TORO SALVAJE

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Robert de Niro

              Joe Pesci

              Cathy Moriarty

Any: 1980

Títol original: Ragging bull

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama/biopic

Subgènere: Boxeo

 

ARGUMENT

Jake LaMotta  (Robert de Niro(és en 1941 un boxejador que s’ obre camí en la seva carrera. Coneix a Vickie (Cathty Moriarty), una noia jova i guapa i es separa de la seva dona però això no canviarà el seu caràcter xulesc, molt lligat a l’ entorn familiar on el seu germà Joei (Joe Pesci) és un gran suport.

Després dels seus mítics combats amb Ray Sugar Robinson li arriba l’ oportunitat de lluitar pel títol mundial dels pesos mitjans. Abans tindrà que plegar-se als desitjos de la màfia i manegar i perdre un combat, per aspirar al títol.

En la disputa venç a Marcel Cerdán, el campió i es proclama el millor pes mig del món en 1949.

De caràcter explosiu, combina la defensa del títol amb aldarulls i baralles constants, s’ enemista amb el seu germà i li dona una pallissa doncs creu que Joei s’ ho fa amb Vickie, la seva dona.

Malgrat el pas del temps no deixarà de ser un gelós compulsiu i això el portarà a que la seva doni també l’ abandoni.

Amb problemes de pes i incapaç de cuidar-se com abans, acaba perdent el títol i inicia la costa avall.

Una vegada retirat regenta un club on actua, explicant histories i acudits sense gaire èxit, és empresonat per relacionar-se i permetre l’ entrada al club a menors i acaba sent un home sol que només te com capital el passat.

 

 

 

COMENTARIS

Biopic del campió mundial dels pesos mitjans Jack LaMotta. La seva persistència i duresa fins arribar allà on vol. El món de les màfies que arreglen combats, el mal caràcter del boxejador que el portarà a l’ abandonament de totes les persones que passen per la seva vida, són els trets fonamentals del film.

LaMotta és un heroi, fort i vigorós en el ring però un titella en la vida real, assetjat per gelos irracionals, groller, masclista i incapaç de mantenir l’ estima dels seus.

El destí el porta de ser adulat i respectat a ser un showman sense èxit.

Scorsese filma els combats amb detall i una certa desmesura, veiem la barreja de l sang, l’ aigua, i el suor brotant sense mida del cos dels contrincants . Utilitza el blanc i negre per donar més realisme als esdeveniments i forja la historia d’ un dels mites del boxeu en els anys 50, que, com tants altres, acaba sent un perdedor.

La pel·lícula no seria el mateix sense la intervenció de Robert de Niro que mostra sempre a l’ home torturat, en busca d l’ afirmació , el reconeixement  i l’ afecte,  tant en el seu zenit, amb una excel·lent forma física, com en el seu declivi, ja gras i inflat. L’ actor s’ engreixà vint i cinc quilos per interpretar aquesta segona etapa del personatge i va guanyar un oscar al millor actor per la seva interpretació.

Paul Schrader és un dels habituals guionistes de Scorsese aporta també, des de el seu calvinisme una aportació decisiva  al protagonista. Algú pot ser un triomfador però te que pagar, te que compensar l’ èxit, el seu cel, amb algun tipus d’ infern personal.

Per últim ressaltar que aquesta, com quasi totes les pel·lícules sobre boxeu escenifiquen el somni americà, com algú no especialment dotat, pot ascendir del no res a l’ èxit professional i social.

D’ una altra banda el boxeu és també una representació de la vida: pegar i que no et peguin.

EL REY DE LA COMEDIA

 

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Robert de Niro

               Jerry Lewis

               Diahnne Abbot

               Sandra Bernhard

Any: 1982

Títol original: The king of comedy

Nacionalitat: USA

Gènere: Comèdia dramàtica  

 

ARGUMENT

Jerry Langford (Jerry Lewis) és un famós showman i humorista de la televisió. Un dia, després de la seva actuació, un home, Rupert Pupkin, (Robert de Niro) s’ introdueix en el seu vehicle ,  intenta convènce’l de les seves virtuts com artista i li demana una oportunitat, creu que te talent com entertainer i vol ser el nou rei de la comèdia.

Pupkin vol sortir en el programa televisiu de Langford i en el futur aspira a tenir el seu propi espai.

