MADAME D

 

Director: Max Ophuls

Actors. Danielle Darrieux

               Charles Boyer

               Vittorio de Sica

Any: 1953

Nacionalitat: França

Gènere : Comèdia

 

ARGUMENT

Louise O, Madame De (Danielle Darrieux) ha contret deutes i es veu obligada a empenyorar unes valuoses arracades que li va regalar el seu marit, André (Charles Boyer), un general de l’ exercit.

Louise enganya a l’ espòs en la funció d’ òpera a la que assisteixen plegats i fa veure que les ha perdut o els hi han robat.

Com la notícia arriba als diaris, Monsieur Remy, el joier, decideix tractar amb el marit i revendre-li les arracades, l’ home te una amant, Lola, que s’ acomiada d’ ell i marxa cap a Constantinopla i André les hi regala.

Lola , una vegada arribada a destí, perd els seus diners en el joc i ven de nou els penjolls per obtenir efectiu.

Un diplomàtic, el baró Fabrizio Donati (Vittorio de Sica) les compra més tard i és anomenat ambaixador a Paris. Casualment coneix en l’ estació a Louise i s’ enamora d’ ella; per abraçar els seus favors li ofereix les joies que així retornen al seu origen.

Madame De fingeix davant el marit i li vol fer creure que les arracades estaven perdudes dins d’uns guants.

André no cau en el parany i li demana explicacions a Donati, les arracades tornen a la joieria de nou i Louise cau malalta de pena. L’ objecte de desig és rescabalat una altra vegada però al temps, Louise es veu obligada a regalar-lo a una cosina que, ha tingut un fill, la noia que no te diners ho empenyora de nou.

Louise, que no pot viure sense les joies, que simbolitzen el seu amor per Donati, les recupera. André, despitat pel menyspreu de Louise repta en duel a Donati, Louise corre al punt d’ encontre per evitar l’ enfrontament però just sent un tret sense resposta, André ha matat a Donati, Louise no pot suportar-ho i cau ferida de mort per l’ ensurt.

 

 

COMENTARI

Ophuls porta al cinema una poc coneguda novel.la de Louise de Vilmorin, la roda en el seu retorn a França després de l’ exili americà i és quan realitza les seves millors pel·lícules.

L’ estil elegant i contingut d’ Ophuls, serveix per aquesta comèdia d’ embolics que es converteix en drama.

El director austríac retrata la hipocresia de l’ alta societat, els salons de luxe, el matrimoni de conveniència i la doble moral de tots els protagonistes, Tot és lleuger, mundà i subtil, els personatges no expressen les seves emocions ni els seus  sentiments fins que Madame De cau enamorada i es veu presonera de la seva  mateixa trampa.

Madame De és una dona frívola, de cap calent, superficial, sotmesa al poder dels privilegis, els diners i un marit ric al que no estima però això canvia quan s’ enamora d’un altre home.

La convenció social i la voluntat d’ evitar escàndols impedeixen el triomf de l’ amor, quan Louise sols escolta els seus sentiments, es troba amb la societat falsa i banal de la que s’ ha aprofitat, que és la que l’ impedeix sortir-se’n endavant, el drama i la mort tanquen la tramoia.

La història transcorre en el Paris de principis del segle XX, al voltant d’una joia que va passant de mans en mans;  la protagonista la ven perquè no la valora ja  que és un regal del marit però després quan li arriba de part de l’ amant, no se’n vol desprendre doncs són el símbol del seu amor.

Tota la història està marcada per l’ atzar, les arracades passen d’ un a l’ altra per tornar a la seva propietària original, la casualitat és el nexe d’ unió entre el valuós objecte i el trio protagonista, marit , muller i amant, en una successió d’ apropiacions i pèrdues.

Ophuls ens ve a dir que l’ amor com les joies és un joc, alguna cosa que canvia d’ amo i que s’ intercanvia per diners.

Aquest amor impossible és vist a partir de girs de guió un tant recargolats que s’ allarguen en excés. El director mostra  aquest món d’ aparences i no explica mai el nom de la heroïna, Madame De…., així participa en els secrets de l’ alta societat, en les convencions i els silencis que legitimen tota l’ acció.

Ophuls mou els seus personatges en palaus aristocràtics i salons sumptuosos i els balls són retratats en llargs tràvelings on sobresurt el món opulent guiat pel simulacre i el canvi de parella.

EL HOMBRE MOSCA

 

 

Director: Fred Newmeyer-Sam Taylor

Actors: Harold Lloyd

               Mildred Davies

Any: 1923

Títol original: Safety last

Nacionalitat: USA

Gènere: Còmic

 

ARGUMENT

    Harold (Harold LLoyd) s’ acomiada de Mildred (Mildred Davies), la seva xicota, per trobar una vida millor  en la ciutat.

