LOS PARAGUAS DE CHERBURGO

 

Director: Jacques Demy

Actors: Catherine Deneuve

              Nino Castelnuovo

              Marc Michel

              Anne Vernon

Any: 1964

Títol original: Les parapluies de Cherbourg

Nacionalitat: França

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En Cherburgo, en 1958, Guy (Nino Castelnuovo) és un jove mecànic de la població, enamorat de Genevieve (Catherine Deneuve), una noia que viu amb la seva mare (Anne Vernon), viuda i que manté un negoci de venda de paraigües.

La dona té problemes econòmics i recorre a Roland (Marc Michel), un atractiu joier que li fa un emprèstit.

Guy es convocat al servei militar en Algèria on te que passar dos anys, abans de marxar els dos joves fan l’ amor i de la relació, Genevieve queda embarassada.

El temps passa i el dies sense Guy es fan llargs, la persistent aparició en la casa de Roland i les recomanacions maternes fan que la noia accepti casar-se amb el prestador, que no fa escarafalls en reconèixer el fill de Genevieve.

Quan Guy torna, descobreix que el seu antic amor l’ ha abandonat i ha marxat a viure a Paris; desolat, deixa l’ empresa de mecànica on treballava i es consola amb prostitutes, fins que inicia una relació amb Madeleine, una vella amiga.

Al cap d’ un temps, la relació es consolida, Guy es refà i munta un negoci propi , es casa amb Madeleine i tenen un fill.

Un dia un client s’ atura a la benzinera, és Genevieve amb la filla que els dos varen engendrar, l’ antiga parella es posa al dia de la seva vida però ja res pot canviar; Genevieve marxa de nou i Guy rep , feliç, a la seva dona i al seu fill, motius ara de felicitat.

 

 

COMENTARI

En 1964, Jacques Demy dona resposta al gènere musical americà, quan aquest ja era un gènere passat de moda. Es vincula a un estil voluntàriament cursi i sentimental, els personatges a diferencia del model d’ Hollywood, recreen l’ acció i reciten el seu guió mitjançant cançons.

Demy, juga amb tonalitats fortes i pictòriques, vermells, blaus, roses i verds i modula, gràcies a la partitura de Michel Legrand, algunes cançons del musical que passen a las història del gènere.

Demy explica una bella i senzilla història, plena de romanticisme, on la realitat tangible i el pragmatisme s’ imposen a l’ idealisme. Quan un amor se’n va un altre arriba, quan no hi ha ningú ,algú sorgeix en el camí.

El film recrea en les últimes escenes la idea d’ allò que és pogut ser i no va ser però que al cap del temps tan sols és un record del passat.

El director francès conjuga música i poesia i ho complementa amb algunes belles escenes. Magnífic l’ inici, mentre apareixen els crèdits, Demy filma en picat la imatge de la gent sota els paraigües, caminant pel empedrat de la ciutat.

Es permet algunes el·lipsis, com quan Genevieve i Guy s’ abracen abans de la partida del noi i sabem poc després que la noia està embarassada o quan la imatge de la protagonista, vestida de núvia, es confon entre els maniquins per passar  tot seguit al pla del casament.

Per fi, Demy filma la nostàlgia de l’ amor perdut: en l’ última escena el cotxe de Genevieve ja se n’ ha anat, apareix Madeleine amb François, el fill de la parella, Guy juga amb el nen i es tanquen en la casa. La neu es complementa amb el blanc de l’ edifici i la càmera s’ eleva lentament buscant la distància en un pla mig. És el que hi ha, un bany de realitat però també l’  amargura d’un passat que no tornarà.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Canes en 1964.

 

 

EL VICIO DEL PODER

 

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

LA NARANJA MECÁNICA

 

 

Director: Stanley Kubrick

Actors: Malcom Mc Dowell

              Patrick Mc Gee

Any: 1971

Títol original: A clorwork orange

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència Ficció

 

ARGUMENT

Alex (Malcom Mc Dowell) i els seus tres amics, són una colla dedicada a maltractar als captaires i als més dèbils, són violents i despòtics, sense consciència del mal.

