HERMANAS

 

 

Director: Brian de Palma

Actors: Margot Kidder

              Charles Durning

              Jennifer Salt

               William Finley

Any: 1973

Títol original: Sisters

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Després d’un concurs televisiu, Lisle surt amb la seva partenaire en la pantalla, Danielle (Margot Kidder),quan van prendre una copa, són interromputs per Emil Breton (William Finley), el marit de la noia de qui aquesta, diu, s’ha  separat.

La parella se’n va a casa de Danielle i fa l’ amor, al matí mentre Lisle està en el bany sent a la dona parlar amb algú, Danielle li confessa que parla amb Dominique, la seva germana bessona; quan menys s’ho espera és atacat per la dona que l’ apunyala violentament i el mata.

Contemplem a Danielle en escena, com desaprova la conducta de la seva germana.

Grace Collier (Jennifer Salt) és la veïna de la casa del davant, contempla el que ha passat des de la finestra, i avisa a la policia.

Quan aquesta arriba, Emil ha entrat en la casa, ha netejat la sang i ha amagat el cadàver dins el sofà-llit. Grace comença a investigar pel seu compte i amb l’ ajuda del seu amic Joseph Larch (Charles Durning) aconsegueix que aquest penetri en la casa i s’ emporti un dossier en el qual s’ especifica com Danielle i Dominique van néixer com germanes siameses i això va portar a un cert desequilibri mental en ambdues.

Emil, un reputat metge, va aconseguir separar-les però Dominique va morir.

Grace investiga en la clínica del doctor però és segrestada i hipnotitzada per aquest que li fa perdre la memòria de totes les seves indagacions.

En tant, Danielle te un dels seus atacs d’ embogiment , es llença sobre Emil i el mata. La policia la deté i la ingressa en un psiquiàtric, mentre Grace ha oblidat tot el que li ha passat.

 

 

COMENTARI

De Palma obté el seu primer èxit en 1973 amb aquesta cinta que ja te totes les característiques de la seva filmografia.

Com en tota la seva carrera, De Palma homenatja i segueix a Alfred Hitchcock; aquí compta fins i tot amb la banda sonora de Bernard Herman, el compositor del mestre.

La pel·lícula s’ estructura a partir del correlat de “La ventana indiscreta”; algú que mira per la finestra, contempla un crim i ningú es creu la seva veritat. Grace és una espectadora, un subjecte passiu que esguarda l’ acció però que és incapaç d’ intervenir i canviar-la.

El tema de la mirada és bàsic en tota la narració; ja en l’ inici, Lisle, un concursant televisiu mira pel marc d’una porta a una noia falsament cega que es despulla, però quan l’ acció avança el noi se’n va, no vol endevinar qui és en realitat Danielle. Per la seva banda aquesta és falsament cega, no vol observar en el seu interior, prefereix tancar es ulls i enganyar-se a si mateixa.

El segon referent hitchcocknià és “Vertigo”, amb el tema bàsic del doble. Danielle i Dominique han estat unides com germanes siameses però tenen personalitats diferents, Danielle és dolça i tendra, Dominique és maniàtica i variable. En definitiva, són la mateixa persona que arrela diverses maneres de ser, diverses psicologies. Quan Dominique mor, Danielle usurpa la seva personalitat neuròtica, es torna violenta i accedeix a rampells de violència brutal.

El tercer referent, més lleu, és “Psicosis”, quan Danielle mata sense misericòrdia a Lisle amb un ganivet i contemplem l’ ombra de la dona que apunyala una i altra vegada a la víctima.

Per últim De Palma no deixa de racó la vessant psicoanalítica d’ Hitchcock que es mostra en films com “Recuerda”. Aquí també el doctor, Emil, indueix hipnòticament a Grace, que es veu posseïda de malsons, contemplem com en el somni, la germana siamesa de Danielle, en aquest cas Grace, és separada a cops de destral pel doctor, que vol assolir un únic objecte de desig.

El tema de la identitat és doncs cabdal en el relat, qui és Danielle?, la tímida i delicada amant, o l’ assassina brutal?, doble personalitat, doble imatge, mirades repetides.

 

 

EL FANTASMA DEL PARAISO

eL FANTASMA DEL PARAISO

Director: Brian de Palma

Actors: Paul Williams

             William Finley

             Jessica Harper

             Gerrit Graham

Any: 1974

Títol original: Phantom of the paradis

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical pop.

 

ARGUMENT

Swan (Paul Williams) és un famós productor musical ; un dia veu actuar a Wislow Leach (William Finley), un cantant i pianista que el sorprèn, sobretot per la qualitat de la seva música.

Wislow ha creat una gran obra que titula Faust; Swan li compra i li diu que amb ella realitzarà el seu proper espectacle i inaugurarà el seu teatre: El Paradís.

Winslow no en sap res més de Swan i quan va a la seva recerca, és foragitat violentament de la productora, Swan esta fent proves per trobar a l’ intèrpret ideal de la peça i en el càsting Wislow coneix a Phoenix (Jessica Harper), una noia de grans dots vocals.

Wislow és expulsat de la seu del paradís i detingut per la policia que l’ empresona; s’ escapa i persevera en trobar a Swan però pateix un accident i resta totalment desfigurat.

