LA PIANISTA

 

 

Director: Michael Haneke

Actors: Isabelle Huppert

              Benoit Magimel

              Annie Girardot

Any: 2001

Títol original: La pianista

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

Sub gènere: Psicoanàlisi

 

ARGUMENT

Erica Kohut (Isabelle Huppert) és una dona de mitjana edat, viu amb la seva mare (Annie Girardot), una persona molt estricta , el seu ofici és el de pianista i dona classes en el Conservatori. Malgrat la seva imatge seriosa i circumspecta te una afició escabrosa: la pornografia.

Un dia assisteix a una festa i coneix a Walter Klemmer (Benoit Magimel), un  noi que toca el piano i aspira a entrar en el Conservatori. Klemmer intenta seduir a Erica entre l’ admiració pel seu talent i el desig amorós.

Quan la segueix a uns lavabos, entén que la relació no serà convencional, Erica el masturba però no vol consumar l’ acte, Klemmer va a buscar a la dona a casa seva, aquesta li ha escrit una carta on li explica tot el que vol que el noi li faci, vol que li pegui i la fustigui a partir d’una relació sado masoquista.

Klemmer entén que Erica és una malalta però continua obsessionat per ella, després d’un intent de coit en el qual la dona acaba vomitant, Klemmer torna a casa de Erica, tanca a la mare en una habitació i colpeja a la pianista, com ella desitjava, i la viola.

Erica te que anar a tocar en un concert, substituint a una alumna a qui ella mateixa ha lesionat les mans perquè no pugui tocar, quan tothom ha entrat en el teatre, Erica es clava un punyal en el pit en un clar intent de suïcidi.

 

 

COMENTARI

“La pianista” és una adaptació de la novel.la del mateix nom de l’ escriptora austríaca i premi novel, Elfriede Jelinek, amb ella Haneke consolida el seu prestigi, adquirit amb films com “Funny games” i guanya el gran premi del jurat del Festival de Cannes en el 2001.

La pel·lícula reforça les premisses en les que es mou l’ autor per construir el seu cine. Es tracta d’una altra visió pessimista i pertorbadora del ser humà, encarnada en aquesta ocasió en Erica, una pianista de mitjana edat.

Ens trobem davant un personatge anormal, superb, reprimit i insensible. La història ens ve a dir que potser aquesta forma de ser esdevé de la relació que manté amb la seva mare, una dona tirànica, controladora i castradora.

Erica és una persona que no deixa aflorar a l’ exterior cap tipus de sentiment, freda i calculadora, tracta amb superioritat i menyspreu als seus alumnes i l’ autosatisfacció de les seves frustracions sexuals es compensa a través de la pornografia.

Erica viu una nova realitat quan un jove alumne es mostra interessat per ella, en principi el desdenya però no pot deixar d’ emetre, davant d’ell i en algun moment, algun tipus d’ emoció.

Però aquestes emocions transgredeixen tot allò que significa la convenció del joc amorós. Erica desitja ser maltractada i bufetejada en la relació i s’ obre a un lligam sado masoquista. La dona  entén aquesta actitud com una necessitat de càstig, com algú que sols pot ser feliç, alliberant el seu sentiment de culpa a través de la punició.

Haneke porta a l’ extrem aquest comportament perquè Klemmer, l’ alumne, sap que està davant d’una malalta però se sent posseït pel desig. Les emocions captives, la incapacitat de treure-les a la llum, la sexualitat esbiaixada, el conflicte amb si mateixa i les pulsions sexuals trastornades porten fins a l’ autodestrucció.

Haneke és mou, doncs, en el seu terreny habitual. La pel·lícula s’ ha de contemplar a partir d’ una clau psicoanalítica. L’ obsessió, la incomunicació i el morbo, són elements centrals del relat, la visió de com darrera la rectitud i l’ ordre s’ amaga el mal, com darrera les convencions socials s’ oculten personalitats inquietants i pertorbades. Haneke ens ve a dir que la malaltissa psicologia d’ Erika no és alguna cosa aïllada, Erika, reprimida i amb doble moral, som tots.

 

AMOR

amour_love-290936946-large

 

Director: Michael Haneke

Actors: Emmanuelle Riva

              Jean Louis Trintignant

              Isabelle Huppert

Any: 2013

Títol original: Amour

Nacionalitat: França/Alemanya/Àustria

Gènere: Drama  

 

ARGUMENT

Georges (Jean Louis Trintignant) i Anna (Emmanuelle Riva) són una parella ja gran de jubilats, que han dedicat la seva vida a l’ ensenyament de la música.

Un dia, Anna, sembla tenir un buit mental, és recupera però és ingressada i operada, l’ operació surt malament i la dona perd la mobilitat del cantó esquerra del cos.

A partir d’ ara, Georges tindrà que adaptar la seva vida a l’ atenció d’ Anna, que es te que acostumar a anar en cadira de rodes i a limitar la seva mobilitat.

Però amb el pas del temps, la salut d’ Anna es deteriora, es fa les necessitats a sobre i inicia un desvariejament mental que la deixa postrada.

Dorm quasi tot el dia, es nega de vegades a menjar o beure , tot i això, conscient de qui és George, en ocasions, sorgeix la tendresa i les mans s’ entrellacen.

Quan l’ estat de deteriorament és total, l’ home acudeix al llit de l’ esposa, li fa referència a alguna de les vivències de la seva joventut i més tard l’ ofega amb un coixí.

Seguidament, Georges es suïcida.

 

amour-ellos1

 

COMENTARI

Hanecke ens te acostumats a l’ extremada duresa del seu cinema on els temes que retrata són tan punyents com la manera que te de portar-los a la pantalla, la maldat, la violència…aquí encara va més lluny, doncs no retrata tant la vellesa i la mort com la malaltia, la decadència i la decrepitud física i mental d’ una persona.

La pel·lícula és sobrecollidora, doncs l’ espectador inerme en la seva butaca, contempla aquest procés que et deixa sense respiració.

El film ens explica una història d’amor i fidelitat. La d’un home que no es vol separar de la dona amb qui ha viscut tota la vida , que la cuida, l’ atén i la mima fins que ja tot és insuportable i camina sol cap un últim acte amorós, matar a l’ antic objecte de desig i suïcidar-se per deixar de patir ambdós i per recuperar la dignitat mútua.

Hanecke tanca amb l’ escena en que els dos ancians es retroben, una imatge simbòlica. La dona se’n va i invita a l’ home a acompanyar-la i ell ho fa en el destí cap a la mort. Emocions pures.

La pel·lícula guanya l’ oscar al millor film de parla no anglesa en el 2012 i guanya la palma d’ Or en el festival de Cannes del mateix any.