CON LA MUERTE EN LOS TALONES

 Director: Alfred Hitchcock

Actors: Cary Grant

              James Mason

              Eva Marie Saint

              Martin Landau

Any: 1959

Nacionalitat: USA

Títol original: North by northwest

Gènere: Espies

Subgènere: Guerra freda

 

ARGUMENT

Roger Thornhill (Cary Grant) és un executiu de publicitat. Quan va a un hotel per parlar am uns clients es confós amb George Kaplan, un agent d’ espionatge americà i segrestat pels membres d’ una agència secreta, contraria als interessos  americans i dirigida per Philip Vandamm(James Mason)

Arribats a una casa, no els pot convèncer de l’ error, l’ emborratxen i intenten estavellar-lo amb un cotxe contra els penya-segats.

Roger pot dominar el vehicle i acaba en mans de la policia que no creu la seva versió. Com la mansió on l’ han portat és d’ un tal Towsend, un membre de les Nacions Unides, Roger va fins la seu d’ aquest organisme per desxifrar qui és però quan s’ entrevista amb l’ home, algú li llança un punyal i el mata. Tothom creu que Roger és l’ assassí.

Roger escapa de la policia intentant indagar qui és Kaplan, viatja en tren fins on pensa està allotjat l’ espia però el tal agent no existeix, és tan sol un reclam que han col·locat els serveis d’ intel·ligència per confondre els enemics i deixar lliure al verdader agent, perquè l’ estratègia continuï sent creïble abandonen a Thornbill a la seva sort.

En el tren Roger coneix a Eve Keller (Eva Marie Saint), una atractiva dona que l’ oculta de la persecució policial i amb qui passa la nit en el vagó.

Arribats a destí, Eve li facilita una cita amb Kaplan que serà en un lloc solitari en mig del desert. Allà no apareix cap espia sinó una avioneta que persegueix a l’ home fins que s’ estavella contra un camió de benzina.

Roger comprèn que Eve forma part de l’ equip de Vandamm i que l’ objectiu continua sent eliminar-lo. Després de retreure-li a Eve la seva conducta, la segueix fins a una subhasta d’ art on es reuneix amb Vandamm. Roger es deixa capturar per la policia per evitar l’ assetjament dels espies.

Es llavors quan la policia li confessa que Eve en realitat és un agent doble i que col·labora amb els serveis secrets americans però que la seva conducta està resultant sospitosa.

Així arriba a una nova cita amb la noia al voltant del Mont Rushmore, allà Roger discuteix amb Eve i aquesta li engega dos trets, simulant que el mata però les bales són de fogueig.

Quan Vandamm te previst fugir amb Eve i els documents secrets que ha pogut microfilmar, un col·laborador comprova que la pistola d’ Eve era falsa i li explica a Vandamm. Els dos homes decideixen eliminar-la, llançant-la dalt a baix de l’ avió però Roger arriba a la casa i es pot comunicar amb Eve per explicar-li la intenció dels malvats.

Roger i Eve escapen per entre les imatges de roca del Mont Rushmore. Quan es troben en una situació desesperada, a punt de despenyar-se, arriba la policia i els salva.

La pel·lícula tanca amb una brillant el·lipsi, mostrant un tren on van els amants, entrant en un túnel.

 

COMENTARI

Hitchcock roda en 1959 aquesta pel·lícula d’ espies emmarcada en el context de la guerra freda.

Com en altres films de l’ autor, el protagonista juga el rol de fals culpable, és acusat i perseguit per un crim que no ha comés, tant per la policia per detenir-lo com per una banda criminal que el vol eliminar, confonent-lo amb un home que no existeix.

Hitchcock juga al voltant de la identitat dels seus personatges. Roger és un publicista que pot ser un espia, Eva és una fragorosa amant i també una perillosa espia, Kaplan és un agent secret que és ningú. Ja com en altres films del mestre, “Vértigo”, “Psicosis”, aquest és un tema principal de la pel·lícula

Res és el que sembla. Hitchcock incorpora a la intriga un dels arguments favorits del seu cine, l’ home corrent i innocent implicat en un joc que li és aliè però del que ha de sortir-ne indemne per conservar la vida. L’ ordre quotidià trontolla, algú normal es torna indefens, petit, insegur i perdut davant una trama criminal que el depassa, forces alienes al seu esdevenir  el superen. L’ anti heroi es torna heroi a la força, l’ atzar governa la vida.

D’ alguna manera hi contemplem la mà de Hitchcock convertit en Kafka o a l’ inrevés. Roger és K, un ciutadà que cau en un parany del que sembla impossible sortir-ne.

