DOS HOMBRE Y UN DESTINO

 

 

Director: George Roy Hill

Actors: Paul Newman

              Robert Redford

              Katherine Ross

Any: 1969

Títol original: Butch Cassidy and the Sundance Kid

Nacionalitat: USA

Gènere: Western

 

ARGUMENT

Sundance Kid (Robert Redford) I Butch Cassidy (Paul Newman) són dos atracadors de bancs, dos bandits que viuen fora de la llei.

Entre atracament i atracament van a veure a Etta (Katherine Ross), la novia de Sundance i es donen un descans.

El seu proper objectiu és un robatori a un tren de la Unión Pacífic, volen realitzar l’ atracament tant a l’ anada del comboi com a la tornada per fer valer el factor sorpresa però l’ amo de la companyia els hi para una trampa i d’ un vagó surt un grup armat que els empaita.

Sundance i Butch arriben al costat d’un penya-segat, el salten i van a parar al riu, eludint als seus perseguidors.

Decidits a foragitar als que els volen engarjolar, fugen fins a Bolívia amb Etta i allà inicien una nova successió de robatoris a bancs però cada vegada tenen més a prop als guàrdies.

Acorden descansar una temporada i s’ enrolen com vigilants de seguretat de les nòmines que ells mateixos robaven i maten als malfactors que volien assaltar-los.

Però l’ instint pot més que l’ ordre i tornen a les malifetes. Etta, cansada deportar  aquesta vida errant, torna a Estats Units amb un últim argument: “no us vull veure morir”.

Un dia arriben a una població boliviana on els escamots governamentals els hi ha parat una ensarronada, lluiten i maten uns quants homes fins que arriba l’ exercit. Assetjats per desenes de soldats, s’ amaguen en una cabana on no tenen ja cap escapatòria.

Surten disparant a cara descoberta i són abatuts per la tropa amb tota seguretat, en tant la imatge final es congela, evitant a l’ espectador la visió de la seva mort.

 

 

COMENTARI

George Roy Hill relata la història de dos dels més populars bandits americans de finals del segle XIX. Ho fa de manera amable, els bandolers, probablement lletjos, bruts i dolents, és tornen, gràcies a Hollywood, en personatges plens de simpatia i desimboltura, en agradables imatges encapçalades pels dos actors de moda de l’ època: Redford i Newman, que els hi presten els seus rostres en una actuació plena de complicitat i carisma.

El film transcorre entre la comèdia, el romanticisme, l’ estètica , l’ aventura i el western i retrata els personatges des d’ el punt de vista del mite i la llegenda.

El director inicia la pel·lícula amb les imatges documentals que airegen els atracaments de la parella i continua ja amb la representació fílmica que utilitza el color sèpia com per donar-li credibilitat històrica a l’ acció.

Butch i Sundance són, darrera la seva figuració complaent, uns desarrelats que no saben que fer amb les seves vides, massa vells per iniciar nous projectes i marcats per un únic destí: robar, enfrontar-se a la llei i morir.

La pel·lícula és també un relat d’ amistat entre els dos homes i entre ells i Etta, la mestra d’ escola a la que estimen.

Una seqüència passa a la història, quan sona la cèlebre cançó: “Raindrops keep falling on my heart” interpretada per B.J. Thomas, en tant contemplem els moments de felicitat dels protagonistes amb Butch Cassidy i Etta passejant muntats en bicicleta pels verds camps.

La bicicleta és allò nou front el cavall, un mitja de transport antic però contemplem com el vehicle de dues rodes és abandonat i queda atrotinat. Butch i Sundance pertanyen a un món en vies d’ extinció.

Quatre anys després, Hollywood intenta repetir sort i ajunta de nou a director i als dos actors principals en “El golpe”, amb Redford i Newman ara com a simpàtics estafadors, guanyant de nou oscar a dojo.

La pel·lícula es premiada en 1969 amb quatre oscars: guió original, fotografia, millor cançó i millor banda sonora.

ERASE UNA VEZ…EN HOLLYWOOD

 

 

Director: Quentin Tarantino

Actors: Leonardo Di Caprio

               Brad Pitt

               Margot Robbie

               Dakota Fanning

               Al Pacino

               Bruce Dern

Any: 2019

 Títol original: Once upon a time in….Hollywood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Sub gènere: Cine dins del cine

 

ARGUMENT

    Rick Dalton (Leonardo di Caprio) és en l’ Hollywood de finals dels seixanta, un actor secundari, condemnat a realitzar els papers de dolent en westerns de poca substància o en la sèrie B.

Cliff Both (Brad Pitt) és el seu doble, l’ especialista que l’ acompanya i s’ encarrega de les escenes complicades, entre els dos homes ha nascut una bona amistat. Both te mala fama en es estudis doncs l’ acusen de que va matar a la seva dona.

Els dos col·legues viuen en una luxosa mansió amb piscina. Both acompanyat de la seva inseparable gosa, Brady. Al costat mateix s’hi instal·la Roman Polanski amb la seva esposa Sharon Tate (Margot Robbie, els dos viuen acompanyats de l’ex amant de la dona, Jay, ara bon amic de tots.

Dalton viu be i te contractes constantment però se sent frustrat per ser tan sols un secundari, un figurant i no una estrella. Both, dur i superb, es dedica a la seva feina sense més aspiracions.

Els dos marxen una temporada a Itàlia i participen en uns quants espaguetis western, al cap d’un temps tornen, Dalton s’ha casat amb Francesca, una italiana.

Both recull a una noia, Pussycat, que fa auto stop i aquesta el porta al campament hippie que han ocupat en una finca propietat de Georges (Bruce Dern)un antic actor que va col·laborar amb Both anys enrere. L’ home està cec i ja no reconeix ni recorda a l’ antic company.

En tant la secta hippie menysté a l’ especialista, aquest colpeja a Clem, un dels líders de la comunitat, i el reconvé a que reposi la roda punxada del seu vehicle.

La secta hippie fa una incursió en les mansions d’ Hollywood, el grup odia el luxe i la bona vida burgesa dels cineastes, Clem i dues noies assalten la finca de Dalton i Both, armats amb ganivets. Both no s’ està de punyetes i mata a dos dels assaltants, la tercera noia és cremada amb un llançaflames que Dalton guardava com a record d’una pel·lícula.

