LA VIDA DE BRIAN

 

 

Director: Terry Jones

Actors: John Cleese

              Graham Chapman

              Michel Palin

               Terry Gillian  

                Terry Jones

Any: 1979

Títol original: Life of Brian

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Brian neix en Judea el mateix dia que Jesús. A partir de llavors viurà una vida paral·lela a la del Messies.

Integrat en un nefast Front Popular de Judea, el grup intenta segrestar a la dona de Poncio Pilatos i falla en l’ intent però Brian és detingut.

Aconsegueix escapar-se fent-se passar per un predicador, amb tan mala  sort que té un gran èxit i un gran nombre de seguidors que el prenen pel Messies i creuen que realitza miracles.

Malgrat el discurs de Brian en el que insta als seus acòlits a que siguin independents i que ningú els dicti el que han de fer, tots el continuen seguint i li reclamen miracles fins que de nou és capturar pels romans.

El seu moviment prefereix no rescatar-lo doncs així afegeix un màrtir a la causa i si bé el poble demana la seva alliberació, quan arriben els romans tots els crucificats diuen ser Brian.

El missatge final s’ articula en un musical de crucificats dient: “Busca sempre allò bo de la vida, vens del no res i tornes a ell, no tens res  que perdre”.

 

 

COMENTARI

Demolidora i divertida, la pel·lícula escenifica el paral·lelisme entre la vida de Jesús i la d’ un home comú, Brian, que es pogut ocupar el seu lloc. El film és un conjunt de sketchs, que s’ embasten per assolir una crítica, no tant a la religió, sinó a la incapacitat de la gent de relativitzar les coses, reflexionar i assolir les pròpies contradiccions.

Parodia dels enfrontaments polítics sectaris, del gregarisme, dels predicadors , del poder i de l’ estupidesa humana, entre actualitzacions al  món contemporani. Tot entre escenes plenes de surrealisme.

La pel·lícula és alguna cosa més que una sàtira, s’ enfronta a una visió del món marcada per allò sagrat, teixida per l’ integrisme, on els grans mites són intocables. El fonamentalisme és combatut amb allò que fa més mal, amb el sentit de l’ humor i el disbarat.

Són molts els elements de la realitat que resten ridiculitzats però és especialment còmica la presentació del Front Popular de Judea, un grupuscle que vol alliberar a la població però que en realitat s’ enreda en discussions inacabables i en un sectarisme sense fi, tota una parodia d’una certa esquerra radical.

Tot allò que podria ser tràgic: lapidacions, guerres, crucifixions, revolucions… passa pel sedàs de l’ humor i culmina en l’ escena final: res és important, ni la mort, sigues positiu.

El film suposa el naixement de Monty Phyton, un dels grups fonamental de l’ humor cinematogràfic dels anys 80.

 

EL MAGO DE OZ

 

Director: Victor Fleming

Actors:     Judy Garland

                  Frank Morgan

                  Margaret Hamilton

Any: 1939

Títol original:The wizard of Oz

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical/Infantil

 

ARGUMENT

Dorothy Gale (Judy Garland) és una nena que viu en un granja en Kansas amb els seus oncles, Emma i Henry. Una dona malcarada de la població, Missis Gulch, s’ emporta al seu gos , Toto, que l’ ha molestat però el gos s’ escapa. Dorothy vol fugir amb l’ animal perquè no li  tornin a prendre, més i te que tornar quan esclata una gran turmenta, pateix un cop i desperta en el país d’ Oz.

Al caure la casa que ,ha volat amb ella, aixafa a la bruixa de l’ est i es rebuda per Glinda, la fada bona davant la presència dels Munschkins, uns petits ser que habiten Oz.

Glinda la invita a agafar les sabatilles robi de la fetillera esclafada ,que la faran immune als poders de la bruixa de l’ oest. (Margaret Hamilton)

Dorothy demana tornar a casa però la fada li diu que aquest desig sols pot concedir-lo el mag d’ Oz. La noia es posa en camí a cercar el mag.

En una bifurcació del sender troba un espantaocells, Dorothy l’ allibera i l’ home de palla es fa amic seu i decideix acompanyar-la. L’ home de palla vol trobar també al mag perquè li doni un cervell.

Després de lliurar-se d’uns arbres que utilitzen les seves branques com extremitats, troben a un home de llauna, està molt rovellat i necessita oli per tornar a moure’s, l’ omplen del líquid i aquest els acompanya, doncs també vol que el mag li satisfaci un desig: necessita un cor.

Seguint el camí els hi surt al pas un home – lleó. Quan aquest intenta atacar al gos, Dorothy el bufeteja i el lleó es posa a plorar. En realitat es considera el ser més covard del món i els acompanya perquè el mag li doni valor.

Quan arriben a la mansió del mag, aquest no es deixa veure, una veu darrera una gran màscara els hi diu que per aconseguir els seus desitjos tenen que anar a casa de la bruixa de l’ oest i allà prendre-li la seva vara màgica.

Els quatre amics ho fan, vencen a la bruixa que es desintegra i assoleixen la vareta.

Quan tornen a veure el mag, aquest continua fent-se el desentès, llavors descobreixen que tot és una impostura i que es tracta d’ un truc a base d’ imatges i altaveus.

L’ home que es fa passar per mag (Frank Morgan) promet ajudar-los. A l’ home de palla li dona un certificat d’ erudició, això el transforma en algú intel·ligent als ulls dels altres.

A l’ home de llauna li diu que un cor no es té, per molt que estimis sinó pel molt que t’ estimen i li regala un rellotge perquè senti els seus sons com si fos un cor.

 

Al lleó li dona una medalla al valor i li diu que tan necessària és la valentia com la cordura i la prudència i el premi rebut el legitima com un home de coratge

En quan a Dorothy li ofereix marxar amb ell, amb el globus amb que va arribar a Oz. Però el globus s’ eleva abans d’ hora amb el fals mag i Dorothy es queda.

Per fi apareix de nou la fada bona i li explica a la noia que les coses succeeixen quan es desitgen, te que tancar els ulls , fregar les sabatilles i tornarà a casa.

El millor cervell, el millor cor que, plora a l’ acomiadar-se de Dorothy, i el més valent regiran Oz a partir d’ ara.

