LA GRAN BELLEZA

 

 

Director: Paolo Sorrentino

Actors: Toni Servillo

               Sabrina Ferilli

               Carlo Verdone

               Isabella Ferrari

Any: 2013

Títol original: La grande bellezza

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia dramàtica

 

ARGUMENT

     Jep Ganbardella (Toni Servillo) és un escriptor i periodista, té seixanta cinc anys i és tan cínic com desencisat.

Es dedica a vagarejar per la nit romana, confraternitzant amb tot tipus de personatges.

Si bé es declara misantrop, no pot deixar de sortir i de conèixer gent, des de Stefania, una dona de l’ alta societat, pagada de si mateixa o Ramona (Sabrina Ferilli), la filla d’un amic que amb quaranta i dos anys encara es dedica a realitzar espectacles d’ estripis.

Figures dependents del botox, una nena que recrea art abstracte davant el públic, un mag que fa desaparèixer girafes, un prelat disposat a explicar les seves arts culinàries, una monja de cent quatre anys, benefactora en Àfrica, són part de la suma de figures que es mostren en l’ escena de la vida romana.

 

COMENTARI

Sorrentino ens apropa a la nit de Roma i ho fa de la mà d’ un observador privilegiat, un home tan lúcid com descarat, que es mira amb escepticisme tota la fauna que es passeja davant els seus ulls.

Més enllà de la dissecció de la burgesia romana, el director ens acosta a la banalitat, la solitud, la vanitat, la hipocresia i perquè no, les ganes de viure, d’un conjunt de gent, un mirall esperpèntic, ridícul i còncau en el que s’hi veu reflectit el gènere humà, tan patètic com, de vegades, entranyable.

El director ens porta a intimar amb aristòcrates, intel·lectuals, capellans, vividors i tota mena de monstres de la dolce vita, per això s’ ha vist el film com un retorn al relat de Fellini, quaranta cinc anys després.

Els dos films tenen elements en comú, un personatge que fa de fil conductor, un món extravagant, heterogeni i decadent i un retrat social de classe.

D’ altra banda, tot i els aproximaments temàtics, cada cinta manté la seva pròpia personalitat.

“La gran belleza”, assoleix una voluntat estètica que conflueix en l’ atractiu d’ escenes i escenaris, l’ encant de la banda sonora i l’ extraordinària i camaleònica actuació de Toni Servillo com a protagonista.

L’ obra s’ estructura fora de la narrativa convencional, a través d’ imatges i representacions que ens porten a un tot caòtic però ple de significat.

Fellinians són alguns moments i personatges surrealistes i fantàstics, com el mag que fa desaparèixer una girafa, la monja que atrau els flamencs i que amb un buf els foragita, potser símbol de com és tot d’ evanescent i fugaç, les festes en la terrassa de Jep, davant el Coliseu romà, potser una altra metàfora de la ruïna i la decadència d’ aquest univers.

Per fi, darrera la superficialitat del món de Jep, hi ha un record per un moment del passat, l’ instant de la joventut i les promeses, quan a soles en la platja amb una noia, aquesta li mostra els pits, el moment únic de la gran bellesa.