CORAZONADA

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Frederic Forrest

              Teri Garr

               Nastassia Kinski

               Raul Julià

               Harry Dean Stanton

Any: 1982

Títol original: One from the heart

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

   Hank (Frederic Forrest) i Frannie (Teri Garr) viuen casats des de fa cinc anys. Les discussions són continues i decideixen deixar-ho.

Frannie coneix a Ray (Raul Julià), un pianista i cantant en un club en Las Vegas que en realitat és tan sols un cambrer. Mentrestant Hank coneix a Leila (Nastassia Kinski), una artista de circ.

Tant Hank amb Leila com Frannie amb Ray culminen una nit de il·lusió i fantasia i consumen les relacions amb les seves noves parelles. A l’ arribar el matí, Hank se n’ adona que a qui estima  en realitat és a Frannie.

Després d’un intent de segrestar-la , la segueix fins a l’ aeroport, quan aquesta està a punt d’ anar-se’n a Bora Bora amb Ray, sembla que ja és massa tard però no, Frannie torna a casa amb Hank, s’ estimen de nou, obliden les velles renyines i aposten per la reconciliació.

 

 

COMENTARI

Francis Ford Coppola viu en el cim de la fama en els anys setanta quan roda les dues primeres parts d’ “El Padrino “ i “Apocalypse  now”. És per això que crea els seus propis estudis “Zoetrope” amb la finalitat de no treballar per encàrrec i menjar-se el món.

“Corazonada” és la primera feina que surt dels nous estudis i retorna a Coppola els peus a terra. La pel·lícula és un fracàs , significa unes pèrdues milionàries i la fallida de la seva productora, la qual cosa obliga al director americà a un periple dedicat a films modestos  en els anys vuitanta que el que fan és renovar el seu criteri com autor.

“Corazonada” vol ser un musical a la vella manera, una comèdia clàssica on noi i noia s’ estimen, es barallen , troben a altres persones en les seves vides però finalment tornen a estar junts perquè entenen que com amb l’ estimat amb ningú.

Aquest argument tan gastat ve acompanyat de l’ estètica del musical. Coppola roda en tons sofisticats, blaus, verds i vermells que donen un fil fantàstic a l’ acció. Coreografia plena de força quan roda els balls en el carrer, en una Las Vegas de neó i caramel representada en estudi. Glamur, màgia i fantasia per activar el somni d’una nit d’ estiu. Fer el salt a la parella per penedir-se i tornar-hi de nou.

Coppola imagina com els dos protagonistes confirmen durant quaranta vuit hores tots els seus somnis: trobar a algú meravellós, fer l’ amor, marxar amb ell a espais exòtics… però com en el conte, quan el matí desperta, els somnis s’ acaben i torna la realitat; potser el millor sigui continuar igual que ara.

El director filma en muntatge paral·lel i remarca les expectatives de l’ un i de l’ altre. Tan Hank com Frannie troben a prínceps i princeses de conte, gent que com Leila fa equilibris de matinada sobre un cotxe en el desert o gent com Ray que se’n vol emportar a la noia cap l’ encant d’un món exòtic i sense problemes. Són els escenaris imaginaris de la felicitat.

Algunes escenes resulten icòniques: L’ eròtic ball entre Frannie i Ray que culmina en la multitudinària escena en la Las Vegas de cartó pedra o la imatge de Leila sobre la corda fluixa al capvespre. Comèdia romàntica, conte de fades, retrat cromàtic i edulcorat, homenatge al musical clàssic, tot això i molt més és “Corazonada”. Una pel·lícula fracassada en la que s’ inspira en alguns moment la super exitós i oscaritzada “La, la land” en el 2017.

EL PADRINO I

El_padrino-485345341-large

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Marlon Brando

             Al Pacino

             Robert Duvall

             Talia Shire

             Diane Keaton

             John Cazale

             James Caan

             Sterling Hayden

             Al Lettieri

           Abe Bigoda

Any: 1972

Títol original: The godfather

Nacionalitat: USA

Gènere: Gàngsters

 

ARGUMENT      

Vito Corleone (Marlon Brando) és el cap d’una saga familiar que dirigeix el món de l’ hampa. En 1946, una vegada acabada la segona guerra mundial, mentre personatges diversos li demanen favors, se celebra el casament de la seva única filla, Connie (Talia Shire) amb Carlo, amb la presència dels altres tres fills de Don Vito: Sonny (James Caan), el més gran, Fredo (John Cazale), un noi dèbil d’ esperit i Michael (Al Pacino), que acaba de tornar de la guerra, condecorat com un heroi i que no vol saber res dels negocis de la família. Assisteix amb Kay (Diane Keaton), la seva xicota, no hi falta tampoc Tom Hagen (Robert Duvall), un fill adoptat però no de sang, que actua com a conseller i cervell del clan familiar.

