MACBETH

 

Director: Orson Welles

Actors: Orson Welles

               Jeanette Nolan

              Roddy Mc Dowall

Any: 1948

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine clàssic

 

ARGUMENT

Macbeth (Orson Welles) és un noble escocès en el segle XI. Un dia escolta la predicció de les bruixes que li diuen que serà rei. Incentivat per l’ ambició del a seva esposa, Lady Macbeth( Jeanette Nolan), es conxorxa contra Duncan, el rei, i el mata a ell i a tota la seva família.

Erigit monarca, hi han homes de la cort que recelen de la seva persona i el defugen, com Malcom (Roddy Mc Dowall) i Macduff.

Les bruixes anuncien a Macbeth que d’ un altre company d’ armes, Banquo, naixerà l’ estirp que regnarà en el futur, així que Macbeth ordena assassinar-lo. Els botxins acompleixen l’ ordre però el fill de Banquo aconsegueix escapar.

Seguint sempre els consells de les bruixes, aquestes li diuen que vagi en compte amb Macduff. Macbeth va a per ell però sols es pot trobar a la seva dona, fills i criats i els mata a tots.

Encegat en una orgia de sang I tirania, comença a tenir sentiments de culpa i creu veure davant seu l’ esperit degollat del rei Duncan.

Les bruixes, en tant, li anuncien que serà invencible i que sols podrà ser derrotat quan el bosc de Birnam arribi fins a Dunsinane, el seu regne i que cap home nascut de dona podrà arrabassar-li el poder.

En tant, Malcom i Mcduff, ajudats pels anglesos preparen un gran exèrcit per avançar sobre Dunsinane. Per amagar-se millor tallen els arbres del bosc de Birnam i avancen amb ells com a parapet.

Quan la guàrdia anuncia a Macbeth que els bosc esdevé sobre el regne, el rei es veu perdut, en tant la seva dona, plena de remordiments, es suïcida.

Macbeth lluita en la batalla fins a trobar-se front a Macduff, que li confessa que no va néixer de mare sinó que va ser extret precoçment. La profecia es compleix, Macduff mata Macbeth i Malcom es proclamat rei d’ Escòcia.

 

 

COMENTARI

Welles interpreta l’ obra de Shakespeare a partir de la seva manera d’ entendre el cinema. Ràpids moviments de càmera, cine en blanc i negre, imatges plenes de foscor i primers plans del protagonista que desenvolupa la seva evolució psicològica.

Welles / Shakespeare planteja el tema de l’ ambició, de l’ ànsia de poder, de la tirania però també del remordiment, i el sentiment d culpa.

Shakespeare ve a dir que tot està marcat pel destí (les bruixes) i que l’ home sols executa allò pel que ja està predestinat. A través d’ aquesta cursa pel poder, Macbeth es va degradant moralment, obsessionat per l’ ambició.

Sols a la fi, quan es dona compta que l’ espera la mort, entreveu la vacuïtat del viure, en el famós discurs : “La vida és un foll que ple de brogit i de fúria s’ agita sobre un escenari, un conte narrat per un idiota que no significa res”.

En tant se sent la veu de Macbeth, la pantalla sols ens mostra el cel tenebrós.

Shakespeare parla del destí. El rei intenta impedir amb sang i obcecació que aquest es compleixi, les bruixes  no són en realitat endevines sinó transmissores d’una realitat inapel·lable que s’ha de complir. L’ home és petit i dèbil front les forces que ell mateix ha convocat i és incapaç d’ anorrear.

 

 

CIUDADANO KANE

Ciudadano_Kane-162628605-large

 Director: Orson Welles

Actors: Orson Welles

               Joseph Cotten

              Agnes Moorehead 

              Dorothy Comingore

Any: 1941

Títol original: Citizen Kane

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Mitjans de comunicació

 

ARGUMENT

Charles Foster Kane (Orson Welles), un dels magnats de la premsa d’ Estats Units ha mort. L’ última paraula que va pronunciar va ser “Rosebud”. Un periodista inicia una investigació al voltant del personatge, volent esbrinar el significat de les últimes paraules que va pronunciar en vida.

A la mare de Kane li regalen una mina d’ or, a partir d’ aquí, el fill comença a fer fortuna. El seu desig és crear un diari i així ho fa: “The Inquirer” i realitza una declaració de principis sobre els continguts de la informació.

