LA NOCHE DE HALLOWEEN

 

Director: John Carpenter

Actors: Jamie Lee Curtis

              Donald Pleasence

              Nancy Loomis

Any: 1978

Títol original: Halloween

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Slasher.

 

ARGUMENT

En Haddonfield (Illinois) la nit d’ Halloween de 1963, una parella se’n va al llit. Quan el noi marxa, algú s’ introdueix en la casa i mata a la noia, Judith Myers, ha estat Michael Myers, el seu germà petit de sis anys que, és internat en un centre de salut.

Quinze anys després, Sam Loomis (Donald Pleasence), el psiquiatre que ha tractat a Myers el va a visitar i el psicòpata aprofita per escapar.

En la mateixa població dels crims, en 1978, una noia, Laurie Stroode, (Jamie Lee Curtis) i les seves amigues, Annie (Nancy Loomis) i Linda fan de mainaderes.

La nit d’ Halloween, Annie està fent la seva feina en casa d’una nena, Lindsey ,quan Myers ronda la llar, quan Annie surt de la mansió, l’ assassí l’ ataca en el seu vehicle i la mata.

Mentre, Linda, l’ altra noia, acut a la mateixa casa on es trobava Annie per poder estat amb el seu xicot, la parella fa l’ amor, l’ assassí els vigila, acoltellar al noi i el penja i escanya a la noia amb el cordó del telèfon.

Quan Laurie va a buscar a les seves amigues les troba mortes, l’ assassí l’ ataca, la noia aconsegueix tornar a la casa on cuidava de Tommy, el nen del qual s’ encarregava. El psicòpata arriba i Laurie li clava un punxó, quan creu que ha mort, Myers retorna a la vida i Laurie l’ acoltella, l’ assassí s’ aixeca de nou, arriba Loomis i li dispara, Myers cau al jardí abatut pels trets però retorna entusiasta a la vida i desapareix.

 

 

 

COMENTARI

“La noche de Halloween” és la confirmació d’un director que ja havia triomfat amb “La comisaria del distrito 13”. És també l’ inici d’un gènere en si mateix, el slasher o millor dir, un subgènere dins del cine de terror. Slash esdevé de la paraula anglesa que es tradueix com acoltellar.

Es tracta d’un cine on jovenetes promiscues  i amb ganes de gresca es veuen assetjades per un assassí d’ aparença indestructible.

En aquest sentit hi trobarem més tard “Viernes 13” (1980) de Sean Cunningham i “Pesadilla en Elm Street” (1984) de Wes Craven i les seves múltiples seqüeles, com les que tindrà Halloween fins a avorrir al personal.

Carpenter aconsegueix espantar-nos, dominant els tempos. En el slasher s’hi ha vist una mena de producte conservador i misogin. Totes les noies púbers que apareixen, gaudeixen de relacions sexuals extra matrimonials, són noies disposades a la gatzara, al consum, de drogues i a l’ amor lliure amb els seus xicots. Com si fos una plaga demoníaca, un enviat del mal s’ encarregarà de posar fi a tanta disbauxa, les noies pecadores seran castigades degudament.

Una altra característica d’ Hallowen, és l’ aparició d’ aquest psicòpata assassí; és sens dubte l’ encarnació del mal. Per tant no te rostre, tan sols està cobert per una màscara, no és un boig pervertit ni un assassí en sèrie, és el mal en si mateix, algú sense emocions, algú incapaç d’ empatia i de capacitat de comunicació, Un ens que significa, també, la part fosca del ser humà.

Carpenter rendeix homenatge a “The thing” d’ Howard Hawks de 1951, la pel·lícula que estan veient els nens mentre se succeeixen els crims, un film en el que arriba a la terra un altre ser maligne amb males intencions i del que Carpenter faria un remake quatre anys després.

Com Myers és tan sols una presència, una actitud, una manera de ser, és per tant indestructible, li claven un punxó i s’ aixeca, li claven un ganivet i s’ aixeca, li disparen i cau daltabaix de la casa i desapareix; s’ha aixecat. És també un bon truc per als Halloweens que vindran.

La pel·lícula te un inici fins ara desconegut cap a  la violència, El cine de terror era un cine d’horrors continguts que podien esclatar en un moment final. Amb “Psicosis” s’ inicia un recorregut ple de crueltat que completaran els films de Mario Bava i Dario Argento. Ara el sadisme és evident i l’ espectador juga un paper masoquista al contemplar els crims més perversos i sagnants.

Un altre aspecte inquietant del relat és com l’ assassí és llença sobre noies plenament normals, que volen viure les seves vides lliurement, estudiants i “baby sitters”, algú com la nostra xicota, la nostra germana o la nostra filla.

Això crea un sentiment de pertorbació i repugnància en l’ espectador però com en tota vinculació sado masoquista, l’ espectador pateix però en vol més.

El públic mira de vegades amb els ulls del “killer”, doncs Carpenter actua com a voyeur i ens deixa que nosaltres ho siguem. La càmera agafa el punt de vista de l’ assassí que contempla a la noia a través de la màscara. L’ inici del film és magistral, Carpenter introdueix un pla seqüència que ens porta dins de la casa fins a arribar a l’ habitació de la víctima, l’ element subjectiu ens fa sentir implicats en l’ acció.

L’ assassí és un perill latent, una presència amenaçadora, poc a poc es va descobrint, primer un cos sense rostre, després una aparició de la màscara, per fi la imatge del criminal sempre entre clars i foscos. La màscara és una mostra de que estem davant algú sense identitat, un símbol maligne. La respiració és allò que ens anuncia la seva compareixença.

L’ acció passa sempre de nit, és el temps de l’ ombra d’ allò ominós i pervers, és el moment de que es desencadeni la força del mal.

La casa on Myers va realitzar el seu primer assassinat hi està sempre present a través d’una llum incerta, és com l’ amagatall del mal, allà està impàvid i silenciós però ple de vida.

El film juga amb un inici macabre com a prolegomen, viu una primera part anunciadora del que ha de passar i viu una part final en la que es desencadena la violència. Myers mata a dues noies i va a per la tercera, una Jamie Lee Curtis, anomenada llavors la reina del crit. L’ adolescent està indefensa front el poder del mal, la jova sembla que pot sortir victoriosa i mata a Myers. Loomis també ho fa però l’ assassí torna d’ entre els morts una i altra vegada a la vida. El mal és invencible.