EL DESPERTAR DE UNA NACIÓN

 

Director: Gregory La Cava

Actors: Walter Huston

Franchot Tone

Karen Morley

Any: 1933

Títol original:  Gabriel over the White House

Nacionalitat: 1933

Gènere: cine polític I social.

 

ARGUMENT

Jud Hammond (Walter Huston) és escollit nou President dels Estats Units, en el context de la gran depressió.

El seu nou secretari és Hartley Beekman (Franchot Tone) i Pendola Molloy (Karen Morley) és la seva ajudant.

El nou President és un cínic, no vol fer front als problemes del país, l’ atur, la fam, la misèria i la delinqüència i s’ expressa amb frases fetes i llocs comuns.

Un dia, el president condueix temeràriament el seu popi vehicle i te un accident, a resultes del qual pateix una commoció cerebral.

Inopinadament, el President desperta i sembla recuperat però ara és un altre home, algú que llegeix i pensa, algú que ha canviat radicalment i que el primer que fa és preocupar-se per la sort dels aturats i els desafavorits; quan els membres del seu partit li retreuen aquesta actitud, els fa callar i el secretari d’ estat és obligat a dimitir.

En tant, John Bronson, el líder dels aturats inicia una marxa sobre Washington, un gàngster, Nick Diamond intenta comprar a Bronson per que no hi hagin aldarulls, com el líder social no accepta, és assassinat.

El President s’ entrevista amb els manifestants i proposa que l’ estat creï una xarxa d’ obres públiques i de treball social. Hammond necessita fons per portar endavant aquet programa i convoca al senat, allà  les propostes tenen poca audiència i el volen destituir. El President suspèn les càmeres i actua en solitari.

Hammond revoca la llei seca i crea botigues expenedores d’ alcohol sota control governamental; Diamond li declara la guerra i ataca aquests  establiments. Com resposta el President anomena a Beekman cap de la policia federal, Diamond és arrestat, jutjat i ell i els seus homes executats.

Més tard obliga als governs europeus que tenen deutes amb Estats Units a pagar de manera immediata. Hammond destrueix els seus propis vaixells de guerra amb la finalitat que les altres nacions facin el mateix i amb l’ estalvi paguin el deute i així el país pugui finançar els seus plans socials.

Les potencies accepten signar el pacte de de desarmament. En l’ acte de la firma, el President es desmaia i mor però ha preservat la pau en el món.

 

 

COMENTARI

La Cava és conegut sobretot per les seves comèdies sofisticades, en les que retrata ambients d’ alta societat i els seus vicis, ara canvia d’ escenari i realitza un film de caire social, proper en alguns aspectes al cine de Frank Capra.

El nou President dels Estats Units és un polític sense principis, un accident de cotxe trastocarà la seva ment i el convertirà en un precursor de la pau.

Cal dir que estem davant una paràbola política en la que La Cava abjura dels polítics a l’ us, insta a substituir la raó política per l’ idealisme i per això planteja, com un President corrupte és converteix en un home honest.

La Cava presenta a tots els acompanyants del President, congressistes, senadors i membres del govern com a polítics que sols es mouen pels seus interessos, allunyats de qualsevol sensibilitat social.

La proposta del guió, per solucionar els problemes socials és ambigua i força discutible. Com tot l’ aparell de l’ estat és un impediment per l’ acció positiva, Hammond deroga les càmeres i actua en solitari. És una defensa, doncs, de l’ acció providencial, de la intervenció de l’ individu amb altura de mires per sobre dels polítics escollits però suposadament corruptes, alguna cosa propera a la dictadura.

El President, sense interferències, deté als gàngsters , els jutja i executa sense miraments, malgrat el corc socials que aquest signifiquen, no sembla que gaudeixen de gaires garanties els acusats. La proclama del president: ull per ull, dent per dent, ens ho deixa clar.

En realitat, Hammond no vol fer la revolució sinó incentivar la democràcia segons l’ entenien els pares de la pàtria, Washington, Jefferson i Lincoln. Hammond proposa un programa keynesià d’ estímuls a l’ obra pública a càrrec de la despesa de l’ estat.

El més interessant i nou és la proposta clarament pacifista. Es tracta d’una declaració amb un toc nacionalista, els europeus són aquells que tenen deutes i no paguen. L’ oferta és destruir simultàniament l’ armament de les grans potències i dedicar els diners de la guerra a obra social. És un discurs anti bel·licista i coincident amb les propostes dels moviments pacifistes.

El discurs que imposa La Cava, en boca del president Hammond és tan demagògic com ben intencionat i idealista,a problemes complexos s’ hi ofereixen solucions fàcils. Paraules que sonen be: “Salvar la terra és eliminar els seus armaments”, “El destí de la civilització està en mans del poble”.

La Cava acudeix a la formula de Capra per justificar el canvi presidencial; tot ha esdevingut, potser, per l’ acció de l’ àngel Gabriel que ha il·luminat les decisions presidencials després de l’ accident. Deu i Amèrica van de la mà en una pel·lícula tan interessant i insòlita com plena de clars i foscos socials i conservadors.

