EL SUR

                              

 

Director: Victor Erice

Actors: Iciar BollaÍn

             Sonsoles Aranguren

             Omero Antoniutti

             Lola Cardona

             Rafaela Aparicio

             Aurore Clement 

Any: 1983

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

Cub gènere: Infància/Adolescència.

 

ARGUMENT

Estrella (Sonsoles Aranguren) és una nena d’uns vuit anys, viu en un poble del nord d’ Espanya, amb els seus pares, Agustín (Omero Antoniutti) i Júlia (Lola Cardona).

El pare és metge i un home taciturn, ha fet la guerra amb els republicans i ha vingut del sud, segons tothom te un do, és un saurí i practica amb un pèndol.

A la casa hi arriben després de molt temps sense veure’s, Milagros (Rafaela Aparicio), la dona que ha criat al pare i Casilda, l’ avia, Estrella simpatitza de seguida amb la cordialitat i la gràcia de Milagros.

Un dia, regirant els papers del pare, la nena descobreix  com l’ home escriu repetidament un nom en un paper: Rosa (Aurore Clement), es tracta d’una actriu de cine.

Agustín es recrea en la sala fosca contemplant una pel·lícula de la noia, li escriu una carta però la contestació d’ ella és irada, Agustín escapa de casa, te un tren a tocar que el retorna al sud però en l’ últim moment renuncia i torna a la pleta.

Ha passat el temps, Estrella (Iciar Bollaín), és ja una adolescent però mai aconsegueix saber el pensament del pare, comprèn que és un home amargat, solitari i bevedor, un dia dina amb ell i li explica com de petita va remoure les seves coses i com va descobrir el paper amb el nom de l’ actriu.

En el moment més inesperat, Agustín se suïcida, la mare i la filla refan el seu equipatge i marxen cap el sud.

 

 

COMENTARI

Victor Erice roda “El espíritu de la colmena” en 1973; deu anys necessita per reprendre el seu segon projecte. Ara el seu relat esdevé a partir d’un conte d’ Adelaida Garcia Morales però l’ estil Erice hi esta present, és marca de la casa, personalitat pròpia. Escenes llargues, plans contemplatius, cine poètic.

Com en l’ anterior film, hi ha una sèrie de motius bàsics. La presència d’una nena, centre de la narració; una voluntat simbòlica, una cuidada escenificació i una  fotografia que s’ acosta a la lluminositat de Rembrandt o Vermeer, per la qual compta de nou amb el mestre Jose Luis Alcaine.

El relat s’ estructura en dos temps, infància i adolescència de Estrella i assistim al seu punt de vista, a la seva mirada posada sobre el pare. La filla persegueix conèixer el passat del progenitor, la nena vol desentranyar alguna cosa desconeguda del món dels adults.

Agustín  és un home de poques paraules, algú que guarda un secret que ningú podrà desvetllar, un passat en el que va creure, en una vida millor, un home subordinat als fantasmes del passat i del record.

El sud és el símbol de tot això, tot el que ha deixat enrere, un amor no correspost, un desig, la pàtria del cos, allò prohibit; per Agustín el món esta en una altra banda: en el sud. El sud és el paradís que no arriba i que no gaudirà mai.

Erice ens ve a dir a través de l’ estètica , la bellesa i la morositat del pas del temps, que no coneixem al que tenim al costat, que no sabem qui és.

Estrella intenta saber els secrets del pare però aquests estan instal·lats en un espai profund del cervell, no estem al corrent de gaires coses d’ Agustín tan sols que la seva dèria, la seva obsessió, acaba en suïcidi, que la vida sense el sud no val la pena viure-la i Estrella és espectadora privilegiada d’ aquest neguit dels adults, que els porta a la mort.

La veu en off de la nena li dona al relat un to literari. Com ja passava en “El espíritu de la colmena”, el director fa servir la metàfora per explicar la seva visió, el nord i el sud són la realitat de dos mons, les dues Espanyes.

