QUÉ FUE DE BABY JANE?

 

 

Director: Robert Aldrich

Actors : Bette Davies

               Joan Crawford

               Victor Buono

Any: 1962

Títol original: What ever happened to Baby Jane?

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror psicològic

Subgènere: Thriller

 

ARGUMENT

Baby Jane Hudson és una nena prodigi i malcriada que canta i balla amb gran èxit amb un show propi. en tant, entre bambolines, la seva germana Blanche contempla gelosa, com tota l’ admiració i l’ afecte del pare és per a Jane.

Al cap dels anys, la carrera de Jane no s’ ha consolidat i en canvi és Blanche la que triomfa en el món del cinema.

Un dia un vehicle conduit per Jane atropella a Blanche i la deixa esguerrada i invalida per vida.

Anys més tard, les dues germanes viuen en una gran mansió. Jane (Bette Davies) exerceix un domini físic i psicològic sobre Blanche (Joan Crawford), que si bé és la propietària i la que disposa dels diners familiars, es veu impedida en la seva habitació i en una cadira de rodes. Jane turmenta i extorsiona a Blanche, mata al seu ocell preferit i li col·loca en el seu plat de menjar, li porta una rata morta en la safata de l’ esmorcar i la terroritza constantment.

Jane continua l’ assetjament de Blanche, mortificant-la i menyspreant-la sense límit ,imita la seva firma amb la finalitat d’ aconseguir els diners del Banc, trenca les cartes dels seus admiradors i li talla el telèfon i les comunicacions.

Jane decideix contractar a Edwin Flagg (Victor Buono), un professor de piano, dominat per la mare, amb el motiu que l’ ajudi a tornar als escenaris i reinventar-se a si mateixa.

L’ absència de Blanche omple de sospites a Elvira, la criada, que tot i ser acomiadada descobreix a la dona lligada i mordassada en la seva habitació. Jane arriba , troba a l’ intrusa i la mata d’un cop de martell.

En una cita amb Edwin, aquest sent soroll , comprova la desoladora situació en que es troba Blanche i surt corrent de la casa.

Temorosa que aquest avisi a la policia, Jane fuig amb el vehicle i la seva germana dins, fins a la platja. Allà Blanche li confessa que en realitat l’ accident que l’ ha deixat paralítica va ser causat per la pròpia imprudència, que Jane no ha estat culpable de la seva desgràcia i que en realitat haurien pogut ser  amigues tots aquests anys.

La policia, alertada de la mort de la criada i la desaparició de les dues germanes, deté a Jane, en tant aquesta davant els curiosos de la platja, escenifica les actuacions, que la van portar a la fama.

 

 

COMENTARI

Aldrich realitza un film entre el thriller i el terror psicològic, amb alguns ensurts i tensions propis del grand guignol i mostrant un ambient sòrdid i claustrofòbic.

El director presenta la vida en comú de dues germanes, dos sers en el punt de no retorn de la decadència física i moral, dues persones que s’ odien però en tant una , paralítica i impossibilitada, exerceix de víctima, l’ altra, plena de rancúnia, realitza el paper de botxí, humiliant i vexant a la germana, que tot i això, amaga un secret i no és tan innocent com sembla.

Baby Jane, impagable Bette Davies, és una dona frustrada, plena de solitud, envejosa de l’ èxit de Blanche, una enveja que es torna odi i malvolença.

Jane és un personatge patètic, trastornat, que avança cap el crim i la bogeria. Sols te un interès, recobrar el temps d’ infància en que va gaudir dels aplaudiments i el reconeixement del públic. Recobrar la fama, la glòria i l’ èxit.

La seva fuga a la platja amb Blanche moribunda, és la significació de la tornada a aquell temps, la recerca de la felicitat i el retrobament de nou, amb un públic, que astorat, contempla el seu show abans de ser detinguda.

Tots els personatges que dibuixa Aldrich són malaltissos. Blanche, que no vol lliurar el seu secret a Jane, a qui condemna a un etern sentiment de culpa. Edwin, un conco insegur i un tant pertorbat. Y per suposat Jane, un monstre ple de rancúnia i perversitat. Tots és mouen en el seu propi infern ple de odis, culpes i renúncies.

La Davies i la Crawford realitzen en el cine una imitació de la vida. Ambdues s’ odiaven, no es podien veure i el rodatge és extremadament difícil per les peticions i singularitats de les antigues estrelles. La relació sado masoquista que es trasllada a la pantalla te una segona part real en el backstage del rodatge.