Dorothy torna a casa i desperta en la seva habitació, rodejada dels seus oncles, els tres treballadors de la granja i el metge, que sospitosament tenen una gran semblança amb els personatges que ha conegut en Oz.

 

 

COMENTARI

Conte infantil i moral, relat fantàstic i musical són els gèneres que s’ entrecreuen en aquesta bella i sensible adaptació del llibre de Frank Baum del mateix nom.

Dorothy , la protagonista, realitza un viatge segons els seus desitjos, al país de l’ Arc de Sant Martí. A un lloc estrany i fantàstic. Com Alicia, creua un imaginari mirall i abandona la realitat per trobar els seus somnis i les seves il·lusions.

Com en tot viatge, fa amics, ensopega amb perills varis que supera i guanya experiència que l’ acaba canviant ,tot i que la moral final és un tant conservadora: “que bé que s’ està a casa meva”.

Dorothy obté diverses lliçons, assimila que es poden acomplir tots aquells desitjos que un estima aconseguir. Que tothom busca allò que creu no posseir però que les coses que s’ ambicionen són de vegades aparences. Tot està dintre teu i tens que creure que està al teu abast.

Així, el covard es converteix en valent, l’ home sense cor gaudeix de sentiments i l’ home sense cervell es torna intel·ligent, no perquè algú els hi doni aquests atributs sinó perquè ho desitgen i a partir d’ara ho aparenten.

El mag, en canvi, és un frau però s’ ha sabut comportar com a tal mag i ha conquistat l’ estima dels habitants d’ Oz i és el mitjancer perquè els protagonistes facin valer el seu esforç per aconseguir allò que volen. D’ una altra banda la perseverança i la voluntat  assoleixen vèncer el mal, el costat fosc.

El director planteja la primera part del film en blanc i negre, així com la cloenda i quan la protagonista entra en Oz, en el món dels seus somnis, tot es torna de color. Així mateix, Fleming evoca l’ ambigüitat entre realitat i ficció, quan l’ odiosa Missis Gulch de la realitat és la bruixa de la ficció o quan els amables i amistosos treballadors de la granja són els seus amics en el món de fantasia.

La cançó “Over in the rainbow”, s’ associa a Judy Garland i és una de les més famoses i boniques de la història del musical en Hollywood. La pel·lícula signada per Victor Fleming, la va acabar King Vidor, que no apareix en els títols de crèdit.

 

QUIÈN PUEDE MATAR A UN NIÑO?

 

Director: Narciso Ibáñez Serrador

Actors: Lewis Fiander

               Prunella Ransome

               Antonio Iranzo

Any: 1976

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Tom (Lewis Fiander) i Evelyn (Prunella Ransome) són una parella anglesa de vacances en Benavis, un poble de la costa espanyola, la noia està embarassada i cansats de la gent i la massificació decideixen agafar una barca cap a Almanzora, una illa propera, tot tranquil·litat.

Quan arriben, tan sols hi ha uns pocs nenes en el port, recorren els carrers de la població però tot està buit. La botiga d’ alimentació, l’ hostal, els carrers…Tom veu en la llunyania com passa pel carrer un vell, una nena el segueix i li parteix el cap amb un pal, Tom trasllada el cadàver a una casa i poc després contempla com els nens juguen amb l’ home al joc de trencar l’ olla i una nena amb els ulls embenats li assesta tot de cops amb una dalla.

Tom i Evelyn, prou espantats, comencen a localitzar cadàvers d’ adults disseminats per arreu i es troben amb un altre home (Antonio Iranzo), que els hi explica com els nens s’han tornat violents i han començat a matar, l’ explicació és trencada per la presència d’una nena que el requereix amb un gran somriure, l’ home explica que és la seva filla i l’ acompanya, al girar el carrer, els nens el maten.

Tom i Evelyn, inicien una boja carrera cap el port per agafar la barca i fugir però són interromputs per un grup de nens, prenen un jeep i marxen fins l’ altra part de la illa però també són assetjats i acaben refugiats en la comandància del port, allà els infants els rodegen, Tom agafa una metralladora dels guàrdies i quan un nen l’ amenaça, li clava un tret , això fa que momentàniament els encalçadors es retirin però Evelyn sent com el ser que porta en les entranyes es rebel·la contra ella i la va matant.

La dona mor i Tom surt, agafa el jeep, mata més nens a tret d’ metralladora i arriba al port per agafar la barca , però els xiquets l’ assalten, Tom es defensa a cops de rem, els nanos el fereixen, clavant-li estisores i ganivets.

Llavors arriba la barca amb els guarda costes, aquests veient com l’ home colpeja violentament a uns nens indefensos, li disparen i el maten.

Quan els guàrdies avancen en la població, els noiets es fan amb l’ armament i els hi disparen, agafen després l’ embarcació per marxar cap a la península a seguir jugant.

 

 

COMENTARI

Narciso Ibáñez Serrador és una de les icones de la televisió espanyola dels anys seixanta i setanta, amb les seves “Historias para no dormir”.

En el cine realitza “La residencia”, en 1970 i aquesta pel·lícula que ens ocupa, més tard s’ entreté en concursos televisius, com l’ “un, dos, tres, responda otra vez” ,no desenvolupa una carrera cinematogràfica i es perd un molt bon director.

El seu món en els seus inicis televisius furga  en els temors propis i aliens i es converteix en un especialista en els relats de terror.

Ens trobem aquí davant una pel·lícula del gènere, diferent i sorprenent, no es basa en cap cas en monstres i en efectes especials per aconseguir els seus objectius, ni s’ empara en la foscor per crear incerteses i por; la tensió i l’ horror són creixents a partir d’ l’ acció en plena llum del dia, en un escenari idíl·lic i a partir d’uns protagonistes plens de candor i innocència.

El cine de terror sempre ha buscat donar-li un cop de rosca a tot allò quotidià, per tornar-lo perillós i malèvol; els animals, les plantes, els vells, els pacífics…es tornen violents, transgredint el seu tarannà. Els nens han estat menys utilitzats però l’ argument segons el qual la innocència es torna crueltat i la ingenuïtat malicia també ha estat un clàssic.

