ALLONSANFAN

 

 

 

Director: Vittorio y Paolo Taviani

Actors: Marcello Mastroianni

              Lea Massari

              Mismy Farmer

              Laura Betti

              Claudio Cassinelli

              Stanko Molnar

Any: 1974

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

En els anys de la restauració en Itàlia, Fulvio Imbriani (Marcello Mastroianni) és un carbonari, antic jacobí i home d’origen noble. Fulvio és empresonat com a responsable d’una secta revolucionaria, “Els germans sublims”. El govern l’ allibera perquè els condueixi fins el gran mestre de l’ organització.

Els seus company l’ acusen de traïdor i d’ haver delatat als seus, doncs, Filippo el cap del grup, ha desaparegut però en realitat s’ha suïcidat.

Fulvio, cansat i malalt, cerca refugi en la casa de la seva germana Esther (Laura Betti),que viu amb el seu marit i amb Constantino, un altre germà. Al temps, apareix en la casa Charlotte (Lea Massari), l’ amant de Fulvio i mare del seu fill Maximiliano. Mentre Fulvio li proposa marxar cap a Amèrica amb el nen, Charlotte vol esperar als companys i continuar la lluita.

Quan els revolucionaris arriben, Esther els denuncia i els soldats els esperen i els maten, Charlotte resulta greument ferida i Fulvio escapa amb la noia que acaba morint.

Allonsanfan (Stanko Molnar) és el fill del seu amic mort, Filippo, i és el qui troba a Fulvio i li demana que torni a la lluita però aquest te clar on i amb qui vol anar.

Lionello (Claudi Cassinelli), un dels seus amics arriba per acompanyar a Fulvio a buscar un carregament d’ armes, que aquest mai ha contractat i mai arribarà. Lionello s’ ofega davant el silenci i la indiferència de Fulvio.

Francesca (Mismy Farmer), una jova revolucionaria, ho ha vist tot però calla perquè estima a Fulvio. De nou sorgeix l’ engany, Fulvio va a trobar a la resta del grup i explica que els contrabandistes que venien les armes van matar a Lionello.

Malgrat aquesta contrarietat, els revolucionaris decideixen emprendre la seva missió i anar al sud a trobar als camperols, demanar-li’ls que s’ uneixin a ells i lluitin contra el règim que els oprimeix.

Fulvio, adormit pels efectes de l’ opi i l’ alcohol, marxa amb l’ expedició. Els revolucionaris arriben a terra ferma i Fulvio de nou traeix als companys per salvar-se i li demana al capella que avisi als soldats.

Mentrestant els revolucionaris avancen fornits de uns pocs fusells vells, la gent del poble, els camperols , els que havien de ser els seus aliats, atiats pel capella, arriben amb falç i martells. Vanni, un home del poble que s’ha passat als carbonaris, dispara i fereix a un nen. La ira s’ engega i els camperols maten a tots els revolucionaris.

Allonsanfan ha sobreviscut, troba a Fulvio i , al·lucinat, li explica  que camperols i revolucionaris han unit les seves forces. Fulvio es posa la jaqueta vermella dels rebels per anar a trobar al grup, els soldats arriben i el maten.

 

 

COMENTARI

Els Taviani esdevenen cineastes altament polititzats, d’ ideologia marxista, busquen en les seves primeres pel·lícules mostrar la situació d’ injustícia social en que viuen les classes populars. “Padre padrone” , dos anys després d’ “Allonsanfan” serà la pel·lícula que els hi donarà una modesta fama.

“Allonsanfan” és un film llarg i complex on es volen dir moltes coses. En primer  lloc és important la personalitat del seu protagonista, Fulvio Imbriani, aquest és un home que s’ha involucrat en la lluita social i te com a referent als carbonaris i a la revolució francesa.

Quan s’ inicia el relat, Fulvio, un aristòcrata, és un home cansat, que vol deixar l’ activisme social i es vol reincorporar a la seva classe social, viure feliç  i tranquil i si de cas anar-se’n a Amèrica amb dona i fill. El context que l’ envolta no  li permet realitzar els seus desitjos, els companys els consideren un dels seus i l’ amant és una convençuda lluitadora.

Els Taviani exposen els dubtes existencials de Fulvio, és un conflicte entre tot allò individual i tot allò col·lectiu. Fulvio entén que sols es viu una vegada i que possiblement no podrà veure la felicitat universal, entén que els seus companys disputen per una cosa que ja s’ ha acabat, que ha fracassat, és algú cansat, que vol  adaptar-se de nou al món al que pertany, algú que ja està de tornada, que ha perdut la fe, que no vol lluites ni aventures, que aspira a la comoditat burgesa. “He canviat”, diu, “estic aquí-la seva casa- on tothom m’ estima”.

Front la idea conservadora de l’ individu i el seu jo, s’ alça la idea de la col·lectivitat. El crèdul Lionello, el jove Allonsanfan, el nouvingut del món rural Vanni, és gent que creu en un projecte comú, en la unitat dels intel·lectuals i els camperols per aconseguir un món millor.

Els Taviani són marxistes però no badocs i presenten als revolucionaris com il·luminats i creients d’ una nova fe. En lloc de l’ esperada aliança amb els camperols es troben amb un grup de gent esperonada pel capellà, que crida: “Que volen aquesta gent, són estrangers sense déu, sols ens porten patiment”. Allà on els revolucionaris cercaven unitat tan sols hi troben ira i mort.