Un dia, entren en casa d’ un escriptor, l’ apallissen i violen repetidament a la seva esposa. Un altre dia, Alex assalta una casa, la dona que hi viu s’ hi resisteix i la mata però abans la víctima ha pogut trucar a la policia que el deté.

Acusat d’ assassinat, és jutjat i condemnat a presó. Temps més tard descobreix un mètode pel qual es poden reconvertir els sentiments violents I negatius I reconduir-los cap a actituds pacifiques i positives.

Instat pel ministre de l’ interior, Alex es sotmès al tractament, amb la promesa de ser alliberat a la seva fi si els resultats són bons.

Medicat amb drogues i obligat a contemplar forçadament escenes de violència amb la música de Beethoven de fons, la seva preferida,  Alex es torna dòcil i submís i es incapaç de mostrar sentiments violents i sexuals i d’ escoltar a Beethoven. Com a proba de la seva curació es sotmès a diverses vexacions en públic i no és capaç de tornar-s’hi.

Posat en llibertat, és ara un individu desarrelat. Els seus pares el rebutgen, els seus amics s’ han convertit en policies i l’ apallissen. Desesperat i solitari arriba per atzar a la casa en la qual va violar repetidament a una dona fins la seva mort.

L’ escriptor, ara invàlid, ha seguit el seu cas pels diaris. És un opositor al govern i vol fer-lo caure. Droga a Alex i el sotmet a una sessió de Beethoven. Alex desesperat, salta per la finestra de la casa, queda malferit i és hospitalitzat.

Ara els diaris acusen al govern d’haver realitzat un experiment frustrat amb un delinqüent, havent-lo traslladat a les portes de la mort.

El ministre, hi intervé novament, li promet a Alex un treball fàcil i ben remunerat de per vida. Els fotògrafs venen a retratar l’ èxit de la reeducació.

 

 

COMENTARI

Basada en la novel·la d’ Anthony Burgess, la pel·lícula és una distòpia on se’ns presenta un futur no gaire allunyat, on el caràcter, les idees i els sentiments poden manipular-se i canviar a plaer per mitja de drogues i teràpies psicològiques..

Com sempre, en la ciència ficció, el film retrata la societat del moment, l’ actual i segurament la que vindrà.

Paràbola moral i social sobre la violència i la manipulació. Com l’ estat per treure profit polític, és capaç d’ apostar per individus submisos i a aquests els hi és fàcil redreçar el camí i tornar a l’ ordre social, si això es correspon amb els seus interessos. Com els més baixos instints es poden canalitzar en funció de les pautes i la normatives del poder.

L’ estat creu convenient convertir a Alex en paradigma de la reeducació, malgrat que la seva llibertat com a persona és qüestionada.

La pel·lícula critica fugaçment totes les institucions, tot el sistema que permet que Alex sigui un bergant sense escrúpols, com també, les que després ,el volen manipular i reconvertir.

Família idiotitzada, sistema de presons inoperant, policia repressiva, psicòlegs conductistes i estat alienador.

No queda, tampoc, gaire afavorit l’ individu. Alex és un ser violent i sense moral, la seva transformació el porta a la docilitat i a ser un servidor del sistema.

Darrera del discurs ideològic, Kubrick presenta una extraordinària capacitat visual per mostra la violència. Alex i el seu grup, tots vestits de blanc i disfressats executen la dominació i la violació com si fos un ballet, en tant sona la musica de “Cantant sota la pluja” o “L’ himne de l’ alegria”.

MI VECINO TOTORO

 

 

 

Director: Hayao Miyazaki

Títol original: Tonari to Totoro

Nacionalitat. Japó

Gènere: Dibuixos

 

ARGUMENT

Una família japonesa se’n va a viure al camp, el pare , el senyor Kusakabe, s’ emporta a les seves dues filles, Satsuki, d’uns onze anys i Mei de quatre ; en tant la mare està en l’ hospital recuperant-se d’una malaltia.

Les nenes veuen en la casa unes boles fosques de pols que es mouen i creuen que la mansió està encantada, al poc passejant pel bosc s’internen per entre el fullatge d’un arbre i cauen a un sot on hi troben a un follet del bosc amb poders peculiars, es tracta de Totoro.

