ORDET (LA PALABRA)

ordet-916192052-large

 

Director: Carl Theodor Dreyer

Actors: Henrik Malberg

              Birgitte Federspiel

              Preben Lerdorff Rye

Any: 1955

Nacionalitat: Dinamarca

Gènere: Drama Teològic

Subgènere: Cine religiós.

 

ARGUMENT

     En 1925, en el camp danès hi viu la família Borgen. La formen l’ avi Morten (Henrik Malberg), el seus fills Mikkel, casat amb Inger (Birgitte Federspiel), el jove Anders i Johannes (Preben Lerdorff Rye), un noi que ha embogit i proclama ser Jesucrist. El matrimoni te dues filles i la dona esta embarassada d’un nen.

La família és estrictament catòlica a excepció de Mikkel, que es mostra escèptic amb tot allò de contingut religiós.

Anders esta enamorat d’ Anne, la filla de Peter Petersen, un camperol veí que exerceix de sastre, però quan li va a demanar la seva mà, el pare li nega adduint que la seva fe és luterana i no vol veure vinculada a la noia amb una falsa creença.

L’ avi Morten intercedeix però no pot fer canviar el criteri de Peter.

Quan arriba el dia del part d’ Inger, el nen esta col·locat malament , l’ infantament es fa amb dificultats i la criatura mor. El metge que atén a la mare se’n va entenent que tot esta ja be però a les poques hores la dona expira davant la consternació de la família.

A l’ hora de la vetlla apareix Peter que, en tal situació de dol, es reconcilia amb Morten i decideix permetre que els dos joves es casin.

És llavors quan fa la seva aparició Johannes, ell li ha dit a la filla d’ Inger que despertarà a la mare i la nena s’ho creu. Davant el rebuig familiar, Johannes crida a la morta perquè es desperti i s’ aixequi, aquesta ho fa i Mikkel, el marit, l’ abraça entre les llàgrimes dels dos.

ordet-1955-04-g

 

COMENTARI

     Ordet esta considerada una de les grans pel·lícules de la història del cine. És un drama místic i teològic realitzat des del punt de vista cristià, des del punt de vista de la creença religiosa més profunda. Això podria significar avui una realitat obsoleta per l’ espectador modern però la posada en escena de Dreyer, l’ emoció que saben captar les seves imatges, el dramatisme contingut i la poesia espiritual que emana el desenllaç del film, fan de la cinta una autèntica obra mestra.

Ordet s’ inscriu dins una corrent del cinema nòrdic que te en Dreyer i posteriorment en Bergman els seus més grans cineastes. A diferència de Bergman, que s’ interroga constantment sobre l’ existència de Déu i te una visió agnòstica, Dreyer se significa com un creient turmentat, que vol superar les dubtes personals a través del cinema. Tant un autor com l’ altre estan influïts per la filosofia de Kierkegaard, l’ angoixa de l’ home front la religió, la naturalesa de la fe, el sentit de viure…

El director presenta una comunitat cristiana, rural i familiar en la Dinamarca dels anys 20,  fortament religiosa, però el director investiga fins a on arriba aquesta religiositat, si és producte de la costum, la tradició o simplement d’una voluntat ancorada en la rutina. Dreyer es pregunta on es troba la verdadera fe i la localitza en els innocents,  en la nena, convençuda que la mare s’ acabarà despertant i en el boig que te la força de la fe, de una veritat espiritual superior, capaç de moure muntanyes, de fer miracles.

Mentre creients i homes de ciència esperen compungits l’ enterrament, sols Johannes és capaç de creure i la creença, la fe és la que dona la vida i allunya a l’ home de la mort. Qui és Johannes?, un boig, un il·luminat, Jesucrist reviscut, un home amb poders, un farsant?, no hi ha resposta, Johannes és el símbol de la fe per sobre la raó.

El director planteja aspectes tangencials referents a la religió. La lluita entre fe i ciència quan el doctor addueix si Inge s’ha salvat gràcies als seus coneixements o a les pregaries de Morten però per una cosa o per l’ altra, Inge mor.

També s’ obre el debat entre luterans i catòlics. Els primers acusen als segons de trivialitzar la fe, cercant un món massa amable, els segons acusen als primers de lúgubres i pesarosos, sols esperant una recompensa en el més enllà. Dreyer utilitza l’ episodi de la mort d’ Inge per criticar el fanatisme sectari i reivindicar la reconciliació i l’ enteniment entre els homes.

Dreyer emprea una il·luminació plena de clars i foscos i transita per l’ austeritat però en el quadre final, la llum enllustra l’ escena plena de la blancor de l’ entorn i amb el vestit clar de la morta que contrasta amb la indumentària negra dels presents. Johannes crida a Inger a tornar del regne dels morts, contemplem el somriure de complicitat de la nena i ens adonem que la morta mou lleugerament els dits, més tard obre els ulls i acaba aixecant-se lleument per abraçar-se al marit, davant la impressió i sorpresa generals.

La vida ha guanyat a la mort.

La pel·lícula guanya el lleó d’ or en el festival de venecià de 1955