LA ENCAJERA (LA DENTELLIERE)

 

Director: Claude Goretta

Actors: Isabelle Huppert

              Yves Benetton

              Florence Giorgetti

Any: 1977

Títol original: La dentelliere

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Beatrice (Isabelle Huppert) és una noia de divuit anys que treballa d’ ajudant de perruqueria i no te estudis. Comparteix moltes coses amb Marylene (Florence Giorgetti), la seva millor amiga, propensa als problemes sentimentals.

Beatrice i Marylene van de vacances a la costa francesa i Beatrice coneix a un noi, François (Yves Benetton), és un estudiant i el seu món el composen gent com ell, amb qui discuteix de política o literatura.

Beatrice i François s’ enamoren, la noia te la primera relació sexual amb el seu acompanyant, surten plegats i són feliços però al cap del temps, François se sent un tant decebut quan contempla com Beatrice no dona un pas  endavant en les seves aspiracions intel·lectuals i professionals.

François se n’ adona que tenen poques coses en comú , que la relació esta abocada al fracàs i decideix trencar-la. La noia sembla prendre’s-ho amb serenitat.

Al pas del temps, Beatrice entra en depressió, es desmaia al mig del carrer i va a parar a un hospital, d’ allà a un psiquiàtric.

François la visita, Beatrice li explica que ha viatjat a Grècia i que ha tingut altres relacions, el noi marxa alleugerit però tot és una mentida. La noia es manté abatuda en front d’un cartell publicitari de Mikonos i passa les hores mortes fent de puntaire.

 

COMENTARI

Goretta és un director suís que guanya una certa popularitat en Espanya en els anys setanta. “La invitación” en 1973 i “La dentelliere” quatre anys després, són els seus films més coneguts.

Aquí roda una història d’amor trista perquè acaba sent de desamor. Es basa en la novel.la del mateix nom de Pascal Laine, premi Goncourt en 1974.

Goretta presenta dos personatges que tenen poc en comú. Una noia de classe social baixa, sense estudis, introvertida, callada i amb pocs amics i relacions, que coneix a un estudiant que flirteja amb la literatura i la política i que és ambiciós sobre els seu futur.

Poden tenir una relació llarga i duradora, dues persones que esdevenen de classes socials, sensibilitats i maneres de veure el món diferents?. Què els separa?.  La vida.

La història es projecta sobre els personatge femení, algú introvertit, fràgil, extremadament sensible. Algú incapaç de treure els seus fantasmes a l’ exterior i que pateix en silenci.

Beatrice rep el comiat amb serenor però darrera d’ aquest, habita un món que s’ enfonsa, l’ amor i la felicitat que trontollen,la fragilitat que amara en el cor i una voluntat d’ auto engany que comporta placidesa a través de mentides que la tranquil·litzen. Així la contrapart no te  sentiment de culpa.

La puntaire perfila el fil una i altra vegada a través d’un moviment monòton, sense moments alts, sense sorpreses, així discorre la vida.

Goretta ens parla del dolor profund i amarg de la dona i ho fa amb senzillesa, sense escarafalls, sense instants cridaners i extemporanis, tot és mesurat però darrera la moderació, el film tanca amb la mirada a la càmera de Beatrice en l’ hospital, una mirada dura, sense esperança, en aquest paper que broda una jova Isabella Huppert, en la seva tercera aparició en la pantalla gran.

CAFARNAÚM

 

Director: Nadine Labaki

Actors: Zain Al Rafeea

              Kawsar Al Haddad

              Fadi Youseff

Any: 2019

Títol original: Capharnaum

Nacionalitat: Líban

Gènere: Drama

Sub gènere: Infància

Sub gènere: Tercer món

 

ARGUMENT

Zain (Zain Al Rafeea) te dotze anys , viu en el Líban i és jutjat, doncs ha apunyalat a un home. Presenta en el judici demanda contra els seus pares per haver-lo portat al món.

Zain viu en una barraca en un barri marginal de Beirut, amb els seus pares i sis germans més. Estima especialment a Sahar, la seva germana que te onze anys i intenta ocultar als ulls dels pares que la nena ja ha tingut la primera regla, doncs tem que la venguin a Asaad, un comerciant de la zona.

Zain vol anar a l’ escola però els pares no ho consideren oportú i el nen es dedica a vendre rampoines pel carrer; un dia arriba a casa i contempla com Sahar ha estat compromesa amb Asaad i abandona la llar familiar.

Zain , enutjat, marxa de casa i s’ aixopluga en la barraca de Rahil, una jove etíop emigrant i sense papers, que te un nen d’un any,Yonas, al qual amaga per evitar que la deportin.

