LOS CAMARADAS

 Director: Mario Monicelli

Actors: Marcello Mastroianni

               Renato Salvatori

               Folco Lulli

               Bernard Blier

               Annie Girardot

               Francois Perier

Any: 1963

Títol original: I compagni

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

      A finals del segle XIX en Tori, els treballadors d’una fàbrica tèxtil treballen catorze hores sense descans. Esgotat pel cansament, un obrer perd la mà en una accident laboral amb una màquina.

Els treballadors es reuneixen i anomenen un comitè format per Martinetti (Bernard Blier) i Pautasso (Folco Lulli) per negociar amb els patrons i demanar retallar l’ horari a tretze hores, tot i que altres operaris com Raoul (Renato Salvatori) pensen que no s’ obtindrà res.

Com els empresaris no els hi fan el més mínim cas, decideixen plegar una hora abans però sols aconsegueixen que Pautasso, que és el que toca la sirena de bell antuvi, sigui represaliat i suspès d’ horari durant quinze dies.

Decidits a assolir els seus propòsits, proclamen una vaga, tots a una se solidaritzen menys un treballador sicilià, quan van a casa seva a retreure-li la posició que manté i contemplen la misèria en que viu, ho deixen estar.

En això arriba a la població el professor Sinigaglia (Marcello Mastroianni), és un home culte, un intel·lectual, que amb el poder del seu coneixement i la seva paraula intenta conscienciar als treballadors i mostrar-li’ls la força que posseeixen.

La gent fa costat a Sinigaglia i la vaga s’ allarga. Intentant que els ferrocarrils se sumin a la lluita, Pautasso és atropellat per un tren i mor.

La patronal, conscient de la influència de l’ home, envia a la policia per detenir-lo però el professor escapa i es refugia en casa de Niobe (Annie Girardot), una amistançada dels patrons.

La lluita és llarga, quan els empresaris estan a punt de cedir, l’ enginyer en cap crida a Martinetti a casa seva, aquest confessa que els treballadors estan esgotats, astutament el cap amaga l’ oferta que anava a fer i convenç a Martinetti per que cridi a la fi de la vaga.

Els treballadors es reuneixen en assemblea i decideixen tornar a la feina però Raoul, que ara és un fervorós partidari de la lluita, fa que Homer, un noi que treballa en la fàbrica, avisi al professor. Aquest arriba i convenç de nou als obrers de la justícia de les seves peticions.

Els treballadors marxen plegats en manifestació cap a les portes de la fàbrica on són rebuts per la guàrdia, que dispara i mata a Homer. Sinigaglia és detingut i els operaris tornen a la feina però ja res serà igual. Raoul que s’ ha enfrontat a la policia, fuig de la ciutat i entre tots esperen recollir signatures perquè Sinigaglia es presenti com a diputat en una candidatura popular i pugui sortir de la presó.

COMENTARI

Una de les millors pel·lícules de la història del cine dedicades al moviment obrer i a les lluites socials.

Monicelli, conscient que els grans discursos són, de vegades dissuasius, realitza un film ple d’ humor i tendresa en el que combina els elements típics de la comèdia italiana amb la tragèdia.

El film tracta de la lluita dels treballadors pels seus drets, just quan a finals del segle XIX, el moviment obrer comença a lluitar per una societat més justa i igualitària.

El director recalca l’ aliança de les forces del treball i de la cultura, idea que va imperar en la línia política dels partits comunistes occidentals durant els anys 60 i 70.

Els treballadors mostren els seus dubtes, pors i contradiccions, també la seva ferma voluntat de lluitar. El professor Sinigaglia és el nexe d’ unió que els cohesiona i els hi dona identitat ideològica, els seu combat, reclama no tan sols millors condicions de treball, sinó reivindica els seus drets com a classe oprimida.

La mort del nen en el xoc amb la guàrdia el porta a ser culpat en primera instància. Sinigaglia acut a atendre a Homer i cerca ,desesperat, les seves ulleres que li han caigut a terra, la seva arma de combat.

La pel·lícula és una mostra de les condicions de treball en les fàbriques fa més de cent anys, l’ explotació, la fam i la injustícia, tot mostrat amb elements didàctics i amb uns continguts plenament vigents avui en dia.

