LA LISTA DE SCHLINDER

 

 

Director: Steven Spielberg

Actors: Liam Neeson

              Ben Kingsley

              Ralph Fiennes

Any: 1993

Nacionalitat: USA

Títol original : Schindler’s list

Gènere: Drama social

 

ARGUMENT

Sota el domini de l’ Alemanya nazi i després de la invasió de Polònia, Oskar Schindler (Liam Neeson), és un empresari que obre una fàbrica per facturar utensilis metàl·lics pel front, cassoles, pots, etc.

Per aconseguir una millor rendibilitat, contracta jueus del ghetto de Cracòvia en lloc de polonesos. Schindler és membre del partit nazi i utilitza el  múltiples contactes de  que disposa  pels seus propòsits.

L’ administrador de l’ empresa és un jueu, Isaac Stern (Ben Kingsley), un home força capacitat.

Amb el pas del temps el comandament del ghetto l’ assumeix Amon Goeth (Ralph Fiennes), un militar sàdic i sense escrúpols, un home per a qui els jueus no són persones i que en les seves estones lliures juga al tir al blanc amb els condemnats.

Schindler busca confraternitzar amb Goeth però tot es fa més difícil quan els habitants del ghetto han de ser enviats a Auschwitz. Schindler fa valer els seus contractes i suborna a Goeth per tal d’ aconseguir que els seus treballadors marxin amb ell a una nova fàbrica a Brunnintz (Txecoslovàquia) on fabricarà material bèl·lic. Realitza una llista exhaustiva d’ operaris, uns mil cent, que s’ aniran amb ell i evita que sucumbeixin en el camp de concentració.

Tot  i això, un error administratiu fa que el tren de les dones vagi a Auschwitz, Schindler les reclama, les va a buscar i aconsegueix que tornin a Brunnitz.

La nova fàbrica resulta improductiva i Schindler posa diners de la seva part perquè res aixequi sospites.

A la fi de la guerra els jueus queden a l’ espera de l’ arribada de les tropes soviètiques, en tant Schindler te que fugir. Tots els treballadors signen una carta d’ agraïment recolzant al seu cap perquè no tingui problemes en el futur.

La pel·lícula en blanc i negre obre les seves últimes seqüències al color per mostrar com els supervivents, les persones reals que van viure aquella situació, s’ adrecen emocionades a la tomba de Schindler per retre-li homenatge.

 

 

COMENTARI

Spielberg realitza una de les seves millors pel·lícules i potser sigui aquesta la millor pel·lícula no documental sobre l’ holocaust. Combina la capacitat narrativa amb l’ emotivitat, sense deixar de ser fidel a la recuperació de la memòria i a la denuncia perquè les noves generacions coneguin i no oblidin.

La historia de Schindler, basada en fets reals, és la d’ un home, un empresari, que de tan sols voler fer diners passa a comprendre l’ horror del que està succeint i intenta salvar la vida del màxim nombre de persones.

És també un conte de fades real, la historia de com entre la maldat més absoluta és possible el triomf de la bondat.

La pel·lícula mostra amb ferocitat i sense concessions el genocidi contra els jueus i el malànima Goeth és el contrapunt de Schindler. Veurem la repressió, l’ eliminació de vells i nens i l’ assassinat indiscriminat.

Algunes escenes contenen alts graus d’ emoció, com quan les dones arriben a Auschwitz, són rapades i seguidament despullades i ingressades en les sales de la mort però finalment és aigua el que cau i no gas letal. O quan els militars s’ emporten als nens per ser exterminats, uns pocs s’ escapen i acaben convivint en les latrines.

Entreveurem també la ironia en la conversa entre Schindler i Goeth, quan el primer li diu al segon que el verdader poder no és matar quan i com es vol, sinó la capacitat de perdonar tal com feien en els seu temps els emperadors romans. Així aconsegueix limitar les arbitrarietats del comandant.

Són igualment emocionants les últimes escenes, quan Schindler es dirigeix als seus treballadors i trenca en plors quan diu que en el cotxe amb el qual marxa es pogut salvar deu persones i amb la ploma que porta damunt, dues persones i no ho ha fet. Schindler encaixa la mà amb Stern, per acomiadar-se com un símbol d’ enteniment de totes les persones justes, tinguin la pàtria que tinguin.

Per fi la pel·lícula es tanca amb la marxa dels treballadors jueus del camp, cantant en busca de la seva nova pàtria, abans que apareix-hi el color, i els personatges de ficció es converteixin en reals.