Rahil resta sense feina i poc després és engarjolada, Zain es queda a càrrec del petit, sense recursos, viu de la mendicitat , de petits robatoris i de la picaresca, per poder alimentar al nen; finalment es rendeix i deixa a Yonas en mans d’un home que li promet cuidar-lo i que el donarà en venda i adopció a una família, a canvi Zain obté quatre-cents dòlars amb els que espera emigrar a Europa.

Per fer-ho, necessita papers i torna a casa però en la llar el nen no ha estat mai registrat, no te cap documentació ni existeix legalment. La mare li comunica que Sahar , violada pel marit i encinta, va arribar a l’ hospital on no va ser atesa, doncs no tenia papers i va morir. La dona no se sent especialment infeliç doncs torna a estar embarassada i li donarà a Zain un nou germà.

Zain, desolat, agafa un punyal, va a buscar a Asaad i l’ ataca. Tancat a la presó i en espera de judici es troba amb Rahil, la noia etíop. Una acció de la policia permet trobar a Yonas, en mans dels mafiosos que trafiquen amb menors; el nen retorna amb la mare, mentre Zain s’ enfronta al judici,  explica la seva veritat i obté documents d’ identitat per primera vegada en la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Nadine Labaki és l’ autora libanesa de “Caramel”, que s’ estrena en el 2007, un retrat social del Líban a partir de la relació entre diferents dones.

“Cafarnaúm” és un altre retrat social però molt més esfereïdor, una de les pel·lícules més dures que han contemplat els nostres ulls, autèntic realisme social, sense concessions, tan esgarrifós com salvatge.

La cinta mostra la vida d’un nen de dotze anys, el verdader heroi del relat, en un context de misèria tan física com moral. La pel·lícula s’inicia quan Zain es portat a judici i pledeja contra els pares per haver-lo portat al món.

La imatge inicial ja ens transporta a l’ imaginari fílmic, el barri de Beirut , ple de barraques o casetes blanques i baixes sense serveis i sense cap qualitat de vida, podria ser qualsevol lloc del tercer món: Palestina, Lagos, Haití…una manera de viure, un sistema que referència als oblidats.

El relat ens transporta a través del pessimisme social i ens ofereix més preguntes que respostes. En un món degradat i miserable, com poden sorgir bons sentiments?, quan la gent viu com a bèsties, és possible assolir la racionalitat, la bondat o el seny?.

Labaki ens contextualitza on i com viuen aquestes persones però això no les eximeix de responsabilitats, els seus actes com a sers humans tenen unes conseqüències. Els pares són uns irresponsables que tenen fills com si fossin conills, Sahar, la filla gran, és venuda al millor postor, violada i morta; al marit no li importa que la seva dona sigui una nena púber perquè la tradició i les costums han fet i han dit que aquestes nenes s’han allitat i s’han casat sempre amb homes més grans. El comerciant que compra el nen, és un traficants sense cor, que amaga la criatura amb  altres persones per lucrar-se amb seva venda.

Tots aquests personatges tenen també la paraula, Labaki deixa que l’ espectador els escolti. Són la última baula d’un sistema pudent, fan el que han vist fer als seus ancestres, fan allò que s’ha fet sempre. Són culpables?, són víctimes?.

Labaki ens mostra la tragèdia de l’ emigració, tan Nahil, l’ etíop, com Zain, el protagonista, aspiren a una vida millor, a marxar cap a Europa on seran no volguts, humiliats i retornats. La directora ens dona un petit bri d’ esperança en l’ escena final. Zain tindrà finalment papers, una identitat, serà algú; la policia li diu que somrigui i el nen ho fa, la imatge es congela i fi.

Cafarnaúm és l’ antiga ciutat jueva on va predicar Jesucrist, un símbol de caos i desordre, un espai desaparegut i destruït, com aquest univers que ens mostra Labaki, un no lloc en qualsevol lloc.

TOM JONES

 

Director: Tony Richardson

Actors: Albert Finney

              Susanah York

              David Warner

              Hugh Griffith

              Diane Cilento

              Joyce Redman

Any: 1963

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

    En l’ Anglaterra del segle XVIII i en la casa dels Allworthy, neix un nen, fill possiblement d’una donzella, Jenny Jones (Joyce Redman) i del barber, el senyor Partridge.  Allworthy , el senyor de la mansió, decideix adoptar al nen i li posa el nom de Tom Jones.

Tom creix i es converteix en un jove ben plantat. De seguida se sent atret per Sophie (Susanah York), la filla de Western (Hugh Griffin), un terratinent veí, això no treu que mantingui algun altre embolic amorós, com el que contrau amb Molly (Diane Cilento). Tom troba en Blifil (David Warner), un competidor, Blifil és el nebot d’ Allworthy, un petimetre encarcarat, la seva família vol que es casi amb Sophia que l’ odia.

