EL PABELLÓN DE LOS OFICIALES

El_pabell_n_de_los_oficiales-914692436-large

 Director: François Dupeyron

Actors: Eric Caravaca

             Sabine Azema

             André Dussolier

             Isabelle Renauld

             Geraldine Pailhas

Any: 2001

Títol original: La chambre des officiers

Nacionalitat: França

Gènere: Bèl·lic

 

ARGUMENT

En la primera guerra mundial, Adrien Fournier (Eric Caravaca) és un tinent de l’ exercit francès i està a l’ espera d’ entrar en combat.

Mentre els soldats parteixen cap el front, Adrien es fixa en una noia que està en l’ estació de tren acomiadant al marit, intima amb ella i acaben al llit, la xicota es diu Clemence (Geraldine Pailhas); al dia següent Adrien marxa cap a la guerra.

En els primers moments de la comtessa, el tinent és ferit greument per una explosió i traslladat a l’ hospital; l’ home ha perdut la mandíbula, el paladar i la meitat de la cara i és ingressat en el pavelló dels oficials.

Allà és atès per Anais (Sabine Azema), una sol·licita infermera i per el metge (André Dussolier), un home que  promet restaurar-li carn i teixits i retornar-li una imatge normal.

En tant, Adrien no pot parlar i llangueix en el llit amb problemes per empassar-se el menjar i es comença a comunicar a través d’una pissarra.

Després d’ explicar-li’ls a la família que es viu i dir-li’ls que no vagin a veure’l, Adrien tan sols és visitat per un amic, Alain, que s’ horroritza quan el veu.

Amb el temps, altres soldats ferits i amb deformitats, Henri i Pierre, arriben i neix entre ells una bona amistat, també ho fa una dona, Marguerite (Isabelle Renauld), una infermera de guerra que pateix seqüeles en la cara.

A la fi acaba el conflicte, amb gran alegria dels residents en el pavelló d’ oficials, Adrien retorna a casa on es troba amb l’ actitud angoixada de la seva mare; un temps després en un concert coincideix amb Clemence però aquesta ja no el reconeix; Adrien inicia una nova vida i poc a poc aprèn a auto acceptar-se.

69215541_ph2_jpg-r_640_600-b_1_D6D6D6-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

     Dupeyron roda aquest film basat en la novel.la de Marc Dugain, que escriu a partir de la història verídica del seu avi.

El director narra com un tinent francès, és ferit en la cara els primers dies de la guerra i queda enormement desfigurat. La pel·lícula traça l’ odissea d’ aquest home i amb ell d’ altres ferits, com una persona normal i ben plantada queda convertida en un ser deforme, en un monstre.

A partir d’ aquí, Adrien te que reconvertir la seva vida, en el Pavelló li retiren els miralls i al cap del temps, quan s’ aixeca, pot contemplar la seva imatge a través dels vidres de les finestres.

Dupeyron narra tot el procés cap a l’ autoacceptació, cap a assumir que és una persona nova i que te que viure amb el seu nou rostre desfigurat. El director francès no manté una línia narrativa sinó que reflecteix petits moments emblemàtics dels quasi sis anys que Adrien passa tancat en el Pavelló d’ oficials.

A l’ inici, contemplem a un ser embenat, al que mai veiem el rostre, algú que no pot parlar i sabem de les seves idees i pensaments, a partir del seu discurs interior, un procés molt proper al desenvolupat en el film “Johnny cogió su fusil” de Dalton Trumbo.

Més tard, assistim a elements dramàtics, el company que rep la visita de la família, la qual s’ horroritza al veure’l en tant el fill s’ escapa dient: “aquest no és el meu pare” i que més tard, desesperat, se suïcida.

Aspectes tendres, quan els deformes surten al carrer, urgits per les seves necessitats sexuals, a la recerca d’un prostíbul; Adrien li prega a la prostituta, incomoda, que tanqui els ulls i ressegueix la seva pell amb les mans. O el moment en que apareix Marguerite, una altra esgarrada com ells, en qui veuen un objecte de desig factible.

La pel·lícula tracta aquest tema angoixant amb plena sensibilitat i poesia. En l’ epíleg, Adrien surt del pavelló quan ja ha acabat la guerra, es troba amb Clemence, la seva amant ocasional, afany i anhel tot el període del seu tancament, la dona el desconeix en tant Adrien llença a un toll l’ arracada de la noia que ha conservat tot aquest temps com un fetitxe.

Per fi les imatges ens traslladen a l’ assumpció del protagonista de les pròpies xacres, ja no porta embenatge i una nena en el metro s’ espanta d’ ell però les ganyotes de l’ home acaben per fer-la riure.

La pel·lícula tanca quan a Adrien, una noia li dona un cop de porta en la cara, ell fa broma i li diu que l’ ha deixat contrafet, aprèn doncs a riure’s de si mateix i després, la dona li somriu i li diu que de cap manera li sembla un monstre. La pròpia acceptació comporta l’ acceptació dels altres.

La pel·lícula és un homenatge al desig de viure, una crítica al rebuig social injustificat i un homenatge a aquells que ajuden a Adrien en la seva recuperació, Marguerite, la infermera, i el metge.

El film s’ ocupa tangencialment del perquè de la guerra, en un moment donat, el protagonista s’exclama: “Perquè serveix aquesta guerra?”; l’ autor deixa la composició de lloc en mans de l’ espectador per què jutgi per si mateix sense articular un discurs pacifista, que les pròpies imatges s’ encarreguen de vertebrar.