La literatura ha desenvolupat aquest tema en “El senyor de les mosques “de William Golding portada al cine per Peter Brook entre altres, és una paràbola sobre el poder i l’ autoritat en la que els nens protagonistes hi mostren tota la seva maldat; un altre exemple és “Una volta de rosca” d’ Henry James i sobretot la versió cinematogràfica de jack Clayton: “The innocents”.

Serrador inicia el film, mostrant imatges de la història de la humanitat o de l’ actualitat, en les que els nens són els gran perjudicats de les conflagracions bèl·liques, Auschwitz, Vietnam, Índia, fams, misèria i mort, així que planteja que passaria si els nens decidissin venjar-se dels adults.

La pel·lícula es pot veure com una metàfora sobre qualsevol col·lectiu oprimit, què passaria si decidís defensar els seus drets i ho fes amb més violència i animositat, encara, que l’ exercida sobre ell.

Serrador planteja una mirada sobre la força del grup, unit i cohesionat i com emprèn una creuada, ho contemplem en l’ última imatge, a la conquesta del món.

El director es basa lliurement en diverses pel·lícules del gènere com “Los pájaros” d’ Alfred Hitchcock, en quan els ocells pateixen un canvi, una metamorfosi que els fa aterridors i perillosos per l’ humanitat.

Una altra font d’ inspiració és “la noche de los muertos vivientes”, on l’ humanitat s’ enfronta a un perill desconegut, els zombis, aquí com allà, els nens no tenen sentiments ni aturador; l’ escena dels protagonistes tancats en la casa, rodejats i intimidats pels enemics, és calcada; les imatges dels guarda costes que maten al protagonista per confusió, és similar a la de “los muertos vivientes”, quan les patrulles arriben a última hora i maten als zombis i també al’ heroi supervivent creient que és un dels monstres.

Un tercer exemple podria ser “La invasión de los ladrones de cuerpos” on la ment i la personalitat humana són usurpades per uns alienígenes; aquí no sabem res del per què de la mutació però tampoc cal anar massa lluny, tots hem vist com els nens entre si, ens els seus jocs o diversions poden ser summament cruels, quan encara no estan lligats a les repressions de la cultura que sent tot adult.

Per no ser més extensos citarem per finalitzar el punts de convergència amb: “La semilla del diablo”, en l’ escena en la que Evelyn porta en el seu interior una criatura diabòlica que acaba amb la seva vida

El somriure infantil, de vegades, es torna ganyota, Serrador ho aprofundeix fins el final.

Cal dir que el director filma la essència del mal i com d’ allò més candorós i senzill pot sorgir allò més pervers i maligne.

La pel·lícula va ser censurada en el seu moment en Europa i ara potser no es podria rodar, atenint-nos als drets dels menors; la violència que exerceixen i que és exercida contra ells, està a hores llum de la correcció política.

L’ execució del petitó que apunta al protagonista , beatífic, amb una pistola o les escenes dels nens intenten trencar l’ olla que resulta ser el cos d’un pobre home, són absolutament terrorífiques.

Estem davant una pel·lícula de culte per amants del terror o ni això, degut a la seva reduïda visió comercial.

Serrador, que ens ha mostra a l’ inici les pitjors imatges de la guerra i la depravació ens ve a dir que tot és un joc, un joc atroç i sanguinari ja sigui en mans de nens o d’ adults.

 

LA DILIGENCIA

 

 

Director: John Ford

Actors: John Wayne

               Claire Trevor

               John Carradine

               Thomas Mitchell

              George Bancroft

               Donald Meek

Any: 1939

Títol original : Stagecoach

Nacionalitat : USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

D’un poble de l’ Oest surt una diligència cap a Lordsburg. Té que travessar territori indi per arribar al seu destí.

Dins d’ ella hi van nou persones, un microcosmos social amb els seus diversos estereotips i caràcters.

Ringo Kidd (John Wayne) és un presidiari, pistoler fugat per tal d’ anar a Lordsburg i venjar-se dels homes que assassinaren al seu pare i al seu germà.

Amb Buck, el conductor de la diligència i el comissari Curley (George Bancroft) que vigila a Ringo, hi van un metge alcohòlic, Doc Boone (Thomas Mitchell), un comerciant venedor de whisky,Samuel Peacock (Donald Meek),Hatfield (John Carradine) un tafur jugador d’ avantatja,Gatewood un banquer que ha robar el seu banc,Lucy Mallory, una dona en recerca del seu marit,soldat de l’ exercit i una noia de mala vida, Dallas (Claire Trevor).

El camí cap a un destí incert fa que els llaços entre els viatgers s’ estrenyin. Ringo s’ enamora  de Dallas i li demana matrimoni.

En tant els personatges més transgressors seran els més solidaris i de bon cor, la meuca, el borratxo, el tafur, el pistoler….els més instal·lats en la societat , com el banquer, seran en realitat uns lladres amb doble moral.

En el transcurs del viatge, Lucy la dona en recerca del seu marit, dona a llum i el carruatge és atacat pels indis de Jerónimo però el setè de cavalleria apareix en el moment oportú i acaba amb l’ assetjament, malgrat la mort d’ Hatfield, el tafur.

Quan arriben a Lordsburg, el comissari deixa en llibertat a Ringo que s’ enfronta als germans Plummer, els assassins de la seva família, el mata i fuig amb Dallas a cercar una nova vida.

 

 

COMENTARI

Ford adapta un relat que a la seva vegada s’ adapta al conte de Guy de Maupassant “Bola de sebo”. És un western realista i amb dimensió social. Apareix l’ èpica del western al costat de la història intimista i el melodrama.

El director roda per primera vegada en Monument Valley i se sent fascinat pel paisatge que te un tractament líric. El film passa a la història pel seu muntatge narratiu

Amb “La diligencia” es pot dir que neix el western modern, en concret el western psicològic. Ford tanca dins un petit espai al món, a un microcosmos social. Allà hi torbem un retrat  de classes, el banquer que en realitat és un lladre, el petit comerciant, el metge, el jugador,el fora de la llei, la dama i la prostituta. També és un retrat psicològic, els personatges s’ odien i s’ estimen en un viatge que els canviarà. Tot són tensions i conflictes, camí cap a nous destins.

