MULA

 

 

Director: Clint Eastwood

Actors: Clint Eastwood

               Bradley Cooper

               Manny Montana

               Alison Eastwood

               Andy Garcia

               Laurence Fishburne

               Diane Wiest

Any: 2019

Títol original: The mule

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere; Tercera edat

 

ARGUMENT

Earl Stone (Clint Eastwood) és un home de noranta anys, ha anat sempre a la seva, no va acompanyar en el seu moment a la filla en el casament, es va divorciar de la dona i està empipat amb la família, ara es dedica a horticultor i guanya premis amb les seves plantes i flors.

Un dia li ofereixen un treball: conduir un gran cotxe negre amb un carregament desconegut, a canvi cobrarà unes bones sumes de diners. Earl accepta aquesta feina fàcil, poc temps li resta per descobrir que allò que tragina en el porta maletes és droga. Les quantitats van augmentant però un vehicle conduit per un ancià és poc sospitós.

Earl posa dels nervis als “capos”, es retarda en traslladar les comandes, s’ atura en la carretera a ajudar a una parella per canviar una roda, és caòtic però eficaç.

Laton (Andy Garcia), el cap de l’ organització, li posa darrere seu a Axel (Manny Montana), un membre dels mafiosos per que el vigili. En tant, la policia inicia les investigacions per descobrir el contraban i posa a Colin Bates (Bradley Cooper) al front de la missió, aquest compta amb un delator i va estrenyent el cèrcol.

Earl liquida la seva hipoteca, invita llargament als amics, restaura un camp d’ hoquei gel i finança el casament de la neta. Ara és un home ric.

Quan està camí d’ efectuar l’ últim lliurament, la neta el truca; l’ esposa d’ Earl, Mary (Diane Wiest), està a punt de morir de càncer. Earl ho deixa tot i amb el carregament de droga a sobre, apareix en la casa familiar i s’ acomiada de la dona.

Aquesta visita li permet reconciliar-se amb la filla, guanyar-se la confiança de la neta i ajudar al bon morir de l’ ex esposa.

Earl torna a la carretera, ja ha estat localitzat pels mafiosos però també per la policia que el deté i l’ el porta a judici. L’ home es declara culpable i va a parar a la presó, on continua amb la seva afició a l’ horticultura, amb el reconeixement i el beneplàcit de la família.

 

 

 

COMENTARI

    Eastwood s’ ha convertit en un dels grans cineastes d’ acaballes del segle XX i inicis del XXI. Tant cert és com que des d’ “El gran Torino” , datada  en el 2009, el director no havia ofert cap producte d’ interès. Ara trenca amb aquesta sequera creativa i retorna de nou a ser el gran director que sempre ha estat.

Eastwood prefigura un personatge molt propi del seu cine, un alter ego amable de Walt Kowalski, el protagonista de “El gran Torino”, no tant sorrut ni amargat però si tancat en si mateix, enutjat amb la família i sempre al seu aire.

La necessitat de diners i una certa inconsciència, el porten a assolir una feina perillosa: “mula” d’un cartel de la droga mexicana. Aquesta aventura significa també una oportunitat per reconciliar-se amb la família, per reconèixer els seus errors i humanitzar-se.

El director de Carmel recorre a una seqüència molt pròpia del seu cine, la història de pecat,penediment i redempció. Earl troba en el seu paper de “Mula”, la possibilitat de transformar-se i tornar a les arrels de la seva nissaga, evocar l’ estimació dels altres i ser capaç, també ell, de ser afectuós.

Eastwood utilitza una road movie per descarregar els seu missatge, una road movie que culmina emocionalment i que està acompanyada de sentit de l’ humor. Earl és una figura del seu temps, esquerp, adust, incorrecte políticament, quan es refereix als “negrets”, en tant ajuda a una parella de color, incapacitat per a les noves tecnologies, veterà de guerra…és algú d’una època periclitada però és també algú enèrgic,fort i poderós, un ancià que no s’ acovardeix fàcilment.

Una altra conseqüència del relat és que les aparences enganyen. La policia sap que l’ home que busca està localitzat en un motel però en cap cas és capaç de guaitar que la “mula” és el vell xaruc, amb qui fins i tot entaulen amables relacions.

La pel·lícula s’ inspira en una notícia dels diaris, que explicava justament com un home de noranta anys s’ havia dedicat al tràfic de drogues per al “cartel” de Sinaloa.