Spielberg realitza un homenatge als jueus, la pel·lícula és un reconeixement a un poble al que van intentar exterminar i que va sobreviure i es va sobreposar.

El film guanya en 1993 set oscar incloent  el de millor pel.licula i millor director.

LOS ARCHIVOS DEL PENTAGONO

 

 

 Director: Steven Spielberg

Actors: Meryl Streep

              Tom Hanks

              Sarah Paulson

              Bov Odenkirk

              Tracy Letts

Any: 2018

Títol original: The post

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

 

ARGUMENT

    En 1971, durant el govern de Nixon, la guerra del Vietnam continua. Un analista militar, Daniel Ellsberg, cansat de les actituds favorables a la guerra del govern, decideix fotocopiar un informe del Secretari d’ Estat Robert Mc Namara en el que s’ afirma que s’ha prologat la guerra sense resultats positius per Estats Units. És un reconeixement dels interessos dels lobbys armamentístics.

Ellsberg ofereix l’ informe al New York Times i al Washington Post. Els primers  en publiquen una part. Els segons entren en dubte. L’ editora, Kay Graham (Meryl Streep) i el director, Ben Bradlee (Tom Hanks) són partidaris de la publicació pe`ro es veuen assetjats per les pressions  del govern que els hi demana silenci.

Si publiquen i els jutges resolen en contra seu, poden anar a la presó. El Consell d’ Administració del diari, encapçalat per Fritz Beebe (Tracy Letts) es mostra poc disposat a revelar la notícia, temorosos de l’ impacte econòmic d’una sentència negativa.

Graham i Bradlee, després de molts dubtes, publiquen un resum de l’ informe i l’ opinió pública se n’ assabenta dels tripijocs del seu govern.

Els jutges dictaminen a favor del diari i la llibertat de premsa resta fora de perill.

 

 

COMENTARI

    Spielberg és el rei i es pot permetre anar intercalant pel·lícules infantils i fantàstiques,amb aquelles que suposadament toquen temes seriosos. Si abans de “Lincoln” hi havia “Las aventuras de Tintin”, després de “Mi amigo el gigante” hi trobem “Los archivos del Pentagono”. A cine familiar hi continua cine compromès.

La pel·lícula que ara toca és un cant a la llibertat d’ expressió però es pot contemplar a partir de dues claus: Spielberg parla del passat recent per criticar uns moments actuals i similars. Si amb Nixon el país anava de corcoll , perdia credibilitat en l’ exterior i era qüestionat pels progressistes, ara ens trobem en una època similar; els atacs a la llibertat d’ expressió se succeeixen, els pilars del contracte americà es posen en dubte. Spielberg critica un món fosc pel prestigi d’ Estats Units, el de finals dels seixanta i inicis dels setanta, un món fosc que es reprodueix ara amb l’ era Trump. I és d’ això en realitat del que vol parlar.

La segona lliçó que ens explica el director és una lectura nacionalista de la realitat. És evident que el govern i Nixon són els dolents, és clar que els periodistes són els bons, com si d’una cinta d’ Indiana Jones es tractés. Spielberg defensa la valentia dels periodistes front el poder polític i econòmic però sobre tot ressalta com funciona  de be el sistema. La premsa s’ arrisca, els jutges proclamen l’ aval a la decisió periodística. Els poders institucionals funcionen, Amèrica és gran.

Això no significa que el film de Spielberg no sigui bo. Un thriller que comença be i avança amb lentitud per després anar al gra de manera magnífica , confrontar posicions i caracteritzar el suspens i la intriga sobre si triomfarà o no la veritat.

Spielberg és el súmmum de la correcció política. Els periodistes s’ enfronten al poder corrupte dels polítics que, volen amagar la veritat dels seus actes, els periodistes s’ enfronten al Consell d’ Administració que vol defensar els interessos econòmics per sobre la llibertat, els periodistes són fidels a la seva feina, expliquen els fets i els transmeten a l’ opinió pública.

Cal dir que és un cine, com tot el de Spielberg, tan atractiu, entretingut i ple de força com plana és l’ escenificació i previsible el resultat. Per acabar-ho d’ adobar l’ heroïna del relat és una dona. Ara quan el relat femení s’ imposa, i ho fa amb tota solvència, el director americà hi col·loca en el pòdium a una dona que no s’ arronsa, nova lectura interessada i a l’ altura dels temps

El missatge final és clar: la necessitat d’un govern fet pels interessos del poble i no un poble servint als interessos del govern.