El geni te el poder d’ elevar-se a través del cel i disposa d’un gat en forma de vehicle que transporta a la gent allà on ho desitgin.

Un dia en la casa es rep un telegrama que alerta sobre la salut de la mare, Satsuki i Mei es dirigeixen a una casa veïna i avisen al pare per telèfon però després volen anar cap a l’ hospital. En el camí Mei es perd.

Satsuki demana la col·laboració del follet i aquest li  presta el seu gat viatger, que vola per tota la regió fins que atalaien a Mei sana i estalvia, seguidament les trasllada fins l’ hospital, allà les nenes comproven com la seva mare s’ha recuperat i està atesa pel pare.

 

 

 

COMENTARI

    Miyazaki és un dels grans autors d’ animació del Japó, artífex de la sèrie de televisió  “Heidi” que te un gran èxit en tot el món. En 1984 crea els estudis Ghibli i comença a desenvolupar pel·lícules d’ animació amb criteris personals on destaca un missatge pacifista i ecologista.

“Mi vecino Totoro” és la quarta pel·lícula de la seva creació i  és considerat un dels  millors films d’ animació de la història del cine. Es tracta de la crònica al voltant de dues nens que entren en contacte amb Totoro, un geni del bosc, en definitiva és la capacitat dels infants de desenvolupar un món propi ple màgia i fantasia, aliè al dels adults.

Totoro existeix en els somnis de Satsuki i Mei i és real perquè elles se’l creuen i el veuen, Totoro és part d’un univers al que sols els nens hi poden accedir.

Miyazaki realitza una obra plena de poesia i senzillesa, no hi ha antagonistes malvats, ni grans peripècies, ni personatges amb poders especials, tan sols la simplicitat d’unes nenes que volen anar a veure a la seva mare malalta i com acompleixen el seu desig.

En el relat hi contemplem la diferencia amb el cine americà de Disney o de Pixar. Miyazaki no necessita d’ efectes especials ni de canviar de pla continuadament, a l’ igual que en el cine amb personatges de carn i ossos, el món creatiu japonès imposa la pausa, la contenció i la facilitat expositiva en contra d’ assolir un relat on transitin grans esdeveniments.

Les nenes no van a la recerca de cap príncep blau ni necessiten de la presència masculina, viuen amb autonomia i llibertat. D’ altra banda Miyazaki sempre exposa un missatge ecològic en els seus relats. Totoro és un esperit del bosc, algú que viu tranquil en el fons d’un arbre, que ajuda a les nenes quan li demanen, per tornar després al seu món silenciós i bucòlic.

Tots els contes poden estar bastits de referències conegudes, aquí Totoro ens recorda a Mary Poppins, quan puja cap el cel agafat al seu paraigua, també l’ entrada de Satsuki en el fons de l’ arbre podria correspondre’s a l’ entrada d’ Alicia en el mirall per descobrir un univers fantàstic i imaginatiu.

Miyazaki no abjura dels simbolismes, les nenes es desperten de nit i veuen com Totoro està construint un gran arbre gegant al voltant de la casa, al matí l’ arbre ja no hi és, el somni s’ha esvaït però resten les arrels que faran possible en un futur el creixement de la natura. Són també les arrels d’una vida, la de les nenes, que s’ engrandirà a partir dels ensenyaments de la natura i de la solidaritat i bondat del geni que les ha iniciat en aquest aprenentatge. Miyazaki rodeja a les protagonistes de llavors, panotxes, nous i altres fruits del camp, és la cosmovisió del ser humà amb el medi ambient, una interrelació vital i necessària.

SILVIO (Y LOS OTROS)

 

 

Director: Paolo Sorrentino

Actors: Toni Servillo

               Elena Sofia Ricci

               Kasia Smutniak

                Ricardo Scarmaccio

Any: 2019

Títol original. Loro

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Biopic

Sub gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

Sergio Morra (Ricardo Scarmaccio) és un home de negocis i també un trepa que no dubte en subornar aquells que vol convèncer per què li facilitin les coses. La seva obsessió és conèixer a l expresident del govern Silvio Berlusconi (Toni Servillo), potser l’ home  més influent i poderós d’ Itàlia, i que l’ ajudi a prosperar.