 

DOS EN LA CARRETERA

 

 

Director: Stanley Donen

Actors: Audrey Hepburn

              Albert Finney

               Eleanor Bron

               Jacqueline Bisset

Any: 1967

Títol original: Two for the road

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

Subgènere: Relacions de parella

 

ARGUMENT

Mark (Albert Finney) i Joanna (Audrey Hepburn) són un matrimoni que sembla avorrit I proper a la separació. En diversos flash backs contemplem diferents etapes de la seva relació.

Veurem la trobada casual que els porta a compartir vacances, il·lusió i passió. En tant Mark reivindica la llibertat, el no tenir lligams , abjurar d’ unir-se matrimonialment i no tenir fills, Joanna promet que l’ estimarà sempre.

L’ amor és el que els porta a compartir un temps de lleure amb una parella amiga i la seva insuportable filla.

El pas del temps porta a Joanna a conèixer a David, un home que li agrada, les infidelitats mútues i el desig d’ aventura conformen la relació. Després ve la primera filla i per fi la decadència i la degradació de l’ amor.

Les escenes es barregen, petites parts que acaben formant un tot, un mosaic, sobre les relacions afectives.

A la fi tot acaba amb una reconciliació que és un toc a l’ esperança.

 

COMENTARI

Stanley Donen és un dels grans del musical, en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta realitza unes quantes col·laboracions amb Audrey Hepburn, “Una cara con àngel”(1957), “Charada” (1963” i aquesta que ens ocupa. Magnífic director d’ actors li sap extreure a l’ Hepburn tots els matisos que la signifiquen com una actriu encantadora.

La pel·lícula és bàsicament una dissecció de la relació de parella. Brillant i tendra. també càustica, divertida i intel·ligent, a vegades dolça, sempre demolidora.

Entre viatges, automòbils i carreteres, Mark i Joanna ens expliquen la seva relació. Com el pas del temps altera la percepció de l’ altre, com els somnis i les apostes de joventut es transformen en rutines i desencís.

Com allò que semblava indestructible acaba diluint-se en el no res. La travessia que comporta el procés de viure i estimar i els costos que arrossega.

Darrera la comèdia i el somriure queda la nostàlgia i un sabor agredolç, per un temps que va ser i ja no tornarà.

Donen utilitza tant la comèdia, la parodia i fins i tot un punt de drama. El primer amor és apassionat, els dos pensen que el matrimoni és allò que passa quan la dona li diu a l’ home: “Treu-te el pijama… per portar-lo a la bugaderia. O que el matrimoni és una taula amb dues persones que no saben que dir-se

Però s’ acaben casant i cauen en tots els vicis i els paranys de la institució, els amics pesats, la filla , la infidelitat, l’ enterrament de l’ amor i el desig, el tedi i la rutina.

Al final Donen redimeix i perdona als seus protagonistes i organitza un happy end, no sempre creïble, Mark i Joanna s’ estimen encara i continuen la relació.

Poques pel·lícules ens han sabut parlar amb tant sentit de l’ humor i al mateix temps amb tanta serietat de la parella , del matrimoni, de la trobada de dues persones que durant molt de temps, potser tota la vida, han de viure plegats, estimar-se, odiar.-se, aguantar-se i decidir si això és el millor que mai els hi ha passat o tot és un fracàs.

CAFARNAÚM

 

Director: Nadine Labaki

Actors: Zain Al Rafeea

              Kawsar Al Haddad

              Fadi Youseff

Any: 2019

Títol original: Capharnaum

Nacionalitat: Líban

Gènere: Drama

Sub gènere: Infància

Sub gènere: Tercer món

 

ARGUMENT

Zain (Zain Al Rafeea) te dotze anys , viu en el Líban i és jutjat, doncs ha apunyalat a un home. Presenta en el judici demanda contra els seus pares per haver-lo portat al món.

Zain viu en una barraca en un barri marginal de Beirut, amb els seus pares i sis germans més. Estima especialment a Sahar, la seva germana que te onze anys i intenta ocultar als ulls dels pares que la nena ja ha tingut la primera regla, doncs tem que la venguin a Asaad, un comerciant de la zona.

Zain vol anar a l’ escola però els pares no ho consideren oportú i el nen es dedica a vendre rampoines pel carrer; un dia arriba a casa i contempla com Sahar ha estat compromesa amb Asaad i abandona la llar familiar.

Zain , enutjat, marxa de casa i s’ aixopluga en la barraca de Rahil, una jove etíop emigrant i sense papers, que te un nen d’un any,Yonas, al qual amaga per evitar que la deportin.

Rahil resta sense feina i poc després és engarjolada, Zain es queda a càrrec del petit, sense recursos, viu de la mendicitat , de petits robatoris i de la picaresca, per poder alimentar al nen; finalment es rendeix i deixa a Yonas en mans d’un home que li promet cuidar-lo i que el donarà en venda i adopció a una família, a canvi Zain obté quatre-cents dòlars amb els que espera emigrar a Europa.

