LA NARANJA MECÁNICA

 

 

Director: Stanley Kubrick

Actors: Malcom Mc Dowell

              Patrick Mc Gee

Any: 1971

Títol original: A clorwork orange

Nacionalitat: USA

Gènere: Ciència Ficció

 

ARGUMENT

Alex (Malcom Mc Dowell) i els seus tres amics, són una colla dedicada a maltractar als captaires i als més dèbils, són violents i despòtics, sense consciència del mal.

Un dia, entren en casa d’ un escriptor, l’ apallissen i violen repetidament a la seva esposa. Un altre dia, Alex assalta una casa, la dona que hi viu s’ hi resisteix i la mata però abans la víctima ha pogut trucar a la policia que el deté.

Acusat d’ assassinat, és jutjat i condemnat a presó. Temps més tard descobreix un mètode pel qual es poden reconvertir els sentiments violents I negatius I reconduir-los cap a actituds pacifiques i positives.

Instat pel ministre de l’ interior, Alex es sotmès al tractament, amb la promesa de ser alliberat a la seva fi si els resultats són bons.

Medicat amb drogues i obligat a contemplar forçadament escenes de violència amb la música de Beethoven de fons, la seva preferida,  Alex es torna dòcil i submís i es incapaç de mostrar sentiments violents i sexuals i d’ escoltar a Beethoven. Com a proba de la seva curació es sotmès a diverses vexacions en públic i no és capaç de tornar-s’hi.

Posat en llibertat, és ara un individu desarrelat. Els seus pares el rebutgen, els seus amics s’ han convertit en policies i l’ apallissen. Desesperat i solitari arriba per atzar a la casa en la qual va violar repetidament a una dona fins la seva mort.

L’ escriptor, ara invàlid, ha seguit el seu cas pels diaris. És un opositor al govern i vol fer-lo caure. Droga a Alex i el sotmet a una sessió de Beethoven. Alex desesperat, salta per la finestra de la casa, queda malferit i és hospitalitzat.

Ara els diaris acusen al govern d’haver realitzat un experiment frustrat amb un delinqüent, havent-lo traslladat a les portes de la mort.

El ministre, hi intervé novament, li promet a Alex un treball fàcil i ben remunerat de per vida. Els fotògrafs venen a retratar l’ èxit de la reeducació.

 

 

COMENTARI

Basada en la novel·la d’ Anthony Burgess, la pel·lícula és una distòpia on se’ns presenta un futur no gaire allunyat, on el caràcter, les idees i els sentiments poden manipular-se i canviar a plaer per mitja de drogues i teràpies psicològiques..

Com sempre, en la ciència ficció, el film retrata la societat del moment, l’ actual i segurament la que vindrà.

Paràbola moral i social sobre la violència i la manipulació. Com l’ estat per treure profit polític, és capaç d’ apostar per individus submisos i a aquests els hi és fàcil redreçar el camí i tornar a l’ ordre social, si això es correspon amb els seus interessos. Com els més baixos instints es poden canalitzar en funció de les pautes i la normatives del poder.

L’ estat creu convenient convertir a Alex en paradigma de la reeducació, malgrat que la seva llibertat com a persona és qüestionada.

La pel·lícula critica fugaçment totes les institucions, tot el sistema que permet que Alex sigui un bergant sense escrúpols, com també, les que després ,el volen manipular i reconvertir.

Família idiotitzada, sistema de presons inoperant, policia repressiva, psicòlegs conductistes i estat alienador.

No queda, tampoc, gaire afavorit l’ individu. Alex és un ser violent i sense moral, la seva transformació el porta a la docilitat i a ser un servidor del sistema.

Darrera del discurs ideològic, Kubrick presenta una extraordinària capacitat visual per mostra la violència. Alex i el seu grup, tots vestits de blanc i disfressats executen la dominació i la violació com si fos un ballet, en tant sona la musica de “Cantant sota la pluja” o “L’ himne de l’ alegria”.

MI VECINO TOTORO

 

 

 

Director: Hayao Miyazaki

Títol original: Tonari to Totoro

Nacionalitat. Japó

Gènere: Dibuixos

 

ARGUMENT

Una família japonesa se’n va a viure al camp, el pare , el senyor Kusakabe, s’ emporta a les seves dues filles, Satsuki, d’uns onze anys i Mei de quatre ; en tant la mare està en l’ hospital recuperant-se d’una malaltia.

Les nenes veuen en la casa unes boles fosques de pols que es mouen i creuen que la mansió està encantada, al poc passejant pel bosc s’internen per entre el fullatge d’un arbre i cauen a un sot on hi troben a un follet del bosc amb poders peculiars, es tracta de Totoro.

El geni te el poder d’ elevar-se a través del cel i disposa d’un gat en forma de vehicle que transporta a la gent allà on ho desitgin.

Un dia en la casa es rep un telegrama que alerta sobre la salut de la mare, Satsuki i Mei es dirigeixen a una casa veïna i avisen al pare per telèfon però després volen anar cap a l’ hospital. En el camí Mei es perd.

Satsuki demana la col·laboració del follet i aquest li  presta el seu gat viatger, que vola per tota la regió fins que atalaien a Mei sana i estalvia, seguidament les trasllada fins l’ hospital, allà les nenes comproven com la seva mare s’ha recuperat i està atesa pel pare.

 

 

 

COMENTARI

    Miyazaki és un dels grans autors d’ animació del Japó, artífex de la sèrie de televisió  “Heidi” que te un gran èxit en tot el món. En 1984 crea els estudis Ghibli i comença a desenvolupar pel·lícules d’ animació amb criteris personals on destaca un missatge pacifista i ecologista.