Els aristòcrates tenen un accident, Alworthy resta ferit i la seva dona mor, Tom Jones assetjat i perseguit per aquells que el consideren un bastard, fuig de la casa i emprèn camí cap a Londres.

En el viatge Tom s’ integra en un escamot de soldats anglesos protestants que van a la guerra contra els escocesos, s’ho fa amb Missis Waters, una dona a qui salva de ser maltractada  i més tard arriba a la ciutat i en converteix en l’ amant de Lady Bellaston. Mentrestant Sophie es pretesa per lord Fellamar, un altre aristòcrata de poc quall.

En el seu vagareig, Tom es troba amb Partridge, el barber, que li explica que no és el seu pare i que l’ acompanya en les seves aventures.

Awerthy ja gran, decideix deixar la seva herència a Tom i això fa que Western canviï d’ opinió sobre el prometatge de la seva filla Sophia i ara accepta la relació.

Al mateix temps es coneix una carta de la dona d’ Awerthy, que Blifil havia amagat, en ella confessa que la mare de Tom va ser Bridget, la seva germana, per tant el noi és nebot dels Awerthy i entra de ple dret en la família.

 

 

COMENTARI

Tony Richardson porta al cine l’ obra d’ Henry Fielding, Tom Jones, publicada per l’ autor en 1749 i en la qual volia descriure d’una manera satírica els vicis i les inclinacions de l’ època.

Richardson l’ emmarca en el context del free cinema,i quan denuncia la falsa moral del segle XVIII, ho fa també dels temps en que filma, anys seixanta i, reivindica el llibertinatge, el desvergonyiment i la disbauxa dels seus personatges tot dins el context de la novel·la picaresca.

Tom Jones és un producte on brilla la sàtira, l’ humor i no poc el cinisme. La pel·lícula adquireix sempre un to festiu i de comèdia, utilitza la veu d’un narrador que apunta els fets, el protagonista es dirigeix en alguna ocasió a càmera, és a dir a l’ espectador per remarcar algun esdeveniment i Richardson empra les habilitats del cine mut, recorre al slapstick, amb corredisses i garrotades per ressaltar que ens trobem davant escenes caricaturesques.

Doncs si, una caricatura d’ època en la que brilla amb llum pròpia el personatge de Tom Jones; és un nen adoptat, un fill bastard d’un aristòcrata que, sempre serà rebutjat per l’ entorn, on prevalen els drets de classe i de bressol. Tom no és acceptat, no és considerat mai un igual i te que marxar a la recerca de fortuna, Tom és també un arribista que busca l’ ascens social, que engalipa a les dones i va a la recerca de constants aventures galants.

Richardson retrata el moment històric, parodia i critica a l’ aristocràcia, gent sempre ociosa i dedicada la les caceres, plena de prejudicis i doble moral. Western accepta el compromís de la filla amb Tom, quan aquest ha heretat i no abans, és un home vulgar, groller, masclista i ignorant que se sent deshonrat si la filla es casa amb algú nascut il·legítim i prefereix el matrimoni de conveniència, malgrat signifiqui la desgracia de la filla. Western és autoritari i irreflexiu. Tant Blifil com Lord Fellaman són autèntics gomosos sense personalitat que, tan sols poden enorgullir-se de títols i llinatge, tot allò del que manca Tom. Els tutors són també uns autèntics voltors, classistes i corruptes.

Les dones de la funció són verdaderes mantis religioses, àvides de sexe i plaer, Tom és totalment interclassista en les seves conquestes.

Richardson s’ aplica en el simbolisme sexual en la trobada en la fonda de Tom i Missis Waters. La dona xucla amb delit una i altra vegada, amb cara libidinosa, les potes de la llagosta. Tom  es rellepa amb el contingut de les ostres que, absorbeix com si d’un sexe femení es tractessin, la pera com a postra, fluctua en els llavis dels comensals, és el final de tot allò que pensen , volen i més tard culminen els convidats.

La pel.licula guanya en 1963 quatre oscar, millor film,direector, guió adaptat i música.

             

BIG

 

Director: Penny Marshall

Actors: Tom Hanks

               Elizabeth Perkins

               John Heard

Any: 1988

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Josh Baskin (Tom Hanks) és un nen de tretze anys. Passa un dia en un parc d’ atraccions i veu com és rebutjat per la noia que li agrada i com no li deixen pujar a una atracció per ser massa petit.

En el camí troba la màquina de Zoltan, representació d’ un mag al que se li pot demanar un desig. Josh ho fa i el desig és que vol ser gran, el mag li concedeix.