Harold s’ ocupa en uns grans magatzems  i no deixa de ser un venedor més davant la supervisió dels seus superiors, malgrat això, li explica a Mildred que ha prosperat i te un càrrec important.

Quan Harold menys s’ho espera Mildred apareix en la botiga i el noi simula que és el cap, aprofitant l’ absència de l’ amo.

El director de l’ empresa demana una idea pel progrés del negoci i ofereix mil dòlars a qui la proposi. A Harold se li ocorre escalar l’ edifici on s’ ubica la societat, com una manera de fer propaganda de l’ entitat. Se li accepta la idea però hi ha un problema, Harold no és escalador.

Harold apel·la  al seu amic Bill, que pot ascendir gratacels gràcies a la seva gran agilitat i ambdós prometen repartir-se la recompensa.

Arriba el dia de la prova i acorden que Harold pujarà fins el primer pis, allà s’ intercanviaran el vestuari i Bill continuarà l’ ascensió però Bill te comptes pendents amb la llei i és perseguit per tot l’ edifici per un guàrdia recalcitrant.

Harold comença a pujar però la col·laboració de l’ amic no arriba i s’ enfronta a tota mena d’ incidències que li dificulten l’ escalada. Finalment corona el punt més alt de l’ edifici, davant l’ admiració de la gent i l’ espera de Mildred, feliç i orgullosa del valor del seu noi.

 

Resultat d'imatges de EL HOMBRE MOSCA IMAGES

 

COMENTARI

Harold LLoyd va ser considerat, amb Chaplin i amb Keaton, el gran humorista del cine dels anys vint. Amb la col·laboració del seu amic Hal Roach com a productor realitza gran nombre de curts i s’especialitza en un personatge prototip de l’ home comú: l’ home de les ulleres.

“El hombre mosca” és el seu quart llarg, i l’ obra mestra de la seva carrera. Quan arriba el sonor Lloyd continua fent pel·lícules però amb èxit escàs. En 1938 deixa el cine i es dedica a viure la vida gràcies als múltiples ingressos que havia atresorat.

Avui l’ ascendència de LLoyd sobre el món cinematogràfic és més petita que l’ empremta deixada per Chaplin i Keaton.  Chaplin era el vagabund que s’ enfrontava a les autoritats i Keaton era un anàrquic que creava disbauxa per allà on passava, en canvi LLoyd va reproduir més l’ esperit del sistema; l’ home que busca l’ èxit i l’ ascens social i que és condescendent amb el món establert, per això els crítics el consideren més proper a l’ ordre social preexistent , més convencional i menys destructiu.

En “El hombre mosca” Lloyd llueix les seves aptituds atlètiques, l’ escalada al gratacels és la llarga escena  , el corpus  del film. Si bé Lloyd tenia una base de protecció, els escarafalls físics són reals, rodats en ocasions en un pla únic i mostren una perícia increïble en l’ actor.

Com tots els còmics de l’ època Lloyd insereix els seus gags en el slapstick, caigudes i cops  com base de l’ acció però no menysprea la sàtira i un apunt crític. Harold vol mostrar el seu talent davant la seva promesa en la seva ocupació, és un de tants però vol aparentar que és el cap i això porta a una sèrie d’ equivocs, tots divertits. Lloyd s’ insereix en un món de premisses socials unívoques i en els seu paper viu per complir el  deure, arribar a l’ hora a la feina, millorar en l’ escala social i ser eficient.

L’ escalada de l’ edifici es pot veure com un element simbòlic lligat a aquest aspecte, l’ ascensió és física però també moral, comporta força constància i entestament, mèrits que porten a l’ èxit.

L’ escalada està, com la vida, plena d’ inconvenients, tot trontolla, resta lligat per una corda i suspès en el vuit, un ratolí se li fica en el pantaló i el gran cop  i imatge icònica de la història del cine, resta penjat de les agulles del rellotge a centenars de metres del vuit.

A la fi aconsegueix el seu objectiu arribar al cim , convertir-se en un heroi i fer riure a l’ espectador.

 

MACBETH

 

Director: Orson Welles

Actors: Orson Welles

               Jeanette Nolan

              Roddy Mc Dowall

Any: 1948

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine clàssic

 

ARGUMENT

Macbeth (Orson Welles) és un noble escocès en el segle XI. Un dia escolta la predicció de les bruixes que li diuen que serà rei. Incentivat per l’ ambició del a seva esposa, Lady Macbeth( Jeanette Nolan), es conxorxa contra Duncan, el rei, i el mata a ell i a tota la seva família.