MIENTRAS DURE LA GUERRA

 

Director: Alejandro Amenábar

Actors: Karra Elejalde

               Eduard Fernández

               Santi Prego

               Luis Bermejo

               Tito Valverde

               Mireia Rey

               Patricia López

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Guerra civil espanyola

 

ARGUMENT

En 1936 esclata la guerra civil espanyola. En Salamanca Miguel de Unamuno (Karra Elejalde), és un dels intel·lectuals espanyols de més prestigi, fart dels excessos de la República , veu en el cop militar una possibilitat d’ ordre.

És per això que és restituït en el càrrec de rector de la Universitat de Salamanca del qual havia estat destituït pels republicans, però la nova realitat s’ encarrega de qüestionar la seva decisió.

Assassinats, empresonaments i arbitrarietat s’ encadenen, dos dels seus millors amics., Atilano, un francmaçó , pastor protestant i Carlos, un antic alumne, ara professor de la facultat, són detinguts i desapareix el seu rastre.

En tant les lluites de poder entre els nacionals s’ apaivaguen i Franco és anomenat nou cap polític i militar mentre duri la guerra

Unamuno assisteix a un acte en la Universitat rodejat de rebels,davant els discursos apologètics sobre la raça, la religió i el militarisme,el pensador intervé i critica allò que considera una nova tirania, Millàn Astray (Eduard Fernández) li contesta al crit de Viva la mort i Unamuno li replica que guanyaran però no convenceran.

L’ intel·lectual és obligat a dimitir com a rector de la Universitat i mor d’un infart dos mesos després.

 

 

COMENTARI

   Alejandro Amenábar inicia la seva carrera amb pel·lícules vinculades a la  ciència ficció o el terror: “Tesis”(1996), “Abre los ojos” (1997) o “Los otros” (2001).Amb aquest film guanya prestigi internacional i comença  a rodar relats que es posicionen sobre aspectes més complexos de la vida: “Mar adentro”(2004) sobre l’ eutanàsia o “Àgora”(2009) sobre el pensament únic.

Ara Amenábar ens parla sobre la guerra civil espanyola i ho fa des de la perspectiva d’un intel·lectual, Miguel de Unamuno, un home que va simpatitzar en diferents moments  amb els dos bàndols.

La idea que ens transmet a través del pensador és la de les dos Espanyes irreconciliables, una plena de desordre i incapacitat, l’ altra autoritària i sanguinària. Estem doncs davant d’un cert tòpic que també vol reflectir una metàfora sobre el moment actual en el qual sobreviuen les malvolences d’uns contra els altres, la falta d’ idoneïtat per l’ enteniment, la incompetència per la raó, el diàleg i la tolerància.

La cosa queda aquí perquè encara que no ho sembli Amenábar no vol fer una pel·lícula decididament política, així que no cal jutjar-lo per la seva falta de complexitat i per no ser més persistent i fi en l’ anàlisi.

El director de nacionalitat espanyola vol fer allò que sap fer, explicar històries, desenvolupar relats i això si que ho fa amb total solvència, posada  en escena magistral, record i lloança d’un cine en el que sempre passen coses: l’ americà.

Però anem abans a l’ imaginari ideològic d’ Amenábar, transmutat possiblement en Unamuno. El rector de Salamanca te com a característica principal el dubte, Unamuno ha estat basquista, socialista, republicà i ara s’ alia amb el sediciosos, és un home tan intel·ligent com contradictori que a la vellesa no es vol alinear de manera contundent amb cap bàndol perquè pensa que els dos estan plens de mancances.

El discurs final de Unamuno que, Amenábar ressalta especialment, ens diu que tant comunistes com feixistes ens porten al desastre, podria acusar-se a l’ autor d’ equidistància?, relativament perquè en el film coneixem de primera mà les barbaritats dels sollevats mentre que el món republicà es manté en la distància. Unamuno en el primer moment se sent emparat pels colpistes davant el caos imperant, després quan descobreix que es tracta de substituir un desordre per un altre molt més tirànic i violent, no dubta en denunciar el que passa i fer-se enrere.

Amenábar lloa la capacitat de l’ individu per dubtar, la capacitat, quasi la necessitat de l’ intel·lectual per no afegir-se a cap bàndol, ser independent i gaudir de criteri propi malgrat les conseqüències negatives que això li comporti.

Amenábar contrasta idees i formes de ser i pensar i així ens relata les opcions i opinions diverses. Ho fa des del punt de vista conservador-Unamuno- front els republicans, els seus amics, Atilano i Salvador. Una segona forma d’ observar les diferencies és entre l’ home de raó, Unamuno altre vegada, i el d’ acció, temperamental i poc erudit, en aquest cas Millán Astrain. Un tercer contrast és generacional, ve donat per l’ empatia avi/net, Unamuno es baralla amb la filla però te especial acord amb el nen, símbol d’una Espanya del demà potser millor.

El relat avança com una novel·la, l’ actuació austera i irònica de Santi Prego com Franco , la sobrectuada d’ Eduard Fernández com Millàn Astrain i la de premi de Karra Elejalde com Unamuno li donen força a la narració.