No passa res fins que Josh es desperta al dia següent, l’ anhel s’ ha complert. Josh és un home de pel en pit però amb el cervell d’ un nen.

Josh surt corrents cap el parc d’ atraccions però els firaires han marxat i sols queden deixalles. Torna a casa i sorpren a la seva mare que no el reconeix i el creu un assetjador, més tard va a veure al seu millor amic, Billy, aquest, després d’ un primer ensurt se’l creu.

Després de deixar a Josh en un hotel de mala mort, inicien la recerca de la  màquina de Zoltan per demanar-li tornar a l’ estat original. En tant el noi va a buscar una feina per guanyar-se la vida. Aconsegueix treball d’ especialista en ordinadors en una empresa de joguets.

Ràpidament connecta amb el director de la companyia, doncs no hi ha millor sensibilitat per una empresa de joguets que la de un nen, encara que crescut, i al poc temps és anomenat vice president de la societat.

En tant, els executius de l’ empresa sols parlen de tants per cents i xifres, Josh va a la substància de la qüestió i esbrina quins joguets els hi agraden als nens però aquesta actitud i l’ admiració del seu cap, crea l’ enveja dels altres treballadors.

Susan (Elizabeth Perkins), una de les executives de l’ entitat, intenta flirtejar amb ell però és difícil tenir una relació sentimental amb un nen. Mentre ella intenta anar-se al llit amb el noi, ell juga en un llit elàstic. Malgrat tot neix una història amorosa entre els dos.

Josh, imbuït del seu paper, cada vegada es torna més responsable i adult. Un dia Billy ve al seu despatx, ha aconseguit la llista de les fires on es troba la màquina de Zoltan.

Josh li explica a Susan que és un nen. Quan Bill arriba i li comunica on esta Zoltan, Josh te que escollir entre les seves responsabilitats empresarials i la seva relació amorosa d’ una banda i la possibilitat de tornar a ser qui era, un nen. Josh va a la màquina de Zoltan i demana un nou desig: tornar a ser un nen.

Quan abandona a Susan, aquesta,compungida, comprova que Josh torna a tenir tretze anys  i que torna a casa.

 

 

COMENTARI

    Penny Marshall , morta a finals del 2018, destaca per un cine amable però amb força traça, aquesta cinta i la posterior “Despertar”, dos anys després, són el millor de la seva carrera.

Suggeridora i divertida pel·lícula que uneix gènere fantàstic, comèdia i cine romàntic.

Un nen desitja ser adult i créixer i el desig li és concedit. Com se sol dir: El pitjor que et pot passar en la vida és que els teus desitjos es compleixin.

D’ una manera amable la directora planteja un dilema identitari: ser qui ets o ser un altre i si ets un altre, la teva vida canvia.

Josh es converteix en un home que viu la vida amb els ulls d’ un nen i això li dona l’ èxit en el món empresarial del joguet, perquè sap el que volen els nens.

Josh es comporta com el que és : un nen, i es mostra espontani, juganer, senzill, sensible, optimista i generós, i aquestes qualitats, que un adult malejat no posseeix, el porten a l’ èxit i a l’ amor d’ una dona.

Josh te que escollir entre incorporar-se al món dels adults, ple de seriositat i responsabilitats o continuar sent el nen que era i que no volia ser.  La seva elecció és recuperar un tros de la seva vida que encara no ha viscut i que no tornarà a viure mai més.

La faula també es pot veure des de el punt de vista de l’ adult que treu a l’ exterior el nen que tots portem dins.

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.

 

 

EL SUBMARINO AMARILLO

 

Director: George Dunning

Any: 1968

Títol original. The yellow submarine

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Animació

 

ARGUMENT

En un idíl·lic país anomenat Pepperland, els seus habitants són assaltats pels “maleits blaus”, un grup de gent que odia la música, defensa tot allò negatiu i utilitza un guant destructor; després de deixar als seus vilatans quiets com estaquirots, el capità Fred aconsegueix escapar i demana ajuda als Beatles.

Aquests a bord del submarí groc, emprenen camí cap el lloc de l’ incident, al seu pas es fan amics de Jerome, el senyor ningú i arriben a destí.

En Pepperland la seva música derrota als “maleits blaus” i els posa en fuga, mentre tota la gent retorna als seu pols vital.

 

COMENTARI

En 1968 el moviment hippy està en el seu moment d’ eclosió, el pacifisme floreix al voltant de la guerra de Vietnam, es produeixen el maig del 68 i la revolució de Txecoslovaquia, els Beatles graven l’ any anterior “Sergent Pepper’s lonely hearts club band”, potser el seu millor L.P.