 

EL DIABLO SOBRE RUEDAS

duel-991686482-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Dennis Weaver

Any: 1971

Títol original: Duel

Nacionalitat: USA

Gènere: Terror

Sub gènere: Road movie

 

ARGUMENT

David (Dennis Weaver) condueix per autopistes americanes escoltant la radio, troba en el seu camí a un camió que transporta líquid inflamable, que va llençant fum contaminant i el passa sense més grans contratemps

Al poc temps el camió l’ atrapa , el persegueix, l’ empeny, és un camió trucat que pot arribar a altes velocitats i s’ inicia un joc entre el gat i la rata.

Com en un malson, David no es pot lliurar del seu assetjador, ja s’ aturi en un bar de carretera, ja s’ amagui en un revolt al marge de la ruta, ja intenti trucar a la policia o anar a la recerca d’ amagatalls, el camió és la seva ombra, l’ enfronta i amenaça amb engolir-lo i destrossar-lo.

A la fi ,David llençà el seu vehicle a tota velocitat contra el camió i abans salta fora, el xoc produeix un incendi, el conductor perd el control, cau per un barranc i s’ estavella en la seva fondària.

 

maxresdefault

 

ARGUMENT

Primera pel·lícula de Steve Spielberg, un film per la televisió que degut al seu èxit va a parar a la gran pantalla, pressupost reduït, guió de Richard Matheson i demostració de talent que enlairarà en el futur al director americà.

En aquest film estan recollits bona part  dels temes i les obsessions del director.

Es tracta simplement d’un duel, d’un combat a mort entre un potent camió  i un vulnerable vehicle a través d’una llarga i solitària carretera. La cinta genera tensió, dramatisme i espectacle, és la lluita del fort contra el dèbil, del gran contra el petit, del poderós i sobrat de  recursos, contra el dèbil i insignificant. No és estrany que el protagonista es digui David, és la lluita de David contra Goliat i la conseqüent victòria del primer.

Tota la pel·lícula es pot veure com una metàfora, més enllà de l’ emocionant persecució. Evidentment la carretera és la vida, en ella l’ individu sol, te que fer front a allò que no pot controlar, tot és un llarg camí sense aturada, ple de perills i riscos. El camió és el símbol del mal, tot allò que assetja a l’ home comú o el depassa.

Front el poder i el mal, l’ home te por d’ allò imprevisible i inesperat però te que sobreviure. Te diverses alternatives : fugir, escapar del seu destí permanentment, cosa que fa força temps el protagonista ; cercar ajuda, difícil, doncs se n’ adona del seu aïllament i solitud ; evadir-se i desaparèixer però sempre s’ acaba trobant amb el seu perseguidor o enfrontar-se a allò que l’ assetja, ser més valent, més hàbil, més ferm i vèncer.

Spielberg ens parla , com en gran part dels seus films, d’ aquesta lluita de l’ home comú contra el mal, contra allò sinistre. Com l’ esforç , la constància i la voluntat guanyen. La vida són proves a superar, és l’ esperit americà, és el Spielberg que mostra tantes vegades la mateixa història, substituint anys després el camió pel tauró.

La pel·lícula desenvolupa els recursos del cine de terror psicològic, mai contemplem al conductor del camió, el mal en estat pur no te rostre, no te motius ni raons ni sentit però està allà.

Spielberg ofereix la imatge del camió que apareix en la llunyania a través del túnel i s’ atura, és una representació reptadora i inquietant, estiguis on estiguis soc una amenaça, li ve a dir el contrincant.

El final del duel és també abassegador, el camió és en realitat com un monstre que es precipita en els abismes; contemplem cada engranatge, cada peça del vehicle com si fos un membre esquinçat del gran Leviatan.

L’ home ha vençut, després de la alegria resta solitari en la carretera, després del repte i la victòria, la vida te sentit?.

EL PUENTE DE LOS ESPIAS

El_puente_de_los_esp_as-489906937-large

 Director: Steven Spielberg

Actors: Tom Hanks

               Mark Rylance

               Amy Ryan

               Sebastian Koch

               Alan Alda

Any: 2015

Títol original: Bridge of spies

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Guerra freda

 

ARGUMENT

En 1957, en plena guerra freda, James Donovan (Tom Hanks) és un advocat especialitzat es assegurances; en aquest temps ha estat detingut Rudolf Abel (Mark Rylance), un espia al servei dels soviètics, el govern busca a un home que el pugui defensar per legitimar la seva condemna i li proposa el litigi a Donovan.

Aquest accepta l’ encàrrec, Abel és jutjat i condemnant i l’ advocat tan sols aconsegueix que no se li apliqui la pena de mort al seu client.

