LA DILIGENCIA

 

 

Director: John Ford

Actors: John Wayne

               Claire Trevor

               John Carradine

               Thomas Mitchell

              George Bancroft

               Donald Meek

Any: 1939

Títol original : Stagecoach

Nacionalitat : USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

D’un poble de l’ Oest surt una diligència cap a Lordsburg. Té que travessar territori indi per arribar al seu destí.

Dins d’ ella hi van nou persones, un microcosmos social amb els seus diversos estereotips i caràcters.

Ringo Kidd (John Wayne) és un presidiari, pistoler fugat per tal d’ anar a Lordsburg i venjar-se dels homes que assassinaren al seu pare i al seu germà.

Amb Buck, el conductor de la diligència i el comissari Curley (George Bancroft) que vigila a Ringo, hi van un metge alcohòlic, Doc Boone (Thomas Mitchell), un comerciant venedor de whisky,Samuel Peacock (Donald Meek),Hatfield (John Carradine) un tafur jugador d’ avantatja,Gatewood un banquer que ha robar el seu banc,Lucy Mallory, una dona en recerca del seu marit,soldat de l’ exercit i una noia de mala vida, Dallas (Claire Trevor).

El camí cap a un destí incert fa que els llaços entre els viatgers s’ estrenyin. Ringo s’ enamora  de Dallas i li demana matrimoni.

En tant els personatges més transgressors seran els més solidaris i de bon cor, la meuca, el borratxo, el tafur, el pistoler….els més instal·lats en la societat , com el banquer, seran en realitat uns lladres amb doble moral.

En el transcurs del viatge, Lucy la dona en recerca del seu marit, dona a llum i el carruatge és atacat pels indis de Jerónimo però el setè de cavalleria apareix en el moment oportú i acaba amb l’ assetjament, malgrat la mort d’ Hatfield, el tafur.

Quan arriben a Lordsburg, el comissari deixa en llibertat a Ringo que s’ enfronta als germans Plummer, els assassins de la seva família, el mata i fuig amb Dallas a cercar una nova vida.

 

 

COMENTARI

Ford adapta un relat que a la seva vegada s’ adapta al conte de Guy de Maupassant “Bola de sebo”. És un western realista i amb dimensió social. Apareix l’ èpica del western al costat de la història intimista i el melodrama.

El director roda per primera vegada en Monument Valley i se sent fascinat pel paisatge que te un tractament líric. El film passa a la història pel seu muntatge narratiu

Amb “La diligencia” es pot dir que neix el western modern, en concret el western psicològic. Ford tanca dins un petit espai al món, a un microcosmos social. Allà hi torbem un retrat  de classes, el banquer que en realitat és un lladre, el petit comerciant, el metge, el jugador,el fora de la llei, la dama i la prostituta. També és un retrat psicològic, els personatges s’ odien i s’ estimen en un viatge que els canviarà. Tot són tensions i conflictes, camí cap a nous destins.

Hartfield troba la mort, Ringo i Dallas l’ amor, Gatewood , la presó, la majoria dels protagonistes la redempció. Dallas es fa càrrec del nen de Lucy, Boone, abandona provisionalment l’ addicció etílica i ajuda a portar una nova vida al món, Hartfield defensa amb les armes i amb valor a tota la gent. Molts personatges troben en el viatge una oportunitat per a la glòria, altres treuen el pitjor de si mateixos, és tal com la vida mateixa.

El western és una excusa per Ford per parlar de la condició humana i revifa el gènere que patia en 1939 una crisi considerable.

Entre tots, Ringo és l’ arquetip del gènere. L’ heroi solitari que fuig de la justícia, l’ home que lluita valerosament per salvar la diligència i que troba l’ amor en el viatge. Ford presenta al protagonista en un excepcional pla, en el que la càmera el troba en un pla mig i avança ràpidament fins a mostrar el seu rostre en primer terme.

Ford s’ apunta a allò tràgic, la lluita per la supervivència, al costat d’ allò humorístic, i sensible, el borratxo de bon cor, l’ home del que ningú recorda el nom, tan poca cosa és que resulta quasi inexistent, el conductor un tant babau…

El director roda algun dels grans moments de la història del western i potser del cine, quan la diligència intenta escapar de l’ atac dels indis, tràvelings a gran velocitat, picats i contrapicats, combinació de l`èpica dels atacs i la defensa amb la lírica dels temors de la dona en el vehicle sostenint al nadó. Una lliçó de cine.