Les tombarelles argumentals conten amb alguns dels moments més reeixits del cine d’ Hitchcock, la sensacional lluita de l’ avió contra l’ home. El descens dels dos protagonistes pel Mont Rushmore perseguits pels dolents sobre els mateixos nassos de Theodor Rooswelt. Sempre allò gran i potent contra algú empetitit i sol.

 

 

REBECA

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: Joan Fontaine

              Lawrence Oliver

              Judith Anderson

             George Sanders

Any: 1940

Títol original: Rebecca

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

Una veu de dona recorda que va arribar a una mansió senyorial: Manderley. Ara és un casalot desolat. Sentim la seva paraula en tant la càmera recorre els camins desmanegats i els jardins que porten a la casa.

Els records es transformen en imatges.

Un home està al costat d’ un precipici en Montecarlo, una dona el veu i creient que es pensa llançar al buit, l’ adverteix.

Més tard en un luxós hotel, la dona (Joan Fontaine), està allotjada com a noia de companyia de la senyora Van Hopper  i es retroba amb l’ home del penya-segat. Es tracta de Maxim de Winter (Lawrence Oliver).

La senyora Van Hopper li explica que Maxim encara no s’ ha refet de la mort de la seva dona, Rebeca, a qui adorava i que va morir ofegada quan el vaixell en que viatjava va bolcar.

Al dia següent, Maxim coincideix de nou amb la noia i la invita a dinar, simpatitzen i comencen a sortir. La noia s’ enamora de Maxim i es corresposta.

Quan Missis Van Hopper decideix tornar a Nova York, la noia  te que seguir-la, Maxim li proposa que es casi amb ell , l’ acompanyi a viure a Manderley, la seva casa, ella accepta.

La parella es casa i marxen cap a la mansió. Manderley és un casalot magnificent, ple de servidors i dirigit per Missis Danvers (Judith Anderson), la governanta , una dona enigmàtica, seca i freda que porta molts anys en la casa i que se sentia especialment unida a l’ antiga mestressa.

En el casalot hi ha una habitació en l’ ala oest, és la millor de la casa i ara no s’ utilitza, era l’ habitació de Rebeca.

Missis De Winter observa com tot Manderley està marcat per la presència espectral de l’ antiga senyora De Winter, les seves costums imperen, l’ ànima de Rebeca domina la casa.

La noia viu assetjada per les comparacions amb Rebeca, a qui tothom considerava una dona molt bella i de gran caràcter, la casa se li ve a sobre i la relació amb Maxim comença a deteriorar-se.

Un dia Missis De Winter creu veure una finestra que es tanca en l’ ala Oest, la que pertanyia a Rebeca. Quan va a visitar l’ habitació, Missis Danvers li mostra la roba i els records de la dona morta que tan captiven a la governanta .Missis Danvers no pot suportar la presència de la noia, entén que ha vingut a ocupar el lloc de Rebeca i la incita a marxar, plena de gelosia.

En això hi ha hagut un accident en el mar i troben l’ embarcació en la que va naufragar Rebeca i el seu cadàver. L’ ombra de Rebeca s’ interposa de nou entre la parella i els separa.

Ara és Maxim qui es confessa a la seva dona i  li explica que mai va estimar a Rebeca, sinó que l’ odiava. Mai van ser feliços i ella era una dona insensible a l’ amor i la tendresa.

Tot el matrimoni va ser un muntatge, una aparença per mantenir l’ honor de la família. Rebeca tenia un amant, Jack Favell (George Sanders), els dos es reunien en una cabanya al costat del mar. Rebeca va quedar embarassada de l’ home i desafià a Maxim, dient-li que tindria un fill de Favell que seria l’ hereter de Manderley.

El resultat final de la vida de Rebeca va ser el  suicidi.

Maxim torna a Manderley i troba que la senyora Dambers ho ha cremat tot, vol destruir la casa abans de veure feliços a Max i la seva dona.

La senyora Dambers, fidel al record de Rebeca es tanca en les seves habitacions. El foc la consumeix, així com a tots els estris de la morta. Ara Rebeca, ha mort també en esperit, ha desaparegut la seva ombra.

Maxim i la seva dona marxen de Manderley cercant la felicitat.

 

COMENTARI

Hitchcock utilitza la novel·la del mateix nom  de Daphne de Maurier. El relat tracta de l’ amor entre una dona tímida, apocada i ingènua i un home de món, que guarda un secret.

La dona es veu desplaçada en un món que no li pertany, un món tancat i fosc en el que mana la senyora Dambers, la governanta, que admira a l’ antiga mestressa de la casa i que gelosa i insatisfeta, és incapaç de contemplar la felicitat de la nova propietària amb el vidu de Rebeca.

