AL FINAL DE LA ESCAPADA

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Paul Belmondo

               Jean Seberg

Any: 1960

Títol original: A bout de souffle

Nacionalitat: França

Gènere: Nouvelle vague/Drama

 

ARGUMENT

Michel Poiccard (Jean Paul Belmondo) és un busca vides, roba un cotxe I es dirigeix cap a Paris.

En el camí és detingut per un policia, Michel dispara i el mata.

Quan arriba a París, busca i troba a Patricia Franchini (Jean Seberg), una antiga amant, venedora de premsa i periodista ocasional.

La imatge de Poiccard ocupa la portada de tots els diaris i la policia el segueix d’ a prop.

Michael i Patricia inicien un joc amorós, els dos joves plantegen els seus dubtes personals i existencials, la por a enamorar-se, a perdre la independència, el sentit de viure, la mort, la llibertat….

Quan Michel decideix marxar cap a Roma amb Patricia, aquesta truca a la policia i el denuncia. Els servidors de la llei arriben, Michel intenta escapar i aquests li disparen. El noi cau greument ferit. Abans de morir, Patricia acut al seu costat, Michel, moribund, sols encerta a dir-li:“ets fastigosa”.

La pel·lícula es tanca amb el primer pla de Patricia i la seva cara de perplexitat.

 

 

COMENTARI

La nouvelle vague neix a finals dels cinquanta. És un moviment format per crítics de cinema que es converteixen en directors i vol trencar motllos, narrar la psicologia dels personatges per sobre les seves accions, per sobre del guió, el protagonista és la càmera, rebutja l’ academicisme i pretén plantejar un canvi en les tradicions fílmiques, una nova onada.

Godard és un dels impulsors d’ aquest moviment, aquesta és una de les pel·lícules que el propulsa a la fama. El director narra la història de dos joves que intenten viure i estimar-se però que es troben perplexes davant la vida, plens de dubtes existencials. Un parell de joves amorals, incapaços d’ estimar, que cerquen el sentit de els coses que fan, i el sentit de la vida mateixa.

Godard planteja personatges un punt nihilistes, incapaços de comunicar-se i marcats per actes i decisions absurdes que els porten al buit total. Existencialisme en estat pur.

Absurda és la mort del policia a mans de Michel, absurda és la delació de Patricia al noi, que acaba amb el resultat de la seva mort.

El film ens mostra aquesta enorme desídia existencial i ho fa sense recórrer a la narrativa tradicional. Als protagonistes els hi passen coses, viuen experiències però aquestes es podrien canviar de sentit temporal i d’ ubicació i tot continuaria sent igual.

Godard no té interès en explicar una història amb inici, nus i desenllaç sinó en explicar la deriva dels protagonistes, que és la deriva de la societat, la de tots.

Al mateix temps utilitza un joc constant de tràvelings, aposta pels primers plans dels personatges per desentranyar qui són i que volen, juga amb elements fragmentats de la realitat o filma des d’ ànguls impossibles.

La pel·lícula acaba amb un llarg tràveling. Michel ha estat ferit de mort per la policia, el veiem córrer a punt d’ ensorrar-se, la càmera el segueix força estona, fins que cau i mor.

La pel·lícula guanya l’ os de plata en el festival de Berlin de 1960.

WEEKEND

 

Director: Jean Luc Godard

Actors: Jean Yanne

              Mireille Darc

Any: 1967

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ avantguarda

 

ARGUMENT

     Corinne (Mireille Darc) i Roland (Jean Yanne) són una parella que empren amb el seu vehicle un viatge cap a Oirville, on els espera una herència. Després d’un primer conat de violència amb un veí, travessen una carretera on un múltiple accident ha portat a la mort als ocupants de diversos vehicles.

En el camí van trobant a diferents persones, un home que els amenaça amb un revòlver i es proclama Déu, una dona accidentada que, s’ emprenya amb el tractor que ha fet malbé el seu cotxe, un home vestit de soldat de la revolució francesa que, llença proclames o una “Alicia” al costat d’un poeta a la que li prenen foc.

La parella té un accident i continuen el seu viatge a peu o en auto stop, fins arribar al seu destí, allà actuen amb violència, maten a la mare que es nega a repartir el llegat de la casa i fugen. Més tard són segrestats per un grup de guerrillers que mata a l’ home i se’l cruspeix.

 

 

 COMENTARI

Godard en 1967 és un dels enfants terribles del cine d’ avantguarda. En els prolegòmens del maig del 68, radicalitza el seu missatge contra els estaments burgesos i contra la societat convencional , en aquest anys es declara maoista i realitza aquesta pel·lícula i “La chinoise”.

Godard proposa un viatge , una road movie de de dos burgesos en mig de la societat de consum, és un collage, un film fet de impulsos, on el criteri narratiu deixa de tenir sentit per imposar-se una successió d’ episodis en que predomina la violència i el caos , el director francès mostra el desastre de la civilització i la destrucció del món burgés i confortable en el que habiten els protagonistes.

El viatge és més simbòlic que real i Corinne i Roland es mostren indiferents a tot l’ entorn caòtic que succeeix al seu voltant. Godard homenatja a “El àngel exterminador” donant pas als ramats d’ ovelles que s’ interposen al pas de la parella, escenifica la lluita de classes quan dona veu a una burgesa accidentada i amb un fort component classista i racista i presenta a personatges plens de verborrea que disserten sobre l’ opressió capitalista o sobre les teories d’ Engels. En el seu episodi “Totem i tabú” deixa als protagonistes en mans d’uns suposats guerrillers que maten a l’ home, simbòlica mort del porc, i se’l mengen, canibalisme i fagocitació dels rebels cap els opressors.