Erigit monarca, hi han homes de la cort que recelen de la seva persona i el defugen, com Malcom (Roddy Mc Dowall) i Macduff.

Les bruixes anuncien a Macbeth que d’ un altre company d’ armes, Banquo, naixerà l’ estirp que regnarà en el futur, així que Macbeth ordena assassinar-lo. Els botxins acompleixen l’ ordre però el fill de Banquo aconsegueix escapar.

Seguint sempre els consells de les bruixes, aquestes li diuen que vagi en compte amb Macduff. Macbeth va a per ell però sols es pot trobar a la seva dona, fills i criats i els mata a tots.

Encegat en una orgia de sang I tirania, comença a tenir sentiments de culpa i creu veure davant seu l’ esperit degollat del rei Duncan.

Les bruixes, en tant, li anuncien que serà invencible i que sols podrà ser derrotat quan el bosc de Birnam arribi fins a Dunsinane, el seu regne i que cap home nascut de dona podrà arrabassar-li el poder.

En tant, Malcom i Mcduff, ajudats pels anglesos preparen un gran exèrcit per avançar sobre Dunsinane. Per amagar-se millor tallen els arbres del bosc de Birnam i avancen amb ells com a parapet.

Quan la guàrdia anuncia a Macbeth que els bosc esdevé sobre el regne, el rei es veu perdut, en tant la seva dona, plena de remordiments, es suïcida.

Macbeth lluita en la batalla fins a trobar-se front a Macduff, que li confessa que no va néixer de mare sinó que va ser extret precoçment. La profecia es compleix, Macduff mata Macbeth i Malcom es proclamat rei d’ Escòcia.

 

 

COMENTARI

Welles interpreta l’ obra de Shakespeare a partir de la seva manera d’ entendre el cinema. Ràpids moviments de càmera, cine en blanc i negre, imatges plenes de foscor i primers plans del protagonista que desenvolupa la seva evolució psicològica.

Welles / Shakespeare planteja el tema de l’ ambició, de l’ ànsia de poder, de la tirania però també del remordiment, i el sentiment d culpa.

Shakespeare ve a dir que tot està marcat pel destí (les bruixes) i que l’ home sols executa allò pel que ja està predestinat. A través d’ aquesta cursa pel poder, Macbeth es va degradant moralment, obsessionat per l’ ambició.

Sols a la fi, quan es dona compta que l’ espera la mort, entreveu la vacuïtat del viure, en el famós discurs : “La vida és un foll que ple de brogit i de fúria s’ agita sobre un escenari, un conte narrat per un idiota que no significa res”.

En tant se sent la veu de Macbeth, la pantalla sols ens mostra el cel tenebrós.

Shakespeare parla del destí. El rei intenta impedir amb sang i obcecació que aquest es compleixi, les bruixes  no són en realitat endevines sinó transmissores d’una realitat inapel·lable que s’ha de complir. L’ home és petit i dèbil front les forces que ell mateix ha convocat i és incapaç d’ anorrear.

 

 

LOS FABULOSOS BAKER BOYS

 

 

Director: Steve Kloves

Actors: Michelle Pfeiffer

               Jeff Bridges

               Beau Bridges

 Any: 1989

Títol original: The fabulous Baker boys

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Jack Baker (Jeff Bridges) i Frank (Beau Bridges), el seu germà, són dos pianistes de standarts i de jazz, actuen en clubs i hotels des de fa trenta- un anys però l’ audiència decreix i els locals no els volen.

Els dos germans pensen que tindran més reeiximent si contracten a una vocalista. Fan múltiples proves sense èxit, fins que l’ última noia que es presenta és l’ escollida i la que els hi agrada; es tracta de Susie Diamond (Michelle Pfeiffer).

La bona surt truca a la seva porta, les actuacions se succeeixen i els locals s’ omplen. Jack i Susie se’n van al llit i això crea problemes en el grup, mentre Susie advoca per un estil més personal, Frank que, està casat  i te dues filles ,vol continuar igual.

La noia, cansada d’ aquesta rutina s’ acomiada del grup i abans te una forta discussió amb Jack. Aquest també n’ està fart i el duo es dissol.

Jack i Susie, ja sense ressentiment, es retroben i la intuïció de l’ home li diu que potser es tornaran a veure.

 

 

COMENTARI

    Steve Kloves és un dels guionistes de la sèrie Harry Potter. Abans ho intenta com a director, aquesta és la seva primera pel·lícula, quatre anys després roda “Como uña y carne”, que passa desapercebuda, i  deixa la direcció.

