PLÁCIDO

 

Placido

Director: Jose Luis Garcia Berlanga

Actors: Cassen

             Jose Luis López Vázquez

             Elvira Quintillà

             Manuel Alexandre

            Julia Caba Alba

            Jose Orjas

            Antonio Ferrandis

Any: 1961

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     En la nit bona, Plàcido (Cassen) te que pagar la lletra del seu moto carro per que no l’ embarguin; el seu germà Julián (Manuel Alexandre) li nega els diners, Júlia (Elvira Quintillà), la seva dona, cuida del nadó de la parella.

Aquesta nit, Gabino Quintanilla (Jose Luis López Vázquez) és el responsable de la gran festa popular en la  que cada família benestant posarà un pobre a la seva taula.

Patrocinat per la marca d’ olles Cocinex s’ inicia una gran desfilada benèfica, diversos artistes arriben a l’ estació del tren per participar-hi i Plàcido va d’un cantó a un altre buscant diners per pagar la lletra i trobar al notari (Jose Orjas)

Després de la cavalcada, les famílies de la bona societat porten als pobres a casa seva. En la mansió dels senyors Galan, fins i tot la premsa retransmet l’ esdeveniment; en casa dels Higueras, Pascual, el seu pobre, s’ha posat malalt, com està moribund van a la recerca de Concetta (Julià Caba Alba), la seva amistançada, per casar-los i per què l’ home no mori en pecat.

Després de les reticències del necessitat, la parella es casa i una mica més tard, Pascual mor, com ningú es vol fer càrrec del cadàver, el porten en el moto carro de Plàcido, que ja ha pagat la lletra, i el deixen en casa de Concetta.

Tothom esta alleujat, Plàcido i la seva família deixen a Quintanilla tirat al mig del carrer i se’n van a casa seva a celebrar els últims moments de la nit bona

Placido I

COMENTARI

En 1961, Berlanga realitza la que potser sigui la seva millor pel·lícula, és un retrat costumista amb elements neorealistes, un mirall social i punyent de l’ Espanya de l’ època, que no deixa titella amb cap.

A partir d’una comèdia coral, Berlanga mostra la mesquinesa social, la hipocresia de les famílies benpensants, la doble moral social, la caritat com un deure moral, en una Espanya de “charanga i pandereta”, plena de cinisme, negritud i mala llet.

Tot és caòtic, el lema franquista: “Ponga un pobre en su mesa” és una excusa per quedar be davant els altres i per alliberar males consciències, els pobres tampoc estan retrats amb magnanimitat, alcoholitzats, golafres, grollers….

Monges, misses, condecorats, folklòriques, pobres desgraciats, gent amb deliris de grandesa, aprofitats, persones plenes de fingiment, vividors… són la fauna social que apareix pel film.

La nadala final és aclaridora: “Porque en esta tierra no hay caridad, ni nunca la ha habido ni nunca la habrá”.

Hi han moments que no es poden desaprofitar : Pascual negant voler casar-se amb Concetta, la tirallonga de gent sortint de la casa per deixar el mort en el moto carro i desentendre’s, Ramiro (Antonio Ferrandis), amagat en l’ armari quan la comissió ve a buscar la seva pobra, la borratxera del necessitat en casa del notari, la baralla final per la cistella de Nadal….

Tot està ple de miserabilisme, un retrat patètic i portentós de l’ Espanya franquista, a partir del guió de Rafael Azcona i del mateix Berlanga.