El relat es podria veure com una variant de la ventafocs, una noia humil accedeix al príncep blau i la governanta assumeix aquí el paper de la madrastra original, la dona maligna que sols vol posar entrebancs en el camí de l’ heroïna virtuosa.

Rebeca és una presència latent, sobreviu en l’ esperit de la casa, que encara conserva les seves pertinences, la seva ombra domina Manderley impedint la felicitat als nous amants.

El record del passat domina sobre el present. La presència inquietant de la governanta, exerceix un jou sobre Missis De Winter, que se sent qüestionada, menyspreada i assetjada per no ser qui volen que sigui.

Quan Manderley crema, crema el cos malvat de la senyora Dambers però també l’ ànima de Rebeca, la seva presència etèria arriba al seu final.

Curiosament la gran protagonista del film és un personatge que no apareix en cap escena, la seva personalitat, és tan forta i transcendeix tant, que el director es nega a donar-li nom a la nou vinguda, que apareix  en totes les escenes, una heroïna tan turmentada com innominada.

Hitchcock roda un relat gòtic i a la seva vegada romàntic, en l’ inici del film una veu en off parla i la càmera s’ aproxima a les runes de Manderley, aquest és un espai inaccessible allò que desitges però que te una part fosca, allò que enamora però pot ser terrible, l’ abisme com una cosa atraient.

L’ inici de la pel·lícula amb la veu en off que recita : Ahir vaig somiar que tornava a Manderley” i la veu que acaba : “mai més podrem tornar a Manderley” queda com tot un símbol de l’ arribada o la fugida d’ aquells llocs, que marquen la vida negativament, Manderley significa un espai inquietant i tenebrós més enllà d’ allò físic.

Un altre tema que apareix en la cinta és el de les relacions de poder, la noia senzilla que s’ enamora del milionari, el desclassament i la dificultat per ser acceptada; la majordoma és la rival, la que domina l’ espai físic i moral, la que dona el vistiplau i l’ acceptació o la que ho  nega, des de la seva posició de subalterna és l’ ama en canvi, la nouvinguda des del seu paper suposadament privilegiat, és l’ esclava.

Hitchcock va guanyar amb aquesta pel·lícula l’ únic oscar de la seva carrera, tot i que el productor David O’ Selnik l’ obligà a canviar el guió en diverses ocasions i no va sentir mai la pel·lícula com a seva.

THE LODGER (EL ENEMIGO DE LAS RUBIAS)

El_enemigo_de_las_rubias-508721270-large

 Director: Alfred Hitchcock

Actors: Ivor Novello

             June

             Marie Ault

             Malcom Keen

Any: 1927

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Suspens

 

ARGUMENT

   En Londres s’ estan produint diversos assassinats sense resolució. L’ assassí ha matat ja ha set dones, actua sobre noies roses ,ho fa sempre en dimarts i deixa una empremta, un triangle, i una firma: el venjador.

La senyora Bunting (Marie Ault) regenta una pensió, viu amb el seu marit i la seva filla, Daisy (June), una noia rossa, que te com a promès a Joe (Malcom Keen), un policia, justament l’ home encarregat de resoldre els crims.

A l’ hotel hi arriba un home misteriós i enigmàtic, Un hoste (Ivor Novello), la seva presencia no passa inadvertida a Daisy que inicia un cert coqueteig, que acaba en un idil·li davant l’ enuig de John.

Quan es produeix un nou crim d’una altra noia rossa, l’ hoste ha sortit de la pensió un temps abans a corre cuita. John sospita d’ ell i pensa que pot ser l’ assassí.

John reclama una ordre judicial i revisa l’ habitació del nouvingut, en ella hi troba una pistola, retalls de diaris on es comenten els crims i un anagrama triangular com el que ha triat l’ assassí.

John deté a l’ home i l’ acusa del delicte però aquest aconsegueix escapar i trobar-se clandestinament amb Daisy; la policia li va al darrera i l’ hoste és perseguit per una turba disposada a linxar-lo. Atrapat entre unes reixes, és apallissat per la massa, tanmateix ,quan John se n’ assabenta que un home ha estat detingut in fraganti, quan anava a cometre un nou crim.

L’ hoste és salvat i alliberat, aquest explica com anys enrere la seva germana va ser assassinada per aquest mateix criminal, el venjador, i que des de llavors s’ha implicat en perseguir-lo i detenir-lo.

