LOS SANTOS INOCENTES

 

Director: Mario Camus

Actors: Alfredo Landa

              Paco Rabal

              Terele Pavez

               Juan Diego

               Agustín Gonzalez

               Agata Lys

               Mary Carrillo

Any: 1984

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Cine social

Subgènere: Drama rural

 

ARGUMENT

En els anys 60, en el camp d’ Extremadura, Pepe el Bajo (Alfredo Landa) viu en una barraca amb la seva família: Régula (Terele Pavez), la seva dona i els seus tres fills: Quirce, Nieves i “la niña chica”, una nena amb una severa disminució psíquica. També comparteixen aixopluc amb Azarias,(Paco Rabal), el germà de Régula, un home curt d’ enteniment.

Pepe i la seva família són requerits per Pedro (Agustín Gonzalez), l’ administrador de la finca, perquè visquin a prop de la casa principal on Nieves farà  funcions d’ assistenta.

El “cortijo” és propietat de la marquesa (Mary Carrillo) i és freqüent la presència d’ Ivan (Juan Diego), el seu fill, la principal afició d’ aquest és la caça i utilitza a Pepe com a secretari perquè rastregi les perdius que obté.

Un dia, Pepe ha pujat a dalt d’un arbre per fer servir un esquer per les captures, quan cau i es trenca una cama, malgrat que no pot caminar i esta enguixat, Ivan el requereix perquè l’ ajudi en la següent partida de caça i Pepe ho intenta però torna a caure i a cruixir-se.

Ple de malestar, Ivan demana que les tasques de Pepe les realitzi el seu fill i més tard Azarias. Aquest ha ensinistrat un ocell, una milana, que es tota la seva companyia i en qui ha posat tot el seu afecte.

La partida de caça és un fracàs, Ivan te un mal dia i no obté cap peça, així que quan retornen i observa a la milana, li engega un tret i la mata, davant la desesperació d’ Azarias.

En la següent sortida, Azarias puja a un arbre per moure adequadament l’ esquer però aprofita per llençar-li una corda al coll a Ivan, que esta a sota, i l’ estrangula.

 

COMENTARI

Camus realitza aquest film en 1984, basant-se en l’ obre de Miguel Delibes del  mateix nom i publicada tres anys abans.

Estem davant una recreació del realisme social, tan en l’ obra escrita com en la cinematogràfica.

Camus ens mostra un retrat de l’ Espanya dels anys 60, de l’ Espanya franquista, injusta i mísera, una Espanya rural on exposa la prepotència, la supèrbia i l’ arrogància d’ una classe social: dels amos de la terra, dels terratinents, acostumats sempre a manar i a ser obeïts, a realitzar la seva voluntat i imposar la seva jerarquia.

Delibes retrata als vencedors i també als vençuts. Els camperols pobres, sotmesos, humiliats però submisos , resignats i obedients. Maltractats pels senyorets, tan paternalistes com dèspotes.

Magnífica escena en la que la marquesa va donant la seva assignació als camperols posats en filera, com si de caritat es tractes o quan en el dinar amb els jerarques, criden a Pepe i Régula perquè escriguin el seu nom i facin palès que ja no són analfabets.

Camus més enllà de les peripècies individuals, retrata una Espanya miserable, on la riquesa i el poder s’ embasta sobre el dolor dels altres. El director organitza la pel·lícula en base a quatre capítols en els que els protagonistes són Quirce, Nieves, Pepe i Azarias i contemplem el present dels personatges.

Quirce està en el servei militar però ha decidit  no tornar a la vida rural, igual que Nieves, que treballa en una fàbrica. En canvi, els més grans ja no es poden sostreure a un destí que els aclapara. Pepe i Régula han tornat a la Jara i viuen de nou en la cabana, l’ home esta coix després del maltractament sofert en la seva lesió, “la niña chica” ha mort, Azarias pena la mort d’ Ivan, en un centre psiquiàtric, ple de tristor i solitud. Són personatges marcats pels seus orígens de classe, marcats per un destí que ja no poden canviar.

Azarias és el símbol de la justícia. No és un reclam fet des de la raó sinó visceral i intuïtiu, en realitat és una venjança, però és l’ únic que respon a les humiliacions i al poder aclaparador dels amos.

Paco Rabal i Alfredo Landa, imponents en els seus papers, guanyaren el premi de Canes a la  millor interpretació masculina en 1984.

