LA VIDA Y NADA MÁS

la_vie_et_rien_d_autre-482560647-large

 

Director: Bertrand Tavernier

Actors: Philippe Noiret

              Sabine Azema

              Pascale Vignal

Any: 1989

Títol original: La vie et rien d’ autre

Nacionalitat: França

Gènere; Bèl·lic

 

ARGUMENT

En 192O, una vegada acabada la primera guerra mundial, el Major francès Delaplane (Philippe Noiret), és l’ home encarregat d’ identificar als cent cinquanta mil soldats desapareguts.

Delaplane és un home perseverant i meticulós, decidit a fer la feina ben feta però en el seu camí es creua amb Irene de Courtil (Sabine Azema), una dona de classe alta, que busca saber si el seu marit és mort.

Al grup s’hi afegeix una mestra d’escola, Alice (Pascal Vignal), que ha perdut al promès; després de les primeres disputes entre el militar i la dona, s’ inicia una evident complicitat.

En la recerca, Delaplane és ferit quan investiga dins d’un túnel on queden restes de gas, col·loca els objectes trobats en una fira perquè els familiars els identifiquin com dels seus sers estimats i lluita contra la burocràcia i els alts comandaments.

Finalment Alice s’ assabenta que el seu amant és mort i que era un home casat, l’ anell que portava ho certifica.

Després d’una celebració  militar, Irene es declara a Delaplane, aquest resta perplex i no sap que dir en tant la dona, fuig decebuda.

Delaplane assisteix a l’ homenatge al soldat desconegut i en 1922 acaba la seva tasca d’ identificació dels desapareguts. Ara ja és civil i esmena el seu comportament escrivint una carta a Irene, que s’ha anat a viure a Nova York, en la  que explica que l’ estima.

La-Vie-et-rien-d-autre

COMENTARI

          Tavernier roda aquest film en 1989, és part d’un díptic sobre la primera guerra mundial, que completa set anys més tard filmant “Capitán Conan”.

Els fets no són correlatius, la segona pel·lícula narra el final de la guerra i la primera aspectes de la postguerra. També és diferent la forma del rodatge, en tant “Capitan Conan” mostra la sang, la destrucció i la barbàrie en primer pla, aquest és un film molt més contingut tot i que el missatge ideològic és clar i explícit.

Tant en una com en l’ altra cinta, Tavernier llença un discurs anti bel·licista i critica l’ horror i la gratuïtat de la guerra.

El tema que li serveix de fons per acostar-se a la conflagració és la recerca dels desapareguts en combat; dues dones volen saber la sort de les seves respectives parelles i un militar és l’ encarregat de satisfer la seva curiositat.

Tavernier respecta el desig de saber però el seu discurs be a dir que el millor és viure la vida i deixar en pau als morts, això no significa oblit, Delaplane, gran aficionat a les estadístiques, no deixa d’ explicar-ho: cent cinquanta mil desapareguts d’ una banda i les tropes victorioses, diu, que van desfilar durant tres hores pels camps Elisis de Paris, si haguessin desfilat el milió i mig de morts de la contesa, haguessin tardat onze dies i onze hores.

El director continua el seu punt de vista crític, quan contemplem l’ escena de l’ homenatge al soldat desconegut, Delaplane retreu que tot és una farsa, una manera d’ oblidar el record del militars i civils morts.

Tavernier en boca de Delaplane no mostra gran confiança en el ser humà, davant els soldats, una corista canta una divertida cançó de fraternitat, que diu que els soldats francesos i alemanys quan s’ assabenten que s’ ha signat l’ armistici , deixen de matar-se i s’ abracen; Delaplane comenta que si en lloc d’ aquest conte satíric s’ es cantat la marsellesa, l’ ardor guerrer s’ es aixecat d’immediat de nou.

Tavernier utilitza tant el drama com l’ element humorístic, així el militar que busca en cada poble un soldat desconegut ,fins que arriba a un en el que tots són coneguts incloent un americà que va morir pels voltants. En un altre vila no tenen cap mort i sol·liciten que se’ls hi afegeixi algun per no quedar en entredit.

La pel·lícula manté una via coral i un tant dispersa però s’ equilibra quan entra a fons amb el lligam amorós entre Delaplane i Irene. La relació s’ inicia plena de malfiança entre la dona, que considera al Major un buròcrata i un inútil però la pròpia dinàmica dels fets porta a l’ acostament i a l’ enteniment.

La part final de la pel·lícula és força emotiva, Delaplane i Irene marxen en el vehicle en mig de la nit, ella és qui inicia la declaració amorosa i li diu a ell que sols vol sentir dels seus llavis dues paraules perquè estiguin junts per sempre però Delaplane resta perplex i bocabadat, sense capacitat de reacció i la dona marxa. La càmera enfoca els primers plans dels protagonistes i la resta és obscuritat, tan pel muntatge com per la interpretació de Sabine Azema i Philippe Noiret estem davant un dels moments més emocionants de la història del cine.

L’ epíleg no desmereix. Sentim en boca de Delaplane la carta que temps després l’ envia a Irene, ara en Nova York, contemplem els camps daurats pels sol, per on passeja ell i paral·lelament la casa on ella llegeix la missiva, on finalment es diu la paraula que ella tan esperava: t’ estimo.

En l’ amor com en la guerra te que guanyar la vida i morir el record i el passat.