LA MANSIÓN ENCANTADA

the_haunting-157610823-large

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Harris

              Claire Bloom

              Richard Johnson

               Russ Tamblyn  

Any: 1963

Títol original. The haunting

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Hugh Crain compra una casa en un racó recondit de Nova Anglaterra, és un casalot gòtic que te fama d’ encantat i que vol compartir amb l’ esposa i amb Abigail, la seva filla. Quan la seva dona hi arriba, els cavalls del cotxe que la condueixen es desboquen i la dama mor.

Crain es torna a casar però al poc temps la nova esposa cau per les escales i es mata. L’ home abandona la casa i en aquesta hi resta Abigail, que creix i envelleix en ella. Ja gran, una cuidadora l’ atén, quan emmalalteix i la crida, la dona de companyia està flirtejant amb un amant i Abigail mor, la cuidadora es queda amb la casa fins que al temps se suïcida, penjant-se.

Al cap dels anys John Markway (Richard Johnson) és un científic, un investigador que vol estudiar els fenòmens que succeeixen en la casa, per això selecciona a un grup de gent perquè convisqui amb ell en la mansió.

Es tracta de Theodora (Claire Bloom), una parapsicòloga, Luke Sanderson (Russ Tamblyn), un incrèdul, Eleonor Lance (Julie Harris), una noia que ha viscut fenòmens paranormals i durant onze anys ha cuidat a la seva mare malalta, una absència va provocar la mort de la progenitora i ara Eleonor viu amb la germana i el cunyat.

Des del primer moment comencen a produir-se manifestacions estranyes, Theodora i Eleonor contemplen espantades com una presència estranya es mou a la porta de la seva habitació de maner sorollosa.

La casa sembla cobrar vida i Eleonor creu que la vol fer seva.

En tant, la noia s’ enamora de Markway però te una decepció quan arriba la seva dona, Grace, amb la intenció de dissuadir-lo dels seus experiments i demanar-li que torni a casa.

La primera nit en que Grace està en la mansió, els fenòmens paranormals es reprodueixen, la dona desapareix i Eleanor la busca en un estat al·lucinatori. Markway decideix que abandoni la casa ; quan Eleanor condueix cap a la sortida, una força estranya la controla, creu veure un fantasma entre les ombres i s’ estavella contra el mateix arbre contra el que  va  xocar la dona de Crain, anys enrere, i mor.

L’ ombra que ha vist era Grace que ,espantada, vagarejava pels jardins.

18815771_jpg-r_1280_720-f_jpg-q_x-xxyxx

COMENTARI

Robert Wise, un director lligat a les grans produccions d’ Hollywood va rodar al costat de grans musicals tot allò que la industria li demanava, com pel·lícules de terror.

Un cine de terror que es desenvolupa en els finals dels cinquanta i inicis dels seixanta. Són relats que suggereixen però mai mostren, on l’ important és l’ atmosfera, el clima malaltís, les percepcions psicològiques dels protagonistes i la seva ment pertorbada i plena d’ al·lucinacions.

“Qué fue de Baby Jane” o “Canción de cuna para un cadàver” són representatives d’ aquest tipus de terror dit de “grand guignol” també “Suspense” de Jack Clayton ja en els seixanta.

L’ aspecte principal dels relats és crear dubtes en l’ espectador sobre si els fantasmes , que mai apareixen en pantalla, són certs o estan creats en la ment malalta de la protagonista. En totes aquestes pel·lícules les dones són els eixos principals de la trama, són sers fràgils i aprensius que convoquen un punt d’ alienació i bogeria. Wise i els altres directors dels films de terror mostren una certa misogínia, les dones són sers angoixats per presències fantasmals, que pateixen psíquicament, que viuen turmentades i que mantenen una relació sado masoquista amb elles mateixes i el seu entorn.

Res més allunyat del futur cine del gènere amb el slasher i el gore, la sang i el monstre malvat i evident que anuncien el seu inici uns pocs anys més tard amb la presència de Mario Bava i Dario Argento.

Aquí es tracta de produir por a través del suggeriment o a través d’ allò que es percep però no es veu, mai sabem si els fantasmes són reals o inventats en una ment malalta.

En “la mansión encantada” apareix la veu del  raciocini, l’ element científic, l’ incrèdul i descregut però aquests personatges resten desbordats per una realitat que els depassa i que amb els seus coneixements no poden atrapar.

Tot això ve combinat amb la situació climàtica de la que parlàvem, portes que s’ obren i es tanquen, sorolls inexplicables, passadissos sense fi, habitacions misterioses, figures gòtiques que semblen cobrar vida, escales que no porten en lloc, clars i obscurs que fan palesa la intriga, tot és part d’ un joc que te com a fonament espantar a la protagonista, fer-li perdre la raó.

El film valora el possible desequilibri mental d’ Eleanor, una dona amb sentiment de culpa per la mort de la mare, tot es repeteix com ja va passar anys enrere amb la cuidadora i la filla de Crain.