Hartfield troba la mort, Ringo i Dallas l’ amor, Gatewood , la presó, la majoria dels protagonistes la redempció. Dallas es fa càrrec del nen de Lucy, Boone, abandona provisionalment l’ addicció etílica i ajuda a portar una nova vida al món, Hartfield defensa amb les armes i amb valor a tota la gent. Molts personatges troben en el viatge una oportunitat per a la glòria, altres treuen el pitjor de si mateixos, és tal com la vida mateixa.

El western és una excusa per Ford per parlar de la condició humana i revifa el gènere que patia en 1939 una crisi considerable.

Entre tots, Ringo és l’ arquetip del gènere. L’ heroi solitari que fuig de la justícia, l’ home que lluita valerosament per salvar la diligència i que troba l’ amor en el viatge. Ford presenta al protagonista en un excepcional pla, en el que la càmera el troba en un pla mig i avança ràpidament fins a mostrar el seu rostre en primer terme.

Ford s’ apunta a allò tràgic, la lluita per la supervivència, al costat d’ allò humorístic, i sensible, el borratxo de bon cor, l’ home del que ningú recorda el nom, tan poca cosa és que resulta quasi inexistent, el conductor un tant babau…

El director roda algun dels grans moments de la història del western i potser del cine, quan la diligència intenta escapar de l’ atac dels indis, tràvelings a gran velocitat, picats i contrapicats, combinació de l`èpica dels atacs i la defensa amb la lírica dels temors de la dona en el vehicle sostenint al nadó. Una lliçó de cine.

Ford recorre a l’ el·lipsi en molt moments, contemplem com Hartfield, desesperat perquè no veu cap possibilitat de salvació, apunta al cap de Lucy amb l’ última bala que li resta, sentim un soroll i veiem com la mà i la pistola decauen, Hartfield ha estat copsat per una fletxa de l’ enemic.

També en l’ enfrontament entre Ringo i els germans Plummer, l’ escena és magistral. Hem vist avançar a Ringo amb Dallas, els dos a contrallum i en l’ obscuritat, rostres tèrbols que contrasten amb l’ alegria i la llum que emana del saló. Quan el repte ja és un fet, veiem a Ringo llançar-se a terra i disparar, en la següent escena, Dallas sent els trets, no sabem que ha passat fins que contemplem al gran dels Plummer entra en el saló, ha vençut a l’ heroi?. No, una falsa expectativa per crear emoció, Plummer dona alguns passos i cau vençut i mort. Ja sabem el resultat de l’ enfrontament

 

LA VIDA POR DELANTE

 

 

Director: Fernando Fernán Gómez

Actors: Fernando Fernán Gómez

               Analia Gade

               Manuel Alexandre

              Gracita Morales

               Pepe Isbert 

               Rafaela Aparicio

Any: 1958

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

En l’ Espanya de final dels cinquanta que, comença a sortir del subdesenvolupament, Antonio  (Fernando Fernán Gómez) s’ ha enamorat de Josefina (Analia Gade), això li impedeix centrar-se i enllestir els seus estudis de dret; la noia ha acabat medicina i Antonio rep el vistiplau dels pares per casar-se si estudia i aconsegueix la llicenciatura.

La parella s’ estableix en casa dels pares de l’ home i aquest te que compaginar múltiples ocupacions des de presentador  en un cabaret fins a mestre en una escola femenina, on una aluma s’ enamora d’ ell.

Gràcies a una recomanació, entra en un gabinet d’ advocats i la parella aconsegueix pagar una hipoteca i comprar un pis propi, encara que de dimensions reduïdes.

Antonio li regala un biscuter a Josefina i aquesta a les primeres de canvi te un accident; el marit es converteix en el seu advocat defensor però la seva poca perícia el porta a perdre el cas i la dona surt de l’ enrenou amb una multa.

Josefina intenta obrir un despatx i especialitzar-se en la teràpia del psicoanàlisi però tots els seus clients són masculins i Antonio , gelós, els expulsa. La parella te la vida per davant per aprendre i per viure millor.

 

 

COMENTARI

Fernán Gómez realitza en 1958 el que seria el seu quart llargmetratge com a director però potser el primer en el que s’ implica com autor. El film és un fracàs i no te distribució, uns anys després es reestrena i es converteix en pel·lícula de culte.

Fernán Gómez realitza una comèdia costumista, estem en els albors de l’ Espanya del desenvolupament i el director exposa un retrat d’ aquest moment social.

Fernán Gómez parla de les naixents classes mitjanes; Antonio i Josefina són un jove matrimoni que intenta llaurar-se un futur, advocat i metgessa. El film mostra la situació d’ atur, precarietat i inestabilitat de la parella i com una carrera universitària no és la garantia d’una ocupació fixa.

El director recorre els durs inicis de la parella per estabilitzar-se i la pel·lícula és una representació de les dificultats per trobar feina, llar i seguretat però també informa del naixement de la societat de consum, la possibilitat de comprar-se un pis, i un cotxe, hipotecant-se.

El pas de viure en casa dels pares fins a obtenir un pis propi, el modest biscuter, els inicis ocupacionals, tot és una imatge d’una Espanya  en transició, de la misèria de la postguerra al consum.

El film no te un contingut crític ni agre, tot i que mostra un país amb mancances, més enllà de la propaganda oficial. Tanmateix conserva un deix de tristesa que apunta en ocasions al neorealisme italià però, opta generalment per la comèdia, amb moments hilarants com la participació en classe d’una aplicada i estudiosa Rosa Sanchidrian ( Gracita Morales), en els seus inicis o en el testimoni (Pepe Isbert) en l’ accident o en la hipnosis en que cau Clotilde ( Rafaela Aparicio), la criada.

Un altre apunt esdevé  amb el contrast entre la vida de solter de Manolo (Manolo Alexandre), sempre en el seu cotxe i rodejat de senyores, però que enveja l’ estabilitat i la vida matrimonial del seu amic Antonio.

Ningú acaba d’ estar content amb el  rol que li ha estat assignat.