Però ràpidament, l’ afany de poder , el reconeixement i  la capacitat de manipulació s’ imposen per sobre d’ una informació veraç.

Casat  amb Emily, l’ enganya amb una altra dona, Susan (Dorothy Comingore). Quan vol iniciar una carrera política i presentar-se al càrrec de governador, el seu rival treu a la llum el seu adulteri i això li fa perdre les eleccions.

Kane, finalment es separa i es casa amb Susan, una cantant aficionada a qui li construeix un teatre d’ òpera i lluita per educar-li la veu perquè triomfi. La dona, aclaparada , intenta suïcidar-se i acaba abandonant a Kane.

citizen-kane-wallpaper-6

COMENTARI

La pel·lícula indaga en la vida de Charles F. Kane, de com amassa una extraordinària fortuna i de com acaba morint de solitud.

El film parla sobre la perversió del somni americà. Kane és el clàssic home fet a si mateix, que ben aviat es desdiu dels seus ideals.

Egoista, pagat de si mateix, els motius de la seva vida són l’ ambició, el poder i la fortuna però sobretot el reconeixement personal i la capacitat de decidir. Tot això el porta a ser temut però no estimat.

Jedediah Leland (Joseph Cotten), el seu únic amic del diari el deixa, la seva dona l’ abandona. Darrera l’ èxit, els diners i el poder, sols hi ha el fracàs personal. Kane viu sol en la seva mansió al costat del seu fidel majordom, Raymond (Paul Stewart)

Altres aspectes que s’ aborden són la  capacitat de poder i de manipulació d’un imperi periodístic. La visió del personatge es realitza des de múltiples punts de vista, que acaben de  completar, a vegades contradictòriament, la seva biografia.

En l’ escena que tanca la pel·lícula, el cartell de prohibit el pas sobre la mansió de Xanadu,és una manera de dir-nos que la indagació sobre la personalitat de qualsevol individu, està sempre barrada i mai hi podrem accedir-hi totalment.

Quan en les últimes imatges, la càmera recorre les possessions de Kane, una vegada mort i les més fútils són enviades a cremar, l’ objectiu s’ aproxima i ens mostra un tros de fusta d’un trineu amb la paraula “Rosebud”.

És un trineu de la infància, l’ únic moment en que Kane, segurament, va ser feliç. El trineu, al costat d’ altres pertinences crema, com símbol d’una vida que és una guspira de foc sense sentit.

D’ una altra banda Welles revoluciona l’ art cinematogràfic amb els seus jocs de llums, els picats i contrapicats  i la profunditat de camp, complementen amb alenada tècnica la descripció humana , psicològica i social del personatge.

El personatge protagonista està inspirat en el magnat de la premsa William Randolph Hearst i en les classificacions de la crítica sobre la història del cine ha estat qualificada en diverses ocasions com la millor cinta de tots els temps.

EL CUARTO MANDAMIENTO (LOS MAGNÍFICOS AMBERSON)

 

El_cuarto_mandamiento-529764841-large

 Director: Orson Welles

Actors: Joseph Cotten

             Dolores Costello

             Anne Baxter

             Agnes Moorehead    

               Tim Holt  

Any: 1942

Títol original: The magnificent Ambersons

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

A finals del segle XIX en Indianapolis, els Amberson han construït una considerable fortuna I un extens patrimoni.

Isabel (Dolores Costello), la filla del patriarca és pretesa per Eugene (Joseph Cotten), un jove sense fortuna,però acaba casant-se amb Wilbur Minafer, un home gris amb qui contrau matrimoni sense amor.

Al poc temps, tenen un fill: George (Tim Holt), en ell la mare aplega tot el seu afecte i així el nen surt mimat, altiu, orgullós i disposat a fer complir

la seva voluntat per sobre de tot i tothom. Tampoc té gaire interès en continuar els negocis del pare.

Al cap dels anys Eugene torna a la ciutat. S’ ha convertit en un important empresari que fomenta la creixent industria automobilística. Eugene es va casar i ha enviudat i te una filla Lucy (Anne Baxter).

És rebut a casa dels Amberson i la seva presència remou el cor d’ Isabel que ha continuat secretament enamorada d’ ell durant aquest anys. També el cor de Fanny (Agnes Moorehead), la germana soltera, la tieta que s’ ha quedat per vestir sants, bull per Eugene.

