EL MAGO DE OZ

 

Director: Victor Fleming

Actors:     Judy Garland

                  Frank Morgan

                  Margaret Hamilton

Any: 1939

Títol original:The wizard of Oz

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical/Infantil

 

ARGUMENT

Dorothy Gale (Judy Garland) és una nena que viu en un granja en Kansas amb els seus oncles, Emma i Henry. Una dona malcarada de la població, Missis Gulch, s’ emporta al seu gos , Toto, que l’ ha molestat però el gos s’ escapa. Dorothy vol fugir amb l’ animal perquè no li  tornin a prendre, més i te que tornar quan esclata una gran turmenta, pateix un cop i desperta en el país d’ Oz.

Al caure la casa que ,ha volat amb ella, aixafa a la bruixa de l’ est i es rebuda per Glinda, la fada bona davant la presència dels Munschkins, uns petits ser que habiten Oz.

Glinda la invita a agafar les sabatilles robi de la fetillera esclafada ,que la faran immune als poders de la bruixa de l’ oest. (Margaret Hamilton)

Dorothy demana tornar a casa però la fada li diu que aquest desig sols pot concedir-lo el mag d’ Oz. La noia es posa en camí a cercar el mag.

En una bifurcació del sender troba un espantaocells, Dorothy l’ allibera i l’ home de palla es fa amic seu i decideix acompanyar-la. L’ home de palla vol trobar també al mag perquè li doni un cervell.

Després de lliurar-se d’uns arbres que utilitzen les seves branques com extremitats, troben a un home de llauna, està molt rovellat i necessita oli per tornar a moure’s, l’ omplen del líquid i aquest els acompanya, doncs també vol que el mag li satisfaci un desig: necessita un cor.

Seguint el camí els hi surt al pas un home – lleó. Quan aquest intenta atacar al gos, Dorothy el bufeteja i el lleó es posa a plorar. En realitat es considera el ser més covard del món i els acompanya perquè el mag li doni valor.

Quan arriben a la mansió del mag, aquest no es deixa veure, una veu darrera una gran màscara els hi diu que per aconseguir els seus desitjos tenen que anar a casa de la bruixa de l’ oest i allà prendre-li la seva vara màgica.

Els quatre amics ho fan, vencen a la bruixa que es desintegra i assoleixen la vareta.

Quan tornen a veure el mag, aquest continua fent-se el desentès, llavors descobreixen que tot és una impostura i que es tracta d’ un truc a base d’ imatges i altaveus.

L’ home que es fa passar per mag (Frank Morgan) promet ajudar-los. A l’ home de palla li dona un certificat d’ erudició, això el transforma en algú intel·ligent als ulls dels altres.

A l’ home de llauna li diu que un cor no es té, per molt que estimis sinó pel molt que t’ estimen i li regala un rellotge perquè senti els seus sons com si fos un cor.

 

Al lleó li dona una medalla al valor i li diu que tan necessària és la valentia com la cordura i la prudència i el premi rebut el legitima com un home de coratge

En quan a Dorothy li ofereix marxar amb ell, amb el globus amb que va arribar a Oz. Però el globus s’ eleva abans d’ hora amb el fals mag i Dorothy es queda.

Per fi apareix de nou la fada bona i li explica a la noia que les coses succeeixen quan es desitgen, te que tancar els ulls , fregar les sabatilles i tornarà a casa.

El millor cervell, el millor cor que, plora a l’ acomiadar-se de Dorothy, i el més valent regiran Oz a partir d’ ara.

Dorothy torna a casa i desperta en la seva habitació, rodejada dels seus oncles, els tres treballadors de la granja i el metge, que sospitosament tenen una gran semblança amb els personatges que ha conegut en Oz.

 

 

COMENTARI

Conte infantil i moral, relat fantàstic i musical són els gèneres que s’ entrecreuen en aquesta bella i sensible adaptació del llibre de Frank Baum del mateix nom.

Dorothy , la protagonista, realitza un viatge segons els seus desitjos, al país de l’ Arc de Sant Martí. A un lloc estrany i fantàstic. Com Alicia, creua un imaginari mirall i abandona la realitat per trobar els seus somnis i les seves il·lusions.

Com en tot viatge, fa amics, ensopega amb perills varis que supera i guanya experiència que l’ acaba canviant ,tot i que la moral final és un tant conservadora: “que bé que s’ està a casa meva”.