Amenábar demostra tot allò que sap fer en magnifiques escenes com quan Unamuno és escridassat pels rebels i l’ espectador contempla la cridòria a través de les ulleres de l’ intel·lectual o com en l’ última escena el net confegeix un colom de paper  que mou les ales ,la càmera s’ aproxima a la bandera espanyola penjada en el balcó, una esperança perquè en el futur gaudeixi de la llibertat de l’ocell de paper.

Però sens dubte l’ escena més rellevant és la del discurs en el paranimf de la Universitat, quan resonen els crits de Viva la mort per part del militar i de “Guanyareu però no convencereu” per part de Unamuno.

El director aposta per les trames paral·leles com si d’un relat de suspens es tractes, d’una part contemplem el periple unamunià ple tant d’ indignació com dubtes, de l’ altre ens adonem del teixit per conquerir el poder que desenvolupen els generals colpistes, amb especial atenció per un home gris i callat que  sap està en el lloc adequat en el moment oportú: Franco.

Amenábar humanitza als seus personatges, Franco no és un monstre, més be un oportunista, Carmen, la seva dona, algú que salva a Unamuno, potser de ser linxat, Millán Astray un fatxenda ridícul.

Criticada o elogiada, aquesta és una pel·lícula que parla de la història d’ Espanya i que be podria servir pel debat en escoles i instituts.

 

EL HOMBRE DE LA CÁMARA

 

 

Director: Dziga Vertov

Any: 1929

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

San Petersburg es desperta. Els carrers, primer buits, s’ omplen d e gent, els tramvies, els vehicles, tot es posa en moviment, les botigues, la gent, la industria.

Un conglomerat de vida que se superposa, que esclata, que  a ritme vertiginós enllaça unes imatges amb les altres. Més enllà de la ficció, Vertov es converteix en un dels pares del documental i torna a les essències dels germans Lumiere.

Contemplem a l’ operador, càmera en mà, dirigint-se d’ una banda a una altra per captar la vida quotidiana d’ una ciutat.

 

 

COMENTARI

Dziga Vertov és el pseudònimde Denis Kaufman i vol dir la baldufa que gira.

En el context revolucionari de l’ Unió Soviètica i ja en ple stalinisme, Vertov porta endavant una idea de cinema total, no lligat ni a la novel·la ni al teatre ni al procés narratiu. Sense títols intermedis, sense guió, sense actors, sense decorats, sense il·luminació.

El cinema de Vertov s’ anomena cinema ull perquè el director soviètic entenia que la càmera pot captar moltes més coses i més ràpides que les que pot captar l’ ull humà. Vertov es defineix com un cineasta, escriptor i poeta i la seva manera de fer art és fer cinema.

En 1922 funda el cinema veritat. La seva voluntat és l’ objectivitat integral, fora de tot artifici. Tot allò que falseja o modifica la realitat, enganya a l’ espectador. Vertov reivindica la puresa total de l’ autor davant la realitat.

En qualsevol cas, Vertov no té en compta quan escull un pla i no un altre, quan mostra una imatge, quan munta una escena que, està elegint, està mostrant una realitat  i no una altra, està seleccionant, està manipulant.

Molt a prop del seu estil ,trobem a Walter Rauttman, que en 1927 roda Berlin, simfonia d’ una ciutat,on també seguint l’ exemple Vertov, retrata la realitat de la urbs del dia a la nit.

L’ home de la càmera mostra al germà de Vertov ,l’ operador, que va rodant el que veu i que crea un univers  a partir de les imatges d’ una ciutat.

Des del punt de vista tècnic, Verzov recorre tots els elements de la cal·ligrafia cinematogràfica, ens mostra la ciutat , la seva gent, els seus esdeveniments a partir de llargs tràvelings, primers plans, imatges en moviment, picats i contrapicats, zooms, imatges superposades , pantalla compartida, imatges ràpides i al ralentí. Tota la tècnica i l’ estètica del cine es troben aquí, tot l’ art de la composició i el retrat, tot allò que signifiqui captar l’ imatge perquè aquesta prengui sentit.

I quin és aquest sentit?. Potser la imatge en si mateixa. Més enllà , tot un món urbà que cobra vida i dona origen a un macrocosmos social. El tràfec de la gent, el formiguer urbà, les comunicacions, el treball en la industria, el naixement d’un nen i la felicitat de la mare.

Les tecles d’ una màquina d’ escriure se superposen a les tecles d’un piano,una gran xemeneia és retratada en contrapicat, mostrant la seva magnificència i envergadura, les màquines prenen vida i mostren la nova era industrial i de canvis.

Finalment la màgia del cinema. Un trípode es mou sol, una càmera , com un cap, es col·loca sobre les seves potes, tot és màgic, tot és il·lusió, què és sinó el cinema?.

 

 

MATRIMONIO A LA ITALIANA

 

Director: Vittorio de Sica

Actors: Sofia Loren

              Marcello Mastroianni

              Aldo Puglisi

              Marilu Tolo

Any: 1964

Títol original: Matrimonio all’ italiana

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Filumena Marturano (Sofia Loren) és una prostituta que treballa en un bordell en Nàpols durant la segona guerra mundial, mentre bombardegen la casa, Domenico Soriano (Marcello Mastroianni), un client, la salva i l’ allunya del perill.

