ROMA

 

 

Director: Alfonso Cuaron

Actors: Yalitza Aparicio

              Marina de Tavira

              Jorge Antonio Guerrero

Any: 2018

Nacionalitat: Mèxic

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Estem en Mèxic en 1968. Cleo (Yalitza Aparicio), una noia indígena d’ origen mixteca, és la criada d’una família de casa bona en el barri de Roma de la capital. En la residència hi conviuen, la senyora Sofia,(Marina de Tavira), la mare, Don Antonio , el pare, la senyora Teresa, l’ avia, i els quatre fills, Toño, Paco, Pepe i Sofi.

Cleo és alguna cosa més que una serventa, cuida dels nens, organitza la casa i és algú estimat, una persona més de la família.

Un dia Don Antonio marxa per assumptes de negocis cap a Quebec però ja no torna mai més. Cleo te un xicot, Fermín (Jorge Antonio Guerrero), un home que s’ entrena cada dia com a karateka, Fermín deixa embarassada a Cleo i després no en vol saber res de la paternitat.

Cleo confessa el seu estat a la família i la senyora Sofia l’ajuda i la porta al metge perquè tingui un bon part. La criada va a la recerca del seu antic promès però aquest renega d’ ella . Quan Cleo i la senyora Teresa estan en una botiga de mobles per comprar un bressol pel seu nadó, els estudiants es manifesten, uns nois entren en el comerç per aixoplugar-se  i un grup  para policial els segueix i maten a un d’ ells a sang freda, Fermín és un dels components de l’ escamot.

L’ ensurt fa que Cleo trenqui aigües i sigui ingressada d’urgència en l’ hospital, la seva filla neix morta.

La família marxa de vacances a la costa, Cleo els acompanya. Dos dels nens en absència de la mare s’ endinsen en les  aigües turbulentes, Cleo , tot i que no sap nedar, entra en el mar i els salva.

La nissaga s’ abraça a Cleo, que rep afecte i solidaritat per part de tots.

 

 

COMENTARI

Alfonso Cuarón és un director, productor i guionista mexicà d’ indubtable talent que l’ ha utilitzat sobretot en productes tan dignes com comercials d’ Hollywood.

En aquesta ocasió canvia de formula i roda un film en blanc i negre, una historia feta expressament per a Netflix que es veu breument en les grans pantalles. Tot i això obté el Lleó d’ or en el Festival de Venècia i multitud de premis.

L’ aposta de Cuaron te un component post modern. Barreja d’ estils i gèneres, tractament intemporal, ficció, reportatge, document i memòria personal s’ amalgamen. El director se situa en un to neorealista i en una narrativa costumista.

Cuaron plasma en pantalla un personatge protagonista, el de Cleo, la criada, però és també una excusa per mostrar-nos un microcosmos social, una realitat del Mèxic de finals dels seixanta.

El director explica la seva pròpia memòria personal i ho fa amb afecte cap el seu entorn i sobretot cap a la persona d’ extracció social baixa que el va cuidar en la infància. L’ imaginari de l’ autor mostra les classes socials,les desigualtats i la manca d’ oportunitats però no es rabeja  en la lluita de classes, el que hi ha és una abraçada interclassista entre els benestants i els més humils.

Cuaron ens transporta al món de la seva infància, als records i l’ emotivitat. Roda en extraordinaris plans seqüència i posa èmfasi en les petites coses quotidianes. Els temes principals del relat, la separació de Sofia i l’ embaràs de Cleo ens serveixen per endinsar-nos en la realitat social del país.

La festa dels rics, que s’ acaba en un incendi en el bosc on tothom hi col·labora en la seva extinció, l’ assassinat de l’ estudiant en el centre comercial que apunta la brutal repressió del govern de Luís Echevarria, el barri miserable i fangós on Cleo va a la recerca de l’ home que l’ha prenyat, el cine com espai de somnis en un temps on era gran i estava ple, les vacances en la platja, la televisió omnipresent en totes les cases i tots els personatges, els sorolls i les imatges del món popular de la ciutat.

Cuaron mostra escenes emotives i emocionants, planteja suspens en el moment en que Cleo salva als nens d’ofegar-se o quan el part d’ urgència. El director explica el que passa, raons i sentiments a partir de la paraula: Cleo i Sofia es troben, una embarassada, l’ altra abandonada pel marit i Sofia li diu, “nosaltres sempre estarem soles”. Ho fa també a partir de la imatge: Sofia els hi ha explicat als fills que el pare no tornarà. A la sortida del restaurant popular tota la família resta solitària i compungida, Cleo , de peu, se’ls mira sense articular paraula, al costat es manifesta l’ alegria desbordant d’una boda.