El món del còmic i de l’ animació estan també en un gran moment, el txec Heinz Edelmann és el director artístic de la pel·lícula i el cap pensant d’ aquest producte totalment allunyat de la factoria Disney, ple d’ imaginació i fantasia, on el viatge del submarí és un autèntic trip, un passeig psicodèlic on es barregen flors, colors, forats màgics, cançons populars i dolents que amenacen la música.

El film s’ acosta al pop art, al dadaisme i al surrealisme, compta amb personatges extravagants i alhora divertits, és una metàfora de la llibertat i el pacifisme, de com la imaginació i la bogeria, el poder secret del joc i de la música guanyen al mal humor, l’ agressivitat i els desitjos negatius.

La contracultura s’ imposa i a la fi les grans cançons del grup de Liverpool són un incentiu més pel film, els missatges definitius són “Tot allò que necessites és amor” i “som-hi ara tots plegats”, és a dir amor, pau i entre tos ho farem tot, tot tan simplista però tan bonic. Els Beatles estan en el moment àlgid de la seva carrera, malgrat  que a prop de la seva desfeta i són un suport bàsic per la pel·lícula.

Eclosió i també cant del cigne. El hipisme inicia el seu declivi i els moviments transgressors esperaran a mitjans dels setanta per tornar a mifiestar.se amb el naixement del punk.

 

CRAVAN VERSUS CRAVAN

 

 

 

Director: Isaki Lacuesta

Actors: Frank Nicotra

Any: 2002

Nacionalitat: Catalunya

Gènere: Documental

 

ARGUMENT

Arthur Cravan va néixer en Suïssa en 1897. Nebot d’ Oscar Wilde mostra ja en la seva joventut interès per la cultura però també per la possibilitat de dinamitar-la. Bohemi, boxejador i escriptor, participa amb els moviments surrealista i dada.

Quan esclata la primera guerra mundial deserta per no entrar en acció. En 1916 arriba a Barcelona i concerta un combat amb el campió del món dels pesos pesats Jack Johnson, la plaça de braus de la Monumental s’omple per veure el combat però en el sisè assalt Cravan resta KO.

S’ enamora de Mina Loi, una intel·lectual i poetessa, i els dos marxen cap a Mèxic on es casen. Cravan és vist per última vegada en el Golf de Mèxic embarcant-se mar endins i suposadament mor per ofegament als trenta anys.

Frank Nicotra, un altre boxejador i escriptor contemporani, rastreja els passos de Cravan per saber sobre la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Primera pel·lícula d’ Isaki Lacuesta, amb un esquema fílmic que repetirà amb posterioritat. Es tracta de barrejar ficció i veritat, situacions reals amb altres imaginades i donar veu a personatges amb opinions diverses i contradictòries per obtenir la reflexió de l’ espectador.

En aquest cas Lacuesta composa un retrat ple d’ interès, el de Arthur Cravan, un personatge tan heterogeni com inversemblant, boxejador, escriptor i passejant cultural dels mons més avançats i radicals dels inicis  del segle XX. Excessiu, diletant,provocador, esperpèntic però també connectat amb cercles intel·lectuals sòlids com Marcel Duchamp o Francis Picabia.

Més enllà de la biografia, Lacuesta vol mostrar la dualitat del ser humà, com algú pot  ser molts. Cravan és una figura polièdrica, construeix el seu propi personatge com si fos una seva obra d’ art. Configura la seva imatge al voltant d’una manera nova de concebre el joc artístic i també es representa a partir de la força bruta i la lluita viril.

Lacuesta mostra un joc de miralls on no sabem on comença la mascara i acaba la persona o a l’ inrevés. Cravan és una multiplicitat d’ imatges i Lacuesta es recrea entre la veritat i la ficció del  jo del protagonista.

Qui és Cravan?, un oportunista?, un impostor?, un falsificador de la seva pròpia identitat?. Lacuesta deixa sempre en les seves pel·lícules una porta oberta perquè sigui l’ espectador qui ho desxifri. El director es limita a plantejar dades antitètiques sense donar solucions.

Frank Nicotra és un alter ego de Cravan, també escriptor, intel·lectual i boxejador, és aquell que busca i entrevista a tot un seguit de gent, que ha estudiat sobre l’ artista i esportista per avaluar qui va ser. Fins i tot un entrevistat planteja la possibilitat de que Cravan no existís, que fos un fantasma, la seva mort confirma aquest esbós irreal i il·lusori. Cravan desapareix sense deixar rastre, com un mag que prepara, mitjançant un truc, el seu propi esvaniment tal com ens presenta el director la desaparició de Nicotra en l’ última escena desprès dels títols de crèdit.