 

DOCE DEL PATÍBULO

Doce_del_pat_bulo-650073041-large

 Director: Robert Aldrich

Actors: Lee Marvin

             Charles Bronson

             Jim Brown

             Telly Savalas

             Trini Lopez

             Ernest Borgnine

             Robert Ryan

             John Cassavetes

             George Kennedy

             Donald Sutherland

             Clint Walker

Any: 1967

Títol original: The dirty dozen

Nacionalitat: USA

Gènere: Bèl·lic

Subgènere: Carcerari

 

ARGUMENT

En l’ any 1944, durant la segona guerra mundial, l’ exercit americà decideix realitzar una perillosa missió, s’ atacarà un castell en Rennes on solen trobar-se importants dirigents nazis.

La comesa és encarregada a dotze presidiaris, sota el manament del comandant Reisman (Lee Marvin). Els dotze escollits són homes condemnats a la pena de mort o a llargs anys de presó.

Són reclutats, entre altres, el polonès Joseph Wladislaw (Charles Bronson),un home que parla alemany, Robert Jefferson (Jim Brown, un individu de color que té que ser executat en breu terme, Victor Franko (John Cassavetes), un personatge rebel i indisciplinat que es nega a seguir les ordenances militars, Archer Maggott (Telly Savalas), un il·luminat religiós, que odia a les dones, Vernon Pinkley (Donald Sutherland),Samson Posey (Clint Walker) i Jiménez (Trini Lopez).

Si els presidiaris acompleixen la tasca encomanada podran accedir a la llibertat.

Tots els homes han d’ adaptar-se a els nous valors que se’ls exigeixen, disciplina, solidaritat, sentit de grup…si algun és deslleial, tots tornaran a la seva primitiva situació.

Després d’una primera etapa d’instrucció, els homes demostren la seva capacitat quan en uns exercicis bèl·lics aconsegueixen fer-se amb el comandament militar, al càrrec del qual es troba el coronel Breed (Robert Ryan), un militar escèptic de les aptituds dels convictes.

Els dotze homes, dirigits per Reisman arriben a la fortalesa i després de lluites aferrissades, acompleixen la seva missió i maten a tots els alemanys que troben, però en l’ escomesa, la majoria són abatuts, el propi Reisman i Wladislaw sobreviuen i són honorats per la seva heroica participació en la lluita.

5485_37407 

COMENTARI

     Els finals dels 50 i inicis dels 60 són anys en que Hollywood busca un cine d’”Hazañas belicas”, cine d’ evasió però realitzat amb alts pressupostos, actors famosos i amplitud de mitjans i amb històries personals o col·lectives que identifiquen i emocionen a l’ espectador.

Podríem citar “Los cañones de Navarone”, “El dia más largo”, “La gran evasión”, “El Puente sobre el rio Kwai” i aquesta que ens ocupa entre moltes altres.

Totes tenen un desenvolupament molt clàssic; uns herois han d’ efectuar una missió i aquesta missió el canvia la seva perspectiva de vida, alguns moren i altres troben la redempció dels seus crims i pecats.

“Doce del patíbulo” no és gens aliena a aquesta estructura. En aquest cas es tracta de dotze criminals a qui se’ls concedeix l’ oportunitat de redimir les seves penes, realitzant una acció heroica.

Com és habitual, els homes són cínics, descreguts, indisciplinats, desobedients i transgressors de l’ ordre establert, sobretot si és el militar.

La seva aventura, l’odissea que viuen, els transforma, adquireixen valors, assumeixen la causa per la que lluiten, reivindiquen el sentit del deure i finalment, la majoria, mor en compliment de les seves obligacions.

Aquesta és una estructura que esdevé dels clàssics però per la qual el cine d’ Hollywood hi aposta sovint, ja sigui en la lluita dels soldats contra els nazis, els pioners contra els indis o la policia contra els gàngsters.

Per altra banda, el director confereix caràcter, personalitat i individualitat als seus protagonistes; cadascun se significa com un estereotip determinat, Jefferson, el negre que no tolera el racisme, Wladislaw, que assumeix la responsabilitat màxima, Franko, el rebel o Maggott, un al·lucinat de creences religioses i místiques.

Aldrich és contractat pel seu brillant historial, tot i que en els films que pot finançar o produir destaca el seu toc heterodox o pacifista, aquí es limita a gestionar eficaçment un bon cinema comercial i no és aliè a una de les seves característiques: la violència.

Aquesta es mostra extrema i descarnada, en les escenes finals de l’ assalt a la fortalesa, quan Maggott assassina a sang freda a una dona alemanya , quan decideixen eliminar al servei o sobretot quan llencen granades i benzina sobre els nazis, civils en molts casos, refugiats en el soterrani; tot i que fora de pla, són moments de gran crueltat.

Així Aldrich només fa que legitimar allò que han estat els convictes, uns violadors, assassins i psicòpates, ara com a soldats en la guerra, són igualment uns criminals institucionalitzats.

Per fi el director recrea un món d’ homes, hi ha lluites i topades entre els protagonistes però finalment s’imposa l’ amistat viril .

George_Kennedy_1975

GEORGE KENEDY