TRES COLORES: AZUL

Tres_colores_Azul-812297744-large

 

Director: Krzysztof Kieslowski

Actors: Juliette Binoche

             Benoit Regent

             Charlotte Very

             Emmanuelle Riva

Any: 1993

Títol original: Trois couleurs: Bleu

Nacionalitat: França

Gènere: Cine d’ autor

 

ARGUMENT

En un accident de cotxe, Julie (Juliette Binoche) perd al seu marit, Patrice i a la seva filla. Patrice és un compositor de prestigi que ha deixat la seva última obra inacabada.

Quan Julie es recupera de l’ accident, intenta suïcidar-se però més tard ven la casa, ingressa a la seva mare (Emmanuelle Riva), amb alzheimer, en una residència, trenca les partitures per ultimar i abandona tot allò que ha estat el seu món per traslladar-se a un apartament en un altre indret de Paris.

Julie, en la seva nova vida, coneix a Lucille (Charlotte Vay), una prostituta que viu en el pis de sota i amb la que fa amistat i es retroba amb Olivier (Benoit Regent), el col·laborador musical del marit i amant ocasional de la noia.

Olivier li explica que ha rebut copies de l’ obra inacabada de Patrice i que està intentant acabar-la, Julie s’ assabenta que el marit tenia una amant, una advocada, decideix visitar-la i coneix que la noia està embarassada del difunt.

Julie resol participar i col·laborar en l’ acabament de l’ obra pòstuma musical de Patrice.

tres-colores-azul-2

COMENTARI

Kieslowski roda el seu intent de decàleg en els anys vuitanta però assoleix el màxim prestigi com autor en Europa a partir de la seva trilogia: Tres colores-Azul-Blanco-Rojo. Són els colors de la bandera francesa i volen representat els grans valors republicans, la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

“Azul” és la que inicia el cicle i guanya el Lleó d’ Or en el festival de Venècia de 1993.

És un film tan bell com complex. Tracta de la llibertat des d’una perspectiva radical. Julie ha perdut marit i filla i decideix trencar amb el seu món anterior. Deixar, tal com diu, possessions, amics, records i lligams, ser una altra, però Kieslowski mostra la impossibilitat d’ aquest canvi extrem.

El passat ve a buscar i a trobar a la dona, la música és el centre de tot i una obra inacabada que ha de trobar conclusió, el nexe d’ unió entre present i passat. És també l’ ocasió de conèixer secrets del marit i establir connexions amb l’ amant de l’ home i el seu fill, fruit de la relació, un punt d’ unió amb el mort.

Kieslowski retrata imatges duals que funcionen com miralls. Lucille és un altre jo de Julie, una dona que també busca la llibertat radical i la troba exercint la prostitució gustosament. Aquestes imatges se superposen constantment. Contemplem el relat del metge que anuncia la tragèdia a través de les pupil·les de Julie, la mare compren la realitat a partir d’un mirall, en aquest cas la televisió.

L’ espectador viu la persecució per l’ escala d’ un fugitiu al que volen agredir, fora de pla, i a través dels ulls i la mirada de Julie.

L’ última escena és una obra mestra, contemplem les seqüencies de la vida, el passat i els records de Julie, envoltats per la simfonia magnificent, per l’ obra de Patrice, alguna cosa a acabar, un motiu per viure.

En tant Julie, vol oblidar voluntàriament el passat, la mare viu en un oblit obligat per la ment, mentre Julie vol oblidar la seva memòria personal per reconstruir-ne una de nova, la mare ha perdut tota possibilitat d’ escollir, atacada per la malaltia.

Kieslowski explica com La música és el punt de retrobament amb la vida, parla de l’ art inacabat, la vida a mitges, la superació del dolor i la comprensió del passat.