EL INCINERADOR DE CADAVERES

 

Director: Juraj Herz

Actors: Rudolf Hrusinsky

              Vlasta Chramostova

              Jana Stenova

Any: 1969

Títol original: Spalovac mrtvol

Nacionalitat: Txecoslovaquia

Gènere: Cine social I polític

Sub gènere: Nazisme

Sub gènere: Terror

 

ARGUMENT

Karel Kapfrkingl (Rudolf Hrusinsky) treballa com incinerador de cadàvers i viu amb la seva família, la seva dona Lakme (Vlasta Chramostova) i els seus fills, Mila, el noi i Zina (Jana Stenova), la noia, des de fa dinou anys.

Karel és especialment curós en la seva feina, considera que una bona incineració permet la reencarnació de l’ individu i se sent proper a les idees budistes.

D’ altra banda, manté un sentiment de compassió mòrbida cap a altres congèneres, considera que alguns dels seus companys, gent pobra i dissortada, advindrien més feliçment a un nou estat si obtinguessin la mort.

Karel viu en la Txecoslovàquia de finals dels anys trenta. El nazisme s’ imposa i Walter Reinke, un amic ja plenament integrat en el partit, li proposa que aprofiti la confiança i es mogui entre cercles jueus per saber que diu i que pensa aquesta comunitat.

Karel delata a tots aquells crítics amb el nazisme, primer empleats sota la seva jurisdicció, després al director, lloc que ell assumeix.

Com la seva família te part de sang jueva, penja a la dona i porta al fill a la feina, colpeja al noi, al que considera un efeminat i el fica en un taüt per incinerar-lo. Ho intenta també amb la filla però aquesta pot escapar.

Alçat pes nazis, Karel repensa la seva feina, eliminar als dèbils, als jueus, als opositors pot donar lloc a la construcció d’un gran crematori del que ell seria l’ encarregat.

 

 

COMENTARI

Herz es mou en el denominat nou cine txecoslovac dels anys seixanta i setanta. La nova onada incorpora formes diverses i crítiques de fer cine, des del conegut Jiri Menzel fins a Ivan Passer, entre molts, amb figures com Reisz o Forman que emigren a Estats Units.

El cine d’ Herz s’ ubica en aquest context, alguns dels seus films acudeixen a festivals internacionals, aquest és el cas d’ “El incinerador de cadáveres”, que guanya el premi a la millor pel·lícula i al millor actor en la segona edició del festival de Sitges.

Herz adapta una novel.la de Ladislao Fuks i allò que opera és una metàfora de l’ascens del nazisme i dels camps d’ extermini on s’ incineraven als jueus.

El clima de la pel·lícula te un tarannà angoixant, res més allunyat al cine d’ Hollywood. La cinta es desenvolupa entre l’ al·legoria política i el cine de terror, a partir de criteris que voregen l’ expressionisme i el surrealisme, tot força innovador.

El relat manté un in crescendo, tot i que l’ ambient macabre i tenebrós es concita des de l’ inici. Karel és un bon pare de família i atent treballador en la incineradora però des del primer moment, amb les seves constants mirades i soliloquis a càmera, el contemplem com algú inquietant i perillós.

Herz ens explica com aquest pusil·lànime te sotmesa a la seva família i com és captat pel nazisme. Assistim a un ascens social, segurament com el de tants i tants individus porucs que no eren ningú i van ser cooptats pel nazisme.

Karel es converteix en col·laborador, després en delator, finalment en assassí disposat a posar fi a jueus , proletaris, vells i a tots aquells que no conformen els paràmetres del nou règim o de la raça ària

El director txec-jueu, fa servir el budisme com forma d’ assimilació ideològica i de justificació per part de Karel. Per al budisme la mort és el pas a un entorn de pau, el difunt es reencarnarà probablement en alguna cosa millor i accedirà al món de la perfecció.

La voluntat de Karel d’ acabar amb els dèbils i els desnonats de la vida, s’ agafa doncs a un corpus ideològic. El nazisme és l’ alta meta que ho justifica tot. A més, Karel accedeix a un millor estatus social i es lliura de tots aquells que no són fidelment aris.

Herz roda escenes divertides, macabres i surrealistes, com la de la visita al museu de cera, on els personatges semblen cobrar vida pròpia o el combat de boxa i la fixació del fill pel carnicer. També destaquem l’ escena de l’ intent d’ assassinat de la filla, amb la figura de Karel avançant de lluny, entre clars i foscos deutors de l’ expressionisme, amb la barra de ferro a les mans. La càmera es mou frenèticament quan la noia intenta escapar.

El pròleg, abans dels títols, ja ens avança alguna cosa. Karel coneix a la que serà la  seva dona en el zoo. Herz juga amb la pell , ulls i boca dels animals i dels humans en una combinació que ens trasllada  a la conclusió que extraiem al final de la cinta: Tots som sers vius, potser cap te humanitat.

Herz s’ acosta al món d’ Orson Welles, filma amb profunditat de camp, plans seqüències imprevistos, lents deformades, primers plans…. i tot aquest fluir dona lloc a reiterar aquest univers desassossegant i sòrdid.