El relat de Cuaron és agre dolç, està ple de llums i foscor. D’ una banda la “nana” estimada, d’ altra la dona humil que mai s’ integrarà en un status superior i que sempre serà això: “la nana”. D’ una banda el món dels rics, vist amb complaença, de l’ altra tanta i tanta gent cercant un lloc al sol. Mèxic com ningú l’ havia explicat.

 

 

RETORNO AL PASADO

 

 

Director: Jacques Tourneur

Actors: Robert Mitchum

              Jane Greer

              Kirk Douglas

             Rhonda Fleming

             Virginia Hudson

Any: 1947

Títol original: Out of the past

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Jeff Bailey (Robert Mitchum)és un home que treballa en una benzinera en Tahoe i surt amb Ann (Virginia Hudson), la seva noia.

Un dia arriba a la població Joe Stefano, algú que el busca i Jeff te que fer memòria i recordar qui és i perquè esta aquí.

En realitat el cognom de Jeff és Markham i la seva feina era la de detectiu privat. Un gàngster que té un negoci d’ apostes, Whit Sterling (Kirk Douglas), el crida perquè investigui sobre una dona, Kathie Moffet (Jane Greer), que s’ ha emportat 40.000 dòlars del despatx, vol que la busqui i la trobi.

Jeff viatja fins a Acapulco en Mèxic on localitza a la dona, ella li assegura que no s’ha apoderat d’ aquesta quantitat, Jeff i Kathie es relacionen i s’ enamoren però Whit, que no veu resultats en la investigació els hi segueix les passes.

La parella fuig, es deixa de veure per un temps i es retroba més tard però no pot evitar ser seguida per Fisher, un sicari de Whit que els descobreix. Jeff es baralla amb l’ home i el colpeja però Kathie li engega un tret i el mata.

Seguidament la dona agafa el seu vehicle i escapa.

Tornem al temps present. Jeff ha refet la seva vida, ha canviat de nom i esta a càrrec d’ una benzinera, quan Joe, un esbirro de Whit, descobreix  on para i el porta fins al seu cap.

Quan arriba davant seu, la sorpresa de Jeff és gran, Whit conviu amb Kathie, la dona li explica que ha estat obligada i que és a ell a qui estima.

Mentre, Whit li fa un altre encàrrec a Jeff, te que buscar a Eels, un home que li deu diners.

Jeff és portat a casa d’ Eels per Meta Carson (Rhonda Fleming), la seva secretaria, però ràpidament sospita que tot és una trampa, que volen matar a Eels i que al veure les seves empremtes digitals en la casa, l’ involucraran en l’ assassinat.

Així és, Joe s’ encarrega de matar a Eels i de nou Kathie s’hi troba pel mig. Acusat d’ assassinat, Jeff fuig fins a Tahoe on es pot amagar. Joe  el busca per executar-lo però un amic sordmut de la benzinera s’ avança i mata a Joe.

Jeff li promet a Ann que es quedarà amb ella però no pot evitar tornar a veure a Kathie que ha assassinat a Whit. La dona el convenç que ara ja no hi ha obstacles entre els dos i l’ estimula a marxar plegats. Però en tant la dona prepara les maletes, Jeff avisa a la policia.

Quan avancen per la carretera, els agents els detenen, sentint-se traïda, Kathie dispara sobre Jeff i el mata, en tant la policia dispara sobre el vehicle que s’ estavella i la dona mor.

 

 

COMENTARI

En l’ època més brillant del cinema negre, Tourneur realitza aquesta cinta, una de les seves millors obres i també una de les més emblemàtiques del gènere.

Com és normal en aquest tipus de films és més important el continent que el contingut.

La pel·lícula es fa poderosa per la seva atmosfera ombrívola en la que els personatges estan retratats en clars i foscos, els climes contrasten entre el moments asfixiants, sòrdids i malaltissos i les escenes plenes de llum, com quan Jeff coneix a Kathie.

Els personatges són bàsicament ambigües. Kathie és la dona fatal, arquetípica del cinema negre, amb totes les seves conseqüències: manipuladora, dolenta, egoista…juga amb Jeff, aconsegueix sempre els seus propòsits i destrueix a tots els homes que la sovintegen. La imatge física de bellesa i innocènci contrasta amb el seu món interior retorçat i recargolat.

Tourneur planteja la relació bipolar d’un home amb dues dones antitètiques, Ann, és tot complaença i sol·licitud: l’ estabilitat conjugal.

