UNA NOCHE EN LA ÒPERA

 

 

Director: Sam Wood

Actors: Groucho Marx

              Chico Marx

              Harpo Marx

              Margaret Dumont

              Allan Jones

              Kitty Carlisle

Any: 1935

Tito original: A night at the opera

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Otis  Driftwood (Groucho Marx) és l’ administrador de Missis Claypool (Margaret Dumont), una rica viuda, disposada a finançar la temporada d’ òpera en Estats Units. En els seu camí s’interposa Gottlieb, un empresari que vol representar l’ òpera en Nova York.

El primer tenor és Lassparri, que té com ajuda de càmera a Tomasso (Harpo Marx). Lassparri és un home ple de supèrbia i enamorat de Rosa Castaldi (Kitty Carlisle), la seva partenaire en el muntatge però Rosa esta a la seva vegada, enamorada de Riccardo Baroni (Allan Jones), un prometedor cantant, membre del cor, que té com a representant a Fiorello (Chico Marx)

El vaixell parteix cap a Nova York i dins de les maletes d’ Otis marxen amagats Riccardo, Tomasso i Fiorello.

A l’ arribar al port, aquests tres usurpen la personalitat de tres famosos aviadors que viatgen en el vaixell i són afalagats per les autoritats.

Com Rosa no vol satisfer les pretensions de Lassparri, aquest l’ acomiada del quadre escènic. Quan arriba el dia de la representació, Tomasso i Fiorello segresten a Lassparri, i Gottlieb es veu obligat a escollir a Rosa i Riccardo per poder continuar la funció.

Aquesta obté un gran èxit i els enamorats reafirmen tant el seu amor com l’ aplaudiment del públic en tant Otis i Fiorello signen nous contractes.

 

 

COMENTARI

Els germans Marx sempre havien treballat per la Paramount però els seus films, especialment “Sopa de ganso”, no havien estat exitosos. En 1935 el productor Irving Thalberg els fitxa per la metro Goldwin Mayer i afegeix un guió més estructurat i un argument convencional i un tant carrincló però aquest tan sols és una excusa per aprofitar les sortides de to dels humoristes, corrosius i transgressors com sempre.

L’ espectacle, a més, es representa en directe durant un cert temps, i això dona possibilitat als guionistes a contemplar la reacció del públic per polir el resultat final que es portarà a les pantalles.

La mort posterior de Thalberg deixarà als germans Marx sense el coixí ideològic i econòmic que els sustentava, les seves comèdies es tornen més previsibles i la seva carrera decau.

En aquesta cinta hi trobem algunes de les escenes que han perdurat en la història del cinema còmic, com el famós gag en el petit camerino d’ Otis: el tenor Baroni, Tomasso i Fiorello surten de les voluminoses maletes on estaven amagats i en l’ habitació s’hi afegeixen electricistes, cambrers, dones de la neteja i pinta ungles, a la fi , arrabassats per la llei de la gravetat, tots van a parar a l’ exterior.

Una altra escena llegendària és quan Groucho i Chico signen el contracte que portarà a l’ èxit als seus representats i en el qual addueixen: “la part contractant de la primera part serà considerada com la part contractant de la primera part”, tot és un galimaties que acaba amb el contracte fet trossos.

Les escenes on el caos impulsa l’ acció se succeeixen quan Harpo i Chico han substituït als barbuts aviadors i han de fer un discurs en el port d’ arribada o quan en la funció final, de nou la parella s’ ha disfressat de zíngars per passar desapercebuts en l’ escenari o quan interrompen l’ actuació de Lassparri, Harpo s’ enfila, puja i baixa per les bambolines, i diferents quadres que no tenen res que veure amb la  funció cauen a l’ escenari fins que el tenor és segrestat.

Groucho aporta el gag verbal i provoca als seus oponents, Harpo i Chico creen uns terrabastalls considerables i allà on s’ hi posen tot s’ enfonsa i els desordre i la confusió són absoluts.

 

JURASSIC WORLD (EL REINO CAIDO)

 

 

Director: Juan Antonio Bayona

Actors: Bryce Dallas Howard

              Chris Pratt

              Jeff Goldblum

              Rafe Spall

              Geraldine Chaplin

              Ted Levine

               Toby Jones

Any: 2018

Títol original: Jurassic world (Fallen kingdom)

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Després de la desaparició del parc temàtic de Jurassic World, els dinosaures han estat instal·lats en la illa de Nublar on vagaregen al seu aire. L’ erupció d’un volcà en la localitat causa perill en els animals que hi viuen i pot comportar el seu extermini.

Claire Dearing (Bryce Dallas Howard va ser la directora del parc i ara està al front d’un grup dedicat a protegir als dinosaures i evitar la seva extinció. Davant la situació de risc per als animals, Claire contacta amb el seu antic xicot,Owen Grady (Chris Pratt) per què l’ ajudi.