“Mi vecino Totoro” és la quarta pel·lícula de la seva creació i  és considerat un dels  millors films d’ animació de la història del cine. Es tracta de la crònica al voltant de dues nens que entren en contacte amb Totoro, un geni del bosc, en definitiva és la capacitat dels infants de desenvolupar un món propi ple màgia i fantasia, aliè al dels adults.

Totoro existeix en els somnis de Satsuki i Mei i és real perquè elles se’l creuen i el veuen, Totoro és part d’un univers al que sols els nens hi poden accedir.

Miyazaki realitza una obra plena de poesia i senzillesa, no hi ha antagonistes malvats, ni grans peripècies, ni personatges amb poders especials, tan sols la simplicitat d’unes nenes que volen anar a veure a la seva mare malalta i com acompleixen el seu desig.

En el relat hi contemplem la diferencia amb el cine americà de Disney o de Pixar. Miyazaki no necessita d’ efectes especials ni de canviar de pla continuadament, a l’ igual que en el cine amb personatges de carn i ossos, el món creatiu japonès imposa la pausa, la contenció i la facilitat expositiva en contra d’ assolir un relat on transitin grans esdeveniments.

Les nenes no van a la recerca de cap príncep blau ni necessiten de la presència masculina, viuen amb autonomia i llibertat. D’ altra banda Miyazaki sempre exposa un missatge ecològic en els seus relats. Totoro és un esperit del bosc, algú que viu tranquil en el fons d’un arbre, que ajuda a les nenes quan li demanen, per tornar després al seu món silenciós i bucòlic.

Tots els contes poden estar bastits de referències conegudes, aquí Totoro ens recorda a Mary Poppins, quan puja cap el cel agafat al seu paraigua, també l’ entrada de Satsuki en el fons de l’ arbre podria correspondre’s a l’ entrada d’ Alicia en el mirall per descobrir un univers fantàstic i imaginatiu.

Miyazaki no abjura dels simbolismes, les nenes es desperten de nit i veuen com Totoro està construint un gran arbre gegant al voltant de la casa, al matí l’ arbre ja no hi és, el somni s’ha esvaït però resten les arrels que faran possible en un futur el creixement de la natura. Són també les arrels d’una vida, la de les nenes, que s’ engrandirà a partir dels ensenyaments de la natura i de la solidaritat i bondat del geni que les ha iniciat en aquest aprenentatge. Miyazaki rodeja a les protagonistes de llavors, panotxes, nous i altres fruits del camp, és la cosmovisió del ser humà amb el medi ambient, una interrelació vital i necessària.

MARY POPPINS

 

Director: Robert Stevenson

Actors:  Julie Andrews

               Dick Van Dycke

               David Tomlison

Any: 1964

Nacionalitat: USA

Gènere: Musical

Subgènere: Cine familiar

Subgènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

En la casa de la família  Banks, hi ha problemes; els nens, Jane i Michael ha desaparegut i Katie la seva mainadera decideix abandonar la feina.

La policia troba als nens però la família decideix contractar una nova mainadera per que els faci entrar  en raó.

La dona que arriba per complir la complicada missió és una espècie de  fada: Mary Poppins (Julie Andrews), que baixa del cel amb un paraigües.

La mainadera s’ emporta als nens al parc i allà coneixen a un pintor bohemi: Bert (Dick Van Dyke). Amb els poders màgics de Mary van a parar a paisatges inventats on viuen l’ experiència de la imaginació i la il·lusió.

Mary, doncs, es guanya la confiança dels nens tot i que els ensenyaments de la dona: viure, aprendre i divertir-se, contrasten amb l’ ordre i la disciplina que vol imposar Mr Banks (David Tomlison).

Els nens acompanyen al pare, que vol que ingressin els seus diners en el Banc però sembren el caos en l’ entitat i els clients treuen els seus estalvis mentre la direcció crida a Banks per acomiadar-lo.

En tant Bert, que ara fa d’ escura xemeneies, passeja als nens pels terrats de la ciutat.

Banks se n’ adona que ha dedicat la vida a la feina i a guanyar diners i que ha descuidat l’ atenció dels fills. Ha après les lliçons de Mary Poppins i ara serà un bon pare.

Mary marxa pels aires amb el seu paraigües a casa altres nens amb problemes.

 

 

COMENTARI

Mary Poppins és un clàssic del cine musical i del cine familiar tot i que és una pel·lícula apte per totes les generacions. La pel·lícula és una adaptació de la novel·la del mateix nom de Pamela Lyndon Travers de 1934. Walt Disney li compra els drets a l’ autora per portar el relat al cine.

A partir de cançons i números musicals, trobem a uns nens que viuen oblidats pels seus pares, un banquer sense sentiments i una sufragista que no esta mai a casa.

Front el món d’ordre, respecte i disciplina que vol inculcar el pare, Mary Poppins obre els ulls als nens a la fantasia, la màgia i la imaginació.

Mostra com les persones ocupades no veuen les coses petites, com oposen allò útil i de profit a allò divertit i com la  fada bona reconverteix el caos en lliçó pel pare, que aprèn que el somriure i l’ estimació dels fills són el  més important.

El missatge podria resultar tòpic si no anés acompanyat, com és el cas, d’ esplèndides cançons, que han quedat en l’ imaginari popular com :

supercalifragilisticoespialidoso o chim, chim, cheri  i de números musicals espectaculars com el dels escura-xemeneies.

El film aporta des d’ imatges surrealistes: el capità del vaixell que viu  dalt d’un terrat i que bombardeja amb focs artificials  fins a altres ingènues: el ball dels protagonistes amb un seguit de dibuixos animats o altres màgiques: els cavallets de fira, s’ escapen amb els seus genets i guanyen un derbi o quan els nens trepitgen un dibuix i van a parar a l’ espai pintat.

