CARMEN

Carmen_de_Bizet-342946983-large

 Director: Francesco Rossi

Actors: Plàcido Domingo

             Julia Migenes

             Ruggero Raimondi

Any: 1984

Nacionalitat: França/Itàlia

Gènere: Musical operístic

 

ARGUMENT

   Carmen (Julia Migenes) és una noia gitana que treballa en una fàbrica de tabacs com a cigarrera i coneix a Don José (Plàcido Domingo), un caporal navarrès de la guarnició militar de Sevilla.

Aquest esta compromès amb Micaela, una altra treballadora de l’ empresa però l’ home es deixa portar per la passió que sent per la gitana; la noia l’ aparta de l’ exercit i el porta a unir-se a la banda de contrabandistes que freqüenta.

Però en una festa, Carmen coneix a Escamillo (Ruggero Raimondi), un torero, i s’ enamora perdudament de l’ home; els dos amants pledegen per l’ amant i s’ enfronten.

Carmen, cansada de la gelosia de Don José, és invitada pel torero a que assisteixi a la seva pròxima corrida, la dona s’hi atansa però es troba amb Don Jose que la requereix.

Els antics amants surten de la plaça i Carmen rebutja definitivament al soldat, aquest ple d’ ira i de recels la mata, en tant Escamillo triomfa en la corrida.

 

Carmen-3

COMENTARI

Carmen és una obra literària de Prospero Merimée, publicada en 1847, en 1875 George Bizet la converteix en òpera amb alguns canvis en el llibret, donant-li més protagonisme al torero Escamillo.

Bizet mor als trenta sis anys sense aconseguir contemplar el triomf del relat però amb el temps aquest s’ imposa com una de les grans produccions líriques de la història i també com una narració ple de tòpics però igualment amb sabor popular i dramatisme.

En el cinema hi ha Carmen’s a dojo, les primeres en el cine silent a càrrec de Cecil B. De Mille (1915), de Charles Chaplin, una parodia en el mateix any, i d’ Ernst Lubitsch (1919), la més famosa i aconseguida és la “Carmen Jones negra d’ Otto Preminger en 1954 i cal mencionar la coreografia de Carlos Saura en 1983 i el film de Vicente Aranda del 2003.

La de Francesco Rossi és una explosió de color i força, segueix el relat del llibret de Bizet i ho fa en forma de musical, els protagonistes segueixen les seqüències operístiques de l’ obra.

Carmen triomfa sempre per què és el model de la dona lliure, la dona forta que viu intensament, no es vol lligar a ningú ni deixar-se manar però també cal dir que és voluble, capfluixa, manipuladora i que juga amb els homes.

El mite de Carmen és avui més actual que mai, doncs la gitana representa aquest model alliberat de la dona del moment actual però al voltant d’ aquest prototipus s’incorpora l’ element masclista i, el sentiment de pertinença que porta als maltractaments i als assassinats, molts per gelosia, com en el relat, el “seràs meva o de ningú” és encara, desgraciadament, vigent.

Carmen encarna també la força de l’ amor, el sentit de la possessió, com algú, Don José, pot deixar-ho tot per seguir a la noia, com els dos homes s’ enfronten per aconseguir l’ amor de l’ estimada, com el sentiment amorós desborda i és capaç de qualsevol cosa.

D’ altra banda, en els primers anys, l’ obra s’ imposa pel seu exotisme i els seus tòpics, el relat discorre en la Sevilla del segle XIX, amb gitanes, bandolers, toreros i soldats, és un retrat de l’ Espanya de l’ època o de l’ Espanya que perceben en Paris o Nova York.