Per fer-ho, necessita papers i torna a casa però en la llar el nen no ha estat mai registrat, no te cap documentació ni existeix legalment. La mare li comunica que Sahar , violada pel marit i encinta, va arribar a l’ hospital on no va ser atesa, doncs no tenia papers i va morir. La dona no se sent especialment infeliç doncs torna a estar embarassada i li donarà a Zain un nou germà.

Zain, desolat, agafa un punyal, va a buscar a Asaad i l’ ataca. Tancat a la presó i en espera de judici es troba amb Rahil, la noia etíop. Una acció de la policia permet trobar a Yonas, en mans dels mafiosos que trafiquen amb menors; el nen retorna amb la mare, mentre Zain s’ enfronta al judici,  explica la seva veritat i obté documents d’ identitat per primera vegada en la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Nadine Labaki és l’ autora libanesa de “Caramel”, que s’ estrena en el 2007, un retrat social del Líban a partir de la relació entre diferents dones.

“Cafarnaúm” és un altre retrat social però molt més esfereïdor, una de les pel·lícules més dures que han contemplat els nostres ulls, autèntic realisme social, sense concessions, tan esgarrifós com salvatge.

La cinta mostra la vida d’un nen de dotze anys, el verdader heroi del relat, en un context de misèria tan física com moral. La pel·lícula s’inicia quan Zain es portat a judici i pledeja contra els pares per haver-lo portat al món.

La imatge inicial ja ens transporta a l’ imaginari fílmic, el barri de Beirut , ple de barraques o casetes blanques i baixes sense serveis i sense cap qualitat de vida, podria ser qualsevol lloc del tercer món: Palestina, Lagos, Haití…una manera de viure, un sistema que referència als oblidats.

El relat ens transporta a través del pessimisme social i ens ofereix més preguntes que respostes. En un món degradat i miserable, com poden sorgir bons sentiments?, quan la gent viu com a bèsties, és possible assolir la racionalitat, la bondat o el seny?.

Labaki ens contextualitza on i com viuen aquestes persones però això no les eximeix de responsabilitats, els seus actes com a sers humans tenen unes conseqüències. Els pares són uns irresponsables que tenen fills com si fossin conills, Sahar, la filla gran, és venuda al millor postor, violada i morta; al marit no li importa que la seva dona sigui una nena púber perquè la tradició i les costums han fet i han dit que aquestes nenes s’han allitat i s’han casat sempre amb homes més grans. El comerciant que compra el nen, és un traficants sense cor, que amaga la criatura amb  altres persones per lucrar-se amb seva venda.

Tots aquests personatges tenen també la paraula, Labaki deixa que l’ espectador els escolti. Són la última baula d’un sistema pudent, fan el que han vist fer als seus ancestres, fan allò que s’ha fet sempre. Són culpables?, són víctimes?.

Labaki ens mostra la tragèdia de l’ emigració, tan Nahil, l’ etíop, com Zain, el protagonista, aspiren a una vida millor, a marxar cap a Europa on seran no volguts, humiliats i retornats. La directora ens dona un petit bri d’ esperança en l’ escena final. Zain tindrà finalment papers, una identitat, serà algú; la policia li diu que somrigui i el nen ho fa, la imatge es congela i fi.

Cafarnaúm és l’ antiga ciutat jueva on va predicar Jesucrist, un símbol de caos i desordre, un espai desaparegut i destruït, com aquest univers que ens mostra Labaki, un no lloc en qualsevol lloc.

TOM JONES

 

Director: Tony Richardson

Actors: Albert Finney

              Susanah York

              David Warner

              Hugh Griffith

              Diane Cilento

              Joyce Redman

Any: 1963

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

    En l’ Anglaterra del segle XVIII i en la casa dels Allworthy, neix un nen, fill possiblement d’una donzella, Jenny Jones (Joyce Redman) i del barber, el senyor Partridge.  Allworthy , el senyor de la mansió, decideix adoptar al nen i li posa el nom de Tom Jones.

Tom creix i es converteix en un jove ben plantat. De seguida se sent atret per Sophie (Susanah York), la filla de Western (Hugh Griffin), un terratinent veí, això no treu que mantingui algun altre embolic amorós, com el que contrau amb Molly (Diane Cilento). Tom troba en Blifil (David Warner), un competidor, Blifil és el nebot d’ Allworthy, un petimetre encarcarat, la seva família vol que es casi amb Sophia que l’ odia.

