DINERO CAIDO DEL CIELO

pennies_from_heaven-260066231-large

 Director: Herbert Ross

Actors: Steve Martin

              Bernardette Peters

              Jessica Harper

              Christopher Walken

Títol original: Pennies from heaven

Any: 1981

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En els anys de la depressió americana, Arthur Parker (Steve Martin) és un home casat amb Joan (Jessica Harper), una dona que no el satisfà i que a més no aporta els diners familiars per realitzar el seu somni : obrir una botiga de discs.

Arthur coneix a Eileen (Bernardette Peters), una tímida mestra d’ escola de qui s’ enamora perdudament. La segueix fins a aconseguir els seus favors i la deixa embarassada.

Amb mala consciència, torna a la llar conjugal on la dona l’ acull i li facilita els diners pels seus projectes.

En tant, Eileen es acomiadada de l’ escola, avorta i es prostitueix fins que de nou Arthur torna a la seva vida però l’ atzar actua contra ells.

L’ home ha ajudat a una cega a arribar al camí de casa seva, la cega és assassinada per un vagabund i com troben petjades d’ Arthur, el detenen i el condemnen a la pena de mort.

dinerocaidodelcielo05

COMENTARI

Aquesta és una pel·lícula inclassificable. D’ un cantó és bàsicament un musical. En 1981 fa molts anys que el musical ha mort però Ross el ressuscita.

El director empra una fotografia sèpia per filmar la realitat però quan els personatges somien en una vida millor, canten i ballen, la llum i el color inunden la pantalla.

En realitat aquesta és la paradoxa i el contrast que marca el film. D’ una banda la realitat, plena d’ enrenous i frustracions, d’ una altra al somni que s’ eleva a categoria i on la música obre el pas al ball i al optimisme i on Ross ens ve a dir que tothom pot obtenir allò que desitja

Al mateix temps estem davant un verdader fulletó. Un home que  no estima a l’ esposa troba l’ amor de la seva vida i lluita entre fer realitat els seus projectes amb l’ ajut de la dona o lluitar per l’ amor i deixar-ho tot enrere. Avortament, prostitució, assassinat i mort deixaran en no res els somnis.

El film te una vessant social. Es contextualitza en l’ Amèrica de la crisi i la gran depressió i aquest àmbit marca la sort dels personatges.

Tot navega en l’ ambigüitat, de la trista realitat i de la necessitat de sortir a buscar i a complir els somnis, a la recerca de la pluja i del diner caigut del cel.

El somni últim del condemnat a mort ens porta a un final feliç, sense mort, on els protagonistes es retroben i viuen plenament el seu amor.

La majoria d’ escenes musicals són impagables i el film rendeix un homenatge al musical clàssic, sobretot a Busby Berkeley. Hi ha dos quadres que superen a tots. D’ un costat les imatges en el club de mala nota, quan Tom (Christopher Walken) realitza un sensacional estrip tease al compàs de la música que passa als anals del cinema musical

D’ un altre part, l’escena en que Arthur i Eileen contemplen embadalits “Sigamos la flota” on Fred Astaire canta Let’s face music and dance i balla amb Ginger Rogers. Arthur i Eileen s’ acosten a la pantalla i entren en ella, substituint als actors i recreant l’ escena.

Al revés que en la pel·lícula posterior de Woody Allen: “La rosa púrpura del Cairo”, els personatges entren en la pantalla guanyats per la seva màgia, mentre que en el film de Woody Allen són els actors els que l’ abandonen  per anar al món real.

Arthur quan surt del cine li diu a Eileen: “Hem sortit del cine i la vida continua al mateix lloc”.

Per fi no és anecdòtic el nom del personatge femení: Eileen, a qui Arthur diu Lulú. La dona que segons l’ obra teatral de Franz Wedekind recrea la dona fatal i porta la desgràcia i la desesperació als homes.