MATRIMONIO A LA ITALIANA

 

Director: Vittorio de Sica

Actors: Sofia Loren

              Marcello Mastroianni

              Aldo Puglisi

              Marilu Tolo

Any: 1964

Títol original: Matrimonio all’ italiana

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Filumena Marturano (Sofia Loren) és una prostituta que treballa en un bordell en Nàpols durant la segona guerra mundial, mentre bombardegen la casa, Domenico Soriano (Marcello Mastroianni), un client, la salva i l’ allunya del perill.

Domenico i Filumena s’ enamoren ,el primer és un home de negocis , te una fortuna abundant i li posa un pis a la dona, malgrat que ella durant una temporada continua exercint la seva professió.

Amb el pas del temps, la porta a casa seva on li presenta a la  mare, tot i que aquesta mor aviat.

Domenico va i ve en viatges de negocis, te diverses amants i Filumena sempre ocupa un paper subaltern en la seva vida.

Farta del tracte discriminatori i groller a que es sotmesa, Filumena es fa passar per moribunda davant Domenico, aquest penedit dels seus errors, accepta un casori amb l’ agonitzant però tot resulta ser una trampa, la dona revifa i ara ja és la senyora Soriano.

Domenico litiga amb advocats perquè anul·lin el matrimoni, aquests ho fan i Filumena abandona la casa però te encara un as en la manega; la dona te tres fills il·legítims de diversos pares, que ha mantingut gràcies als diners que li ha proporcionat Domenico però un d’ ells, diu, és fill de l’ amant.

Els nois, Umberto, Michele i Riccardo, són ja adolescents, treballen els dos primers i estudia l’ últim; Domenico vol saber quin d’ ells és el seu fill però tot allò que esbrina queden en no res.

Finalment, la parella entén que amb ningú estaran millor que l’ un amb l’ altre i decideixen un nou casori, ara de bon grat. Domenico ja és el pare dels tres nois però encara li resta el dubte de si ha estat enganyat de nou per assumir la paternitat.

 

 

COMENTARI

    Vittorio De Sica és un dels grans mestres del neorealisme italià, l’ autor de”ladrón de bicicletas” evoluciona en els anys seixanta cap un cine de vegades costumista, en el que combina humor i amor però sense perdre qualitat.

Filumena Marturano és una popular obra, centenars de vegades representada teatralment, escrita per Eduardo de Filippo en 1946.

En casi totes les obres de De Filippo hi trobem l’ ambient popular de Nàpols i els enrenous familiars; De Sica porta al cine  aquest text que no és aliè a aquests referents.

El costumisme hi és present en el film que, emparenta d’ alguna manera amb el neorealisme, els parents que acudeixen a l’ enterrament de la mamma, les prostitutes en el bordell en la seva salsa, els criats fidels que guarden els secrets familiars, el món rural que amaga i cuida al fill de Filumena, són instantànies populars, vives, d’un món extravertit, on es discuteix, es parla a crits, s’ estima i s’ odia.

Els vincles familiars resten aquí representats per la relació al cap dels anys de Filumena i Domenico i l’ aparició posterior dels fills.

Domenico és masclista, doner, tracta  a Filumena com a una criada, l’ amaga dels convidats en l’ enterrament de la mare, la porta a l’ habitació dels servents, és un bon clau ocasional i li agrada.

Filumena surt de la prostitució gràcies a Domenico, manté als seus fills també gràcies a l’ estipendi de l’ home , viu una vida digna i habita una casa important, enganya a Domenico fent-se la moribunda per casar-se amb ell i el torna a ensarronar de nou, fent-li assumir una paternitat que és dubtosa, per realitzar un nou casori.

Els dos protagonistes s’ estimen i s’ odien, s’ utilitzen i s’ aprofiten l’ un de l’ altre, la vida és una mascarada on l’ amor es barreja amb tripijocs i mentides.

La pel·lícula no seria la mateixa sense Sofia i Marcello, ells són i representen el caràcter napolità, canviants, gesticulants, cridaners, lligats a codis ancestrals, però a la fi incapaços de viure l’ un sense l’ altre.

 

EL TECHO

 Director: Vittorio De Sica

Actors: Giorgio Listuzzi

              Gabrielle Pilon

Any: 1956

Títol original: Il tetto

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

Tendència: Neo realisme

 

ARGUMENT

Natale(Giorgio Listuzzi) i Luisa (Gabrielle Pilon) s’ acaben de casar; estem en la Itàlia de la postguerra i els seus mitjans són bàsics.

S’ instal·len en casa del noi en Roma, on ja hi viuen vuit familiars més, els pares, la germana, el germà amb la dona i tres criatures, la vida es fa insostenible i sense intimitat.

Natale  treballa en la construcció i el salari no dona per més, un dia es baralla amb Cesare, el cunyat i la parella marxa del pis, la dona esta embarassada; Intenten erigir una casa en un terreny en les afores però un home els denuncia i els guàrdies els fan fora.

Al temps, busquen un altre terreny a prop de les vies del tren, amb l’ ajut dels seus companys de feina es disposen a auto construir un habitacle i en tota la nit no paren de treballar, fins i tot Cesare oblida les renyines i va a ajudar. Al matí la casa sembla acabada, quan arriben els guàrdies, aquests s’ apiaden i es conformen amb cobrar una multa.

Natale i Luisa ja tenen un sostre sota el que viure.

hrcxf4

 

COMENTARI

De Sica és una de les grans personalitats del neo realisme italià, el seu cine trasllada les vivències dels més desafavorits en temps de postguerra: “El limpiabotas” (1946) sobre els nens que netegen sabates, “El ladrón de bicicletas” (1948) , les peripècies d’ un aturat, “Umberto D” (1952), la vellesa… “El techo”, ara, sobre el problema de la vivenda; són històries que expliquen les dificultats i les privacions dels dissortats, de la gent del carrer en una Itàlia pobre i miserable.

Cesare Zavattini, el guionista de “ladrón de bicicletas”, “Milagro en Milán” o “Umberto D” és aquí també l’ indispensable col·laborador de De Sica i plasma en la pantalla la realitat pròpia del seu temps en la que seria la última pel·lícula pròpiament neorealista del director italià. Com la gent, de forma clandestina, s’ auto construeix la seves pròpies cases amb quatre totxos, barraques bàsiques, els únics llocs que te part de la població per obtenir un sostre.

La pel·lícula és un retrat punyent d’ aquesta realitat, de la precarietat, de la falta de mitjans però en el relat hi ha un transfons d’ esperança; la parella construeix la seva llar al costat de la via del tren i les rates, no és el millor indret però és la única oportunitat.

Una qüestió remarcable és la solidaritat, com si fossin un , tots els companys d’obra de Natale dediquen la nit a posar totxo sobre totxo i a construir l’ habitacle, fins i tot Cesare, el cunyat ,que ha estat desdenyós, s’ hi apunta a  la feina, en un gest fratern.