Els Taviani no deixen de presentar a la secta com a gent plena d’ esperança i dignitat. Allonsanfan, al·lucinat, ve a trobar a Fulvio i li explica que a la fi s’ha produït la unitat desitjada i contemplem a revolucionaris i camperols plegats, ballant i cantant en una somni quimèric que mai es realitzarà.

Hem de fer referència a la situació d’ Itàlia en 1974, any del film, doncs els Taviani parlen de la realitat històrica d’ aquell moment. El Partit Comunista era una força important i demanava el compromís històric per governar amb la Democràcia Cristiana. Al seu voltant sorgien molts satèl·lits esquerrans com “Lotta Continua” o “Potere Operaio” entre altres. Potser el referent dels Taviani amb respecte a la secta dels germans humils siguin aquests grups.

Tan uns com els altres no entenen que la revolució ja no és possible i aquell que defuig les seves responsabilitats és considerat un traïdor. Un dels sectaris diu: “Jo no se fer altra cosa, estem en un món en els que tots dormen i sols nosaltres estem desperts”.

Malgrat tot això, i tornant a Fulvio, en principi l’ espectador el comprèn, és algú que te dubtes entre el que ha de fer i allò que vol fer.

La seva evolució no és gaire reconfortant, aquest personatge en crisi i decadència, sols pensa en salvar-se a si mateix, enganya a tothom, és un cínic , un covard i un traïdor. Al final mor per apuntar-se, erròniament, a la que pensa és la causa guanyadora.

Els Taviani il·luminen amb magnificència tot aquest escenari. La posada en escena és excel·lent. De vegades ens recorda el món fi d’ època que tantes vegades recrea Visconti.

Escenes de gran bellesa se succeeixen, quan Fulvio reconeix el seu passat i apareixen els instruments musicals i els joguets de la infància.  El moment en que  entren en pantalla les màscares del carnaval, que apareixen salvant a Fulvio en el mar, un símbol de la seva pròpia disfressa, l’ engany que mai l’abandona.  El conte que Fulvio li explica al nen sobre el gripau que espanta als infants i el gripau apareix.  Quan Fulvio toca el violí en l’ escenari de luxe al costat del seu fill. Quan els revolucionaris, camí del combat i la mort canten “la marsellesa” recollits en el vaixell.  Per fi quan els sectaris resten a terra abatuts pels camperols i brilla la seva casaca vermella, que es confon amb la sang.

Conjugació entre forma i fons en un conte moral tan intel·ligent com pessimista sobre la condició humana.

EL CREPÚSCULO DE LOS DIOSES

 

Director: Billy Wilder

Actors: William Holden

               Gloria Swanson

               Erich Von Stroheim

               Cecil B. De Mile

               Buster Keaton

Any: 1950

Títol original: Sunset boulevard

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

Joe Gillis (William Holden) és un guionista de sèrie B amb problemes per arribar a fi de mes.

Perseguit pels creditors ,que li volen retirar el cotxe, s’ amaga en una vella mansió que creu deshabitada. Allà es troba amb Norma Desmond (Gloria Swanson), la més cèlebre actriu del cinema mut, que viu recordant els seus antics anys de glòria, al costat de Max (Erich Von Stroheim), el seu majordom.

Norma li mostra a Gillis un guió que està escrivint, que significaria el seu retorn al cinema i li proposa que l’ ajudi a reescriure’l.

Gillis s’ aïlla en aquell món, caduc i decadent, i a canvi Norma li complau tots els desitjos i els capricis i s’ enamora d’ ell.

Però el guió és dolent, quan Norma va als estudis a retrobar-se amb el director de les seves antigues pel·lícules, Cecil B. De Mile, aquest la tracta amablement però li dona llargues.

En tant, Gillis està escrivint un guió amb Betty, una assessora dels estudis, i ambdós se senten atrets. Norma, cada vegada controla més a Gillis i se sent gelosa, aquest es troba tancat en una presó d’ or. Quan Gillis torna de veure’s amb Betty, es troba a Norma, que ha intentat suïcidar-se.

Finalment, el guionista no pot suportar més aquesta situació i decideix anar-se’n.

Contrariada, Norma el segueix i quan Gillis creua el jardí,  li dispara i el mata. El cadàver cau a la piscina.

Al matí següent, fa acte de presència la policia, Norma ha embogit, creu que la presència de les càmeres de la premsa és deguda  a que s’ ha acceptat el seu projecte i tornarà a rodar.

Max crida als càmeres i munta l’ últim engany. Norma baixa, majestuosa l’ escala, en tant la filmen, és el seu últim gran paper.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les gran obres mestres de la història del cine.

La pel·lícula conté un primer element original: Gillis, el protagonista és el narrador dels esdeveniments, després que ja sabem que està mort.

És a dir, el relat d’un cadàver és el nexe inicial que ens posa en relació amb l’ acció.

El film tracta del cine dins del cine. Els actors no deixen de representar el seu propi personatge. Gloria Swanson, antiga glòria del cine mut ja en decadència, Cecil B. De Mile, en el paper del totpoderós director, Erich

Von  Stroheim, com antic director retirat i un cameo de Buster Keaton com un dels actors derrotats, els ninots de cera, els hi diu Gillis, que passen per la casa.

La pel·lícula vol reflectir l’ amargor, la decrepitud i el patetisme d’ aquests actors que, amb l’ arribada del cinema sonor són oblidats i com la protagonista, s’ aferren a una vida de ficció, esclaus del seu passat, sense entendre que el seu temps ja s’ ha exhaurit i mai tornaran a ser allò que foren.

