ALLONSANFAN

 

 

 

Director: Vittorio y Paolo Taviani

Actors: Marcello Mastroianni

              Lea Massari

              Mismy Farmer

              Laura Betti

              Claudio Cassinelli

              Stanko Molnar

Any: 1974

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine polític i social.

 

ARGUMENT

En els anys de la restauració en Itàlia, Fulvio Imbriani (Marcello Mastroianni) és un carbonari, antic jacobí i home d’origen noble. Fulvio és empresonat com a responsable d’una secta revolucionaria, “Els germans sublims”. El govern l’ allibera perquè els condueixi fins el gran mestre de l’ organització.

Els seus company l’ acusen de traïdor i d’ haver delatat als seus, doncs, Filippo el cap del grup, ha desaparegut però en realitat s’ha suïcidat.

Fulvio, cansat i malalt, cerca refugi en la casa de la seva germana Esther (Laura Betti),que viu amb el seu marit i amb Constantino, un altre germà. Al temps, apareix en la casa Charlotte (Lea Massari), l’ amant de Fulvio i mare del seu fill Maximiliano. Mentre Fulvio li proposa marxar cap a Amèrica amb el nen, Charlotte vol esperar als companys i continuar la lluita.

Quan els revolucionaris arriben, Esther els denuncia i els soldats els esperen i els maten, Charlotte resulta greument ferida i Fulvio escapa amb la noia que acaba morint.

Allonsanfan (Stanko Molnar) és el fill del seu amic mort, Filippo, i és el qui troba a Fulvio i li demana que torni a la lluita però aquest te clar on i amb qui vol anar.

Lionello (Claudi Cassinelli), un dels seus amics arriba per acompanyar a Fulvio a buscar un carregament d’ armes, que aquest mai ha contractat i mai arribarà. Lionello s’ ofega davant el silenci i la indiferència de Fulvio.

Francesca (Mismy Farmer), una jova revolucionaria, ho ha vist tot però calla perquè estima a Fulvio. De nou sorgeix l’ engany, Fulvio va a trobar a la resta del grup i explica que els contrabandistes que venien les armes van matar a Lionello.

Malgrat aquesta contrarietat, els revolucionaris decideixen emprendre la seva missió i anar al sud a trobar als camperols, demanar-li’ls que s’ uneixin a ells i lluitin contra el règim que els oprimeix.

Fulvio, adormit pels efectes de l’ opi i l’ alcohol, marxa amb l’ expedició. Els revolucionaris arriben a terra ferma i Fulvio de nou traeix als companys per salvar-se i li demana al capella que avisi als soldats.

Mentrestant els revolucionaris avancen fornits de uns pocs fusells vells, la gent del poble, els camperols , els que havien de ser els seus aliats, atiats pel capella, arriben amb falç i martells. Vanni, un home del poble que s’ha passat als carbonaris, dispara i fereix a un nen. La ira s’ engega i els camperols maten a tots els revolucionaris.

Allonsanfan ha sobreviscut, troba a Fulvio i , al·lucinat, li explica  que camperols i revolucionaris han unit les seves forces. Fulvio es posa la jaqueta vermella dels rebels per anar a trobar al grup, els soldats arriben i el maten.

 

 

COMENTARI

Els Taviani esdevenen cineastes altament polititzats, d’ ideologia marxista, busquen en les seves primeres pel·lícules mostrar la situació d’ injustícia social en que viuen les classes populars. “Padre padrone” , dos anys després d’ “Allonsanfan” serà la pel·lícula que els hi donarà una modesta fama.

“Allonsanfan” és un film llarg i complex on es volen dir moltes coses. En primer  lloc és important la personalitat del seu protagonista, Fulvio Imbriani, aquest és un home que s’ha involucrat en la lluita social i te com a referent als carbonaris i a la revolució francesa.

Quan s’ inicia el relat, Fulvio, un aristòcrata, és un home cansat, que vol deixar l’ activisme social i es vol reincorporar a la seva classe social, viure feliç  i tranquil i si de cas anar-se’n a Amèrica amb dona i fill. El context que l’ envolta no  li permet realitzar els seus desitjos, els companys els consideren un dels seus i l’ amant és una convençuda lluitadora.