 

LA COLMENA

La_colmena-131368036-large

 Director. Mario Camus

Actors: Paco Rabal

              Jose Sacristán

              Ana Belen

              Victoria Abril

              Emilio Gutiérrez Caba

              Saza

              Charo Lopez

               Rafael Alonso

               Luis Escobar

               Mario Pardo

               Antonio Resines

               Jose Luis Lopez Vázquez

               Agustín Gonzalez

               Concha Velasco

               Maria Luisa Ponte

              Francisco Algora

Any: 1982

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Postguerra

 

ARGUMENT

     En la postguerra espanyola, un grup de gent sol coincidir en un cafè de Madrid, propietat de la senyora Rosa (Maria Luisa Ponte).

Allà s’hi troben un grup de poetes sense un duro, Martin Marco (Jose Sacristán), Ramón Maello (Francisco Algora), Ricardo Sorbedo (Francisco Rabal) i Rubio Antofagasta (Mario Pardo). Tots esperen en candeletes la presència de Don Ibrahim (Luís Escobar), un presumpte candidat a l’ acadèmia de la llengua que a canvi d’ escoltar-lo, els hi paga els cafès amb llet.

Martin és, de tots el més escurat, expulsat un dia del cafè perquè no pot pagar la consumició, rep una compensació econòmica de Nati (Charo Lopez), una antiga amiga, ara en bona posició. Martin sol dormir en els llits calents d’una casa de cites quan no estan ocupats, quan no és així dorm en el mateix jaç que Purita (Concha Velasco), una prostituta amb qui s’ amistança.

El cafè és freqüentat també per Leonardo Melendez (Jose Luis Lopez Vázquez), un home al  que li agrada aparentar i ven material fals fent-lo passar per bo, com la ploma que li encoloma a Mario de la Vega (Agustín Gonzalez), un dels pocs clients del cafè que semblen tenir una posició folgada.

Melendez conviu en la mateixa pensió que el seu amic Tesifonte (Saza) i que el més jove, Ventura (Emilio Gutiérrez Caba). Els dos primers sovintegen una casa de cites, en tant Ventura te novia (Victoria Abril) i utilitza  el prostíbul per citar-se amb la noia, a l’ espera de guanyar unes oposicions que els hi permetin casar-se.

Mentre, Victorita (Ana Belen) te el promès (Imanol Arias), en l’ hospital, tísic, i es te que prostituir per sobreviure.

Julián (Rafael Alonso) és un altre dels clients assidus, és un homosexual amic de Pepe “El astilla” (Antonio Resines) i contempla amb frisança el suïcidi de la seva mare.

Cadascun dels personatges transita per un món personal i s’ associa també a l’ esdevenir col·lectiu en el gran rusc en la que tots vivim.

 

1366127370_877038_1366128512_sumario_normal

COMENTARI

Camus filma l’ obra de Camilo José Cela, un dels grans èxits de la literatura espanyola dels anys quaranta; amb la pel·lícula guanya l’ os d’ or en el festival de Berlin de 1983.

A l’ igual que en el llibre, ens trobem davant un relat coral on el protagonisme és el col·lectiu i on s’ esbossa la personalitat de diversos individus a partir de petits apunts i semblances. És el retrat d’una Espanya que conviu amb la misèria, la picaresca, l’ alegria i el dolor. Una realitat sòrdida on tothom te voluntat d’ aparentar, on predomina  el vull i no puc i les necessitats econòmiques  s’ encobreixen amb qualsevol excusa.

Un dels aspectes determinants de l’ obra cinematogràfica és la presència del bo i el millor dels actors espanyols de l’ època, tots en petits papers que en general borden.

Quasi tots els protagonistes masculins apunten cap a l’ idea del cavaller espanyol, tots plens de dignitat i pretensions a l’ espera d’un temps millor, un cop de fortuna, o un gir de l’ atzar que els hi canviï la vida.

Tot està ple de misèria física i moral, homes que actuen com a busca vides, dones que es prostitueixen, en una amalgama sense  fi que reflecteix les penúries i la condició real del país.

Camus ho relata de manera continguda i efectiva i juga entre els personatges entremaliats i murris d’ una banda i els moments que conciten emoció en altres.

Símbol d’ aquest univers de morts en vida és el cafè, quan els clients giren un dia les taules de marbre, se n’ adonen que és tracta d’antigues làpides reutilitzades.