LA STRADA

 

lA STRADA

 Director: Federico Fellini

Actors: Giulietta Masina

               Anthony Quinn

               Richart Basehart

Any: 1954

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Neorealisme

 

ARGUMENT

En la Itàlia de la postguerra, en un poble miserable, una mare ven per dotze mil lires a la seva filla Gelsomina (Giulietta Masina) a un rodamón que treballa de forçut en les fires ambulants, Zampanó (Anthony Quinn).

L’ home és una ànima de pedra, menysprea i maltracta a Gelsomina, ella aprèn a tocar la trompeta i el timbal i l’ acompanya pels pobles.

Més tard, els hi surt l’ oportunitat de treballar en un circ, allà coneixen a Alfred el boig (Richart Basehart), un noi que es complau en fer-li la guitza a Zampanó. Un dia que “el boig” ha estat a punt de fer anar en orris, l’ actuació del forçut, aquest el persegueix amb un ganivet i acaba a la presó per la seva acció.

La noia el va a buscar i una vegada lliure, continuen el seu itinerari. Després de refugiar-se en un convent de monges, marxen plegats en la carraca de Zampanó i casualment es troben en la carretera a “el boig”, arreglant el seu vehicle; el forçut, irat, el colpeja amb tal força que el mata i després llança el seu automòbil per un pont per simular un accident.

Gelsomina continua al costat de Zampanó a contracor, arriba l’ hivern i la parella acampa al ras, mentre la noia dorm pacíficament, el actor circense l’ abandona i tan sols li deixa la seva trompeta.

Al cap del temps, Zampanó arriba a una població on una dona taral·leja la melodia que tocava Gelsomina, la vilatana li diu que la va aprendre d’una noia que la recitava amb el seu instrument, mentre anava com una rodamón per les fires però que la noia va emmalaltir i va morir.

Zampanó se n’ adona de l’ afecte que li professava a Gelsomina, s’ emborratxa i plora amargament a la platja, conscient de la seva solitud.

 

lA STRADA I

COMENTARI

     En 1954 el neorealisme estava en les seves acaballes però Fellini inserta encara en els seus inicis cinematogràfics aquest gènere, sempre des d’un tractament molt personal en el que compagina l’ entorn patètic i miserable amb un alè poètic.

En “La strada” trobem els element propis d’ aquesta influencia: miserabilisme, pobresa, sentimentalitat… El director italià ens mostra un país devastat, els protagonistes realitzen un viatge itinerant a la recerca de les fires, treballant en els circs al voltant de la gent humil, fent del nomadisme la seva vida,

Els artistes són un dels pocs consols d’ aquest món dissortat, la festa és la compensació davant la duresa de la vida, al costat s’ aixeca la presència inversemblant de la religió, les processons, les monges en el convent…

Fellini exhibeix la vida i el recorregut de dos desgraciats, contrasta els dos personatges, tan diversos, que no s’ esforcen en trobar-se i fer-se la vida més agradable.

La Gelsomina que interpreta Giulietta Masina és tendra, sensible, amb poques llums, cercant un bri d’ afecte, companyia i felicitat, un punt alegre, un punt trista, la pallassa que plora per dintre i que acaba trobant gust a aquesta vida de rodamón, innocent i inerme.

Zampanó és l’ home dur, avesat a tot pel temps i les circumstancies, violent, incapaç d’un gest o u somriure, una verdadera bèstia sense sentiments, fins l’ escena final en que se n’ adona de la seva solitud i precarietat.

En mig apareix “el boig”, un altre personatge sense assentament, que vagareja lliure i feliç.

Fellini planteja alguns moments d’ exquisida sensibilitat, quan Gelsomina toca la insistent melodia de Nino Rota amb la trompeta, davant de la monja o quan la dona arriba al mar, sempre un símbol de llibertat i esperança o quan els seus gestos de pallassa eludeixen la incertesa de la seva vida.

El film transcorre entre comèdia i circ per tancar desoladorament amb la mort d’ “el boig” i de Gelsomina i amb el retrat solitari i compungit de Zampanó en la platja.

La pel·lícula guanya en 1954 l’ oscar com a millor pel·lícula estrangera i el Lleó d’ or en el Festival de Venècia.