Els aristòcrates tenen un accident, Alworthy resta ferit i la seva dona mor, Tom Jones assetjat i perseguit per aquells que el consideren un bastard, fuig de la casa i emprèn camí cap a Londres.

En el viatge Tom s’ integra en un escamot de soldats anglesos protestants que van a la guerra contra els escocesos, s’ho fa amb Missis Waters, una dona a qui salva de ser maltractada  i més tard arriba a la ciutat i en converteix en l’ amant de Lady Bellaston. Mentrestant Sophie es pretesa per lord Fellamar, un altre aristòcrata de poc quall.

En el seu vagareig, Tom es troba amb Partridge, el barber, que li explica que no és el seu pare i que l’ acompanya en les seves aventures.

Awerthy ja gran, decideix deixar la seva herència a Tom i això fa que Western canviï d’ opinió sobre el prometatge de la seva filla Sophia i ara accepta la relació.

Al mateix temps es coneix una carta de la dona d’ Awerthy, que Blifil havia amagat, en ella confessa que la mare de Tom va ser Bridget, la seva germana, per tant el noi és nebot dels Awerthy i entra de ple dret en la família.

 

 

COMENTARI

Tony Richardson porta al cine l’ obra d’ Henry Fielding, Tom Jones, publicada per l’ autor en 1749 i en la qual volia descriure d’una manera satírica els vicis i les inclinacions de l’ època.

Richardson l’ emmarca en el context del free cinema,i quan denuncia la falsa moral del segle XVIII, ho fa també dels temps en que filma, anys seixanta i, reivindica el llibertinatge, el desvergonyiment i la disbauxa dels seus personatges tot dins el context de la novel·la picaresca.

Tom Jones és un producte on brilla la sàtira, l’ humor i no poc el cinisme. La pel·lícula adquireix sempre un to festiu i de comèdia, utilitza la veu d’un narrador que apunta els fets, el protagonista es dirigeix en alguna ocasió a càmera, és a dir a l’ espectador per remarcar algun esdeveniment i Richardson empra les habilitats del cine mut, recorre al slapstick, amb corredisses i garrotades per ressaltar que ens trobem davant escenes caricaturesques.

Doncs si, una caricatura d’ època en la que brilla amb llum pròpia el personatge de Tom Jones; és un nen adoptat, un fill bastard d’un aristòcrata que, sempre serà rebutjat per l’ entorn, on prevalen els drets de classe i de bressol. Tom no és acceptat, no és considerat mai un igual i te que marxar a la recerca de fortuna, Tom és també un arribista que busca l’ ascens social, que engalipa a les dones i va a la recerca de constants aventures galants.

Richardson retrata el moment històric, parodia i critica a l’ aristocràcia, gent sempre ociosa i dedicada la les caceres, plena de prejudicis i doble moral. Western accepta el compromís de la filla amb Tom, quan aquest ha heretat i no abans, és un home vulgar, groller, masclista i ignorant que se sent deshonrat si la filla es casa amb algú nascut il·legítim i prefereix el matrimoni de conveniència, malgrat signifiqui la desgracia de la filla. Western és autoritari i irreflexiu. Tant Blifil com Lord Fellaman són autèntics gomosos sense personalitat que, tan sols poden enorgullir-se de títols i llinatge, tot allò del que manca Tom. Els tutors són també uns autèntics voltors, classistes i corruptes.

Les dones de la funció són verdaderes mantis religioses, àvides de sexe i plaer, Tom és totalment interclassista en les seves conquestes.

Richardson s’ aplica en el simbolisme sexual en la trobada en la fonda de Tom i Missis Waters. La dona xucla amb delit una i altra vegada, amb cara libidinosa, les potes de la llagosta. Tom  es rellepa amb el contingut de les ostres que, absorbeix com si d’un sexe femení es tractessin, la pera com a postra, fluctua en els llavis dels comensals, és el final de tot allò que pensen , volen i més tard culminen els convidats.

La pel.licula guanya en 1963 quatre oscar, millor film,direector, guió adaptat i música.

             

GREEN BOOK

 

Director: Peter Farrelly

Actors: Viggo Mortensen

               Mashershala Ali

               Linda Cardellini

Any: 2019

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Racisme

Sub gènere: Road movie

 

ARGUMENT

Tony Vallelonga (Viggo Mortensen), conegut com a Tony Lip, és un americà de procedència italo/americana, antic porter de discoteca que és contractat com a xofer per Don Shirley (Mashershala Ali). Shirley és un pianista de color i d’ increïble talent que inicia una gira pels estats del sud d’ Estats Units, a començament dels anys seixanta del segle XX.