Fins ara Don Vito s’ha dedicat als negocis de sempre, el joc, la beguda i la prostitució bàsicament, quan altres grups li proposen entrar en el comerç de la droga, el capo s’hi nega però això té conseqüències, Don Vito pateix un atemptat per part dels Tattaglia, un clan mafiós enfrontat i queda greument ferit.

Michael, el fill petit, visita en l’ hospital a Don Vito, se n’ adona que aquest ha quedat sense protecció doncs Mc Cluskey (Sterling Hayden) és un policia corrupte, que aliat amb clans rivals vol eliminar al pare.

El noi decideix implicar-se en l’ acció i concerta una entrevista en un restaurant amb Mc Cluskey i Sollozzo (Al Lettieri), el cap dels traficants d’ heroïna i allà els mata.

Michael es té que exiliar a Sicília per evitar les represàlies, i coneix a Apollonia, una noia italiana de la que s’ enamora i amb la que es casa però els mafiosos el localitzen i assassinen a la dona.

En tant, la guerra entre bandes continua, en ella Sonny, el fill gran, és portat a una trampa amb la col·laboració de Carlo i és assassinat.

Quan Don Vito es recupera ja no és el mateix d’ abans , si bé vol establir un pacte de pau entre clans, és Michael , que ha tornat, qui es fa càrrec dels negocis familiars i renova la seva relació amb Kay.

Don Vito mor d’un infart mentre juga amb el seu net i Michael decideix actuar pel seu compte. Mentre es realitza el bateig del fill de Connie i Carlo, els sicaris de Michael, eliminen implacablement a tots els caps de les famílies mafioses opositores.

Seguidament s’ elimina a Salvatore Tessio (Abe Bigoda), un traïdor en l’ organització i a Carlo, que també va enganyar a la família, facilitant l’ atemptat contra Sonny.

Ara Michael és l’ únic padrí i rep la reverència de tots els seus.

the-godfather-main-review

 COMENTARI

     “El padrino”està considerada una de les gran obres mestres de la història del cine. Guanya en 1972 tres oscars, millor pel·lícula, millor actor-Brando- i millor guió adaptat però és amb el pas dels anys i amb l’ estrena de les altres dues pel·lícules de la saga quan és consagra com una producció de gran talla artística més enllà del temps i les modes. Està basada en el llibre de Mario Puzo del mateix nom.

És tracta d’un conjunt operístic on es conjuga una potent dramatúrgia servida a una idea : un món que s’ acaba i un altre que comença tot a partir de patrons estètics de gran qualitat.

El film utilitza l’ univers de l’ hampa i les màfies com excusa per parlar de tres temes vitals: El capitalisme, la família i la pròpia història d’ Estats Units.

El món representat per Don Vito, és paternalista, pactista, on importa la paraula donada, el sentit de l’ honor i la lleialtat, on la violència sols s’ empra en situacions extremes, on funcionen unes regles no escrites on brillen el luxe i la sofisticació, on el patriarcat representat per Don Vito és incontestable.

Aquesta època acaba amb el protagonista i és substituïda per una nova fornada de negociants, de capitalistes implacables, sense escrúpols, disposats a matar a qui se’ls hi oposi, a obrir l’ empresa als negocis més foscos de la droga, i amb una característica vital, tot allò que abans era soterrani i il·legal ara està dins l’ ordre, la llei i la legalitat, ha estat integrat dins el sistema, és part dels capitalisme, és legítim.

Tot això queda representat a partir dels dos personatges centrals, Don Vito, simbolitza el passat, Michael viu una conversió quasi mística, passa de ser el noi modest i que passa inadvertit de l’ inici del relat per convertir-se en l’ omnipotent padrí de les escenes finals i això suposa substituir aquest passat que ja no serveix, per un present ple d’ expectatives que ell encarna.

El nou sistema de negocis que neix, conté unes normes: la delació, la trampa, la corrupció, el joc brut, la traïció, la venjança, la ira, el dolor….