Tampoc s’han d’ oblidar les escenes plenes de joia i optimisme; l’ oncle Albert que no pot parar de riure i viu en el sostre, símbol del riure com a teràpia i de la gent que , afortunadament, no toca amb els peus a terra.

O l’ escena del banc en la que els nens prefereixen invertir els seus dos penics en donar de menjar als coloms, abans que obrir una compte corrent.

La pel·lícula juga amb un humor blanc, una moderada transgressió, un us raonable dels bons sentiments i una imatge, la de Mary Poppins, volant amb el paraigües, que ha esdevingut una icona del segle XX.

La pel·lícula guanya cinc oscars en 1964, entre ells el de millor actriu a Julie Andrews.

EL GATOPARDO

 

Director: Luchino Visconti

Actors: Burt Lancaster

               Alain Delon

              Claudia Cardinale

              Paolo Stoppa

Any: 1963

Títol original: Il gattopardo

Nacionalitat: Italiana

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Fabrizio, el príncep Salina (Burt Lancaster), és un aristòcrata que viu en la seva mansió siciliana en Donnafugata. Em 1860 ha esclatat la revolució carbonaria i el seu oncle Tancredi Falconeri (Alain Delon) marxa a fer costat als revoltats.

El canvi s’ imposa i les tropes garibaldines derroten a l’ exèrcit i entren en Sicília , aconsegueixen la unitat d’ Itàlia i imposen la monarquia de Vittorio Emanuelle.

Tancredi torna a Donnafugata ja com capità del nou exèrcit unificat i coneix a Angèlica (Claudia Cardinale), la filla de Calogero Sedara (Paolo Stoppa), un ric propietari. Els dos joves s’ enamoren davant la decepció de Concetta, una de les filles del príncep.

Fabrizio va a casa de Calogero i li demana la mà de la noia en representació del seu nebot i Calogero accepta.

Un enviat del govern li proposa a Fabrizio que accepti ser senador però aquest ho rebutja.

En la mansió dels Salina es celebra un gran ball, Tancredi i Angèlica presenten la seva relació , el bo i millor de l’ antiga i la nova societat hi conflueixen. El príncep i la seva família, Calogero i la burgesia de diners, els militars que han acabat amb la resistència de Garibaldi, el grup carbonari que volia anar més lluny. Tots s’hi apleguen en el Palau.

Tancredi li explica al seu oncle que es presentarà a les properes eleccions, Fabrizio, vell i escèptic, marxa a peu de la festa.

 

 

COMENTARI

“El gatopardo” és un dels films més bells i savis de la història del cinema.

Visconti retrata la imatge del seu alter ego, el príncep Salina, un aristòcrata il·lustrat que pertany al vell món. És un home ple de raó, cultura i autoritat que, es recolza en el seu univers decadent i que sap que tot te que canviar perquè no canvií res.

Fabrizio ja no pertany al passat però tampoc és part del futur.

Escèptic, contempla el nou món de trepadors i de burgesos rics però incultes i grollers i es reivindica quan confronta el seu llinatge i el seu tarannà, el dels “gatopardos”, el dels lleons, en front d’ aquells que venen: els xacals, les hienes.

Tancredi, el nebot, és l’ exemple de la nova classe que prendrà les rendes, un oportunista que lluita pel canvi revolucionari i que s’ adapta i prospera amb el nou poder.

Visconti, com a bon marxista, relata el pacte social entre la vella aristocràcia plena de privilegis i honors i amb les butxaques buides, i la nova classe ascendent, representada pel ric propietari Calogero i la seva bonica filla. Les dues parts es legitimen mútuament amb l’ acord. Els Salina posseiran bens i diners, el Sedara, títols i reconeixement social.

El director reflexiona també sobre Sicília. Fabrizio estima la seva terra però veu difícil que canviï, els sicilians, diu, no volen canviar perquè es creuen Déus.

Per últim Visconti, a través del lúcid príncep Salina, reflexiona sobre el pas del temps. Fabrizio és l’ home que des de la vellesa contempla la joventut d’ Angèlica i recorda la seva, guaita uns temps que s’ extingeixen i que ja no són els seus.

Quan acaba el ball amb la noia, la càmera sosté el primer pla de Fabrizio, contemplant-la i contemplant, també, el seu passat.

El discurs ideològic, concerta amb una filmació rigorosa i plena de bellesa i esteticisme.

Recordem les imatges hieràtiques, plenes de pols de la família Salina en l’ església, quasi figures de cera, sers d’un temps ja mort.

També en la presentació d’ Angèlica, la noia entra en la sala i concita les mirades dels presents; La càmera fixa els primers plans de Fabrizio, de Tancredi, de Concetta, de les dones, entre la sorpresa i l’ admiració. Quan Angèlica esclata a riure, sorollosament, davant una broma de Tancredi, tots entenen que la noia no és un dels seus.

Però l’ escena culminant del film i una de les grans escenes del cine en majúscules és la del ball.

Visconti retrata en una fastuosa posada en escena i en diversos plans, la sumptuositat i els fastos de la vella societat que s’ uneix a la nova, la translació de que res ha canviat. Les adolescents que salten com a mones, segons Fabrizio, la vanitat, la doble moral, la voluntat d’ ascens social d’ uns i de manteniment de status en altres.

Basada en la novel·la de Giuseppe Tomaso de Lampedusa reflexa i fins i tot supera l’ original narratiu.

 

RETORNO AL PASADO

 

 

Director: Jacques Tourneur

Actors: Robert Mitchum

              Jane Greer

              Kirk Douglas

             Rhonda Fleming

             Virginia Hudson

Any: 1947

Títol original: Out of the past

Nacionalitat: USA

Gènere: Cine negre

 

ARGUMENT

Jeff Bailey (Robert Mitchum)és un home que treballa en una benzinera en Tahoe i surt amb Ann (Virginia Hudson), la seva noia.

