EL HOMBRE ELEFANTE

the_elephant_man-932575144-large

 

Director: David Lynch

Actors: John Hurt

              Anthony Hopkins

              Anne Bancroft

              John Gielgud

Any: 1980

Títol original: The elephant man

Nacionalitat: USA

Gènere: Pel·lícula de culte/Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Frederick Treves (Anthony Hopkins), és un doctor especialitzat en anatomia en el context de l’ Anglaterra victoriana.

Un dia acudeix a una fira on actuen diversos freaks I allà troba  a John Merrick (John Hurt), l’ home elefant.

És tracta d’ un home deforme que per una estranya malaltia ha generat diverses malformacions i un gran bony en el front. La llegenda diu que la seva mare va ser violada per un elefant.

Merrick viu miserablement en la fira, on és maltractat per Bytes, l’ home que l’ explota i és humiliat i mostrat com una atracció.

Treves, el rescata a canvi d’ uns diners i el porta a l’ hospital en el que treballa. Allà intenta que parli , es socialitzi i deixi d’ estar atemorit.

Merrick aprèn a parlar, es guanya al director de la institució Carr Gomm (John Gielgud) i es relaciona amb un seguit de gent que el vol conèixer i admirar els seus progressos, com Missis Kendal (Anne Bancroft), una brillant actriu teatral. Fins i tot la princesa de Gales viatja per coneixe’l i Merrick aconsegueix una estança permanent a l’ hospital i una certa integració social, rebent els aplaudiments de la gent quan acudeix a una representació teatral.

Però un zelador, àvid de guanyar diners, invita a la nit als seus amics de la taberna i el mostra, de nou, com un monstre de fira. Bytes assisteix i no dubta en endur-se a Merrick per continuar explotant-lo en la fira.

De nou maltractat, Merrick és salvat pels seus companys d’ escena, la colla de nans i freaks que l’ alliberen i li costegen un bitllet lluny de la ciutat.

Allà on va, Merrick, tot i anar amb el cap encaputxat, crida l’ atenció. Assetjat per la gent, Treves s’ assabenta  d’ on para i el retorna a l’ hospital on l’ home elefant, debilitat després de tant trastorn, viurà en pau els seus últims dies.

el-hombre-elefante-tendra-remake-500x333

 

COMENTARI

Lynch és un director que en les seves pel·lícules parla sempre de la deformitat ja sigui física o moral dels seus personatges i ho fa en un llenguatge cinematogràfic propi i original.

Aquesta és la seva segona pel·lícula, una de les més convencionals en la seva narrativa però també una de les millors.

Lynch explica la història de l’ home elefant, basada en fets reals. Un ser nascut deforme, un monstre al que un metge vol recuperar per la societat i convertir-lo en un ser humà més.

Merrick realitza tot un procés d’ aprenentatge, es socialitza i es relaciona, demostra ser una persona sensible i intel·ligent però no pot lliurar-se de l’ assetjament social d’ aquells que el tenen per un monstre.

D’ una altra banda no deixa de ser un fenomen de fira pels pobres però també una curiositat morbosa pels il·lustrats.

Lynch denuncia que la deformitat està en els ulls dels altres. El monstre és la societat, els assetjadors, els que volen explotar a Merrick i això contrasta amb la bellesa interior i amb la tendresa del contrafet.

El director relata també la persecució social cap aquell que és diferent. La maldat i la crueltat dels altres, el propi refugi cap a si mateix de Merrick, quan contempla la seva lletjor, reflectida en el mirall.

És també un relat d’ amistat entre el doctor i el seu pupil, una narració que constata la superació de Merrick, que viu per veure acabada una obra seva, l’ església de cartró que ha construït a base d’ enginy.

Hi ha escenes memorables. Quan els trinxeraires conduits pel zelador entren en l’ habitació de Merrick, el rodegen, el vexen, l’ emborratxen i ballen al seu voltant.

Una altra és quan Merrick, encaputxat, ha fugit de la ciutat, de nou assetjat per la turba, arriba als lavabos de l’ estació i abans d’ esfondrar-se proclama als seus perseguidors: “Soc un ser humà, soc un home”.

MULHOLLAND DRIVE

mulholland_drive-642348050-large

 Director: David Lynch

Actors: Naomi Watts

                Laura Harring

                Justin Theroux

                 Ann Miller

Any: 2001

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

    Una noia circula en un cotxe de nit en Los Angeles, el vehicle s’ atura , el conductor encanona a la passatgera i li diu que surti, de cop un parell d’ automòbils amb joves beguts que fan carreres, xoca contra el de la noia.

Aquesta surt amb lleugeres ferides i camina fins una casa, veu com els seus propietaris marxen i la dona aprofita per colar-s’hi.