Langford l’ adreça a la seva secretaria i aquesta li recomana que gravi una cinta amb les seves ocurrències. Com era d’ esperar la cinta és rebutjada i Pupkin és enviat al carrer de mala manera. El còmic insisteix i el cap de setmana es presenta amb Rita (Diahnne Abbot), la noia que estima, en la casa de camp del comediant, aquest no tarda en fer-lo fora.

Pupkin considera una nova alternativa i amb la col·laboració de Masha (Sandra Bernhard), un amiga, fan de Langford, decideix segrestar a aquest. Així ho fan i després de lligar i emmordassar al còmic, acorden  que la televisió emetrà deu minuts amb l’ actuació de Pupkin, sols així Langford conservarà la vida.

Mentre Masha cuida de Langford, Pupkin es mostra en la televisió i te un gran èxit però és detingut quan acaba la seva actuació. Mentrestant Langford, s’ ha lliurat de Masha, que el volia seduir i s’ ha escapat.

Pupkin és condemnat a sis anys de presó, dels quals compleix dos, escriu la seva autobiografies i quan surt és algú famós: el rei de la comèdia.

 

COMENTARI

Scorsese realitza una faula sobre el món de l’ espectacle. Tot és trampós perquè d’ inici hi trobem dos homes , sembla que un sigui un guanyador i l’ altra un perdedor però to es pot capgirar.

El director vol mostrar la part posterior d’ aquest univers del xou i de la fama, com diu Langford: les groupies, els autògrafs, els amics que no ho són, la feina…

En aquest cas el famós queda retratat com algú superb, que menysprea al que comença, incapaç de compartir amb aquells que l’ admiren un moment d’ empatia. Pupkin li diu: “Per què no vas escoltar la cinta?, el treball de tota la meva vida, tan sols hi havies de dedicar dos minuts”.

Scorsese juga amb el to àcid, Langford és un home que ho te tot i que lliure del segrest es mira al mirall que és el televisor i contempla al seu botxí, Pupkin, l’ altra cara de si mateix. Igualment Scorsese manté moments humorístics com quan el segrestador li prepara de manera maldestre cartells a la víctima per què els vagi recitant per telèfon a la policia.

De Niro /Pupkin tanca amb el monòleg final, el de l’ artista que busca un lloc en el sol, mentre en muntatge paral·lel contemplem com Langford ha escapat de la seva fan o potser de si mateix.

L’ obra deixa un pòsit d’ ambigüitat; qui és Pupkin?, un psicòtic obsessiu, i un pobre home? O algú amb talent que vol obtenir una oportunitat que la vida no li ha concedit?.

Primera i única ocasió de contemplar a Jerry Lewis en una faceta dramàtica, situació de la que surt exitosament amb escreix.

SILENCIO

silence-956498036-large

 

Director: Martin Scorsese

Actors: Andrew Garfield

              Adam Driver

              Liam Neeson

              Issei Ogata

             Yusuke Kubozuka

Any: 2017

Títol original: Silence

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Sub gènere: Teologia/Religió

 

ARGUMENT

   En l’ any 1640, dos jesuïtes portuguesos viatgen al Japó per cristianitzar el país, són Sebastiao Rodrigues (Andrew Garfield) i Francisco Garupe (Adam Driver), van darrera les passes dels seu mestre, Cristovao Ferreira (Liam Neeson), un sacerdot que va marxar anys abans però que sorprenentment va apostatar i ara viu retirat en Edo, dedicat a l’ estudi, amb dona i fills.

Els dos jesuïtes arriben a una petita illa i contacten amb els seus prosèlits, gent ja evangelitzada, amb qui volen iniciar l’ expansió religiosa del cristianisme.

Els principals conversos són apressats, martiritzats i morts davant la mirada esparverada dels sacerdots, amagats en la selva. Els dos homes decideixen separar-se per evitar la repressió, si be Rodrigues és traït repetidament per un dels seus seguidors, Kichijiro (Yusuke Kubozuka) i capturat pels  soldats del governador i principal inquisidor, Inonue (Issei Ogata).

Rodrigues és cridat a apostatar i a convertir-se, a la qual cosa s’hi nega, contempla des de la distància com Garupe ha estat pres i alguns  dels seus deixebles són ofegats, el jesuïta intenta salvar-los i mor en l’ esforç.

Rodrigues és portat davant de Ferreira, instal·lat com un estudiós en Edo, aquest li explica com va patir tortura i com finalment va cedir i va trepitjar la figura de Crist, apostatant. Inoue dona turment cruelment a altres cristians i promet fer-ho fins la mort  d’ aquests si Rodrigues no refuta els seus criteris.