Kathie és la devoradora de mascles, sense escrúpols, la temptació i el perill. Àngels i dimonis, el bé i el mal enfrontats i polaritzats.

Jeff és la representació d’un home dur però en realitat és un titella en mans de Kathie, enganyat i manejat constantment.

El film eleva a Jeff com a protagonista d’una mirada amarga i escèptica sobre un món corrupte i sense principis. Un home amb un passat turbulent que, ha assentat la seva vida, però aquest passat és una motxilla que porta sobre l’ esquena i en un moment donat torna per buscar-lo i acabar amb l’ existència senzilla i tranquil·la que havia reiniciat.  Un passat que el portarà al desgavell i la mort.

Al seu costat s’ alinea un grup de secundaris de luxe, tots personatges de baixa estofa, sense límits morals com Whit, Joe o Meta.

El tercer gran encert de l’ obra són els diàlegs, enginyosos  i àgils, els personatges es mostren aguts i cínics en les seves expressions i alguns moments de les converses són memorables.

En el dèbit es pot ressenyar el contingut. És aquí on més flaqueja el film. És difícil seguir tots els embolics i no queden clares les motivacions dels personatges i els entrellats als que es veuen portats són de vegades forçats i acumulatius.

 

QUIERO VIVIR

 

Director: Robert Wise

Actors: Susan Hayward

               Simon Oakland

Any: 1958

Títol original: I want to live

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Pena de mort

 

ARGUMENT

Bàrbara Graham (Susan Hayward) és una dona de vida desestructurada que ha estat en reformatoris, s’ ha casat i divorciat tres vegades I arrossega una vida un tant dissipada.

Per ajudar a uns amics en negocis bruts és acusada de perjuri i passa un any a la presó. Quan surt intentat assentar el cap, es casa novament i te un fill.

El marit és un jugador, el matrimoni fracassa, paga deutes amb xecs falsos i és perseguida pels creditors.

Continua ficada en assumptes tèrbols i és detinguda per la policia de nou però entre els assumptes bruts s’ inclou l’ assassinat d’una dona, viuda i invalida, la senyora Monaham.

El comportament de Bàrbara, agressiva, orgullosa i amoral i el seu atractiu la fan emblemàtica per ser acusada d’ assassinat i els interessos de la premsa i la policia s’imposen sobre la veritat.

A l’ hora de l’ assassinat, Bàrbara estava amb el seu marit però aquest ha fugit i ningú sap està. Bàrbara no te coartada i l’ acusació continua endavant.

En la presó cau en una trampa. Una noia a canvi de diners es presta a que un amic seu testifiqui conforme va passar la nit del crim amb Bàrbara però el fals testimoni, és en realitat un policia i la seva declaració empitjora les coses.

Arriba el dia del judici. Un dels membres de la banda, per tal de salvar-se, declara que Bàrbara va ser l’ assassina.

Tot , doncs, l’ acusa i la sentència la condemna a la pena de mort, que s’ executarà en San Quintin, en la càmera de gas. Malgrat els esforços dels seus advocats, l’ apel·lació és denegada.

Un sol home continua ajudant-la, el periodista Ed Montgomery.

Assistim als últims moments en el penal. La visita del director, del capellà, la preparació de la càmera de gas, el pas interminable del temps sense que soni cap telèfon que porti a la suspensió de la pena. La presència dels botxins, del metge , dels zeladors.

A la fi Bàrbara és executada.

 

 

COMENTARI

     Robert Wise és un director tot terreny, en el seu haver hi ha ciència ficció, cine bèl·lic, terror i grans superproduccions com “West side story i “Sonrisas i lágrimas”El que te de bo és que sempre se’n surt i els productes que elabora són prou dignes en totes les ocasions.

Cap pel·lícula com aquesta ha qüestionat més la pena de mort.

Basada en fets reals, la verdadera Bárbara Graham va ser executada en la càmera de gas en 1955,la tercera dona ajusticiada en la història dels Estats Units. Narra com una dona suposadament innocent és condemnada i executada.

La pel·lícula explica el drama personal de la protagonista, com passa de l’ orgull i la prepotència a la por, la seva lluita per viure. El film reflecteix també tot el clima dels últims moments, l’ angoixa, la desesperació, la indefensió davant el destí irreversible.

Mostra tant el personatge com els mecanismes que intervenen en el moment final. Wise interromp la musica de jazz que punteja les escenes i subratlla amb els silencis els instruments de la mort, les mans de la víctima, els ulls dels concurrents, en un clímax final descoratjador.