Així realitza una festa amb vint-i-vuit dones joves i guapes en una mansió en front de la casa del polític per cridar la seva atenció. Morra porta a les noies a una gran celebració en la mansió del pròcer però no escull el moment oportú per donar a conèixer els seus desitjos i interessos.

Berlusconi està casat amb Verónica Lario (Elena Sofia Ricci), amb qui viu una relació rutinària,està sempre rodejat de “Velinas”, hostesses o noies que volen accedir a una fama ràpida, i intenta arribar de nou a ser el Cap de l’ Estat. Després de les eleccions li falten sis senadors per obtenir la majoria que li doni el govern, per tant el millor és subornar als rivals amb promeses i portar-los al seu costat, així aconsegueix ser de nou Cap del Govern.

El terratrèmol de L’ Aquila porta el desastre a la població, Berlusconi la visita i promet que en breu s’ aixecarà una nova ciutat i cases per tothom.

Entre festa i festa Verónica , la seva dona, mostra intenció d’obtenir el divorci.

El relat acaba amb la imatge dels damnificats pel terratrèmol, resignats i abandonats, a l’ espera de la reconstrucció de L’ Aquila.

 

 

COMENTARI

    Sorrentino va parlar en “Il Divo” del cap de la Democràcia Cristiana, Giulio Andreotti i ara realitza un especial biopic de Silvio Berlusconi però sempre és fidel a la seva pròpia personalitat, excessiu, barroc i exuberant, amb una composició dels personatges efectuada a partir de la parodia però que en realitat ajuda i serveix per desxifrar-los.

“Silvio”és una comèdia bufa que vol desentranyar qui és Berlusconi i si no ho aconsegueix s’hi aproxima. Estem davant algú que ha confós la persona amb el personatge en tant la disfressa s’ha menjat a la identitat verdadera. Berlusconi ven una imatge pública efervescent i calidoscòpica i arribem a la conclusió que sols estima dues coses: el poder i a si mateix.

El dibuix del polític sembla de vegades amable però en realitat és demolidor. Berlusconi apareix com algú intel·ligent , intuïtiu i seductor però darrere s’hi amaga algú pagat de si mateix, farsant, trampós i sense principis morals, tota la seva vida discorre com una comèdia on el mateix protagonista no se’n adona de la màscara que porta.

El pròcer és algú incapaç d’ estar en solitud, un cínic que arriba a creure’s el seu propi discurs, que és tan amat com temut i Sorrentino ens planteja un magnífic retrat polític i psicològic, que va més enllà del home de govern per parlar de la política i la societat italiana: concursos banals, entreteniment eixelebrat i com a contrapès un poble abandonat i melancòlic , la gent de L’ Aquila que sens mostra en la crua última escena.

Sorrentino planteja un film fragmentari en el que passem de les festes amb les velinas  a converses que defineixen el personatge. És significativa la xerrada amb el senador al que vol subornar per tornar al poder o quan truca a l’ atzar a una dona i aconsegueix vendre-li un pis amb les seves dots de persuasió. Berlusconi es veu a si mateix com un venedor, pot despatxar un pis o un programa de govern, conquesta, sedueix i convenç i la gent compra el seu producte.

Un altre gran moment és quan es troba en l’ habitació amb una noia de vint anys i aquesta el posa front al seu mirall, quan li diu que el seu alè li recorda al seu avi i que li sembla ridícul que un home de setanta anys vulgui enamorar a una noia de vint.

La conversa amb l’ esposa és força significativa i és l’ únic moment en el que els retrets d’ ella el fan sortir una mica de polleguera, quan la dona l’ha titllat de presumptuós, trampós i mentider, ell li pregunta: ja que tot són defectes perquè has viscut tants anys al meu seu costat?, la resposta de la dona és:  estava enamorada ; això no evitarà la separació.

La xerrada amb Mike Buongiorno és també il·lustrativa, el presentador dels programes d’ entreteniment de Berlusconi ha estat acomiadat, el polític el menysprea, entén que el periodista és un home vell perquè ja sols mira cap el passat en tant ell està carregat de projectes de futur, d’ energia.