Altres organitzacions d’ interessen per la situació, Eli Mills (Rafe Spall) s’ encarrega de transportar als dinosaures fora de la illa, Mills te una filla, Maisie i sota la seva suposada generositat s’hi amaga una voluntat d’ especular amb els animals i guanyar diners.

Recolzat per un exercit privat, encapçalat per Ken Wheatley (Ted Levine), els dinosaures són posats en subhasta i venuts a arximi.l.lionaris. En altres casos el doctor Wu, un especialista en genètica, s’ encarrega de experimentar amb ells per crear noves races invencibles.

Claire i Owen, amb la col·laboració de Blue, un velociptor extremadament intel·ligent que va ser entrenat pel noi, s’ enfronten a la conxorxa i alliberen als dinosaures .

 

 

COMENTARI

Juràssic Park va ser un relat exitós de Michael Chrichton. Portat al cine per Steven Spielberg dona origen a una franquícia de la qual “El regne perdut” és la quinta pel·lícula de la sèrie.

Sens dubte es tracta d’ explotar la gallina dels ous d’ or. Si bé la primera producció de Spielberg era, no tan sols espectacular sinó original, les següents signifiquen mes del mateix. Aquesta que ens ocupa és la millor després de la primera però tampoc aporta res de nou al cine del fantàstic o la ciència ficció.

El film, produït pel mateix Spielberg, mostra molts elements del seu propi món. Es tracta d’una reivindicació ecologista, els dinosaures són animals lliures i feliços que viuen en una illa abandonada. Mentre els bons volen preservar l’ espècie, els dolents volen especular amb els animals per enriquir-se i realitzar experiments genètics.

Aquests són els aspectes ideològics del film ,no gaire originals, Bayona denuncia el capitalisme depredador i els assajos de procreació genètica, al servei de forces incontrolades. Com ja és habitual en aquest tipus de cine s’hi ajunten, un malvat que vol enriquir-se traficant amb els animals i un “mad doctor”, sobrepassat pels esdeveniments, un científic al servei d’ obscurs interessos. També reben els militars d’ exercits privats , com Wheatley , violents i tan sols interessats en el seu lucre personal.

La cinta reivindica l’ animalisme. La possibilitat i la necessitat de que els animals salvatges , com sers vius que són , obtinguin la llibertat i una vida en un mitja favorable a la seva evolució, sense la intervenció del ser humà.

Bayona com epígon del nou cine de guerra freda, presenta com a molt dolents a una colla de mercenaris de països de l’ est que volen comprar dinosaures a tota costa o el científic, un asiàtic pervers.

Bayona utilitza tots els estereotips del seu mestre, Spielberg. L’  heroi fort i valent, la noia decidida i enèrgica i els valors sentimentals que comporten la presència d’una nena coratjosa i un vell honest, mort pel malvat. La pel·lícula reivindica la saviesa dels nens i els vells.

El director català realitza un homenatge al vell cine d’ aventures. La imatge icònica del dinosaure rugent sobre el gran edifici de vidre ens transporta a King Kong. L’ animal lliure i salvatge que vivia feliç en el seu edèn i que és transportat a la civilització per culpa dels interessos espuris dels sers humans. El dinosaure, com el gran goril·la, és una representació del món primitiu i ancestral.

Un altre referent és E.T. Blue, és un animal intel·ligent i afable. L’ última escena mostra la mà de Grady que es posa en el cap de l’ animal que es mostra afectuós i satisfet, una imatge propera a la mà d’ ET, quan s’ acosta al nen. Diferents races, diferents sers, diferents gens s’ acosten en una fraternitat universal.

La lluita entre els dos monstres ens apropa al món d’ Harry Harryhausen, en “Simbad i la princesa” o la nau de vidre que s’ enfonsa en el mar ens recorda “Vint mil llegues de viatge submarí”.de Richard Fleischer.

Bayona es nodreix d’algunes imatges molt potents. El pròleg del film és espectacular, amb l’ operari fugint en helicòpter dels dinosaures i sent finalment cruspit. O els dinosaures que resten en la illa en plena emanació volcànica, diluïts entre el fum i el foc o la imatge del dino endormiscat en la gàbia amb el militar a sobre, agafat en un picat, o la fugida multitudinària del dinosaures a la recerca de la llibertat.

Bayona es mostra tan eficient com rutinari, i el seu film no aporta res al cine ni a la capacitat d’ invenció que vàrem descobrir en el jove creador d’ “El orfanato” fa onze anys. El film juga per acumulació,com tots els de la factoria del blockbuster, persecucions, lluites, dinos fins a la sopa…

Bayona va ser un creatiu i ara corre el perill de convertir-se en un esclau de la industria.

 

 

 

CENIZAS Y DIAMANTES

 

 

Director: Andrezj Wajda

Actors:  Zbigniew Cybulski

               Ewa Krizanowska

               Waclaw Zastrzezynsky

               Adam Pawlikowsky

Any: 1958

Títol original: Popiol i diament

Nacionalitat: Polònia

Gènere: Cine d’ autor.

Subgènere: Cine polític.