Wislow es converteix en un monstre, penetra en El Paradís i es cobreix amb una màscara que el fa irreconeixible. Swan vol preservar el negoci i pacta amb Wislov perquè aquest treballi a preu fet i acabi la seva obra, el contracte es signa amb sang i diu que Swan i Wislow estaran sempre units fins a l’ eternitat.

En tant, Swan ha escollit a Beef (Gerrit Graham) com a cantant pop per què interpreti l’ obra, Wislow escapa de la reclusió a que ha estat sotmès per el productor, doncs vol que l’ única intèrpret sigui Phoenix ,de qui s’ha enamorat, i en plena actuació del cantat, electrocuta a Beef que mor.

Phoenix es converteix en la cantant principal i interpreta el paper, triomfa i marxa amb Swan a qui considera el seu benefactor i descobridor; Wislow al veure’ls plegats es vol suïcidar però no ho aconsegueix doncs el seu destí està indissolublement lligat al de Swan.

El fantasma contempla una cinta en la que aquest mostra el seu pacte amb el diable i li lliura l’ ànima a canvi de la vida i la joventut eternes, la fotografia envelleix , mentre ell continua jove permanentment.

Quan en ple teatre, Swan i Phoenix van a contraure matrimoni, Wislow salta sobre l’ escenari i trenca la cinta, Swan envelleix de cop i mor, Wislow ho fa també ,després de mostrar la seva monstruosa fisonomia a Phoenix que el reconeix aterrida.

La festa continua.

phantom-of-the-paradise-74-08-g-1024x767

COMENTARI

“El fantasma del paraiso” és la vuitena pel·lícula de Brian de Palma però en realitat és la primera, doncs les altres set havien passat completament inadvertides pel gran públic.

De Palma recrea un musical pop tenyit de film de terror; és una proposta intel·ligent, innovadora i divertida.

L’ obra es basa en el fulletó de Gaston Leroux editat en 1910: “El fantasma de la òpera”, aquesta novel.la és portada repetidament al cine en 1925 per Rupert Julian, en 1943 per Arthur Lubin, en 1962 per Terence Fisher i en el 2004 per Joel Schumacher, convertit en òpera i en musical d’ èxit reiterat.

En aquesta versió, De Palma manté les constants romàntiques i terrorífiques i les adapta al moment històric, el món pop de 1974 i conjuga una gran òpera rock amb un thriller de terror, tot acudint a diversos mites clàssics.

Els orígens mítics de l’ obra els podríem trobar en “La bella y la bestia”, un home deforme, convertit en un monstre, estima a una noia ingènua i virginal, ella no sap comprendre que darrera la deformitat s’hi alberga un mestre creatiu i sols se n’ adona de qui és i de la realitat quan el contempla, aliè a la seva màscara però ja mort, és l’ amor impossible.

De Palma juga també amb el mite de “Faust”, l’ obra de Goethe, Wislov ha creat una gran composició sobre aquesta llegenda, que li arrabassa Swan, aquest ha venut la seva ànima al diable i a canvi aconsegueix joventut i eternitat però sobretot fama, èxit i triomf i per si no fos prou, l’ amor de la donzella però ho fa a costa de l’ engany i de suplantar i apropiar-se de l’ obra de Wislow.

Un altre mite a recrear és la novel.la d’ Oscar Wilde: “El retrat de Dorian Gray”, doncs el pacte amb el diable fa constar que la fotografia de Swan envelleix però no la seva persona. De Palma juga també amb el conte del cigne orgullós, recordem el nom del ensuperbit productor, Swan (cigne), la faula explica com l’ animal, bell però ple d’ orgull i arrogància, perd un concurs de bellesa davant un porc espí, doncs el jurat del premi el formen animals similars a aquest últim.

Swan és, doncs, un cigne altiu i vanitós, es creu amo de tot i omnipotent però obté un càstig per la seva altivesa; Swan viu en el paradís però el fantasma li guanya la partida i el condemna a l’ infern perpetu. Per últim tampoc és desdenyable la referència a Pigmalió, doncs tant Wislow com Swan porten a una modesta i desconeguda cantant al pòrtic de la fama.

Wislow i Swan són en realitat personatges que es contemplen en el mateix mirall, identitats paral·leles i torturades, tot i que enfrontades, a la recerca de la glòria, el reconeixement i l’ amor. La màscara de Wislow evita mostrar la seva deformitat però és també un amagatall identitari.

De Palma, més enllà dels mites, el romanticisme i el terror, realitza una potent òpera rock, obra del propi Paul Williams, amb estridents i fastuosos números musicals, també és una sàtira del món del pop i del rock: els “Juyci Fruits” són uns autèntics pinxos del rockabilly, Beef és un sòsia de Freddie Mercury, les dones, els fans, les drogues…recorren el sinuós camí dels musics

El director de Nova Jersey inicia aquí la seva mitomania i el seu homenatge cap a Alfred Hitchcock, bàsicament en l’ escena de la dutxa, en la que Beef és assetjat pel fantasma, una al·lusió calcada a la mateixa escena en “Psicosis”.

Al costat d’ amor i música, també hi ha poesia de l’ horror; el fantasma cridant i rient quan Beef ha mort o el fantasma contemplant, a través del vidres, l’ escena d’ amor entre Swan i Phoenix o finalment el tancament, amb un picat que ens deixa veure la mort de Wislow i Swan, i el esglai de Phoenix però sobretot la indiferència general de la multitud.

L’ espectacle ha de continuar.