Dorothy obté diverses lliçons, assimila que es poden acomplir tots aquells desitjos que un estima aconseguir. Que tothom busca allò que creu no posseir però que les coses que s’ ambicionen són de vegades aparences. Tot està dintre teu i tens que creure que està al teu abast.

Així, el covard es converteix en valent, l’ home sense cor gaudeix de sentiments i l’ home sense cervell es torna intel·ligent, no perquè algú els hi doni aquests atributs sinó perquè ho desitgen i a partir d’ara ho aparenten.

El mag, en canvi, és un frau però s’ ha sabut comportar com a tal mag i ha conquistat l’ estima dels habitants d’ Oz i és el mitjancer perquè els protagonistes facin valer el seu esforç per aconseguir allò que volen. D’ una altra banda la perseverança i la voluntat  assoleixen vèncer el mal, el costat fosc.

El director planteja la primera part del film en blanc i negre, així com la cloenda i quan la protagonista entra en Oz, en el món dels seus somnis, tot es torna de color. Així mateix, Fleming evoca l’ ambigüitat entre realitat i ficció, quan l’ odiosa Missis Gulch de la realitat és la bruixa de la ficció o quan els amables i amistosos treballadors de la granja són els seus amics en el món de fantasia.

La cançó “Over in the rainbow”, s’ associa a Judy Garland i és una de les més famoses i boniques de la història del musical en Hollywood. La pel·lícula signada per Victor Fleming, la va acabar King Vidor, que no apareix en els títols de crèdit.

 

LO QUE ELVIENTO SE LLEVÓ

gone_with_the_wind-955293548-large

 

Director. Victor Fleming( Acreditat)

Altres: Sam Wood

             George Cukor

Actors: Clark Gable

               Vivien Leigh

              Leslie Howard

              Olivia de Havilland

              Thomas Mitchell

              Hattie Mc Daniel

Any: 1939

Títol original: Gone with the wind

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En el segle XIX, Tara, una plantació de Georgià, està dirigida per Gerald O’ Hara (Thomas Mitchell)i la seva dona Ellen amb les seves filles, Suellen, Carreen i Scarlet (Vivien Leigh).

Escarlata està enamorada d’ Ashley Wilkes (Leslie Howard), el fill d’un terratinent veí, però aquest ja ha fet plans per casar-se amb Melanie Hamilton (Olivia d’ Havilland).

En una festa en la finca, Escarlata li declara el seu amor a Ashley però aquest la rebutja, la proposta és escoltada per un dels invitats, Rhett Butler (Clark Gable), un home acabalat provinent de Charlestone amb qui la noia estableix una relació ambivalent.

Escarlata, despitada pel menyspreu d’ Ashley, decideix casar-se amb Charles Hamilton, un dels pretendents que la ronden, un home sense gaire personalitat.

Al poc temps esclata la guerra, tant Ashley com Charles s’allisten a l’ exercit i se’n va de Tara.

La il·lusió primera d’ una victòria ràpida s’ esvaeix, les tropes del nord avancen i Charles mort d’ escarlatina. De nou sense parella, Escarlata continua assetjant a Ashley quan aquest torna.

Tara és ara un munt  de runes, el sud ha guanyat la guerra i Escarlata intenta sobreviure i recuperar tot allò que ha perdut.

El nou món s’ ha tornat insegur, Gerald, el pare, perseguint a uns facinerosos, cau del cavall i mor.

Escarlata es veu assetjada pels impostos del nou govern, l’ única manera de conservar la casa és disposar de diners, així que es torna a casar sense amor i amb enganys amb un comerciant, Frank Kennedy; això li permet recuperar les seves possessions però en un enfrontament amb grups nordistes que importunen a la noia, Kennedy mor.

Escarlata es retroba amb Rhett i realitza amb ell un tercer matrimoni. La bona relació de l’ inici es trenca aviat, després de tenir una filla, Bonnie, la parella discuteix constantment.

Muntant a cavall, la nena cau i mor, això desfà els últims vincles entre Escarlata i Rhett, més tard és Melanie, molt debilitada per tots els esdeveniments, qui emmalalteix i traspassa.

Ara ja no hi ha cap obstacle per Escarlata en el camí cap l’ home que ha estimat tota la vida, Ashley, però aquest verdaderament enamorat de la difunta, rebutja de nou a la noia.

Quan Escarlata, sola, intenta recuperar-la relació amb Rhett i tornar a començar, aquest ja ha decidit divorciar-se i marxar per sempre de Tara.

