TIMBUKTU

Timbuktu-179154960-large

 

Director: Abderrahmane Sissako

Actors: Ibrahim Ahmed

             Abel Jafri

             Toulou Kiki

Any: 2014

Nacionalitat : Mauritània

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

La ciutat de Tombuctú ,en Mali, és presa pels yihadistes, la seva perspectiva integrista de la religió i les costums porta a canvis socials importants.

Kidane (Ibrahim Ahmed) és pastor i viu en les afores de la població amb la seva dona Satima (Toulou Kiki), la seva filla Toya i un nen pastor.

Un dia Amadou, un pescador, mata a una de les vaques de Kidane, doncs aquesta ha trencat les xarxes de pesca, Kidane li demana explicacions, els dos homes lluiten i la pistola del pastor es dispara i mata a Amadou.

Mentre, els nouvinguts van imposant els seus conceptes radicals de la moral i de la religió, Kidane és apressat, jutjat i condemnat a mort; quan Satima arriba i es llença en els seus braços és executada amb el seu marit.

 

 Timbuktu

 COMENTARI

   El cine del tercer món, manté una sintaxi allunyada d’ occident; lentitud, observació, poesia, deixar en mans de l’ espectador el judici de les imatges….són alguns dels elements que fan gran aquesta pel·lícula.

El film desenvolupa l’arribada dels integristes yihadistes a la població de Tombuctú en el 2012, una terra de pas i d’ acollida ancestral; de cop tot allò que és consuetudinari i quotidià és transforma i resta prohibit, el futbol, la música, la xerrada a la porta de casa, la llibertat de ser i estar i tot és substituït per l’ entrega a la pregaria i la religió.

Tot està en mans de la sharia, de la llei, del profeta i aquell que conculca les interpretacions ortodoxes pateix un camí d’ espines.

La pel·lícula, a l’ inrevés que proposaria el “mainstream” d’ Hollywood, no ens mostra als nouvinguts com malvats execrables, no hi ha en ells gestos malcarats ni violència, és tracta simplement de la imposició d’un ordre tirànic, això és patent, no fa falta un registre exagerat per advertir-ho.

El film es recrea en algunes escenes de gran bellesa, quan els yihadistes prohibeixen el futbol i els nois hi juguen sense pilota, fantasmal penalti, interromput pel pas d’un ase.

Un altre gran moment és quan la noia que canta és condemnada a patir vuitanta cops de fuet però mentre és apallissada no deixa de taral·lejar, o la lapidació, interrompuda per la imatge d’un home en transit religiós, una bona el·lipsi que ens condueix a contemplar les víctimes ja mortes, o el pas de Kidane pel riu, en un pla   general, després d’haver matat als pescador.

La gasela inicia i tanca la filmació, és un símbol evident d’ el desvaliment concret de la filla de Kidane i Satima, ara orfe, com també de tot un poble en general.

La pel·lícula filma històries paral·leles; la dona a la que imposen portar guants malgrat tingui que manipular i vendre peix o la noia que es casada contra la seva voluntat amb un milicià yihadista.

El to de la cinta és d’un discórrer tranquil, accentuat encara més per la perversitat de l’ ocupant, la seva ingerència en la vida quotidiana, la imposició, la prohibició, la incapacitat de debat, doncs tot està escrit en la llei i és la voluntat d’ Ala i sols es tracta d’ aplicar-ho amb rigor i justícia, la seva justícia.

Fora de qualsevol subjectivisme o manipulació, la pel·lícula significa un discurs punyent contra la tirania yihadista.