Lip és un home d’ extracció popular i poc refinat, Shirley en canvi és educat, cortès i primmirat. Tony porta al vehicle el llibre verd on s’ enuncien els hostals, pubs o restaurants on  admeten  persones negres

El conductor te enyorança de casa seva i li escriu cartes a la seva dona, Dolores (Linda Cardellini), Shirley l’ ajuda a confegir les paraules adequades que puguin satisfer  la dona.

En el recorregut se succeeixen els esdeveniments, Tony ha de rescatar dels calabossos a Shirley, a qui la policia ha pescat en una relació homosexual i ha estat detingut, posteriorment, són amenaçats per la policia i Lip agredeix  un guàrdia. Empresonats, Shirley ha defer servir els seus contactes per sortir de la garjola.

L’ últim concert de la gira te lloc en Birmingham a Alabama, en un club on els negres no hi poden entrar, Shirley no és una excepció i l’ inviten a sopar en la seva habitació. El pianista decideix cancel·lar l’ actuació i marxar.

És la nit de Nadal i els dos homes decideixen tornar a  Nova York. Tony arriba a casa seva on l’ espera tota la família en una gran festa, en canvi Shirley viu en un apartament gran i ple de confort però no te ningú amb qui compartir la festa. Seguint els desitjos de Tony, Shirley fa un cop de cap i es presenta a casa del seu conductor, on és acollit amb alegria i goig.

 

 

COMENTARI

Peter Farrelly i el seu germà Bob han escrit des de 1994 un munt de comèdies, gamberres i gens sofisticades, suposadament al cap dels anys Farrelly vol no sols guanyar diners sinó també ser tingut en compte en el panteó dels bons directors de cine.

“Green book” és una comèdia , o és un drama?, amb tots els elements per aconseguir un èxit rotund. Cine comercial, sense que aquesta paraula  inclogui aspectes negatius, racisme, crítica social, amistat, bons sentiments i un xic d’humor, es barregen per assolir una pel·lícula que s’ha de fruir sense prejudicis.

Cal dir que Farrelly ens fa trampes i ens col·loca davant enunciats que el cine ha desenvolupat innombrables vegades, magrat tot el relat continua funcionant i seduint a l’ espectador.

Estem davant una buddy movie, és a dir una narració on els dos protagonistes són antitètics, Tony és dur, rude, bregat, poc culte i no l’ importa, groller i de vegades violent; Shirley és sensible, educat, cultivat i polit. Són dos homes molt diferents, condemnats en un principi a no entendre’s, el temps i la relació fan que els dos forgin una nou lligam, ple de camaraderia i amistat, es comprenguin i, acabin valorant tot allò que te l’ un i que li manca a l’ altre.

La història succeeix través d’un viatge pel sud profund dels Estats Units, estem davant una road movie i com en totes les pel·lícules d’ aquest sub gènere, el trajecte és tan físic com moral i emocional. Els dos homes viuran innombrables situacions que els obligaran a solidaritzar-se entre si, la seva escala de valors cambiarà, i hauran d’ afrontar plegats moments conflictius i neguitosos que els ajudaran a posar-se en la pell de l’ altre.

L’ escenari en el que es recolza el relat és el context racista del Sud dels Estats Units en els anys seixanta. Shirley precisament vol tocar en aquesta zona, allà on sap que pot ser més rebutjar i on els prejudicis contra els de la seva raça són més evidents. Shirley és algú especial, discriminat pels blancs i rebutjat pels negres, que no el veuen com un dels seus. És un home talentós i famós, amb diners i cultura però que viu en solitud, en canvi, el pallús que l’ acompanya,és un home feliç, rodejat d’ amics, familiars i una dona que l’ estima.

Un altre aspecte a tenir en compte  és com la història es converteix en una crònica de la dignitat. Allò que s’ inicia com una feina lligada a un salari es converteix en un cant a la decència i l’ orgull. Tony colpeja el policia arbitrari i corrupte, Shirley es nega a tocar en un local on el discriminen.

El que li dona força a la pel·lícula és el canvi de rols. Tony, el blanc, és el personatge tosc i matusser,mentre que Shirley , el negre, és instruït i amable, tot fora de la convenció social.

Farrelly uneix un retrat de l’ Amèrica profunda dels anys seixanta, una crítica social al racisme i una història d’ amistat. La bona factura i l’ excel·lent posada en escena donen com a resultat un producte que agradarà absolutament a tothom.

Evidentment, es tracta d’una obra predictible, en la que brillen els topics i amb un final amb excés de sucre. Capra ho és explicat amb la mateixa estimació. Blanc i negre, gai i heterosexual, pobre i ric, tarambana i ordenat es conjuguen en una nit de Nadal amb abraçada inclosa, com a símbol de la fraternitat universal.