Escarlata, passa un primer moment de depressió però de seguida entén que la seva vida està lligada a Tara i a la seva terra.

lo_que_el_viento_se_llevo_75_aniversario_262072593_1200x800

COMENTARI

     “Lo que el viento se llevó” està basada en la novel.la del mateix nom de Margaret Mitchel. En 1939 obté nou oscars, incloent el de la millor pel·lícula i el de millor actriu (Vivien Leigh).

Si bé Victor Fleming apareix en els títols de crèdit, es pot dir que tan sols és aquell que acaba el film, qui dibuixa el que serà la pel·lícula és el productor, el magnat David O. Selznik, Sam Wood, i sobretot George Cukor són els directors que roden gran part de les escenes.

Es tracta de la típica pel·lícula més gran que la vida mateixa, un film mític, un dels èxits més grans de la història del cine. En realitat la cinta , tot i que aclamada en el seu moment, ha envellit notablement i sembla notar-se la diversitat autoral. La primera part està plena d’ èpica i és magnífica; Spielberg és gaudit rodant-la, en canvi la segona part es discursiva, s’ allarga innecessàriament fins les 3h 40 m finals i cau en el melodrama estripat, proper a un Douglas Sirk en hores baixes.

La pel·lícula va d’ allò col·lectiu a allò individual.

En principi es tracta d’un relat tan lineal com simbòlic sobre la història d’ Amèrica. És la gran narració sobre el sud, un sud idealitzat, en el que predomina el punt de vista dels blancs, dels grans propietaris, dels terratinents; els negres, la pobresa i l’ esclavitud resten menyscabades argumentalment.

Així que el film és un cant nostàlgic per aquest món perdut, la victòria del nord significa una transformació social, un món s’ acaba i un altra de nou s’ inicia, es destrueix una forma de viure i d’ entendre la vida.

Tanmateix la pel·lícula explica metafòricament a través dels seus personatges, la història de l’ ideal americà.

Els O’ Hara són emigrants irlandesos, han trobat en Amèrica el lloc on establir-se i fer fortuna; Escarlata viu arrelada a allò que considera seu, a la terra per sobre de tot, la seva figura està marcada per la voluntat d’ arrelament i de pertanyença, és una dona ambiciosa, constant, forta, lluitadora, té totes les virtuts que aixecaran el país, les virtuts del capitalisme incipient.

El relat ens explica que també hi ha una altra Amèrica, que s’ ha forjat, són els Ashley, amb un perfil molt diferent, són nobles, justos, equilibrats, aporten serenitat i contrapès a aquest projecte en construcció.

Des del punt de vista psicològic, els personatges viuen aquesta dualitat col·lectiva. Escarlata, la gran protagonista ,és a l’ inici una noia capriciosa, plena d’ antulls però el context que viu la transforma en la dona forta, disposada al que sigui per aconseguir els seus propòsits, aquella que anteposa l’ ambició a l’ amor.

Rhett Butler és el retrat d’un home individualista i cínic; en un moment de la narració li diu a Escarlata: “som iguals, perversos i egoistes”, fa de la guerra un negoci, no té creences vitals i és més realista que pessimista, quan explica a l’ inici de la guerra als entusiasmats voluntaris: “El sud només té cotó i arrogància”.

Melanie i Ashley són els arquetips contraris; personatges més dèbils, més patidors però més honestos, construïts sobre la paciència i la noblesa d’ esperit, sobre l’ amor mutu i la conciliació amb els altres.

La pel·lícula dibuixa un cúmul de sentiments propis del melodrama: en una primera part èpica, que es tanca amb una de les escenes més famoses de la història del cinema quan Escarlata ho ha perdut tot i sobre les runes de Tara, proclama que posa a Déu per testimoni de que mai tornarà a passar gana.

A partir d’ aquí, el relat evoluciona, amb la noia com a protagonista, basant-se en l’ engany, l’ oportunisme i l’ avidesa per aconseguir l’ ascens social i recuperar allò que pensa es seu.

L’ èpica es transforma en lírica ; darrera l’ ambició d’ Escarlata hi ha una voluntat, l’ amor d’ Ashley, que es mostra com un impossible però aquesta coneixença no la pertorba, hi ha un ideal més gran que l’ amor: la terra, la propietat, els senyals d’ identitat. Estats Units tanmateix.

La pel·lícula es tanca amb la voluntat d’ Escarlata de no sucumbir, sota el roig del cel que anuncia la fi de la jornada, la dona proclama: “Demà serà un altre dia”. Tot comença de nou.

Gran música de Max Steiner que passa a la història.