No passa gaire temps, quan Wilbur, el marit d’ Isabel, mor, això fa que la relació entre aquesta i Eugene es faci més amistosa ,encara ,i decideixen casar-se.

Però George, el fill, no accepta a Eugene a qui veu com un nouvingut, allunyat de l’ esperit aristocràtic dels Amberson i li tanca la porta de casa seva, dient-li que no torni mai més.

Eugene escriu a Isabel i li diu que té que escollir entre fer compliments al fill o acceptar el seu amor.

La dona, incapaç de sostreure’s a la influència del fill, se’n va de la ciutat, ferida en els seus sentiments, la seva ànima emmalalteix i torna a la ciutat per morir, sense que George ni Fanny deixin que els que s’ estimen es retrobin.

La mort de la mare porta a una imparable decadència dels Amberson. Les inversions de Fanny fan fallida i tenen que abandonar la casa. George es veu obligat a treballar per primera vegada. Un dia és atropellat i ferit per un automòbil. Reposa en l’ hospital quan Eugene va a veure’l i per sobre dels antics rancors es troba per primera vegada unit al noi i al sentiment que el lligava a la mare.

CUARTO MANDAMIENTO i 

 

COMENTARI

Welles filma en 1942 a partir d’una novel.la de Booth Tarkington, és la seva segona pel·lícula i de nou dirigeix i escriu el guió.

La cinta dura en realitat cent trenta minuts però en les sales se’n tallen quaranta. En el context de la segona guerra mundial, la pel·lícula és un fracàs i el muntatge final de Robert Wise no te res a veure amb el de l’ autor. El film és estrenat en Espanya amb el nom d’ “El cuarto mandamiento”, poc adient i un tant absurd.

La RKO, la productora, s’hi obstina en censurar la part final, en la versió estrenada aquest final és edulcorat, George pateix un accident i això sembla que el reconcilia amb Eugene.

En la versió de Welles, tot això és inexistent, els Amberson han d’ abandonar la casa dels seus ancestres i regenten una pensió, en un pla final perdut, l’ autor contrasta aquest món ja fracassat amb el nou del qual Eugene és exponent: vehicles, fàbriques, acció.

Aquest és el tema principal del relat, l’ enfrontament entre allò vell representat pels Amberson i un nou món sense aturador que representa Eugene. Els Amberson són aquells que han construït un imperi, que són incapaços de mantenir, l’ exemple principal és el fill de la família, George, un noi ensuperbit, fatu, fanfarró i incapaç, Welles realitza un retrat moral d’ aquest personatge.

En l’ altra banda de la balança s’ alinea Eugene, com exponent de la nova burgesia creixent, l’ emprenedor, l’ home d’ acció, el representant d’un nou món front el decadent i envellit dels Amberson.

Eugene no ha aconseguit allò que més volia, l’ amor d’ isabel Amberson, rebutjat per no pertànyer a la classe social d’ aquesta , discriminat i menyspreat, el cost del seu triomf és no accedir a una orb periclitada que s’ enfonsa, rebutjat sempre, Isabel serà per a ell un amor impossible.

Estem davant un relat amb reminiscències de Chejov, no en l’ atmosfera, totalment diferent, però si en elements de context, la casa dels Amberson és una especia d’ hort dels cirerers que es te             que vendre i del que restaran desposseïts els seus propietaris.

Els Amberson són personatges que no s’han sabut adaptar als nous temps i que per això perden tot el que tenen el seu univers es veu reduït a cendres.

EL PROCESO

el proceso a

Director: Orson Welles

Actors: Anthony Perkins

             Orson Welles

             Jeanne Moureau

             Romy Schneider

             Elsa Martinelli

             Akim Tamiroff

             Madeleine Robinson

Títol original: The trial

Any: 1962

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Josef K (Anthony Perkins) és un oficinista i viu en una pensió, un dia és despertat de matinada per dos guàrdies que se l’ emporten als tribunals per ser jutjat.

K addueix que no ha fet res de dolent i que per tant tot el que li passa és abusiu, l’ home és deixat en llibertat fins el moment dels interrogatoris i parla amb la mestressa de l’ hostal, Missis Grubach (Madeleine Robinson). Comprova també la presència indesitjable de tres companys de feina i de Marika Burstner (Jeanne Moureau), una noia de mala vida, que s’ allotja en l’ alberg.