I unes contrapartides : l’ èxit, els diners, l’ opulència, el respecte, la por i la submissió dels altres. Tot això resta reflectit en una de les últimes escenes: Tessio ha traït a la família i té que morir, l’ home diu :”jo apreciava a Michael però són negocis”, és a dir qualsevol element sentimental o emocional queda supeditat al gran Déu , el negoci, l’ empresa.

En definitiva són dos mons que es toquen doncs són tancats, corporatius i endogàmics i busquen substituir el poder de l’ estat.

El tema de la família és central en el film. La família és un magma d’ unitat, en el que tothom recolza a tothom, són “els nostres” i qualsevol atac a un dels membres serà convenientment venjat. Els arquetips són clars: El Don és el patriarca totpoderós, Sonny, el possible successor, arrauxat, sanguini i ineficaç, Fredo, el feble, el noi de baixa personalitat a qui se li dona suport i aixopluc per ser qui és, Tom és el cervell, que es mostra un tant apartat de les grans decisions doncs sap que la seva sang no és la d’un Corleone i per fi Michael és el convers que accedeix al cim des del no res.

El paper de la dona, en la família de procedència italiana, està sempre en segon pla, Connie és un úter, la mare del successor del clan, Kay mostra més personalitat però el seu paper queda clar en l’ escena final, quan li demana a Michael que li confessi si ha fet matar a Carlo, aquest menteix i li diu que no ha tingut res a veure, en tant tothom rendeix acatament al nou Don, la porta es tanca i Kay desapareix del pla.

Coppola vol explicar també part de la història dels Estats Units, la crònica dels emigrants que han forjat la nació, per bé o per mal. Els Corleone, com els Coppola, són emigrants italians, han vingut de fora, no han tingut res i ho han obtingut tot, han fet país, han prosperat i han fet prosperar el lloc d’ acollida. Per això el director ens porta també als orígens, Michael s’ exilia a Sicília, a la terra dels ancestres, una societat encara plena de pobresa i escassetat , contemplem d’ allà on venen els protagonistes i com acompleixen el gran somni americà.

El film és una paràbola sobre el poder, la capacitat d’ostentar-lo, de servir-se d’ ell per atrapar cors i voluntats, per enriquir-se i acumular encara més poder.

És també un drama moral. Michael és allò que no vol ser, la influència de la família sobrevola i supera la seva voluntat primera d’ apartar-se de l’ entorn de la nissaga, el noi sent una obligació ètica, una responsabilitat moral que el porta a un lloc al qual no estava predestinat ni volia assumir

D’ altra banda Coppola ens explica tot això amb una planificació cinematogràfica acurada i propera a l’ obra d’ art. Inicia amb la imatge d’ Americo, l’ amo de la funerària i les seves paraules: “Jo adoro Amèrica”, abans d’ exposar el favor que ve a demanar, poc a poc contemplem com està parlant amb algú, és el padrí, en principi sol li sentim la veu, el canvi de pla fa que el percebem amb tota la seva majestuositat.

La càmera complementa la fosca habitació on Don Vito rep a les visites amb l’ algaravia desfermada i els balls per la boda de Connie i Carlo, són tan sols els prolegòmens de l’ acció.

Destaquem algunes escenes magistrals i que resten en l’ imaginari del cine. Quan Woltz, el productor de cinematogràfic es nega a incloure en els seus films a l’ afillat de Don Vito , la venjança esclata quan s’ aixeca del llit i el troba xop de sang , allà esta el cap del seu cavall preferit.

Bella escena també la de la mort del Don, quan ja quasi convertit en un bondadós ancià està jugant amb el net i cau estaguarnit a terra per un infart, en tant el nen creu que és part del joc.

Per fi l’ extraordinari muntatge paral·lel quan Michael bateja al nebot i el càntics missaires eixorden l’ espai en tant els sicaris del nou cap assassinen a sang freda tots el membres principals de les altres famílies.

abe BigodaABE BIGODA.

REBELDES

rEBELDES II

 

Director: Francis Ford Coppola

Actors: Thomas Howell

             Matt Dillon

             Diane Lane

             Ralph Macchio

             Patrick Swayze

             Rob Lowe

             Emilio Estevez

             Tom Cruise

Any: 1983

Títol original: The outsiders

Nacionalitat: USA

Gènere: Adolescència

 

ARGUMENT

     Dallas Winston (Matt Dillon) i els seus amics Ponyboy Curtis (Thomas Howell) i Johnny Cade (Ralph Macchio) pertanyen a la banda juvenil dels “greasers”(greixosos), enemics dels Dandis en els suburbis de Nova York.