Domenico i Filumena s’ enamoren ,el primer és un home de negocis , te una fortuna abundant i li posa un pis a la dona, malgrat que ella durant una temporada continua exercint la seva professió.

Amb el pas del temps, la porta a casa seva on li presenta a la  mare, tot i que aquesta mor aviat.

Domenico va i ve en viatges de negocis, te diverses amants i Filumena sempre ocupa un paper subaltern en la seva vida.

Farta del tracte discriminatori i groller a que es sotmesa, Filumena es fa passar per moribunda davant Domenico, aquest penedit dels seus errors, accepta un casori amb l’ agonitzant però tot resulta ser una trampa, la dona revifa i ara ja és la senyora Soriano.

Domenico litiga amb advocats perquè anul·lin el matrimoni, aquests ho fan i Filumena abandona la casa però te encara un as en la manega; la dona te tres fills il·legítims de diversos pares, que ha mantingut gràcies als diners que li ha proporcionat Domenico però un d’ ells, diu, és fill de l’ amant.

Els nois, Umberto, Michele i Riccardo, són ja adolescents, treballen els dos primers i estudia l’ últim; Domenico vol saber quin d’ ells és el seu fill però tot allò que esbrina queden en no res.

Finalment, la parella entén que amb ningú estaran millor que l’ un amb l’ altre i decideixen un nou casori, ara de bon grat. Domenico ja és el pare dels tres nois però encara li resta el dubte de si ha estat enganyat de nou per assumir la paternitat.

 

 

COMENTARI

    Vittorio De Sica és un dels grans mestres del neorealisme italià, l’ autor de”ladrón de bicicletas” evoluciona en els anys seixanta cap un cine de vegades costumista, en el que combina humor i amor però sense perdre qualitat.

Filumena Marturano és una popular obra, centenars de vegades representada teatralment, escrita per Eduardo de Filippo en 1946.

En casi totes les obres de De Filippo hi trobem l’ ambient popular de Nàpols i els enrenous familiars; De Sica porta al cine  aquest text que no és aliè a aquests referents.

El costumisme hi és present en el film que, emparenta d’ alguna manera amb el neorealisme, els parents que acudeixen a l’ enterrament de la mamma, les prostitutes en el bordell en la seva salsa, els criats fidels que guarden els secrets familiars, el món rural que amaga i cuida al fill de Filumena, són instantànies populars, vives, d’un món extravertit, on es discuteix, es parla a crits, s’ estima i s’ odia.

Els vincles familiars resten aquí representats per la relació al cap dels anys de Filumena i Domenico i l’ aparició posterior dels fills.

Domenico és masclista, doner, tracta  a Filumena com a una criada, l’ amaga dels convidats en l’ enterrament de la mare, la porta a l’ habitació dels servents, és un bon clau ocasional i li agrada.

Filumena surt de la prostitució gràcies a Domenico, manté als seus fills també gràcies a l’ estipendi de l’ home , viu una vida digna i habita una casa important, enganya a Domenico fent-se la moribunda per casar-se amb ell i el torna a ensarronar de nou, fent-li assumir una paternitat que és dubtosa, per realitzar un nou casori.

Els dos protagonistes s’ estimen i s’ odien, s’ utilitzen i s’ aprofiten l’ un de l’ altre, la vida és una mascarada on l’ amor es barreja amb tripijocs i mentides.

La pel·lícula no seria la mateixa sense Sofia i Marcello, ells són i representen el caràcter napolità, canviants, gesticulants, cridaners, lligats a codis ancestrals, però a la fi incapaços de viure l’ un sense l’ altre.

 

LOS LUNES AL SOL

 

Director: Fernando León de Aranoa

Actors: Javier Bardem

              Luis Tosar

              Jose Angel Egido

              Nieve de Medina

              Celso Bugallo

              Enrique Villen

              Aida Folch

              Joaquin Climent

Any: 2002

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

    Santa (Javier Bardem), Jose (Luis Tosar) i Lino (Jose Angel Egido) han treballat en la naval de Vigo i la reconversió els ha portat a l’ atur.

Lino es passa el temps anant a entrevistes de treball on sempre és escollit algú més jove i preparat. Santa ha d’ anar al jutjat doncs quan les mobilitzacions va trencar un fanal i l’ ajuntament li demana vuit mil pessetes pels desperfectes, Santa es veu obligat a pagar però com a compensació personal torna a trencar el fanal. Jose te una relació rutinària  amb Ana (Nieve de Medina), la seva dona, que és qui treballa i porta els diners a casa, però quan aquesta sembla que te un  lligam amb un altre, fa tots els possibles per que tot torni a la llar.