Un període després, els americans envien a un grup de pilots en missió d’ espionatge sobre la URSS, un d’ ells, Gary Powers, és abatut i fet presoner.

Al mateix temps, Frederic Pryor, un estudiant americà que està realitzant una tesi sobre l’ Alemanya comunista és detingut en Berlin.

Els americans tenen voluntat d’ intercanviar presoners i proposen permutar Abel per Powers i li proposen a Cameron que viatgi a Berlin per negociar l’ operació que no tindrà recolzament estatal.

Cameron veu injusta la situació a la que està sotmès Pryor i el vol alliberar també; inicia una negociació amb els soviètics i alemanys i a la fi obté el vistiplau per que Pryor sigui part de l’ acord.

L’ intercanvi de presoners es formula en el Pont Glienicke de Berlin i al mateix temps s’ alliberarà a Pryor en el check point. Els russos i els americans compleixen la seva paraula però els alemanys de l’ est es mostren retardataris, Cameron es nega a complir la seva part del tracte fins que te constància que l’ estudiant ha estat alliberat.

 

El-puente-de-los-espías

COMENTARI

La millor pel·lícula de Spielberg des de Munich. Oblidant els seus espectaculars contes per adolescents , els seus relats sensiblers i els retalls fallits d’ història d¡’ Amèrica com en “Lincoln”, Spielberg se’ns torna a presentar en bona forma en un film en el que es manté fidel als seus principis cinematogràfics.

El director americà treballa sobre una història real, emmarcada en la guerra freda i a partir d’un guió dels germans Cohen.

Spielberg ens explica la seva història de sempre, la d’un home comú que es manifesta honest i receptiu per aconseguir els seus propòsits, un home que s’ emporta la gloria per assolir una missió però que sobretot s’ emporta la satisfacció de saber que és un home decent, algú que valora l’ honradesa per sobre la raó d’ estat.

Estem davant el panegíric d’ aquest home comú que es transforma i s’ arrisca, algú que es torna extraordinari en una situació que en principi potser el depassa, un paper que en el seu moment és pogut desenvolupar James Stewart, sempre en el seu paper d’ heroi americà.

Cameron es troba en l’ avió que el transporta a casa amb el soldat alliberat, aquest li diu que no ha confessat cap secreta de guerra als russos, Cameron li replica que això tan sol ho pot confrontar amb si mateix. Allò que importa no és el que pensin els altres sobre tu mateix sinó allò que tu saps que ets i que has fet.

Quan Cameron ha defensat a Abel i ha evitat la seva condemna a mort, és mirat amb reprovació en el transport públic, és considerat un traïdor, quan ha aconseguit l’ intercanvi de presoners i el retorn a casa del pilot, les mirades són d’ agraïment i condescendència però Cameron és el mateix home, íntegre i fidel a si mateix, ara com abans.

Spielberg ens torna a reivindicar la seva confiança absoluta en l’ individu, ens transporta al seu propi món, el dels sentiments, quan Cameron identifica la causa de Pryor com a seva i valorem la seva integritat.

L’ heroi després del viatge per mars procel·losos torna a casa, Ulisses cerca repòs però és humil i no demana reconeixement. Els finals de Spielberg sempre són optimistes i satisfactoris.

Spielberg emmarca la història en la guerra freda sense novetats; els americans lluiten per als seus interessos, els soviètics i els alemanys de l’est, són manipuladors, autoritaris i despòtics i el director americà juga amb un cromatisme ple d’ ideologia; les seqüències de color americanes es converteixen en un blau fosc uniforme quan el protagonisme arriba a Berlin.

El retrat del comunisme és sòrdid i obscur, Kafka hi és estat a gust, Cameron és portat d’un cantó a un altre, enganyat i menyspreat, de despatx en despatx, com si formés part d’ “El castell” o “El procés”. L’ american way of life triomfa, patriotisme de pa sucat amb oli, els nostres valors contra els seus, la guerra freda no s’ ha acabat.

Tot això podria ser allò principal sinó fos per què Spielberg fa que els personatges ens acompanyen en les seves vivències, la capacitat narrativa i la intriga no decauen i ens acaba important més el cine que la ideologia.

Gran acabament amb l’ escena de l’ intercanvi; el picat ens mostra el pont i com cada presoner passa al seu bàndol, Abel ,potser, per morir com un traïdor, i contemplem la cara expectant de Cameron quan observa els últims passos de l’ espia rus, a qui , sens dubte, ha agafat afecte i a qui considera un home lleial.