Un dia arriba a la població Joe Stefano, algú que el busca i Jeff te que fer memòria i recordar qui és i perquè esta aquí.

En realitat el cognom de Jeff és Markham i la seva feina era la de detectiu privat. Un gàngster que té un negoci d’ apostes, Whit Sterling (Kirk Douglas), el crida perquè investigui sobre una dona, Kathie Moffet (Jane Greer), que s’ ha emportat 40.000 dòlars del despatx, vol que la busqui i la trobi.

Jeff viatja fins a Acapulco en Mèxic on localitza a la dona, ella li assegura que no s’ha apoderat d’ aquesta quantitat, Jeff i Kathie es relacionen i s’ enamoren però Whit, que no veu resultats en la investigació els hi segueix les passes.

La parella fuig, es deixa de veure per un temps i es retroba més tard però no pot evitar ser seguida per Fisher, un sicari de Whit que els descobreix. Jeff es baralla amb l’ home i el colpeja però Kathie li engega un tret i el mata.

Seguidament la dona agafa el seu vehicle i escapa.

Tornem al temps present. Jeff ha refet la seva vida, ha canviat de nom i esta a càrrec d’ una benzinera, quan Joe, un esbirro de Whit, descobreix  on para i el porta fins al seu cap.

Quan arriba davant seu, la sorpresa de Jeff és gran, Whit conviu amb Kathie, la dona li explica que ha estat obligada i que és a ell a qui estima.

Mentre, Whit li fa un altre encàrrec a Jeff, te que buscar a Eels, un home que li deu diners.

Jeff és portat a casa d’ Eels per Meta Carson (Rhonda Fleming), la seva secretaria, però ràpidament sospita que tot és una trampa, que volen matar a Eels i que al veure les seves empremtes digitals en la casa, l’ involucraran en l’ assassinat.

Així és, Joe s’ encarrega de matar a Eels i de nou Kathie s’hi troba pel mig. Acusat d’ assassinat, Jeff fuig fins a Tahoe on es pot amagar. Joe  el busca per executar-lo però un amic sordmut de la benzinera s’ avança i mata a Joe.

Jeff li promet a Ann que es quedarà amb ella però no pot evitar tornar a veure a Kathie que ha assassinat a Whit. La dona el convenç que ara ja no hi ha obstacles entre els dos i l’ estimula a marxar plegats. Però en tant la dona prepara les maletes, Jeff avisa a la policia.

Quan avancen per la carretera, els agents els detenen, sentint-se traïda, Kathie dispara sobre Jeff i el mata, en tant la policia dispara sobre el vehicle que s’ estavella i la dona mor.

 

 

COMENTARI

En l’ època més brillant del cinema negre, Tourneur realitza aquesta cinta, una de les seves millors obres i també una de les més emblemàtiques del gènere.

Com és normal en aquest tipus de films és més important el continent que el contingut.

La pel·lícula es fa poderosa per la seva atmosfera ombrívola en la que els personatges estan retratats en clars i foscos, els climes contrasten entre el moments asfixiants, sòrdids i malaltissos i les escenes plenes de llum, com quan Jeff coneix a Kathie.

Els personatges són bàsicament ambigües. Kathie és la dona fatal, arquetípica del cinema negre, amb totes les seves conseqüències: manipuladora, dolenta, egoista…juga amb Jeff, aconsegueix sempre els seus propòsits i destrueix a tots els homes que la sovintegen. La imatge física de bellesa i innocènci contrasta amb el seu món interior retorçat i recargolat.

Tourneur planteja la relació bipolar d’un home amb dues dones antitètiques, Ann, és tot complaença i sol·licitud: l’ estabilitat conjugal.

Kathie és la devoradora de mascles, sense escrúpols, la temptació i el perill. Àngels i dimonis, el bé i el mal enfrontats i polaritzats.

Jeff és la representació d’un home dur però en realitat és un titella en mans de Kathie, enganyat i manejat constantment.

El film eleva a Jeff com a protagonista d’una mirada amarga i escèptica sobre un món corrupte i sense principis. Un home amb un passat turbulent que, ha assentat la seva vida, però aquest passat és una motxilla que porta sobre l’ esquena i en un moment donat torna per buscar-lo i acabar amb l’ existència senzilla i tranquil·la que havia reiniciat.  Un passat que el portarà al desgavell i la mort.

Al seu costat s’ alinea un grup de secundaris de luxe, tots personatges de baixa estofa, sense límits morals com Whit, Joe o Meta.

El tercer gran encert de l’ obra són els diàlegs, enginyosos  i àgils, els personatges es mostren aguts i cínics en les seves expressions i alguns moments de les converses són memorables.

En el dèbit es pot ressenyar el contingut. És aquí on més flaqueja el film. És difícil seguir tots els embolics i no queden clares les motivacions dels personatges i els entrellats als que es veuen portats són de vegades forçats i acumulatius.

 

QUIERO VIVIR

 

Director: Robert Wise

Actors: Susan Hayward

               Simon Oakland

Any: 1958

Títol original: I want to live

Nacionalitat: USA

Gènere: Drama

Subgènere: Pena de mort

 

ARGUMENT

Bàrbara Graham (Susan Hayward) és una dona de vida desestructurada que ha estat en reformatoris, s’ ha casat i divorciat tres vegades I arrossega una vida un tant dissipada.

Per ajudar a uns amics en negocis bruts és acusada de perjuri i passa un any a la presó. Quan surt intentat assentar el cap, es casa novament i te un fill.