El que li dona una rellevància especial al film és la seva multiplicitat, el seu muntatge agosarat, el canvi constant de gèneres inclassificables, l’ entrevista, el noticiari antic, el retall de premsa, la ficció guionitzada, la foto borrosa, el vídeo… Lacuesta filma moltes pel·lícules en una a l’ igual que Cravan va viure moltes vides en una, en un dels treballs més imaginatius, diferents i decididament postmoderns amb el que el cine espanyol inicia el segle XXI.

             

LOS PARAGUAS DE CHERBURGO

 

Director: Jacques Demy

Actors: Catherine Deneuve

              Nino Castelnuovo

              Marc Michel

              Anne Vernon

Any: 1964

Títol original: Les parapluies de Cherbourg

Nacionalitat: França

Gènere: Musical

 

ARGUMENT

En Cherburgo, en 1958, Guy (Nino Castelnuovo) és un jove mecànic de la població, enamorat de Genevieve (Catherine Deneuve), una noia que viu amb la seva mare (Anne Vernon), viuda i que manté un negoci de venda de paraigües.

La dona té problemes econòmics i recorre a Roland (Marc Michel), un atractiu joier que li fa un emprèstit.

Guy es convocat al servei militar en Algèria on te que passar dos anys, abans de marxar els dos joves fan l’ amor i de la relació, Genevieve queda embarassada.

El temps passa i el dies sense Guy es fan llargs, la persistent aparició en la casa de Roland i les recomanacions maternes fan que la noia accepti casar-se amb el prestador, que no fa escarafalls en reconèixer el fill de Genevieve.

Quan Guy torna, descobreix que el seu antic amor l’ ha abandonat i ha marxat a viure a Paris; desolat, deixa l’ empresa de mecànica on treballava i es consola amb prostitutes, fins que inicia una relació amb Madeleine, una vella amiga.

Al cap d’ un temps, la relació es consolida, Guy es refà i munta un negoci propi , es casa amb Madeleine i tenen un fill.

Un dia un client s’ atura a la benzinera, és Genevieve amb la filla que els dos varen engendrar, l’ antiga parella es posa al dia de la seva vida però ja res pot canviar; Genevieve marxa de nou i Guy rep , feliç, a la seva dona i al seu fill, motius ara de felicitat.

 

 

COMENTARI

En 1964, Jacques Demy dona resposta al gènere musical americà, quan aquest ja era un gènere passat de moda. Es vincula a un estil voluntàriament cursi i sentimental, els personatges a diferencia del model d’ Hollywood, recreen l’ acció i reciten el seu guió mitjançant cançons.

Demy, juga amb tonalitats fortes i pictòriques, vermells, blaus, roses i verds i modula, gràcies a la partitura de Michel Legrand, algunes cançons del musical que passen a las història del gènere.

Demy explica una bella i senzilla història, plena de romanticisme, on la realitat tangible i el pragmatisme s’ imposen a l’ idealisme. Quan un amor se’n va un altre arriba, quan no hi ha ningú ,algú sorgeix en el camí.

El film recrea en les últimes escenes la idea d’ allò que és pogut ser i no va ser però que al cap del temps tan sols és un record del passat.

El director francès conjuga música i poesia i ho complementa amb algunes belles escenes. Magnífic l’ inici, mentre apareixen els crèdits, Demy filma en picat la imatge de la gent sota els paraigües, caminant pel empedrat de la ciutat.

Es permet algunes el·lipsis, com quan Genevieve i Guy s’ abracen abans de la partida del noi i sabem poc després que la noia està embarassada o quan la imatge de la protagonista, vestida de núvia, es confon entre els maniquins per passar  tot seguit al pla del casament.

Per fi, Demy filma la nostàlgia de l’ amor perdut: en l’ última escena el cotxe de Genevieve ja se n’ ha anat, apareix Madeleine amb François, el fill de la parella, Guy juga amb el nen i es tanquen en la casa. La neu es complementa amb el blanc de l’ edifici i la càmera s’ eleva lentament buscant la distància en un pla mig. És el que hi ha, un bany de realitat però també l’  amargura d’un passat que no tornarà.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en Canes en 1964.

 

 

EL VICIO DEL PODER

 

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

 

Director: Adam Mc Kay

Actors: Chris Bale

               Amy Adams

               Steve Carell

               Sam Rockwell

Any: 2019

Títol original: Vice

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine social i polític

 

ARGUMENT

     Un narrador ens explica vida i successos sobre Dick Cheney (Chris Bale)

     Cheney  inicia la seva carrera política en 1969 al costat de Richard Nixon, l’ activitat com home d’ estat continuarà amb Gerald Ford.