L’ acompliment de la justícia injusta dona un to sense concessions al final de la pel·lícula i qüestiona policia, jutges , polítics i institucions que han portat a aquest desenllaç.

Susan Hayward guanya en 1958 l’ oscar a la millor actriu

NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.

 

LA PRINCESA PROMETIDA

 

Director: Rov Reiner

Actors: Cary Elwes

              Mandy Patinkin

              Robin Whrigt

              Chris Sarandon

              Peter Falk

              Billy Cristal

              Wallace Shawn

Any: 1987

Títol original: The princess bride

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Un avi (Peter Falk), li explica al seu net un conte.

Westley (Cary Elwes) és un criat que s’ enamora de  Butterkup (Robin Wright), com no te diners te que marxar a buscar fortuna però és assassinat pel pirata Roberts.

Cinc anys després el príncep Humperdinck (Chris Sarandon) es promet amb Butterkup que continua estimant al noi.

Un dia, la futura princesa és segrestada per tres malfactors: Vizzini (Wallace Shawn), el cap del grup, Iñigo Montoya (Mandy Patinkin), un avesat espadatxí, i Fezzik, un gegant, els bergants ha estat contractats per  matar a la noia i deixar-la en el país veí amb la finalitat de provocar una  guerra entre Florin i Guerlin.

Els dolents escapen en un vaixell i pugen per un penya segat però són seguits per un emmascarat ; Montoya el rep i el repta. Els dos homes s’ enfronten i l’ emmascarat en surt victoriós i continua la persecució. El gegant Fezzik l’ espera però també és vençut, finalment atrapa a Vizzini que el desafia amb el seu ingeni però també és derrotat i mor.

L’ emmascarat es descobreix i resulta ser Westley que ha sobreviscut. Els dos enamorats escapen ara del príncep Humperdinck que els persegueix i s’ endinsen en el Pantà del Foc, vencen nombrosos perills però són atrapats pel noble que, tanca a Westley en el pou de la desesperació i el tortura fins la mort.

Montoya i Fezzik arriben a Florin , entren en el pou , rescaten el cadàver de Westley i el porten a un bruixot miraculós (Billy Cristal) que el ressuscita.

Quan el rei i la princesa estan a punt de casar-se, Westley arriba al castell amb els seus companys, Montoya es venja del Comte Ruggen, l’ assassí del seu pare, Westley atrapa al príncep , el deixa presoner en el seu palau i marxa amb la princesa, la seva estimada.

 

 

COMENTARI

Rov Reiner es dona a conèixer en 1986 amb “Cuenta conmigo”. En un altre vessant molt diferent roda un any després la pel·lícula que ens ocupa. Es tracta d’un conte de fades, una cinta que va passar desapercebuda en el seu moment i que més tard es converteix en film de culte.

Això es deu, no tant al que relata, una història clàssica amb prínceps i princeses, espanyols venjadors i reis dolents, sinó en la manera de fer-ho. La narració te des del primer moment un tractament marcat per l’ esperit de la comèdia i el sentit de l’ humor, la transcendència dels brutals enfrontaments o la màgia i la fantasia resten apaivagades per la ironia i per la desmitificació dels personatges principals.

Els arquetips pateixen una certa transgressió. El rei és dolent però brètol, l’ heroi mor i ressuscita incapacitat, la princesa és una bleda.

El relat, tot i això, se’n aprofita dels elements del conte clàssic. Els tres truans que rapten a la heroïna es nodreixen de virtuts canòniques: l’ habilitat de l’ espadatxí, la força del gegant, la intel·ligència de Vizzini però el protagonista els supera als tres i els venç.

L’ heroi te que passar ,com és pertinent, per diverses proves per atrapar el seu objectiu: l’ estimada. Els dolents que l’han segrestat, el pantà de foc, el pou de la desesperació i l’ assalt al castell. Westley guanya la partida gràcies a la seva valentia i capacitat però sobretot a que l’ amor verdader ho pot tot.

Reiner juga amb altres estereotips dels relats d’ aventures. El pirata invencible, l’ emmascarat que amaga la seva identitat, l’ espadatxí venjador…Hi ha un homenatge a les grans narracions d’ aventures: “La illa del tresor”, “El comte de Montectristo” o “El Zorro”, tot barrejat en un poti poti entre les aventures  i la comèdia.

La pel·lícula antecedeix a un cine juvenil que s’ incorpora més tard a les pantalles en clau d’ animació com “Sherk”(2001) amb un alter ego de Fezzik com a ogre fort i bondadós.

