DANIEL

 

Director: Sidney Lumet

Actors: Timothy Hutton

              Mandy Patinkin

              Lindsay Crouse

              Ed Ashner

              Ellen Barkin

              Amanda Plummer

Any: 1983

Nacionalitat: USA

Gènere. Cine polític i social

 

ARGUMENT

A finals dels anys trenta del segle XX, Hitler és una amenaça per Europa i la guerra civil es rabeja en Espanya. En Estats Units, Paul Isaacson (Mandy Patinkin) és un agitador d’ esquerres i comunista i coneix a Rochelle (Lindsay Crouse),una noia d’ idees similars a les seves.

La parella es casa i te fills: Daniel (Timothy Hutton) i Susan (Amanda Plummer), no per això abandonen el seu activisme. La policia va sobre els passos de comunistes i jueus i comença a detenir companys. Paul i Rochelle són també empresonats, acusats de conspiració i espionatge i de passar informació i secrets de defensa a la Unió Soviètica. Uns altres companys, els Mindish els han delatat.

Daniel i Susan van a parar a casa de Frieda, la germana de Paul, passen més tard per un asil del que escapen, per finalment ser atesos pels Louis, una família amiga.

En tant, els Isaacson van a judici i malgrat la defensa de Jacob Hasher (Ed Asher), l’ advocat, són acusats de robar secrets atòmics i passar-los als russos, són condemnats a la sella elèctrica i executats.

Paral·lelament assistim a la situació dels fills quan ja són adults. Daniel vol reivindicar la memòria dels pares, Susan  no pot suportar la pressió, es vol tallar les venes i acaba ingressada en un manicomi.

Daniel vol crear una fundació per recuperar el record dels pares i  lluitar pels drets humans i socials. Daniel investiga qui van ser i que van fer els seus progenitors.

 

 

COMENTARI

Sidney Lumet és al costat de Pollack, Penn o Pakula entre altres, un dels directors clau en els anys setanta i inicis dels vuitanta, d’un cine de denúncia en el que constata els aspectes abusius i les irregularitats del sistema americà.

Des d’una perspectiva liberal tracten sobre els excessos del poder, la manipulació de la premsa o la desídia dels tribunals.

En aquesta ocasió, Lumet porta a la pantalla la història dels Rosenberg, Julius i Ethel, executats en 1953 per suposadament haver filtrat secrets d’ estat a la Unió Soviètica. Lumet es basa en la novel.la d’ E. L. Doctorow: “El llibre de Daniel” i encobreix el nom dels encausats per realitzar una versió lliure dels fets.

El director d’ origen jueu explica la història des de la perspectiva del fill dels acusats, aquest, ja adult, vol reivindicar la memòria dels pares i inicia una investigació dels fets que va a parar fins a l’ home que els va denunciar, ara un ancià disminuït que viu en una residència. El fill vol saber tota la veritat, la realitat de tot allò que va passar, la seva mirada és una acusació contra un sistema injust.

El relat s’ emmarca en la guerra freda i la caça de bruixes. En la societat americana hi havia pànic al possible poder atòmic soviètic; els comunistes americans estaven demonitzats i l’ opinió pública vivia en un estat de histèria col·lectiva.

Lumet presenta als Isaacson com a bona gent, idealistes que lluiten pels drets civils, algú que defensa als negres, als treballadors i a les classes oprimides.

En qualsevol cas, el director no entra a valorar la veracitat dels fets, tot i que ressalta la delació d’un company per salvar-se i que tot allò que haguessin pogut transferir els protagonistes als serveis secrets soviètics era insignificant.

Els Isaacson/Rosenberg són utilitzats com a caps de turc sobre els quals cau la repressió d’un estat arbitrari. El poder utilitza als protagonistes com a bocs expiatoris i empeny una sentència plena d’ exemplaritat per posar en el seu lloc a tot aquell que el qüestiona.

Un altre aspecte important del film és com s’ executa la pena de mort contra algú de qui no es tenen proves contundents de la seva suposada traïció. Daniel fa recompte en diferents moments de la pel·lícula, dels elements amb els que ha comptat el poder per fer palesa la seva autoritat contra els dissidents: esquarterament, flagel·lació, mort en la foguera…la sella elèctrica no sembla millorar el talent venjatiu dels governants.

Les execucions es mostren en tota la seva crueltat, en unes escenes finals despietades i que deixen el cor encongit. Després de tanta injustícia, Lumet acaba amb les imatges dels joves manifestant-se pels drets civils, la pau i contra la guerra del Vietnam, és un punt d’ esperança després de tanta vida esfondrada.

Lumet simultanieja present i passat, amb flash backs que entrellacen el greuge i la recerca del fill amb l’ acció i la desgràcia dels pares.

TARDE DE PERROS

 

Tarde_de_perros-632242171-large 

DIRECTOR: Sidney Lumet

Actors: Al Pacino

              John Cazale

Any: 1975

Títol original: Dog day afternoon

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Atracaments

 

ARGUMENT

     Sony (Al Pacino) I els seus dos companys. Sal (John Cazale) i el jove Stevie atraquen un banc.

Però quan arriben a la caixa només hi han mil dòlars, la resta se l’ han emportat al matí. Els atracadors són novells, estan nerviosos i el més jove fuig acovardit.

Quan estan a punt de marxar amb els diners reben una trucada, és el sergent Moretti, tota la policia de la ciutat està a la porta i els hi demana que es rendeixen i surtin.

Seguim els esdeveniments. Alguns hostatges emmalalteixen, Sony negocia que un autobús vingui a buscar-los i els porti a l’ aeroport per sortir del país en un avió.

Durant aquest temps d’ espera, parla per telèfon amb Leon, el seu amant homosexual, xerra amb la seva dona de qui te dos fills i arriba la seva mare fins a la porta.

Quan s’ apropa el bus, Sony, Sal i els hostatges emprenen camí a l’ aeroport. El policia que  condueix te una pistola amagada a la guantera, es gira i dispara, matant a Sal, Sony no pot reaccionar , es detingut i acaba a la presó.

aFyVy8oOVKgAscdwe33pmGBbfRt 

COMENTARI

Lumet manté la tensió a partir d’ un reduït escenari, l’ interior d’ un banc i el carrer on s’ esperen esdeveniments.

La pel·lícula , basada en fets reals, indaga la psicologia i les motivacions dels atracadors. Coneixem el món que els rodeja ple de personatges inestables.

Potser un dels motius d’ un dels atracadors és pagar-li el canvi de sexe al seu amant, una dona en el cos d’ un home, segons ell.

Recorrem la peripècia interior de Sony i observem un individu desvalgut, patètic, desemparat.

El botxí és també víctima d’ un entorn social en el que allò que priva és la violència latent de la policia, la voluntat  dels mitjans de comunicació d’ indagar en la privacitat , l’ algaravia de la gent del carrer que tant tracta al protagonista com un heroi com el rebutja. Tot és un show que desborda a un pobre tipus acorralat.

Acabem veient a un home sol, atrapat, angoixat, el retrat d’un perdedor davant uns esdeveniments que el superen.

L’ acció no decau mai, seguim tant l’ activitat de l’ atracador com la sort dels hostatges, les reaccions dels familiars o l’ actuació policial i tot això crea un mosaic social que no ens dona respir.

La pel·lícula guanya en 1975 l’ oscar al millor guió original.