Quan l’ hoste ja s’ ha recuperat, concreta la seva proposta de matrimoni amb Daisy, davant la satisfacció familiar. En l’ última abraçada de la parella, la mà de l’ hoste es crispa estranyament, voluntat d’ estimar o de matar.

 

SVOD-L-The-Lodger

COMENTARI

Quarta pel·lícula d’un jove Alfred Hitchcock, en el marc de les deu que roda en el cine silent.

Hi trobem tots els elements que caracteritzen la carrera del mestre del suspens, el principal és el tema del fals culpable. Des del primer moment, Hitchcock ens presenta a l’ hoste, un personatge misteriós, enigmàtic, obscur, totes les evidencies porten a l’ espectador a pensar que és l’ assassí, però en l’ últim moment, el guió dona un gir, el presumpte criminal explica les raons que l’ han portat a ser sospitós i es descobreix al verdader culpable.

Res és el que sembla, Hitchcock, com ja faria en altres pel·lícules del seu cine posterior, tanca amb una final tan feliç com ambigu; l’ hoste , ja lliure de culpa, abraça a Daisy, a la seva nova promesa; el director enfoca la seva mà que abraça a la noia i aquesta te més de tentacle, d’ urpa, que no d’ enllaç afectuós; tor resta obert, l’ ambigüitat triomfa.

Potser un model en el que Hitchcock incidirà posteriorment és el de “Sospecha”, on també l’ equivoc i la incertesa , rodegen al protagonista i és difícil calibrar , al final del film, si aquest és innocent o culpable.

D’ altra banda, com ja s’ ha dit, aquí està tot el món d’ Hitchcock, la dona és víctima, assetjada, atacada; inicis del que molts han considerat misogínia galopant del director.

Les dones no són els objectes d’ importuni com a gènere en general, sinó que ho són bàsicament les dones rosses, aquí l’ assassinada, com serà freqüent en el cine d’ Hitchcock, és rossa, tota una fixació. El fetitxisme és, doncs, un altre dels elements centrals del director britànic.

Hitchcock juga àvidament amb les pors col·lectives i allà on condueixen, quan la societat està marcada per un període d’ entreguerres ple de crisi i temors. El director s’ avança a la idea de Lang en “M, el vámpiro de Düsseldorf”, quan un assassí en sèrie és la representació dels pànics col·lectius i com en aquest film o en “Fúria” del mateix director, la ira desfermada de la població, s’ avança a la justícia i es vol prendre aquesta per la seva pròpia mà.

Hitchcock, com més tard Lang, denuncia aquesta conducta esbiaixada de la massa, aquella que portarà, anys després, al feixisme.

Hitchcock fa servir elements cinematogràfics arrelats en tota la seva carrera, per tal de crear tensió i suspens. L’ escala te una utilització constant, el presumpte assassí s’ allotja en les habitacions de dalt, l’ ascens per la graonada és com un viatge cap a la foscor i l’ epidermis del mal, com ja passava en “Sospecha”.

La finestra tal com en “La ventana indiscreta”, és un centre de voyeurisme, un espai per mirar i no ser vist. El mirall reflecteix la dualitat de l’enigmàtic hoste, la porta i la clau són la possibilitat d’ accedir a l’ habitació on habita el monstre, frontera de pas cap el mal, són també incursions habituals en els relats del mestre.

El joc d’ escacs és una lluita de poders, d’ intel·ligències, entre botxí i víctima. El voyeurisme d’ Hitchcock es desferma en l’ escena de Daisy en la banyera i l’ hoste, temptat d’ entrar en el bany. A Hitchcock li agraden, com ja va mostrar en “Psicosis”, les noies febles i nues en remull i al servei del botxí.

Hitchcock utilitza algun truc del cine mut, com la transparència que permet visualitzar a l’ hoste caminant en l’ habitació de dalt , quan veiem la imatge a través del sostre.

El director gradua el ritme, la incertesa i el suspens per arribar a la sorpresa final; l’ hoste no és el botxí sinó que també va ser una víctima, o potser no.

 

LOS PÁJAROS

los pajaros

 

Director: Alfred Hitchcock

Actors: Tippi Hedren

               Rod Taylor

               Jessica Tandy

               Suzanne Pleshette

               Verònica Cartwright

Any: 1963

Títol original: The birds

Nacionalitat: USA

Gènere: Suspens

Subgènere: Terror

 

EN MEMÒRIA DE ROD TAYLOR, TRASPASSAT EN EL MES DEL GENER DEL 2015.

 

ARGUMENT

Melanie Daniels (Tippi Hedren), coneix casualment en una botiga d’ ocells a Mitchel Brenner (Rod Taylor). Aquest la confon amb la dependenta quan vol comprar uns agapornis, un ocells exòtics per l’ aniversari de la seva germana Cathy d’onze anys.