Subgènere: Existencialisme

 

ARGUMENT

En 1945 ha acabat la segona guerra mundial. En Polònia governen els comunistes, en tant les forces pro occidentals i nacionalistes estan en l’ oposició, això significa una larvada guerra civil entre els dues faccions.

Maciek Chelmicki ( Zbigniew Cybulski) i Andrzej (Adam Pawlikowsky) formen part d’un escamot dirigit a atemptar contra Szczuka (Waclaw Zastrzezynsky), el cap dels comunistes.

Alertats per Drewnowski, un doble agent, realitzen un cop de mà erroni i maten a dos treballadors d’una fàbrica propera.

Aquesta mort desferma en Maciek un sentiment de culpa, una crisi moral i de consciencia, ampliada amb el fet que s’ enamora de Krystina (Ewa Kryzewska), una noia que treballa de cambrera.

Maciek es debat entre el deure, les conviccions i la militància i d’ altra banda en continuar la relació amb la noia, forjar-se un futur  i ser feliç.

A la fi Maciek compleix la seva missió i mata al cap comunista, quan fuig cap a l’ estació, una patrulla l’ atura, ell no fa cas i el maten.

COMENTARI

Tercera pel·lícula d’ Andrzej Wajda i una de les que li confereix prestigi i el dona a conèixer, forma part de la seva trilogia sobre la guerra a la que antecedeixen “Pokolonie” i “Kanal”. Guanya el premi Fipresci en el Festival de Venècia de 1959.

Wajda realitza una pel·lícula en un context polític, l’ enfrontament entre comunistes i nacionalistes a la fi de la segona guerra mundial però en realitat no es tracta d’un film polític sinó existencial.

Maciek és el centre del relat, un noi jove, anti comunista, que defensa amb les armes les seves idees. Tot canvia quan coneix a Krystyna, l’ amor entra en la seva existència, una nova vida s’ aferma, aquella normal, la d’un noi jove, els afectes, els desitjos, la felicitat.

Wajda planteja en el seu protagonista un estat de dubte, entre les certeses polítiques, entre allò que s’ha de fer per aconseguir una suposada pàtria més justa i la vida que truca a la porta. Maciek resol, pressionat pel context en el que està immers, continuar amb la lluita clandestina, amb el seu compromís polític, que el portarà a la mort.

Wajda no pren partit. Cada bloc te les seves raons, Szczuka, el comunista, va lluitar com a brigadista en la guerra d’ Espanya, els dos bàndols es van enfrontar als nazis, Maciek, ple de dubtes, li demana consell a Andrzej el seu superior i amic, sobre la bondat dels seus actes, aquest li respon que això no importa. O quan el fill del comandant comunista, un noi de disset anys, és detingut perquè lluita al costat de la resistència nacionalista.

El director polonès retrata gent plena d’ incertesa, ni bons ni dolents, col·locats per l’ atzar en un o altre bàndol. No són millors el que defensen aferrissadament unes idees que aquells que s’ esmunyen i tracten de sobreviure.

Un símbol és l’ aparició de Drewnowski, delator erroni dels comunistes, passerell de l’ alcalde, ara ministre, borratxo i dèbil, incapaç de prendre partit, ell llença les cartes, l’ atzar, davant del cavall blanc, la llibertat.

Wajda fa referència en el títol del film a un poema del poeta romàntic Cyprian Norwin: “No saps si les flames portaran llibertat o mort…si restaran tan sols cendres i confusió… què passa en l’ abisme de la turmenta?, les cendres subjecten la glòria d’un diamant”.

L’ autor trenca en ocasions la perspectiva realista i mostra una ambientació barroca, fantasmal, expressionista de vegades, plena de clars i foscos. Contemplem els membres de la festa ,els caps del nou poder com a espectres, dansant al ritme de “la Polonesa.”La Polònia emergent, doncs, en mans de nois que juguen a herois i de buròcrates sense cor.

En aquesta disjuntiva fatal, Maciek opta per l’ opció del compromís però ho fa quan ja ha deixat de creure en ell, quan ha posat les seves certeses en dubte i els seus valors primigenis trontollen i la decisió que ha pres el porta a un final tràgic.

Wajda mostra a l’ heroi ferit de mort i enredat entre els llençols blancs de la seva puresa, mentre una taca de sang els embruta, en el seu deambular cau en un femer on mor.

En una altra excel·lent escena simbòlica, el director representa al protagonista en un espai religiós en runes en el qual la creu de Crist ha estat col·locada del revés.

 

LA SEMILLA DEL DIABLO

 

 

Director: Roman Polanski

Actors: Mia Farrow

John Cassavettes

Ruth Gordon

Sidney Blackmer

Any: 1968

Títol original: Rosemary’s baby

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Rosemary Woodhouse (Mia Farrow) I el seu marit Guy (John Cassavettes) van a viure a un nou apartament a Nova York i decideixen tenir un fill.