Green book guanya l’ oscar a la millor pel·lícula de l’ any 2018.

BIG

 

Director: Penny Marshall

Actors: Tom Hanks

               Elizabeth Perkins

               John Heard

Any: 1988

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Josh Baskin (Tom Hanks) és un nen de tretze anys. Passa un dia en un parc d’ atraccions i veu com és rebutjat per la noia que li agrada i com no li deixen pujar a una atracció per ser massa petit.

En el camí troba la màquina de Zoltan, representació d’ un mag al que se li pot demanar un desig. Josh ho fa i el desig és que vol ser gran, el mag li concedeix.

No passa res fins que Josh es desperta al dia següent, l’ anhel s’ ha complert. Josh és un home de pel en pit però amb el cervell d’ un nen.

Josh surt corrents cap el parc d’ atraccions però els firaires han marxat i sols queden deixalles. Torna a casa i sorpren a la seva mare que no el reconeix i el creu un assetjador, més tard va a veure al seu millor amic, Billy, aquest, després d’ un primer ensurt se’l creu.

Després de deixar a Josh en un hotel de mala mort, inicien la recerca de la  màquina de Zoltan per demanar-li tornar a l’ estat original. En tant el noi va a buscar una feina per guanyar-se la vida. Aconsegueix treball d’ especialista en ordinadors en una empresa de joguets.

Ràpidament connecta amb el director de la companyia, doncs no hi ha millor sensibilitat per una empresa de joguets que la de un nen, encara que crescut, i al poc temps és anomenat vice president de la societat.

En tant, els executius de l’ empresa sols parlen de tants per cents i xifres, Josh va a la substància de la qüestió i esbrina quins joguets els hi agraden als nens però aquesta actitud i l’ admiració del seu cap, crea l’ enveja dels altres treballadors.

Susan (Elizabeth Perkins), una de les executives de l’ entitat, intenta flirtejar amb ell però és difícil tenir una relació sentimental amb un nen. Mentre ella intenta anar-se al llit amb el noi, ell juga en un llit elàstic. Malgrat tot neix una història amorosa entre els dos.

Josh, imbuït del seu paper, cada vegada es torna més responsable i adult. Un dia Billy ve al seu despatx, ha aconseguit la llista de les fires on es troba la màquina de Zoltan.

Josh li explica a Susan que és un nen. Quan Bill arriba i li comunica on esta Zoltan, Josh te que escollir entre les seves responsabilitats empresarials i la seva relació amorosa d’ una banda i la possibilitat de tornar a ser qui era, un nen. Josh va a la màquina de Zoltan i demana un nou desig: tornar a ser un nen.

Quan abandona a Susan, aquesta,compungida, comprova que Josh torna a tenir tretze anys  i que torna a casa.

 

 

COMENTARI

    Penny Marshall , morta a finals del 2018, destaca per un cine amable però amb força traça, aquesta cinta i la posterior “Despertar”, dos anys després, són el millor de la seva carrera.

Suggeridora i divertida pel·lícula que uneix gènere fantàstic, comèdia i cine romàntic.

Un nen desitja ser adult i créixer i el desig li és concedit. Com se sol dir: El pitjor que et pot passar en la vida és que els teus desitjos es compleixin.

D’ una manera amable la directora planteja un dilema identitari: ser qui ets o ser un altre i si ets un altre, la teva vida canvia.

Josh es converteix en un home que viu la vida amb els ulls d’ un nen i això li dona l’ èxit en el món empresarial del joguet, perquè sap el que volen els nens.

Josh es comporta com el que és : un nen, i es mostra espontani, juganer, senzill, sensible, optimista i generós, i aquestes qualitats, que un adult malejat no posseeix, el porten a l’ èxit i a l’ amor d’ una dona.

Josh te que escollir entre incorporar-se al món dels adults, ple de seriositat i responsabilitats o continuar sent el nen que era i que no volia ser.  La seva elecció és recuperar un tros de la seva vida que encara no ha viscut i que no tornarà a viure mai més.

La faula també es pot veure des de el punt de vista de l’ adult que treu a l’ exterior el nen que tots portem dins.

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.

 

 

EL SUBMARINO AMARILLO

 

Director: George Dunning

Any: 1968

Títol original. The yellow submarine

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

En un idíl·lic país anomenat Pepperland, els seus habitants són assaltats pels “maleits blaus”, un grup de gent que odia la música, defensa tot allò negatiu i utilitza un guant destructor; després de deixar als seus vilatans quiets com estaquirots, el capità Fred aconsegueix escapar i demana ajuda als Beatles.

