HIROSHIMA MON AMOUR

Hiroshima_mon_amour-915742795-large

Director: Alain Resnais

Actors: Emmanuelle Riva

             Eiji Okada

Any: 1959

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor(Nouvelle vague)

 

ARGUMENT

     En Hiroshima dos amants jeuen al llit, ella (Emmanuelle Riva) és francesa, ell (Eiji Okada) és japonès; la dona ha vingut ha rodar un film, es actriu. La família d’ ell va patir els efectes de la bomba atòmica mentre l’ home estava en la guerra.

Els amants s’ estimen, reflexionen sobre el que va passar en la ciutat però la relació és fugaç, la dona te que marxar cap a Paris al dia següent, ell es quedarà.

La gent es manifesta contra les seqüeles de la bomba i mentrestant els amants es tornen a citar, els dos estan casats i són feliços amb les seves parelles, tornen a jeure plegats.

Un flash back ens introdueix en les antigues relacions de la dona; quan la guerra, en la petites localitat de Nevers on vivia, el seu amant va ser un jove alemany i el van matar, ella va ser estigmatitzada per aquesta causa.

Els amants tenen setze hores fins que surti l’ avió i es dediquen a rememorar al voltant de les seves vides, el passat s’ entrellaça amb el present.

Ell li demana a la dona que es quedi, ella se’n va. En una última escena, ella pretén que ja ha oblidat a l’ home, ell sempre tindrà un nom, Hiroshima, ella sempre tindrà un nom, Nevers.

hIROSHIMA

COMENTARI

     Alain Resnais debuta com a director amb aquest film, en realitat “Hiroshima mon amour” i “Los cuatrocientos golpes” de François Truffaut s’ exhibeixen en Cannes en el mateix anys 1959 i signifiquen el tret de sortida d’ allò anomenat “nouvelle vague”.

Els directors volen deixar una empremta d’ autor, que la càmera escrigui la història, que es mostri la realitat despullada, sense additaments.

Resnais trenca el ritme narratiu per , a través de flash backs, integrar-se al voltant dels records, la memòria , els somnis dels protagonistes i les premonicions de la presència de l’ altre en fets del passat. La realitat del món preterit els conforma i els defineix en el moment present.

Més enllà d’ aquest joc metalingüístic, el muntatge és protagonista i Resnais planteja una història d’ amor “fou”, dos desconeguts es troben a Hiroshima, s’ agraden, se’n van al llit, però la dona te que marxar d’ immediat a Paris.

Resnais ens mostra a través dels seus personatges, el sentiment de fugacitat, la fragilitat de les relacions humanes, el temps que s’ escapa, la força de l’ amor avui, la força de l’ oblit demà.

El director expressa un punt de vista circular, de jove la dona es va enamorar d’ un alemany, d’ un enemic al que maten, l’ amor impossible es torna a donar catorze anys després , igual que el primer.

Els personatges no tenen noms però es citen en el record per la denominació de les seves ciutats, ella és Nevers, allà on vivia quan era lliure, quan no era ningú, quan es va enamorar per primera vegada, allà on va tenir vint anys; ells és Hiroshima, un símbol de caiguda i destrucció, com ho és el punt final de la relació.

Resnais inicia el film mostrant els cossos entortolligats dels amants, la pell, la suor i sense solució de continuïtat ho superposa amb l’ horror de la bomba, dos mils morts, vuitanta mil ferits, la pell que cau, un ull sense pupil·la, els cossos cremats, homes amb risc de ser estèrils, dones amb problemes de malformacions pels seus fills.

Resnais reclama la memòria, els amants també pensen com d’ insuportable serà l’ oblit, com és possible estar amb algú a qui potser no es tornarà a veure mai més.

El director francès basa el relat en el guió i els diàlegs de Marguerite Duràs, diàlegs vius, penetrants, plens de retòrica i un punt intel·lectuals i poètics.

Nevers com Hiroshima, totes les histories d’ amor ho són també de pèrdua, desamor i destrucció.