 

 

COMENTARI

Tarantino roda el seu novè film, el penúltim de la seva carrera, segons ell.

En ella evoca l’ Hollywood de finals dels seixanta, els últims anys d’una època daurada i d’una manera glamurosa d’ entendre el cinema.

Tarantino barreja a personatges  ficticis, Dalton i Both, al costat d’ altres reals, Sharon Tate, Roman Polanski, Steve Mc Queen, Mama Cash, Charles Manson, etc. En qualsevol cas Rick Dalton podria ser un alter ego d’ algun actor secundari del western com Audie Murphy o Cameron Mitchel.

La voluntat del realitzador americà és realitzar un homenatge als secundaris que van donar vida a aquest món, als actors de sèrie B, als actors de la televisió, als especialistes…Dalton és un home frustrat, plora sovint quan pensa que està condemnat a ser un figurant, un arquetip, sempre en un paper similar.

Dalton s’ enfurisma quan, alcoholitzat s’ oblida del diàleg però s’ emociona quan la nena que li dona la rèplica li lloa la seva feina.

Tarantino ens parla dels perdedors en aquest món d’ oripells, d’ aquells que mai seran famosos de cara al gran públic però que aixequen una industria lucrativa, fracassats morals des de l’ èxit de les seves mansions amb piscina.

Tarantino ha consagrat la seva carrera a parodiar el gènere de “Exploitation”, sexe i violència que arriba des de la literatura popular i quotidiana de les novel·letes de continuarà en els diaris. Ara homenatja el cine de sèrie B i el televisiu, uns films d’ entreteniment no mancats de mèrit i interès, sens dubte a reivindicar.

El director americà menciona a Sergio Corbucci i Joaquin Romero Marchent, precursors de l’espagueti western, si be amb menys talent que Sergio Leone.

Un altre tema, no menys important de la cinta és la referència a l’ amistat viril, Dalton i Both viuen plegats, s’ emborratxen a dojo i participen d’ aquest món entre el miratge i la realitat.

Tarantino furga en una espècie de lluita de classes desaforada entre hippies sectaris i sonats , centrats en l’ extermini del model de riquesa i banalitat d’ Hollywood, i els bons vivants de les grans mansions, aliens a tot allò allunyat del luxe i del seu ego.

El director redacta amb pulcritud el seu projecte, fins arribar al gran esclat de violència final. Tot un acabament gore. Si en altres films els dolents eren nazis, gàngsters o bandits, ara el mal l’ encarna la secta hippie i satànica de Manson, un símbol de la incapacitat de pensar per un mateix.

El tema de l’ actor, algú que representa un paper, algú amb diferent identitat es veu aquí completat per la presència del doble del protagonista, la qual cosa origina una diversificació encara més ample entre qui s’ és i tot allò que s’ encarna.

Tarantino ens presenta alguns elements simbòlics. Georges, l’ amic de Both vell i decadent, ha oblidat el món de l’ ahir i està cec. En definitiva tot l’ univers fílmic,totes les imatges, es tornen banals i inútils, el temps les portarà al desconeixement, a la ceguesa i a l’ oblit. Tot està pensat per a un consum immediat i punt final.

D’ altra banda, com ja ens va acostumar en “Malditos bastardos”, Tarantino recrea la història, si allà un comando americà matava a Hitler en un cine, ara la secta de Manson surt ben malparada dels seus atacs a les mansions dels cineastes. El cine canvia la història o allò que és pogut ser i mai va passar.

Tarantino es recrea en algunes escenes molt divertides: Com la baralla entre Both i Bruce Lee, en la que aquest últim surt rebent. Escenes emocionants, com la felicitació de la nena i el director a Dalton per la perfecció de la seva actuació. Escenes plenes de suspens, com quan Both arriba al campament hippie i és assetjat per un munt de noies abduïdes mentalment, gent que ha perdut momentàniament la seva identitat, com els actors. Com no la traca final amb baralla sagnant entre Dalton, emulant “Malditos bastardos” i cremant a la dolenta amb el llançà flames.

Per fi cal parlar de l’ estupenda banda sonora amb els poc coneguts Paul Revere and The Raiders, la famosa “Califòrnia dreamin” de The Mamas  and the Papas o la sorprenent “Bring a little lovin”. Tarantino era fan de Los Bravos.

 

STAR TREK

 

 

Director: Robert Wise

Actors: William Shatner

               Leonard Nimoy

               Persis Khambatta

               Stephen Collins

Any: 1979

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència ficció

 

ARGUMENT

En un futur llunya la terra es veu amenaçada per un ens que s’ aproxima a ella i sembla poder destruir-la. La nau Enterprise surt a l’ espai per evitar el xoc.

Al cap s’hi troba el comandant James Kirk (William Shatner), el comandant Decker (Stephen Collins) i la tinent Ilia (Persis Khambatta), al poc temps s’ incorpora el comandant Spock (Leonard Nimoy) de Vulcà.

La força desconeguda es manifesta com una font d’ energia que  entra en la nau i s’ apodera de tota la informació dels ordinadors. Més tard capta a Ilia, la fa desaparèixer i la retorna en forma de sonda o robot que segueix les instruccions d’ una entitat, V’ger.

Spock surt de la nau i entra dins la dimensió on es troba V’ger i comprova que es tracta d’un món de màquines. V’ger vol obtenir el màxim de informació i a través del robot explica que vol saber qui és el seu creador.

Els astronautes arriben fins a Vgr i comproven que es tracta de l’ antiga aeronau Voyager, dissenyada fa tres-cents  anys per l’ home amb tal d’ obtenir informació sobre l’ univers.

Voyager subsumida en el món de les màquines te autonomia pròpia i ara sap que el seu creador és el ser humà.

Derek es fusiona amb la màquina amb la intenció de que de la unió surti una nova raça amb el coneixement del mecanisme tecnològic i els sentiments humans a parts iguals.

 

 

COMENTARI

Star trek és una sèrie de televisió que es programa per primera vegada en 1966. El seu èxit fa que la industria del cine aposti per portar-la a la gran pantalla en 1979. Posteriorment esdevé relat de culte i se succeeixen nombroses seqüeles.