Wilde filma aquest ocàs, aquest crepuscle dels Déus que foren, de manera despietada.

Norma viu autoenganyada en aquest món fals. Max, el majordom, antic director de cinema i marit de Norma, l’ ajuda a inventar-se aquest relat fictici a partir de la compassió que l’ ajuda a viure. Li passa cartes dels seus admiradors, que en realitat escriu ell, li fa creure que el univers del cinema l’ espera.

Norma és incapaç d’ assumir que ha envellit i que mai tornarà a ser una estrella.

Tot i això, envoltada per la mort i la bogeria, aconsegueix el seu últim gran paper, l’ espectacle és més gran que la vida, la ficció d’ aquesta vida és la ficció del cinema.

La pel·lícula guanya tres oscars: Millor guió, millor direcció artística i millor banda sonora.

 

 

DOS MIL UNO: UNA ODISEA DEL ESPACIO

 

Director: Stanley Kubrick

Actors: Gary Lockwood

               Keir Dullea

Any : 1968

Títol original: 2001: A space odissey

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

Els primers homínids fa milers d’ anys, la lluita per la supervivència, l’ enfrontament, la cacera, l’ aparellament. De cop un dia desperten i un estrany monòlit ha sorgit davant seu. Un homínid colpeja un os, aquest és projectat amb força i en el fotograma següent s’ ha convertit en una nau especial que navega al voltant de la terra en tant la música dels valsos de Strauss acompanyen les imatges.

Poc després, veiem com el Discovery travessa l’ univers camí de Júpiter. En el seu si viatgen dos homes, David Bowman (Keir Dullea) i Frank Poole( Gary Lockwood), un robot i tres persones més en estat d’ hibernació. El robot Hal 9000, és el cervell que condueix la nau i controla tots els seus secrets a requeriment dels astronautes.

Però els homes denoten un error en la màquina. El robot es rebel·la i mata, desconnectant-los, als astronautes hivernats, també a Frank, que ha sortit a l’ estratosfera. L’ únic supervivent, David, és capaç de desactivar a Hal.

A partir d’ aquí el Discovery inicia un viatge galàctic més enllà de Júpiter. David es veu a si mateix envellit i quan es contempla en el llit moribund, un monòlit apareix davant seu.

 

 

COMENTARI

La pel·lícula s’ estructura a partir del relat “El centinela” d’ Arthur Clarke.

Film mític que va més enllà de la ciència ficció i engloba filosofia, ciència, teologia i metafísica, en una pel·lícula de missatge tan obert com críptic.

Un element principal és l’ enfrontament entre la ciència i l’ home. Quan la tecnologia, el robot, és capaç de dominar a aquell que l’ ha creat en lloc d’ estar al seu servei. Quan la màquina és capaç d’ obtenir vida pròpia i de generar sentiments.

El robot ha arribat a un alt grau de perfecció i d’ intel·ligència i desenvolupa un nivell important de poder, rebel·lant-se contra el seu creador.

Més enllà d’ aquests paràmetres propis del cinema de ciència ficció, la pel·lícula planteja el viatge de l’ home, cercant el seu propi coneixement i desenvolupant les incògnites pròpies de tot trajecte vital.

Quan els homínids es desperten troben un monòlit. Quan després del viatge per l’ univers, Bowman veu la mort propera , troba un monòlit. Es pot interpretar com tot allò que proporciona incertesa, com tot allò que es manifesta desconegut en aquest viatge vital.

La pel·lícula s’ ha desxifrat des de perspectives múltiples i des d’ on punt de vista teològic. Hi ha qui ha assimilat el monòlit com un referent de la presència divina i el viatge interestel·lar, com un viatge al més enllà.

Sigui valida o no la interpretació teista, el cert és que Bowman i la seva nau realitzen un trajecte cap a una dimensió desconeguda, més enllà dels límits personals i de l’ univers. Semblen, de vegades, imatges estretes d’un context al·lucinatori i psicodèlic, molt propi de l’ època.

El viatge és un retrobament amb una mateix i una preparació per l’ última incertesa: la mort, però també és una transformació i un renaixement – ultima imatge d’un fetus movent-se en l’ espai – i la grandiloqüència de la banda sonora d’ “Així va parlar Zaratustra” de Richard Strauss.

En definitiva, l’ odissea, el viatge d’ Ulisses, el viatge de l’ home.

El film guanya en 1968 l’ oscar als millor efectes especials.

LA VAQUILLA

 

 

Director. Luís Garcia Berlanga

Actors: José Sacristán

              Alfredo Landa

              Guillermo Montesinos

              Santiago Ramos

              Carlos Velat

              Violeta Cela 

              Juanjo Puigcorbé

              Agustín González

              Adolfo Marsillach

Any: 1985

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

Subgènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

En la guerra civil espanyola, en el front d’ Aragó, republicans  i nacionals defensen les seves posicions ben a prop uns dels altres, tot i que fa temps  que no disparen un tret.

Els nacionals tempten als republicans amb dinars amb bona teca, un ball i una “corrida” de vedells.

El brigada Castro (Alfredo Landa) li proposa al tinent Broseta (José Sacristán), robar el toro per fer pujar la moral de la tropa i organitzar amb ell un banquet.

Un grup de soldats és encarregat de la missió, disfressats amb l’ uniforme franquista, entren en la zona nacional, un d’ ells, “Limeño” (Santiago Ramos) és torero i està disposat a matar al brau, l’ acompanyen Mariano (Guillermo Montesinos) que coneix la regió, “Cura” (Carles Velat) i els mateixos Castro i Broseta.