Sorrentino utilitza simbologies que descobreixen els enganys i les falsedats. L’ ovella que s’ introdueix en una habitació on la televisió vomita la programació vulgar de les cadenes del polític/empresari, l’ animal, alter ego d’un poble italià coaptat per la imatge vàcua, mor en l’ intent. Berlusconi , mentre el terratrèmol deixa al carrer a tota una regió, crema  un volcà e joguet i el  posa en erupció, és un moment i tot s’apaga i s’ acaba, com la seva política, com la vida de la gent. Les velinas es mostren rodant en els cavallets que guarda Berlusconi en la seva mansió, unes voltes que mai s’ acaben i no porten enlloc, i com li diu Stella, la noia que el rebutja: i desprès què?.

Toni Servillo és l’ actor bandera de Sorrentino, el que l’ acompanyat en tot el seu cine, és bàsic per entendre la sàtira. Servillo fa teatre , el mateix que fa el seu personatge real al que interpreta, la màscara cau i no hi ha res darrera.

LES MILLORS PEL.LICULES 2018-ESPANYA

1) QUIÉN TE CANTARÀ-CARLES VERMUT

 

2) CAMPEONES-JAVIER FESSER

 

 

3) TODOS LO SABEN-ASGHAR FARHADI

 

4) EL ÁRBOL DE LASANGRE-JULIO MEDEM

 

5) CARMEN Y LOLA-ARANCHA ECHEVARRIA

 

6) SIN RODEOS-SANTIAGO SEGURA

 

7) LAS DISTANCIAS-ELENA TRAPE

 

8) PETITET-CARLES BOSCH

 

9) EL FOTOGRAFO DE MATTHAUSEN-MAR TARGARONA

 

10) EL REINO-RODRIGO SOROGOEN

 

 

 

 

LES MILLORS PEL.LICULES DEL 2018

 

  1. LA FORMA DEL AGUA-GUILLERMO DEL TORO

 

 

2) EL HILO INVISIBLE-PAUL THOMAS ANDERSON

 

3) TRES ANUNCIOS EN LAS AFUERAS-MARTIN MC DOUGH

 

4) ROMA-ALFONSO CUARÓN

 

5) ISLA DE PERRROS-WES ANDERSON

 

6) LUCKY- JOHN CARROL LYNCH

 

7) LAS ESTRELLAS DE CINE NO MUEREN EN LIVERPOOL-PAUL MC GUIGAN

 

8) THE FLORIDA PROJECT-SEAN BAKER

 

9) LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO- STEVEN SPIELBERG

 

10) THE MOLLY’S BLOOM-AARON SORKIN

 

11) BOHEMIAN RAPSODY-BRYAN SINGER

 

12) COLD WAR – PAVEL PAWLIKOWSK

 

 

13) YO TONYA-CRAIG GILLESPIE

 

14) UN ASUNTO DE FAMILIA-HIROKAZU KOREEDA

 

 

15) EL INSTANTE MAS OSCURO-JOE WRIGHT

 

 

16) LADY BIRD-GRETA GERWING

 

17) JURASSSIC WORLD-JUAN ANTONIO BAYONA

 

18) EL INSULTO

 

19) MISIÓN IMPOSIBLE (FALLOUT)

 

20) HA NACIDO UNA ESTRELLA-BRADLEY COOPER

 

20)

 

 

 

 

 

 

 

MARY POPPINS

 

Director: Robert Stevenson

Actors:  Julie Andrews

               Dick Van Dycke

               David Tomlison

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

En la casa de la família  Banks, hi ha problemes; els nens, Jane i Michael ha desaparegut i Katie la seva mainadera decideix abandonar la feina.

La policia troba als nens però la família decideix contractar una nova mainadera per que els faci entrar  en raó.

La dona que arriba per complir la complicada missió és una espècie de  fada: Mary Poppins (Julie Andrews), que baixa del cel amb un paraigües.