 

AMAR,BEBER, CANTAR

Amar_beber_y_cantar-785366352-large

Director: Alain Resnais

Actors: Sabine Azèma

             André Dussolier

               Sabrine Kiberlain

             Hippolyte Girardot

             Michel Vuillermoz

             Caroline Shiol

Any: 2014

Títol original: Aimer, boire et chanter

Nacionalitat: França

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

La història es projecta sobre tres parelles: Kathryn (Sabine Azèma) està casada amb Colin (Hippolyte Girardot), un metge, Tamara (Caroline Shiol) és la dona de Jack (Michel Vuillermoz) i tenen una filla, Tilly; Mònica (Sandrine Kiberlain) s’ha ajuntat amb Simeon (André Dussolier), un agricultor.

Colin anuncia que George, un bon amic de tots ,pateix una greu malaltia i que li resten pocs mesos de vida.

George és una icona per al grup, un home amable, seductor i divertit; ha estat marit de Mónica i amant de Kathryn i Tamara li te un especial afecte. George els hi fa una oferta a cadascuna de les tres dones, que vagin a passar una setmana de vacances amb ell a Tenerife.

Les tres es creuen l’ única escollida i es plantegen la possibilitat de viure una aventura fora de la rutinària vida matrimonial, així que es disposen a fer palesa l’ experiència.

Finalment el requeriment dels marits o companys, les fa recapitular i es queden a casa. George se’n va a Tenerife amb Tilly, la filla menor de Tamara i Jack però practicant submarinisme en la illa, mor.

AMAR

COMENTARI

Resnais inicia la seva carrera adscrit a la nouvelle vague, “El año pasado en Marienbad” és un del símbols del cine experimental, “Hiroshima mon amour” és un profunda reflexió sobre les relacions amoroses.

Amb el pas del temps, Resnais es fa lleuger, sense abandonar la intensitat i la transcendència però els seus films, com aquest, estan transitats per l’ esperit de la comèdia i la diversió.

“Amar beber, cantar” és la última pel·lícula de Resnais, presentada pel director en el festival de Berlin en el 2014, un mes abans de la seva mort, és per tant el seu testament fílmic.

La cinta s’ inicia amb un pla fix en el qual dos actors reciten el seu paper, un s’ equivoca i torna a començar, en tot el relat, els protagonistes apareixen i desapareixen darrera uns cortinatges, Resnais barreja el món real, les vicissituds dels personatges, amb el món de ficció, una obra teatral que assagen.

Per Resnais tot és representació, allò real es confon amb allò virtual, la comèdia de la vida. Darrera d’ aquest context, Resnais utilitza a un personatge que mai apareix en pantalla com a mèdium per desencadenar l’ acció, la crisi i el retrobament de les parelles.

Tres cònjuges s’ assabenten que a un amic proper, li resten pocs mesos de vida, les dones han tingut relacions amb ell i les propostes que reben del desnonat fa que qüestionen els seu matrimoni ple de luxe, rutina i avorriment.

Elles són dones madures i George és l’ estímul que necessiten, el plaer, la diversió i el desig, però en realitat tot és un joc que aconsegueix mobilitzar els sentiments perduts i amagats dels marits; aquests contemplen la possibilitat de perdre les dones que tenen al costat i també la seva estabilitat sentimental i personal , retornen a elles amb desfici i els hi demostren que encara les estimen.

Resnais llença un esquer que porta a la crisi però de la crisi se’n surt més reconfortat i alleugerit.

El director francès sembla en molts moments més pròxim al cine d’ Eric Rohmer, acció teatralitzada, diàlegs constants, foses en negre que porten a noves escenes….

Resnais filma una comèdia amena i intel·ligent, una reflexió sobre la recuperació del desig de viure en l’ edat madura, sobre la infidelitat i sobre el dubte de si aprofitar els últims anys vivint amb disbauxa o mantenint-se fidel a l’ ordre i l’ estabilitat del matrimoni, en tant l’ aler de la mort i la malaltia sobrevola l’ escenari.