Ell és actor a l’ espera de papers I te un cop de sort, el protagonista d’ una important obra teatral queda cec I Guy el substitueix. En tant entaulen amistat amb una parella d’ avis que viuen en l’ apartament del costat: Roman i Minnie Castevet (Sidney Blackmer-Ruth Gordon) .

Un dia en que la dona se sent marejada i te estranys somnis, el marit diu haver-la penetrat i haver engendrat el fill. Rosemary queda prenyada però comença a sentir-se malament i desconfia, primer del metge que li han recomanat, el Dr Wallenstein i més tard dels seus amables veïns i els batuts de vitamines que li ofereixen.

Un amic de la dona, Hutch, la visita i al dia següent la cita amb urgència però quan Rosemary acudeix se n’ assabenta que l’ home ha mort en estranyes circumstancies però li ha deixat un llibre com a llegat.

És un llibre de bruixeria i Rosemary comprova que el nom d’ un bruixot del segle passat coincideix, barrejant les lletres, amb el del seu veí. El llibre apunta una sèrie d’ elements: un bruixot necessita una penyora de la persona a qui vol causar mal. L’ actor cec va intercanviar la corbata amb el marit, a Hutch li va desaparèixer un guant en la casa.

Rosemary, convençuda que està davant una conjura escapa de la mansió i visita al Dr Hill, el seu antic metge, però aquest no se la creu i avisa al marit.

La dona es sedada, perd el coneixement i engendra un fill. Quan desperta li diuen que el nen ha mort. Rosemary sent plors a traves de la paret i aconsegueix entrar  en la casa veïna. Allà descobreix una conxorxa de bruixots que estan implicats, des de el Dr Wallenstein als veïns passant pel seu marit.

Tots ells són components d’una secta diabòlica i el fill de Rosemary ha estat engendrat pel diable. Rosemary s’ acosta al bressol i veu al nen, l’ esperit matern pot més, somriu davant el monstre i gronxa el llitet.

 

 

COMENTARI

Polanski realitza la pel·lícula que el porta a la fama i l’ allunya dels circuits de l’ art i assaig.

Basada en una novel·la de Ira Levin, assistim a l’ embogiment progressiu d’ una dona que pensa ser víctima d’un complot de bruixeria per  robar-li el seu fill.

Tots els esdeveniments poden ser perfectament causa de l’ atzar. Rosemary pot ser una dona trastornada que perd de vista la realitat i ultrapassa el límits de la raó.

L’ escena final, quan es troba amb  la secta de bruixots que han raptat al nen, el fill del diable, canvia el punt de vista de l’ espectador. Rosemary no estava trastornada, o si. El món del fantàstic entra en la narració i domina l’ acció.

Més enllà de si la pel·lícula retrata una degradació mental o si l’ última escena podria ser un somni d’ algú que ja ha perdut la raó, la pel·lícula se submergeix,primer, en les aigües del thriller psicològic per acabar fusionada en el món del terror.

Polansky , com en altres de les seves pel·lícules, ens mostra a algú assetjat, obsessionat, incapaç d’ afrontar uns esdeveniments que el desborden, un individu portat al límit ja sigui per la seva raó malaltissa o per una conjura de sectaris.

Polansky ironitza sobre la maternitat, una mare està disposada a fer qualsevol cosa pel seu fill, encara que aquest sigui el diable.

La pel·lícula te la virtut d’ oferir una imatge contemporània del terror. Hi ha intriga i angoixa però no ensurts ni sang. Mia Farrow aporta una representació de fragilitat al seu personatge. Els adoradors de Satán són entranyables veïns o correctes professionals, la quotidianitat és l’ eix de la trama.

Amb “La semilla del diablo” s’ inicia un cicle diabòlic que després, ja en els anys 70, completaran “El exorcista” , “La profecia” i totes les seves seqüeles. Potser la idea d’ un món convuls on el mal s’ ha apoderat de l’ existència.

 

LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

LA TUMBA DE LAS LUCIERNAGAS

 

 

 

Director: Isao Takahata

Títol original: Hotaru no haka

Nacionalitat: Japó

Any: 1988

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

Quan la segona guerra mundial, Seita i Setsuko viuen en Kobe amb la seva mare, en tant el pare està lluitant en el front com oficial de la marina. La població és bombardejada i la mare mor.

Seita, un adolescent, es fa càrrec de Setsuko, una nena petita, i emprenen viatge cap a casa de la seva tia. Allà hi viuen un temps, fins que la relació amb els familiars es deteriora.

Els nens busquen un aixopluc en unes coves al costat del riu, que condicionen per viure-hi. Els cucs de llum il·luminen per la nit l’ estància però són insectes que viuen molt poc temps, Setsuko arreplega les seues restes, fa un forat a terra i els enterra.

Allò que en principi és una aventura acaba sent un problema. Els diners de la mare s’ esgoten, Seita roba productes del camp i és apallissat per un camperol, Setsuko comença a presentar símptomes de malnutrició. El noi s’ assabenta en la ciutat de que el Japó ha perdut la guerra , que la marina nipona ha estat enfonsada  i el pare ha mort

Quan Seita aconsegueix aliments ja és massa tard, la nena mor i ell contempla la imatge del seu fantasma i els moments de felicitat perduts.