 

LA DOLCE VITA

 

    

 

 Director: Federico Fellini

Actors: Marcello Mastroianni

             Ivonne Fourneaux

             Anita Ekberg

             Anouk Aimée

Nacionalitat: Itàlia

Any: 1960

Gènere: Drama

En memoria a Anita Ekberg, traspassada el gener del 2015.

 

ARGUMENT

    Marcello Rubini (Marcello Mastroianni) és un periodista de la premsa rosa que te com a parella a Emma (Ivonne Fourneaux) però que manté relacions amb una altra dona, Maddalena (Anouk Aimée) en la casa d’ una prostituta.

Marcello coneix també a una diva cinematogràfica, Sylvia (Anita Ekberg) i conviu en les festes d’ alta societat, freqüenta la casa del seu amic Steiner, un home plenament dedicat a l’ esposa i als seus fills.

A través de diverses peripècies es baralla i reconcilia repetidament amb Emma, cobreix un reportatge mediàtic sobre uns nens a qui se’ls apareix la verge, assisteix al suïcidi de Steiner i a l’ assassinat dels seus fills, retroba al seu pare que, s’ encapritxa d’ una noia, intentant recuperar la joventut perduda i finalment renega i blasma de tota la fauna social que sol acompanyar-lo, però al matí quan coincideixi de nou amb la jove cambrera del xiringuito de platja escull continuar de nou amb les seves amistats de sempre.

 

 

COMENTARI

     Fellini mostra a través del seu alter ego, el personatge de Marcello, la vida de l’ alta burgesia romana, el seu món buit, una classe social decadent que els porta a la insatisfacció permanent.

La pel·lícula s’ estructura a partir d’ un mosaic d’ escenes que caminen per l’ existencialisme d’ un protagonista en busca de si mateix.

Fellini retrata el món de la premsa, dels fotògrafs disposats a immortalitzar la por o la desgràcia sense remordiments. L’ escena en que li comuniquen a la dona de Steiner la mort del seu marit sense que els paparazzi deixin d’ assetjar-la ni un moment, és un exemple.

També inclou escenes estrambòtiques i properes al neorealisme com aquelles en que els nens diuen veure a la Verge, amb l’ enrenou mediàtic conseqüent. Aquí Fellini s’ acosta a Berlanga.

El director retrata així mateix el esnobisme i la pedanteria d’ uns intel·lectuals que no tenen res a dir.

Però sobretot Fellini filma el món vacu de les festes socials, de la promiscuïtat. La dona que realitza un striptease en públic, potser moral, la diva que es banya en la Fontana de Trevi, imatge establerta ja en la imaginació col·lectiva a partir de la presència humida d’ Anita Ekberg.

La pel·lícula s’ inicia amb l’ escena d’ un helicòpter que transporta una gran estàtua de Jesucrist que obre els seus braços sobre Roma, l’ helicòpter s’ atura damunt d’ una terrassa on unes noies prenen el sol perquè Marcello els hi demani el telèfon.

S’acaba amb la captura d’ un gran peix, un verdader monstre que amb el seu gran ull obert contempla a Marcello i als seus amics, potser és un mirall de la deformitat moral a que han arribat.

Allà Marcello entreveu la requisitòria de la noia innocent que li parla però el soroll del mar, la vida, l’ impedeix escoltar i escull tornar amb els seus, perd l’ oportunitat de canvi, de redempció i torna a la perversió.

Més enllà, Fellini mostra però no jutja, tot es disposa a partir de l’ ambigüitat. En realitat Marcello és en principi, tal com nosaltres , un espectador que pren nota d’ aquest món i com li diu un personatge: “Vosaltres no sou millors”.

Fellini mostra tot en un retaule humà, gent sense nord cercant el plaer, exhibicionistes, farandulers, vividors.

El seu amic, l’ insistent fotògraf Paparazzo dona un pas a la posteritat doncs el seu nom passarà a ser sinònim dels fotògrafs de premsa.

Fellini aconsegueix amb aquesta obra un dels seus films de referència, titllat en el seu moment d’ escandalós el confirmarà com un dels grans del cinema.