El toro resulta ser una vaca però amb bona cornamenta, ningú sap com carregar-se-la i com es fa tard els milicians surten per cames.

En plena zona nacional, Mariano es troba amb Guadalupe (Violeta Cela), la seva xicota, que surt amb Alfredo (Juanjo Puigcorbé), un tinent de l’ exercit feixista.

Broseta és barber en la vida civil i per camuflar-se, afaita a un comandant nacional (Agustín González), més tard se’n van tots de putes però la gresca és interrompuda pel capità castrense , participen en la processó, presidida per “Cura”, que sap de missa i per fi es posen morats a menjar en la festa del poble.

A la tarda hi ha la corrida; Castro encén els focs artificials, els espectadors es pensen que és l’ enemic i es crea el caos. Quan tot es recompon s’ inicia el ball i el grup de republicans aprofita per escapar.

De camí ,entren en la finca del Marqués (Adolfo Marsillach), el cacic del poble, li agafen els pernils que guarda i se l’ emporten amb ells, abandonant-lo en un camp minat

Mentre aconsegueixen tornar al seu campament, la vaca cau morta en terra de ningú i és pastura pels voltors.

 

 

COMENTARI

Berlanga, amb Azcona de guionista, realitzen una de les seves millors pel·lícules. Un projecte que venia de lluny i que la censura franquista va impedir.

No fou estrany, el film és una sàtira sobre la guerra civil; Berlanga se’n fot dels dos bàndols i de la guerra en si, una comtessa d’ opereta on els republicans són uns pobres diables i els nacionals uns senyorets missaires.

Com quasi totes les obres del director, la pel·lícula te protagonisme coral i en ella hi està representat i ridiculitzat tot el món castís, surrealista i propi d’un sainet.

Cacics amb pedigrí aristocràtic, comtesses, capellans, alcaldes, requetés, comandants pagats de si mateixos, sergents cigronaires, alferes gelosos; són part d’una Espanya negra, entestada en processons , corrides de toros i degustacions de paelles.

En l’ altre bàndol se’ls hi oposen, gent amb gana que volen robar una vaca per menjar: supervivents.

Darrera la sàtira, on els poderosos són àmpliament ridiculitzats, Berlanga ens mostra la  gent del poble, enfrontada en molts casos sense voler-ho. Els soldats que s’intercanvien tabac i paper de fumar en fraternal armistici, la confraternització dels militars banyant-se en el riu en pilotes, sense saber que són enemics, els soldats que  volen intercanviar-se de bàndol per estar més a prop de les seves famílies o els dos toreros abraçant-se i desitjant-se sort en terra de ningú, quan ha mort la vaca.

Berlanga, àcrata i descregut, presenta a gent que més enllà d’ ideologies vol cardar, menjar be i ser feliç, no hi ha visió menys transcendent i mística sobre l’ enfrontament civil.

La vaca és un símbol del desig de les dues faccions, per uns, un mite per a les seves festes, per als altres un motiu per menjar més i millor, per a els dos grups, un objecte de desig que els confronta i que acaba no sent res, un sac d’ ossos menjat pels rapinyaires. La vaca és el resultat de la contesa: l’ Espanya morta que ja no vol ningú, la terra cremada entre faccions on moren les il·lusions i les ideologies.

El director ho acaba definint en la penúltima escena quan se li acaba l’ humor i xerren els dos toreros: “Si ves al “Tejaillo” dale recuerdos, diu un, “se murió”, diu l’ altre, “¿un toro?”, diu el primer, “no, el hambre, conclou el segon, “no somos nadie”.

Per si no fos clar, el títols de crèdit sobresurten amb la cançó: “La hija de Juan Simón”, “Soy enterraor y vengo a enterrar tu corazón”.

 

 

 

RELACIONES SANGRIENTAS

 

 

Director: Claude Chabrol

Actors: Stephane Audran

              Michel Piccoli

              Claude Pieplú

              Clotilde Joano

Any: 1973

Títol original: Les noces rouges.

Nacionalitat: França

Gènere: Policíac

 

ARGUMENT

Clotilde Mauri (Clotilde Joano) és una dona amb una salut precària i està casada amb Pierre (Michel Piccoli), la parella viu en una ciutat francesa de províncies.

Pierre, insatisfet amb la seva dona, te una amant, Lucienne (Stephane Audran), aquesta està casada amb Paul Delamare(Claude Pieplú), el tinent d’ alcalde de la població, la parella te una filla, Helene, d’una antiga relació de la dona.

Pierre va conèixer a Lucienne quan Paul el va requerir per col·laborar amb ell en l’ ajuntament, poc després es convertien en amants, mentre Pierre te una dona malalta, Lucienne pateix un marit impotent.

Al cap d’un temps, Pierre enverina Clotilde i la mata, tothom pesa que ha estat un suïcidi i les relacions entre els amants s’ intensifiquen però Helene, la filla de Lucienne, sospita.

Mentrestant, Paul te l’ oportunitat de realitzar un negoci especulatiu amb la instal·lació d’una fàbrica de plàstics en el poble, i li ofereix a Pierre que col·labori políticament en l’ assumpte.

Un dia en el que la dona torna a casa, després d’haver estat amb Pierre, és descoberta pel marit, que ha simulat marxar. Paul convoca a Pierre i li garanteix no immiscir-se en l’ adulteri a canvi de que Pierre l’ ajudi en el seu projecte especulatiu.