Els Taviani exposen els dubtes existencials de Fulvio, és un conflicte entre tot allò individual i tot allò col·lectiu. Fulvio entén que sols es viu una vegada i que possiblement no podrà veure la felicitat universal, entén que els seus companys disputen per una cosa que ja s’ ha acabat, que ha fracassat, és algú cansat, que vol  adaptar-se de nou al món al que pertany, algú que ja està de tornada, que ha perdut la fe, que no vol lluites ni aventures, que aspira a la comoditat burgesa. “He canviat”, diu, “estic aquí-la seva casa- on tothom m’ estima”.

Front la idea conservadora de l’ individu i el seu jo, s’ alça la idea de la col·lectivitat. El crèdul Lionello, el jove Allonsanfan, el nouvingut del món rural Vanni, és gent que creu en un projecte comú, en la unitat dels intel·lectuals i els camperols per aconseguir un món millor.

Els Taviani són marxistes però no badocs i presenten als revolucionaris com il·luminats i creients d’ una nova fe. En lloc de l’ esperada aliança amb els camperols es troben amb un grup de gent esperonada pel capellà, que crida: “Que volen aquesta gent, són estrangers sense déu, sols ens porten patiment”. Allà on els revolucionaris cercaven unitat tan sols hi troben ira i mort.

Els Taviani no deixen de presentar a la secta com a gent plena d’ esperança i dignitat. Allonsanfan, al·lucinat, ve a trobar a Fulvio i li explica que a la fi s’ha produït la unitat desitjada i contemplem a revolucionaris i camperols plegats, ballant i cantant en una somni quimèric que mai es realitzarà.

Hem de fer referència a la situació d’ Itàlia en 1974, any del film, doncs els Taviani parlen de la realitat històrica d’ aquell moment. El Partit Comunista era una força important i demanava el compromís històric per governar amb la Democràcia Cristiana. Al seu voltant sorgien molts satèl·lits esquerrans com “Lotta Continua” o “Potere Operaio” entre altres. Potser el referent dels Taviani amb respecte a la secta dels germans humils siguin aquests grups.

Tan uns com els altres no entenen que la revolució ja no és possible i aquell que defuig les seves responsabilitats és considerat un traïdor. Un dels sectaris diu: “Jo no se fer altra cosa, estem en un món en els que tots dormen i sols nosaltres estem desperts”.

Malgrat tot això, i tornant a Fulvio, en principi l’ espectador el comprèn, és algú que te dubtes entre el que ha de fer i allò que vol fer.

La seva evolució no és gaire reconfortant, aquest personatge en crisi i decadència, sols pensa en salvar-se a si mateix, enganya a tothom, és un cínic , un covard i un traïdor. Al final mor per apuntar-se, erròniament, a la que pensa és la causa guanyadora.

Els Taviani il·luminen amb magnificència tot aquest escenari. La posada en escena és excel·lent. De vegades ens recorda el món fi d’ època que tantes vegades recrea Visconti.

Escenes de gran bellesa se succeeixen, quan Fulvio reconeix el seu passat i apareixen els instruments musicals i els joguets de la infància.  El moment en que  entren en pantalla les màscares del carnaval, que apareixen salvant a Fulvio en el mar, un símbol de la seva pròpia disfressa, l’ engany que mai l’abandona.  El conte que Fulvio li explica al nen sobre el gripau que espanta als infants i el gripau apareix.  Quan Fulvio toca el violí en l’ escenari de luxe al costat del seu fill. Quan els revolucionaris, camí del combat i la mort canten “la marsellesa” recollits en el vaixell.  Per fi quan els sectaris resten a terra abatuts pels camperols i brilla la seva casaca vermella, que es confon amb la sang.

Conjugació entre forma i fons en un conte moral tan intel·ligent com pessimista sobre la condició humana.

