CIUDAD EN SOMBRAS

 

Director: William Dieterle

Actors: Charlton Heston

              Lizabeth Scott

              Viveca Lindfors

               Ed Begley

Any: 1950

Títol original: Dark city

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Danny Haley (Charlton Heston) és un jugador d’apostes i un busca vides que, cerca la sort al costat d’ altres entabanadors de baixa volada com Barney (Ed Begley) i Augie.

Un dia passa per los Angeles Arthur Winant, un home que ve a la ciutat a pagar un taló de cinc mil dòlars, el grup li proposa una partida de pocker, el ploma, i li fa pagar el deute adquirit, amb el taló.

Winant , desesperat, se’n va al seu hotel i es suïcida penjant-se. Sidney, el germà d’ Arthur és un psicòpata perillós i promet venjança. Va a la ciutat , mata a Barney i persegueix a la resta del grup. En tant, Haley manté relacions amb Fran Garland (Lizabeth Scott), una cantant de cabaret però decideix anar a visitar a Victoria (Viveca Lindfors), la dona d’ Arthur, per conèixer la identitat de Sidney i evitar que el matin.

Haley es presenta davant Victoria amb l’ aparença d’un agent d’ assegurances i fa una bona relació amb la dona i el seu fill petit, fins que li confessa qui és, la qual cosa deixa trasbalsada a Victoria.

Haley marxa a Las Vegas on és perseguit per Sidney que  escanya al seu company Augie. Haley juga en el casino i guanya deu mil dòlars que envia a Victoria per rescabalar-la i perquè pugui tirar endavant de nou.

Sidney apareix a la fi i intenta assassinar a Haley, quan està a punt d’ aconseguir-ho, apareix la policia i el mata.

Haley i Fran marxen plegats a la recerca d’una nova vida.

COMENTARI

Dieterle és un dels nombrosos jueus alemanys que en 1930 emigren cap a Estats Units i troben un lloc en el sol d’ Hollywood.

És autor de més d’una setantena de films, considerat un artesà , un professional de la meca del cine, que realitza qualsevol encàrrec amb dignitat.

La pel·lícula que ens ocupa significa el debut en el cine de Charlton Heston i és una de les millors de Dieterle i una de les fites del cine negre.

Te totes les característiques d’ aquest gènere. En primer lloc podem parlar de ambigüitat moral dels personatges. Haley és un vividor, un petit estafador que, penedit pel suïcidi d’una de les seves víctimes, busca reparar el dany causat , compensant a la dona d’ aquest.

En cap cas és un heroi sinó un home en dubte. Haley i els seus amics són en realitat uns perdedors, perseguits per la policia i pel germà venjador, cerquen una sort que els hi és esquiva. És gent individualista, Haley diu en un moment donat que no l’ importa el que els hi passi als altres i contemplem un pòsit de desesperació sentimental, sobretot si seguim les lletres de les cançons amoroses que canta Fran. La seva llei és la del més fort, el peix gran sempre es menja al petit, malgrat això estan mancats de poder i són vulnerables.

La pel·lícula s’ estableix com un relat de perdó i redempció. Haley estafa a un pobre incaut però quan aquest se suïcida, pesa sobre les seves espatlles la mort de l’ home. En tant es lliura del seu perseguidor, busca recompensar a Victoria per esmorteir el pes de la culpa que li causen les seves malifetes.

El film es contextualitza en la postguerra, els protagonistes han estat servint en els forces armades i ara són gent desvalguda que cerca redreçar la seva vida, gent que va gaudir d’una vida ordenada i que ara es troba en una situació de crisi, gent colpida pel seu passat.

Una altra característica paradoxal és la representació de Las Vegas. Mentre Haley i els seus amics juguen en foscos tuguris, són perseguits per la llei i cauen en desgràcia però quan el joc passa a donar-se en Las Vegas d’una manera institucional, Haley guanya deu mil dòlars d’una tacada, obté feina, préstecs del cap i treball com a cantant per la seva amistançada. Las Vegas és la salvació , el paradís i la panacea a tos els mals.

Tot el món sòrdid s’ escenifica brillantment a partir de les coordenades del cine negre, quasi totes les escenes estan rodades en interiors, el clima és claustrofòbic, Casino, habitacions  tancades, cambres d’ hotel…molt poques s vegades contemplem la llum del sol amb els protagonistes.

Un element nou que Hollywood explotarà amb convicció durant molts anys és la presència del venjador, del psicòpata assassí.