D’ altre banda, el conte s’ adapta a les oïdes de qui l’ escolta, als desitjos del receptor que, en cap cas vol que els dolents se’n surtin amb la seva. La ficció pot fer variar la realitat i adaptar-la al gust del destinatari

La pel.licula ha passat a la história per una  frase icònica que tothom ha repetit posteriorment: “Me llamo Iñigo Montoya, tu matate a mi padre, ¡preparate a morir¡.

William Goldman , un dels guionistes més prestigiosos d’Hollywood va estar a càrrec del relat, un plus que no passa desapercebut.

A SANGRE FRIA

 

Director: Richard Brooks

Actors: Scott Wilson

               Robert Blake

               Paul Stewart

Any: 1967

Títol original: In cold blood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Perry (Robert Blake) és un noi que ha sortit de la presó amb la llibertat condicional i te la intenció de descobrir el tresor de Cortés, enterrat en algun lloc de Mèxic.

El primer que fa es citar-se amb Dick (Scott Wilson), un altre ex presidiari amic seu. A Dick, en la presó, un convicte li ha dit que va treballar en casa d’ un granger ric: Herbert Clutter i que aquest guarda molts diners en la seva caixa forta. Perry i Dick es dirigeixen a la casa amb la intenció de manllevar els diners.

Es fonen les imatges i sabem que tota la família Clutter, el pare, la mare i els dos fills han estat assassinats.

El comissari Dewey inicia lainvestigació per descobrir als criminals. Te poques pistes, la petjada d’ una sabata en la sang d’ un cadàver. Jensen (Paul Stewart), un periodista que vol escriure un reportatge sobre el crim, l’ acompanya.

En tant , els dos nois que han matat a la família i han aconseguit un botí de quaranta dòlars, escapen cap a Mèxic, falsifiquen xecs i roben cotxes. La policia aconsegueix la declaració del pres que li va parlar a Dick sobre els diners que guardaven els Clutter en la casa.

El cercle s’ estreny, un home anota la matrícula d’un dels cotxes robats, els assassins són detinguts.

La policia investiga sobre la vida dels dos delinqüents. Perry va viure de petit amb els seus pares fins que es van separar. La mare s’ entenia amb altres homes i el pare quan ho va descobrir la maltractà. Perry recorda la vida amb el seu pare, “el llop solitari”, com un dia,per una malifeta, li dispara amb el seu rifle, però l’ arma no porta bales.

Perry és un esgarrat, te una gran ferida en la cama perquè es va caure de la seva motocicleta, és algú insegur i inestable emocionalment.

Dick és, aparentment,fatxenda, despreocupat, sense escrúpols, disposat a tot per obtenir diners.

La policia interroga per separat  als dos homes i aconsegueix la seva confessió, basant-se , ara, en probes com la petjada sobre la sang.

En un flash back, el film rememora els fets a través de la confessió dels acusats. En escenes tan vibrants com terribles, contemplem com Dick i Perry entren en la casa, aïllen i lliguen als membres de la família Clutter, inicien la recerca dels diners inexistents i com finalment Perry mata a les quatre persones a sang freda.

Dick i Perry són jutjats, sentenciats a morir en la forca i després de sis anys de al·legacions penals, executats

 

 

COMENTARI

“A sangre fria” està basada en la novel·la reportatge de Truman Capote. Brooks la porta a la pantalla. Tant novel·la com pel·lícula estan documentades en fets reals.

Igual que en la novel·la, tot és sincrètic, s’ expliquen els fets, es rememora el que va passar i es deixa el judici final a l’ espectador a partir d’ una narració implacable i freda, un reportatge sense concessions i amb gran economia de mitjans.

La pel·lícula és brutal, impressionant i corprenedora. Relata la violència sense límits de dos nois contra una família a qui desconeixen i tot per un bagatge total de quaranta dòlars. Si alguna cosa se li planteja a l’ espectador amb la visió del film és:¿ perquè?.

Estem davant un conflicte de classe. Sabem que Dick i Perry són pobres, pertanyen  a les capes més humils de la societat i són conscients de la seva realitat social. Volen robar i maten, simplement, per ànim de lucre.

Estem enfrontats a un conflicte psicològic. Perry mai ha tingut l’ atenció dels pares que s’ han separat. El seu pare amb qui ha conviscut, és un marginat social que no s’ ha preocupat pel fill. Perry, esgarrat per una caiguda, te un conflicte amb si mateix i un cert complex d’ inferioritat. Sembla el més humà, davant l’ amoralitat de Dick, però en un atac de bogeria mata a la família. Perry en realitat, assassinant als Clutter es venja contra la vida i el món.