Els nois van a l’ auto cine i coneixen a Cherry (Diane Lane) i Marcia, dos noies del Dandis, Dallas vol excedir-se amb Cherry i Ponyboy ho impedeix i dona un tomb amb ella.

Els pares de Ponyboy van morir en un accident i ara viu aquí caic aquí m’aixeco, te dos germans Sodapop (Rob Lowe) i Darry (Patrick Schwayzer), el més gran, i que fa les funcions de tutor.

Després de deixar a Cherry, Ponyboy i Johnny troben als Dandis que els assetgen, van beguts i volen ofegar a Poniboy, Johnny treu un ganivet i mata a un dels agressors.

Dallas els hi dona diners i els hi facilita la fugida, els nois es refugien en una església abandonada en el camp però el vell recinte crema quan un nens que estan d’ excursió hi són dins, Ponyboy ,Johnny i Dallas arrisquen les seves vides per salvar-los, però part de l’ edifici cau sobre ells i Johnny resta malferit, els joves es converteixen de cop en herois.

Els greixosos i els Dandis acorden celebrar una gran baralla per determinar qui és el més fort i deixar les coses en el seu lloc; hi ha una batalla campal, cops i trompades a dojo i els greixosos s’ imposen però quan van a l’ hospital a visitar a Johnny aquest ha mort.

Dallas frustrat i fora de si, atraca un supermercat amb una pistola sense munició, és perseguit per la policia i el maten, Ponyboy rep la carta de Johnny abans de morir i inicia el relat de tot allò que ha passat.

rEBELDES 1

COMENTARI

     Francis Ford Coppola ho era tot en el cine, havia fet alguna de les millors pel·lícules de la historia, havia guanyat oscars i estava en el pavelló de la fama i en 1983 decideix fer cine indie, cine petit , reflectir temes que el preocupen i converteix les dues pel·lícules que roda aquest any en films de culte.

El món dels joves, i les bandes juvenils són la qüestió, inicia el periple amb “La ley de la calle” i el mateix any roda “Rebeldes”; Coppola parla dels nois dels suburbis en els anys seixanta i ho fa amb afecte i tendresa.

A més la pel·lícula és una exposició per un grup d’ actors que anys després es consagren com grans d’ Hollywood alguns o que realitzen una carrera amb alts i baixos, els altres.

El director americà recrea amb un protagonisme col·lectiu el món dels pinxos, els fatxendes i els prepotents, dels nois que no tenen res, desarrelats i carn de canyó, que sols s’ afermen marcant territori amb el seu grup i demostrant qui són a cops, en realitat són ànimes ferides a la recerca d’ una oportunitat.

En ells es referma l’ amistat i el sentit de grup, és tot allò que tenen.

Coppola planteja que fins en les bandes juvenils arriba la lluita de classes, mentre els greixosos són nois de baixa extracció, amb famílies desestructurades i amb poques expectatives en la vida, els Dandis són “pijos”, fatxendes que miren als rivals per sobre l’ espatlla.

L’ acció porta a la violència i la mort, és un camí sembrat des de l’ inici i irreversible.

Coppola retrata als nois amb clars i foscos, els trinxeraires es tornen herois salvadors de nens, per Ponyboy, hi ha una pèrdua de la innocència, un aprenentatge que el porta cap a la maduresa; en canvi els seus amics no ho poden explicar. Johnny desitja un lloc sense greixosos ni Dandis, amb gent normal, i reclama viure per fer tantes coses que no ha realitzat als setze anys. Dallas és un noi necessitat d’ afecte i reconeixement.

Coppola realitza un retrat generacional, un homenatge als nois del carrer, que potser mai no sortiran del pou, mostra el seu talent en escenes com la lluita col·lectiva entre pluja, fang i foc o en la persecució policial en la nit a Dallas, que acaba amb la mort d’ aquest, puntua l’ acció amb les cançons emblemàtiques de Stevie Wonder i la “Gloria” de Van Morrison i tanca amb el contrapunt poètic de la carta de Johnny a Ponyboy: “La vida passa de pressa i amb ella els moments d’ or”.

Els escenaris són quasi sempre nocturns, els nois són aus nocturnes, actuen en la foscor que és el seu territori, sols hi ha la treva de l’ amagatall en el camp, l’ església és un temps de redempció, amb llibres, menjar i un bon amic al costat.