PADRE PADRONE

 

Director. Paolo y Vittorio Taviani

Actors: Omero Antonutti

              Saverio Marconi

              Fabrizio Forte

Any: 1977

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

Sub gènere: Adolescència

Sub gènere: Cine social.

 

ARGUMENT

Gavino (Fabrizio Forte-Saverio Marconi) és un nen d’una regió rural de Sardenya. Quan te set anys, el seu pare Efisio (Omero Antonutti), el treu de l’ escola perquè l’ ajudi en les feines del camp i a cuidar el bestiar.

El nen creix sota el domini del pare, humiliat i menyspreat, i es torna un home analfabet i ignorant.

Quan compleix vint anys, alguns nois del poble l’ animen a marxar amb ells a Alemanya però quan arriba a l’ oficina d’ emigració, el seu pare no ha signat el permís i te que quedar-se.

Al poc temps, el progenitor decideix vendre’s les terres i guardar tan sols una casa, ell assenyala el seu futur i el dels fills i a Gavino resol dedicar-lo a la carrera militar.

L’ exercit és una sort per al noi, allà aprèn a llegir i a escriure i es converteix en tècnic de radio. La seva voluntat és continuar amb els estudis.

Quan torna a casa es torna a trobar al mateix pare, un home tirànic i colèric, quan aquest el vol agredir, Gavino s’hi torna i venç el poder patern. Agafa la maleta i se’n va de casa per convertir-se en algú digne i instruït.

 

COMENTARI

Els germans Taviani han estat un exemple de cine compromès, formats en el marxisme, els seus relats volen mostrar les contradiccions socials i les relacions entre opressors i oprimits.

“Padre padrone” guanya la Palma d’ Or en el festival de Cannes de 1977 i esta basada en una història real, la vida de Gavino Ledda, un noi analfabet que va viure com pastor des de petit fins que va aconseguir emancipar-se del seu tirànic pare i aconseguir una vida honorable.

La pel·lícula te un to documental, els fets són els que són, tot te un recorregut auster, no hi ha dramatisme, l’ acció és mínima, amb reminiscències del cine de Bresson.

Els Taviani expliquen la historia des de diversos punts de vista. D’ inici contemplem la vida rural de Sardenya, la vida embrutidora en el camp, on tot es concreta en treballar, menjar i dormir: sobreviure.

Gavino és un nen condemnat, el seu pare és fill de pastors i vol perpetuar en el seu primogènit la mateixa sort ancestral de la família.

Gavino està sentenciat a aquesta vida dura, sense alternatives, on no es necessita saber de números o de lletres, amb tal de treure endavant les feines del camp.

La història de Gavino és la història d’ una superació i d’una rebel·lió. La superació d’ aquell que no es conforma amb allò amb que ha estat predestinat i a través del coneixement i l’ educació venç a la ignorància. Aquell que amb la seva força de voluntat canvia el seu destí.

La rebel·lió perquè el pare ha estat tota la vida un dèspota, algú que decideix el que és bo i dolent, símbol d’un poder opressor, incapaç per la tendresa, disposat a exercir el domini i a fer palesa la seva autoritat, que només és arbitrarietat.

Gavino s’ amotina contra aquest poder omnímode, la revolta contra el pare és la revolta contra el món, la possibilitat de prosperar i de ser un altre. La pel·lícula es pot entendre en el context de la lluita de classes, el pare és el patriarca, el patró , l’ amo, l’ opressor. Mantenir al fill, a l’ obrer, a l’ oprimit, en la ignorància és la seva força, el seu poder.

Sols la insurrecció d’ aquest, acaba amb el domini  del fort sobre el dèbil, la base per l’ emancipació i la llibertat

Les escenes d’ obertura i tancament es repeteixen però canvia el seu sentit. El pare va a recollir a Gavino a l’ escola i quan se l’ emporta, sent les rialles dels nens, les interromp anunciant que Gavino no serà l’ últim en marxar. L’ escena es repeteix al final però sabem que l’ abandó de l’ escola serà en el seu moment i consistirà en una tasca salvífica, des del aprenentatge a una nova vida plena de decor i decència.