EL LADO OSCURO DEL CORAZÓN

 

Director: Eliseo Subiela

Actors: Dario Grandinetti

              Sandra Ballesteros

               Nacha Guevara

Any: 1992

Nacionalitat: Argentina

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

Oliverio (Dario Grandinetti) és un home que sols pot estimar les dones que volin, és a dir que tinguin alguna cosa que el transporti i el faci feliç. El seu ofici és el de poeta.

Un dia, en un viatge a Montevideo, coneix en un club a una prostituta, Ana (Sandra Ballesteros), i s’ enamora d’ ella però malgrat la connexió entre els dos, la noia es limita a un tracte comercial: pagues i folles. Oliverio guanya diners treballant en una agència publicitària i a canvi vol comprar la presència d’ Ana durant tres dies però la noia s’hi nega. Està disposada a llogar el seu cos però no a vendre’l.

Ana ha estat casada i te una nena, Oliverio també ha tingut una dona amb qui es veu de quan en quan, al mateix temps manté una relació amb dos amics, Gustavo, un escultor que per les seves imatges llicencioses es passa més temps en la presó que fora i Erik, un altre bohemi.

Oliverio pateix la presència d’una amiga que l’ assetja, la mort (Nacha Guevara). Els dos parlamenten amistosament i ella sap que el noi mai serà seu en vida però que després el tindrà per a tota l’ eternitat.

Ana ve un dia a Buenos Aires i truca a Oliverio, els dos fan l’ amor, aquesta vegada sense pagar i els dos volen però les vides i els projectes són diferents i la consolidació de l’ amor és impossible.

Ana marxa amb la seva filla i Oliverio està decidit buscar una altra noia que el faci volar.

 

 

COMENTARI

Eliseo Subiela aconsegueix una de les sorpreses cinematogràfiques de la dècada dels noranta, projectant un cine poètic que porta les senyals d’ identitat de l’argentinitat.

Literari, artificiós, profund, filosòfic, surrealista, sensible i ple de simbolismes. La història és que no hi ha història. Oliverio és algú que busca qui el faci volar,  i en això , diu, és irreductible. No algú rutinari o convencional sinó qui li toqui el cor de veritat.

Subiela escenifica la relació entre un poeta i una puta, com són dos ànimes bessones però com viuen un amor impossible. Com Ana il·lumina el cantó fosc del cor de Oliverio.

Les relacions amb l’ inconscient marquen profundament el relat. Oliverio parla amb els seus dobles, els seus altres jo, més tristos, ploraners o abatuts que ell, part d’una imatge degradada que el protagonista es nega a oferir.

Oliverio rep la mort com a amiga i predica amb ella, tan bella com trista. La mort s’ anuncia com una subalterna obligada a complir una funció però sense saber qui és el seu cap ni tan sols si existeix.

Oliverio toca un botó mental quan està en el llit amb alguna dona que no és la ideal i aquesta desapareix en un  sot on no s’ endevina el fons.

Subiela juga, doncs, a poetitzar espais mentals i ho fa a partir de la bellesa de les imatges, quan Oliverio entra en el club, es despulla i li ofereix el cor en safata a Ana. O quan fa l’ amor amb la cega, plena de sensibilitat per endevinar colors i plecs de la pell.

El director argentí acompanya l’ acció amb boleros tan bells com “Algo contigo” o “Verdad amarga” amb “Los Panchos” i ho fa a través de la poesia, utilitzant poemes de Mario Benedetti, Oliverio Girondo –“Porque eres linda del pie hasta el alma, porque eres buena del alma a mi- o Juan Gelman.

Un relat sobre l’ amor i la mort, l’ esperança i els desitjos incomplerts.