“Los fabulosos Baker boys” és un drama romàntic que explota el carisma de Jeff Bridges, com un Jack Baker, melancòlic, cínic i arrogant, i d’una Michelle Pfeiffer esplèndida i que vivia els seus millors moments com actriu, com una Susie Diamond, atrevida i audaç.

El film és una historia glamourosa de perdedors. Jack i Frank són dos germans molt diferents que voregen el fracàs, després d’anys de tocar plegats. La incorporació d’una noia, Susie, revifa el grup però comporta altres problemes, l’ aparició de l’ amor però també la percepció que la rutina s’ha instal·lat en el conjunt i que cantar i tocar cada nit els mateixos temes no els satisfà.

Jack i Susie són dues ànimes bessones; independents, solitaris, amb talent i cercant camins nous que els facin feliços.

Kloves empra els clarobscurs de la nit per confegir un relat que de vegades es torna amarg. Un retrat de gent allunyada del somni americà, supervivents marcats per les ferides del desengany i la solitud.

La música i les cançons, amb la banda sonora que aporta Duke Ellington, són una basa important en el film, la Pfeiffer li dona un toc sensual i elegant a les cançons que ella mateixa interpreta.

 

ESPLENDOR EN LA YERBA

 

 

 

Director: Elia Kazan

Actors: Warren Beatty

               Natalie Wood

Any: 1961

Títol original: Splendor in the grass

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Bud Stamper (Warren Beatty) i Deanie Lomis (Natalie Wood) són dos joves que surten plegats i estan enamorats però pateixen la pressió dels pares que s’ oposen a la relació.

Bud depèn d’ un pare possessiu que vol dirigir la vida del fill,vol que estudií en l’ Universitat I pensa que el noi és el millor en tot.

Deanie està sotmesa a una educació tradicional,orientada a no lliurar-se al noi fins al matrimoni.

Bud, dèbil de caràcter, acaba acceptant les normes del pare , deixa a Deanie i se’n va a estudiar a Yale. La noia, incapaç de suportar la pèrdua,es deprimeix i acaba ingressant en un psiquiàtric, després d’ un intent de suïcidi.

Bud no és feliç en l’ Universitat i no estudia. El seu pare segueix disposat a imposar-li la seva manera de viure però quan arriba el crack borsari del 29, s’arruïna i es llença pel balcó.

Passats dos anys i mig Deanie surt curada del psiquiàtric i amb una promesa de matrimoni d’un altre pacient curat, però quan arriba a Kansas, el primer que vol fer és veure a Bud.

Aquest, empobrida la seva família per la gran depressió, treballa d’ agricultor i s’ ha casat amb una cambrera que va conèixer en temps universitaris.

El destí ja ha jugat les seves cartes i res tornarà a ser com abans.

 

COMENTARI

     Kazan sempre ha estat proper a portar al cine dels grans drames, uns relats que reclamen a autors com Tennessee Williams (Un tranvia llamado deseo) o John Steinbeck (Al este del eden). Ara és basa en el guió de William Inge amb el que aquest guanya un oscar. Inge és autor d’ altres adaptacions  al cine com “Picnic” o “Bus stop”

En “Esplendor en la yerba” Kazan retrata una història d’ amor fracassada, plena de lirisme i poesia on es manifesta l’ Amèrica dels anys vint; el món d’ “El gran Gatsby”, els precedents de la gran depressió americana.

L’ autor lliga la història al fracàs del somni americà. Ace , el pare de Bud, vol que el fill faci tot allò que al patriarca li ve de gust. És un home incapaç d’ escoltar, que vol complir els seus desitjos no realitzats amb el fill però no te en compte la seva opinió. Ace és algú aferrat tan sols als negocis i als diners que acaba amb la seva vida quan se n’ adona de la buidor que l’ envolta.

Els pares de Deanie eduquen a la noia en el puritanisme; conservadors, benintencionats, també volen el millor par a la filla però són presoners de les convencions de l’ època.

Kazan retrata l’ emocionant història d’ amor d’ tot allò que es pogut ser i no va ser. Com Bov claudica, com els dos joves, aliens al somni del seu amor, s’ adapten a noves vides i a noves persones, com el context social és més poderós que el seu amor.

Kazan te un altre referent en “Romeu i Julieta” i ens convida a escoltar el gran poema de Woodsworth que dona sentit al film: “Encara que ja res pugui tornar-nos l’ hora de el esplendor en l’ herba, de la glòria entre les flors, no hem d’ afligir-nos perquè la bellesa continua en el record.

L’ esplendor en l’ herba és el temps de la joventut, un temps únic, un moment de vida que al poc ja tan sols és record. La fugacitat dels bons moments, tot allò que s’ ha perdut que ja no tornarà.