K acudeix a la sala d’ audiències però no aconsegueix saber qui l’ acusa ni de que, esperonat per Max, el seu oncle, visita a Hastler (Orson Welles), un advocat, que conviu amb Leni (Romy Schneider), la seva infermera, que se’n va al llit amb tots els clients del lletrat. Hastler li diu que l’ alternativa al seu cas és aconseguir un aplaçament del judici o la possibilitat de ser declarat innocent provisionalment, en tant atén a Bloch (Akim Tamiroff), un altre acusat, que viu entre la submissió i l’ humiliació.

K es perd pels passadissos dels tribunals, es troba amb tota la munió de persones que, com ell, estan a l’ espera d’un judici que no es produeix i a instàncies de Leni va a parlar amb Titorelli, el pintor retratista dels jutges, però les influencies que pot tenir sobre ells resulten infructuoses.

L’ acusat vagareja pel laberíntic tribunal fins que se’n pot sortir. Es fet presoner per dos homes, dos guàrdies que són els seus botxins, el porten a les afores de la ciutat i l’ executen.

 

El proceso ii

 

COMENTARI

Wells realitza en 1962 aquesta pel·lícula. S’uneixen dos dels més grans talents dels segle XX, l’ escriptor Franz Kafka, autor de la novel.la que dona origen al film i el propi director, una autèntica bèstia creativa.

Welles actua amb mestratge sobre l’ obra original i ens transporta fins la perplexitat, primer, el desconcert després i el patiment final de K.

L’ obra es pot contemplar com un somni, més bé com un malson, com si algú expulses els seus fantasmes del subconscient i alliberes totes les seves pors, els temors més recondits i les pulsacions més amagades en el cervell.

Estem doncs front un verdader conte de terror en el que s’incorporen elements fantàstics i surrealistes. Des del punt de vista purament realista es tracta de la història d’un home innocent que és perseguit injustament.

K és l’ essència de l’ individu comú, de l’ home gris aclaparat per un poder omnímode, K és el petit ser, el ningú davant la burocràcia i l’ estament judicial, davant el poder de l’ estat que no té cara ni nom.

K és incapaç de desxifrar perquè se l’ acusa ni de que, és algú inerme i vençut per uns esdeveniments que el depassen. Mai s’ha explicat tan bé l’ autoritat arbitraria dels poders sense rostre, polític, església, tribunals…que actuen en funció dels seus interessos, totalment al marge de les persones, aquestes són petites i sense importància.

Més enllà hi trobem també un drama existencial; l’ home sotmès a les arbitrarietats de l’ atzar i del destí, incapaç de ser amo de la seva pròpia vida, empès al no res en un món absurd.

Welles realitza un muntatge magistral que ens porta amb K a les entranyes de l’ horror. L’ acusat es mou constantment per passadissos, escales, laberints ,sinuositats, que sols tenen com a sortida, arribar a altres encara més profunds. Welles proporciona una visió claustrofòbica, asfixiant i inquietant, enfronta al protagonista amb grans superfícies, murs, portes i altres decorats que l’ empetiteixen, empra constantment picats i contrapicats, profunditat de camp, clars i foscos que li donen a la narració un caire tenebrós.

Les sales on es pot discernir la presència d’algun jutge o de l’ advocat són grans hangars, la ciutat és bruta i morta, sense presència humana, l’ oficina de K aplega milers de treballadors, tots alineats sistemàticament i realitzant la mateixa funció.

Welles, ens introdueix, doncs, en un món alienat i despersonalitzat en el que els únics sers humans que troba són acusats a l’ espera de judici, gent tan humiliada com K, que el contemplen esparverats i s’ aixequen al seu pas, confonent-lo amb un jutge o amb algú amb poder.

Kafka/Welles passegen la seva víctima en mans de l’ advocat Hastler, del pintor Titarelli o dels guardians, tots tan impotents com K, sols titelles esforçats d’un poder superior i invisible, simples eines d’un mecanisme atroç, que té com únic motiu destruir al ser humà i la seva individualitat.

Welles a l’ igual que Kafka és summament pessimista, la màquina del poder i la burocràcia s’imposen, els botxins són implacables, tot és impunitat, no hi ha sortida, a la fi del laberint sols hi ha la mort.