OCTUBRE

 

Oktyabr (1927)

 

Director: Sergei M. Eisenstein

Actors: Vasily Nikandrov

               Nikolay Popov

Any: 1928

Títol original:  Oktyabr

Nacionalitat: URSS

Gènere: Cine polític I social.

 

ARGUMENT

En el febrer de 1917 l’ estàtua del tsar va a terra i aquest abdica. El nou govern provisional te el poder, la guerra i el patiment continuen.

El tres d’ abril, Lenin arriba l’ estació de Finlàndia, demana acabar amb el govern provisional , fer la revolució socialista i donar tot el poder als soviets, pau , pa i treball.

En el mes de juliol, les manifestacions avancen, els bolxevics criden a la insurrecció pacífica, guiats pel partit els manifestants són reprimits a trets.

El general Kornilov avança sobre Petrograd i el govern es veu necessitat d’ alliberar a soldats i obrers empresonats i armar-los, Kirilov és detingut.

En octubre, els bolxevics organitzen la insurrecció armada, el govern provisional és destituït, el vaixell Aurora entra en Petrograd amb els mariners sollevats.

El vint i cinc d’ octubre de 1917, esclata la revolució. En el congrés del soviets, els bolxevics obtenen majoria per sobre de menxevics i social revolucionaris. Els guàrdies rojos encerclen el palau d’ hivern i l’ assalten.

Lenin anuncia que la revolució obrera i camperola ha acabat.

 

Résultat de recherche d'images pour "OCTUBRE-EISENSTEIN-IMAGENES"

 

COMENTARI

Eisenstein rep l’ encàrrec de dirigir “Octubre” en 1927 per commemorar el desè aniversari de la revolució soviètica.

Sense el punt de grandesa d’ “El acorazado Potemkin”, Eisenstein realitza, com és habitual en el cine soviètic de l’ època, un film de propaganda, una apologia de la revolució, amb voluntat de mostrar als seus compatriotes i al món la excel·lència d’ aquesta i conscienciar a la massa perquè prengui exemple.

El cine és per  als soviètics una arma revolucionaria, un espectacle on mostrar la força del poble i de la revolta, la realitat històrica es mostra a través del nou mitja de comunicació, el cine, i sota el punt de vista del govern.

Eisenstein manté un discurs èpic, on l’ eix central és el muntatge.

L’ inici de l’ obra és espectacular, gent del poble ha pujat sobre l’ estàtua del tsar, cordes i escales per tombar-la a terra, muntatge paral·lel amb els fusells i les dalles, la força del poble.

Eisenstein inicia el seu relat en el dies de febrer, en la primera embranzida revolucionaria que dona  pas al govern provisional de Kerenski.

Contemplem com la massa és dispersada pels soldats, com si d’un ballet es tractés i en sobreimpressió, aquests mateixos soldats, disparant.

L’ escena de més gran bellesa del film és  quan la derrota dels manifestants : s’ alça el pont i un cavall blanc , enganxat a l’ artilugi ascendeix amb ell. Entre picats i contrapicats per magnificar o subratllar l’ acció, contemplem com els burgesos llencen a l’ aigua la bandera bolxevic i el diari “Pravda” s’ enfonsa en el riu, els patrons riuen contents i el cavall  s’ estimba des del pont.

Eisenstein no retrata herois individuals, l’ heroi és el poble, les grans escenes de massa donen sentit al film, sols es magnifica a Lenin quan arriba a l’ estació de Finlàndia i el director munta en paral·lel imatges del discurs, la bandera i la gent.

A Eisenstein li agrada sempre composar l’ acció col·lectiva. Al costat de les cares arravatades dels treballadors, es diferencien de les malignes dels amos, són  gestos expressius que vol mostrar la psicologia de de les classes socials i que ho fan de manera maniquea, el missatge ho és tot.