La pel·lícula te marcades influències dels grans film de ciència ficció de l’ època. En quan a l’ espectacularitat de les imatges i els efectes especials s’ acosta a “La guerra de las galàxies” que s’ estrenà dos anys abans. L’ univers i l’ avanç per ell de l’ Enterprise donen de si formes i colors que de vegades s’ assemblen a les pintures dels surrealistes.

Una altra influència és la de “2001, una odisea en el espacio”(1968) de Stanley Kubrick, fonamentalment perquè també es tracta d’una ciència ficció filosòfica on es tracten alguns temes ja freqüentats en el film de Kubrick. Un d’ells és l’ autonomia de les màquines, V’ger és en realitat una aeronau construïda pels humans per obtenir informació, ara ha cobrat vida pròpia i es presenta com un  perill per la terra però el que vol es seguir complint la funció per la qual ha estat construïda i obtenir dades sense parar.

D’ altra banda hi trobem també el tema del creador, la màquina busca el seu Déu però aquest no existeix, l’ únic Déu en l’univers és el ser humà, aquell que l’ha creat.

Altres semblances es donen al voltant de films posteriors com “Blade runner (1982), en concret en el tema del robot, en el film de Ridley Scott  és el replicant, és a dir algú creat a partir d’ intel·ligència artificial però que posseeix sentiments, és el cas d’ Ilia, reconvertida en V’ger.

Una altra associació esdevindria de films com “Naves misteriosas”(1972) o “Alien (1979). Aquí com allà ens trobem en una nau amb únic espai de convivència, plena de passadissos laberíntics on la coexistència es fa difícil i es produeix des d’una lluita d’ egos fins l’ amor.

Douglas Trunbull el director de “Naves misteriosas”és l’ especialista en efectes especials, un cineasta ja colrat en aquest tema que també hi va col·laborar en “2001” i un dels grans del cine d’ Hollywood en aquesta matèria.

La pel·lícula compta amb l’ assessorament tècnic de Isaac Asimov i tracta sobre temes ja assolits per l’ escriptor i científic americà. El relat descriu un món de màquines on els sentiments no hi troben lloc. La fusió final entre home màquina produirà , potser, un nou esser eficaç i tecnològic però també amb sentiments.

El voyager, tal com diu un comandant, és com un nen, busca informació, aprèn i desenvolupa criteris sobre si els nouvinguts són o no perillosos per a la seva existència. La icona d’ entrada a l’ univers de V’ger és un hexàgon però la seva porta d’ ingrés es pot assimilar a una vagina, un llindar a l’ úter matern on hi neixen totes les coses.

La banda sonora de Jerry Goldsmith és talment un concert i ens aclapara amb la seva sonoritat.

ROMEO Y JULIETA

 

 

Director: Franco Zeffirelli

Actors: Leonard Whiting

              Olivia Hussey

              Michael York

               John Mc Enery

Any: 1968

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

En Verona, en l’ edat mitjana, els Montesco I els Capuleto mantenen  des de temps enemistats I picabaralles.

Teobaldo (Michael York) és el cap dels Capuleto i Benvoglio dels Montesco. La baralla entre clans en la ciutat es fa costum quotidiana i sols la presencia del príncep pot interrompre els aldarulls.

Romeo (Leonard Whiting) és el fill únic de la família Montesco I Julieta (Olivia Hussey) és una noia, que pertany als Capuleto, d’ encara no catorze anys, ja requerida amorosament pel compte Paris.

Els Capuleto organitzen una nit una gran festa, varis nois del clan Montesco hi assisteixen emmascarats, dirigits per Mercuccio (John Mc Enery) i amb la presència de Romeo

Allà Romeo coneix a Julieta i només veure-la s’ enamora d’ ella. Els joves es troben i cau el primer petó però més tard s’ assabenten que cada un pertany a un clan enemic.

Romeo, al dia següent, salta la tapia de la casa del Capuleto i acut al balcó on es troba Julieta. Els dos joves, confirmen el seu amor i decideixen que l’ endemà es casaran en secret.

La dida de Julieta fa de mitjancera en la relació dels enamorats i amb la col·laboració de Fra Lorenzo, els dos joves s’uneixen en matrimoni.

Quan Romeo torna a Verona, es troba amb els Capuleto. Teobaldo l’ humilia, davant el descontent i la fúria de Mercuccio. Els dos homes es repten i es baten en duel. Romeo s’ interposa i Teobaldo fereix de mort a Mercuccio.

Romeo, desesperat per la mort de l’ amic, persegueix a Teobaldo, lluita amb ell i ple de d’ ira, el mata. Romeo fuig, en tant l’ odi entre Capuletos i Montescos creix i s’ expandeix. Els dos clans passegen per la ciutat els respectius morts i demanen al prìncep justícia i venjança.

Aquest jutja i imposa la pena de desterrament a Romeo.

Els esposos passen la nit plegats i consumen el seu matrimoni, després Romeo parteix cap el seu exili en Mantua.

Els pares de Julieta, desconeixedors del casament, acorden la boda prevista de la noia amb Paris. Julieta es nega a aquests desitjos i el pare amenaça amb rebutjar-la per sempre.

Julieta acut a la companyia de Fra Lorenzo desfeta en plors, i aquest cerca una solució. Li dona a la noia una poció que li farà mantenir l’ aparença de la mort durant unes hores. Després despertarà com si tot és estat un somni.

Fra Lorenzo avisarà a Romeo i els dos amants marxaran cap a Mantua.

Julieta es pren el beuratge i entra en una dolça somnolència, similar  a la mort en tant, el capella envia un emissari a la recerca de Romeo, però un criat del noi, Baltasar, que ha vist l’ enterrament s’ avança i li comunica a aquest que la seva estimada ha mort.

Romeo, exasperat, marxa cap a Verona de nou i troba a Julieta, suposadament morta en el panteó familiar, incapaç de suportar el dolor, beu un verí i mor. Julieta desperta i contempla, traspassat, al seu estimat. Es clava una daga i mor al seu costat.

Els dos amants són enterrats plegats i potser seran exemple per la reconciliació de Montescos i Capuletos.

 

 

COMENTARI

     Zeffirelli que venia del món de l’ escena, aconsegueix propulsar-se a la fama  amb “La mujer indomable”, versió de l’ obra de Shakespeare en 1967. “Romeo y Julieta” el reafirma, així com més tard “Hermano sol, hermana luna (1973). A partir d’ aquí inicia una carrera inestable i erràtica en la que desaprofita el seu talent.

