NUEVE CARTAS A BERTA

 

Director: Basilio Martin Patino

Actors: Emilio Gutiérrez Caba

               Elsa Baeza   

               Antonio Casas

               Mary Carrillo

Any: 1966

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’ autor

 

ARGUMENT

Lorenzo (Emilio Gutiérrez Caba) és un noi que viu en Salamanca, està en segon curs de la carrera de dret i ha estat un temps en Londres, allà ha conegut a Berta, una noia a la que estima; a la tornada li escriu nou cartes.

En elles repassa la vida quotidiana en la ciutat de províncies, el seu malestar existencial, la relació no gaire fluida amb els pares, les tímides sortides amb Mary Tere (Elsa Baeza), una noia de la ciutat, la visita d’un amic francès i la seva novia russa i una escapada a un poble de muntanya on visita al seu oncle capellà.

El retorn és més del mateix, els passejos pel carrer gran i la plaça, els consells del pare, un temps que sembla detingut.

 

 

COMENTARI

Basilio Martin Patino irromp com una  veu amb identitat pròpia en l’ anomenat nou cine espanyol, presenta la pel·lícula en el festival de Sant Sebastià , guanya la “concha d’ oro” a la millor òpera prima i obté ressonància per part de la crítica més progressista i la indignació per part dels seguidors del règim.

“Nueve cartes a Berta” esta realitzada com un soliloqui d’un jove d’una ciutat espanyola de províncies en els anys seixanta; la veu en off del protagonista acompanya les imatges a partir de nou cartes, nou seqüències sobre la vida del noi , Lorenzo, en que aquest explica les seves vivències a  una noia que estima i resta allunyada.

Aquesta formula li dona un tempo lent a la pel·lícula, un to literari i poc cinematogràfic però també aconsegueix reflectir la banalitat de l’ existència en aquest context social, la superficialitat i la monotonia d’un món en el que res canvia i tot és igual dia a dia.

El film utilitza el gènere epistolar com excusa perquè el protagonista vessi els seus sentiments i s’ expressi sense traves, el film és pot contemplar a partir del jo personal del protagonista, els seus referents interiors, els seus somnis i les seves pors, també a partir d’ells esdevé un retrat objectiu de tot allò que rodeja al noi, la realitat social que l’ envolta.

D’ aquí neix un retrat del país i de l’ època, gens complaent. Lorenzo viu en un context conservador, l’ església, la missa, la religió, la setmana santa, els discursos del capellà, la família, la relació amb els pares, els passejos per la ciutat sense saber que fer i on anar, la tuna… una foto fixa que no es modifica.

El protagonista podria ser un subjecte de canvi, un noi universitari, que ha viatjat a l’ estranger, amb pretensions intel·lectuals i aclaparat per la vida en províncies però Martin Patino és pessimista  respecte a l’ evolució del seu protagonista, potser un símbol de la seva generació.

Darrera un cert sentit crític amb allò que passa i veu, Lorenzo es mostra com un deixeble ben disposat a perpetuat el món al que està lligat.

Darrera la petita rebel·lió personal, s’imposa l’ esperit petit burgés, la temptació del casino, la copa i la partida de cartes com eixos de la realitat quotidiana, la capacitat d’ acomodar-se.

El relat de l’ oncle és clar, el món esta molt enredat, Cuba, els negres, els comunistes…, com les opinions dels pare: “no hi ha cap possibilitat d’ arreglar res”.

Lorenzo sembla agafar-se a aquestes coartades, serà potser, un seguidor més d’ aquest esperit ple de confortabilitat, conservador i individualista, un reflex del seu temps.

Berta és el cosmopolitisme, l’ amor impossible, l’ espai llunya, la reflexió sobre que una altra vida és factible.

Patino reflexiona sobre aquest món tancat, el retrat d’una Espanya grisa i desolada que te antecedents a partir de la mirada similar que efectuà en els seu temps Bardem amb “Calle mayor.