Ford recorre a l’ el·lipsi en molt moments, contemplem com Hartfield, desesperat perquè no veu cap possibilitat de salvació, apunta al cap de Lucy amb l’ última bala que li resta, sentim un soroll i veiem com la mà i la pistola decauen, Hartfield ha estat copsat per una fletxa de l’ enemic.

També en l’ enfrontament entre Ringo i els germans Plummer, l’ escena és magistral. Hem vist avançar a Ringo amb Dallas, els dos a contrallum i en l’ obscuritat, rostres tèrbols que contrasten amb l’ alegria i la llum que emana del saló. Quan el repte ja és un fet, veiem a Ringo llançar-se a terra i disparar, en la següent escena, Dallas sent els trets, no sabem que ha passat fins que contemplem al gran dels Plummer entra en el saló, ha vençut a l’ heroi?. No, una falsa expectativa per crear emoció, Plummer dona alguns passos i cau vençut i mort. Ja sabem el resultat de l’ enfrontament

 

QUE VERDE ERA MI VALLE

Qu_verde_era_mi_valle-835955292-large

 Director: John Ford

Actors: Walter Pidgeon

             Maureen O’ Hara

               Roddy Mc Dowall

Any: 1940

Tito original: How green was my valley

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Un home, Huw Morgan (Roddy Mc Dowall), recorda la seva infància en una vall minera de Gales, cinquanta anys enrere.

El seu pare, Gwylgim i els seus germans són miners i la dona i Angharad (Maureen O’ Sullivan) i la filla és dediquen a les feines de la casa.

Ivor, el germà gran, es casa amb Bronwyn, la seva promesa però la vida tranquil·la s’ acaba aviat; Evans el propietari de la mina, decideix rebaixar el salari als miners.

La competència fa que en altres llocs els assalariats treballin per menys diners, els germans Morgan proposen crear sindicats i anar a la vaga però el pare s’hi oposa i els fills se’n van de casa.

La vaga es declara i dura vint i dues setmanes, Gwylgim es converteix en un esquirol i sols Beth, la seva dona, el defensa; tornant d’una reunió amb els miners Huw i la mare cauen en un toll gelat, al nen se li congelen les cames i té que passar una temporada al llit.

Gruffyd (Walter Pidgeon), el pastor de la població, és qui l’ anima i l’ impulsa per al restabliment, quan la mare es recupera rep la felicitació dels miners, s’ organitza un dinar per celebrar-ho i es produeix la reconciliació familiar.

Gruffyd recolza als treballadors perquè formin un sindicat; la vaga s’ acaba però alguns homes no tornen al lloc de treball, dos germans contemplant la precarietat laboral decideixen emigrar a Amèrica en tant Huw es refer i torna a caminar.

Un nou conflicte apareix, Lestyn Evans, el fill de l’ amo de la mina, demana permís per iniciar una relació amb Angharad però la noia està enamorada de Gruffyd, el pastor, tot i que aquest anteposa la seva missió espiritual a l’ amor.

Angharad es casa amb Lestyn, un home a qui no estima; Huw, ja recuperat va a l’ escola, entre el despotisme del mestre i la burla dels companys, el noi torna avergonyit a casa, un amic de la família, antic boxejador, ensenyarà aquestes arts al nen i posarà al professor en el seu lloc.

El temps passa, Ivor, un dels fills de la família, queda atrapat sota una vagoneta i mor, Huw vol deixar els estudis i substituir al germà en la mina.

Allà Huw aprèn la duresa i la ingratitud de la feina però també es converteix en un més dels treballadors, deixa de ser un nen, guanya el seu primer sou i es transforma en adult.

Angharad torna a la vall, té intenció de divorciar-se de Lestyn i continua enamorada de Gruffyd, la xerrameca i els comentaris s’ estenen per la població i Gruffyd decideix marxar de la vall.

Un dia es produeix un enderrocament en la mina seguit de fortes explosions, Huw baixa , troba al pare atrapat i malferit i aquest mor en braços del fill.

 

quc3a9-verde-era-mi-valle

 COMENTARI

     Ford realitza una dels seus millors films i guanya en 1941 cinc oscars: pel·lícula, director, actor de repartiment, fotografia i decoració en blanc i negre.