L’ obra clàssica de Shakespeare, que beu  en més antigues fonts literàries,probablement el relat de Piramo i Tisbe de la Grècia clàssica, dona lloc a la versió cinematogràfica de Zeffirelli, segurament la millor adaptació per la pantalla del drama, que mai s’ ha rodat.

La tragèdia parla de la estimació portada fins al punt més extrem, fins a la mort. Els dos amants gaudeixen del primer amor, de la primera passió i l’ obra ho retrata amb un lirisme desbordant.

Romeo i Julieta s’ estimen i la seva estimació perdura per sobre l’ enemistat de les famílies, les lluites de clan, els odis i les disputes. Estem davant el clàssic tema de l’ amor impossible.

La querella entre els grups comporta un càstig desmesurat: La mort dels nois. Shakespeare juga amb l’ atzar i la fatalitat com elements que mouen el destí i configuren la vida i la mort de les persones.

Zeffirelli presenta a una ingènua Julieta i a un impetuós Romeo. Recrea l’ època, el vestuari i el llenguatge shakespearià per donar pas a la bellesa estètica i la poesia que desprèn el relat. Tot a partir de la banda sonora de Nino Rota.

Per altre part Shakespeare ens  fa saber sobre la intolerància del seu temps, dues famílies s’ odien, no sabem perquè però estan disposades a barallar-se verbal i físicament sense aturador. Els pares dels enamorats són part d’ aquesta intransigència en una societat patriarcal. Els Capuleto volen casar a la seva filla amb el pretendent preferit, Paris, quan la noia el rebutja,  amenacen amb repudiar-la. El que importa és l’ autoritat paterna i no la felicitat de la noia.

Romeo y Julieta són uns transgressors doncs per amor s’ oposen a la voluntat de la família, desobeeixen i es juguen exili i patrimoni pel seu desig que, el destí torna en mort.

Recordem un dels versos de l’ obra on es constata aquesta voluntat de posar l’ amor per sobre de tot. Julieta: “Oh Romeo, Romeo. Nega al teu pare i el teu nom refusa, o si no ho vols jura’m el teu amor i deixaré de ser una Capulet”.

 

CARRETERA AL INFIERNO

 

Director: Roger Harmon

Actors: Rutger Hauer

              Thomas Howell

              Jenifer Jason Leigh

Any: 1986

Títol original: The Hitcher

Nacionalitat: USA

Gènere. Terror

Sub Gènere: Thriller/Road movie

 

ARGUMENT

    Jim Hasley (Thomas Howell) marxa per l’ autopista  cap a Califòrnia, conduint un vehicle que ha d’ entregar. En mig de la pluja i la turmenta es troba amb un home que fa auto stop, John Ryder (Rutger Hauer) i el recull.

Ryder és un psicòpata que mata per plaer, i amenaça al noi, aquest el pot enviar a la cuneta i fer-lo fora del cotxe però al cap d’una estona Ryder ja viatja a bord d’un altre vehicle disposat a matar a aquells que l’ han acollit.

Hasley arriba a un restaurant de carretera , allà fa amistat amb la cambrera, Nash, (Jenifer Jason Leigh) i truca a la policia. En tant Ryder ha matat a varis agents i ha deixat pistes perquè creguin que l’ assassí ha estat Hasley.

El noi fuig amb Nash, que intenta ajudar-lo, sempre perseguit de prop per Ryder i per la policia. Ryder aconsegueix segrestar a Nash i la lliga a la part de darrere entre dos camions. Hasley puja al vehicle però no s’ atreveix a matar a l’ assassí, aquest dona gas i la noia mor.

Ryder és detingut però mata als policies i escapa, Hasley va en la seva persecució , l’ atropella i ara si, no te contemplacions  en dispara-li i matar-lo.

 

 

COMENTARI

Robert Harmon és bàsicament un director de films per la televisió que aconsegueix una efímera fama amb aquesta pel·lícula entre el terror, el thriller i la road movie. Una cinta de culte que sap explotar com poques l’ acció , el toc inquietant i la psicologia malaltissa del dolent.

“Carretera al infierno” toca elements del slasher com “La noche de Halloween” del 78 o “Viernes 13” del 80. Bàsicament pel fet de la presencia del mal com element central de la trama. També recull característiques de “El diablo sobre ruedas” (1971), la primera  pel·lícula de Steven Spielberg. En les primeres el mal no te rostre, aquest està cobert sota una màscara. En la de Spielberg, el mal no te aparença física, es tracta tan sol d’un camió, en una altra road movie pertorbadora.

En la pel·lícula que ens ocupa, el mal si te un rostre físic, el d’un excel·lent i neguitejador Rutger Hauer. Tot el film tracta sobre una persecució entre un botxí i la seva víctima, una relació de poder en la qual el primer juga al gat  i la rata amb el segon però, i això li dona caràcter al film, la relació comporta elements sado masoquistes.

Ryder mai acaba de matar al seu conillet d’índies, Hasley tampoc ho fa  amb el seu rival quan en te l’ oportunitat. Entre els dos hi ha tanta violència com un cert lligam d’ amor-odi.

Hasley viu acovardit en un inici per la presència malèfica de Ryder, però tota la seva aventura comportarà un aprenentatge, una superació, un viure al límit que el porta a l’ última prova del valor: superar al seu enemic, que són les seves pors, i acabar amb ell/elles.

Harmon, que vist el film, es mereixia una carrera més interessant i prolífica, toca el gènere del western en l’ escena final. En  els desolats paisatges americans, Hasley amb el seu vehicle de gran capacitat, el modern cavall , s’ encara al dolent que viatja a peu. Els dos s’ enfronten i s’ envesteixen i el psico killer cau derrotat per sempre. Tot i que recordem: el mal no mor mai.

 

VIVA ZAPATA

 

 

Director. Elia Kazan

Actors: Marlon Brando

               Anthony Quinn

               Jean Peters

               Joseph Wiseman

Any: 1952

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine polític i social

Sub gènere: revolució mexicana

 

ARGUMENT

Els camperols mexicans han estat desposseïts de les terres pels cacics, una comissió s’ entrevista amb el President del govern Porfirio Diaz; entre els demandants destaca un home, Emiliano Zapata (Marlon Brando).