 

EL SUEÑO DE UNA NOCHE DE VERANO

 

 

Director: William Dieterle/Max Reinhardt

Actors: Dick Powell

             Olivia de Havilland

             Mickey Rooney

             James Cagney

             Ian Hunter

             Verree Teasdale

             Ross Alexander

             Jean Muir

             Victor Jory

             Anita Louise

Any: 1935

Títol original: A midsummer night’s dream

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

     El Duc d’ Atenes, Teseu (Ian Hunter), celebra la seva boda amb Hipòlita (Verree Teasdale), en tant Lisandre (Dick Powell) està enamorat d’ Hermia (Olivia de Havilland) a qui el seu pare a promès a Demetri (Ross Alexander) de qui està enamorada Helena (Jean Muir).

Mentre, uns actors no professionals, preparen l’ actuació pels desposoris; un teixidor, Bottom, (James Cagney) te que encarnar el personatge de Priam i relatar les seves aventures.

Lisandre i Hermia decideixen fugir al bosc per fer efectius els seus desitjos i darrera seu marxen Demetri i Helena, quan són sorpresos per Oberon (Victor Jory), el rei de les fades que li vol arrabassar un príncep indi a la fada Titania (Anita Louise), per això encarrega un sortilegi màgic al follet Puck (Mickey Rooney).

Aquest, deixa ensumar un perfum a aquells que campen pel bosc i aconsegueix que al despertat s’ enamorin de la primera persona que troben al seu costat.

Puck juga lliurement amb la proposta, en tant els actors assagen el seu paper en el bosc, i li col·loca un cap d’ ase a Bottom, mentre els seus companys fugen espaordits, seguidament li dona a provar el perfum a Titania, que al despertar s’ enamora fervorosament de l’ ase, en tant Oberon s’ apropia del petit príncep.

Seguint el joc, li dona a olorar les essències a Lisandre, que a l’ eixorivir-se contempla a Hel·lena i beu els vents per ella i la mateixes proves els hi efectua a Demetri, ara els dos pretendents festegen a la noia mentre Hermia es veu menyspreada i rebutjada.

La juguesca continua tota la nit però a l’ iniciar-se el dia acaba el somni i s’ imposa la realitat; Oberon encomana a Puck que tot torni al seu antic lloc.

Bottom perd la seva imatge d’ ase i Titania es distància d’ ell, Hermia i Lisandre tornen a estimar-se i Demetri accepta a Hel·lena.

Arribats a la cort, el Duc admet el casori dels joves i els actors representen feixugament la seva obra, entre les rialles del públic; follets i fades sobrevolen el món dels mortals.

 

 

 

COMENTARI

     Max Reinhardt és un dels gran directors escènics alemanys, considerat innovador i avantguardista; d’ ascendència jueva, en 1933 marxa a Estats Units i munta amb Dieterle per la gran pantalla “El sueño de una noche de verano”.

L’ obra de William Shakespeare sempre ha tingut dificultats d’ adaptació, doncs és un conte màgic ple de fantasia, sorpreses i simbolisme; Reinhardt/Dieterle li donen un to un tant naif però que resulta decididament encantador.

El món dels follets i les fades resulta plenament a través d’ una escenografia plena d’ imaginació i lirisme.

Els directors són fidels a Shakespeare i parlen sobre la futilitat dels sentiments i dels afectes, sobre com de fugisser és el desig i com un simbòlic sortilegi aconsegueix canviar l’ enamorament i la cobejança dels personatges i pertorbar els seus anhels inicials; és a dir com el destí i l’ atzar imposen la seva llei, com la vel·leïtat, la inconstància i la superficialitat dominen les accions de les persones.

Shakespeare confronta realitat i ficció; els protagonistes s’ insereixen en un món màgic, ple de il·lusió, on tot pot ser al revés, en veritat és el món dels somnis, aquell món nocturn en que tot pot ser transgredit, en que tot s’hi val, potser com un antecedent psicoanalític, el bard anglès ens ve a dir que els desitjos del subconscient no deixen de ser veritables i assenyats.

Els sers de la pròpia imaginació flueixen amb plena llibertat i guanyen el poder sobre la racionalitat, la llum del dia anuncia la fi del somni i el retorn a l’ ordre establert i la realitat.

La pel·lícula funciona també com una comèdia romàntica i d’embolics; si retiréssim tot el món fantàstic i de quimera de l’ argument, ens podríem trobar amb una comèdia clàssica amb personatges que dubten sobre a qui i com estimar.

Shakespeare arrodoneix l’ obra amb l’ escenificació dels actors davant el Duc; teatre dins el teatre, allà ens fa palès com tot és mentida. Bottom sospira per la seva estimada, en realitat un actor disfressat de dona; els actors són feixucs, l’ escena es desarticula, el muntatge ens mostra les bambolines, les grans mentides, la gran farsa apareix darrera l’ escenari; la conducta humana resta retratada.