MONEY MONSTER

money_monster-765138268-large

 

Direcció Jodie Foster

Actors: George Clooney

               Julia Roberts

               Jack O’ Connell

               Dominic West

Any: 2016

Nacionalitat: Usa

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

     Lee Gates (George Clooney) és el presentador televisiu d’un espai econòmic de tipus sensacionalista on administra consells borsaris als televidents, en la producció del programa hi està Patty Fen (Julia Roberts).

Un dia, burlant totes les mesures de seguretat, Kyle Budwell (Jack O’ Connell), s’ introdueix en el directe, porta una pistola i un detonador que pot fer saltar tot pels aires.

És un home afectat per la caiguda de les accions de la companyia Isis, en la qual va invertir seixanta mil dòlars que ha perdut, seguint els consells de Gates, que va assegurar que l’empresa era totalment competent.

El segrest del popular presentador s’ha produït en directe i en directe continua emetent-se, Gates intenta salvar la seva vida apropant-se al director de la companyia que ha volatilitzat vuit cents milions de dòlars que han perdut els inversors, es tracta de Walt Camby (Dominic West), un tauró de les finances.

Gates i O’ Connell surten de l’ emissora amb el suport tan sols de la càmera i amb la policia seguint-los i disposada a disparar.

Camby ha invertit els diners en unes mines africanes, una vaga de treballadors s’interposa en el seu camí i ha intentat comprar al cap dels sindicalistes sense aconseguir-ho i les accions s’ han enfonsat.

Budwell es troba amb Camby i l’ obliga a expressar que ha obrat malament , això és per ell una manera de rescabalar-se però ha portat massa lluny tot allò que ha iniciat.

untitled

COMENTARI

     El tàndem Foster-Clooney teixeix un relat que batega sobre l’ actualitat econòmica i mediàtica.

Estem davant una altra pel·lícula que denúncia els programes televisius superficials i el tractament periodístic poc rigorós que pretén entretenir sota la disfressa de la informació.

La crítica del periodisme groc es combina amb el relat de les grans empreses financeres que juguen amb els diners dels petits inversor, els guanys d’ avui són les pèrdues de demà, l’ especulació, el joc brut, l’ avidesa per guanyar diners i l’ engany són el centre del joc borsari.

El tercer element en escena és Kyle Budwell, és la representació de l’ home del carrer, com en una vella faula de Capra, és algú derrotat i angoixat que ha perdut tots els seus estalvis per culpa de la corrupció capitalista i la superficialitat mediàtica.

L’ aventura serveix perquè Gates, un periodista cregut i envanit s’ identifiqui amb els més desafavorits i li agafi afecte al seu segrestador.

Gates es despulla moralment davant les càmeres, primer demana la solidaritat de la gent, que comprin accions d’ Isis perquè aquestes pugin , els afectats es rescabalin i ell pugui salvar la vida però la televisió és un joc on la realitat no existeix, la gent mira embadalida però ningú compra.

En segon lloc Gates es compara amb Kyle, aquest és un home pobre però casat i espera un fill, Gates viu sol després de diversos divorcis i la seva companyia favorita són les escorts, és un pobre home ric i famós

Foster mostra l’ evidència del món globalitzat, en Corea un home ha realitzat el programa informàtic amb els algoritmes de les accions, un hacker islandès descobreix els trucs  de Camby, uns miners sud-africans , amb la seva vaga, són la causa de la davallada de les accions i uns petits inversors paguen la culpa de tot plegat i perden els seus diners.

La gent accedeix a segrestador i segrestat pels carrers com si estiguessin en un món virtual, tot és baladí, tot és show televisiu, realitat i ficció es confonen i tot  és immediat i oblidable, els twits se suceeixen quan Gates colpeja a Camby, la caiguda ridícula d’ aquest és tot el que queda del cas.

La pel·lícula és en si mateixa aquest show, transcorre en temps real, és un artefacte de rellotgeria, tan intel·ligent , divertit i comercial com reflexiu.

Cal dir, si d’ acàs com a part negativa, que en aquest film hi han idees ja explotades en el cine americà, sense anar més lluny i com exemples: l’ excepcional Netwotk de Sidney Lumet en el 76 on ja es parla de la manipulació dels mitjans audiovisuals i “Tarde de perros” del mateix director, una mostra d’un atracament en directe, la vida com espectacle.