EL HOMBRE QUE SABÍA DEMASIADO

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: James Stewart

              Doris Day

Any: 1956

Títol original: The man who knew too much

Nacionalitat:  USA

Gènere: Suspens/Thriller/Espies

 

ARGUMENT

Una parella de Indianapolis viatja entre Casablanca I Marrakech amb el seu fill. Benjamin Mc Kenna (James Stewart), el pare, es metge i corre món després d’un congrés mèdic, amb Jo (Doris Day), la seva dona, antiga cantant d’ èxit i Hank, el seu fill.

En el bus coneixen a Louis Bernard, un francès que viatja amb ells. L’ home els invita a sopar però finalment anul·la la cita. En el sopar coneixen a un matrimoni anglès, els Drayton, amb qui fan amistat.

Al dia següent, en tant passegen pel mercat, un home és assassinat i abans de morir en els braços de Benjamin, li xiuxiueja que un estadista anglès serà assassinat en Londres i li dona un missatge escrit en el que li diu que ho te que comunicar a Ambrose Chappel.

L’ home mort és Bernard, vestit d’ àrab. Benjamin és interrogat per la policia en tant els Drayton cuiden del nen però en mig del interrogatori algú truca a Benjamin i li diu que el seu fill ha estat segrestat i que si explica alguna cosa d’ allò que li va dir Bernard, no tornarà a veure al seu fill amb vida.

Quan Benjamin torna a l’ hotel, el nen no hi és i els Drayton han marxat. Benjamin i la seva dona decideixen anar a Londres a buscar al fill i a Chappel, l’ home que té que rebre el missatge.

En Londres entren en contacte amb Scotland Yard, on els hi diuen que Bernard era un agent seu que estava investigant un complot. Més tard reben una altra trucada, són els Drayton que tenen al nen en les seves mans, així que la parella no diu res a la policia i intenten localitzar a Chappel.

Chappel resulta  ser, no una persona sinó un lloc : l’ Ambrose Chappel. Jo i Benjamin arriben a la capella i allà descobreixen que  Drayton exerceix de pastor presbiterià. En tant, Jo va a trucar a la policia, Benjamin busca al seu fill però és aturat pels malfactors, que el colpegen i el deixen sense sentit.

Quan Jo torna amb la policia, la capella està tancada i els delinqüents han fugit. Benjamin puja al campanar i alerta as transeünts per escapar.

En tant, els Drayton preparen la mort d’un important polític. El mataran en un concert en l’ Albert Hall i l’ assassí dispararà en un moment en que el cor puja el to i sonen els platerets, amortiguant el tret.

Jo va a l’ Albert Hall a buscar al cap de policia ,  veu a l’ pistoler a sou i compren que és allà on es produirà l’ assassinat. Jo es veu doncs en la disjuntiva de vetllar pel seu fill segrestat o denunciar a l’ assassí i evitar la mort del polític.

La càmera segueix alternativament el concert on el cor comença a cantar, l’ angoixa de Jo que no sap que fer, l’ assassí que espera el seu moment i el primer ministre aliè a la seva sort.

En això arriba Benjamin, ja deslliurat, al teatre. Benjamin va en busca de l’ assassí, Jo veu que l’ home està a punt de disparar, crida i això  fa que el pistoler erri el tret i el primer ministre sols quedi lleugerament ferit.

Benjamin entra en la llotja, persegueix a l’ assassí  i aquest en la fugida cau a la platea i mor.

Aquells que han organitzat tot l’ assumpte són dobles agents que tenen alts càrrecs. Esbronquen als Drayton pels fracàs de la missió i els hi diuen que matin al nen. Els Mc Kenna, cercant ajut van a l’ ambaixada on es troba amagat el seu fill i el primer ministre.

Jo canta una cançó i el fill segrestat en una habitació la segueix, xiulant i es fa sentir. Benjamin comprèn que el nen està allà, va a buscar-lo i el troba però Drayton apareix i l’ amenaça amb una pistola. Benjamin el colpeja i Drayton cau per l’ escala i mor.

Els Mc Kenna recuperen al seu fill i tot acaba bé per ells.

 

 

COMENTARI

    Hitchcock ja havia rodat aquesta pel·lícula en 1934. Ara 26 anys després hi torna, amb més mitjans, amb més experiència i amb millors resultats.

Estem davant un thriller de suspens, on Hitchcock embasta l’ acció amb criteri tot i no ser un dels millors films del director.

La pel·lícula explica com un matrimoni es veu embolicat en un conflicte en el que s’hi juguen la vida pròpia i la del seu fill. Un home per atzar els hi fa una confidència abans de morir i els Mc Kenna estan allà on no tenen que estar en el moment inadequat.

Hitchcock maneja el temps cinematogràfic fins arribar a l’ escena del teatre, on entrecreua els plans dels diversos protagonistes i mostra els seus neguits, un dels grans moments del cine del mestre britànic.

Tot sota el lema que canta Jo, que serà , serà, el que sigui serà, el futur no es pot predir.

La pel·lícula tracta de com les persones comunes,com algú confiat i feliç, te que fer front de cop a l’ adversitat i de com ho fa per sortir-se’n amb bé. Hitchcock planteja un dilema moral, què fer?:seguir les instruccions dels assassins i salvar al seu fill?, o actuar i salvar al polític?.

Tot en el context de la guerra freda i amb la intervenció d’ espies malvats al servei de potències no democràtiques.

DOGVILLE

 

Director: Lars Von Trier

Actors: Nicole Kidman

               Paul Bettany

              Lauren Bacall

              James Caan

              Ben Gazzara

              Chloe Sevigny

Any: 2003

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Cine d’ autor 

 

ARGUMENT

En una petita població en les muntanyes rocoses, a prop d’una zona de mines hi viuen quinze adults i set nens, són gent bona i treballadora, és tracta de Dogville.

Un dia la tranquil·litat del poble es veu torbada per l’ arribada d’ una dona, Grace (Nicole Kidman). Al poc de temps , uns gàngsters venen a buscar-la i estan disposats a pagar una forta recompensa a qui doni raó d’ella.

Els habitants es reuneixen i decideixen acollir a la noia, li donen  dues setmanes de proba, a partir de la qual decidiran si es queda o la lliuren als seus perseguidors.

El màxim valedor de Grace és Tom (Paul Bettany), un escriptor i filòsof que manté una certa jerarquia sobre el grup i que viu amb el seu pare, un metge hipocondríac.