Els dos amants es conxorxen per matar a Paul, Pierre  el colpeja fins a la mort, ruixa el cotxe de gasolina amb els seu cadàver dins i el llença per un barranc

El cas es tanca com si s’és tractat d’un accident de tràfic però els dos amants han d’estar separats per què no se sospiti d’ ells. Tot i això, Helene creu que la seva mare amaga alguna cosa, Lucienne li confessa que ella i Pierre són amants i la noia escriu a la policia per que investigui.

A rel d’ aquest fets, Pierre és detingut i confessa els seus crims.

 

Stephane Audran, Michel Piccoli and Claude Pieplu

 

COMENTARI

Aquesta és una de les millors pel·lícules de Claude Chabrol, ja allunyat dels seus inicis en la “nouvelle vague”, i conte la quinta essència del punt de vista cinematogràfic del director francès.

Es tracta d’un relat basat  en fets reals que, amb variants, Chabrol repetirà moltes vegades; el món que el director enuncia és el de províncies, molt proper al de Simenon, del qual se serveix en alguns dels seus films.

És  un univers  calmat, tranquil, on mai passa res, avorrit en definitiva i on la murmuració i el que diran pesen sobre els personatges i és element de la trama. En aquest context, Chabrol recrea la vida i costums d’una petita burgesia de mitjana edat, que viu entre la frustració d’ una vida quotidiana sense al·licients, a l’ espera d’una oportunitat que doni sentit a la seva vida.

Aquesta oportunitat quasi sempre te relació amb el món sentimental dels protagonistes, en “Relaciones sangrientas”, Pierre i Lucienne desenvolupen perfectament aquests arquetips.

Un altre aspecte que voreja els relats chabrolians és el desamor, l’ avorriment i com aquests porten a l’ adulteri i la infidelitat, al naixement de noves passions i com l’única manera de fer-les possibles és eliminar a aquells que s’hi interposen, el cònjuge de l’ altre.

Els criminals de Chabrol solen pagar els seus crims però l’ espectador els contempla amb un sentiment contradictori. D’una banda són sers amorals, sense sentiments de culpa, cruels, que cerquen la dissimulació i no dubten en mentir, d’una altre cantó, el crim és per ells una manera d’ alliberació, un glop d’ aire fresc, un vent de llibertat que els impulsa a caminar.

Després del crim reneix un nova frustració, els amants no es poden reunir per por de ser descoberts, el desig no es consuma, les reixes existencials han canviat però continuen. Chabrol roda, contingut, sever, amb seguretat narrativa, elegància formal i plenitud; quasi mai defrauda.

EL ZOO DE CRISTAL

 

 

Director: Paul Newman

Actors: Joanne Woodward

              John Malkovich

              Karen Allen

              James Naughton

Any: 1987

Títol original: The glass menagerie

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

La família Winfield viu al complet amb la mare, Amanda (Joanne Woodward) I els dos fills, la tímida Laura (Karen Allen) I Tom (John Malkovich).

El pare se’n va anar fa setze anys per no tornar mai més.

Amanda és una dona possessiva que s’ imposa als fills i no deixa desenvolupar la seva personalitat. Tom treballa en un magatzem de sabates i el seu somni és deixar aquesta feina.

Laura, per la seva part, és una noia retreta, amb un petit defecte físic que la fa coixejar i la seva mare li busca un pretendent.

L’ entreteniment de la noia és col·leccionar petites figures de vidre en forma d’ animals. Un bon dia Tom anuncia que ha invitat a sopar a Jim O’ Connor (James naughton), un company seu de la feina. Casualment Laura va anar plegada amb ell a classe, de petita, i en guarda un bon record.

La noia se sent malament i renuncia a sopar però quan aquest s’ ha acabat Jim i Laura comencen a xerrar. Ella pot trencar la seva timidesa i ell la veu com una persona diferent, fràgil i sensible La connexió flueix, els dos nois parlen i ballen tot seguit abraçats, finalment Jim li dona un petó a Laura.

Després confessa que surt amb una noia, que està promès, que es casarà en poc temps. Laura queda decebuda, tot continuarà sent igual, res con canviarà en la seva vida.

D’altra banda,Tom marxa per sempre en un vaixell i al cap del temps és el narrador que inicia i acaba el relat sobre les runes de la vella i abandonada casa.

 

 

COMENTARI

    Paul Newman roda sis pel·lícules com a director, cinc pel cinema i una per a la televisió.”El zoo de cristal és l’ última que dirigeix ja en 1987 i te com referent la cinta que va dirigir Irving Rapper en 1950 amb Jane Wyman com a protagonista.

Basada en l’ obra teatral de Tennessee Williams de 1944, Paul Newman sap extreure l’ hàlit de tristor, de renuncia d’ il·lusions i de falta d’ expectatives que rodeja als personatges. Els somnis incomplerts, l’ amor que arriba i se’n va per ja no tornar.

L’ ambient angoixant i asfixiant de la casa, on la mare imposa el seu pes sobre els fills. El retrat emocional i sentimental d’un món petit i sense futur, tot marcat pel símbol d’unes fràgils figures de vidre. La única que és diferent: l’ unicorni-Laura- cau a terra i es trenca, com es trenca la feble noia quan es veu abandonada per Jim.

Com diu aquest mateix: “El temps és la més gran distància entre dos punts”.

El temps impertorbable torna a portar la rutina a la gent, condemnada a que tots els dies siguin iguals.

