SILVIO (Y LOS OTROS)

 

 

Director: Paolo Sorrentino

Actors: Toni Servillo

               Elena Sofia Ricci

               Kasia Smutniak

                Ricardo Scarmaccio

Any: 2019

Títol original. Loro

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Biopic

Sub gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

Sergio Morra (Ricardo Scarmaccio) és un home de negocis i també un trepa que no dubte en subornar aquells que vol convèncer per què li facilitin les coses. La seva obsessió és conèixer a l expresident del govern Silvio Berlusconi (Toni Servillo), potser l’ home  més influent i poderós d’ Itàlia, i que l’ ajudi a prosperar.

Així realitza una festa amb vint-i-vuit dones joves i guapes en una mansió en front de la casa del polític per cridar la seva atenció. Morra porta a les noies a una gran celebració en la mansió del pròcer però no escull el moment oportú per donar a conèixer els seus desitjos i interessos.

Berlusconi està casat amb Verónica Lario (Elena Sofia Ricci), amb qui viu una relació rutinària,està sempre rodejat de “Velinas”, hostesses o noies que volen accedir a una fama ràpida, i intenta arribar de nou a ser el Cap de l’ Estat. Després de les eleccions li falten sis senadors per obtenir la majoria que li doni el govern, per tant el millor és subornar als rivals amb promeses i portar-los al seu costat, així aconsegueix ser de nou Cap del Govern.

El terratrèmol de L’ Aquila porta el desastre a la població, Berlusconi la visita i promet que en breu s’ aixecarà una nova ciutat i cases per tothom.

Entre festa i festa Verónica , la seva dona, mostra intenció d’obtenir el divorci.

El relat acaba amb la imatge dels damnificats pel terratrèmol, resignats i abandonats, a l’ espera de la reconstrucció de L’ Aquila.

 

 

COMENTARI

    Sorrentino va parlar en “Il Divo” del cap de la Democràcia Cristiana, Giulio Andreotti i ara realitza un especial biopic de Silvio Berlusconi però sempre és fidel a la seva pròpia personalitat, excessiu, barroc i exuberant, amb una composició dels personatges efectuada a partir de la parodia però que en realitat ajuda i serveix per desxifrar-los.

“Silvio”és una comèdia bufa que vol desentranyar qui és Berlusconi i si no ho aconsegueix s’hi aproxima. Estem davant algú que ha confós la persona amb el personatge en tant la disfressa s’ha menjat a la identitat verdadera. Berlusconi ven una imatge pública efervescent i calidoscòpica i arribem a la conclusió que sols estima dues coses: el poder i a si mateix.

El dibuix del polític sembla de vegades amable però en realitat és demolidor. Berlusconi apareix com algú intel·ligent , intuïtiu i seductor però darrere s’hi amaga algú pagat de si mateix, farsant, trampós i sense principis morals, tota la seva vida discorre com una comèdia on el mateix protagonista no se’n adona de la màscara que porta.

El pròcer és algú incapaç d’ estar en solitud, un cínic que arriba a creure’s el seu propi discurs, que és tan amat com temut i Sorrentino ens planteja un magnífic retrat polític i psicològic, que va més enllà del home de govern per parlar de la política i la societat italiana: concursos banals, entreteniment eixelebrat i com a contrapès un poble abandonat i melancòlic , la gent de L’ Aquila que sens mostra en la crua última escena.

Sorrentino planteja un film fragmentari en el que passem de les festes amb les velinas  a converses que defineixen el personatge. És significativa la xerrada amb el senador al que vol subornar per tornar al poder o quan truca a l’ atzar a una dona i aconsegueix vendre-li un pis amb les seves dots de persuasió. Berlusconi es veu a si mateix com un venedor, pot despatxar un pis o un programa de govern, conquesta, sedueix i convenç i la gent compra el seu producte.

Un altre gran moment és quan es troba en l’ habitació amb una noia de vint anys i aquesta el posa front al seu mirall, quan li diu que el seu alè li recorda al seu avi i que li sembla ridícul que un home de setanta anys vulgui enamorar a una noia de vint.

La conversa amb l’ esposa és força significativa i és l’ únic moment en el que els retrets d’ ella el fan sortir una mica de polleguera, quan la dona l’ha titllat de presumptuós, trampós i mentider, ell li pregunta: ja que tot són defectes perquè has viscut tants anys al meu seu costat?, la resposta de la dona és:  estava enamorada ; això no evitarà la separació.