S’ escenifiquen els enfrontaments i interessos discordants entre menxevics i bolxevics, els primers acusen als segons, tot es contrasta amb un muntatge paral·lel d’ instruments musicals, la veu dels menxevics és com música celestial, en realitat no hi ha debat ideològic sinó tan sols propaganda revolucionaria.

Al director rus li agrada el simbolisme i l’ oposició d’ imatges, la gent ballant es mou en paral·lel als soldats, marcant el pas, la semblança  entre Kerenski i Napoleó o l’ estàtua del tsar que es reconstrueix quan el govern provisional obté el poder.

La pel·lícula torna a agafar força en les escenes finals, quan la presa del Palau d’ hivern; nous muntatges paral·lels mostren l’ assalt de la massa, la metralladora dels cadets repica, els morts agonitzen i ja en la definitiva victòria, l’ habitació de la tsarina és espoliada, les imatges religioses es barregen amb les medalles inútils, la bodega, símbol del vici, és destruïda, un món que s’ acaba i  tota una lliçó de cine.

L’ obra , tal com la coneixem ara, te greus mutilacions , doncs totes els escenes en les que apareixia Trotsky varen ser eliminades posteriorment per Stalin.

 

EL ACORAZADO POTEMKIN

 

Director: Serguei M. Eisenstein

Actors: Aleksandr Antonov

               Vladimir Barskij

Any: 1925

Nacionalitat: Unió Soviètica

Gènere: Clàssics del cine

Subgènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

En 1905 el cuirassat Potemkin navega pels mars amb tot tipus de precarietats, el menjar és carronya, l’ autoritarisme dels oficials menysprea la dignitat dels mariners. Quan un grup es revolta l’ oficialitat mana afusellar-los

Quan estan ja davant el pilot d’ execució s’ escolta la veu d’ un home, Vakulinchuk, que reclama solidaritat. Els fusells es baixen i tota la marineria es rebel·la contra el comandament i fa seu el vaixell però Vakulinchuk mor en la batussa.

Els mariners es dirigeixen al port d’ Odessa. Allà ha arribat la bona nova i la població es concentra, els soldats del tsar arriben i massacren a la gent sense contemplacions.

Un vaixell de l’ armada arriba per sufocar la rebel·lió del Potemkin però els mariners reclamen solidaritat i la resposta és positiva. Tots s’ uniran per una causa comuna: la justícia i la llibertat.

 

 

COMENTARI

Estem davant una de les millors pel·lícules de tots els temps.

Eisenstein planteja el film en cinc escenes. La pel·lícula és un cant a l’ alliberament de la humanitat de tota opressió i un cant a la solidaritat entre iguals.

En 1925, any del film, Stalin ja retenia el poder i s’ encarrega amb la finalitat de commemorar els vint-i-cinc anys de la revolta de 1905. La cinta és una legitimació de la seva raó, recolzament i propaganda del bolxevisme. Més enllà del contingut revolucionari, Eisenstein ens deixa bocabadats pel que significa una revolució cinematogràfica.

La pel·lícula agafa tot el seu sentit a partir del muntatge. Els picats mostren l’ efervescència dels mariners revoltats, els contrapicats, el poble fugint dels seus agressors o en l’ escena final quan el Potemkin avança i ocupa tota la pantalla. Ritme efervescent, angulacions, utilització de lents diferents, tràvelings innovadors…una lliçó de cine que encara preval.

Les escenes de la massacre en les escales són del millor i més conegut que mai s’ ha rodat. La mort del nen, la desesperació de la mare que avança amb l’ infant en braços i també és morta.

La ja clàssica escena del cotxet amb el nadó baixant les escales sense control, els soldats que avancen com un sol home, sense compassió i sobretot els rostres gravats en primer pla, l’ expressivitat que es bolca en ràbia i el dolor d’ un poble humiliat.

La planificació, l muntatge, els primers plans i la música èpica de Shostakovich estan al servei d’ una idea: l’ emancipació del poble.