Williams dibuixa personatges molt propers a l’ univers que desenvolupa amb freqüència, són gent que viu un conflicte entre la realitat, cruel i devastadora i l’ esperança d’una ficció, d’uns somnis que deslliurin de tot allò tangible, que portin a l’ amor i a la felicitat. L’ autor és dur i poc sensible amb els seus herois, que acaben entre el desengany i la frustració, abocats al record i a la tristesa.

DESAYUNO CON DIAMANTES

 Director: Blake Edwards

Actors: Audrey Hepburn

               George Peppard

               Patricia Neal

              Jose Luis Vilallonga

              Mickey Rooney

               Martin Balsam

Any: 1961

Títol original: Breakfast at Tiffany’s

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Holly Golightly (Audrey Hepburn) és una noia que es dedica a viure la vida, com diu ella: “com un gat salvatge”, amant del luxe, les joies i  lliurada a un món ple d’ artificis i trivialitats. El seu principal desig és trobar un marit ric.

Un dia, un nou veí arriba a l’ edifici, es tracta de Paul Varjak (George Peppard), un escriptor, que viu gràcies als favors interessats de Missis Failansen (Patricia Neal)

Paul descobreix ràpidament, que sota la capa de sofisticació i banalitat s’ amaga una noia fràgil i sensible.

També descobreix que viu a compta d’ un vell casori amb un home gran i de fer d’ acompanyant de senyors que no estima a canvi de diners.

Després d’ evitar que fugi al Brasil, amb un aristòcrata (Jose Luis Vilallonga), li faveure que l’ estima i li reclama que es quedi amb ell.

En l’última escena de la pel·lícula ella accedeix i la parella s’abraça sota la pluja amb la deliciosa “Moon river” d’ acompanyament.

 

 

COMENTARI

Edwards realitza un autèntic clàssic de la història del cine. Es basa en la novel.la de Truman Capote “Esmorzar al Tiffany’s” i roda una comèdia sentimental i romàntica.

La pel·lícula te el recolzament de la banda sonora d’ Henry Mancini: “Moon river”, és la encomanadissa melodia que una vegada i una altra subratlla la relació entre els protagonistes i tanca el film

Un altre secret de l’ èxit del film és l’ actuació d’ Audrey Hepburn, delicada, seductora i absolutament adorable.

La pel·lícula és un conte clàssic, noi troba noia i aquesta dubta entre l’ amor que li ofereix el primer o el desig de fortuna i d’una vida confortable que li ofereixen els homes rics que passen per la seva vida.

Estem davant una història d’ ascens social, Holly és una noia que esdevé d’origen humil i ha aconseguit llaurar-se una posició social que no vol abandonar.

Darrera la nostàlgia i el romanticisme hi ha un relat agredolç, que mostra el món esnob i diletant de la gent adinerada de Manhattan, l’ univers de l’ autor de la novel·la original: Truman Capote.En aquest context, Holly és una supervivent, que sota la seva aparent frivolitat, amaga a una noia desitjosa d’ estimar i ser estimada.

Estem també davant un relat sobre la identitat, Holly la rutilant i superficial dama que es mou entre l’ alta societat de Nova York, és en realitat Lula, una noia sortida de la pobresa, Holly no sap qui és ni qui vol ser, en lluita amb ella mateixa.

El gat és el seu alter ego, un animal vagabund i sense nom que , després de ser menyspreat, és acollit i troba l’ afecte de la seva ama, com li passa a la mateixa Holly en relació amb Paul.

La pel·lícula te moments refulgents i emotius quan la càmera en picat s’ adreça a Holly que canta “Moon river” amb una tovallola al cap i el final de plena exacerbació sentimental, qual els dos protagonistes corren a trobar-se sota la pluja, recuperen el gat i descobreixen com de sols estan i com es necessiten.

Edwards configura un grapat d’ escenes que mantenen el somriure i que són contrapunts a la sentimentalitat: la recerca d’ alguna joia en Tiffany’s per la que tan sols poden pagar no més enllà de deu dòlars o la festa en l’ apartament de la noia, un assaig d’ “El guateque”, que Edwards realitza set anys després o la presència hilarant de Mister  Yunioshy (Mickey Rooney), un veí sempre malhumorat i enutjat.

El gran escenari de Nova York, contrasta amb les petites històries de sers anònims que se’ns expliquen.

 

SONATA DE OTOÑO

 

 

Director: Ingmar Bergman

Actors: Liv Ullman

              Ingrid Bergman

              Halvar Bjork

               Lena Nyman

Any: 1978

Títol original: Hostsonaten

Nacionalitat: Suècia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Eva (Liv Ullman), viu amb el seu marit Viktor (Halvar Bjork), un pastor protestant i amb la seva germana Helena (Lena Nyman), una noia amb una malaltia degenerativa que te que jeure postrada en el llit.

Després d’ anys de no veure-la, escriu a la seva mare, Charlotte (Ingrid Bergman), aquesta és una famosa pianista que recentment ha vist la mort del seu últim amant, Leonardo.

Tot el que en un principi és cordialitat entre mare i filla, es va de mica en mica enterbolint, sorgeixen els retrets i un punt d’ odi. Eva s’ ha sentit sempre abandonada per una  dona egocèntrica que s’ ha dedicat a la seva carrera i a la seva pròpia vida sense prestar gaire atenció a les filles.