La xerrada amb Mike Buongiorno és també il·lustrativa, el presentador dels programes d’ entreteniment de Berlusconi ha estat acomiadat, el polític el menysprea, entén que el periodista és un home vell perquè ja sols mira cap el passat en tant ell està carregat de projectes de futur, d’ energia.

Sorrentino utilitza simbologies que descobreixen els enganys i les falsedats. L’ ovella que s’ introdueix en una habitació on la televisió vomita la programació vulgar de les cadenes del polític/empresari, l’ animal, alter ego d’un poble italià coaptat per la imatge vàcua, mor en l’ intent. Berlusconi , mentre el terratrèmol deixa al carrer a tota una regió, crema  un volcà e joguet i el  posa en erupció, és un moment i tot s’apaga i s’ acaba, com la seva política, com la vida de la gent. Les velinas es mostren rodant en els cavallets que guarda Berlusconi en la seva mansió, unes voltes que mai s’ acaben i no porten enlloc, i com li diu Stella, la noia que el rebutja: i desprès què?.

Toni Servillo és l’ actor bandera de Sorrentino, el que l’ acompanyat en tot el seu cine, és bàsic per entendre la sàtira. Servillo fa teatre , el mateix que fa el seu personatge real al que interpreta, la màscara cau i no hi ha res darrera.

LA GRAN BELLEZA

 

 

Director: Paolo Sorrentino

Actors: Toni Servillo

               Sabrina Ferilli

               Carlo Verdone

               Isabella Ferrari

Any: 2013

Títol original: La grande bellezza

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia dramàtica

 

ARGUMENT

     Jep Ganbardella (Toni Servillo) és un escriptor i periodista, té seixanta cinc anys i és tan cínic com desencisat.

Es dedica a vagarejar per la nit romana, confraternitzant amb tot tipus de personatges.

Si bé es declara misantrop, no pot deixar de sortir i de conèixer gent, des de Stefania, una dona de l’ alta societat, pagada de si mateixa o Ramona (Sabrina Ferilli), la filla d’un amic que amb quaranta i dos anys encara es dedica a realitzar espectacles d’ estripis.

Figures dependents del botox, una nena que recrea art abstracte davant el públic, un mag que fa desaparèixer girafes, un prelat disposat a explicar les seves arts culinàries, una monja de cent quatre anys, benefactora en Àfrica, són part de la suma de figures que es mostren en l’ escena de la vida romana.

 

COMENTARI

Sorrentino ens apropa a la nit de Roma i ho fa de la mà d’ un observador privilegiat, un home tan lúcid com descarat, que es mira amb escepticisme tota la fauna que es passeja davant els seus ulls.

Més enllà de la dissecció de la burgesia romana, el director ens acosta a la banalitat, la solitud, la vanitat, la hipocresia i perquè no, les ganes de viure, d’un conjunt de gent, un mirall esperpèntic, ridícul i còncau en el que s’hi veu reflectit el gènere humà, tan patètic com, de vegades, entranyable.

El director ens porta a intimar amb aristòcrates, intel·lectuals, capellans, vividors i tota mena de monstres de la dolce vita, per això s’ ha vist el film com un retorn al relat de Fellini, quaranta cinc anys després.

Els dos films tenen elements en comú, un personatge que fa de fil conductor, un món extravagant, heterogeni i decadent i un retrat social de classe.

D’ altra banda, tot i els aproximaments temàtics, cada cinta manté la seva pròpia personalitat.

“La gran belleza”, assoleix una voluntat estètica que conflueix en l’ atractiu d’ escenes i escenaris, l’ encant de la banda sonora i l’ extraordinària i camaleònica actuació de Toni Servillo com a protagonista.

L’ obra s’ estructura fora de la narrativa convencional, a través d’ imatges i representacions que ens porten a un tot caòtic però ple de significat.

Fellinians són alguns moments i personatges surrealistes i fantàstics, com el mag que fa desaparèixer una girafa, la monja que atrau els flamencs i que amb un buf els foragita, potser símbol de com és tot d’ evanescent i fugaç, les festes en la terrassa de Jep, davant el Coliseu romà, potser una altra metàfora de la ruïna i la decadència d’ aquest univers.

Per fi, darrera la superficialitat del món de Jep, hi ha un record per un moment del passat, l’ instant de la joventut i les promeses, quan a soles en la platja amb una noia, aquesta li mostra els pits, el moment únic de la gran bellesa.