Si en el historial del director irlandès destaquen els westerns, també queda sempre un racó pel món de Gal·les i d’ Irlanda, pel compromís amb tot allò que va ser i pel lloc on va néixer.

En aquesta cinta, Ford recrea el món dels miners en una vall gal·lesa, realitza un retrat social, un retrat de familiar i un retrat psicològic.

El director mostra en primer lloc la duresa de l’ entorn, les vagues, les reivindicacions socials, la lluita de classes, un tant edulcorada pel marc familiar, la solidaritat, la injustícia…

És un univers en descomposició, la mort del pare i abans d’un fill, l’ acomiadament d’ altres membres de la família, són un exemple d’una estructura social que s’ acaba, els homes tenen que emigrar a la recerca del paradís, de l’ Edèn, a Amèric. Ford recrea elements biogràfics.

La pel·lícula relata el microcosmos familiar, les diferències generacionals entre el pare, obedient al poder, i els fills, rebels i reivindicatius però per sobre d’ això existeix l’ unitat del grup davant l’ infortuni.

La força de les dones es fa també palesa, la mare és un puntal per sostenir la família, Angharad, la filla, està disposada a enfrontar-se a l’ àmbit que l’ acull per tal de reivindicar el seu amor pel pastor.

El nen, Huw, és el referent central de la història, ell marca el punt de vista, la seva veu en off inicia i acaba la narració.

Estem davant un retrat d’ aprenentatge, el pas cap a la maduració d’un nen, que forçosament ha de convertir-se en adult, el film mostra un record nostàlgic per les bones coses que ja no existeixen, per la pàtria física de la terra, per la pàtria simbòlica de la infància.

Ford es recrea en mostrar el cantó amable, les festes, les costums, la vida quotidiana, les cançons, els casaments, la religiositat, l’ estricte voluntat de seguir unes normes, unes regles de conducta, guiades per l’ ètica i el sentit comú, és un cant a una manera de viure.

Ford no eludeix el punt agre, la injustícia social, la hipocresia, la doble moral d’una societat tancada en si mateixa que, s’ esforça en jutjar als que no actuen com ells pensen.

L’ església mostra dues cares, Gruffyd és l’ home trastornat entre el deure i l’ amor, aquell que vol moralitzar als seus feligresos però que a la fi és mostra decebut amb ells: “De jove vaig pensar que conqueriria el món amb la veritat”, diu, i contrasta amb el discurs del sindicalista: “vostès volen ser els pastors del ramat però permeten que la gent visqui en la pobresa i la misèria”.

En contrapunt, l’ ajudant eclesiàstic, és un fanàtic, aquell que assetja moralment a una noia que ha tingut un fill fora del matrimoni.

El film està ple d’ imatges emblemàtiques, quan la mare defensa en la nit al marit davant els miners; l’ escena en que Huw torna a caminar, incentivat pel pastor; el petó d’ Angharad a Gruffyd, que aquest rep impertorbable, doncs prefereix ocupar-se de la seva missió religiosa; la pallissa que li clava el professor a Huw i que li tornen amb escreix al mestre; la imatge dels miners desfilant cap a la feina…

El quadre del barret ple de sang, quan s’ ha produït l’ enderroc en la mina, ens indica que ha succeït una desgràcia, l’ ascensor baixa al lloc de l’ accident mentre Gruffyd i Angharad es retroben.

Per fi, aquest líric final: el nen repta en la mina, el pare mor en els seus braços i així abraçats pugen en l’ ascensor, més tard contemplem la imatge en primer pla de la mare i la filla i apareixen simbòlicament pare i fill de la mà, amb els germans que arriben, un últim pla que vol significar la regeneració i la profunda unitat de tot el grup més enllà del món terrenal.

La veu en off del fill pronuncia les últimes paraules: “Els homes com el meu pare, no moren, segueixen en la memòria com ho van fer en vida, que verda era llavors la meva vall”.

PASIÓN DE LOS FUERTES

PASION

Director: John Ford

Actors: Henry Fonda

               Victor Mature

               Linda Darnell

               Walter Brennan

               Cathy Downs

               Tim Holt

               Ward Bond

               John Ireland

Any: 1946

Títol original: My darling Valentine

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Uns ramaders, els Earp, porten bestiar cap a Califòrnia; Wyatt Earp (Henry Fonda), el cap del grup, es troba camí de Tucson amb els Clanton que li ofereixen comprar els animals.