 

GREASE

 

 

Director: Randall Kleiser

Actors: John Travolta

              Olivia Newton John

              Stockard Channing

              Jeff Conaway

Any: 1978

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

Sandy (Olivia Newton John) ha conegut durant les vacances a Danny Zucko (John Travolta), els dos s’han agradat.

Quan comença el curs , abans de graduar-se en la Universitat, resulta que els dos coincideixen en la mateixa escola, la Rydell, sense saber-ho.

Danny és fatxenda, trinxeraire, simpàtic, desenfadat i presumeix en el seu grup d’ enamorar a totes; Sandy  coneix al grup de les Pink ladies, on destaca Rizzo (Stockard Channing), la noia que les lidera, desitjosa de viure la vida i l’ amor amb els nois que li agraden, especialment amb Kenickie (Jeff Conaway); en aquest ambient Sandy és una noia casta i puritana.

Quan Sandy i Danny es troben, el noi es distancia de Sandy per seguir el seu paper de dur i ella se sent desencisada.

Danny intenta acostar-se de nou a Sandy però les coses no resulten fàcils; primer quan el concurs de ball , en el qual Danny guanya el primer premi amb una altra parella i després quan Danny vol iniciar una via més carnal d’ acostament i la noia s’hi nega.

Passa el temps, Sandy entén que te que canviar d’ estratègia si vol conquistar el cor de Danny; en la festa de fi de curs, apareix vestida com una verdadera tigressa i el seu ball i els seus moviments sexys sedueixen definitivament al noi.

 

 

COMENTARI

Un any després de “La fiebre del sábado noche”, la industria d’ Hollywood reincideix amb John Travolta, la revelació d’ aquell film.

Aquest torna a repetir el seu paper de canalla i poca vergonya que s’ emporta les dones de carrer, i consolida les seves dots de ballarí.

Kleiser aconsegueix un producte fresc, divertit, lleuger, una icona del pop dels vuitanta, basada en un homenatge a la música i el ball dels cinquanta; treballa amb una coreografia ajustada i unes cançons trepidants, que es recorden al cap dels anys, escrites algunes per Barry Gibbs, el líder dels Bee Gees, en definitiva un espectacle ple de màgia i diversió.

A més la pel·lícula llança un missatge alliberador de cara al públic jove al que anava destinat, Sandy és una noia puritana però conquesta al seu xicot quan es converteix en una fera sensual i voluptuosa i supera el seu complex “Sandra Dee”, la gata moixa intèrpret de les comèdies dels seixanta.

No es pot ser sempre bona nena si vols caçar a aquell que estimes, és el missatge.

D’ altra banda i per compensar, la cap de la banda de les noies, Rizzo, alliberada i promiscua, decideix casar-se amb Kenickie després d’haver tingut un ensurt amb ell i creure que estava embarassada.

Són imatges poc feministes, on el que val és l’ aparença, el que sembles i no el que ets.

Aquesta aparença és important pels personatges que tan acuradament miren per la seva figura; Danny sempre pentinant-se l’ onda del cabell, els nois mirant-se al mirall abans del ball, el distanciament de Danny davant Sandy es dona, per tant, de no trencar la imatge que els amics tenen d’ ell i no semblar massa tou.

La pel·lícula és un homenatge al rock dels cinquanta, a les pistes de ball, a les grans orquestres, a les bandes i apareixen referències cinèfiles com la cursa de cotxes entre els dos nois, una clara relació amb “Rebeldes sin causa” o quan el competidor de Danny, treu un estilet que porta en les rodes del vehicle. Estem rememorant clarament la cursa de quadrigues de “Ben-Hur”. No falten cameos d’ estrelles del pop o del rock com Frankie Avalon en el paper d’ àngel de la guarda de Frenchie, una de les noies del grup, a qui aconsella que continuï estudiant en lloc d’ iniciar el treball en una perruqueria.

La pel·lícula introdueix també el cant a l’ amistat, després de la graduació, els nois pregunten si ara que els estudis els separaran, seguiran veient-se, la resposta és afirmativa, ells seran sempre fidels a aquesta relació de joventut.

UNA NOCHE EN LA ÒPERA

 

 

Director: Sam Wood

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Margaret Dumont

              Allan Jones

              Kitty Carlisle

Any: 1935

Tito original: A night at the opera

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Otis  Driftwood (Groucho Marx) és l’ administrador de Missis Claypool (Margaret Dumont), una rica viuda, disposada a finançar la temporada d’ òpera en Estats Units. En els seu camí s’interposa Gottlieb, un empresari que vol representar l’ òpera en Nova York.