Aviat emergeixen els reprotxes, la mare va instar a avortar a la filla, aquesta viu secretament infeliç després de la mort del seu petit fill, tot això que s’ho ha guardat en l’ ànima, surt a l’ exterior, les frustracions per un suposat abandonament, el desamor i la pena.

Mare i filla s’ enfronten i es tracten amb duresa. Quan la mare marxa, la filla li escriu una carta que no sap si mai arribarà a les seves mans,en la que fa acte de contrició , suavitza el relat i demana perdó pels excessos comesos.

 

 

COMENTARI

En 1978, Bergman continua interessat per un dels temes primordials en la seva filmografia, sinó el més important, la dissecció personal del món interior d’uns personatges.

Gent que viu la seva vida amb aparent fluïdesa, es sotmesa en un moment determinat a una catarsi, la presència d’un especial esdeveniment o d’una altra persona acaben amb tot l’univers tranquil·litzador i fals, i treuen a l’ exterior els fantasmes ocults en la ment.

Així passa en les seves últimes pel·lícules d’ aquesta època: “Gritos y susurros” (1972), “Secretos de un matrimonio” (1974) o “Cara a cara” (1976).

Ara en “Sonata de otoño”, Bergman enfronta a mare i filla en un drama psicològic, totes les secretes pulsions guardades a traves del temps, esclaten en un conflicte tens, amarg, sense concessions.

Darrera el sentiment de desatenció, en Eva fluctua un buit existencial, la mare és el fil conductor de la ràbia expressada però darrera hi ha el compliment cap a una germana impedida, la mort del fill i una vida sense incentius.

Una nit, Eva desperta d’un malson i confessa tot allò que portava dins, el dolor davant una vida estèril i la insatisfacció de contemplar la pèrdua de l’ amor dels sers més propers. Eva intenta salvar-se , comprendre, estimar i que l’ estimin però probablement, fora del crit contingut d’una nit, tot continuarà igual.

Bergman porta la tensió a l’ espectador que viu la disputa, amb angoixa i desassossec, incapaç de remoure’s en la butaca. El director suec roda en nombrosos primers plans, on Liv Ullman i Ingrid Bergman desenvolupen un duel interpretatiu colossal. Sven Nykvist, el fotògraf del director suec, il·lumina les escenes sempre amb una llum somorta i tènue que porta als rostres de les protagonistes tota la expressivitat i el dolor que els esdevé.

 

 

DESAFIO TOTAL

 

Director: Paul Verhoeven

Actors: Arnold Schwarzenegger

               Sharon Stone

               Rachel Ticotin

               Michael Ironside

Any: 1990

Títol original: Total recall

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un món del futur, Douglas Quaid (Arnold Schwarzenegger) viu amb Lori (Sharon Stone), la seva dona i és un modest treballador de la construcció.

Un dia decideix realitzar unes vacances virtuals al planeta Mart, serà programat per “Recall”,, una empresa que inventa els records, segons els desitjos del client. Quan Doug desperti tindrà la memòria i la convicció d’ haver gaudit d’ unes vacances fora de la terra.

El científic que l’ atén li proposa tenir una aventura virtual amb una dona morena i practicar un joc que li faci figurar com un agent secret i salvar el planeta.

Però quan Doug està en mig del procés, la màquina s’ espatlla i l’ home pateix un trastorn cerebral. A partir de llavors és perseguit per Richter (Michael Ironside) i per un grapat de sicaris amb els que sembla col·laborar la seva dona i entre tots intenten eliminar-lo.

Doug marxa a Mart per esbrinar que li està passant. En Mart governa Cohaagen, ell i el seu grup dominen el planeta i fan pagar el poc oxigen existent a la resta de la població formada majoritàriament per mutants que s’ han transformat degut a les radiacions nuclears.

Entre aquests s’ alineen els rebels que volen acabar amb la dictadura de Cohaagen i estan dirigits per Kuato.

Doug coneix a Melina ( Rachel Ticotin), la dona que l’ havia d’ acompanyar en el viatge virtual, i dubta si el que li passa és real o és producte d’ un somni i no sap qui és el seu jo autèntic. En tant li diuen que el seu nom real és Hauser i que és un agent secret.

Després de múltiples lluites i persecucions Doug coneix a Kuato que en realitat és un mutant que porta dins seu un dels rebels, una espècie de fetus amb poders mentals i saviesa. Aquest, abans de ser abatut per Richter i el sicaris de Cohaagen, fa saber a Doug que la manera de tornar l’ oxigen al planeta és connectar un reactor que amaga el dèspota.

Quan aquest ha aturat l’ oxigen i la gent de Mart comença a ofegar-se, Doug aconsegueix arribar al reactor i posar-lo en marxa, els dolents moren i l’ aire s’ expandeix pel planeta.

En tant Doug es queda amb Melina però continua preguntant-se si tot és un somni.

 

 

COMENTARI

Una idea d’un relat de Philip K. Dick dona base a aquesta cinta de ciència ficció.

La pel·lícula és adrenalínica i no dona treva, plena de persecucions, violència i efectes especials.

Tot això fa que l’ argument, brillant en principi, s’ esmunyi i es perdi entre explosions i pim, pam, pum.

La idea recull el món de Dick, un món filosòfic i transcendent. Un home vol realitzar un viatge virtual a Mart per trencar la seva rutina i es troba en el planeta sense saber si està vivint un somni o la realitat o potser el somni era la seva vida en la terra. En definitiva el protagonista farà un viatge a la recerca de la seva identitat.