Estem davant uns dements?, o són persones normals?. Brooks sembla preguntar-se si els assassins som nosaltres mateixos portats a una situació límit en la vida.

Perry i Dick són una representació del mal, del pitjor que habita en la condició humana. El relat és un viatge pertorbador al més baix i desventurat d’ aquesta condició. El sense sentit i la gratuïtat dels assassinats els fa encara més angoixants i esgarrifosos.

Els dos malfactors són, igualment, paradigma del gregarisme. Com es diu en el film: cap dels dos es perpetrat en solitari el crim.

La cinta, en la seva fase final, es posiciona sobre la pena de mort. Com diu el policia: “S’ han gestat quatre assassinats d’ innocents i dos assassinats de culpables”. La pena de mort és una venjança.

La pel·lícula conté moments d’ enorme duresa i emotivitat. Quan els nois entren en la casa, maltracten i maten a la família o les escenes finals del seu ajusticiament.

El film, rodat en blanc i negre, dona sempre prioritat a la fotografia ombrívola, destacant els elements foscos i els contrallums.

Una gran escena és quan Perry explica al capellà la relació amb el seu pare en tant la pluja es reflecteix a través del vidre de l’ habitació, en la seva cara.

QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.

 

 

 

 

OCTUBRE

 

Oktyabr (1927)

 

Director: Sergei M. Eisenstein

Actors: Vasily Nikandrov

               Nikolay Popov

Any: 1928

Títol original:  Oktyabr

Nacionalitat: URSS

Gènere: Cine polític I social.

 

ARGUMENT

En el febrer de 1917 l’ estàtua del tsar va a terra i aquest abdica. El nou govern provisional te el poder, la guerra i el patiment continuen.

El tres d’ abril, Lenin arriba l’ estació de Finlàndia, demana acabar amb el govern provisional , fer la revolució socialista i donar tot el poder als soviets, pau , pa i treball.

En el mes de juliol, les manifestacions avancen, els bolxevics criden a la insurrecció pacífica, guiats pel partit els manifestants són reprimits a trets.

El general Kornilov avança sobre Petrograd i el govern es veu necessitat d’ alliberar a soldats i obrers empresonats i armar-los, Kirilov és detingut.

En octubre, els bolxevics organitzen la insurrecció armada, el govern provisional és destituït, el vaixell Aurora entra en Petrograd amb els mariners sollevats.

El vint i cinc d’ octubre de 1917, esclata la revolució. En el congrés del soviets, els bolxevics obtenen majoria per sobre de menxevics i social revolucionaris. Els guàrdies rojos encerclen el palau d’ hivern i l’ assalten.

Lenin anuncia que la revolució obrera i camperola ha acabat.

 

Résultat de recherche d'images pour "OCTUBRE-EISENSTEIN-IMAGENES"

 

COMENTARI

Eisenstein rep l’ encàrrec de dirigir “Octubre” en 1927 per commemorar el desè aniversari de la revolució soviètica.

Sense el punt de grandesa d’ “El acorazado Potemkin”, Eisenstein realitza, com és habitual en el cine soviètic de l’ època, un film de propaganda, una apologia de la revolució, amb voluntat de mostrar als seus compatriotes i al món la excel·lència d’ aquesta i conscienciar a la massa perquè prengui exemple.

El cine és per  als soviètics una arma revolucionaria, un espectacle on mostrar la força del poble i de la revolta, la realitat històrica es mostra a través del nou mitja de comunicació, el cine, i sota el punt de vista del govern.

Eisenstein manté un discurs èpic, on l’ eix central és el muntatge.

L’ inici de l’ obra és espectacular, gent del poble ha pujat sobre l’ estàtua del tsar, cordes i escales per tombar-la a terra, muntatge paral·lel amb els fusells i les dalles, la força del poble.

Eisenstein inicia el seu relat en el dies de febrer, en la primera embranzida revolucionaria que dona  pas al govern provisional de Kerenski.

Contemplem com la massa és dispersada pels soldats, com si d’un ballet es tractés i en sobreimpressió, aquests mateixos soldats, disparant.

L’ escena de més gran bellesa del film és  quan la derrota dels manifestants : s’ alça el pont i un cavall blanc , enganxat a l’ artilugi ascendeix amb ell. Entre picats i contrapicats per magnificar o subratllar l’ acció, contemplem com els burgesos llencen a l’ aigua la bandera bolxevic i el diari “Pravda” s’ enfonsa en el riu, els patrons riuen contents i el cavall  s’ estimba des del pont.