Els tres amics passen els matins en la taberna de Rico (Joaquín Climent), un altre acomiadat que amb la indemnització va muntar un bar, allà parlen d’ allò diví i d’ allò humà, Santa es mira amb bons ulls a Nata (Aida Folch), la filla de Rico que te quinze anys. També hi apareix Amador (Celso Bugallo), un home més gran, alcoholitzat i amargat que acaba suïcidant-se. No hi pot faltar Reina (Enrique Villen), que treballa com a “segurata”  i que els hi retreu que no fan els suficients esforços per trobar feina.

Després d’ anar a l’ enterrament d’ Amador, els tres amics segresten el vaixell que transporta turistes per la badia i donen un tomb per l’ alta mar.

 

 

COMENTARI

López de Aranoa ja havia mostrat el seu talent en “Familia”(1996) i “Barrio” (1998), ara dona un pas endavant en aquesta comèdia agre dolça, tan divertida com amarga i lúcida.

Arana relata el dia a dia de tres aturats, damnificats de la reconversió industrial, en un to quotidià i costumista, on l’ anècdota s’ eleva a principi. El director parla, tot i el to de vegades desenfadat, de la realitat social de la qual el cine espanyol se’n vol evadir amb tanta freqüència.

Santa, Jose i Lino són tres supervivents i el film capta la seva pròpia psicologia. Santa s’ho treu tot del damunt , és un “jeta” i un cínic però això l’ ajuda a sobreviure. Jose te una finalitat en la vida i és que tot continuï igual i que la seva relació amb Ana, la dona, no es trenqui malgrat les mancances. Lino està tip d’ anar a entrevistes de treball , presentar currículums i no donar el perfil. Els tres homes troben una compensació en l’ amistat  i l’ empatia mútua i en la capacitat de consolar-se, xerrar i fer el dia més transitable, tot i això són gent que ja ha perdut l’ esperança de trobar feina i que amaguen la resignació amb la bonhomia i la xerrameca.

López de Aranoa ens presenta un calidoscopi de personatges secundaris que completen la vertebració d’un inexistent proletariat, ara desaparegut, en extinció o atur. Rico és aquell que ha tingut sort, ha muntat un negoci i se n’ està sortint de la crisi permanent en que viu el país. Reina ha trobat feina i per això es veu en la disposició de donar unes lliçons que ningú li demana i per fi Amador és l’ home gran, que viu sol i que no parla mai de si mateix fins que un dia se suïcida davant la perplexitat dels amics que no sabien res sobre ell.

El director entre broma i broma parla d’un món que s’ acaba, d’una realitat industrial que havia donat aixopluc a tota una classe social, que ara es troba sumida en la incertesa i la vacil·lació. El millor de la pel·lícula és que Leon de Aranoa motiva a la reflexió a partir del sentit de l’ humor i la mofa.

La pel·lícula guanya la Conxa d’ or en el festival de sant Sebastià i és fa creditora el mateix any de cinc premis Goya.

 

 

DOS HOMBRE Y UN DESTINO

 

 

Director: George Roy Hill

Actors: Paul Newman

              Robert Redford

              Katherine Ross

Any: 1969

Títol original: Butch Cassidy and the Sundance Kid

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Sundance Kid (Robert Redford) I Butch Cassidy (Paul Newman) són dos atracadors de bancs, dos bandits que viuen fora de la llei.

Entre atracament i atracament van a veure a Etta (Katherine Ross), la novia de Sundance i es donen un descans.

El seu proper objectiu és un robatori a un tren de la Unión Pacífic, volen realitzar l’ atracament tant a l’ anada del comboi com a la tornada per fer valer el factor sorpresa però l’ amo de la companyia els hi para una trampa i d’ un vagó surt un grup armat que els empaita.

Sundance i Butch arriben al costat d’un penya-segat, el salten i van a parar al riu, eludint als seus perseguidors.

Decidits a foragitar als que els volen engarjolar, fugen fins a Bolívia amb Etta i allà inicien una nova successió de robatoris a bancs però cada vegada tenen més a prop als guàrdies.

Acorden descansar una temporada i s’ enrolen com vigilants de seguretat de les nòmines que ells mateixos robaven i maten als malfactors que volien assaltar-los.

Però l’ instint pot més que l’ ordre i tornen a les malifetes. Etta, cansada deportar  aquesta vida errant, torna a Estats Units amb un últim argument: “no us vull veure morir”.

Un dia arriben a una població boliviana on els escamots governamentals els hi ha parat una ensarronada, lluiten i maten uns quants homes fins que arriba l’ exercit. Assetjats per desenes de soldats, s’ amaguen en una cabana on no tenen ja cap escapatòria.

Surten disparant a cara descoberta i són abatuts per la tropa amb tota seguretat, en tant la imatge final es congela, evitant a l’ espectador la visió de la seva mort.

 

 

COMENTARI

George Roy Hill relata la història de dos dels més populars bandits americans de finals del segle XIX. Ho fa de manera amable, els bandolers, probablement lletjos, bruts i dolents, és tornen, gràcies a Hollywood, en personatges plens de simpatia i desimboltura, en agradables imatges encapçalades pels dos actors de moda de l’ època: Redford i Newman, que els hi presten els seus rostres en una actuació plena de complicitat i carisma.