Rossi amb la coreografia d’ Antonio Gades, aconsegueix moments de gran potencia, l’ inici és magnífic, mentre els títols de crèdit s’ incorporen a la pantalla, contemplem primers plans de la corrida, segueix una processó de setmana santa, Rossi convoca tot el ritus i el mite de l’ espanyolitat per continuar amb la imatge col·lectiva de les cigarreres que s’ agreguen a la feina, guapes, altives, superbes…

L’ escena final condensa tot el clima dramàtic, Carmen i Don José discuteixen fora de la plaça, l’ home li demana una última oportunitat i ella s’hi nega, en muntatge paral·lel, contemplem la “faena” d’ Escamillo en la plaça, Don Jose mata a Carmen, surten les cigarreres, alertades i rodegen el cadàver, la càmera s’ alça en un vibrant contrapicat i mostra l’escena amb que acaba el relat.

Res seria el mateix sense l’ extraordinària música de Bizet, l’ havanera de Carmen és la presentació de la noia i un dels súmmums de la música popular, la marxa del torero és un altre punt àlgid conegut per tots.

LA MANI SULLA CITTÀ

Las_manos_sobre_la_ciudad-349698548-large

En memoria a Francesco Rossi, traspassat el mes de gener del 2015.

 Director: Francesco Rossi

Actors: Rod Steiger

             Salvo Randone

             Guido Alberti

Any: 1963

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític

 

ARGUMENT

En Nàpols, un grup de cases en mal estat s’ ensorra. Un nen mor i n’hi han altres mal ferits.

Es tracta de terrenys públics que explota Edoardo Nottola (Rod Steiger), un poderós constructor que te importants lligams amb el partit governant en l’ ajuntament.

D’ Angelis (Salvo Randone), el cap de l’ oposició, denuncia la conxorxa entre poder polític i econòmic i el cúmul d’ interessos privats per sobre el bé comú.

Nottola intenta convèncer a D’ Angelis que les seves promocions immobiliàries serviran en definitiva perquè la gent, que ara viu en cases velles i tronades, pugui millorar les seves condicions de vida però D’ Angelis contempla al seu interlocutor tan sols com un especulador que es vol beneficiar de la construcció privada sobre sol públic gràcies a l’ amiguisme i la corrupció.

Quan hi ha nous comicis, el mateix cap del partit, Maglione (Guido Alberti), intenta que Nottola tingui menys protagonisme però el nou alcalde, membre d’un partit centrista imposa que el constructor continuï en primer pla.

Les denúncies de D’Angelis continuen en sac trencat i amb tota la pompa i amb la presència del batlle, els polítics i l’ església es posa la primera pedra del nou gran projecta immobiliari.

 

 

 

COMENTARI

“Les mans sobre la ciutat” és un film paradigmàtic del cinema d’ esquerres dels anys 60. Una visió propera a la del Partit Comunista italià fort i connectat amb la societat en aquells temps.

La pel·lícula denuncia la relació entre poder polític i econòmic, com per sobre el be públic, interessa fer negocis i com la política és una justificació i un mitja per realitzar-los.

Tots els regidors del partit governant, la democràcia cristiana sens dubte, formen un lobby per aconseguir els seus propòsits, D’ Angelis és la veu crítica de la denúncia, el partit comunista, a qui tampoc es cita.

La pel·lícula mostra com els diferents partits de dreta s’ uneixen perquè Nottola aconsegueixi els seus propòsits, canvia el vot, canvia l’ alcalde però tot continua igual. El recanvi significa més pactes per retenir el poder la mateixa gent i aïllar als que tenen un altre concepte de la cosa pública.

Els regidors governants ho tenen molt clar, quan algú cita el perill de l’ escàndol, en afirmar: “l’ opinió pública la formem nosaltres” o quan D’ Angelis els hi retreu la seva actuació, repliquen dient : “la indignació moral no compta en política”.

No queden tampoc gaire ben parats els veïns del fosc barri napolità on s’ ha enfonsat l’ edifici, els seus crits són ràpidament apaivagats pels diners que l’ alcalde dona en mà als damnificats, possiblement a canvi del seu silenci.

Les imatges finals, amb tots els poder públics, polítics, església, militars i empresaris, assistint a la col·locació de la primera pedra del projecte especulatiu, són eloqüents i mostren com cinquanta anys després, aquest discurs manté la mateixa vigència.

La pel·lícula va obtenir el lleó d’ or en el festival de Venècia de 1963.