 

 

COMENTARI

Isao Takahata mor en l’ any 2018 després d’una llarga carrera en l’ animació. D’ ell són els dibuixos d’ Heidi i  de Marco, que tota persona de més de cinquanta anys segur que recorda de la televisió espanyola en els anys setanta.

Takahata planteja una història sentimental i plena d’ emocions, potser la seva obra mestra, adaptació d’una novel·la autobiogràfica d’ Akiyiki Nosaka. Estem davant una de les pel·lícules més tristes de la història del cine i és difícil no treure el mocador en la part final. Tot i això el director relata la història de manera plena de senzillesa, tot és poètic, el drama mai no és gratuït ni cau en l’ excés.

Takahata narra la història de dos òrfenes, com la guerra canvia allò que havia de ser un temps de felicitat i aprenentatge. Seita, l’ adolescent, es fa càrrec de la germana petita i es mostra com en les situacions  de conflicte la solidaritat dels altre es fa difícil, tothom en te prou amb sobreviure per si mateix.

Tot això aboca a un deteriorament de la nena que acaba amb la seva mort. Les cuques de llum són el símbol de la presència de Setsuko. Uns animals que viuen poc temps però que quan ho fan il·luminen el món.

El relat es centra en les dificultats dels dos protagonistes però es pot apreciar també com un al·legat contra qualsevol guerra. Mentre s’ encoratja un nacionalisme banal i un militarisme cruel, la  gent comuna  pateix i mor.

El dibuix perfecte de l’ autor ajuda a complementar i a donar força i emotivitat a la història.

HERMANAS

 

 

Director: Brian de Palma

Actors: Margot Kidder

              Charles Durning

              Jennifer Salt

               William Finley

Any: 1973

Títol original: Sisters

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Després d’un concurs televisiu, Lisle surt amb la seva partenaire en la pantalla, Danielle (Margot Kidder),quan van prendre una copa, són interromputs per Emil Breton (William Finley), el marit de la noia de qui aquesta, diu, s’ha  separat.

La parella se’n va a casa de Danielle i fa l’ amor, al matí mentre Lisle està en el bany sent a la dona parlar amb algú, Danielle li confessa que parla amb Dominique, la seva germana bessona; quan menys s’ho espera és atacat per la dona que l’ apunyala violentament i el mata.

Contemplem a Danielle en escena, com desaprova la conducta de la seva germana.

Grace Collier (Jennifer Salt) és la veïna de la casa del davant, contempla el que ha passat des de la finestra, i avisa a la policia.

Quan aquesta arriba, Emil ha entrat en la casa, ha netejat la sang i ha amagat el cadàver dins el sofà-llit. Grace comença a investigar pel seu compte i amb l’ ajuda del seu amic Joseph Larch (Charles Durning) aconsegueix que aquest penetri en la casa i s’ emporti un dossier en el qual s’ especifica com Danielle i Dominique van néixer com germanes siameses i això va portar a un cert desequilibri mental en ambdues.

Emil, un reputat metge, va aconseguir separar-les però Dominique va morir.

Grace investiga en la clínica del doctor però és segrestada i hipnotitzada per aquest que li fa perdre la memòria de totes les seves indagacions.

En tant, Danielle te un dels seus atacs d’ embogiment , es llença sobre Emil i el mata. La policia la deté i la ingressa en un psiquiàtric, mentre Grace ha oblidat tot el que li ha passat.

 

 

COMENTARI

De Palma obté el seu primer èxit en 1973 amb aquesta cinta que ja te totes les característiques de la seva filmografia.

Com en tota la seva carrera, De Palma homenatja i segueix a Alfred Hitchcock; aquí compta fins i tot amb la banda sonora de Bernard Herman, el compositor del mestre.

La pel·lícula s’ estructura a partir del correlat de “La ventana indiscreta”; algú que mira per la finestra, contempla un crim i ningú es creu la seva veritat. Grace és una espectadora, un subjecte passiu que esguarda l’ acció però que és incapaç d’ intervenir i canviar-la.

El tema de la mirada és bàsic en tota la narració; ja en l’ inici, Lisle, un concursant televisiu mira pel marc d’una porta a una noia falsament cega que es despulla, però quan l’ acció avança el noi se’n va, no vol endevinar qui és en realitat Danielle. Per la seva banda aquesta és falsament cega, no vol observar en el seu interior, prefereix tancar es ulls i enganyar-se a si mateixa.

El segon referent hitchcocknià és “Vertigo”, amb el tema bàsic del doble. Danielle i Dominique han estat unides com germanes siameses però tenen personalitats diferents, Danielle és dolça i tendra, Dominique és maniàtica i variable. En definitiva, són la mateixa persona que arrela diverses maneres de ser, diverses psicologies. Quan Dominique mor, Danielle usurpa la seva personalitat neuròtica, es torna violenta i accedeix a rampells de violència brutal.