 

 

LA GRAN GUERRA

La_gran_guerra-776280819-large

 Director: Mario Monicelli

Actors: Vittorio Gassman

               Alberto Sordi

               Silvana Mangano

               Folco Lulli

               Bernard Blier

Any: 1959

Títol original: La grande guerra

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Pacifisme

 

ARGUMENT

     En 1916, en la primera guerra mundial, Giovanni Busacca (Vittorio Gassman) és un milanès que vol eludir anar a la contesa i intenta subornar a Oreste Jacovacci (Alberto Sordi), un funcionari romà antic aprenent de barber, perquè el lliuri del compromís.

Jacovacci l’ enganya i Busacca té que anar a la guerra però tothom ha estat mobilitzat i els dos homes es troben en el trasllat cap el front i s’ acaben acostumant l’ un a l’ altre en tant esperen en la rereguarda, entrar en acció.

Busacca coneix i s’ amistança amb Constantina (Silvana Mangano), una prostituta, que li roba la cartera.

Arriba el dia en que són enviats al front , s’han d’ encarar amb la realitat de la guerra i conviure amb el perill i la mort, lluitant contra els austríacs. Un atac enemic acaba en una desfeta en el batalló mentrestant Busacca i Jacovacci estan desapareguts.

Els supervivents gaudeixen d’ un permís i són tractats com herois, obren una col·lecta per als companys absents i es queden els diners però quan la dona del seu company Bordin (Folco Lulli), mort en combat, els hi explica les seves penúries, li donen la recaptació.

L’ enemic ataca i han de tornar al front sota les ordres del capità Castelli (Bernard Blier), son encarregats de portar un missatge sobre la situació estratègica del front i desprès de fer-ho, es queden a dormir en un paller, la zona queda aïllada i apareixen els austríacs que els descobreixen i els fan presoners.

Són comminats a explicar les posicions del seu batalló però en un gest de dignitat, es neguen a parlar i són afusellats, salvant, així, la vida als companys.

La-Gran-Guerra-3

 

COMENTARI

Monicelli roda una comèdia que cobra sentit quan es converteix en drama.

El director italià, realitza una paràbola pacifista i anti bèl·lica, en la que mostra a dos pobres desgraciats intentant fer-se el desentès de qualsevol hàbit guerrer.

Busacca i Jacovacci són arquetips italians o al menys d’ aquells que el cinema n’ ha fet referents, són dos murris, uns penques, uns cara dura, un graciós, el primer, un inútil i un dropo, el segon, els dos són uns covards. Monicelli retrata a l’ home comú, atrapat en una causa que no és la seva, l’ absurd de la guerra, el patriotisme, els interessos espuris…però tanca elevant el sentit moral d’ aquests dos homes, que en darrera instancia paguen amb la seva vida i exerceixen un últim gest de dignitat.

Són dos herois desconeguts i oblidats, que amb la seva actitud eviten la mort de molts companys.

Monicelli descriu apunts bèl·lics: el soldat a qui li han de llegir la carta perquè és analfabet, la trobada amb la dona de Bordin, el soldat que substitueix als companys en missions perilloses, a canvi de diners per mantenir la família, el soldat atrapat en el filat que mor, els missatger que avança a requeriment del superior i és tirotejat fins a sucumbir, la massacre en la guerra de trinxeres…

És un relat que camina entre la farsa i la tragèdia; el patetisme de les imatges bèl·liques es complementa amb la peripècia vital dels dos protagonistes, dos homes corrents que no volen ser herois i acaben sent-ho, a pesar seu.; dos homes que del rebuig passen a la camaraderia i la complicitat.

Les imatges finals li donen significació a la narració: l’ afusellament de Busacca, que es nega a revelar la posició dels seus, la posterior mort de Jacovacci, proclamant que no sap res i que és un covard, front la imatge del militar austríac, indiferent a la sort dels dos homes.

Per fi contemplem com les tropes italianes, avancen i passen impassibles al costat dels dos cadàvers, sens fixar-s-hi, ni descobrir-los.

