol estar sempre amb la mateixa dona. En un moment de crisi existencial vol demostrar les seves dots i talents, és algú incapaç de viure una sentimentalitat estable, li agraden totes, vol estar al llit amb totes.

El director utilitza la trama per ironitzar sobre els famosos, les celebritats que emergeixen en un món que els aplaudeix,els adora i els hi permet tota mena de capricis. La supermodel enamoradissa n’ és un exemple o l’ actor Brandon Dawson (Leonardo Di Caprio), superb, violent i despòtic però aclamat per la gent, n’és un altre. Gent de la faràndula consentida i aviciada.

Darrera aquest univers de llum i felicitat, Allen descriu els buits , les contradiccions i les penalitats dels protagonistes. Lee sembla haver trobat l’ estabilitat amb Bonnie però s’ embolica amb Nola, va darrera d’ ella i deixa plantada a la parella. Robin s’ escapa el dia de la boda amb Tony, temorosa del pas a donar, abans ha muntat un escàndol quan ha trobat a Lee amb la seva nova parella en el cine.

La falta de maduresa, les conquestes successives, la gelosia, la por a no ser estimat…marquen l’ existència dels personatges que vagaregen per l’ obra.

Tot és subtil, ple de sentit de l’ humor i ironia i això converteix a aquests nens grans en personatges entranyables.

Per cert, magna aparició en una escena de Donald Trump, fent d’ ell mateix.