El film transcorre entre la comèdia, el romanticisme, l’ estètica , l’ aventura i el western i retrata els personatges des d’ el punt de vista del mite i la llegenda.

El director inicia la pel·lícula amb les imatges documentals que airegen els atracaments de la parella i continua ja amb la representació fílmica que utilitza el color sèpia com per donar-li credibilitat històrica a l’ acció.

Butch i Sundance són, darrera la seva figuració complaent, uns desarrelats que no saben que fer amb les seves vides, massa vells per iniciar nous projectes i marcats per un únic destí: robar, enfrontar-se a la llei i morir.

La pel·lícula és també un relat d’ amistat entre els dos homes i entre ells i Etta, la mestra d’ escola a la que estimen.

Una seqüència passa a la història, quan sona la cèlebre cançó: “Raindrops keep falling on my heart” interpretada per B.J. Thomas, en tant contemplem els moments de felicitat dels protagonistes amb Butch Cassidy i Etta passejant muntats en bicicleta pels verds camps.

La bicicleta és allò nou front el cavall, un mitja de transport antic però contemplem com el vehicle de dues rodes és abandonat i queda atrotinat. Butch i Sundance pertanyen a un món en vies d’ extinció.

Quatre anys després, Hollywood intenta repetir sort i ajunta de nou a director i als dos actors principals en “El golpe”, amb Redford i Newman ara com a simpàtics estafadors, guanyant de nou oscar a dojo.

La pel·lícula es premiada en 1969 amb quatre oscars: guió original, fotografia, millor cançó i millor banda sonora.

ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

EASY RIDER

 

 

Director: Dennis Hopper

Actors: Peter Fonda

              Dennis Hopper

              Jack Nicholson

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Road movie

 

ARGUMENT

Wyatt (Peter Fonda) i Bill (Dennis Hopper) són dos rodamóns que viatgen carretera enllà amb les seves motos, parant  on els hi ve de gust i vivint en llibertat.

Amb la intenció d’ arribar al carnaval de Nova Orleans s’ aturen en una comuna, són empresonats i coneixen a George Hanson (Jack Nicholson), un advocat fracassat que s’ uneix a ells.

Arriben a una població on els  llargs cabells i la seva indumentària no són ben rebudes. Si bé decideixen marxar ràpidament, quan acampen en el bosc proper són assaltats pels vilatans que els colpegen i apallissen amb nocturnitat, causant la mort de George.

Wyatt i Billy continuen el seu viatge i arriben a Nova Orleans. Allà coneixen dues prostitutes, passegen amb elles per la ciutat I acaben estan amb les noies entre els nínxols del cementiri en una experiència lisèrgica entre l’ amor i la mort.

Quan reprenen viatge, un camioner amb la intenció de donar-li’ls un ensurt dispara a Billy i el deixa malferit en la carretera, quan Wyatt va en busca d’ ajut, el camioner, temorós potser que el denuncií, li dispara i el mata també, fugint seguidament.

 

 

 COMENTARI

 

La pel·lícula inaugura allò que es diria “road movie”, on la carretera, l’ espai sense fi , la cerca d’un destí improvisat i provisional i el viatge com objectiu en si mateix, alimenten la llibertat de l’ individu. En aquest cas  no es tracta d’un inici i un final adobat entre mig d’ experiències sinó que el viatge és una manera de viure.

Les motos són un símbol d’ aquesta llibertat,  la velocitat, la capacitat de aturar-se allà on vagi be, sense arrels, sense lligams…tot des de la més completa aposta per la radicalitat llibertaria i la individualitat. Ja en 1953 Marlon Brando havia descobert el món dels motards en “Salvaje” de Laslo Benedek

En 1969 estem immersos en el context de la filosofia hippy, les experiències de Jack Kerouack, el naixement d’un sentiment contestatari contra la guerra del Vietnam, el festival de Woodstock i l’ estereotip de sexe, drogues i rock and roll. Easy rider és filla d’ aquesta generació, tot un manifest de l’ època on un nucli de gent jove reivindica la seva llibertat en front una Amèrica conservadora i anquilosada.

Però el somni de llibertat dels protagonistes es veu brutalment esquinçat per aquesta altra Amèrica, que detesta allò que desconeix i que és incapaç de integrar allò que li sembla diferent.

Una Amèrica profunda que sols és capaç de contestar als nous valors amb sang i bales. L’ odi a l’ altre és palès en l’ escena en que els nois són apallissats o quan Wyatt i Billy són gratuïtament assassinats en les ferotges i desoladores imatges finals.

Probablement els assetjadors i els assassins serien els pares dels votants, avui en dia, de Donald Trump. Tot sembla continuar igual.

La pel·lícula rodada en quatre setmanes és una de les fites més exitoses del cine independent, incorporant noves històries per un nou públic potencial, i legitimant-se com un dels mites emblemàtics d’ una època.

STAR TREK

 

 

Director: Robert Wise

Actors: William Shatner

               Leonard Nimoy

               Persis Khambatta

               Stephen Collins

Any: 1979

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un futur llunya la terra es veu amenaçada per un ens que s’ aproxima a ella i sembla poder destruir-la. La nau Enterprise surt a l’ espai per evitar el xoc.