Desxifrar qui és, si és real o virtual serà menys important que alliberar al poble oprimit del tirà. L’ important no és qui ets sinó que fas.

La pel·lícula te alguns moments magnífics en quan a la translació d’ efectes especials, com l’ aparició de Kuato, un embrió dins el cos d’ un rebel o els personatges mutants que esdevenen monstruosos ,com la dona de tres pits. També esplèndida és la imatge del protagonista que passa la frontera de Mart amb el cap robotitzat d’una dona que es desacobla.

Un dels primers papers protagonistes de Sharon Stone, que sembla assajar el seu paper posterior en “Instinto básico”, també a les ordres de Verhoeven.

En la pel·lícula  la imatge de Kuato sembla un homenatge al Yoda de “la guerra de las galaxias”. L’ arribada de Doug al saló és també un homenatge al western, en un puticlub galàctic.

Per últim s’ ha dit que el tirà que li arrabassa i li fa pagar fins i tot l’ aire que respira a la població és una semblança crítica al període i al personatge de Ronald Reagan, governant en aquells moments en Estats Units, si fos així no deixa de ser prou banal, tot i que enginyós.

FRANKENSTEIN

 

 

 

Director: James Whale

Actors: Colin Clive

               Boris Karloff

               Mae Clarke 

Any: 1931

Nacionalitat: USA

Títol original: Frankenstein

Gènere: Ciència ficció/Terror

 

ARGUMENT

Henry Frankenstein (Colin Clive) i el seu ajudant Fritz roben cadàvers dels cementiris. En una facultat de medicina, un científic estudia tres cervells, el d’ un gran home, el d’ un home normal I el d’ un criminal.

Fritz roba per equivocació el de l’ home anormal. Frankenstein tancat en un vell molí en runes, realitza un experiment amb aquestes restes, vol crear vida, crear un nou ser.

En tant, Victor Moritz, el seu amic i Elizabeth, la seva promesa, es preocupen per la salut d’ Henry , reclamen l’ ajut del Dr Waldman i van a visitar al científic.

Quan arriben al vell molí, Frankenstein està a punt de completar el seu experiment, amb uns raigs elèctrics aconsegueix donar vida a allò mort, crear a partir de les despulles.

Però el resultat és un monstre (Boris Karloff) desproporcionat, de gran lletjor , amb el cervell d’un criminal i amb una força descomunal. La criatura és tancada en una masmorra on pateix les burles i assetjaments de Fritz però el monstre es pot lliura de les seves cadenes i mata a Fritz.

Reconeixent que ha creat un engendre, Frankenstein decideix destruir la seva obra, després d’ injectar-li una droga, Waldman pensa acabar amb ell però el monstre desperta , el mata i escapa.

Frankenstein decideix casar-se amb Elizabeth i en la població es dona una gran festa. En tant el monstre vagareja pels camps i troba a Maria, una nena que no li te por i li dona a olorar unes flors que llança després a l’ aigua. El monstre que no ha après codis morals i socials llança a la nena a l’ aigua, com una flor i la mata.

Al casament arriba la notícia de la mort de Waldman, tothom surt a buscar al monstre, quan apareix el pare de la nena, amb la seva filla morta als braços.

La festa s’ apaga,tot s’ acaba i l’ alegria es torna ira i odi. La gent surt al carrer per acabar amb el  monstre i s’ organitzen batudes. Frankenstein surt també a la cacera i es troba amb la seva creació, el monstre el colpeja i se l’ emporta al molí ; creador i creat s’observen a través de les aspes, abans que la criatura etzibi al seu creador dalt a baix del molí, Frankenstein queda malferit.

La gent, exacerbada , arriba al lloc i crema el molí i dins d’ ell al monstre que pereix.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les grans pel·lícules del cine fantàstic i del cine en general. Basada lliurament en el relat de Mary W. Shelley, la pel·lícula a l’ igual que el relat original, planteja alguns temes propis de la moral i la filosofia.

El primer dilema és la contraposició entre moral i ciència, Frankenstein és el demiürg, el creador, el Déu omnipotent que crea vida de la mort, que juga  a pretendre la immortalitat, aquest atreviment acaba en fracàs.

El relat ens ve a dir que la ciència te uns límits que no es poden transgredir, les lleis de la natura, i que determinats llindars no es poden traspassar.

El creador es veu superat per la seva obra, la ciència vol anar més enllà de la moral.

L’ anàlisi de la criatura ha estat també polèmic. El monstre no ha après codis ètics i socials, actua per instint, per això mata a Fritz que el maltracta i es torna contra el seu creador que, l’ ha privat de llibertat i actua per imitació, per això llança a la nena a l’ aigua, tal com ha vist que ella ho feia amb les flors.

El monstre odia al seu creador per la vida fallida que li ha donat. El monstre no és dolent, dolent és l’ entorn social que l’ assetja i l’ aclapara. La maldat està en els ulls que fugen davant la seva presència, sols la mirada dels innocents, com la nena que no li te por ni fuig, el salven. El monstre és tan tendre com brutal.

La pel·lícula desenvolupa també dos temes complementaris.

El monstre es va creant a si mateix, va cercant la seva identitat a partir del desconeixement propi i dels altres.  Front aquesta recerca es troba l’ odi de la massa, de tots aquells que volen castigar al que és diferent.

En el film de Whale assistim a escenes clàssiques de gran potència en la història del cine. La primera aparició del monstre, el joc entre la criatura i la nena, la presència del pare en la població amb la nena morta en braços, el molí cremant, en tant el monstre crida espaordit.