Al poc temps, arriba Betty (Naomi Watts), és la neboda de la mestressa de la casa, és actriu i li han cedit l’ apartament uns dies, doncs te que fer una prova per una pel·lícula.

Betty es troba amb la desconeguda que no recorda res del que li ha passat, ni tan sols el seu nom i es fa dir Rita (Laura Hasting), comprova la seva bossa i hi troba gran quantitat de diners, que amaga.

Rita comença a  recordar alguna cosa, pensa que va tenir un accident i que aquest es va produir en Mulholland Drive, més tard creu recordar un nom, Diane Selwyn, potser sigui el seu, les noies busquen l’ adreça en la guia i s’hi dirigeixen, quan entren clandestinament en la casa es troben amb el cadàver d’una dona.

En tant, Adam (Justin Theroux), és un director de cine d’ Hollywood d’ èxit, té una reunió amb diversos executius i aquests l’ imposen una actriu, Camille Rhodes, pel paper principal de la seva propera cinta, quan arriba a casa es troba a la dona amb el seu amant.

Mentre, Betty efectua una prova per un film i te molt bona acollida, Rita li agraeix tot el que està fent per ella i les dues dones fan ‘ amor.

Coco (Ann Miller), la responsable dels apartaments, li retreu a Betty la presència de Rita, aquesta regira la seva bossa i al costat dels diners hi troba una clau que obre un mecanisme; és un mecanisme que porta a la història de Camille Rhodes (Laura Harring), una actriu que te relacions amoroses amb Diane Selwyn (Naomi Watts) però que l’ abandona per casar-se amb Adam, un prestigiós director de cine.

Decebuda i fuetejada pels propis fantasmes, Diane se suïcida.

chopard_image_3332008

 

COMENTARI

Lynch realitza en el 2001 “Mulholland drive”; torna el director obsessiu de ”Blue Velvet “o” Twin Peaks”. La pel·lícula és tan hermètica com suggeridora, tan críptica com inquietant i fascinant.

Com és ja marca de la casa, Lynch juga entre somni i realitat, entre mentida i veritat, entre ficció i tangibilitat, mons paral·lels, fantasia, laberints de la  ment, històries superposades…tot això i més és “Mulholland drive”.

Ja d’ entrada Lynch ens ofereix alguna clau del seu relat, quan un home  te un somni i es contempla en una franquícia de menjar ràpid on li passa alguna cosa monstruosa, quan l’ home va físicament a l’ establiment amb el seu amic es troba ,efectivament, amb una aparició espantosa, li sobrevé un atac i mor.

És a dir, la ficció  pot matar, els propis somnis, el propis dimonis, poden significar predestinació i mort o potser l’ home veu alguna cosa real que ningú altra endevina.

El club “Silencio” és una altra volta de rosca en aquest recerca de sentit del relat. Betty i Rita van al local, intenten buscar claus que obrin la memòria de Rita, allà contemplen un estrany presentador, un trompetista que te els sons enllaunats, una cantant que es desmaia en l’ escenari en tant la seva cançó continua…tot és teatre, simulació ,com el gran teatre de la vida, allò que sembla veritat és mentida i viceversa., allò que sentim i veiem no es correspon amb la realitat, tot és un engany de la ment o una manipulació.

Lynch ens endinsa en els laberints de l’ inconscient, qui som?. Rita no ho sap, després de l’ accident ha perdut la memòria i per tant la identitat, la seva història d’ amor i recerca se superposa a una altra que potser és la mateixa amb noms canviats o potser és un somni que engloba un altre somni o potser són històries paral·leles que es busquen i no es troben o si més no, dos relats que s’ encadenen i es donen continuïtat.

En aquest punt, el director acut a la memòria, la seva pèrdua crea alguna cosa nova, sense percepció de qui ets ni del teu passat, es crea una nova identitat, el present feliç sense records dona lloc , potser, a un futur tràgic quan tothom sap qui és.

A partir d’ aquests obscurs universos, Lynch parla tangencialment del món d’ Hollywood, els mafiosos que imposen a les actrius, els directors que accepten, per no perdre la piscina o alguna cosa més, els actors en decadència disposats a aprofitar-se de jovenetes inexpertes.

Lynch li dona protagonisme a personatges  estranys i extravagants , com apareguts d’ un somni: l’ amenaçant cowboy, l’ endevinaire, els germans Castigliani, obstinats en aconseguir el paper per la seva favorita, Mister Roque, que observa la transacció en la seva cadira de rodes, l’ assassí matusser, que sembla sorgit d’un film dels germans Cohen, gent inquietant i tenebrosa.

El director utilitza llargs tràvelings, plans seqüència que voregen per passadissos, per pisos laberíntics i espais sòrdids, tot molt propi de Lynch, i ens manté en estat d’ alerta en la magnífica i excitant escena d’ amor lèsbic entre les dues dones.

