EL FANTASMA DEL PARAISO

eL FANTASMA DEL PARAISO

Director: Brian de Palma

Actors: Paul Williams

             William Finley

             Jessica Harper

             Gerrit Graham

Any: 1974

Títol original: Phantom of the paradis

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical pop.

 

ARGUMENT

Swan (Paul Williams) és un famós productor musical ; un dia veu actuar a Wislow Leach (William Finley), un cantant i pianista que el sorprèn, sobretot per la qualitat de la seva música.

Wislow ha creat una gran obra que titula Faust; Swan li compra i li diu que amb ella realitzarà el seu proper espectacle i inaugurarà el seu teatre: El Paradís.

Winslow no en sap res més de Swan i quan va a la seva recerca, és foragitat violentament de la productora, Swan esta fent proves per trobar a l’ intèrpret ideal de la peça i en el càsting Wislow coneix a Phoenix (Jessica Harper), una noia de grans dots vocals.

Wislow és expulsat de la seu del paradís i detingut per la policia que l’ empresona; s’ escapa i persevera en trobar a Swan però pateix un accident i resta totalment desfigurat.

Wislow es converteix en un monstre, penetra en El Paradís i es cobreix amb una màscara que el fa irreconeixible. Swan vol preservar el negoci i pacta amb Wislov perquè aquest treballi a preu fet i acabi la seva obra, el contracte es signa amb sang i diu que Swan i Wislow estaran sempre units fins a l’ eternitat.

En tant, Swan ha escollit a Beef (Gerrit Graham) com a cantant pop per què interpreti l’ obra, Wislow escapa de la reclusió a que ha estat sotmès per el productor, doncs vol que l’ única intèrpret sigui Phoenix ,de qui s’ha enamorat, i en plena actuació del cantat, electrocuta a Beef que mor.

Phoenix es converteix en la cantant principal i interpreta el paper, triomfa i marxa amb Swan a qui considera el seu benefactor i descobridor; Wislow al veure’ls plegats es vol suïcidar però no ho aconsegueix doncs el seu destí està indissolublement lligat al de Swan.

El fantasma contempla una cinta en la que aquest mostra el seu pacte amb el diable i li lliura l’ ànima a canvi de la vida i la joventut eternes, la fotografia envelleix , mentre ell continua jove permanentment.

Quan en ple teatre, Swan i Phoenix van a contraure matrimoni, Wislow salta sobre l’ escenari i trenca la cinta, Swan envelleix de cop i mor, Wislow ho fa també ,després de mostrar la seva monstruosa fisonomia a Phoenix que el reconeix aterrida.

La festa continua.

phantom-of-the-paradise-74-08-g-1024x767

COMENTARI

“El fantasma del paraiso” és la vuitena pel·lícula de Brian de Palma però en realitat és la primera, doncs les altres set havien passat completament inadvertides pel gran públic.

De Palma recrea un musical pop tenyit de film de terror; és una proposta intel·ligent, innovadora i divertida.

L’ obra es basa en el fulletó de Gaston Leroux editat en 1910: “El fantasma de la òpera”, aquesta novel.la és portada repetidament al cine en 1925 per Rupert Julian, en 1943 per Arthur Lubin, en 1962 per Terence Fisher i en el 2004 per Joel Schumacher, convertit en òpera i en musical d’ èxit reiterat.

En aquesta versió, De Palma manté les constants romàntiques i terrorífiques i les adapta al moment històric, el món pop de 1974 i conjuga una gran òpera rock amb un thriller de terror, tot acudint a diversos mites clàssics.

Els orígens mítics de l’ obra els podríem trobar en “La bella y la bestia”, un home deforme, convertit en un monstre, estima a una noia ingènua i virginal, ella no sap comprendre que darrera la deformitat s’hi alberga un mestre creatiu i sols se n’ adona de qui és i de la realitat quan el contempla, aliè a la seva màscara però ja mort, és l’ amor impossible.

De Palma juga també amb el mite de “Faust”, l’ obra de Goethe, Wislov ha creat una gran composició sobre aquesta llegenda, que li arrabassa Swan, aquest ha venut la seva ànima al diable i a canvi aconsegueix joventut i eternitat però sobretot fama, èxit i triomf i per si no fos prou, l’ amor de la donzella però ho fa a costa de l’ engany i de suplantar i apropiar-se de l’ obra de Wislow.

Un altre mite a recrear és la novel.la d’ Oscar Wilde: “El retrat de Dorian Gray”, doncs el pacte amb el diable fa constar que la fotografia de Swan envelleix però no la seva persona. De Palma juga també amb el conte del cigne orgullós, recordem el nom del ensuperbit productor, Swan (cigne), la faula explica com l’ animal, bell però ple d’ orgull i arrogància, perd un concurs de bellesa davant un porc espí, doncs el jurat del premi el formen animals similars a aquest últim.

Swan és, doncs, un cigne altiu i vanitós, es creu amo de tot i omnipotent però obté un càstig per la seva altivesa; Swan viu en el paradís però el fantasma li guanya la partida i el condemna a l’ infern perpetu. Per últim tampoc és desdenyable la referència a Pigmalió, doncs tant Wislow com Swan porten a una modesta i desconeguda cantant al pòrtic de la fama.

Wislow i Swan són en realitat personatges que es contemplen en el mateix mirall, identitats paral·leles i torturades, tot i que enfrontades, a la recerca de la glòria, el reconeixement i l’ amor. La màscara de Wislow evita mostrar la seva deformitat però és també un amagatall identitari.

De Palma, més enllà dels mites, el romanticisme i el terror, realitza una potent òpera rock, obra del propi Paul Williams, amb estridents i fastuosos números musicals, també és una sàtira del món del pop i del rock: els “Juyci Fruits” són uns autèntics pinxos del rockabilly, Beef és un sòsia de Freddie Mercury, les dones, els fans, les drogues…recorren el sinuós camí dels musics

El director de Nova Jersey inicia aquí la seva mitomania i el seu homenatge cap a Alfred Hitchcock, bàsicament en l’ escena de la dutxa, en la que Beef és assetjat pel fantasma, una al·lusió calcada a la mateixa escena en “Psicosis”.

Al costat d’ amor i música, també hi ha poesia de l’ horror; el fantasma cridant i rient quan Beef ha mort o el fantasma contemplant, a través del vidres, l’ escena d’ amor entre Swan i Phoenix o finalment el tancament, amb un picat que ens deixa veure la mort de Wislow i Swan, i el esglai de Phoenix però sobretot la indiferència general de la multitud.

L’ espectacle ha de continuar.