TIREZ SUR LE PIANISTE

 

 Director: François Truffaut

Actors: Charles Aznavour

              Marie Dubois

              Michele Mercier

              Nicole Berger

Any: 1960

Nacionalitat: França

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Charlie Kohler (Charles Aznavour) és un pianista que toca en un local de copes, un dia el seu germà, Chico, arriba al bar fugint d’uns assaltants i Charlie l’ ajuda a escapolir-se

Aquella mateixa nit el pianista inicia un idil.li amb Lena (Marie Dubois), una noia que es trobava en l’ indret.

Sabem que Charlie no és el nom verdader del pianista, que en realitat es diu Edouard Saroyan, un músic que interpretava peces clàssiques i casat amb Therese (Nicole Berger). Arrel del suïcidi de la dona, Edouard canvia de personalitat i de vida, abandona el seu espai de confort i es converteix en Charlie.

Lena te un amant i aquest li demana comptes a Charlie, els dos es barallen i fortuïtament, el pianista li clava un ganivet i el mata.

D’ altra banda, els mafiosos continuen la seva persecució i per extorsionar a Chico, segresten a Fido, el germà petit de la família Saroyan. Richard, Chico i Eduard, la resta de germans, es refugien en la casa del primer. Quan els gàngsters s’ apleguen es produeix un tiroteig i qui rep la pitjor part és Lena, que arribava en aquell moment, la noia rep un tret dels dolents i mor.

Charlie és exonerat del crim que ha comés i continua com a pianista en el cafè

 

COMENTARI

Truffaut triomfa en 1959, abans d’ aquesta pel·lícula, amb “Los 400 golpes”, tot un paradigma estètic i ideològic de “la nouvelle vague”. Un any després el director francès sembla que vol dilapidar el prestigi recentment adquirit, amb aquest nou film, evanescent, fragmentari i decididament menor.

Truffaut es dedica a jugar i no se sap si es pren seriosament a si mateix. “Tirez sur le pianiste” és una barreja de gèneres, una mica pulp, doncs la cinta esdevé d’una novel.la de quiosc: “Down there” de David Goodis; te elements del neo noir francès, pistoles, assalts, persecucions nocturnes… un gènere que Melville  o Giovanni entre altres cultivaran més tard; te una afecció a la sèrie B americana i al thriller, te cops humorístics i irònics propers a la comèdia entremaliada i aposta pel cine psicològic i el perfil identitari del protagonista, que va ser algú, un anys enrere i ara és un altre.

Aquest poti poti temàtic, es combina amb una voluntat estilística igualment plural: flash backs, salts en el temps, picats i un punt de vista personalitzat a partir de que el protagonista s’ erigeix en narrador.

Truffaut no s’ allunya gaire d’una de les seves obsessions: l’ amor i les dones. Aquest motiu està present en tota la seva obra; en el cicle d’ Antoine Doinel i sobretot en “El amante del amor”. Kohler/Saroyan sembla un alter ego del director, és algú tímid, amb dificultats per relacionar-se amb el gènere femení i que viu obstinat i admirat per les dones.

En l’ obra hi trobem a Clarisse (Michele Mercier), la prostituta, l’ amor carnal, a Therese, l’ esposa, l’ amor institucional, a Lena, l’ amant i nova conquesta, l’ amor desig i en plenitud; la mort trunca aquestes dues relacions, l’ home torna al que és , potser, el seu estat natural: la solitud.

La pel·lícula relata el conflicte d’un home corrent, exposat a una situació de conflicte però la voluntat assagística de Truffaut fa que el film vagi de banda en banda i es quedi en lloc, en un intent fallit, que anys més tard el director redimirà amb altres excel·lents films

 

JULES ET JIM

 

Director: François Truffaut

Actors: Oskar Werner

               Henri Serre

               Jeanne Moreau

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

COMENTARI

Jules (Oskar Werner) i Jim (Henri Serre) són amics, joves, artistes, escriptors I bohemis. Un dia coneixen a Catherine (Jeanne Moreau), una noia d’ esperit lliure que s’ adapta a la companyia d’ ambdós.

Els dos nois volen conquistar-la i ella els conquista als dos. Jules és més tímid i vulnerable en tant Jim és més mundà.

Després de relacionar-se amb els dos, Catherine es casa amb Jules, potser no és qui més l’ estima però si és qui més la necessita. Més tard te amb ell una filla, Sabine.

La primera guerra mundial separa als amics, Jules combat amb Àustria i Jim amb França, en bàndols contraris i tenen por de matar-se l’ un a l’ altre. Quan la guerra s’ acaba Jules i Jim es retroben.