El tercer referent, més lleu, és “Psicosis”, quan Danielle mata sense misericòrdia a Lisle amb un ganivet i contemplem l’ ombra de la dona que apunyala una i altra vegada a la víctima.

Per últim De Palma no deixa de racó la vessant psicoanalítica d’ Hitchcock que es mostra en films com “Recuerda”. Aquí també el doctor, Emil, indueix hipnòticament a Grace, que es veu posseïda de malsons, contemplem com en el somni, la germana siamesa de Danielle, en aquest cas Grace, és separada a cops de destral pel doctor, que vol assolir un únic objecte de desig.

El tema de la identitat és doncs cabdal en el relat, qui és Danielle?, la tímida i delicada amant, o l’ assassina brutal?, doble personalitat, doble imatge, mirades repetides.

 

 

VÉRTIGO

 

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: James Stewart

              Kim Novak

Any: 1958

Títol original: Vértigo

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens.

Subgènere: Cine i psicoanàlisi

 

ARGUMENT

John Ferguson (James Stewart) és un detectiu que perseguint a un criminal queda penjat en el buit, el company que el vol salvar cau mor.

John pateix a partir d’ ara, acrofòbia, vertigen a les altures i decideix dimitir de la policia.

Tot i retirat, un amic li demana que segueixi a Madeleine Elster (Kim Novak), la seva dona, que en alguns moments perd el sentit de la realitat i deixa de ser ella mateixa com si estigués posseïda.

John la segueix i comprova conductes estranyes en la noia , com posar flors sobre la tomba d’ una tal Carlota Valdés, morta en el segle XIX i contemplar el quadre d’ aquesta Carlota en la pinacoteca o inscriure’s en un hotel amb aquest nom.

El detectiu continua investigant, un llibreter especialitzat en la història de San Francisco li explica que Carlota Valdés es va casar, va tenir una filla, després va ser abandonada pel marit, per acabar embogint i suïcidant-se.

L’ amic del detectiu creu que Carlota ha tornat d’ entre els morts per posseir a la seva dona i li confirma que Carlota Valdés va ser la besàvia de Madeleine.

Un dia que l’ espia, John contempla com la dona es llença a la badia. El detectiu corre a salvar-la i l’ allotja a casa seva.

L’ home acompanya a Madeleine , intenta indagar sobre ella i acaba enamorant-se. Madeleine li explica que te malsons, una tomba que l’ espera, una torre, una església, un jardí, somnis que semblen portar-la a la bogeria.

El detectiu associa allò que li explica la noia amb una antiga missió espanyola i la porta a l’ indret perquè pugui destruir el somni. Allà Madeleine sembla retrobar els records d’una vida passada, els records de la besàvia.

Madeleine puja a dalt de la torre de l’ església, com en el somni. John la segueix, maldestrament, afectat pel vertigen i sols pot veure un cos que cau al buit.

La justícia declara que Madeleine es va suïcidar en un rampell de bogeria. John, afectat pels fets, s’ acusa del que ha passat, es creu culpable i te que ser ingressat en una casa de salut. Al cap d’ un temps l’ home ja recuperat surt de l’ hospital.

Un dia veu o creu veure a una dona idèntica a Madeleine. La segueix, es diu Judy Barton, queda per sopar amb ella.

En realitat ens assabentem que es tracta de Madeleine. Tot va partir d’ un pla del marit per lliurar-se de la dona. Madeleine se li assemblava i la va contractar per suplantar-la. John va ser en realitat la víctima d’una conxorxa.

Quan va arribar a dalt del campanar el marit llançà dalt a baix a la dona, John que pel seu vertigen no hi podia arribar, la va veure caure i  cregué que era Madeleine i declarà com si és estat un suïcidi.

John comença a sortir amb la suposada Judy però li vol canviar el color del cabell, els vestits, la vol convertir en Madeleine i a la fi la transforma en la dona que vol. Ella és l’ altra.

Un dia quan John invita a Judy a sopar, aquesta porta un medalló, el que estava en el quadre de Carlota en el museu.

John acompanya a Judy en el cotxe fins la Misión de San Juan. Allà  obliga  a la noia a pujar les escales cap el campanar, descobreix la veritat i l’ obliga a confessar. Tot va ser una trampa.

Ell va ser el testimoni prefabricat, la coartada del marit per sortir sense culpa de l’ assassinat.

Després, ella també va ser abandonada. John li diu que ja és tard, que la dona que va estimar ja no pot tornar. És llavors quan una ombra apareix en el campanar, és una monja, la noia ,espantada ,fa un moviment brusc i cau, matant-se.

 

 

COMENTARI

Hitchcock juga diverses cartes en l pel·lícula i ens acaba deixant com veritat un joc racional d’ enganys però més enllà ens fa caure en diverses trampes que poden ser diverses pel·lícules o explicacions al que passa.

L’ alternativa fantàstica: Madeleine torna d’ entre els morts.