La mainadera s’ emporta als nens al parc i allà coneixen a un pintor bohemi: Bert (Dick Van Dyke). Amb els poders màgics de Mary van a parar a paisatges inventats on viuen l’ experiència de la imaginació i la il·lusió.

Mary, doncs, es guanya la confiança dels nens tot i que els ensenyaments de la dona: viure, aprendre i divertir-se, contrasten amb l’ ordre i la disciplina que vol imposar Mr Banks (David Tomlison).

Els nens acompanyen al pare, que vol que ingressin els seus diners en el Banc però sembren el caos en l’ entitat i els clients treuen els seus estalvis mentre la direcció crida a Banks per acomiadar-lo.

En tant Bert, que ara fa d’ escura xemeneies, passeja als nens pels terrats de la ciutat.

Banks se n’ adona que ha dedicat la vida a la feina i a guanyar diners i que ha descuidat l’ atenció dels fills. Ha après les lliçons de Mary Poppins i ara serà un bon pare.

Mary marxa pels aires amb el seu paraigües a casa altres nens amb problemes.

 

 

COMENTARI

Mary Poppins és un clàssic del cine musical i del cine familiar tot i que és una pel·lícula apte per totes les generacions. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la del mateix nom de Pamela Lyndon Travers de 1934. Walt Disney li compra els drets a l’ autora per portar el relat al cine.

A partir de cançons i números musicals, trobem a uns nens que viuen oblidats pels seus pares, un banquer sense sentiments i una sufragista que no esta mai a casa.

Front el món d’ordre, respecte i disciplina que vol inculcar el pare, Mary Poppins obre els ulls als nens a la fantasia, la màgia i la imaginació.

Mostra com les persones ocupades no veuen les coses petites, com oposen allò útil i de profit a allò divertit i com la  fada bona reconverteix el caos en lliçó pel pare, que aprèn que el somriure i l’ estimació dels fills són el  més important.

El missatge podria resultar tòpic si no anés acompanyat, com és el cas, d’ esplèndides cançons, que han quedat en l’ imaginari popular com :

supercalifragilisticoespialidoso o chim, chim, cheri  i de números musicals espectaculars com el dels escura-xemeneies.

El film aporta des d’ imatges surrealistes: el capità del vaixell que viu  dalt d’un terrat i que bombardeja amb focs artificials  fins a altres ingènues: el ball dels protagonistes amb un seguit de dibuixos animats o altres màgiques: els cavallets de fira, s’ escapen amb els seus genets i guanyen un derbi o quan els nens trepitgen un dibuix i van a parar a l’ espai pintat.

Tampoc s’han d’ oblidar les escenes plenes de joia i optimisme; l’ oncle Albert que no pot parar de riure i viu en el sostre, símbol del riure com a teràpia i de la gent que , afortunadament, no toca amb els peus a terra.

O l’ escena del banc en la que els nens prefereixen invertir els seus dos penics en donar de menjar als coloms, abans que obrir una compte corrent.

La pel·lícula juga amb un humor blanc, una moderada transgressió, un us raonable dels bons sentiments i una imatge, la de Mary Poppins, volant amb el paraigües, que ha esdevingut una icona del segle XX.

La pel·lícula guanya cinc oscars en 1964, entre ells el de millor actriu a Julie Andrews.

EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

ROMA

 

 

Director: Alfonso Cuaron

Actors: Yalitza Aparicio

              Marina de Tavira

              Jorge Antonio Guerrero

Any: 2018

Nacionalitat: Mèxic

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Estem en Mèxic en 1968. Cleo (Yalitza Aparicio), una noia indígena d’ origen mixteca, és la criada d’una família de casa bona en el barri de Roma de la capital. En la residència hi conviuen, la senyora Sofia,(Marina de Tavira), la mare, Don Antonio , el pare, la senyora Teresa, l’ avia, i els quatre fills, Toño, Paco, Pepe i Sofi.

Cleo és alguna cosa més que una serventa, cuida dels nens, organitza la casa i és algú estimat, una persona més de la família.

Un dia Don Antonio marxa per assumptes de negocis cap a Quebec però ja no torna mai més. Cleo te un xicot, Fermín (Jorge Antonio Guerrero), un home que s’ entrena cada dia com a karateka, Fermín deixa embarassada a Cleo i després no en vol saber res de la paternitat.