El jesuïta finalment apostata i amb el seu acte salva al torturats. El sacerdot, com ja ha fet  Ferreira, s’estableix en Edo, viu una  existència privilegiada i te dona i fills però quan mor, conserva agafada dins la seva ma entre oberta, una petita creu.

14806926506149

COMENTARI

Scorsese realitza un film contingut, auster i sense concessions a l’ espectador. El director americà es basa en una novel.la del mateix nom de l’ autor japonès Shusuku Endo, editada en 1966, que tracta sobre els intents evangelitzadors dels jesuïtes en el Japó en el segle XVII.

El director explica que portava vint anys intentant portar a la pantalla aquest projecte, Scorsese és un home catòlic, profundament lligat al fet religiós, va estar apunt de ser ordenat sacerdot en la seva joventut, i ara amb aquest film ajusta comptes amb la seva consciència.

El director roda un film que a ningú li haguessin deixat filmar avui en Hollywood si no és portat el nom de Scorsese. Un film de tesi, teològic i metafísic, un Dreyer o un Bergman del segle XXI.

El film tracta temes diversos relacionats amb la fe i la consciencia. El primer, i que dona nom al relat, és el del silenci de Déu. Rodrigues i Garupe volen evangelitzar a un poble però no sols hi troben incomprensió i resistència sinó que la seva obra els porta a un profund dolor moral i al patiment i la mort de tots aquells que els hi són fidels.

Rodrigues, el principal protagonista, es pregunta sobre el perquè de tot plegat, sobre el silenci de Déu i perquè permet tant de mal i desconsol.

La missió que l’ ha portat al Japó està per sobre les seves possibilitats, el jesuïta contempla la mort al seu voltant i com els creients sofreixen tortura i penalitats. Els japonesos no volen matar-lo doncs el martiri és la gloria per als cristians, sinó que volen invocar el turment dels altres i despertar el sentiment de culpa en Rodrigues, aquest es converteix en un màrtir interposat, i per això molt més dolorós.

Rodrigues busca a Déu però tan sols hi troba el seu orgull, la seva vanitat i la seva supèrbia, que li impedeixen apostatar i rendir-se, mentre els seus deixebles van al suplici.

Sols al final, compren que el silenci de Déu no existeix, que Déu l’ acompanya en el dolor, en la pena i en l’ aflicció, en un tancament en el que Scorsese reivindica el seu compromís cristià malgrat els dubtes.

El protagonista s’ adapta a la vida que li ofereixen els orientals i renúncia físicament a Crist, a qui trepitja per salvar als seus i salvar-se, però íntimament sempre portarà la fe en el fons del seu cor i la creu que tanca dins seva mà a l’ hora de la mort ho demostra.

Scorsese, com en altres films seus més físics, acompanya al protagonista en la seva passió, en el seu sacrifici, en la seva recerca i es pregunta al costat de Rodrigues, si això dona sentit a la vida.

Un altre tema important de la narració és el debat intel·lectual entre Inonue, l’ inquisidor, culte i intel·ligent i Rodrigues. Inonue li refereix al seu interlocutor que Japó no necessita el cristianisme doncs ja te la seva pròpia religió, el budisme i les seves pròpies veritats però Rodrigues no en vol saber res; per ell la veritat és tan sols una i única i no adaptable en funció de la geografia o la cultura.

Per Inonue el cristianisme busca una il·lusió, un paradís, una fe, una salvació, el budisme vol alliberar, precisament, de totes aquestes entelèquies i transcendir-les. Fins i tot Inonue entén que els cristians japonesos conserven la pròpia espiritualitat oriental, la resurrecció de Crist al tercer  dia és per a ells la resurrecció quotidiana del sol i el contacte místic amb la naturalesa.

Rodrigues descriu el Japó com un aiguamoll on és impossible el naixement de noves idees i cultures, un món tancat i arrelat sobre si mateix.

La fe i els dubtes, porten al pragmatisme, aquesta és la posició de Ferreira i així ho expressa en la magnífica seqüència en la que conversa amb Rodrigues.

Un altre pragmàtic amb menys sort és Kichijiro, l’ home que renuncia, abjura i traeix una i altra vegada  per després confessar-se i lliurar-se de pecat però a qui, al cap dels anys, li troben un minúscul crucifix entre les seves pertinences i això significa la seva condemna a mort.

Cine religiós, personal i de gran vàlua, un verdader testament teològic de Scorsese.