L’ alternativa psicològica: La segona dona és l’ altra, en realitat sols existeix en la imaginació trastocada del protagonista

L’ alternativa de l’ atzar: La segona dona s’ assembla a la primera per un fet casual.

Hitchcock juga constantment amb el món freudià, les imatges dels somnis, tant de John com de Madeleine tenen significats lligats al psicoanàlisi i a les seves experiències del passat.

Desentranyar-los és trobar una clau de la veritat i superar les pròpies pors. A més les imatges dels somnis reflectides en cercles s’ acosten a la connexió amb el surrealisme. Així Madeleine te una dualitat de personalitats.

És Madeleine identificada amb Carlota, la seva besàvia.

És Madeleine substituta de la dona de l’ assassí.

És Madeleine convertida en Judy.

La pel·lícula s’ estructura en la recerca de l’ identitat, tant de John, que sols pot lliurar-se del seu vertigen i per tant del passat, tornant al passat, assumint-lo, i trencant amb les seves pors.

La identitat de Madeleine-Judy està confosa en la seva dualitat. Així John, quan per fi descobreix que es troba davant la mateixa persona, la rebutja i reclama la primigènia, entenem que ara tracta amb una còpia, una falsificació, un engany de la dona que va estimar. John reivindica l’ original i no el doble.

També aflora el sentiment de culpa. John entén que per la seva malaltia mental, no va fer tot el possible per salvar a Madeleine i vol tenir una segona oportunitat redemptora amb Judy.

Ens trobem, doncs, davant una obra mestra del suspens, bàsicament per les múltiples interpretacions que convoca i per la seva complexitat.

 

 

 

TAL COMO ERAMOS

 

 

Director: Sydney Pollack

Actors.: Robert Redford

               Barbra Streisand

               Bradford Dillman

               Viveca Lindfords

Any: 1973

Títol original: The way we were

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine Polític

Subgènere: Comèdia romàntica

 

ARGUMENT

Katie Morowsky (Barbra Streisand) és a finals dels anys trenta del segle XX, una jove universitària i activista política, pertany a la Lliga Comunista i sedueix amb els seus discursos pacifistes i amb les seves arengues sobre la necessitat d’ajudar als republicans contra Franco en la guerra civil espanyola.

Hubbell Gardiner (Robert Redford) és un noi amb qui fa amistat, el xicot destaca com incipient novel·lista i li retreu a Katie que es prengui la vida massa seriosament i que li manqui sentit de l’ humor.

Al cap dels anys, en 1944, Katie treballa en la radio i la segona guerra mundial està a les acaballes; en una festa de societat es troba a Hubbell, aquest és oficial de la marina americana i Katie el porta a casa seva, la parella consuma la relació i surten plegats. Hubbell ha escrit una novel.la i comença a tenir èxit però el món de les idees continua interposant-se entre els dos; la mala relació de Katie amb els amics del noi, convencionals, reaccionaris i acrítics, fa que se separin.

A principis dels anys cinquanta, Katie i Hubbell es retroben, viuen plegats i marxen cap a Hollywood, on Hubbell exerceix de guionista cinematogràfic però estem en l’ època de la caça de bruixes, els efectes de la censura es deixen sentir i l’ escriptor te que retallar el seu guió davant les protestes de Katie.

La noia viu com un peix fora de l’ aigua en els sumptuosos salons d’ Hollywood i quan sap que està embarassada li demana a Hubbell que estigui al seu costat fins a tenir la criatura però que després se separin.

Al cap dels anys, Katie està al carrer, repartint pamflets contra la bomba A i casualment es troba amb Hubbell, els dos han refet la seva vida i s’han casat, Hubbell escriu guions per la televisió, Katie continua amb el seu activisme però res podrà ser ja com abans.

 

 

COMENTARI

Sidney Pollack és un dels directors que exerceix de consciència del sistema polític americà, se’l pot ubicar al costat de Lumet, Ritt o Frankenheimer en el grup d’ autors crítics amb el sistema de valors americà.

Aquesta és una pel·lícula testimoni de tot allò que ha mogut a l’ esquerra americana durant vint i cinc anys, la guerra civil espanyola, la lluita contra el nazisme, la caça de bruixes i el pacifisme. Però el context polític emmarca una relació entre dues persones equidistants, Katie una dona rebel, amb forts vincles socials, una lluitadora per la llibertat i per l’ esdevenir col·lectiu i Hubbell, un brillant escriptor, més interessat en la seva carrera professional que en canviar el món, atractiu i individualista.

Pollock juga amb el contrast entre dos personatges diferents que s’ estimen però que tenen interessos diversos, separats pel món de les idees. A través de Katie contemplem l’ univers de l’ esquerra reivindicativa i al seu costat l’ acriticisme i la submissió d’ aquells que tan sols estan interessats per l’ èxit i els diners.

Pollock no aprofundeix en l’ esquema polític i es dedica a mostrar les anades i vingudes d’una parella que intenta viure un amor de joventut per sobre la política però a la que aquesta acaba separant.  El to nostàlgic i la certesa del pas del temps conflueixen en un final marcat pel retrobament dels protagonistes, cadascun amb una nova vida damunt seu, però encara fidels a la seva manera de ser i pensar.