Erice volia rodar una pel·lícula de dues hores i mitja,de fet el relat ocupa la meitat del guió en el que pensava l’ autor. Querejeta , el productor, s’hi va oposar i va donar per finalitzat el rodatge. Malgrat això avui podem pensar que potser així va ser millor, el film tal com està és una obra mestra plena de sentit.

EL ESPÍRITU DE LA COLMENA

eL ESPIRITU DE LA COLMENA

Director: Victor Erice

Actors: Ana Torrent

             Isabel Telleria

             Fernando Fernán Gómez

             Teresa Gimpera

Any: 1973

Nacionalitat: Espanya

Gènere: cine d’autor

Subgènere: Infància

Subgènere: Postguerra

 

ARGUMENT

En 1940 i en un lloc de l’ altiplà castellana arriba un cine itinerant i es proposa representar “Frankenstein”.

En el poble hi viu Fernando (Fernando Fernán Gómez), que és apicultor i està casat amb Teresa (Teresa Gimpera) i tenen dues filles: Isabel (Isabel Telleria) i Ana (Ana Torrent).

Les cries acudeixen a veure la pel·lícula i queden impressionades per l’ escena en que la nena ofereix flors al monstre però aquest l’ acaba matant.

Les dues germanes pensen que en l’ entorn hi ha un esperit, contemplem una petjada al costat d’ una casa abandonada i això confirma la seva tesi.

En una de les seves visites a la casa, Ana descobreix la presència d’ un home, probablement un maqui, la guàrdia civil el troba i el mata.

Ana torna a la cabana , palpa la sang seca de l’ home i s’ escapa cap el bosc. Allà sorgeix la imatge de Frankenstein al costat del riu, el monstre s’ aproxima, reproduint l’ escena de la pel·lícula.

Al matí següent troben a la nena sana i estalvia. Malgrat la seva experiència, ella continuarà convocant als esperits.

el-espiritu-de-la-colmena-03

COMENTARI

Erice realitza una de les obres mestres del cinema espanyol de tots els temps, tant per la seva bellesa estètica com per la seva complexitat i multiplicitat de significats.

La pel·lícula aporta elements diversos i complementaris.

En primer lloc el film recrea l’ univers de la infància. Dues nenes en el món rural de la postguerra espanyola s’inventen jocs i històries i donen vida imaginaria a esperits i monstres però en aquesta Espanya dels anys 40, el monstres existeixen i no són pas imaginaris.

Ana troba la petjada del monstre, el maqui amb qui confraternitza, igual com en la pel·lícula de Frankenstein, el personatge no és conscient d’ haver fet mal però aquí també l’ ordre establert acaba amb ell.

La nena continua convocant als sers ultra terrens perquè la imaginació i la fantasia són les úniques armes, l’única salvació contra la vida miserable i desolada.

La pel·lícula mostra com és el món des de la mirada d’ una nena. Més enllà, Erice configura petites metàfores: el rusc, com al·legoria de la vida,

on les abelles compleixen estrictament la seva funció, com treballen sense descans en una agitació perpetua i boja. El bolet maligne, d’ extrema bellesa, més el seu consum porta a la mort.

Erice proporciona al film un ritme lent, morós, parsimoniós, aparentment no passa res, els plans són rics en el·lipsis, el silencies suggereixen i es succeeixen , les mirades i els gestos parlen, la poesia s’ imposa.

Les imatges prenen profunda bellesa: les nenes contemplant el pas del tren, potser la vida que passa, el salt dels crios per sobre del foc, l’ aparició del monstre en el bosc, reflectint la seva imatge en l’ aigua.

El director juga i contrasta, sense desvetllar on esta la veritat i la mentida, la realitat i la ficció, allò cert, allò imaginat.

El film planteja la necessitat de viure els somnis, esperits i fantasies per oblidar i edulcorar la realitat, per deixar de ser una abella més en el rusc. Enmig els ulls potents, la mirada fascinant d’una nena, d’ una actriu que es revela: Ana Torrent.

La pel·lícula guanya la conxa d’ or en el festival de sant Sebastià en 1973.