El primer tenor és Lassparri, que té com ajuda de càmera a Tomasso (Harpo Marx). Lassparri és un home ple de supèrbia i enamorat de Rosa Castaldi (Kitty Carlisle), la seva partenaire en el muntatge però Rosa esta a la seva vegada, enamorada de Riccardo Baroni (Allan Jones), un prometedor cantant, membre del cor, que té com a representant a Fiorello (Chico Marx)

El vaixell parteix cap a Nova York i dins de les maletes d’ Otis marxen amagats Riccardo, Tomasso i Fiorello.

A l’ arribar al port, aquests tres usurpen la personalitat de tres famosos aviadors que viatgen en el vaixell i són afalagats per les autoritats.

Com Rosa no vol satisfer les pretensions de Lassparri, aquest l’ acomiada del quadre escènic. Quan arriba el dia de la representació, Tomasso i Fiorello segresten a Lassparri, i Gottlieb es veu obligat a escollir a Rosa i Riccardo per poder continuar la funció.

Aquesta obté un gran èxit i els enamorats reafirmen tant el seu amor com l’ aplaudiment del públic en tant Otis i Fiorello signen nous contractes.

 

 

COMENTARI

Els germans Marx sempre havien treballat per la Paramount però els seus films, especialment “Sopa de ganso”, no havien estat exitosos. En 1935 el productor Irving Thalberg els fitxa per la metro Goldwin Mayer i afegeix un guió més estructurat i un argument convencional i un tant carrincló però aquest tan sols és una excusa per aprofitar les sortides de to dels humoristes, corrosius i transgressors com sempre.

L’ espectacle, a més, es representa en directe durant un cert temps, i això dona possibilitat als guionistes a contemplar la reacció del públic per polir el resultat final que es portarà a les pantalles.

La mort posterior de Thalberg deixarà als germans Marx sense el coixí ideològic i econòmic que els sustentava, les seves comèdies es tornen més previsibles i la seva carrera decau.

En aquesta cinta hi trobem algunes de les escenes que han perdurat en la història del cinema còmic, com el famós gag en el petit camerino d’ Otis: el tenor Baroni, Tomasso i Fiorello surten de les voluminoses maletes on estaven amagats i en l’ habitació s’hi afegeixen electricistes, cambrers, dones de la neteja i pinta ungles, a la fi , arrabassats per la llei de la gravetat, tots van a parar a l’ exterior.

Una altra escena llegendària és quan Groucho i Chico signen el contracte que portarà a l’ èxit als seus representats i en el qual addueixen: “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”, tot és un galimaties que acaba amb el contracte fet trossos.

Les escenes on el caos impulsa l’ acció se succeeixen quan Harpo i Chico han substituït als barbuts aviadors i han de fer un discurs en el port d’ arribada o quan en la funció final, de nou la parella s’ ha disfressat de zíngars per passar desapercebuts en l’ escenari o quan interrompen l’ actuació de Lassparri, Harpo s’ enfila, puja i baixa per les bambolines, i diferents quadres que no tenen res que veure amb la  funció cauen a l’ escenari fins que el tenor és segrestat.

Groucho aporta el gag verbal i provoca als seus oponents, Harpo i Chico creen uns terrabastalls considerables i allà on s’ hi posen tot s’ enfonsa i els desordre i la confusió són absoluts.

 

JURASSIC WORLD (EL REINO CAIDO)

 

 

Director: Juan Antonio Bayona

Actors: Bryce Dallas Howard

              Chris Pratt

              Jeff Goldblum

              Rafe Spall

              Geraldine Chaplin

              Ted Levine

               Toby Jones

Any: 2018

Títol original: Jurassic world (Fallen kingdom)

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Després de la desaparició del parc temàtic de Jurassic World, els dinosaures han estat instal·lats en la illa de Nublar on vagaregen al seu aire. L’ erupció d’un volcà en la localitat causa perill en els animals que hi viuen i pot comportar el seu extermini.

Claire Dearing (Bryce Dallas Howard va ser la directora del parc i ara està al front d’un grup dedicat a protegir als dinosaures i evitar la seva extinció. Davant la situació de risc per als animals, Claire contacta amb el seu antic xicot,Owen Grady (Chris Pratt) per què l’ ajudi.

Altres organitzacions d’ interessen per la situació, Eli Mills (Rafe Spall) s’ encarrega de transportar als dinosaures fora de la illa, Mills te una filla, Maisie i sota la seva suposada generositat s’hi amaga una voluntat d’ especular amb els animals i guanyar diners.