Cleo confessa el seu estat a la família i la senyora Sofia l’ajuda i la porta al metge perquè tingui un bon part. La criada va a la recerca del seu antic promès però aquest renega d’ ella . Quan Cleo i la senyora Teresa estan en una botiga de mobles per comprar un bressol pel seu nadó, els estudiants es manifesten, uns nois entren en el comerç per aixoplugar-se  i un grup  para policial els segueix i maten a un d’ ells a sang freda, Fermín és un dels components de l’ escamot.

L’ ensurt fa que Cleo trenqui aigües i sigui ingressada d’urgència en l’ hospital, la seva filla neix morta.

La família marxa de vacances a la costa, Cleo els acompanya. Dos dels nens en absència de la mare s’ endinsen en les  aigües turbulentes, Cleo , tot i que no sap nedar, entra en el mar i els salva.

La nissaga s’ abraça a Cleo, que rep afecte i solidaritat per part de tots.

 

 

COMENTARI

Alfonso Cuarón és un director, productor i guionista mexicà d’ indubtable talent que l’ ha utilitzat sobretot en productes tan dignes com comercials d’ Hollywood.

En aquesta ocasió canvia de formula i roda un film en blanc i negre, una historia feta expressament per a Netflix que es veu breument en les grans pantalles. Tot i això obté el Lleó d’ or en el Festival de Venècia i multitud de premis.

L’ aposta de Cuaron te un component post modern. Barreja d’ estils i gèneres, tractament intemporal, ficció, reportatge, document i memòria personal s’ amalgamen. El director se situa en un to neorealista i en una narrativa costumista.

Cuaron plasma en pantalla un personatge protagonista, el de Cleo, la criada, però és també una excusa per mostrar-nos un microcosmos social, una realitat del Mèxic de finals dels seixanta.

El director explica la seva pròpia memòria personal i ho fa amb afecte cap el seu entorn i sobretot cap a la persona d’ extracció social baixa que el va cuidar en la infància. L’ imaginari de l’ autor mostra les classes socials,les desigualtats i la manca d’ oportunitats però no es rabeja  en la lluita de classes, el que hi ha és una abraçada interclassista entre els benestants i els més humils.

Cuaron ens transporta al món de la seva infància, als records i l’ emotivitat. Roda en extraordinaris plans seqüència i posa èmfasi en les petites coses quotidianes. Els temes principals del relat, la separació de Sofia i l’ embaràs de Cleo ens serveixen per endinsar-nos en la realitat social del país.

La festa dels rics, que s’ acaba en un incendi en el bosc on tothom hi col·labora en la seva extinció, l’ assassinat de l’ estudiant en el centre comercial que apunta la brutal repressió del govern de Luís Echevarria, el barri miserable i fangós on Cleo va a la recerca de l’ home que l’ha prenyat, el cine com espai de somnis en un temps on era gran i estava ple, les vacances en la platja, la televisió omnipresent en totes les cases i tots els personatges, els sorolls i les imatges del món popular de la ciutat.

Cuaron mostra escenes emotives i emocionants, planteja suspens en el moment en que Cleo salva als nens d’ofegar-se o quan el part d’ urgència. El director explica el que passa, raons i sentiments a partir de la paraula: Cleo i Sofia es troben, una embarassada, l’ altra abandonada pel marit i Sofia li diu, “nosaltres sempre estarem soles”. Ho fa també a partir de la imatge: Sofia els hi ha explicat als fills que el pare no tornarà. A la sortida del restaurant popular tota la família resta solitària i compungida, Cleo , de peu, se’ls mira sense articular paraula, al costat es manifesta l’ alegria desbordant d’una boda.

El relat de Cuaron és agre dolç, està ple de llums i foscor. D’ una banda la “nana” estimada, d’ altra la dona humil que mai s’ integrarà en un status superior i que sempre serà això: “la nana”. D’ una banda el món dels rics, vist amb complaença, de l’ altra tanta i tanta gent cercant un lloc al sol. Mèxic com ningú l’ havia explicat.