LA MARCA DEL ZORRO

LA MARCA DEL ZORRO

 Director: Fred Niblo

Actors: Douglas Fairbanks

             Marguerite de la Motte

Any: 1920

Títol original: The mark of Zorro

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

En la Califòrnia encara dominada per Espanya, la família Vega conviu amb el seu fill Diego (Douglas Fairbanks), aquest és un noi apocat, gandul i sense gaire personalitat, que vegeta en la casa paterna.

Paral·lelament sorgeix en la regió, la presència de “El Zorro”, un justicier emmascarat que defensa als dèbils de l’ opressió dels poderosos.

El governador de l’ estat decideix apoderar-se dels bens dels Pulido, una família benestant, els quals volen que la filla ,Lolita(Marguerite de la Motte), es casi amb Diego però la noia no esta per la feina.

“El Zorro” s’ enfronta al capità Ramón, un militar que assetja a Lolita, el marca amb la Z del seu anagrama i fa que demani perdó a la noia, més tard allibera als Pulido de la presó a la que han estat portats pel governador i s’ alia amb els cavallers de la regió, farts de l’ arbitrarietat dels governants.

Quan el cabdill i els militars entren en la casa dels Vega, Diego mostra la seva verdadera identitat, el noi és “El Zorro”, lluita i ridiculitza de nou al capità Ramón, aconsegueix la dimissió del governador, assoleix l’ aprovació dels cavallers i obté l’ amor de Lolita.

La marca I

COMENTARI

El personatge d’ “El Zorro” es portat per primera vegada a la pantalla per Fred Niblo, director recordat pel seu cinema d’ aventures en el període mut: “Los tres mosqueteros”, “Sangre y arena” o Ben-Hur”, sobretot.

Es tracta d’una historieta de Johnston Mc Culley: “La maldición de Capistrano”, publicada en 1919, en la història del cinema més de cinquanta pel·lícules ens parles sobre les aventures del personatge.

La idea del justicier amb doble personalitat, que es transforma a través d’una màscara, per efectuar el be, és antiga i tindrà moltes versions posteriors.

Els seus orígens daten de “la pimpinela escarlata” una novel·la de la baronessa d’ Orczy de 1905 on es relata com un petimetre aristocràtic es transforma en un justicier per rescabalar greuges que cometen els revolucionaris francesos sobre els pobres nobles.

En el fulletó d’ inicis del segle XX, de la ploma de Feuillade sorgeixen Judex i Fantomas, mestres de la disfressa i posteriorment molts super herois juguen amb la dualitat d’ identitats, des d’ “El llanero solitario” al multimilionari turmentat que es converteix en “Batman”, el tímid periodista que és “Superman” o el noi normal que es transforma en Spiderman i donen pas a un justicier que lluita contra el mal i l’ opressió.

La dualitat en el personatge d’ “El Zorro” és encara més acusada ; Don Diego és un home inactiu, passiu, un autèntic baliga-balaga, que sempre acaba les seves al·locucions comentant com n’ està de fatigat.

El seu alter ego, “El Zorro” és el flagell dels malvats, valent, hàbil, seductor… en el pla amorós la dicotomia és la mateixa, incapaç el primer de filar tres paraules seguides amb la noia; ben plantat, valerós i seductor, el segon.

A la llum del psicoanàlisi es pot dir que “El Zorro” són dues parts del mateix jo que conviuen permanentment, tots som uns impostors però en el relat no tenim clar qui fingeix més, si “El Zorro” quan vol ser Don Diego o viceversa.

“El Zorro” és un personatge que s’ amaga la seva verdadera identitat, la seva primera presència se’ns mostra a través d’un paraigües negre que quan es desinfla fa emergir al justicier, aquest transita a través de passadissos, túnels i laberints que el porten a aparèixer i desaparèixer en les seves duals identitats.

Don Diego, per la seva part ,sembla impel·lit als jocs de mans, és a dir: constantment es veu interessat per la juguesca, per la trampa, contemplem les ombres xineses que realitza i com el filtre de la imatge del personatge s’hi superposa i complementa l’ aparició de l’ ombra del pare, el personatge autoritari que li demanda a Diego que deixi els jocs d’ entabanament i imposi la seva verdadera personalitat d’ adult, d’home de valor.

Curiosament “El Zorro” es mou entre els desafavorits, uns indiots submisos i sense veu però no són aquests el subjecte de la seva rebel·lió sinó els cavallers hisendats que es conjuren per acabar amb l’ opressió i la injustícia.

“El Zorro” proposa una revolució des de dalt, una revolta de les classes altes per acabar amb alguna situació esbiaixada i corrupta però no per ultimar les desigualtats de classe.

Tècnicament la pel·lícula, és bàsicament un film d’ aventures, en ocasions deutor de el slapstick, cops, corredisses i salts són emprats, aquesta vegada, no amb una finalitat còmica però Chaplin o Keaton s’hi trobarien a gust en la trama.