RIFF, RAFF

 

 Director: Ken Loach

Actors: Robert Carlyle

              Emer Mc Court

Any: 1991

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine polític I social.

 

ARGUMENT

Stevie (Robert Carlyle) entra a treballar en una obra, al seu costat ho fan altres companys com Shem, Kevin o Larry. Són els anys del thatxerisme, es treballa en negre, sense assegurances ni atur, amb bastides que no compleixen el mínims de seguretat.

Els treballadors ocupen una casa veïna i Stevie coneix a Susan (Emer Mc Court), una noia que aspira a guanyar-se la vida com a cantant.  Stevie conviu amb ella un temps però aviat s’ inicien les desavinences, un dia el noi troba a Susan injectant-se heroïna, acaba la relació i la fa fora de casa.

En tant, la falta de seguretat ha donat alguns ensurts, Larry va a trobar al capatàs i demana mesures per millorar les bastides, com a resultat és acomiadat.

Des, un dels treballadors, és un negre que aspira a conèixer África, cau dalt a baix de l’ obra i mor. Stevie i un company es prenen la justícia per la seva mà i cremen els pisos i el despatx de l’ amo, amb ell dins.

 

 

COMENTARI

     Ken Loach és un acreditat documentalista amb vessant social, es guanya el reconeixement popular a partir dels inicis dels anys noranta. El thatxerisme li serveix per denunciar les retallades, les xacres socials i la repressió contra el moviment obrer.

Després d’ “Agenda oculta”; “Riff raff” incideix en aquest tema. És un retrat contingut, quasi documental, sobre la vida dels treballadors de la construcció en aquests anys.

Loach no fa de la pel·lícula un pamflet sinó que remarca la realitat quotidiana dels assalariats i ho amaneix tot amb una mica d’ humor i amor.

Darrera d’ aquest to de vegades festiu, hi ha desesperança. Susan és una noia tan necessitada d’ afecte com incapaç de redreçar la seva vida i la relació amorosa que entaula acaba en fracàs. Loach administra somriures per compensar la duresa d’ algun moment, com quan Larry es banya en la pica del pis de mostra i apareixen unes acabalades i tapades visitants dels països àrabs o quan s’ esventen les cendres de la mare del protagonista i la polseguera s’ estén entre tots els participants.

Són més, els moments durs. Larry és l’ obrer més reivindicatiu però el seu discurs no te gaire ressò entre els companys, tan quan crida a afiliar-se sindicalment, com quan demana millors condicions de treball i és acomiadat.

La mirada sobre la classe obrera és neutra. Contemplem la manca de solidaritat i de sentit de classe, com s’ accepta la imposició, la injustícia i les condicions de treball penoses, també albirem els moments de companyonia, de somriures i de bon humor.

Passats aquests moments, Loach deixa entreveure amb claredat com guanya la llei del més fort, la del poderós, d’ aquell que imposa les condicions. El discurs inicial de l’ encarregat és aclaridor: no hi han drets i a sobre es considera als treballadors uns ganduls.

El director britànic ens llança una mirada desencisada, quan el company cau mor, no hi ha reacció col·lectiva, tot depèn de la llei de la selva; Stevie perpetra una venjança amb un company són llops solitaris, incapaços d’ obtenir justícia. Darrera de l’ humor i l’ amor tan sols hi ha descoratjament

La pel·lícula guanya el premi de la crítica en el festival de Cannes de 1991.

TIERRA Y LIBERTAD

land_and_freedom_tierra_y_libertad-792351314-large

 

Director: Ken Loach

Actors: Ian Hart

              Rosana Pastor

              Iciar Bollain

Any: 1995

Títol original: Land and freedom

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Cine pólitic

Sub gènere: Guerra civil

 

ARGUMENT

   David Carr (Ian Hart) mor en l’ ambulància camí de l’ hospital, la seva filla regira en els seus papers i en un llarg flash back, ens reconstrueix part de la seva vida.

David és anglès i membre del Partit Comunista, quan esclata en 1936 la guerra civil espanyola s’ allista per combatre i és enviat al Front d’ Aragó.

Allà s’ integra en les milícies del POUM, lluita contra els franquistes i fa amistat amb Blanca (Rosana Pastor), companya d’un brigadista i amb Maite (Iciar Bollain), dues noies que participen en el combat com a milicianes.

En un enfrontament contra l’ exercit de Franco, Coogan, el brigadista, mor i David inicia una relació amb Blanca.

Al cap del temps, David deixa la milícia i marxa a Barcelona, allà s’ integra en les files comunistes i participa en els fets del maig del 37, on els membres del partit comunista s’ enfronten a poumistes i anarquistes.

La violència exercida des de les mateixes banderes republicanes li crea dubtes i decideix tornar al front d’ Aragó i reincorporar-se al costat dels seus antics companys; però ja res és com abans, hi ha ordres de desmobilitzar les milícies i que aquestes s’ incorporin a l’ exercit convencional. Un batalló d’ aquest exercit apareix en el front i demana als milicians que lliurin les armes i deté als oficials del POUM.

En l’ enrenou li disparen a Blanca que cau morta, ple de tristesa i desencís, David contempla tot allò que significa la fi de la revolució.

Al cap dels anys, la filla de David, que ha trobat els seus papers i cartes, li rendeix homenatge al costat dels membres de les brigades internacionals.

untitled

COMENTARI

     Loach trasllada a la pantalla el relat de George Orwell: “Homenatge a Catalunya”, on l’ escriptor explica el seu pas per la guerra civil espanyola amb força d’ elements autobiogràfics.

Són moltes les pel·lícules sobre la guerra civil però poques que traslladin al gran públic un debat bàsic per comprendre que va passar, la controvèrsia entre guanyar la guerra o fer la revolució.

El protagonista s’ integra en les milícies del Poum i a través de la peripècia individual i general contemplem els  esdeveniments que canvien el transcurs la guerra; reforma agrària basada en les col·lectivitzacions o usdefruit privat de la terra, Loach ens presenta l’ assemblea de camperols, plena de veritat, on es contrasten les idees d’ aquells que entenen  que s’han guanyat la possessió de la terra a través d’un treball d’ anys i d’ esforç i aquells que volen col·lectivitzar-la. Com a la fi guanya aquesta posició i s’ aboleix la propietat privada.

Un segon debat és el de milícies o exercit regular, poumistes i anarquistes consideren que la disciplina , l’ obediència  i la jerarquia són contrarevolucionàries, mentre la gent comenta en la ciutat com la milícia és un desgavell en el que tothom fa el que vol.

Per fi assistim a l’ enfrontament del maig del 37, quan la victòria dels comunistes propers a Stalin, decideix la fi de la influència anarquista i poumista i la preponderància de guanyar la guerra per sobre de fer la revolució.

L’ última escena, quan es commina als milicians poumistes a abandonar les armes i Blanca mor, és altament emotiva.

Orwell, ara amb els ulls de Loach, no oculta la seva simpatia pels revolucionaris i ofereix un homenatge a les brigades internacionals i a tots aquells que van combatre contra el feixisme.