Eisenstein no retrata herois individuals, l’ heroi és el poble, les grans escenes de massa donen sentit al film, sols es magnifica a Lenin quan arriba a l’ estació de Finlàndia i el director munta en paral·lel imatges del discurs, la bandera i la gent.

A Eisenstein li agrada sempre composar l’ acció col·lectiva. Al costat de les cares arravatades dels treballadors, es diferencien de les malignes dels amos, són  gestos expressius que vol mostrar la psicologia de de les classes socials i que ho fan de manera maniquea, el missatge ho és tot.

S’ escenifiquen els enfrontaments i interessos discordants entre menxevics i bolxevics, els primers acusen als segons, tot es contrasta amb un muntatge paral·lel d’ instruments musicals, la veu dels menxevics és com música celestial, en realitat no hi ha debat ideològic sinó tan sols propaganda revolucionaria.

Al director rus li agrada el simbolisme i l’ oposició d’ imatges, la gent ballant es mou en paral·lel als soldats, marcant el pas, la semblança  entre Kerenski i Napoleó o l’ estàtua del tsar que es reconstrueix quan el govern provisional obté el poder.

La pel·lícula torna a agafar força en les escenes finals, quan la presa del Palau d’ hivern; nous muntatges paral·lels mostren l’ assalt de la massa, la metralladora dels cadets repica, els morts agonitzen i ja en la definitiva victòria, l’ habitació de la tsarina és espoliada, les imatges religioses es barregen amb les medalles inútils, la bodega, símbol del vici, és destruïda, un món que s’ acaba i  tota una lliçó de cine.

L’ obra , tal com la coneixem ara, te greus mutilacions , doncs totes els escenes en les que apareixia Trotsky varen ser eliminades posteriorment per Stalin.

 

LA MUJER DEL TENIENTE FRANCÉS

 

 

Director: Karel Reisz

Actors: Meryl Streep

               Jeremy Irons

Any: 1981

Títol original: The French liutenant’s woman

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos actors roden una pel·lícula, ambdós estan casats però mantenen una relació amorosa durant la filmació.

Quan les llums s’ encenen es roda “La dona del tinent francès”, una obra en la que en l’ Anglaterra victoriana Charles Smith (Jeremy Irons) es compromet amb Ernestina Freeman perquè sigui la seva esposa en un poble de la costa anglesa.

Al cap d’ un temps descobreix a la riba del mar i assetjada per les onades a Sarah Woodrof (Meryl Streep), és una dona que busca en la llunyania de l’ oceà que torni el seu antic amant, un tinent francès.

Per la conservadora població, Sarah és una dona extravagant i de mala fama, una prostituta. Per Charles és una dona fascinant a la que vol conèixer i de qui s’ acaba enamorant.

Per evitar els comentaris malintencionats, envia la dona a Esetex però no pot evitar anar-la  a veure fins que trenca amb la seva promesa, amb l’ escàndol que això comporta. Desacreditat , te que signar un document davant Freeman pare en el que es qüestiona el seu honor.

Però quan va a Esetex a caure en els braços de Sarah, es troba que la dona ha fugit sense deixar rastre.

A partir d’ aquí inicia una recerca per tota Anglaterra. Al cap de tres anys retroba a la dona i la pot convèncer del seu amor per anar-se’n plegats.

En tant, i paral·lelament assistim a la relació dels dos actors protagonistes durant el rodatge, dos persones casades i plenes de pors i inseguretats.

El dia de la festa de comiat per la finalització de la pel·lícula, l’ home proposa a la dona que marxi amb ell, però ella desdenya la petició i se’n va amb el seu marit.

 

 

COMENTARI

     Reisz és un dels fundadors del free cinema britànic en els anys seixanta amb pel·lícules tan destacades com “Sabado noche, domingo mañana” (1960) o “Morgan un caso clínico” (1966).

Ja incorporat al sistema dirigeix en 1981 un best seller amb molt èxit de John Fowles.

Historia romàntica del cinema dins del cinema per emmarcar el paral·lelisme de dues histories, el contrast i les afinitats entre ficció i realitat.

Reisz s’ encarrega de mostrar com la ficció es pot manipular, els dos personatges reals fantasiegen sobre com i quan serà el final d’ aquesta ficció, sobre si l’ amant retrobarà a l’ estimada o quedarà frustrat.

Finalment el director manipula a caprici als seus ninots i decideix un final feliç. En canvi, la realitat és tal com és. Les decisions dels personatges no estan subjectes a una voluntat manipuladora, la irreversibilitat de les conductes porta a la pèrdua de l’ amor, a la tristesa i a la pena sense concessions.