En Dogville hi viuen: Jack Mc Kay (Ben Gazzara), un home cec que prefereix  viure reclòs a casa seva abans de reconèixer la seva ceguera davant la gent. Ben, Un transportista solitari, la família Henson, amb la seva filla , Liz (Chloe Sevigny), Martha, l’ encarregada de l’ església, que toca un orgue que no sona a l’ espera d’ un sacerdot que no arribarà mai. Chuck i Vera, un matrimoni que s’ odia malgrat tenir set fills. Olivia, una dona negra que cuida d’ un familiar minusvàlid i Ma Ginger (Lauren Bacall, que regenta la botiga de la població.

Grace en les dues setmanes de proba te que realitzar treballs per la comunitat. Aviat se n’ adona que no hi ha gaires feines a fer en Dogville, més al cap del temps, tot va canviant i es dedica a cuidar a Jack, a educar als nens o a cuidar a la minusvàlida.

La policia arriba al poble i penja cartells explicant que es busca a Kate per diversos atracaments que ha comés. La gent de Dogville comença a inquietar-se malgrat li continua oferint aixopluc però decideix que te que augmentar els treballs per la comunitat.

Tot i així Grace se sent satisfeta i acollida i s’ enamora de Tom però al temps rep les amenaces de Chuck que commina a la noia a complir les seves expectatives sexuals sinó  vol que la denuncií. Chuck viola a Grace i la seva dona, Vera, se n’ assabenta i la culpabilitza , trencant-li les figures de ceràmica que ha comprat i que són el seu nexe amb la població.

Com la relació  amb Dogville s’ enterboleix, Grace decideix marxar. Tom agafa uns diners del seu pare i li paga a Ben perquè amagui a la noia en el seu camió amb la mercaderia de pomes que transporta. Ben a mig camí diu que els assetja la policia i que no continuarà si no en treu un guany superior. Com Grace no te  més diners, s’ ho cobra en especies també viola a la noia, més després la traeix i la torna al poble on ara és acusada d’ haver robat els diners del pare de Tom.

Perquè no es torni a escapar ,els vilatans la lliguen a una roda d’ acer que Grace tan sols pot arrastrar penosament. Ara Grace és tan sols una víctima en la que recauen les frustracions i les ires de la gent.

La noia és reclamada per realitzar totes les feines, és maltractada i violada sistemàticament per tots els homes, aprofitant la nit i davant la passivitat de Tom.

Quan Grace és ja tan sols un objecte en mans dels seus botxins, vilipendiada i vexada, Tom decideix denunciar-la i trucar als gàngsters que suposadament la persegueixen.

Aquests arriben a Dogville. Més el cap dels delinqüents (James Caan) resulta ser el pare de Grace. Pare i filla discuteixen. Grace se sent capaç de perdonar, el pare la convenç i els gàngsters maten a sang freda a tota la població. Grace acaba la feina matant, ella mateixa, a Tom, abans de marxar per sempre de Dogville.

 

 

COMENTARI

Polèmica, ambigua i extraordinària pel·lícula, un conte moral i una de les millors del nou segle.

Von Trier a través de tres hores de filmació parla de moltes coses. Una és la relació botxí-víctima.

Una noia plena de bondat i condescendència arriba a una petita població rural, cercant ser acceptada i fugir del seu passat. Després d’uns inicis satisfactoris es trobarà amb l’ odi, l’ explotació, l’ assetjament, la violació i la violència col·lectiva.

Von Trier analitza i dissecciona als humans, a la gent que diem normal i com aquesta gent reacciona quan es veu en perill o pot aprofitar-se d’ una situació, una metàfora del nazisme potser.

Dogville és un poble tranquil, de gent bona i honrada però la presència de Grace estimularà els seus baixos instints, convertiran a la noia en una víctima i es dedicaran a assetjar-la i violar-la en massa.

Von Trier reflexiona sobre la bona gent que es torna perversa quan un nou context, una nova circumstància li dona ocasió, és una mirada tan lúcida com escèptica i pessimista sobre el gènere humà. El director culpa a tots, principalment a l’ intel·lectual, a l’ escriptor, que amb una doble moral acaba denunciant a la dona; la persona que anteposa la seva pertinença a la comunitat, el seu gregarisme i la seva seguretat i la del grup a l’ amor que pugui sentir per la víctima.

La gent “normal” es deixa portar pels més baixos instints i acaben convertits en monstres.

La presència final dels gàngster, el pare de Grace , dona un gir a la pel·lícula. La presència del nouvingut pot tenir lectures diverses. Pot ser el poder omnímode que te la capacitat de decidir sobre la vida i la mort de les persones.

El film pot tenir una lectura teològica. El nouvingut sembla ser un demiürg que ha enviat a la filla, un àngel bo, un Jesucrist femení, a cercar i estimar a la gent. Grace és aquest àngel bo i compassiu. El Déu –pare se’n riu d’ ella, d’ algú incapaç de condemnar al seu botxí, algú que sempre troba justificacions per la conducta dels altres, una infància desgraciada, una exclusió social… El director realitza una crítica punyent de la moral cristiana.

El pare, el personatge omnipotent no te escrúpols i la filla reconsidera la seva posició, d’ àngel compassiu passa a ser àngel venjador i ordena la matança dels seus botxins perquè pateixin igual que ella ha patit.

Von Trier proclama doncs la violència, la revenja contra aquells malvats, maltractadors i sense escrúpols. Tot és ambigu, Grace diu “Si jo es nascut en Dogville seria com ells”.

Von Trier presenta, doncs, una paràbola de la vida, de l’ humanitat i ho fa a través d’ un escenari teatral, fora de qualsevol realisme i en un pròleg i nou capítols descriu la seva tesi: no hi ha bondat ni esperança, sols instints deformats, violència i venjança.

El  director deixa encara algunes preguntes en l’ aire, que en el  brillant final contesta: “Tothom mereix ser perdonat?”, “És arrogant ser capaç d’ impartir justícia?