I per fi el terror, no cal dir que malgrat els estats d’ ànim inharmònics, el centre neuràlgic del film és l’ encadenament d’ ensurts, sempre matisats, la idea d’una casa que cobra vida i mata als seus habitants, un passat ominós que es fa present, la presència del mal representat en la mansió, que trastoca a tots aquells que s’ internen en el seu espai ple de secrets execrables.

SONRISAS Y LAGRIMAS

Sonrisas_y_l_grimas-154796714-large

 

 

 Director: Robert Wise

Actors: Julie Andrews

             Christopher Plummer

             Eleanor Parker

             Richard Haydn

Any: 1965

Títol original: The sound of music

Nacionalitat: USA

Gènere. Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Nazis

 

ARGUMENT

Maria (Julie Andrews) és una novícia que viu en un convent de Salzburg en 1938 i que te dubtes al voltant de la seva fe.

Perquè reconsideri la seva decisió última, és enviada com institutriu a la casa del capità Georg Von Trapp (Christopher Plummer), un capità de la marina que ha enviudat i te set fills. Von Trapp tracta als nens a l’ estil quarterer per fer-se obeir però la presència de Maria ho canvia tot, es fa estimar i es guanya la confiança dels nens.

Von Trapp ha decidit casar-se de nou amb la baronessa Schrader (Eleanor Parker) i la porta de Viena a la seva mansió de Salzburg, així organitza una festa de societat per presentar-la però poc a poc el seu cor esta sent robat per Maria.

La baronessa parla amb Maria i li fa veure la situació, la noia per no interferir decideix abandonar la família i tornar al convent però allà se n’ adona que aquella no és la seva vocació, en tant Von Trapp també comprèn que de qui esta realment enamorat és de la institutriu.

Maria torna a la casa, Von Trapp trenca el compromís amb la baronessa i es casa amb la noia.

Però els nazis han entrat en Àustria, Von Trapp se sent austríac i és totalment anti-nazi, així que quan és cridat perquè en el seu grau de militar s’ incorpori a l’ exercit alemany, no ho veu amb bons ulls.

Quan es te que celebrar un concurs de cant en Salzburg, Von Trapp intenta escapar amb tota la família però els alemanys els sorprenen i ells addueixen que van al festival.

Els Trapp participen en el concurs però aprofitant l’ hora de concedir els premis, escapen. Els nazis es mobilitzen darrera seu, en tant las família s’ aixopluga en el convent.

Els alemanys el registren però no troben el cau on esta amagada la família, fins que un jove pretendent de Liesl, la filla gran, els denuncia. Els Trapp poden sortir corrents a temps d’ agafar el seu vehicle i marxar, en tant els alemanys es queden paralitzats doncs les monges han sabotejat els seus cotxes.

Els Trapp marxen per la muntanya i poden creuar la frontera suïssa, camí de la llibertat.

 

 the-sound-of-music-nbc-live

 COMENTARI

Hollywood busca en els anys 60 atraure a l’ espectador amb un cine de grans històries, apte per tota la família i amb elements musicals espectaculars.

Com Julie Andrews havia estat ,ja un any abans, l’ estrella d’un producte d’ aquest tipus: “Mary Poppins”, ara la industria torna a provar fortuna i a posar tots els mitjans per aconseguir un nou èxit popular.

“Sonrisas y lágrimas” te molts elements de cine edulcorat, cursi i passat de moda. Una monja que es redimeix per amor, un grup de nens a qui domarà una eixerida institutriu , una història més que previsible i una posada en escena plena d’ elements kitsch.

Tot i això l’ espectador es deixa portar per la potència narrativa, les magnífiques cançons i la història d’ amor i de guerra.

Només començar la funció, contemplem diversos paisatges des de les muntanyes del Tirol, des de l’ aire la càmera inicia un picat, en la llunyania es mou una petita figura, la càmera arriba fina a ella, ¡Oh!, és Julie Andrews –Maria, que canta i balla “sound and music”. Difícil res millor.

La cosa continua amb alguns números musicals com “My favorite things”, amb Maria i els nens sobre el llit de l’ habitació, ens transporta als moments en que neix l’ amor en la festa de gala entre els protagonistes i va després a l’ apoteosi del bes que legitima la unió.

Però quan la història d’ amor ja s’ ha acabat i tots mengen anissos, els malvats nazis espatllen la festa.

Així, que encara ens queda una hora final de suspens, en la que la família serà perseguida pels dolents, Von Trapp es mostrarà com un bon patriota austríac i la família marxarà èpicament per la muntanya, camí de la llibertat.

Hollywood, doncs, hi posa de tot: color música, amor, guerra, sentimentalisme, gran pantalla i és clar riure i plors, això és el cine.

La pel·lícula esta basada en fets reals, la música és de Rodgers i Hammerstein, que estan en el zenit de la seva carrera compositora i el film guanya cinc oscars en 1965, entre ells, el de millor pel·lícula i millor director i supera la recaudació de “Lo que el viento se llevó”, convertint-se en l’ èxit més gran de tots els temps fins a la data.