La cançó del film , “Memory” interpretada per Barbra Streisand, agita aquest to romàntic, es converteix en una balada clàssica de la historia del cine i guanya dos oscars en 1974 a la millor banda sonora i a la millor cançó.

Cal dir que el text de les escenes en que la protagonista es refereix a Franco en l’ inici del film, van ser censurades en Espanya en la seva estrena en 1974.

 

EL VIENTO

                          

 

Director: Victor Sjostrom

Actors: Lillian Gish

               Lars Hanson

               Montagu Love

Any: 1928

Títol original: The wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Una noia, Letty (Lillian Gish) viatja en un tren i deixa Virginia per anar a viure al ranxo del seu cosí en Texas. En el recorregut trava relació amb un home, Roddy Wirt (Montagu Love), un viatjant, i aquest li explica que la terra cap a on va, te una especial peculiaritat: el vent, que no deixa de bufar dia i nit i que embogeix a la gent.

Quan arriba a destí és rebuda per Beverly, el cosí, i la seva dona Cora, que ràpidament comença a sentir-se gelosa.

La noia ha arribat a un lloc terrible i abandonat.

Letty és assetjada tant per les forces de la natura com per l’ odi que sent Cora cap a ella. Com Roddy ha vingut a interessar-se per la noia, decideix marxar amb ell però l’ home li anuncia que esta casat.

Letty esta sola, desvalguda i sense diners i accepta la proposta d’ un pretendent del poble, Lige (Lars Hanson) per casar-se amb ella però Letty no estima a Lige, el matrimoni ni es consuma ni funciona.

Un dia, porten al ranxo un home malferit que ha patit un accident, es tracta de Roddy que es queda en la casa per recuperar-se i en tant intenta seduir de nou a Letty. És també el moment en que comença a bufar el vent del nord, el més fort i temible.

Els homes surten a controlar el bestiar mentre el vent encercla la casa, trenca el vidres, embogeix persones i animals. En mig del fragor apareix Roddy que assetja a la noia, aquesta surt espaordida, el vent l’ arrastra, torna a la casa, es desmaia i es queda sola amb l’ home, que la viola.

Després de la turmenta ve la calma. Roddy pretén que Letty fugi amb ell, la dona agafa una pistola i quan ell li vol prendre, l’ arma es dispara i el mata.

Arriba el marit i Letty li confessa el crim però el vent i la sorra han enterrat el cadàver, el mort ha desaparegut sepultat. Letty comprèn que estima a Lige, que es quedarà a viuré amb ell i que cercaran el futur plegats.

 

 

COMENTARI

Sjostrom roda en 1928 una pel·lícula plena de força, considerada un dels gran títols del cine mut i de la història del cinema en general.

El director narra un relat en que el vent, la sorra i els elements desfermats de la natura són els protagonistes i s’ imposen sobre les accions i les voluntats humanes.

El vent contorba les ments, entra en la vida de les persones per destruir-les, per embogir-les.

Sjostrom explica la història d’una dona que intenta cercar una nova vida però que es veu abocada al drama, expulsada per l’ esposa del seu cosí, gelosa. Enganyada pels homes, sense recursos econòmics, casada sense amor, violada pel obscur personatge que la importuna, desvalguda i sola.

Podem contemplar sense gaire esforç, el paral·lelisme entre aquesta natura que empenta sense concessió i la vida de la dona, plena de patiments. El vent de la desesperació, el vent de les baixes passions, el vent com a símbol d’un altre vent moral que empeny a Letty a la dissort. La narració evoluciona cap a un univers al·lucinat on la conjunció dels elements amb l’ infortuni de la protagonista porten al malson, a una barreja d’ emocions primàries i sentiments propers a la bogeria amb el vent que no cessa i la sorra que s’ espargeix per arreu.

Aquest vent hostil també pot portar a la felicitat. La dona mata al seu violador però el vent i la sorra enterren el seu cos i el fan desaparèixer per sempre, el vent sepulta el passat i la porta de la casa , oberta amb Letty en el llindar, és el símbol que porta al futur.

Letty s’ enfronta al vent quan diu: “No tinc por al vent, no tinc por a res”, s’ enfronta, doncs, a les seves pors i les venç.

Sjostrom tracta al vent, omnipresent, com si tingués vida pròpia. Contemplem les imatges superposades de la narració amb el fantasma del cavall salvatge que viu en els núvols.

El director dibuixa un drama tremebund, ple d’ intensitat dramàtica i de força èpica, en el que la protagonista aconsegueix sobreviure i adaptar-se en un mitja hostil.

La pel·lícula esta basada en la novel.la de Dorothy Scarborough en la que l’ heroïna acaba vagarejant, embogida, pel desert, dominada pel vent.

Hollywood i la productora van preferir un final feliç, tot i que la coherència interna de la narració es resenteix.