Els sicaris del govern intenten detenir-lo però Zapata escapa i aconsegueix ajuntar al seu voltant a gran nombre de jornalers que li fan costat.

En el seu grup s’hi arrela el seu germà, Eufemio (Anthony Quinn), Zapata assoleix l’ amor de Josefa (Jean Peters), la seva estimada, amb qui es casa.

Al cap del temps, Francisco Madero és anomenat cap de govern, Diaz s’ exilia i Zapata demana al nou president terres per als camperols però qui maneja els fils en l’ ombra és el general Huerta, que ataca als guerrillers i executa a Madero, proclamant-se cap de l’ estat.

Zapata torna a la lluita al costat de Fernando Aguirre (Joseph Wiseman), l’ antic conseller de Madero, les victòries del revolucionaris porten a Huerta a l’ exili, Zapata assumeix el poder però no s’hi veu darrera una taula presidencial i retorna amb els indígenes a combatre per la terra.

Els seus enemics li preparen una trampa, un coronel de l’ exercit promet passar-se amb el seu destacament i les seves armes als revolucionaris però quan Zapata va a entrevistar-se amb ell és assassinat.

El cavall blanc, símbol de la seva raó, escapa cap a les muntanyes i origina la llegenda de que Zapata no ha mort.

 

 

COMENTARI

Kazan afronta la biografia d’ Emiliano Zapata un dels líders de la revolució mexicana a partir d’ un guió de John Steinbeck.

Kazan explica una part de la història de Mèxic però darrera s’hi amaga una reflexió sobre el poder, un cant a l’ heroi popular, una meditació sobre la revolució i com es menja als seus fills i un al·legat sobre la traïció i la delació.

Zapata és tractat com l’ heroi del poble, l’ home honest i incorruptible que és tot un exemple pels seus. Front els polítics que dilaten les solucions, ells és partidari de l’ acció directa i contundent.

Sols al final, Kazan posa a l’ heroi en la tessitura del dubte, quan pot assolir el poder i els camperols venen a reivindicar les terres, com o va fer ell en el passat amb Porfirio Diaz. Zapata se n’ adona que està actuant com l’ antic dictador, decideix allunyar-s dels fastos del poder i tornar  amb els companys per no corrompre’s.

El discurs en aquest sentit és ambigu, el líder marxa per no pervertir-se i Eufemio i Pancho Villa s’ integren, el poder resta en mans dels de sempre, la revolució és impossible.

La revolta de Zapata és la del tot o res i es menja al líder camperol, incòmode en els salons del poder, i al seu germà Eufemio, un home que ha lluitat pel canvi social però que més tard, ensuperbit, actua de manera despòtica amb els que han estat els seus companys.

Kazan, en el mateix any de la pel·lícula acudeix voluntàriament a la comissió Mc Carthy i denuncia als seus companys com a comunistes, aquest fet marcarà per sempre la carrera del director d’ origen grec, que justificarà la seva actuació en diversos films.

Aquí el tema de la traïció és fonamental en l’ esdevenir de l’ acció, tothom traeix a tothom, Huerta a Madero, Eufemiano Zapata a Emiliano, Fernando Aguirre, l’ arribista que actua de conseller amb tots els governs, a Zapata a qui abandona i enganya per que l’ assassinin, quan el coronel es troba amb el líder revolucionari  I el besa, és el petó de Judes.

La delació te també un tractament important en el personatge de l’ amic que ha cregut en les promeses de Madero i que és executat pels zapatistes.

La conversa entre Zapata i el jornaler és entenedora, aquest últim proclama que es pot fer alguna cosa dolenta sempre que el resultat final sigui positiu.

Kazan presenta escenes de gran força dramàtica, en els inicis Zapata és detingut i portat lligat darrera el cavall dels cacics, els jornalers comencen a aparèixer sobtadament arreu, incorporant-se com una massa per alliberar al seu líder; Kazan mostra com davant el poder de la gent i la voluntat popular, l’ enemic es fa petit.

Aquesta mítica revolucionaria arriba fins l’ últim moment. Zapata ha estat assassinat però el seu cavall blanc escapa a les muntanyes, és el símbol de que la seva presencia perviurà més enllà de la mort i per sempre amb les seves idees.

Zapata mostra clars i ombres, és, com ja s’ ha dit, un personatge de tragèdia grega, Kazan el mostra sempre seriós i en la foscor del contrallum, quan abona els dubtes de l’ home per sobre del líder, entre continuar la revolució o descansar com el seu company Pancho Villa o el seu germà o integrar-se en el poder.

Zapata és mostrat com algú íntegre i fins i tot intransigent; quan coneix a Madero l’ amenaça amb un rifle i li pren el rellotge, després  li dona el rifle i li explica que és l’ única manera d’ aconseguir que li torni el rellotge però els contraris al canvi social ho tenen clar, Madero és un ratolí, Zapata un tigre.

Recordem un últim punt de radicalitat zapatista, quan intenta negociar amb dos cacics que porten lligat a un camperol, el cacic l’ arrastra i el mata, el company de Zapata li diu: “Si haguessis tallat la corda abans de parlar, el camperol es sobreviscut”

TACONES LEJANOS

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors. Victoria Abril

               Marisa Paredes

               Miguel Bose

               Míriam Díaz Aroca

               Feodor  Atkine

Any : 1995

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Melodrama

 

ARGUMENT

Becky del Paramo (Marisa Paredes)és una diva de la cançó. Després de la mort del seu segon marit, marxa a fer les amèriques i deixa la seva filla en terra i en el seu nou destí es relaciona amb Manuel (Feodor Atkine), un periodista.

Al cap dels anys, convertida en una figura torna a Espanya i allà es retroba amb Rebeca (Victoria Abril), la seva filla, que s’ ha casat amb Manuel, l’ antic amant de la mare , que ara és director d’ una cadena televisiva.

Una nit van tots plegats a contemplar l’ espectacle de “Letal” (Miguel Bosé), un transvestit que imita Becky. Rebeca va als camerinos i allà Letal fa l’ amor amb la dona. Al cap d’ un temps Manuel mor assassinat, la policia i un jutge, Domínguez, inicien la investigació.