A la fi és l’ espectador el que te que tirar del fil i fer-se la seva pròpia composició dels fets, tal com tanca el film l’ espectadora  del club, no hi ha paraules per definir ni desxifrar res, tan sols “Silencio”.

Angelo Badalamonti és el compositor de capçalera de Lynch amb una banda sonora que recrea amb precisió els mons misteriosos i onírics  de l’ autor.

 

TERCIOPELO AZUL

Terciopelo_azul-603509693-large

 Director: David Lynch

Actors: Kyle McLachlan

             Isabella Rossellini

             Dennis Hooper

             Laura Dern

             Dean Stockwell

Any: 1985

Títol original. Blue velvet

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

     En Lumberton, un poble americà on mai passa res, Jeffrey Beaumont (Kyle McLachlan) va a visitar al pare que esta ingressat en un hospital, de tornada es troba, tirada a terra, amb una orella humana.

Jeffrey la col·loca en una bossa i la porta a comissaria on l’ atén el detectiu Williams, la filla d’ aquest, Sandy (Laura Dern) el porta a una mansió on sospita pot estar l’ explicació del misteri.

Allà Jeffrey coneix a Dorothy Vallens (Isabelle Rossellini, fent-se passar per empleat de fumigació, al poc temps torna a la casa però és descobert per la dona que primer l’ amenaça i després el sedueix i fa l’ amor amb ell.

L’ escena és interrompuda per l’ arribada de Frank Booth (Dennis Hooper), un mafiós ultraviolent i psicòpata criminal amb qui Dorothy estableixi una relació sado masoquista, mentre Jeffrey espera, amagat en l’ armari.

El noi s’ assabenta com Dorothy es te que sotmetre a Frank doncs aquest ha segrestat al seu marit i al seu fill.

Mentre, Jeffrey surt amb Sandy de qui s’ha enamorat però és incapaç de menysprear una relació plena de desig i apetència amb Dorothy tot i que Frank li va al darrera i l’ apallissa.

Jeffrey descobreix a la noia nua i la porta al seu domicili on descobreix el cadàver de Ben (Dean Stockwell), un policia corrupte, i d’un home sense orella, el marit de Dorothy; Frank arriba en persecució del noi però aquest li pispa la pistola al cadàver del policia i mata al sàdic assassí.

La vida en Lumberton torna a la tranquil·litat, Jeffrey i Sandy viuen plegats i Dorothy recupera al seu fill

terciopelo_azul1_nosologeeks

COMENTARI

     Després de la fracassada Dune, Lynch recupera el pols i signa, el que potser és el seu millor treball, el més inquietant, suggeridor, seductor, pertorbador i enigmàtic.

Estem davant un Lynch en la seva essència. D’ entrada les primeres imatges ens porten de cap a la felicitat superficial d’un poble rural americà; flors, tietes, bombers amables…però alguna cosa distorsiona la realitat, la transgressió trenca amb el món normatiu i amistós.

Tot comença quan Jeffrey, el protagonista, es troba una orella, un apèndix que serveix per introduir-nos en un univers obscur i malaltís, si en el conte d’ Alicia és el mirall, aquí és l’ orella el suport de pas cap a allò sorprenent, diferent i amenaçador.

Lynch viatja entre realitat i ficció, entre veritat i somni, bordeja realitats paral·leles i camina pels desvaris de la ment. Jeffrey entra en el cantó fosc, inicia un descens als inferns on es troba amb la morbositat, el desig, la perversió i l’ erotisme però també amb la maldat en estat pur.

Tot te un caire psicoanalític, on el subconscient del protagonista es rebel.la contra tanta pau, harmonia i avorriment, decideix transitar pel cantó obscur i trobar-se amb els propis fantasmes.

Tot allò plàcid es torna de cop sinistre però vençudes les pulsions interiors, tot torna a l’ ordre convencional i les imatges tranquil·litzadores de l’ inici tanquen la pel·lícula.

Lynch és un creador d’ atmosferes, habitacions tancades, armaris, escales, portes , passadissos… és una estètica d’ allò inquietant i pervers, filmat en colors foscos i en paisatges nocturns.

Més enllà dels elements psicoanalítics i metafòrics, Lynch parla del món d’ aparença que encobreix una petita ciutat d’ Estats Units, tot allò que bull en cada llar i en cada ment i que es tanca en la privacitat ; voyeurisme, sado masoquisme, perversió i violència.

La cançó de Bobby Vinton, “Blue Velvet, recrea musicalment el film que s’ obre pas com a obra de culte i emblema de la modernitat creativa en el final del segle XX.

Premi a la millor pel·lícula en el festival de cine fantàstic de Sitges en 1986.