Al cap s’hi troba el comandant James Kirk (William Shatner), el comandant Decker (Stephen Collins) i la tinent Ilia (Persis Khambatta), al poc temps s’ incorpora el comandant Spock (Leonard Nimoy) de Vulcà.

La força desconeguda es manifesta com una font d’ energia que  entra en la nau i s’ apodera de tota la informació dels ordinadors. Més tard capta a Ilia, la fa desaparèixer i la retorna en forma de sonda o robot que segueix les instruccions d’ una entitat, V’ger.

Spock surt de la nau i entra dins la dimensió on es troba V’ger i comprova que es tracta d’un món de màquines. V’ger vol obtenir el màxim de informació i a través del robot explica que vol saber qui és el seu creador.

Els astronautes arriben fins a Vgr i comproven que es tracta de l’ antiga aeronau Voyager, dissenyada fa tres-cents  anys per l’ home amb tal d’ obtenir informació sobre l’ univers.

Voyager subsumida en el món de les màquines te autonomia pròpia i ara sap que el seu creador és el ser humà.

Derek es fusiona amb la màquina amb la intenció de que de la unió surti una nova raça amb el coneixement del mecanisme tecnològic i els sentiments humans a parts iguals.

 

 

COMENTARI

Star trek és una sèrie de televisió que es programa per primera vegada en 1966. El seu èxit fa que la industria del cine aposti per portar-la a la gran pantalla en 1979. Posteriorment esdevé relat de culte i se succeeixen nombroses seqüeles.

La pel·lícula te marcades influències dels grans film de ciència ficció de l’ època. En quan a l’ espectacularitat de les imatges i els efectes especials s’ acosta a “La guerra de las galàxies” que s’ estrenà dos anys abans. L’ univers i l’ avanç per ell de l’ Enterprise donen de si formes i colors que de vegades s’ assemblen a les pintures dels surrealistes.

Una altra influència és la de “2001, una odisea en el espacio”(1968) de Stanley Kubrick, fonamentalment perquè també es tracta d’una ciència ficció filosòfica on es tracten alguns temes ja freqüentats en el film de Kubrick. Un d’ells és l’ autonomia de les màquines, V’ger és en realitat una aeronau construïda pels humans per obtenir informació, ara ha cobrat vida pròpia i es presenta com un  perill per la terra però el que vol es seguir complint la funció per la qual ha estat construïda i obtenir dades sense parar.

D’ altra banda hi trobem també el tema del creador, la màquina busca el seu Déu però aquest no existeix, l’ únic Déu en l’univers és el ser humà, aquell que l’ha creat.

Altres semblances es donen al voltant de films posteriors com “Blade runner (1982), en concret en el tema del robot, en el film de Ridley Scott  és el replicant, és a dir algú creat a partir d’ intel·ligència artificial però que posseeix sentiments, és el cas d’ Ilia, reconvertida en V’ger.

Una altra associació esdevindria de films com “Naves misteriosas”(1972) o “Alien (1979). Aquí com allà ens trobem en una nau amb únic espai de convivència, plena de passadissos laberíntics on la coexistència es fa difícil i es produeix des d’una lluita d’ egos fins l’ amor.

Douglas Trunbull el director de “Naves misteriosas”és l’ especialista en efectes especials, un cineasta ja colrat en aquest tema que també hi va col·laborar en “2001” i un dels grans del cine d’ Hollywood en aquesta matèria.

La pel·lícula compta amb l’ assessorament tècnic de Isaac Asimov i tracta sobre temes ja assolits per l’ escriptor i científic americà. El relat descriu un món de màquines on els sentiments no hi troben lloc. La fusió final entre home màquina produirà , potser, un nou esser eficaç i tecnològic però també amb sentiments.

El voyager, tal com diu un comandant, és com un nen, busca informació, aprèn i desenvolupa criteris sobre si els nouvinguts són o no perillosos per a la seva existència. La icona d’ entrada a l’ univers de V’ger és un hexàgon però la seva porta d’ ingrés es pot assimilar a una vagina, un llindar a l’ úter matern on hi neixen totes les coses.

La banda sonora de Jerry Goldsmith és talment un concert i ens aclapara amb la seva sonoritat.

ROMEO Y JULIETA

 

 

Director: Franco Zeffirelli

Actors: Leonard Whiting

              Olivia Hussey

              Michael York

               John Mc Enery

Any: 1968

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En Verona, en l’ edat mitjana, els Montesco I els Capuleto mantenen  des de temps enemistats I picabaralles.

Teobaldo (Michael York) és el cap dels Capuleto i Benvoglio dels Montesco. La baralla entre clans en la ciutat es fa costum quotidiana i sols la presencia del príncep pot interrompre els aldarulls.

Romeo (Leonard Whiting) és el fill únic de la família Montesco I Julieta (Olivia Hussey) és una noia, que pertany als Capuleto, d’ encara no catorze anys, ja requerida amorosament pel compte Paris.