Jules i Catherine inviten a Jim a la seva casa en el camp i allà viuen plegats els tres un bon temps. Si bé la relació oberta és un element de llibertat i felicitat, també és cert que sorgeixen disputes, dubtes i gelosia. Jim decideix marxar.

És el començament d’un seguit de trobades i desencontres. Catherine vol tenir un fill de Jim però no ho aconsegueixen. En tan, Catherine es relaciona amb diversos amants i Jim manté una relació seriosa amb Gilbert, una noia de Paris i te la intenció de casar-se amb ella.

Finalment es tornen a trobar els tres amics, Catherine i Jim pugen al cotxe, ella condueix, avança per un pont trencat, el vehicle cau al riu i els dos amants s’ ofeguen.

Jules contempla, solitari, com les cendres dels difunts descansen en el cementiri.

 

 

COMENTARI

     Jules et Jim està basada en un llibre d’ Henri Pierre Roche, basat segons sembla, en fets reals.

La pel·lícula es pot considerar la historia d’ una amistat a tres. Una història radicalment moderna i lliure en la que tres persones de caràcters diferents busquen en la seva relació la felicitat i l’ equilibri.

En tant Jules és tímid i retret, Jim és decidit i Catherine voluble i inconstant però els tres tenen una característica comuna, s’ estimen entre si.

Més enllà de les particularitats, Catherine és el símbol de la dona en majúscules, la recerca i la trobada que tot home vol tenir. Catherine és també el símbol contra la hipocresia i la resignació. Truffaut mostra igualment les dificultats que comporta aquesta voluntat dels personatges de no acomodar-se, la mort posa fi a les tortuoses relacions.

La interpretació és oberta però podem entendre que el pas del temps està marcant les relacions, que ja no es recuperarà l’ antiga alegria i que les convencions i la frustració navegaran sobre els personatges, omplint-los de tedi i rutina. Tot això és el que Catherine vol evitar.

Tot està marcat per la veu en off que des del principi relata l’ acció i marca un cert distanciament. El ritme i la senzillesa de les imatges es compaginen amb la  vitalitat i el lirisme de la història.

Amb aquesta pel·lícula, Truffaut consolida un nou fenomen en el cinema francès, passa de ser  crític de “Cahiers du cinema a ser un prestigiós director i un dels impulsors de la “Nouvelle Vague (Nova onada), caracteritzada per voler trencar amb el passat a partir de històries realistes, de baix pressupost, rodatge càmera en mà i sense regles establertes.

La cançó “Le tourbillon de la vie” és emblemàtica quan Henri Serre, acompanyat de Jeanne Moureau canten”: Cada un pel seu cantó es veu envoltat pel carrousel de la vida”.

 

EL AMANTE DEL AMOR

El_amante_del_amor-843978215-large

 

Director: François Truffaut

Actors: Charles Denner

               Brigitte Fossey

               Nelly Borgeaud

               Nathalie Baye

               Leslie Caron

 Any: 1977

Nacionalitat: França

Títol original: L’ home qui aimait les femmes

Gènere: Cine d’ autor

Subgènere: Relacions amoroses

 

ARGUMENT

Un home ha mort. Al seu enterrament acudeixen solament dones, una gran quantitat de dones.

A partir d’ aquí un flash back, que és la pel·lícula, ens introdueix en la vida de Bertrand Morane (Charles Denner), un home que te passió pel sexe femení.

Bertrand és un home normal, de mitjana edat, li agraden totes però algunes especialment, com aquella que ha vist fugaçment i de la que sols pot guaitar- li la matricula del seu vehicle per fingir un accident i així trobar-la, o la noia de l’ asseguradora que el vol ajudar i amb qui concreta un cita.

Una de les dones més importants de la seva vida és Delphine (Nelly Borgeaud). La coneix quan ella sopa avorrida en un restaurant amb el seu marit, és cita amb ela dona i es veuen en els indrets més insospitats. A Delphine li agraden les experiències diferents i desconcertants en llocs especials, jugant la parella a ser i no ser vistos.

A la fi dispara contra el seu marit i acaba a la presó

Bertrand decideix posar suport a tot això i relatar-ho. Escriu una narració primer per a ell , després amb la intenció de publicar-la.

En el llibre també recorda moments de la seva infància, quan la seva mare el feia missatger de les cartes als seus amants, que ell llançava a la cloaca.

O la seva primera relació sexual amb una jova prostituta. Fins i tot s’ oblida d’ alguna relació important, com la de Vera (Leslie Caron), malgrat que després voldrà redreçar-ho.