Aquests a bord del submarí groc, emprenen camí cap el lloc de l’ incident, al seu pas es fan amics de Jerome, el senyor ningú i arriben a destí.

En Pepperland la seva música derrota als “maleits blaus” i els posa en fuga, mentre tota la gent retorna als seu pols vital.

 

COMENTARI

En 1968 el moviment hippy està en el seu moment d’ eclosió, el pacifisme floreix al voltant de la guerra de Vietnam, es produeixen el maig del 68 i la revolució de Txecoslovaquia, els Beatles graven l’ any anterior “Sergent Pepper’s lonely hearts club band”, potser el seu millor L.P.

El món del còmic i de l’ animació estan també en un gran moment, el txec Heinz Edelmann és el director artístic de la pel·lícula i el cap pensant d’ aquest producte totalment allunyat de la factoria Disney, ple d’ imaginació i fantasia, on el viatge del submarí és un autèntic trip, un passeig psicodèlic on es barregen flors, colors, forats màgics, cançons populars i dolents que amenacen la música.

El film s’ acosta al pop art, al dadaisme i al surrealisme, compta amb personatges extravagants i alhora divertits, és una metàfora de la llibertat i el pacifisme, de com la imaginació i la bogeria, el poder secret del joc i de la música guanyen al mal humor, l’ agressivitat i els desitjos negatius.

La contracultura s’ imposa i a la fi les grans cançons del grup de Liverpool són un incentiu més pel film, els missatges definitius són “Tot allò que necessites és amor” i “som-hi ara tots plegats”, és a dir amor, pau i entre tos ho farem tot, tot tan simplista però tan bonic. Els Beatles estan en el moment àlgid de la seva carrera, malgrat  que a prop de la seva desfeta i són un suport bàsic per la pel·lícula.

Eclosió i també cant del cigne. El hipisme inicia el seu declivi i els moviments transgressors esperaran a mitjans dels setanta per tornar a mifiestar.se amb el naixement del punk.

 

CRAVAN VERSUS CRAVAN

 

 

 

Director: Isaki Lacuesta

Actors: Frank Nicotra

Any: 2002

Nacionalitat: Catalunya

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

Arthur Cravan va néixer en Suïssa en 1897. Nebot d’ Oscar Wilde mostra ja en la seva joventut interès per la cultura però també per la possibilitat de dinamitar-la. Bohemi, boxejador i escriptor, participa amb els moviments surrealista i dada.

Quan esclata la primera guerra mundial deserta per no entrar en acció. En 1916 arriba a Barcelona i concerta un combat amb el campió del món dels pesos pesats Jack Johnson, la plaça de braus de la Monumental s’omple per veure el combat però en el sisè assalt Cravan resta KO.

S’ enamora de Mina Loi, una intel·lectual i poetessa, i els dos marxen cap a Mèxic on es casen. Cravan és vist per última vegada en el Golf de Mèxic embarcant-se mar endins i suposadament mor per ofegament als trenta anys.

Frank Nicotra, un altre boxejador i escriptor contemporani, rastreja els passos de Cravan per saber sobre la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Primera pel·lícula d’ Isaki Lacuesta, amb un esquema fílmic que repetirà amb posterioritat. Es tracta de barrejar ficció i veritat, situacions reals amb altres imaginades i donar veu a personatges amb opinions diverses i contradictòries per obtenir la reflexió de l’ espectador.

En aquest cas Lacuesta composa un retrat ple d’ interès, el de Arthur Cravan, un personatge tan heterogeni com inversemblant, boxejador, escriptor i passejant cultural dels mons més avançats i radicals dels inicis  del segle XX. Excessiu, diletant,provocador, esperpèntic però també connectat amb cercles intel·lectuals sòlids com Marcel Duchamp o Francis Picabia.

Més enllà de la biografia, Lacuesta vol mostrar la dualitat del ser humà, com algú pot  ser molts. Cravan és una figura polièdrica, construeix el seu propi personatge com si fos una seva obra d’ art. Configura la seva imatge al voltant d’una manera nova de concebre el joc artístic i també es representa a partir de la força bruta i la lluita viril.

Lacuesta mostra un joc de miralls on no sabem on comença la mascara i acaba la persona o a l’ inrevés. Cravan és una multiplicitat d’ imatges i Lacuesta es recrea entre la veritat i la ficció del  jo del protagonista.

Qui és Cravan?, un oportunista?, un impostor?, un falsificador de la seva pròpia identitat?. Lacuesta deixa sempre en les seves pel·lícules una porta oberta perquè sigui l’ espectador qui ho desxifri. El director es limita a plantejar dades antitètiques sense donar solucions.