El marit és un jugador, el matrimoni fracassa, paga deutes amb xecs falsos i és perseguida pels creditors.

Continua ficada en assumptes tèrbols i és detinguda per la policia de nou però entre els assumptes bruts s’ inclou l’ assassinat d’una dona, viuda i invalida, la senyora Monaham.

El comportament de Bàrbara, agressiva, orgullosa i amoral i el seu atractiu la fan emblemàtica per ser acusada d’ assassinat i els interessos de la premsa i la policia s’imposen sobre la veritat.

A l’ hora de l’ assassinat, Bàrbara estava amb el seu marit però aquest ha fugit i ningú sap està. Bàrbara no te coartada i l’ acusació continua endavant.

En la presó cau en una trampa. Una noia a canvi de diners es presta a que un amic seu testifiqui conforme va passar la nit del crim amb Bàrbara però el fals testimoni, és en realitat un policia i la seva declaració empitjora les coses.

Arriba el dia del judici. Un dels membres de la banda, per tal de salvar-se, declara que Bàrbara va ser l’ assassina.

Tot , doncs, l’ acusa i la sentència la condemna a la pena de mort, que s’ executarà en San Quintin, en la càmera de gas. Malgrat els esforços dels seus advocats, l’ apel·lació és denegada.

Un sol home continua ajudant-la, el periodista Ed Montgomery.

Assistim als últims moments en el penal. La visita del director, del capellà, la preparació de la càmera de gas, el pas interminable del temps sense que soni cap telèfon que porti a la suspensió de la pena. La presència dels botxins, del metge , dels zeladors.

A la fi Bàrbara és executada.

 

 

COMENTARI

     Robert Wise és un director tot terreny, en el seu haver hi ha ciència ficció, cine bèl·lic, terror i grans superproduccions com “West side story i “Sonrisas i lágrimas”El que te de bo és que sempre se’n surt i els productes que elabora són prou dignes en totes les ocasions.

Cap pel·lícula com aquesta ha qüestionat més la pena de mort.

Basada en fets reals, la verdadera Bárbara Graham va ser executada en la càmera de gas en 1955,la tercera dona ajusticiada en la història dels Estats Units. Narra com una dona suposadament innocent és condemnada i executada.

La pel·lícula explica el drama personal de la protagonista, com passa de l’ orgull i la prepotència a la por, la seva lluita per viure. El film reflecteix també tot el clima dels últims moments, l’ angoixa, la desesperació, la indefensió davant el destí irreversible.

Mostra tant el personatge com els mecanismes que intervenen en el moment final. Wise interromp la musica de jazz que punteja les escenes i subratlla amb els silencis els instruments de la mort, les mans de la víctima, els ulls dels concurrents, en un clímax final descoratjador.

L’ acompliment de la justícia injusta dona un to sense concessions al final de la pel·lícula i qüestiona policia, jutges , polítics i institucions que han portat a aquest desenllaç.

Susan Hayward guanya en 1958 l’ oscar a la millor actriu

NOVECENTO

 

 

Director: Bernardo Bertolucci

Actors: Robert de Niro

              Gerard Depardieu 

              Burt Lancaster

              Stefania Sandrelli

             Donald Sutherland

             Dominique Sanda

             Laura Betti

Any: 1976

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Cine social

 

ARGUMENT

En el mateix dia del mateix any i iniciant el segle XX neixen dos nens, un Alfredo (Robert de Niro) és fill dels Berlinghieri, els patrons d’ una rica hisenda. L’ altre, Olmo (Gerard Depardieu), fill dels Dalco, pagesos de la mateixa casa al servei dels amos.

Malgrat la diferencia de classe social, els nens creixen plegats i es fan amics.

L’ amo, l’ avi Alfredo (Burt Lancaster), és un home d’un tarannà paternalista que s’ acaba suïcidant. Amb la seva mort, el  fill, Giovanni, el succeeix i inicia el seu ascens, disposat a treure-li el suc als  treballadors, sense cap mena de sentimentalisme.

Passa el temps. Els nois han crescut. Quan Olmo i Alfredo tornen de combatre en la primera guerra mundial, les coses han canviat. El treball en el camp es modernitza i es mecanitza, les màquines substitueixen als homes.

Els pagesos s’ organitzen i van a la vaga pels seus drets. Giovanni s’ enfronta als seus subordinats quan sobren braços en el camp i acabat el contracte de les seves vivendes, l’ amo vol fer fora als camperols.

Els patrons es reuneixen, reclamant ordre, el feixisme inicia el seu ascens.

Un nou administrador, Attila(Donald Sutherland), s’ encarrega que les terres rendeixin i simpatitza amb el nou moviment.

En tant, Olmo s’ enamora d’ Anita (Stefania Sandrelli), una jove mestra que recolza als camperols. Alfredo, per la seva banda, coneix a Ada (Dominique Sanda), una noia esbojarrada, esnob i moderna.

Tanmateix, els obrers i els pagesos es manifesten pels seus drets, els escamots feixistes són cada vegada més agosarats i es llencen al carrer. Alfredo torna a l’ hisenda per casar-se amb Ada quan el seu pare, Giovanni, mor, ara és el nou patró.

Olmo te una nena amb Anita i  aquesta mor en el part. Attila per la seva part es casa amb Regina(Laura Betti), una cosina d’ Alfredo,el dia de la boda es troba alterat i viola i mata a un nen, Patricio, per després acusar a Olmo de la mort.

Els sicaris d’ Attila, apallissen a Olmo en tant la indiferència d’ Alfredo i sols la presència d’un rodamón que s’ auto acusa del crim, impedeix que el matin.