Com l’ home se’n va de buit pel malentès, Melanie esbrina que Mitch té una casa en la costa en Bahia Bodegas i el cap de setmana s’hi acosta i li regala els ocells.

Però quan torna al port, una gavina l’ ataca i li produeix una petita ferida. Acollida en la casa dels Brenner coneix a la germana de Mitch, Cathy(Verónica Cartwright) i a Lydia (Jessica Tandy), la seva mare.

Melanie es té que enfrontar a dues incerteses; d’ una banda Lydia és una mare gelosa i possessiva, poc procliu a perdre de vista al seu fill i contempla amb mals ulls l’ aproximació de Mitch i la noia. D’ una altra banda, segueixen succeint coses estranyes amb els ocells.

De cop, un estol d’ orenetes baixa per la xemeneia i envaeix l’ espai familiar, més enllà, quan els nens celebren la festa d’ aniversari de Cathy, són atacat per les gavines i tenen que refugiar-se en la casa.

Així, la presència dels ocells es va fent cada vegada més agressiva i inquietant. Un home de la població és mort i encegat pels ocells.

Gran quantitat de gavines i corbs se situen davant el col·legi, la professora, Annie (Suzanne Pleshette) i Melanie fan sortir als nens però aquests, malgrat fugir en desbandada, són ferotgement atacats pels ocells.

Les escenes de pànic es succeeixen in crescendo. El responsable d’una gasolinera és atacat i la benzina es derrama, un home tira a terra un misto a l’ encendre un cigar, tot esclata i crema. En tant els ocells tornen a atacar i Melanie viu ,tancada en una cabina telefònica, les ferotges batudes de les aus. La mestra també és assetjada i morta.

Mentrestant, la por i la histèria van pujant de to. Els Brenner i Melanie es tanquen en la casa familiar i deixen forrellades amb fusta les finestres.

Quan Melanie va a les golfes, els animals l’ ataquen sense commiseració i sols l’ arribada de Mitch i el seu ajut la lliuren de morir.

Finalment, els ocells cessen les seves escomeses. Abans que s’ inicií un nou atac, Mitch surt curosament de la casa, agafa el cotxe i introdueix en ell a la mare, la germana i a Melanie i fuig cap a un destí incert, en tant els ocells són amos de la casa i el territori.

 

 

 

COMENTARI

Clàssic d’ Hitchcock, on la por no esdevé de monstres paorosos sinó d’ animals en principi amigables, el director anglès substitueix el suspens i el misteri pel terror i els cops d’ efecte.

La pel·lícula mostra com allò petit i inofensiu es pot tornar perillós i abominable.

El film planteja diversos sub textos. El paper del mascle, com en altres films del director esta posat en dubte, el protagonista és un personatge amb por a la femineïtat, viu amb la mare, una dona gelosa i possessiva i es veu barrejat en una rivalitat femenina que crea tensió entre les dones. Tot i això Mitch es redimeix amb el seu comportament heroic final.

Curiosament el nom dels ocells que vol comprar Melanie són uns agapornis, és un nom llatí el derivat del qual és ocells de l’ amor, és allò que en definitiva cerca la protagonista. Els ocells ataquen en moments altament simbòlics, quan mare, filla i Mitch estan en la casa, un atac a la entitat familiar, ataquen preferentment a les dones, un punt més en la ideologia misògina d’ Hitchcock i els hi agrada especialment el cabell de Melanie, un aspecte pertorbador de la femineïtat, que presenta aquí un caire fetitxista.

Hitchcock tanca a les seves víctimes en petits espais quotidians, aquells que suposadament donen seguretat, la casa, una cabina telefònica…però no és així, aquests indrets són els escollits per allò que produeix el terror i la incertesa per atacar amb més acarnissament.

Hitchcock relata la sensació del caos, la degradació social, els ocells com un avançament de l’ apocalipsi, la plaga com una revelació del fracàs humà

No hi ha raons lògiques per les escomeses però aquestes es donen planificades en massa. Els animals ataquen de forma intel·ligent i s’ apunta la possibilitat que la presència de Melanie hagi atret als ocells, convertint la pacífica vila de Bodega Bay en un infern.

Els ocells en la terra són bilions. La rebel·lió dels ocells podria ser la fi del món. Tot són hipòtesi a les que Hitchcock no dona resposta.

Allò que comença sent inquietant passa a ser angoixant i esdevé apocalíptic, a través d’una tensió i una planificació cinematogràfiques sense pauses i perfectament estructurades.