NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.

 

EL ÚLTIMO TANGO EN PARÍS

El_ltimo_tango_en_Par_s-628700838-large

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Marlon Brando

               Maria Schneider

               Jean Pierre Leaud

Any: 1972

Nacionalitat: Itàlia

Títol original: Last tango in Paris

Gènere: Drama.

 

ARGUMENT

Jeanne (Maria Schneider) va  un edifici per llogar un pis, allà troba a Paul (Marlon Brando) que l’havia seguit. Després d’ una breu conversa entre els dos, es produeix una brutal atracció sexual. Fan l’ amor però ell li planteja una premissa, no dir-se els noms, no saber qui són.

En cada nova trobada, Paul, un home de mitjana edat, vidu, nihilista i escèptic, exerceix un punt de dominació sobre Jan i ella ho accepta amb un punt de submissió, en un context en el que el sexe va més enllà de l’ amor i es viu com un tot.

Però la noia te un promès, Tom (Jean Pierre Leaud), un aspirant a director de cine pel qual la vida passa a través de la seva càmera i el noi li proposa matrimoni.

 

     Jeanne decideix deixar la relació amb Paul però aquesta s’ ha fet additiva per l’ home que ja no la pot abandonar.

Jeanne es veu assetjada, i quan Paul diu les frases màgiques: el seu nom i la paraula t’ estimo, trenca ja l’ últim encanteri, l’ últim misteri i perd qualsevol interès doncs ja ha creat una identitat comuna a moltes altres.

Jeanne li dispara i el mata, serà la mort d’un desconegut que volia violar-la.

1342807184334 

COMENTARI

Bertolucci realitza una de les pel·lícules emblemàtiques dels anys 70 i de la historia del cine en general.

Els anys 70, esdevenen en un entorn de llibertats i descobriments i en aquest context, “El último tango” va crear enorme expectació en alguns sectors pel seu cru argument, en altres per la dosi de carn que mostraven els protagonistes.

Una parella de desconeguts es cita en un pis llogat per fer l’ amor. El sexe és l’ únic component de la relació, espontani, dur, sense fissures, sense context, sense barreres, però aquesta relació autodestructiva portarà a l’ home del desig a l’ amor, i ja en el terreny de les convencions no podrà competir amb el noi enamorat de Jeanne i trobarà la mort.

La pel·lícula representa un eix narratiu absolutament revolucionari. Paul reivindica el sexe sense amor,sense coneixement, esborrades les identitats, blasma la família convencional i denuncia l’ engany amorós que és el matrimoni.

Paul porta a l’ extrem la seva llibertat i això significa pagar el preu de la solitud. Però la relació crearà vincles, dependència, l’ exercici lliure donarà pas a la convenció i llavors tot perdrà sentit.

Els tanguistes ballant com ninots de fira són un símbol de la parella alienada, en tant Paul i Jeanne exerceixen la llibertat com a patrimoni.

 

Paul diu: “quan alguna cosa s’ acaba torna a començar”, però no és cert, els moments dels amants són únics i no hi haurà una segona oportunitat.

Un personatge secundari, però no per això sense interès, és Tom, el promès de Jeanne, el noi que veu la vida a través de la filmació, aquell que no viu la vida sinó que la filma, el seu ull contempla la realitat, tot el que passa, més aquesta realitat  és dirigida, impostada, esbiaixada, falsa, en front de la dels dos amants, plena d’ espontaneïtat, de vivències lliures, inclassificable, impossible de filmar, per tant de codificar.

En l’ època, van causar cert escàndol dues escenes: la famosa de la mantega, en la que Paul penetra per darrera a Jeanne i la de la noia en la banyera, curosament netejada per Paul. Són dues escenes que la moral dels nous temps ja ha assimilat i que tenen coherència i sentit en el conjunt de la pel·lícula.