Alfredo resulta un home dèbil, incapaç de fer front a Attila i els camises negres, i la seva relació amb Olmo es refreda. D’ una banda, Ada, decebuda per l’ actitud del seu marit, es lliura a la beguda i perd, poc a poc, el seny.

Un dia, Attila és rodejat per Olmo i els camperols que l’ humilien i li refreguen la merda dels animals per la cara. La venjança és terrible. Attila reuneix als camperols i en mata uns quants davant la passivitat del patró, en tant Olmo ha pogut escapar.

Quan a la fi, Alfredo fa el cor fort i expulsa de la casa a Attila i als seus homes, ja és massa tard. Ada ha fugit per no tornar mai més.

La guerra acaba, la derrota feixista porta a camperols i partisans a l’ hisenda. Olmo torna i es vengen d’ Attila, a qui persegueixen i maten. Alfredo és jutjat mentre els camperols es reparteixen les terres.

Sembla que ha arribat el moment de l’ emancipació dels oprimits i de la transformació social. Aviat arriba un escamot del nou govern que obliga als revoltats a lliurar les armes. Olmo i Alfredo continuen la seva relació d’ amor – odi, ara barallant-se, ara estimant-se.

La pel·lícula acaba quan, ja vells, els dos homes caminen per la via del tren, allà on de nens es posaven sota la màquina per demostrar el seu valor. Tot comença i tot acaba en el mateix lloc.

 

 

COMENTARI

     Bertolucci ha abandonat els anys en que filosofa i raona sobre els  dubtes intel·lectuals d’un noi de casa bona que se sent atret per la revolta social. “El último tango en paris”, l’ alça cap a l’ èxit i li dona diners i força per realitzar aquest gran retrat social de la primera part del segle XX.

Un fresc, que radiografia quaranta cinc anys de la història de Itàlia. Des del moment en que el món camperol, sotmès al patró, es rebel·la, l’ enfrontament de classe , l’ ascensió del feixisme i el posterior triomf de la democràcia.

El món canvia, les relacions laborals es transformen, el camp es tecnifica, la industria s’ho emporta tot per davant, el món dels amos, l’ autoritarisme, la prepotència…donen pas a l’ ascens de les reivindicacions obreres, després la rebaixa d’ expectatives, la necessitat del pacte.

En aquest context relata l’ amistat truncada i recuperada de dos nois que han nascut el mateix dia, un destinat a ser l’ amo i l’ altre destinat a ser tota la vida un manat. Una representació tan simbòlica com evident de les dues classes socials en disputa, la burgesia i el proletariat.

El fresc social, segons avança la pel·lícula, es torna propaganda social. Un cant èpic a l’ emancipació i l’ alliberament de les classes oprimides. El discurs esbiaixat i els personatges arquetípics, li fan perdre força a un film de innegable pes social i estètic.

Bertolucci, acaba fent història per parlar de la necessitat d’ alliberament de les classes subalternes, amb l’ enfrontament però també de la reconciliació entre els amics. Així fa seva la tesi del PCI en aquell temps: el compromís històric.

 

LA PRINCESA PROMETIDA

 

Director: Rov Reiner

Actors: Cary Elwes

              Mandy Patinkin

              Robin Whrigt

              Chris Sarandon

              Peter Falk

              Billy Cristal

              Wallace Shawn

Any: 1987

Títol original: The princess bride

Nacionalitat: USA

Gènere: Aventures

 

ARGUMENT

Un avi (Peter Falk), li explica al seu net un conte.

Westley (Cary Elwes) és un criat que s’ enamora de  Butterkup (Robin Wright), com no te diners te que marxar a buscar fortuna però és assassinat pel pirata Roberts.

Cinc anys després el príncep Humperdinck (Chris Sarandon) es promet amb Butterkup que continua estimant al noi.

Un dia, la futura princesa és segrestada per tres malfactors: Vizzini (Wallace Shawn), el cap del grup, Iñigo Montoya (Mandy Patinkin), un avesat espadatxí, i Fezzik, un gegant, els bergants ha estat contractats per  matar a la noia i deixar-la en el país veí amb la finalitat de provocar una  guerra entre Florin i Guerlin.

Els dolents escapen en un vaixell i pugen per un penya segat però són seguits per un emmascarat ; Montoya el rep i el repta. Els dos homes s’ enfronten i l’ emmascarat en surt victoriós i continua la persecució. El gegant Fezzik l’ espera però també és vençut, finalment atrapa a Vizzini que el desafia amb el seu ingeni però també és derrotat i mor.

L’ emmascarat es descobreix i resulta ser Westley que ha sobreviscut. Els dos enamorats escapen ara del príncep Humperdinck que els persegueix i s’ endinsen en el Pantà del Foc, vencen nombrosos perills però són atrapats pel noble que, tanca a Westley en el pou de la desesperació i el tortura fins la mort.

Montoya i Fezzik arriben a Florin , entren en el pou , rescaten el cadàver de Westley i el porten a un bruixot miraculós (Billy Cristal) que el ressuscita.

Quan el rei i la princesa estan a punt de casar-se, Westley arriba al castell amb els seus companys, Montoya es venja del Comte Ruggen, l’ assassí del seu pare, Westley atrapa al príncep , el deixa presoner en el seu palau i marxa amb la princesa, la seva estimada.

 

 

COMENTARI

Rov Reiner es dona a conèixer en 1986 amb “Cuenta conmigo”. En un altre vessant molt diferent roda un any després la pel·lícula que ens ocupa. Es tracta d’un conte de fades, una cinta que va passar desapercebuda en el seu moment i que més tard es converteix en film de culte.