A la fi una editorial es fixa en els seus relats i decideix publicar el llibre. La relació amb Genevieve (Brigitte Fossey), la jove editora acabarà també en el llit.

Bertrand ens parla dels seus fracassos, pocs, com la mestressa d’ una cotilleria que sol vol relacionar-se amb nois joves o els perills de les seves multi relacions, quan contrau una blennorràgia.

Contemplarem les seves artimanyes per quedar amb alguna noia quan en veu una que li agrada posant un anunci de mainadera, la truca i quan aquesta arriba a la casa se sorprèn quan en el llit en lloc d’un nadó sols hi troba un ninot.

Bertrand acaba morint en un acte de servei, és a dir: mentre persegueix a una dona que el complau és atropellat per un cotxe, ingressat en l’ hospital, greument ferit, no pot evitar trencar els tubs que el tenallen, provocat per la presència d’ una bella infermera.

 

 

COMENTARI

     Truffaut ens torna a parlar dels sentiments, de les relacions interpersonals, de les relacions entre homes i dones, de l’ amor.

Bertrand, potser un alter ego del director, és un home que estima les dones, l’ home que estima l’ amor.

Un retrat de l psicologia masculina. Bertrand no és un Don Joan, ni un seductor, és un home normal, que s’ hi dedica, que s’ ho treballa, que estima a tantes perquè en cada una hi veu alguna cosa, perquè, evidentment, cada una te una cosa i una completa a l’ altra, cada una és diferent, personal, especial.

Perquè són dones i la pel·lícula és un homenatge a les dones però Truffaut també planteja els perills i les contradiccions d’ aquestes relacions.

Estimar a totes és potser no estimar-ne cap?.

Estimar a tantes comporta el perill de la solitud ?

Estimar a l’ amor és estimar una entelèquia?.

Els personatges són suficientment adults per viure unes relacions lliures que l’ educació normalment no permet però el no implicar-se també significa decebre expectatives i pagar un preu.

Cal preguntar-se : És sincer, és noble o és un obsessiu? , Hi ha vida més enllà de l’ amor?.

 

LA NOCHE AMERICANA

Director: François Truffaut

Actors:     François Truffaut

                   Jean Pierre Leaud

                   Dani

                   Jacqueline Bisset

                  Valentina Cortese

                  Jean Pierre Aumont

Any: 1973

Títol original: La nuit americaine

Nacionalitat: França

 Tendència: Nouvelle vague

 

La noche americana : Cartel François Truffaut

 

ARGUMENT

Ferrand (François Truffaut) dirigeix una pel•lícula. Una parella coneix als pares del director. La noia s’ enamora del sogre i fuig amb ell. El marit no para fins a trobar el pare i matar-lo com a venjança. En mig assistim a la filmació, a la relació dels protagonistes, un jove insegur, Alphonse (Jean Pierre Leaud) amb Liliane (Dani), la script i com aquesta l’ abandona i Julie Baker (Jacqueline Bisset), l’ actriu principal el consola.

Veurem com Severine (Valentina Cortese), una veterana que ha treballat fa anys a Hollywood te problemes per memoritzar el paper i com Alexandre (Jean Pierre Aumont) no pot acabar la pel•lícula al morir en un accident de tràfic.

 

 

COMENTARI

Cine dins del cine. Truffaut filma una pel•lícula en la que ens mostra tots aquells que conformen el món de l’ art de la imatge, rodant un film. Joc de miralls i homenatge al cinema en el que el director fa palès el seu gran amor per la professió. El cine és més important que la vida?.

El cine, el treball per acabar una pel•lícula és més important que l’ amor?. Truffaut mostra plenament les bambolines del rodatge, com es succeeixen els amors i els desamors, els afectes i desafectes que es van creant i com incideixen i canvien el transcurs del film.

El paper del director per estimular o amansir als actors, la paciència, la subtilesa, l’ eficàcia per mostrar a la gent un producte acabat, l’ engany que te que tenir veritat. “La noche americana” és quan es roda de dia una escena nocturna, és doncs, com el cinema mateix, la culminació de la falsedat. L’ engany per transformar la mentida en veritat, la pluja quan fa sol, la neu quan el terra és sec, la trampa i la impostura que porten a gaudir d’una història com si fos realitat.

Truffaut fa el paper de si mateix com a director i es mostra en les escenes en blanc i negre, quan un nen arriba a un cine tancat i a través de les reixes s’ apodera dels cartells de “Ciudadano Kane”.