Earp va ser en el seu temps, sheriff de Dodge City i quan va a la ciutat posa ordre en un aldarull organitzat per un indi borratxo, davant el temor de les autoritats.

Quan Earp torna al campament es troba que li han robat el bestiar i han assassinat a James, el seu germà petit. Earp sospita dels Clanton i decideix acceptar el càrrec de sherif que li ofereixen per recuperar el bestiar i trobar l’ assassí del seu germà.

Earp assumeix la funció, mentre apareix per la ciutat el Doctor John Holiday (Victor Mature), un home de notable influencia, alcohòlic i tuberculós; després d’uns tensos inicis en la relació, Holiday, Earp i els germans d’ aquest Morgan (Ward Bond) i Virgil (Tim Holt), entaulen una bona amistat.

Al poc temps arriba a Tucson, Clementine Carter (Cathy Downs) a la recerca d’ Holliday de qui està enamorada però aquest malmés per la seva malaltia prefereix foragitar-la

Doc té una altra amant, Chihuahua (Linda Darnell) i en el coll d’ aquesta, Earp contempla un medalló que pertanyé al seu germà; la noia confessa que el penjoll li ha donat Billy Clanton (John Ireland), un dels germans del clan, això l’ acusaria de l’ assassinat del germà d’ Earp. Com Billy sent la conversa li dispara a Chihuahua i la fereix greument; operada per Doc acaba morint. Billy escapa i Earp li engega un tret, com a resultat, el noi mor; mentre Virgil Earp va a visitar als Clanton per saber que ha passat i és assassinat per el patriarca (Walter Brennan)

La violència s’ ha desfermat, els Clanton repten als Earp en Okey Corral per dirimir les seves diferències a la sortida del sol, Holiday s’hi afegeix en el grup del sherif.

Earp arriba a Ok Corral i en nom de la llei demana als bandits que s’ entreguin; els Clanton es neguen i es produeix un tiroteig en el qual tots ells moren, Holiday també cau.

Wyatt Earp marxa del poble però promet retornar per recollir a Clementine de qui s’ ha enamorat.

 

pASIÓN i

COMENTARI

Ford realitza en 1946 un dels westerns clàssics de la història del cinema. Es tracta de la revisitació del duel d’ OK Corral portat diverses vegades a la pantalla. En “Duelo de titanes”de John Sturges en 1957,”La hora de las pistolas” també de Sturges (1967), “Tombstone”de George Pan Cosmatos (1993) i “Wyatt Earp” de Lawrence Kasdan (1994).

En realitat els films es basen lliurament en personatges i situacions que va existir en la realitat si bé el cine les ha mitificat.

Doc Hollyday va ser en veritat dentista i pistoler, va viure entre els anys 50 i 80 del segle XIX i morí de tuberculosi als 36 anys. Wyatt Earp va ser sherif de Tombstone i bon amic de Doc; ambdós participaren en el duel d’ Ok Corral i es configuren com a personatges mítics del llunya Oest sense llei.

Ford resol el duel en escassos minuts i en realitat dedica el seu film a rastrejar en la psicologia dels personatges.

Com és propi en el cinema de l’ irlandès i en el western en general, es tracta d’una història d’ amistat entre dos homes oposats, dos personatges que competeixen per la mateixa dona, dos individus desarrelats, a la recerca de la venjança, Earp, malalt, alcohòlic i decadent, Hollyday.

En mig de la narració trobem diferents estereotips del western, una ciutat en mig del no res, uns cacics prepotents i malvats, dues noies cercant companyia i amor i una relació de fets quotidians que descriuen l’ entorn: el saló, el teatre, l’ església….

Wyatt Earp és un personatge ambigu; d’ una part és la representació de l’ ordre i la llei, d’ una altra banda va a la recerca de la venjança en un duel il·legal però com heroi positiu, la violència que empra queda legitimada davant la maldat dels oponents.

Ford, com s’ ha dit, resol en pocs minuts el duel però les escenes són de gran intensitat, breus i impactants.

La presentació i el comiat de l’ heroi són característiques, com si fos James Bond, Earp es presenta a si mateix després d’ apallissar a un indi borratxo: “Soc Earp, Wyatt Earp” i camina d’ esquena a la càmera entre la pluja.