Això es deu, no tant al que relata, una història clàssica amb prínceps i princeses, espanyols venjadors i reis dolents, sinó en la manera de fer-ho. La narració te des del primer moment un tractament marcat per l’ esperit de la comèdia i el sentit de l’ humor, la transcendència dels brutals enfrontaments o la màgia i la fantasia resten apaivagades per la ironia i per la desmitificació dels personatges principals.

Els arquetips pateixen una certa transgressió. El rei és dolent però brètol, l’ heroi mor i ressuscita incapacitat, la princesa és una bleda.

El relat, tot i això, se’n aprofita dels elements del conte clàssic. Els tres truans que rapten a la heroïna es nodreixen de virtuts canòniques: l’ habilitat de l’ espadatxí, la força del gegant, la intel·ligència de Vizzini però el protagonista els supera als tres i els venç.

L’ heroi te que passar ,com és pertinent, per diverses proves per atrapar el seu objectiu: l’ estimada. Els dolents que l’han segrestat, el pantà de foc, el pou de la desesperació i l’ assalt al castell. Westley guanya la partida gràcies a la seva valentia i capacitat però sobretot a que l’ amor verdader ho pot tot.

Reiner juga amb altres estereotips dels relats d’ aventures. El pirata invencible, l’ emmascarat que amaga la seva identitat, l’ espadatxí venjador…Hi ha un homenatge a les grans narracions d’ aventures: “La illa del tresor”, “El comte de Montectristo” o “El Zorro”, tot barrejat en un poti poti entre les aventures  i la comèdia.

La pel·lícula antecedeix a un cine juvenil que s’ incorpora més tard a les pantalles en clau d’ animació com “Sherk”(2001) amb un alter ego de Fezzik com a ogre fort i bondadós.

D’ altre banda, el conte s’ adapta a les oïdes de qui l’ escolta, als desitjos del receptor que, en cap cas vol que els dolents se’n surtin amb la seva. La ficció pot fer variar la realitat i adaptar-la al gust del destinatari

La pel.licula ha passat a la história per una  frase icònica que tothom ha repetit posteriorment: “Me llamo Iñigo Montoya, tu matate a mi padre, ¡preparate a morir¡.

William Goldman , un dels guionistes més prestigiosos d’Hollywood va estar a càrrec del relat, un plus que no passa desapercebut.

A SANGRE FRIA

 

Director: Richard Brooks

Actors: Scott Wilson

               Robert Blake

               Paul Stewart

Any: 1967

Títol original: In cold blood

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

 

ARGUMENT

Perry (Robert Blake) és un noi que ha sortit de la presó amb la llibertat condicional i te la intenció de descobrir el tresor de Cortés, enterrat en algun lloc de Mèxic.

El primer que fa es citar-se amb Dick (Scott Wilson), un altre ex presidiari amic seu. A Dick, en la presó, un convicte li ha dit que va treballar en casa d’ un granger ric: Herbert Clutter i que aquest guarda molts diners en la seva caixa forta. Perry i Dick es dirigeixen a la casa amb la intenció de manllevar els diners.

Es fonen les imatges i sabem que tota la família Clutter, el pare, la mare i els dos fills han estat assassinats.

El comissari Dewey inicia lainvestigació per descobrir als criminals. Te poques pistes, la petjada d’ una sabata en la sang d’ un cadàver. Jensen (Paul Stewart), un periodista que vol escriure un reportatge sobre el crim, l’ acompanya.

En tant , els dos nois que han matat a la família i han aconseguit un botí de quaranta dòlars, escapen cap a Mèxic, falsifiquen xecs i roben cotxes. La policia aconsegueix la declaració del pres que li va parlar a Dick sobre els diners que guardaven els Clutter en la casa.

El cercle s’ estreny, un home anota la matrícula d’un dels cotxes robats, els assassins són detinguts.

La policia investiga sobre la vida dels dos delinqüents. Perry va viure de petit amb els seus pares fins que es van separar. La mare s’ entenia amb altres homes i el pare quan ho va descobrir la maltractà. Perry recorda la vida amb el seu pare, “el llop solitari”, com un dia,per una malifeta, li dispara amb el seu rifle, però l’ arma no porta bales.

Perry és un esgarrat, te una gran ferida en la cama perquè es va caure de la seva motocicleta, és algú insegur i inestable emocionalment.

Dick és, aparentment,fatxenda, despreocupat, sense escrúpols, disposat a tot per obtenir diners.

La policia interroga per separat  als dos homes i aconsegueix la seva confessió, basant-se , ara, en probes com la petjada sobre la sang.

En un flash back, el film rememora els fets a través de la confessió dels acusats. En escenes tan vibrants com terribles, contemplem com Dick i Perry entren en la casa, aïllen i lliguen als membres de la família Clutter, inicien la recerca dels diners inexistents i com finalment Perry mata a les quatre persones a sang freda.

Dick i Perry són jutjats, sentenciats a morir en la forca i després de sis anys de al·legacions penals, executats

 

 

COMENTARI

“A sangre fria” està basada en la novel·la reportatge de Truman Capote. Brooks la porta a la pantalla. Tant novel·la com pel·lícula estan documentades en fets reals.

Igual que en la novel·la, tot és sincrètic, s’ expliquen els fets, es rememora el que va passar i es deixa el judici final a l’ espectador a partir d’ una narració implacable i freda, un reportatge sense concessions i amb gran economia de mitjans.

La pel·lícula és brutal, impressionant i corprenedora. Relata la violència sense límits de dos nois contra una família a qui desconeixen i tot per un bagatge total de quaranta dòlars. Si alguna cosa se li planteja a l’ espectador amb la visió del film és:¿ perquè?.

Estem davant un conflicte de classe. Sabem que Dick i Perry són pobres, pertanyen  a les capes més humils de la societat i són conscients de la seva realitat social. Volen robar i maten, simplement, per ànim de lucre.