ALMAS SIN CONCIÈNCIA (IL BIDONE)

 

Director. Federico Fellini

Actors: Broderick Crawford

              Franco Fabrizi

             Giulietta Masina

             Richard Basehart

Any: 1955

Titula original: Il bidone

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos capellans i el seu xofer s’ acosten a una finca en el camp, li senyalen a la mestressa que sota un arbre s’ amaguen les restes d’un home assassinat i que allà s’ hi guarda un tresor.

Els homes caven i troben un cofre amb la fortuna i un document suposadament autobiogràfic de la víctima en la que demana cinc centes misses a mil lires cada una per la seva ànima.

Els capellans donen el tresor als camperols a canvi de cobrar els diners de les misses. En realitat es tracta d’una estafa, Augusto (Broderick Crawford), Carlo(Picasso) (Richard Basehart) i Roberto(Franco Fabrizi) són uns tramposos professionals.

Carlo, un dels falsos capellans arriba a casa seva, allà el rep Iris (Giulietta Massina), la seva dona, al costat de la seva filla petita.

Temps després els estafadors es dirigeixen a un poblat de barraques, es fan passar per membres del govern per assignar les cases que han demanat els veïns, naturalment els afectats han de pagar un avançament a canvi d’ obtenir el pis.

Augusto i Carlo es troben amb Rinaldo, un antic company i són convidats a una festa en casa d’ aquest, allà coincideixen també amb Roberto que roba un portacigarretes i es comminat a tornar-lo.

Aquest incident obre els ulls d’ Iris que se n’ adona del món que envolta a Carlo i als seus col·legues, en Carlo comença a obrir-se un problema de consciència.

Per la seva banda, Augusto es troba amb la seva filla Patrizia, la invita al cinema i li promet pagar-li els estudis, en la funció es troba amb una de les seves víctimes que crida a la policia per què arrestin a l’ home davant la tristesa de la noia.

Augusto surt de la presó però el càstig no canvia la seva forma de vida. Torna a realitzar el truc del tresor amb nous companys. Ara es topa amb un camperol molt pobre que té una filla paralítica.

Quan surten tots de la casa, Augusto els hi diu als companys que no ha tingut el coratge d’ agafar els diners però aquests no se’l creuen, el registren , l’ apallissen i els localitzen; en realitat l’ home els volia per finançar els estudis de la filla.

Augusto jeu arraulit al mig de la muntanya i malgrat els seus esforços per incorporar-se,mor en solitud.

 

 

COMENTARI

Fellini realitza “Il bidone” en 1955, després de “La Strada”, encara no ha teixit el seu univers màgic i grandiloqüent i està més bé influït pel neorealisme i l’ humanisme cristià.

La pel·lícula relata l’ acció d’ uns estafadors que es dediquen a enganyar gent miserable i sense recursos. Carlo es penedeix davant els requeriments familiars, Roberto marxa a Milà a cercar fortuna i Augusto és tot un professional: “el món està ple de brètols, jo  soc capaç de vendre gel a un esquimal”, diu, però el sentiment humanitari, voler ajudar a la filla, el debilita i el fa fracassar en l’ intent de quedar-se els diners de l’ última enredada.

Fellini realitza un retrat social i moral. Social doncs mostra la italià més pobre i deprimida, la que és esquer pels entabanadors. Moral perquè exterioritza la picaresca, la falsedat i la falta d’ escrúpols d’un grup d’ enredaires. El director, malgrat tot, no els jutja doncs són perdedors, desarrelats, fills d’ un entorn tan miserable com ells.

Per una altra banda mostra la festa en la que coincideixen els malfactors, tota la banalitat, l’ exhibicionisme i l’ ostentació de les classes altes, són antecedent i anunci de “la dolce vita”.

Augusto, el personatge principal, cerca la redempció ajudant a la filla , té una crisi de consciència que el porta a enganyar als companys i a la mort.

Fellini exposa amb tendresa la vida dels més desafavorits, la felicitat de Susana, la noia paralítica, malgrat la seva desgracia i tanca el film amb la imatge dels camperols caminant cap a la muntanya, mentre en contraplà Augusto mor, el director escenifica la puresa d’uns front la podridura dels altres.

La música del fidel Nino Rota, acompanya amb eficiència el relat.

 

PERSONA

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Bibi Andersson

Any: 1966

Nacionalitat: Suècia

Títol original: Persona

Gènere. Cine d’ autor

Subgènere: Introspecció psicològica

 

ARGUMENT

Elisabeth Vogler (Liv Ullman) és una actriu teatral que s’ ha quedat sense parla al mig de la funció, ingressada en un hospital es determina que no te cap afecció física ni psíquica per la seva conducta i es contracta a Alma (Bibi Andersson), una infermera, perquè la cuidi.

Al cap d’ uns dies les dues dones marxen a una casa en la costa, al costat del mar per incentivar la curació. Quan elles estan juntes contrasta el silenci de Elisabeth, al costat d’ Alma que comença a fer confidències i a desentranyar la seva personalitat.

Alma explica la seva relació sexual amb un desconegut i l’ avortament que va patir de la seva relació de parella.

Una des de la paraula i l’ altra des de el silenci, les dues dones viuen un procés amor-odi i se n’ adonen que no són pas tan diferents.

Elisabeth ha tingut un fill però quan veu la seva fotografia la trenca, és un fill no desitjat. Fins i tot el marit d’ Elisabeth fa una breu aparició però sembla confondre’s i no saber qui és la seva verdadera dona.

A la fi Alma marxa de la casa.

 

 

COMENTARI

Després de que Bergman hagi realitzat en els anys 50, diverses pel·lícules que tracten sobre el silenci de Déu, inicia ara en els 60, una nova etapa en la que el tema central de la seva cinematografia  és la introspecció de la ment i de l’ ànima humana.

Bergman, com a bon autor, quan desenvolupa el seu món narratiu parla d’ ell mateix, de les seves pors, de les seves angoixes, aquí les dues dones són l’ alter ego de l’ autor.

El director vincula el film al tema de la identitat. Una dona es nega a parlar sense motiu aparent, una altra, la seva cuidadora, rememora algunes de les seves vivències i no deixa de parlar i d’ interrogar-se però les dues en realitat es busquen a si mateixes, volen saber qui són. La conclusió és que Alma pot ser Elisabeth i viceversa, les dues dones estan lligades per experiències similars.