Les sospitoses de l’ assassinat són Isabel (Míriam Diaz Aroca), una locutora de la televisió que era la seva amant, Becky, que també va estar en la casa i s’ ha tornat a relacionar amb el seu antic estimat i Rebeca, la qual explica que quan va arribar a la casa ja va trobar mort a Manuel.

Les tres dones neguen haver comés el crim.

Rebeca és inculpada i ingressa en la presó però al cap d’un temps, gràcies a les gestions del jutge, torna al carrer però s’ assabenta que ha quedat embarassada de la seva relació amb Letal.

A requeriment del jutge, Rebeca torna al cabaret per contemplar el nou espectacle del transvestit. Quan entra en el camerino descobreix que el jutge Domínguez és en realitat Letal i aquest la demana en matrimoni.

En tant, Becky ha tingut un infart després d’ una actuació, agonitzant en l’ hospital li declara al jutge que ella ha estat l’ assassina i exonera a la seva filla.

Quan a punt de morir demana un confessor, li explica que ha mentit per salvar a la filla, la verdadera culpable. Becky expira mentre Rebeca l’ abraçà en el llit de mort.

 

 

COMENTARI

Almodóvar deixa la comèdia esperpèntica i grotesca per traslladar-se de ple al melodrama.

La pel·lícula planteja la dualitat d’un personatge, qui és i qui vol ser. El jutge Domínguez és durant el dia el braç de la llei i durant la nit un transvestit desmanegat i ple de plomes.

Com en moltes pel·lícules d’ Almodóvar, realitat i ficció xoquen, en els dubtes identitaris i en la voluntat de ser qui no s’ és.

Però el tema principal del film, deutor del melodrama desbocat, és la relació entre una filla dominada sempre per la personalitat de la mare, que ha viscut subalterna a la seva ombra , que mai s’ ha sentit estimada i la progenitora, una dona forta i triomfadora que ha abandonat a la noia per aconseguir l’ èxit i que fins i tot quan torna, li pren el marit, que ha estat el seu amant i reincideix en l’ escomesa.

Mentre la filla se sent abandonada, la mare esclata plena de sentiment de culpa, volen rescabalar el seu passat i fer-se perdonar. Com millor sinó que, acusant-se d’ un crim que no ha comès per desvincular a la filla del delicte.

En tant la mare està a les portes de la mort, Rebeca recorda la seva infantesa, quan el so dels talons de les sabates de la dona en la llunyania, feien recognoscible la seva presència o absència , l’ afecte o el desafecte, la tendresa o la fredor que després marcarien el temps vital de la noia.

En una de les seves creacions menys aconseguides, a Almodóvar se li va la mà en el melodrama, faltat de sentit de l’ humor, desvinculat dels elements de comèdia que l’ han identificat, s’ acaba creient en excés la pròpia obra, que redunda en els efectes propis del serial, sense desmitificar-lo.

El millor de la funció és l’ actuació de Miguel Bosé, com Jutge Domínguez/Letal i la cançó “Piensa en mi”, que en la veu de Luz Casal, enarboren magistralment tant Becky com el transvestit i per fi el número musical de les recluses , encapçalades per Bibi Andersen en el presidi.

LA VIDA DE BRIAN

 

 

Director: Terry Jones

Actors: John Cleese

              Graham Chapman

              Michel Palin

               Terry Gillian  

                Terry Jones

Any: 1979

Títol original: Life of Brian

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

Brian neix en Judea el mateix dia que Jesús. A partir de llavors viurà una vida paral·lela a la del Messies.

Integrat en un nefast Front Popular de Judea, el grup intenta segrestar a la dona de Poncio Pilatos i falla en l’ intent però Brian és detingut.

Aconsegueix escapar-se fent-se passar per un predicador, amb tan mala  sort que té un gran èxit i un gran nombre de seguidors que el prenen pel Messies i creuen que realitza miracles.

Malgrat el discurs de Brian en el que insta als seus acòlits a que siguin independents i que ningú els dicti el que han de fer, tots el continuen seguint i li reclamen miracles fins que de nou és capturar pels romans.

El seu moviment prefereix no rescatar-lo doncs així afegeix un màrtir a la causa i si bé el poble demana la seva alliberació, quan arriben els romans tots els crucificats diuen ser Brian.

El missatge final s’ articula en un musical de crucificats dient: “Busca sempre allò bo de la vida, vens del no res i tornes a ell, no tens res  que perdre”.

 

 

COMENTARI

Demolidora i divertida, la pel·lícula escenifica el paral·lelisme entre la vida de Jesús i la d’ un home comú, Brian, que es pogut ocupar el seu lloc. El film és un conjunt de sketchs, que s’ embasten per assolir una crítica, no tant a la religió, sinó a la incapacitat de la gent de relativitzar les coses, reflexionar i assolir les pròpies contradiccions.

Parodia dels enfrontaments polítics sectaris, del gregarisme, dels predicadors , del poder i de l’ estupidesa humana, entre actualitzacions al  món contemporani. Tot entre escenes plenes de surrealisme.

La pel·lícula és alguna cosa més que una sàtira, s’ enfronta a una visió del món marcada per allò sagrat, teixida per l’ integrisme, on els grans mites són intocables. El fonamentalisme és combatut amb allò que fa més mal, amb el sentit de l’ humor i el disbarat.

Són molts els elements de la realitat que resten ridiculitzats però és especialment còmica la presentació del Front Popular de Judea, un grupuscle que vol alliberar a la població però que en realitat s’ enreda en discussions inacabables i en un sectarisme sense fi, tota una parodia d’una certa esquerra radical.

Tot allò que podria ser tràgic: lapidacions, guerres, crucifixions, revolucions… passa pel sedàs de l’ humor i culmina en l’ escena final: res és important, ni la mort, sigues positiu.

El film suposa el naixement de Monty Phyton, un dels grups fonamental de l’ humor cinematogràfic dels anys 80.

 

EL MAGO DE OZ

 

Director: Victor Fleming

Actors:     Judy Garland

                  Frank Morgan

                  Margaret Hamilton

Any: 1939

Títol original:The wizard of Oz

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

Subgènere: Musical/Infantil

 

ARGUMENT

Dorothy Gale (Judy Garland) és una nena que viu en un granja en Kansas amb els seus oncles, Emma i Henry. Una dona malcarada de la població, Missis Gulch, s’ emporta al seu gos , Toto, que l’ ha molestat però el gos s’ escapa. Dorothy vol fugir amb l’ animal perquè no li  tornin a prendre, més i te que tornar quan esclata una gran turmenta, pateix un cop i desperta en el país d’ Oz.