Estem enfrontats a un conflicte psicològic. Perry mai ha tingut l’ atenció dels pares que s’ han separat. El seu pare amb qui ha conviscut, és un marginat social que no s’ ha preocupat pel fill. Perry, esgarrat per una caiguda, te un conflicte amb si mateix i un cert complex d’ inferioritat. Sembla el més humà, davant l’ amoralitat de Dick, però en un atac de bogeria mata a la família. Perry en realitat, assassinant als Clutter es venja contra la vida i el món.

Estem davant uns dements?, o són persones normals?. Brooks sembla preguntar-se si els assassins som nosaltres mateixos portats a una situació límit en la vida.

Perry i Dick són una representació del mal, del pitjor que habita en la condició humana. El relat és un viatge pertorbador al més baix i desventurat d’ aquesta condició. El sense sentit i la gratuïtat dels assassinats els fa encara més angoixants i esgarrifosos.

Els dos malfactors són, igualment, paradigma del gregarisme. Com es diu en el film: cap dels dos es perpetrat en solitari el crim.

La cinta, en la seva fase final, es posiciona sobre la pena de mort. Com diu el policia: “S’ han gestat quatre assassinats d’ innocents i dos assassinats de culpables”. La pena de mort és una venjança.

La pel·lícula conté moments d’ enorme duresa i emotivitat. Quan els nois entren en la casa, maltracten i maten a la família o les escenes finals del seu ajusticiament.

El film, rodat en blanc i negre, dona sempre prioritat a la fotografia ombrívola, destacant els elements foscos i els contrallums.

Una gran escena és quan Perry explica al capellà la relació amb el seu pare en tant la pluja es reflecteix a través del vidre de l’ habitació, en la seva cara.

QUIÈN TE CANTARÀ

 

 

Director: Carlos Vermut

Actors: Najwa Nimri

              Eva Llorach

              Carme Elias

              Natalia de Molina

Any: 2018

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Lila Cassen (Najwa Nimri) és una cantant d’ èxit, ha estat deu anys sense cantar i quan vol reaparèixer es trobada en la sorra d’una platja i ha perdut la memòria.

Marta (Carme Elias), la seva manager i amiga, intenta que recordi la lletra de les seves cançons sense fortuna.

Un dia, en un karaoke coneix a Violeta (Eva Llorach), una imitadora de Lita, una dona amb una vida rutinària i una filla vint anyera, Marta (Natalia de Molina), que la porta de corcoll. Marta li proposa a Violeta que assoleixi el re aprenentatge de la cantant.

Violeta accepta l’ encàrrec i li fa assimilar de nou les cançons a Lila. Al cap del temps Lila li confessa a Violeta que les melodies eren obra de la seva mare, una dona heroinomana,que mai va poder triomfar amb elles. Lila li regalà en el seu aniversari uns grams d’ heroïna i la mare va morir de sobredosis.

Violeta ocupa el lloc de Lila en l’ escenari i aquesta última, plena de sentiment de culpa, busca en el mar purgar els seus pecats.

 

 

 

COMENTARI

   Carlos Vermut s’ ha convertit amb trenta vuit anys en una de les veus més potents del nou cine espanyol. Aquesta és la seva tercera pel·lícula després de “Diamond flash” (2011) i “Magical girl” (2014)

Vermut juga amb el tema del doble, de la substitució de personalitats i de la identitat. Lila, una cantant d’ èxit que ha perdut la memòria, troba en Violeta, una admiradora, el seu alter ego, la seva nèmesi.

Entre les dues dones es produeix una simbiosi. Violeta substitueix a Lila i passa a ser l’ altra. En aquestes circumstàncies, les dues dones es pregunten :qui soc jo?. La cantant de fama o la dona que simula-la el seu art?. Les dues se subsumeixen en una única personalitat i la imitadora passa a traves d’un procés vampíric a ocupar la identitat del personatge original.

El relat ens presenta múltiples facetes psicològiques de les protagonistes. Lila viu un accentuat sentiment de culpa doncs les seves millors cançons eren de la mare a qui va matar, oferint-li heroïna.

Lila mai serà lliure, si abans la mare llevava la seva personalitat, ara és la imitadora la que ocupa el seu lloc. Lila viu plena de sentiment de culpa, ha perdut la memòria perquè no vol recordar un passat que l’ angoixa i quan recorda la seva vida, sent que el pecat sols es pot redimir amb la penitencia que la porta a la mort.

Un altre punt important de la història és la dependència. Violeta depèn del xantatge de la seva filla, quan creix emocional i personalment i s’ acosta al personatge que va crear Lila, es desfà de les imposicions de la noia i abandona la subordinació moral  per començar a ser lliure.

Vermut maneja una història de fascinació que acaba sent mútua i que es converteix en necessitat una  de l’ altra. Apropa el món real de Lila amb l’ univers fictici que evoca Violeta cada nit, fins que aquests mons es configuren i es fusionen. Lila, induïda pels seu passat, és incapaç de ser ella mateixa i te que donar l’ alternativa a la doble , mentre  desapareix de l’ escenari i de la vida.

Tot és un joc de miralls, on successivament la mare, Lila i Violeta es van donant l’ alternativa, dones diferents, una sola voluntat d’ existir.

Les cançons potencien el relat, des de la magnífica “Quién te cantarà” al “Procuro olvidarte”. Vermut ofereix un consistent tràveling circular mentre una i altra protagonistes se superposen en el cant i sentim com el públic les aclama.

Drama sobre la solitud de l’ artista, el preu de la fama i la desmemoria com element de supervivència, a través d’un estil personal i ple d’ artifici que de vegades recorda al mestre Almodóvar.