LA FORMA DEL AGUA

 

 

 

Director: Guillermo del Toro

Actors: Sally Hawkins

               Michael Shannon

               Richard Jenkins

              Octavia Spencer

                Doug Jones

                Michael Stuhlbarg

Any: 2018

Títol original: The shape of water

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantasia

 

ARGUMENT

En 1962, en un laboratori d’ alta seguretat, hi fa feines Elisa Esposito (Sally Hawkins). És una noia òrfena i muda que treballa com a netejadora de les instal·lacions. Les seves úniques relacions amistoses són  una companya de feina, Zelda, (Octavia Spencer) i el seu veí, Giles (Richard Jenkins).

El cap de seguretat del centre, Strickland (Michael Shannon) ha trobat en les aigües d’un riu sud americà, un estrany ser, un animal amfibi, al que  mantenen en aigua i carregat de cadenes en el recinte, amb la finalitat de fer-lo servir  per la carrera espacial.

Robert Hoffstettler (Michael Sthulbarg) és un dels científics que cuiden dl monstre i és a la vegada un espia de la Unió Soviètica en plena guerra freda. Hoffstettler vol guardar amb vida a l’ amfibi, mentre Strickland  el vol eliminar i viviseccionar.

Elisa, en tant neteja, contempla al monstre i se n’ adona de que te sentiments i intel·ligència, amb el pas del temps se n’ acaba enamorant.

Per evitar que l’ eliminen, Elisa, amb la col·laboració  de Hoffstetler i del seu amic Giles, aconsegueix emportar-se a la criatura i amagar-la a casa seva. Allà la guarda en la banyera i fa l’ amor amb ella.

Elisa vol retornar al monstre a les aigües però Strickland se n’ assabenta d’on és, quan la noia està a punt de retornar-lo al mar, Strickland arriba i dispara sobre Elisa i la criatura i els mata.

El monstre es regenera de les seves ferides , executa a Strickland i s’ emporta a Elisa amb ell al fons dels mars.

 

 

COMENTARI

    Del Toro torna als seus inicis, després d’un temps proper a projectes comercials de poca volada. Aquest és un film personal que beu de les fonts del millor Del Toro, aquell que va signar films tan bells i fantàstics com “El laberinto del fauno”.

El director mexicà pren com a referència cintes com “La mujer y el monstruo” un producte de sèrie B , obra de Jack Arnold i que data de 1954.

Més genèricament la relació estaria fixada en el mite de la bella i la bèstia.

Del Toro a partir d’ aquests arquetips coneguts, introdueix moltes idees. Ens trobem davant una historia que conflueix en l’ amor de dos marginats. Elisa és muda , és pobre i es mou en un dels últims escalafons socials, el monstre és un ser del qual no es valora si pot assolir sentiments o intel·ligència, sinó que tan sols és considerat un ser abjecte, un objecte d’ assaig en el marc de la guerra freda. Per motius diferents els dos sers són, doncs, marginals i marginats, existeixen fora del marc social tradicional.

En un altre ordre de coses, ens trobem davant dos sers amb dificultat de comunicar-se. L’una per la seva mudesa, l’ altre perquè esdevé d’un orígens marins i foscos en els quals, la veu i la paraula tampoc figuren com elements comunicatius. Els dos sers es manifesten i s’ interrelacionen a través del sentiments, les mirades, els gestos i les sensacions.

Un altre aspecte en comú és que contemplem a dos identitats sumides en l’ isolament. Com ja és propi de l’ imaginari del cine fantàstic i de terror,quan parlen de la solitud del monstre: Frankenstein,els vampirs….L’ humanoide sorgit de les aigües viu fora del seu entorn, engrillonat, atonyinat i vexat, és algú amb sentiments, abandonat com un animal perillós per la seva condició de diferent. Elisa viu també una situació similar, manté amistat amb Giles i amb Zelda però en general és algú invisible i anònim per la majoria.

Un aspecte important del relat és la combinació entre realitat i fantasia, en aquest punt la pel·lícula s’ acosta en moltes facetes a “El laberinto del fauno” on una nena accedeix a un món d’ il·lusió presidit per un faune, per oblidar i desatendre una realitat feixuga i plena d’ horror.

La historia que ens ocupa, es troba molt propera a aquest enunciat. En principi, la clau de tot el que passa és realista però sabem de la necessitat d’ Elisa d’ eludir un món esquerp i pervers que la ignora; la fantasia ha de substituir a la realitat, la necessitat d’inventar-se un monstre bo i amorós per estimar-lo tota la vida és la necessitat d’ aquell que vol negligir una realitat que se li fa insuportable.

En aquest sentit i també com en “El laberinto del fauno” els verdaders monstres són els sers humans. En aquella pel·lícula el capità de l’ exercit franquista , en aquesta, el odiós cap de seguretat del laboratori. El faune i el monstre són vies d’ escapament , sers quimèrics però que ofereixen confort moral davant la devastadora i monstruosa realitat.

El monstre es regenera de les seves ferides i fa el mateix amb Elisa, és un Déu, te poders d’un altre món ? més be cal pensar que en l’ univers de la fantasia i la imaginació no hi ha desengany ni nafres ni mort.

Això és fa palès quan  tots els protagonistes assoleixen la voluntat d’ escapar de la seva realitat i introduir-se en marcs imaginaris, el cinema o la televisió. La primera aparició del monstre als ulls d’ Elisa és a través d’un gran vidre,la noia embadalida contempla aquest espectacle extraordinari, molt similar al que transmeten les pantalles que l’ emmirallen.