Al caure la casa que ,ha volat amb ella, aixafa a la bruixa de l’ est i es rebuda per Glinda, la fada bona davant la presència dels Munschkins, uns petits ser que habiten Oz.

Glinda la invita a agafar les sabatilles robi de la fetillera esclafada ,que la faran immune als poders de la bruixa de l’ oest. (Margaret Hamilton)

Dorothy demana tornar a casa però la fada li diu que aquest desig sols pot concedir-lo el mag d’ Oz. La noia es posa en camí a cercar el mag.

En una bifurcació del sender troba un espantaocells, Dorothy l’ allibera i l’ home de palla es fa amic seu i decideix acompanyar-la. L’ home de palla vol trobar també al mag perquè li doni un cervell.

Després de lliurar-se d’uns arbres que utilitzen les seves branques com extremitats, troben a un home de llauna, està molt rovellat i necessita oli per tornar a moure’s, l’ omplen del líquid i aquest els acompanya, doncs també vol que el mag li satisfaci un desig: necessita un cor.

Seguint el camí els hi surt al pas un home – lleó. Quan aquest intenta atacar al gos, Dorothy el bufeteja i el lleó es posa a plorar. En realitat es considera el ser més covard del món i els acompanya perquè el mag li doni valor.

Quan arriben a la mansió del mag, aquest no es deixa veure, una veu darrera una gran màscara els hi diu que per aconseguir els seus desitjos tenen que anar a casa de la bruixa de l’ oest i allà prendre-li la seva vara màgica.

Els quatre amics ho fan, vencen a la bruixa que es desintegra i assoleixen la vareta.

Quan tornen a veure el mag, aquest continua fent-se el desentès, llavors descobreixen que tot és una impostura i que es tracta d’ un truc a base d’ imatges i altaveus.

L’ home que es fa passar per mag (Frank Morgan) promet ajudar-los. A l’ home de palla li dona un certificat d’ erudició, això el transforma en algú intel·ligent als ulls dels altres.

A l’ home de llauna li diu que un cor no es té, per molt que estimis sinó pel molt que t’ estimen i li regala un rellotge perquè senti els seus sons com si fos un cor.

 

Al lleó li dona una medalla al valor i li diu que tan necessària és la valentia com la cordura i la prudència i el premi rebut el legitima com un home de coratge

En quan a Dorothy li ofereix marxar amb ell, amb el globus amb que va arribar a Oz. Però el globus s’ eleva abans d’ hora amb el fals mag i Dorothy es queda.

Per fi apareix de nou la fada bona i li explica a la noia que les coses succeeixen quan es desitgen, te que tancar els ulls , fregar les sabatilles i tornarà a casa.

El millor cervell, el millor cor que, plora a l’ acomiadar-se de Dorothy, i el més valent regiran Oz a partir d’ ara.

Dorothy torna a casa i desperta en la seva habitació, rodejada dels seus oncles, els tres treballadors de la granja i el metge, que sospitosament tenen una gran semblança amb els personatges que ha conegut en Oz.

 

 

COMENTARI

Conte infantil i moral, relat fantàstic i musical són els gèneres que s’ entrecreuen en aquesta bella i sensible adaptació del llibre de Frank Baum del mateix nom.

Dorothy , la protagonista, realitza un viatge segons els seus desitjos, al país de l’ Arc de Sant Martí. A un lloc estrany i fantàstic. Com Alicia, creua un imaginari mirall i abandona la realitat per trobar els seus somnis i les seves il·lusions.

Com en tot viatge, fa amics, ensopega amb perills varis que supera i guanya experiència que l’ acaba canviant ,tot i que la moral final és un tant conservadora: “que bé que s’ està a casa meva”.

Dorothy obté diverses lliçons, assimila que es poden acomplir tots aquells desitjos que un estima aconseguir. Que tothom busca allò que creu no posseir però que les coses que s’ ambicionen són de vegades aparences. Tot està dintre teu i tens que creure que està al teu abast.

Així, el covard es converteix en valent, l’ home sense cor gaudeix de sentiments i l’ home sense cervell es torna intel·ligent, no perquè algú els hi doni aquests atributs sinó perquè ho desitgen i a partir d’ara ho aparenten.

El mag, en canvi, és un frau però s’ ha sabut comportar com a tal mag i ha conquistat l’ estima dels habitants d’ Oz i és el mitjancer perquè els protagonistes facin valer el seu esforç per aconseguir allò que volen. D’ una altra banda la perseverança i la voluntat  assoleixen vèncer el mal, el costat fosc.

El director planteja la primera part del film en blanc i negre, així com la cloenda i quan la protagonista entra en Oz, en el món dels seus somnis, tot es torna de color. Així mateix, Fleming evoca l’ ambigüitat entre realitat i ficció, quan l’ odiosa Missis Gulch de la realitat és la bruixa de la ficció o quan els amables i amistosos treballadors de la granja són els seus amics en el món de fantasia.

La cançó “Over in the rainbow”, s’ associa a Judy Garland i és una de les més famoses i boniques de la història del musical en Hollywood. La pel·lícula signada per Victor Fleming, la va acabar King Vidor, que no apareix en els títols de crèdit.

 

QUIÈN PUEDE MATAR A UN NIÑO?

 

Director: Narciso Ibáñez Serrador

Actors: Lewis Fiander

               Prunella Ransome

               Antonio Iranzo

Any: 1976

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Terror

 

ARGUMENT

Tom (Lewis Fiander) i Evelyn (Prunella Ransome) són una parella anglesa de vacances en Benavis, un poble de la costa espanyola, la noia està embarassada i cansats de la gent i la massificació decideixen agafar una barca cap a Almanzora, una illa propera, tot tranquil·litat.

Quan arriben, tan sols hi ha uns pocs nenes en el port, recorren els carrers de la població però tot està buit. La botiga d’ alimentació, l’ hostal, els carrers…Tom veu en la llunyania com passa pel carrer un vell, una nena el segueix i li parteix el cap amb un pal, Tom trasllada el cadàver a una casa i poc després contempla com els nens juguen amb l’ home al joc de trencar l’ olla i una nena amb els ulls embenats li assesta tot de cops amb una dalla.