Corinne i Roland es veuen envoltats en agressions, violència, incendis, accidents de tràfic, devastació i mort, això és la societat moderna, ens diu el director, i continuen impertèrrits i indiferents el seu viatge, fins i tot entren en l’ univers surrealista i poètic d’ Alicia i li calen foc, símbol de l’ extremada insensibilitat de la seva classe social, que odia i carbonitza la cultura i la imaginació.

La visió de Godard té molt de sarcàstica i està plena de sentit de l’ humor, la bogeria i l’ absurd s’ imposen, l’ existencialisme hi està present, reflexiona sobre el cine i la mirada, la veritat i l’ escenificació i mostra també una voluntat d’ epater le bourgois i un cert diletantisme.

Algunes escenes fan esclatar el somriure de l’ espectador, com quan el vehicle dels protagonistes s’ha accidentat i crema i Corinne es preocupa de salvar el seu abric de marca o quan Roland fa auto stop, mentre Corinne és violada per un desconegut davant la indiferència de l’ home; un cotxe s’ atura i el conductor li pregunta: “qui prefereixes que et doni per cul, Johnson o Mao?, Roland respon que Johnson i la dona exclama: “puto burgès” i se’n va.

Tot és un joc en el que el Godard més ferotge mostra la descomposició de la burgesia i la barbàrie de la civilització.

LA CHINOISE

 

Director: Jean Luc Godard

Actors : Jean Pierre Leaud

               Anne Wiazemsky

               Juliet Berto

                Michel Semeniako

Any: 1967

Nacionalitat: França

Gènere: Cine social i polític.

 

ARGUMENT

Un grup de tres nois, Guillaume (Jean Pierre Leaud), Henri (Michel Semeniako) i Kirilov, i dues noies, Veronique (Anne Wiazemsky) i Yvonne (Juliet Berto), viuen en un apartament de Paris.

Són maoistes, estan contra el revisionisme del Partit Comunista francès i volen  la revolució ; el maoisme i la revolució cultural són els seus portaestendards.

Mentre expliquen la seva visió de la realitat, algú roda els seus comentaris i asseveracions.

Henri deixa el grup perquè te una visió més realista de les coses, Veronique, que és parella de Guillaume, el rebutja i diu que ja no està enamorada d’ ell, Kirolov se suïcida.

Els nois continuen vivint una mica revolucionaris, una mica esnobs en un procés d’ aprenentatge.

COMENTARI

I Godard es va fer maoista. Un any abans del maig del seixanta vuit, Godard se sent cridat pel esperit de la revolució i no sabem si retrata, critica , lloa o es deixa seduir per aquest món de joves inconformistes, plens de certeses, dogmes i veritats indestructibles.

“La chinoise” és tan el com , com el que. El director francès realitza un muntatge fragmentat, un collage en el que com quasi sempre, no hi ha indicis narratius sinó personatges que es mostren davant la càmera, imatges de còmic amb les seves onomatopeies, escrits en la pissarra, debats, lliçons magistrals, teatre, aforismes i diàlegs.

Es tracta d’una combinació d’ elements que porta el nom de cine. Godard fa cine dins del cine, doncs en un moviment de caixes russes proposa els esdeveniments a partir de la claqueta de “La chinoise”; sabem que estem assistint al rodatge d’una pel·lícula però això no obvia que en aquest film hi hagi texts teatrals o escenificacions.

Godard retrata a Kirilov, un nihilista-terrorista, que se suïcida, a  Veronique, que pensa que sols les bombes i la destrucció de les institucions burgeses, com l’ universitat, proposaran un demà lliure, a Guillaume, que assumeix el dogmatisme revolucionari per desqualificar el suposat revisionisme del partit Comunista francès. “Si el marxisme leninisme existeix, diu, parafrasejant a Dostoievski, tot està permès”; i a Henri, expulsat del Partit Maoista per no fer auto crítica i apropar-se a les tesis reformistes de l’ esquerra majoritària.

És difícil saber en quin grau Godard se’n riu amb la mirada distant de l’ intel·lectual i fins en quin tant per cent assumeix part del relat. Segurament, el director francès utilitza a l’ igual la ironia i el sentit de l’ humor i es pregunta seriosament, què fer?.

Entre la fragmentació, sobresurt el debat en el tren, entre Veronique, la jova revolucionaria, i Francis el professor i intel·lectual. El segon explica moltes claus de l’ esquerra, com en Argelia es va emprar la violència perquè el poble la volia i l’ assumia per acabar amb el colonialisme; quan Veronique demana la violència a França , perquè coneix a dos o tres, com ella, disposats a fer-li costat, resta ridícula.

La ironia és fefaent quan Veronique vol matar al ministre soviètic de gira en França però s’ equivoca i mata a l’ inquilí del trenta dos i no al del vint i tres on estava allotjat el mandatari, doncs ho ha llegit a l’ inrevés.

En definitiva, Godard expressa dubtes i voluntats però lliga art i política i això és en veritat la seva revolució.

Godard planteja el maoisme com una via de futur, els seus acòlits com esnobs i lletraferits. Que hi ha de veritat i que de mentida en la seva escenificació?. Ficció, vanitat, representació, contradiccions…una llarga marxa d’uns nois desorientats, camí de l’ aprenentatge de la vida.

La pel·lícula guanya el premi del jurat en el festival de venecià de 1967.