Del Toro proposa una posada en escena plena de poesia que te els seu punt culminant en la fase final, quan dona i monstre es fonen  plegats en el mar.

La pel·lícula guanya  en el 2017 el lleó d’ or en el festival de Venècia.

 

LA CUMBRE ESCARLATA

La_cumbre_escarlata-936865881-large

Director. Guillermo del Toro

Actors: Mia Wasikowska

               Jessica Chastain

               Tom Hiddleston

               Charlie Hunnam

Any: 2015

Títol original: Crimson Peak

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Edith Cushing (Mia Wasikowska) viu en Buffalo (Estats Units) amb el seu pare Carter, en un ambient burgés i elegant, es pretesa per Alan Mc Michael (Charlie Hunnam), un metge que s’ inicia però el seu món es veu pertorbat per l’ arribada de Tom Sharpe (Tom Hiddleston), un home que intenta li financin el seu invent, una màquina per extreure argila i ve acompanyat de Lucille (Jessica Chastain), la seva germana, una dona que toca el piano i que posseeix un halo de misteri.

En tant, Edith es veu espantada per la presència del fantasma de la mare, morta anys enrere, que la reconvé sobre el perill que li pot suposar el cim escarlata.

Carter rebutja finançar l’ invent de Tom a qui considera un oportunista que ja ha presentat el seu projecte en diverses ciutats europees sempre amb resultats fallits.

Edith i Tom s’ enamoren però el pare de la noia compra la voluntat de l’ home per que abandoni a la filla i marxi lluny, Tom accepta però l’ amor que sent per Edith és més fort i la parella decideix marxar plegada a casa de l’ amant en Anglaterra, en la vella possessió d’ Allendale Hall però poc abans de la partida Carter, el pare de la noia, és assassinat.

Tom i Edith arriben a la mansió, allà Edith troba la rebuda freda i quasi hostil de Lucille, la germana de Tom. En la seva estada, Edith creu veure la presència del fantasma d’una dona, Elia, que la reconvé sobre els misteris de la casa i sobre el cim escarlata; Edith s’ assabenta que aquest és el nom que li atribueixen a l’ argila quan s’ amuntega per sobre la neu.

La noia inicia esbrinaments i es fa amb una gramola en la que hi troba gravacions antigues, en elles descobreix que Tom ha estat casat amb altres dones i com aquestes han estat assassinades per quedar-se amb la seva fortuna.

Mentre, Edith intenta escapar de la mansió, arriba a ella, Alan, el metge amic de Buffalo, la seva presència no és ben rebuda i és agredit pels dos germans que es professen una estimació més enllà del seu parentesc.

Lucille és la incitadora de tota la trama i com Tom no es decideix a fer l’ últim pas i matar a la noia, es venja d’ ell i el mata. Les dues dones lluiten en un últim i desesperat combat a mort. La presència del fantasma de Tom distreu a Lucille i Edith la mata i fuig per sempre de la mansió amb Alan.

cumbre2_dg1e

COMENTARI

Després d’un temps entregat al cine de crispetes i més comercial d’ Hollywood, Del Toro torna al seu univers propi, en una producció personal però que no pot retreure’s dels seus tics per arribar al gran públic.

Del Toro s’ imposa en el relat romàntic i el seu complement gòtic. La història s’ inicia a partir de la narració amorosa entre els protagonistes i està més a prop de Jane Eyre que dels contes de terror.

L’ element bàsic amb que juga el director xilè, és l’ extrema bellesa de les seves imatges, el disseny i la posada en escena i la creació d’un univers personal i arquetípic.

La casa de Allendale Hall és decadent, sinistre i decrèpita, com el món que alberga en el seu interior, el sostre obert, per on cauen les fulles, els passadissos foscos, les portes que condueixen a espais secreta, un ascensor que descendeix als inferns, modelen l’ espai.

Tot te referents cinèfils i es recolza en “Rebeca” d’ Hitchcock o “En la caida de la casa de los Usher” de Poe/Corman, la casa sembla tenir vida pròpia i és un lloc malèfic.

Del Toro impregna imatges de gran atractiu que al mateix temps són repugnats; les boniques papallones que són fagocitades per les formigues, són la metàfora de la relació entre la innocent i candida Edith i els seus pertorbats companys d’ habitatge.

La pel·lícula es recrea també en l’ homenatge a altres relats: “Barba azul” o “The innocents”, com en aquesta última el centre de l’ acció són els fantasmes , reals o imaginats. Com en tota història gòtica, l’ amor, la maldat i la bogeria s’ apoderen dels protagonistes, la infància i el pas del temps hi tenen un paper protagonista.

Del Toro ubica moviments de càmera elegants i majestuosos. Li dona al film un segment de color propi del “giallo”, el vermell és el color primordial i es barreja i es confon amb el color de l’ argila, la terra i la sang, contrasten amb la blancor de la neu.

Tot és estètic i brillant però el director no pot suportar un cine d’ autor amb pocs dividends econòmics i ens ofereix uns vint minuts finals horrorosos, i mai més ben dit, de sang i fetge, sense cap contenció narrativa ni estilística i tot allò que ens ha inquietat i atemorit se’n va en orris. Tot es torna groller i innecessari, si be de nou Del Toro ens recompensa amb un enèrgic moviment de càmera final en picat que mostra la fugida per sempre d’ Alan i Edith de la mansió i uns minuciosos detalls en tant els títols de crèdit, que no s’han de perdre, tanquen els film.