Recolzat per un exercit privat, encapçalat per Ken Wheatley (Ted Levine), els dinosaures són posats en subhasta i venuts a arximi.l.lionaris. En altres casos el doctor Wu, un especialista en genètica, s’ encarrega de experimentar amb ells per crear noves races invencibles.

Claire i Owen, amb la col·laboració de Blue, un velociptor extremadament intel·ligent que va ser entrenat pel noi, s’ enfronten a la conxorxa i alliberen als dinosaures .

 

 

COMENTARI

Juràssic Park va ser un relat exitós de Michael Chrichton. Portat al cine per Steven Spielberg dona origen a una franquícia de la qual “El regne perdut” és la quinta pel·lícula de la sèrie.

Sens dubte es tracta d’ explotar la gallina dels ous d’ or. Si bé la primera producció de Spielberg era, no tan sols espectacular sinó original, les següents signifiquen mes del mateix. Aquesta que ens ocupa és la millor després de la primera però tampoc aporta res de nou al cine del fantàstic o la ciència ficció.

El film, produït pel mateix Spielberg, mostra molts elements del seu propi món. Es tracta d’una reivindicació ecologista, els dinosaures són animals lliures i feliços que viuen en una illa abandonada. Mentre els bons volen preservar l’ espècie, els dolents volen especular amb els animals per enriquir-se i realitzar experiments genètics.

Aquests són els aspectes ideològics del film ,no gaire originals, Bayona denuncia el capitalisme depredador i els assajos de procreació genètica, al servei de forces incontrolades. Com ja és habitual en aquest tipus de cine s’hi ajunten, un malvat que vol enriquir-se traficant amb els animals i un “mad doctor”, sobrepassat pels esdeveniments, un científic al servei d’ obscurs interessos. També reben els militars d’ exercits privats , com Wheatley , violents i tan sols interessats en el seu lucre personal.

La cinta reivindica l’ animalisme. La possibilitat i la necessitat de que els animals salvatges , com sers vius que són , obtinguin la llibertat i una vida en un mitja favorable a la seva evolució, sense la intervenció del ser humà.

Bayona com epígon del nou cine de guerra freda, presenta com a molt dolents a una colla de mercenaris de països de l’ est que volen comprar dinosaures a tota costa o el científic, un asiàtic pervers.

Bayona utilitza tots els estereotips del seu mestre, Spielberg. L’  heroi fort i valent, la noia decidida i enèrgica i els valors sentimentals que comporten la presència d’una nena coratjosa i un vell honest, mort pel malvat. La pel·lícula reivindica la saviesa dels nens i els vells.

El director català realitza un homenatge al vell cine d’ aventures. La imatge icònica del dinosaure rugent sobre el gran edifici de vidre ens transporta a King Kong. L’ animal lliure i salvatge que vivia feliç en el seu edèn i que és transportat a la civilització per culpa dels interessos espuris dels sers humans. El dinosaure, com el gran goril·la, és una representació del món primitiu i ancestral.

Un altre referent és E.T. Blue, és un animal intel·ligent i afable. L’ última escena mostra la mà de Grady que es posa en el cap de l’ animal que es mostra afectuós i satisfet, una imatge propera a la mà d’ ET, quan s’ acosta al nen. Diferents races, diferents sers, diferents gens s’ acosten en una fraternitat universal.

La lluita entre els dos monstres ens apropa al món d’ Harry Harryhausen, en “Simbad i la princesa” o la nau de vidre que s’ enfonsa en el mar ens recorda “Vint mil llegues de viatge submarí”.de Richard Fleischer.

Bayona es nodreix d’algunes imatges molt potents. El pròleg del film és espectacular, amb l’ operari fugint en helicòpter dels dinosaures i sent finalment cruspit. O els dinosaures que resten en la illa en plena emanació volcànica, diluïts entre el fum i el foc o la imatge del dino endormiscat en la gàbia amb el militar a sobre, agafat en un picat, o la fugida multitudinària del dinosaures a la recerca de la llibertat.

Bayona es mostra tan eficient com rutinari, i el seu film no aporta res al cine ni a la capacitat d’ invenció que vàrem descobrir en el jove creador d’ “El orfanato” fa onze anys. El film juga per acumulació,com tots els de la factoria del blockbuster, persecucions, lluites, dinos fins a la sopa…

Bayona va ser un creatiu i ara corre el perill de convertir-se en un esclau de la industria.

 

 

 

CENIZAS Y DIAMANTES

 

 

Director: Andrezj Wajda

Actors:  Zbigniew Cybulski

               Ewa Krizanowska

               Waclaw Zastrzezynsky

               Adam Pawlikowsky

Any: 1958

Títol original: Popiol i diament

Nacionalitat: Polònia

Gènere: Cine d’ autor.