La pel·lícula guanya el Lleó d’ or del festival de Venècia en 1959.

 

GUARDIAS Y LADRONES

Guardias_y_ladrones-957828654-large

 

Director: Mario Monicelli/Steno

Actors: Totò  

             Aldo Fabrizi

             Rossana Podesta

Any: 1951

Títol original: Guardie i ladri

Nacionalitat : Itàlia

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

     Ferdinando Esposito (Totò) és en la Itàlia de la postguerra un lladregot de poca volada, un dels seus trucs és ensarronar a turistes americans en les runes de Nàpols i fer-li’ls creure que ha trobat una moneda antiga de gran valor; amb l’ ajuda d’un còmplice els hi encoloma la troballa a canvi d’una suma estratosfèrica.

Un dels turistes se n’ adona que l’han ensarronat i requereix els serveix d’un policia, Lorenzo Bottoni (Aldo Fabrizi), els dos persegueixen al lladre que fuig en un taxi al que no paga, fins que pot escapar.

A l’ arribar a comissaria, Bottoni és retret pels seus superiors i l’ amenacen amb l’ acomiadament si no captura a Esposito però te una última oportunitat i durant tres mesos pot investigar el cas i detenir al pispa.

Bottoni esbrina on viu Esposito, que ha fugit, fa que el seu fill faci amistat amb el noi dels Esposito i entra en contacte amb la família.

Al cap dels dies s’ha travat una gran amistat entre les parenteles i fins i tot s’ inicien relacions sentimentals entre Liliana (Rossana Podestà), la filla gran dels Bottoni i Alfredo, l’ hereu dels Sposito.

Quan ambdues famílies han quedat per dinar, apareix Ferdinando, aquest contempla com els Bottoni són una família humil com la seva i com l’ acomiadament de Lorenzo seria un desastre i accepta, compungit, la detenció.

 

foto-guardie-e-ladri11

COMENTARI

Totó va fer quasi cent pel·lícules i ha estat considerat un dels grans comediants del cine italià en particular i del cine en general.

Totó crea un personatge que explota en totes les seves pel·lícules, un pillet, un murri, un vividor però amb un gran cor i sentiments, per això el seu estereotip ha estat comparat al de Charlot.

En aquest film, un dels millors de la seva carrera, hi ha una llarga escena en l’ inici que beu de les fonts del cine còmic mut i del slapstick; Totó corre perseguit camp a través pel guàrdia, el taxista i el turista enganyat, aquests ensopeguen, cauen i perden a la seva presa, tal·losos i maldestres. Estem davant la representació plena d’ humor i sàtira, que haguessin pogut signar Chaplin o Buster Keaton.

Les pel.licules, d’ aquesta època, la postguerra, tal com “Guardias y ladrones”, incideixen en aquest context, encara influït pel neorealisme. Sposito és un lladre, Bottoni un guàrdia però els dos pertanyen a la mateixa classe social, els dos passen necessitats econòmiques. Han de mantenir una família i en definitiva són dos infeliços en el context d’una Itàlia miserable i empobrida.

Així que, malgrat que un representa l’ordre establert i actua al servei del poder i l’ altra és un transgressor de la llei, els dos estan units per les mancances i dificultats per sostenir una vida digna.

L’ emotiu final, mostra la relació de fraternitat que han consolidat les famílies i com els dos personatges protagonistes, antitètics, se senten companys i solidaris, cenyits per un mateix sentiment de classe i cadascun s’ esforça per què l’ altre no surti gaire perjudicat en la juguesca.

Monicelli i Steno plantegen una comèdia social d’ embolics amb algunes escenes magistrals, la de la persecució, ja citada, la del barber, quan Bottoni es troba al lladre afaitant-se en la cadira del costat o el dinar de les dues famílies en el que els dos homes juguen el seu paper, escapar de l’ un, detenir a l’ altre.

El joc entre Totó i Fabrizi és el del clown i el blanc. Un, seriós i assenyat, l’ altre sempre disposat a fer-li la guitza. També hi ha influències de la comèdia de l’ art i els protagonistes són els putxinel·lis a la recerca de la felicitat.