Es casa amb Lynne (Amy Adams) i la parella te dues filles, Liz i Mery. En 1989 és nomenat secretari de defensa per George Bush pare, en 1995 deixa la política i és accedeix al càrrec de president de l’ empresa petrolífera Halliburton Company.

Torna de nou a l’ escena sota el comandament de George W. Bush (Sam Rockwell) i ocupa la vice presidència entre el 2001 i el 2009. Desprès de l’ Onze/S la seva opinió és fonamental per que Estats Units inicií la guerra de Irak.

En la vida privada, contempla com la seva filla Mery li confessa que és lesbiana i l’ altra filla Liz inicia una carrera com a senadora. Cheney pateix en els últims anys una operació a cor obert i se’n surt.

 

COMENTARI

Adam Mc Kay porta vint anys fent pel·lícules, algunes estrenades en Espanya per a un públic familiar. És amb “La gran apuesta”(2015) quan canvia d’ interessos i dirigeix un film que parla sobre la crisi financera i la bombolla econòmica.

Mc Kay, el director de pel·lícules còmiques i de super herois, es converteix i ara de nou dona en el clau  quan porta al cine un biopic crític de Dick Cheney, un dels homes més poderosos d’ Estats Units, que és dir del món, durant molts anys.

La cinta és un atac demolidor contra el biografiat i contra tot l’ establishment polític que va portar a la  guerra de l’ Irak.  Michael Moore hauria fet un al·legat rigorós però potser pamfletari, en canvi Mc Kay parodia tot allò relacionat amb el seu heroi, tot és cert i documentat però darrere s’ amaga la sornegueria i el tarannà irònic.

En principi un narrador ens va apuntant fets i gestes del nostre home, després sabrem que és algú mort en accident , el cor del qual serveix pel transplantament del vice president que li salva la vida.

Cheney és presentat com algú hermètic, sense empatia ni escrúpols, manipulador, per a qui la raó d’ estat està per sobre de tot, un home amb un desig de poder que guia la seva vida. Cheney va ser  en l’ ombra, un arribista i un buròcrata amb un poder omnímode.

L’ únic moment en el que el protagonista es mostra compassiu i emocional és quan la seva filla li confessa que és lesbiana i Cheney l’ abraça amb tendresa i l’ entén. Tot i això quan anys després, Liz, l’ altra filla, inicia la seva carrera pública, el pare li dona el vistiplau perquè ataqui el matrimoni gai. La política sempre per sobre l’ humanisme.

Mc Kay dibuixa un home fred, sense emocions, un autèntic sicari al servei de les grans empreses i del conservadorisme més desvergonyit. Quan Bush, mostrat aquí com un incompetent i un titella, decideix presentar-se a President, Cheney no vol acceptar la Vice presidència al·legant que és un càrrec simbòlic, quan Bush li promet que tindrà el comandament en defensa, política exterior i influència sobre les càmeres, accepta el càrrec.

En l’ ombra dirigirà el recompte de vots que dona la victòria a Bush sobre Gore, en allò que molts analistes consideraren una tupinada. En l’ ombra, quan l’ Onze/S contesta a la pregunta d’un interlocutor: “Estem en guerra?”, la resposta és si. Encara no se sap contra qui, no importa l’ adversari sinó que fer: la guerra. No importa qui sigui el subjecte de l’ enfrontament sinó el que.  Cheney construeix tota la rondalla amb l’ Irak  com adversari polític,inventa la història de les armes de destrucció massiva i és aquell que posa en l’ ull de l’ huracà a Sadam Hussein, com l’ enemic número u i l’ eix del mal.

Quan les tropes americanes entren en Bagdad tan sols troben en el palau de Sadam, restes de cocaïna i de pel·lícules dels vuitanta.

Cheney no és tan sols presentat com un ideòleg conservador sinó com algú que intensifica la guerra en funció dels seus interessos. Les accions de l’ empresa petrolífera Halliburton dupliquen el seu valor quan la invasió d’ Irak, els camps petrolífers de l’ enemic seran gestionats per companyies com la de Cheney.

Mc Kay li dona oportunitat de defensar-se a Cheney. Ja al final de la cinta i fora de la política, l’ antic Vice President és entrevistat en la televisió. Cheney afirma que tot ho ha fet perquè li demanava el poble americà, que aquest el va votar , a ell i a Bush per protegir-lo.

El director aplica el mateix to de parodia en les escenes finals després dels títols, quan contempla un grup de gent que ha vist el film i opina. Des d’un demòcrata que se sent complagut amb el relat fins a un republicà que el veu tendenciós, els dos es barallen mentre el probable americà mig comenta que espera amb ànsia el nou capítol de “Fast and furious” i no aquestes bajanades.