Els Capuleto organitzen una nit una gran festa, varis nois del clan Montesco hi assisteixen emmascarats, dirigits per Mercuccio (John Mc Enery) i amb la presència de Romeo

Allà Romeo coneix a Julieta i només veure-la s’ enamora d’ ella. Els joves es troben i cau el primer petó però més tard s’ assabenten que cada un pertany a un clan enemic.

Romeo, al dia següent, salta la tapia de la casa del Capuleto i acut al balcó on es troba Julieta. Els dos joves, confirmen el seu amor i decideixen que l’ endemà es casaran en secret.

La dida de Julieta fa de mitjancera en la relació dels enamorats i amb la col·laboració de Fra Lorenzo, els dos joves s’uneixen en matrimoni.

Quan Romeo torna a Verona, es troba amb els Capuleto. Teobaldo l’ humilia, davant el descontent i la fúria de Mercuccio. Els dos homes es repten i es baten en duel. Romeo s’ interposa i Teobaldo fereix de mort a Mercuccio.

Romeo, desesperat per la mort de l’ amic, persegueix a Teobaldo, lluita amb ell i ple de d’ ira, el mata. Romeo fuig, en tant l’ odi entre Capuletos i Montescos creix i s’ expandeix. Els dos clans passegen per la ciutat els respectius morts i demanen al prìncep justícia i venjança.

Aquest jutja i imposa la pena de desterrament a Romeo.

Els esposos passen la nit plegats i consumen el seu matrimoni, després Romeo parteix cap el seu exili en Mantua.

Els pares de Julieta, desconeixedors del casament, acorden la boda prevista de la noia amb Paris. Julieta es nega a aquests desitjos i el pare amenaça amb rebutjar-la per sempre.

Julieta acut a la companyia de Fra Lorenzo desfeta en plors, i aquest cerca una solució. Li dona a la noia una poció que li farà mantenir l’ aparença de la mort durant unes hores. Després despertarà com si tot és estat un somni.

Fra Lorenzo avisarà a Romeo i els dos amants marxaran cap a Mantua.

Julieta es pren el beuratge i entra en una dolça somnolència, similar  a la mort en tant, el capella envia un emissari a la recerca de Romeo, però un criat del noi, Baltasar, que ha vist l’ enterrament s’ avança i li comunica a aquest que la seva estimada ha mort.

Romeo, exasperat, marxa cap a Verona de nou i troba a Julieta, suposadament morta en el panteó familiar, incapaç de suportar el dolor, beu un verí i mor. Julieta desperta i contempla, traspassat, al seu estimat. Es clava una daga i mor al seu costat.

Els dos amants són enterrats plegats i potser seran exemple per la reconciliació de Montescos i Capuletos.

 

 

COMENTARI

     Zeffirelli que venia del món de l’ escena, aconsegueix propulsar-se a la fama  amb “La mujer indomable”, versió de l’ obra de Shakespeare en 1967. “Romeo y Julieta” el reafirma, així com més tard “Hermano sol, hermana luna (1973). A partir d’ aquí inicia una carrera inestable i erràtica en la que desaprofita el seu talent.

L’ obra clàssica de Shakespeare, que beu  en més antigues fonts literàries,probablement el relat de Piramo i Tisbe de la Grècia clàssica, dona lloc a la versió cinematogràfica de Zeffirelli, segurament la millor adaptació per la pantalla del drama, que mai s’ ha rodat.

La tragèdia parla de la estimació portada fins al punt més extrem, fins a la mort. Els dos amants gaudeixen del primer amor, de la primera passió i l’ obra ho retrata amb un lirisme desbordant.

Romeo i Julieta s’ estimen i la seva estimació perdura per sobre l’ enemistat de les famílies, les lluites de clan, els odis i les disputes. Estem davant el clàssic tema de l’ amor impossible.

La querella entre els grups comporta un càstig desmesurat: La mort dels nois. Shakespeare juga amb l’ atzar i la fatalitat com elements que mouen el destí i configuren la vida i la mort de les persones.

Zeffirelli presenta a una ingènua Julieta i a un impetuós Romeo. Recrea l’ època, el vestuari i el llenguatge shakespearià per donar pas a la bellesa estètica i la poesia que desprèn el relat. Tot a partir de la banda sonora de Nino Rota.

Per altre part Shakespeare ens  fa saber sobre la intolerància del seu temps, dues famílies s’ odien, no sabem perquè però estan disposades a barallar-se verbal i físicament sense aturador. Els pares dels enamorats són part d’ aquesta intransigència en una societat patriarcal. Els Capuleto volen casar a la seva filla amb el pretendent preferit, Paris, quan la noia el rebutja,  amenacen amb repudiar-la. El que importa és l’ autoritat paterna i no la felicitat de la noia.

Romeo y Julieta són uns transgressors doncs per amor s’ oposen a la voluntat de la família, desobeeixen i es juguen exili i patrimoni pel seu desig que, el destí torna en mort.

Recordem un dels versos de l’ obra on es constata aquesta voluntat de posar l’ amor per sobre de tot. Julieta: “Oh Romeo, Romeo. Nega al teu pare i el teu nom refusa, o si no ho vols jura’m el teu amor i deixaré de ser una Capulet”.