Les dues obres es barregen, es trepitgen, sabem qui és qui pel canvi d’ escenaris i el pas de la vestimenta d’ època a la contemporània. El desig i l’ amor formen part de la pel·lícula de la vida que s’ adapta en el cine.

El film extreu la seva narrativitat de la realitat, aquesta realitat incideix en la creació cinematogràfica però tanmateix és invariable, no es pot permutar pel simple desig d’ un creador.

El que ens queda són històries paral·leles, amor apassionat, llibertat d’ escollir i moral victoriana que condiciona la voluntat dels essers humans.

 

EL GRAN GATSBY

Director: Jack Clayton

Actors: Robert Redford

               Mia Farrow

               Bruce Dern

               Sam Waterston

               Karen Black

               Scott Wilson

Any: 1974

Títol original: The great Gatsby

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Després de la primera guerra mundial,Nick Carraway (Sam Waterston), es un especialista en Bolsa que es trasllada a viure a Long Island, a prop de Nova York. Al costat de la seva mansió hi viu Jay Gatsby (Robert Redford), un home que s’ ha enriquit amb negocis il·legals relacionats amb el petroli i l’ alcohol

Gatsby organitza grans festes socials on acudeix el més lluït de l’ alta societat, en una d’ elles Nick coneix a Jordan Baker (Lois Chiles), una jugadora de golf amb la que comença a sortir.

Gatsby està enamorat de Daisy (Mia Farrow), una dona en la que antigament ja va sostenir una relació i aquesta li correspon, però ara està casada amb Tom Buchanan (Bruce Dern).

Tom te una amant, Myrtle (Karen Black), la dona del propietari de la benzinera que porta a les mansions, George Wilson (Scott Wilson).

Un dia Gatsby marxa imprudentment per la carretera i atropella a Myrtle , que havia tingut una discussió amb George, i havia fugit. Tom li explica al marit qui era el conductor que va envestir a la seva dona.

George, embogit, penetra en la casa de Gatsby , el mata i després se suïcida.

 

 

COMENTARI

En 1925 Scott Fitzgerald publica “El gran Gatsby”, el relat no te gran èxit quan s’ edita però passat el temps es converteix en una de les gran novel·les americanes que aborda els anys posteriors a la primera guerra mundial, els anys del jazz.

El llibre te cinc versions en el cine però potser les dues més brillants siguin aquesta i la posterior de l’any 2013, dirigida per Baz Luhrman. Francis Ford Coppola és qui s’ encarrega d’ adaptar el guió per al cine en aquesta entrega.

L’ obra parla sobre la brillantor i el desig de viure d’una classe social enriquida per negocis de tota mena després de la primera gran guerra. Gatsby és l’ exemple d’ aquest món de disbauxa, on sembla que el somni americà ha estat possible però darrere els fastos i la pompa hi ha una certa tristesa existencial, un fastigueig que porta a Gatsby a tenir-ho to en el món menys allò que més desitja: l’ amor de Daisy.

Clayton retrata un món ple de excés, frivolitat i luxe, tan glamuros com buit i fa de Carraway, el nouvingut, el narrador de la història, aquell que menys llaços te amb l’ entorn. Els personatges apareixen ja des d’un principi com reaccionaris, racistes i suprematistes, desinteressats per tot allò que no sigui els seu plaer immediat i la seva compta corrent.

Darrera l’ opulència i el malbaratament de Gatsby no hi ha res. Despreocupat del patiment dels altres, fuig quan atropella a la noia de la benzinera però Tom, el marit de la seva pretesa amant, el delata i això el porta a la mort.

Gatsby estava tancat en la seva bombolla de sabó, en l’ enterrament no hi va ningú, tots els invitats a les festes socials i aquells que li reien les gràcies han fugit, Gatsby era un home fonamentalment sol.

La qualitat del relat és la crítica a aquest entorn social fals, com es creen les grans fortunes, com el diner ho aixafa tot.

Clayton ,com anys després Luhrman, aposta per  una posada en escena brillant on l’ elegància i el refinament de la classe social que descriu resten en evidència. El relat simbolitza una idea d’ Amèrica en un moment  donat, com després del temps de bonança arriba la decadència i com els mons sòlids que semblen durar per sempre s’ enfonsen.

Un dels millors moments és quan Gatsby vol que Daisy deixi al marit i cobeja que aquesta expressi que mai ha estimat al rival. Tom vol saber  que hi ha hagut de veritat en la seva relació. Quan Gatsby mor, Daisy i Tom continuen plegats perquè la dona estimava al difunt però per a ella és més important la vida de sumptuositat i magnificència que porta que els sentiments.