Mc Kay presenta tota una seqüència de la carrera política de Cheney, des de Nixon fins a Bush, és una part de la història recent d’ Estats Units. És un dejà vu, és irònic que es digui que Trump és funest per la democràcia, Trump tan sols és una continuïtat de la política americana, invasió i bombardeig de Vietnam amb Nixon, intervenció en Amèrica llatina i recolzament de dictadures amb Reagan, primera guerra del golf amb Bush pare, segona guerra amb Bush fill, amb més de sis-cents-mil morts civils i ara Trump. Trump és tan sols la continuïtat d’una manera de concebre el món que ja ve de mot lluny i que “El vicio del poder” mostra amb tot tipus de irreverència i qualitat.

LA NARANJA MECÁNICA

 

 

Director: Stanley Kubrick

Actors: Malcom Mc Dowell

              Patrick Mc Gee

Any: 1971

Títol original: A clorwork orange

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència Ficció

 

ARGUMENT

Alex (Malcom Mc Dowell) i els seus tres amics, són una colla dedicada a maltractar als captaires i als més dèbils, són violents i despòtics, sense consciència del mal.

Un dia, entren en casa d’ un escriptor, l’ apallissen i violen repetidament a la seva esposa. Un altre dia, Alex assalta una casa, la dona que hi viu s’ hi resisteix i la mata però abans la víctima ha pogut trucar a la policia que el deté.

Acusat d’ assassinat, és jutjat i condemnat a presó. Temps més tard descobreix un mètode pel qual es poden reconvertir els sentiments violents I negatius I reconduir-los cap a actituds pacifiques i positives.

Instat pel ministre de l’ interior, Alex es sotmès al tractament, amb la promesa de ser alliberat a la seva fi si els resultats són bons.

Medicat amb drogues i obligat a contemplar forçadament escenes de violència amb la música de Beethoven de fons, la seva preferida,  Alex es torna dòcil i submís i es incapaç de mostrar sentiments violents i sexuals i d’ escoltar a Beethoven. Com a proba de la seva curació es sotmès a diverses vexacions en públic i no és capaç de tornar-s’hi.

Posat en llibertat, és ara un individu desarrelat. Els seus pares el rebutgen, els seus amics s’ han convertit en policies i l’ apallissen. Desesperat i solitari arriba per atzar a la casa en la qual va violar repetidament a una dona fins la seva mort.

L’ escriptor, ara invàlid, ha seguit el seu cas pels diaris. És un opositor al govern i vol fer-lo caure. Droga a Alex i el sotmet a una sessió de Beethoven. Alex desesperat, salta per la finestra de la casa, queda malferit i és hospitalitzat.

Ara els diaris acusen al govern d’haver realitzat un experiment frustrat amb un delinqüent, havent-lo traslladat a les portes de la mort.

El ministre, hi intervé novament, li promet a Alex un treball fàcil i ben remunerat de per vida. Els fotògrafs venen a retratar l’ èxit de la reeducació.

 

 

COMENTARI

Basada en la novel·la d’ Anthony Burgess, la pel·lícula és una distòpia on se’ns presenta un futur no gaire allunyat, on el caràcter, les idees i els sentiments poden manipular-se i canviar a plaer per mitja de drogues i teràpies psicològiques..

Com sempre, en la ciència ficció, el film retrata la societat del moment, l’ actual i segurament la que vindrà.

Paràbola moral i social sobre la violència i la manipulació. Com l’ estat per treure profit polític, és capaç d’ apostar per individus submisos i a aquests els hi és fàcil redreçar el camí i tornar a l’ ordre social, si això es correspon amb els seus interessos. Com els més baixos instints es poden canalitzar en funció de les pautes i la normatives del poder.

L’ estat creu convenient convertir a Alex en paradigma de la reeducació, malgrat que la seva llibertat com a persona és qüestionada.

La pel·lícula critica fugaçment totes les institucions, tot el sistema que permet que Alex sigui un bergant sense escrúpols, com també, les que després ,el volen manipular i reconvertir.

Família idiotitzada, sistema de presons inoperant, policia repressiva, psicòlegs conductistes i estat alienador.

No queda, tampoc, gaire afavorit l’ individu. Alex és un ser violent i sense moral, la seva transformació el porta a la docilitat i a ser un servidor del sistema.

Darrera del discurs ideològic, Kubrick presenta una extraordinària capacitat visual per mostra la violència. Alex i el seu grup, tots vestits de blanc i disfressats executen la dominació i la violació com si fos un ballet, en tant sona la musica de “Cantant sota la pluja” o “L’ himne de l’ alegria”.