Bergman mostra com les dues persones intenten treure’s la màscara que tots portem i que els impedeix expressar la pròpia forma de ser, una verbalitza tot, l’ altra calla.

La fotografia en blanc i negre de Sven Nykvist ajuda a trobar paral·lelismes quan la pantalla mostra continuadament el rostre de les dues dones en primers plans en els que tan Liv Ullman com Bibi Andersson es comportem amb total mestria, en un tour de force com quasi úniques protagonistes de la funció.

Bergman ens mostra la tramoia de l’ espectacle. El pròleg amb els fotogrames que es mouen i es cremen i el mateix epíleg. A la fi amb la presència obvia de la càmera, Bergman ens diu que assistim a una ficció, potser també que les nostres vides podrien ser unes altres, que les nostres vides, com el cinema o el teatre, estan plenes de mentides i ficcions que emmascaren una realitat que no volem assumir, igual que les protagonistes.

La pel·lícula en el seu moment va sorprendre  primer perquè aborda una relació interpersonal a partir d’ elements del psicoanàlisi. Segon perquè a diferència de cinema convencional no recórrer al ritme narratiu sinó que es limita a detallar records, somnis i desitjos dels personatges, veus i silencis, amb el recolzament del muntatge i la fotografia  i sense la idea de principi, nus i desenllaç.

EL PADRINO II

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Al Pacino

              John Cazale

              Robert Duvall

              Robert de Niro

              Diane Keaton

              Talia Shire

              Gastone Moschin

Any: 1974

Títol original: The godfather-Part II

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Gàngsters

 

ARGUMENT

Vito Andolini és un nen quan arriba a Nova York en 1901. Hi ve fugint des de Corleone  en Sicília i de Cicci, l’ home que ha matat a la seva família.

La pel·lícula recorre dues històries paral·leles. La joventut de Vito en els carrers de Nova York i la vida del seu fill, Michael ja com cap de la màfia.

En 1958, Michael Corleone (Al Pacino) esta casat amb Kay (Diane Keaton, els seus negocis s’ expandeixen al voltant del joc i les drogues. El dia de la comunió del seu fill, assisteixen a la festa, el seu germà, Fredo (John Cazale) i la seva germana Connie (Talia Shire).

Mike intenta adquirir la llicència d’ un Casino, pactant amb un senador americà que el menysprea i al poc temps pateix un atemptat a casa seva. Els pistolers moren i Mike pensa que l’ atac ha tingut la connivència d’ algú de la seva família.

El gàngster es vol venjar i creu que hi ha estat involucrat Hyman Roth, un altre mafiós que competeix amb ell en els negocis bruts.

Mike viatja a La Habana on te la intenció d’ invertir en centres de vacances i casinos amb la col·laboració del cap de govern Fulgèncio Batista però en la festa de final d’ any, esclata la revolució i Batista fuig.

L’ atemptat contra Roth fracassa però Mike s’ assabenta que darrera l’ agressió estava el seu germà Fredo.

Diversos flash backs ens porten a l’ any 1917 quan Vito Corleone (Robert de Niro) es fa amic de Clemenza i comença a fer-se valer en el barri. S’ enfronta a Fanucci (Gastone Moschin), el gàngster que extorsiona als italians del Bronx amb l’ excusa de protegir-los.

Vito mata a Fanucci i es guanya el respecte i la jerarquia de tothom , viatja de nou a Corleone, el seu poble natal, per venjar-se de Cicci, l’ home que va assassinar a la seva família i comença a erigir-se com “El Padrí”,l’ home que dirigirà els negocis bruts en la ciutat.

En tant el film torna a principis dels anys 60. Mike és portat davant d’un tribunal , acusat de nombrosos crims però l’  home que el te que delatar, Frankie Pentangeli, se’n desdiu en l’ últim moment i Mike és absolt.

Mike contempla la separació de Kay, la seva dona, que avorta voluntàriament del fill que espera, veu com Tom Hagen (Robert Duvall), el seu home de confiança l’ abandona , com portat pel seu esperit de revenja, fa assassinar al seu germà Fredo i com Frankie, el seu antic amic es suïcida.

Mike és un home tan intensament poderós com solitari.

 

 

COMENTARI

Segona part de la saga d’ “El Padrino”, la història recorre paral·lelament l’ ascens de Vito, el patriarca de la família i com s’ inicia l’ escalada de violència i crims que el portaran al cim.

D’una altra banda Coppola ens mostra l’ activitat de Mike, el fill, que defensa un imperi ja consolidat. L’ acumulació de poder el porta a la solitud i a la destrucció de l’ entorn familiar.

L’ escena final retrata a Mike de jove , quan la seva decisió d’ anar a l’ exèrcit es discutida i tothom el deixa sol en la taula per anar a rebre a Don Vito i enllaça aquesta imatge amb l’ actual, quan el mafiós ha arribat al punt més alt ,al preu de l’ abandonament i mort de familiars i amics.

Mike no te compassió ni perdó. Veurem com Fredo, el germà gran, tan dèbil com gelós de la supremacia del germà petit, torna a la llar després de la traïció. Mike sembla perdonar-lo, un petó en el front i una abraçada  segellen aquest perdó. Preliminar per l’ execució de Fredo.

Mike és un exemple d’ algú que lluita pel poder i pel camí no respecta res. Els amics, la dona , la familia, l’ entorn…Mike ha arribat al cim, domina tots els ressorts, és temut i respectat, ha creat un imperi però és un pobre home sol.

La pel·lícula es recrea en algunes escenes d’ inusitada qualitat. Destaquem la processó en els carrers, festa, verges, aldarulls. Fanucci passeja entre la gent camí a casa seva., Vito ho segueix tot pels terrats i la visió en picat de la càmera és la de l’ espectador i la  de l’ home fins que atrapa a Fanucci i el mata.

Coppola es recrea en el muntatges paral.lels ,dosifica la intriga, no és sempre fidel a Mario Puzzo, l’ autor del llibre, juga amb les psicologies diverses del personatges portats sempre per l’ ambició , la por i el desig de poder i crea una de les més extraordinaries pel.licules de la historia del cine.

El film va guanyar sis oscars en 1974.