En l’ adéu, el protagonista marxa cap l’ horitzó, en tant la noia, en pla més proper, d’ espatlles, l’ acomiada.

Ford no renuncia als seu característic paisatge de Monument Valley, a la música, el ball i la cançó-tema- del film: “My Darling Valentine”. Tampoc deixa enrere el sentit de l’ humor, quan l’ actor begut recita Hamlet davant una tropa de galifardeus o en moments puntuals, com quan Earp pregunta al cambrer del saló: “Mac, mai has estat enamorat?” i l’ home respon: “No, he estat cambrer tota la vida”.

 

EL HOMBRE TRANQUILO

EL HOMBRE TRANQUILO

Director: John Ford

Actors: John Wayne

             Maureen O’ Hara

             Victor Mc Laglen

Any: 1952

Títol original: The quiet man

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Sean Thorton (John Wayne) és un irlandès que ha viscut a Estats Units i ara torna al seu país.

Arriba a Inesfree, una població rural irlandesa. Allà coneix a Mary Danaher(Maureen O’ Hara), una noia que li agrada i decideix compartir amb ella la casa en la que va viure en la seva infància.

El problema és aquell que litiga també per aquesta casa, Red Will Danaher (Victor Mc Laglen), és el germà de Mary. La viuda a qui pertany la mansió, Sarah, la ven a Thorton i això fa que aquest es guanyi l’ enemistat de Danaher, així que quan Thorton va a demanar la mà de Mary, el germà li nega.

A Danaher, que festeja a la viuda, li fan creure que aquesta només li donarà el si quan no hi hagi cap dona a casa seva, així que finalment accepta el casament.

Però Danaher se sent avergonyit perquè la viuda el segueix rebutjant i li retira la dot a la germana, que sols a la fi pot recuperar el seus mobles.

El xoc cultural fa que Thorton es tingui que guanyar tots els drets que se li suposen a un marit, amb esforç i paciència front a una dona tradicional i amb molt de caràcter.

Thorton te que anar a reclamar la dot econòmica que Danaher no li vol donar però l’ home, malgrat ser humiliat no se li enfronta doncs guarda un secret.

En Estats Units va ser boxejador i allà va deixar KO un rival que posteriorment va morir. La gent pensa que John és un covard i Mary se sent avergonyida d’ell, de tal manera que escapa de la llar per fugir cap a Dublín però en l’ últim moment Thorton la rescata i la fa tornar a casa.

Thorton només te dues opcions, barallar-se amb Danaher per demostrar la seva homenia i aconseguir que retorni la dot o no fer-ho i perdre el respecte i la consideració de Mary i la població.

Thorton actua com la gent espera. Reclama de nou la dot i al negar-s’hi altre vegada Danaher li torna a Mary, doncs si no hi ha dot és com si no hi hagués casament.

Danaher consent, li dona els diners i li retorna a Mary però llavors els combat entre els dos homes és inevitable, davant l’ expectació de tot el poble.

La lluita, en la que ambdós s’ apallissen, porta a que cada un reconegui el valor de l’ altra i arribin finalment a una enteniment amistós. Thorton torna amb la seva dona i Danaher es casa amb la viuda

 

 El-hombre-tranquilo I

 COMENTARI

La pel·lícula estableix una dicotomia entre el món d’on prové el protagonista: Amèrica i el món on arriba, la seva pròpia pàtria: Irlanda, on tot està encara lligat a la tradició i prima un món conservador i masclista.

Permís al germà per casar-se, nuviatge controlat per un tutor, la importància de la dot com element per satisfer a la dona, són tots elements ancestrals que configuren la cultura d’un país i contrasten amb la modernitat del nou vingut. Però aquest es tindrà que adaptar al món d’ acollida, és necessària l’ adaptació, la tradició guanya. Ford ens ve a dir: Irlanda no canviarà mai.

La pel·lícula recrea aquesta Irlanda rural i camperola, un món idíl·lic, el món de John Ford, els paisatges verds, l’entorn bucòlic i idealitzat pel color.

També es mostra la lluita d’ un home que per guanyar-se la credibilitat de la gent i l’ amor de la seva dona té que abjurar de la seva cultura d’ home modern i optar per la lluita física com a solució.

El film guanya en 1952 dos oscar, el de millor guió i el de millor fotografia en color.