Frank Nicotra és un alter ego de Cravan, també escriptor, intel·lectual i boxejador, és aquell que busca i entrevista a tot un seguit de gent, que ha estudiat sobre l’ artista i esportista per avaluar qui va ser. Fins i tot un entrevistat planteja la possibilitat de que Cravan no existís, que fos un fantasma, la seva mort confirma aquest esbós irreal i il·lusori. Cravan desapareix sense deixar rastre, com un mag que prepara, mitjançant un truc, el seu propi esvaniment tal com ens presenta el director la desaparició de Nicotra en l’ última escena desprès dels títols de crèdit.

El que li dona una rellevància especial al film és la seva multiplicitat, el seu muntatge agosarat, el canvi constant de gèneres inclassificables, l’ entrevista, el noticiari antic, el retall de premsa, la ficció guionitzada, la foto borrosa, el vídeo… Lacuesta filma moltes pel·lícules en una a l’ igual que Cravan va viure moltes vides en una, en un dels treballs més imaginatius, diferents i decididament postmoderns amb el que el cine espanyol inicia el segle XXI.

             

LOS PARAGUAS DE CHERBURGO

 

Director: Jacques Demy

Actors: Catherine Deneuve

              Nino Castelnuovo

              Marc Michel

              Anne Vernon

Any: 1964

Títol original: Les parapluies de Cherbourg

Nacionalitat: França

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En Cherburgo, en 1958, Guy (Nino Castelnuovo) és un jove mecànic de la població, enamorat de Genevieve (Catherine Deneuve), una noia que viu amb la seva mare (Anne Vernon), viuda i que manté un negoci de venda de paraigües.

La dona té problemes econòmics i recorre a Roland (Marc Michel), un atractiu joier que li fa un emprèstit.

Guy es convocat al servei militar en Algèria on te que passar dos anys, abans de marxar els dos joves fan l’ amor i de la relació, Genevieve queda embarassada.

El temps passa i el dies sense Guy es fan llargs, la persistent aparició en la casa de Roland i les recomanacions maternes fan que la noia accepti casar-se amb el prestador, que no fa escarafalls en reconèixer el fill de Genevieve.

Quan Guy torna, descobreix que el seu antic amor l’ ha abandonat i ha marxat a viure a Paris; desolat, deixa l’ empresa de mecànica on treballava i es consola amb prostitutes, fins que inicia una relació amb Madeleine, una vella amiga.

Al cap d’ un temps, la relació es consolida, Guy es refà i munta un negoci propi , es casa amb Madeleine i tenen un fill.

Un dia un client s’ atura a la benzinera, és Genevieve amb la filla que els dos varen engendrar, l’ antiga parella es posa al dia de la seva vida però ja res pot canviar; Genevieve marxa de nou i Guy rep , feliç, a la seva dona i al seu fill, motius ara de felicitat.

 

 

COMENTARI

En 1964, Jacques Demy dona resposta al gènere musical americà, quan aquest ja era un gènere passat de moda. Es vincula a un estil voluntàriament cursi i sentimental, els personatges a diferencia del model d’ Hollywood, recreen l’ acció i reciten el seu guió mitjançant cançons.

Demy, juga amb tonalitats fortes i pictòriques, vermells, blaus, roses i verds i modula, gràcies a la partitura de Michel Legrand, algunes cançons del musical que passen a las història del gènere.

Demy explica una bella i senzilla història, plena de romanticisme, on la realitat tangible i el pragmatisme s’ imposen a l’ idealisme. Quan un amor se’n va un altre arriba, quan no hi ha ningú ,algú sorgeix en el camí.

El film recrea en les últimes escenes la idea d’ allò que és pogut ser i no va ser però que al cap del temps tan sols és un record del passat.

El director francès conjuga música i poesia i ho complementa amb algunes belles escenes. Magnífic l’ inici, mentre apareixen els crèdits, Demy filma en picat la imatge de la gent sota els paraigües, caminant pel empedrat de la ciutat.

Es permet algunes el·lipsis, com quan Genevieve i Guy s’ abracen abans de la partida del noi i sabem poc després que la noia està embarassada o quan la imatge de la protagonista, vestida de núvia, es confon entre els maniquins per passar  tot seguit al pla del casament.

Per fi, Demy filma la nostàlgia de l’ amor perdut: en l’ última escena el cotxe de Genevieve ja se n’ ha anat, apareix Madeleine amb François, el fill de la parella, Guy juga amb el nen i es tanquen en la casa. La neu es complementa amb el blanc de l’ edifici i la càmera s’ eleva lentament buscant la distància en un pla mig. És el que hi ha, un bany de realitat però també l’  amargura d’un passat que no tornarà.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Canes en 1964.