Tom i Evelyn, prou espantats, comencen a localitzar cadàvers d’ adults disseminats per arreu i es troben amb un altre home (Antonio Iranzo), que els hi explica com els nens s’han tornat violents i han començat a matar, l’ explicació és trencada per la presència d’una nena que el requereix amb un gran somriure, l’ home explica que és la seva filla i l’ acompanya, al girar el carrer, els nens el maten.

Tom i Evelyn, inicien una boja carrera cap el port per agafar la barca i fugir però són interromputs per un grup de nens, prenen un jeep i marxen fins l’ altra part de la illa però també són assetjats i acaben refugiats en la comandància del port, allà els infants els rodegen, Tom agafa una metralladora dels guàrdies i quan un nen l’ amenaça, li clava un tret , això fa que momentàniament els encalçadors es retirin però Evelyn sent com el ser que porta en les entranyes es rebel·la contra ella i la va matant.

La dona mor i Tom surt, agafa el jeep, mata més nens a tret d’ metralladora i arriba al port per agafar la barca , però els xiquets l’ assalten, Tom es defensa a cops de rem, els nanos el fereixen, clavant-li estisores i ganivets.

Llavors arriba la barca amb els guarda costes, aquests veient com l’ home colpeja violentament a uns nens indefensos, li disparen i el maten.

Quan els guàrdies avancen en la població, els noiets es fan amb l’ armament i els hi disparen, agafen després l’ embarcació per marxar cap a la península a seguir jugant.

 

 

COMENTARI

Narciso Ibáñez Serrador és una de les icones de la televisió espanyola dels anys seixanta i setanta, amb les seves “Historias para no dormir”.

En el cine realitza “La residencia”, en 1970 i aquesta pel·lícula que ens ocupa, més tard s’ entreté en concursos televisius, com l’ “un, dos, tres, responda otra vez” ,no desenvolupa una carrera cinematogràfica i es perd un molt bon director.

El seu món en els seus inicis televisius furga  en els temors propis i aliens i es converteix en un especialista en els relats de terror.

Ens trobem aquí davant una pel·lícula del gènere, diferent i sorprenent, no es basa en cap cas en monstres i en efectes especials per aconseguir els seus objectius, ni s’ empara en la foscor per crear incerteses i por; la tensió i l’ horror són creixents a partir d’ l’ acció en plena llum del dia, en un escenari idíl·lic i a partir d’uns protagonistes plens de candor i innocència.

El cine de terror sempre ha buscat donar-li un cop de rosca a tot allò quotidià, per tornar-lo perillós i malèvol; els animals, les plantes, els vells, els pacífics…es tornen violents, transgredint el seu tarannà. Els nens han estat menys utilitzats però l’ argument segons el qual la innocència es torna crueltat i la ingenuïtat malicia també ha estat un clàssic.

La literatura ha desenvolupat aquest tema en “El senyor de les mosques “de William Golding portada al cine per Peter Brook entre altres, és una paràbola sobre el poder i l’ autoritat en la que els nens protagonistes hi mostren tota la seva maldat; un altre exemple és “Una volta de rosca” d’ Henry James i sobretot la versió cinematogràfica de jack Clayton: “The innocents”.

Serrador inicia el film, mostrant imatges de la història de la humanitat o de l’ actualitat, en les que els nens són els gran perjudicats de les conflagracions bèl·liques, Auschwitz, Vietnam, Índia, fams, misèria i mort, així que planteja que passaria si els nens decidissin venjar-se dels adults.

La pel·lícula es pot veure com una metàfora sobre qualsevol col·lectiu oprimit, què passaria si decidís defensar els seus drets i ho fes amb més violència i animositat, encara, que l’ exercida sobre ell.

Serrador planteja una mirada sobre la força del grup, unit i cohesionat i com emprèn una creuada, ho contemplem en l’ última imatge, a la conquesta del món.

El director es basa lliurement en diverses pel·lícules del gènere com “Los pájaros” d’ Alfred Hitchcock, en quan els ocells pateixen un canvi, una metamorfosi que els fa aterridors i perillosos per l’ humanitat.

Una altra font d’ inspiració és “la noche de los muertos vivientes”, on l’ humanitat s’ enfronta a un perill desconegut, els zombis, aquí com allà, els nens no tenen sentiments ni aturador; l’ escena dels protagonistes tancats en la casa, rodejats i intimidats pels enemics, és calcada; les imatges dels guarda costes que maten al protagonista per confusió, és similar a la de “los muertos vivientes”, quan les patrulles arriben a última hora i maten als zombis i també al’ heroi supervivent creient que és un dels monstres.

Un tercer exemple podria ser “La invasión de los ladrones de cuerpos” on la ment i la personalitat humana són usurpades per uns alienígenes; aquí no sabem res del per què de la mutació però tampoc cal anar massa lluny, tots hem vist com els nens entre si, ens els seus jocs o diversions poden ser summament cruels, quan encara no estan lligats a les repressions de la cultura que sent tot adult.

Per no ser més extensos citarem per finalitzar el punts de convergència amb: “La semilla del diablo”, en l’ escena en la que Evelyn porta en el seu interior una criatura diabòlica que acaba amb la seva vida

El somriure infantil, de vegades, es torna ganyota, Serrador ho aprofundeix fins el final.

Cal dir que el director filma la essència del mal i com d’ allò més candorós i senzill pot sorgir allò més pervers i maligne.

La pel·lícula va ser censurada en el seu moment en Europa i ara potser no es podria rodar, atenint-nos als drets dels menors; la violència que exerceixen i que és exercida contra ells, està a hores llum de la correcció política.

L’ execució del petitó que apunta al protagonista , beatífic, amb una pistola o les escenes dels nens intenten trencar l’ olla que resulta ser el cos d’un pobre home, són absolutament terrorífiques.

Estem davant una pel·lícula de culte per amants del terror o ni això, degut a la seva reduïda visió comercial.

Serrador, que ens ha mostra a l’ inici les pitjors imatges de la guerra i la depravació ens ve a dir que tot és un joc, un joc atroç i sanguinari ja sigui en mans de nens o d’ adults.