Subgènere: Cine polític.

Subgènere: Existencialisme

 

ARGUMENT

En 1945 ha acabat la segona guerra mundial. En Polònia governen els comunistes, en tant les forces pro occidentals i nacionalistes estan en l’ oposició, això significa una larvada guerra civil entre els dues faccions.

Maciek Chelmicki ( Zbigniew Cybulski) i Andrzej (Adam Pawlikowsky) formen part d’un escamot dirigit a atemptar contra Szczuka (Waclaw Zastrzezynsky), el cap dels comunistes.

Alertats per Drewnowski, un doble agent, realitzen un cop de mà erroni i maten a dos treballadors d’una fàbrica propera.

Aquesta mort desferma en Maciek un sentiment de culpa, una crisi moral i de consciencia, ampliada amb el fet que s’ enamora de Krystina (Ewa Kryzewska), una noia que treballa de cambrera.

Maciek es debat entre el deure, les conviccions i la militància i d’ altra banda en continuar la relació amb la noia, forjar-se un futur  i ser feliç.

A la fi Maciek compleix la seva missió i mata al cap comunista, quan fuig cap a l’ estació, una patrulla l’ atura, ell no fa cas i el maten.

COMENTARI

Tercera pel·lícula d’ Andrzej Wajda i una de les que li confereix prestigi i el dona a conèixer, forma part de la seva trilogia sobre la guerra a la que antecedeixen “Pokolonie” i “Kanal”. Guanya el premi Fipresci en el Festival de Venècia de 1959.

Wajda realitza una pel·lícula en un context polític, l’ enfrontament entre comunistes i nacionalistes a la fi de la segona guerra mundial però en realitat no es tracta d’un film polític sinó existencial.

Maciek és el centre del relat, un noi jove, anti comunista, que defensa amb les armes les seves idees. Tot canvia quan coneix a Krystyna, l’ amor entra en la seva existència, una nova vida s’ aferma, aquella normal, la d’un noi jove, els afectes, els desitjos, la felicitat.

Wajda planteja en el seu protagonista un estat de dubte, entre les certeses polítiques, entre allò que s’ha de fer per aconseguir una suposada pàtria més justa i la vida que truca a la porta. Maciek resol, pressionat pel context en el que està immers, continuar amb la lluita clandestina, amb el seu compromís polític, que el portarà a la mort.

Wajda no pren partit. Cada bloc te les seves raons, Szczuka, el comunista, va lluitar com a brigadista en la guerra d’ Espanya, els dos bàndols es van enfrontar als nazis, Maciek, ple de dubtes, li demana consell a Andrzej el seu superior i amic, sobre la bondat dels seus actes, aquest li respon que això no importa. O quan el fill del comandant comunista, un noi de disset anys, és detingut perquè lluita al costat de la resistència nacionalista.

El director polonès retrata gent plena d’ incertesa, ni bons ni dolents, col·locats per l’ atzar en un o altre bàndol. No són millors el que defensen aferrissadament unes idees que aquells que s’ esmunyen i tracten de sobreviure.

Un símbol és l’ aparició de Drewnowski, delator erroni dels comunistes, passerell de l’ alcalde, ara ministre, borratxo i dèbil, incapaç de prendre partit, ell llença les cartes, l’ atzar, davant del cavall blanc, la llibertat.

Wajda fa referència en el títol del film a un poema del poeta romàntic Cyprian Norwin: “No saps si les flames portaran llibertat o mort…si restaran tan sols cendres i confusió… què passa en l’ abisme de la turmenta?, les cendres subjecten la glòria d’un diamant”.

L’ autor trenca en ocasions la perspectiva realista i mostra una ambientació barroca, fantasmal, expressionista de vegades, plena de clars i foscos. Contemplem els membres de la festa ,els caps del nou poder com a espectres, dansant al ritme de “la Polonesa.”La Polònia emergent, doncs, en mans de nois que juguen a herois i de buròcrates sense cor.

En aquesta disjuntiva fatal, Maciek opta per l’ opció del compromís però ho fa quan ja ha deixat de creure en ell, quan ha posat les seves certeses en dubte i els seus valors primigenis trontollen i la decisió que ha pres el porta a un final tràgic.

Wajda mostra a l’ heroi ferit de mort i enredat entre els llençols blancs de la seva puresa, mentre una taca de sang els embruta, en el seu deambular cau en un femer on mor.

En una altra excel·lent escena simbòlica, el director representa al protagonista en un espai religiós en runes en el qual la creu de Crist ha estat col·locada del revés.

 

LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.