ALMAS SIN CONCIÈNCIA (IL BIDONE)

 

Director. Federico Fellini

Actors: Broderick Crawford

              Franco Fabrizi

             Giulietta Masina

             Richard Basehart

Any: 1955

Titula original: Il bidone

Nacionalitat: Itàlia

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Dos capellans i el seu xofer s’ acosten a una finca en el camp, li senyalen a la mestressa que sota un arbre s’ amaguen les restes d’un home assassinat i que allà s’ hi guarda un tresor.

Els homes caven i troben un cofre amb la fortuna i un document suposadament autobiogràfic de la víctima en la que demana cinc centes misses a mil lires cada una per la seva ànima.

Els capellans donen el tresor als camperols a canvi de cobrar els diners de les misses. En realitat es tracta d’una estafa, Augusto (Broderick Crawford), Carlo(Picasso) (Richard Basehart) i Roberto(Franco Fabrizi) són uns tramposos professionals.

Carlo, un dels falsos capellans arriba a casa seva, allà el rep Iris (Giulietta Massina), la seva dona, al costat de la seva filla petita.

Temps després els estafadors es dirigeixen a un poblat de barraques, es fan passar per membres del govern per assignar les cases que han demanat els veïns, naturalment els afectats han de pagar un avançament a canvi d’ obtenir el pis.

Augusto i Carlo es troben amb Rinaldo, un antic company i són convidats a una festa en casa d’ aquest, allà coincideixen també amb Roberto que roba un portacigarretes i es comminat a tornar-lo.

Aquest incident obre els ulls d’ Iris que se n’ adona del món que envolta a Carlo i als seus col·legues, en Carlo comença a obrir-se un problema de consciència.

Per la seva banda, Augusto es troba amb la seva filla Patrizia, la invita al cinema i li promet pagar-li els estudis, en la funció es troba amb una de les seves víctimes que crida a la policia per què arrestin a l’ home davant la tristesa de la noia.

Augusto surt de la presó però el càstig no canvia la seva forma de vida. Torna a realitzar el truc del tresor amb nous companys. Ara es topa amb un camperol molt pobre que té una filla paralítica.

Quan surten tots de la casa, Augusto els hi diu als companys que no ha tingut el coratge d’ agafar els diners però aquests no se’l creuen, el registren , l’ apallissen i els localitzen; en realitat l’ home els volia per finançar els estudis de la filla.

Augusto jeu arraulit al mig de la muntanya i malgrat els seus esforços per incorporar-se,mor en solitud.

 

 

COMENTARI

Fellini realitza “Il bidone” en 1955, després de “La Strada”, encara no ha teixit el seu univers màgic i grandiloqüent i està més bé influït pel neorealisme i l’ humanisme cristià.

La pel·lícula relata l’ acció d’ uns estafadors que es dediquen a enganyar gent miserable i sense recursos. Carlo es penedeix davant els requeriments familiars, Roberto marxa a Milà a cercar fortuna i Augusto és tot un professional: “el món està ple de brètols, jo  soc capaç de vendre gel a un esquimal”, diu, però el sentiment humanitari, voler ajudar a la filla, el debilita i el fa fracassar en l’ intent de quedar-se els diners de l’ última enredada.

Fellini realitza un retrat social i moral. Social doncs mostra la italià més pobre i deprimida, la que és esquer pels entabanadors. Moral perquè exterioritza la picaresca, la falsedat i la falta d’ escrúpols d’un grup d’ enredaires. El director, malgrat tot, no els jutja doncs són perdedors, desarrelats, fills d’ un entorn tan miserable com ells.

Per una altra banda mostra la festa en la que coincideixen els malfactors, tota la banalitat, l’ exhibicionisme i l’ ostentació de les classes altes, són antecedent i anunci de “la dolce vita”.

Augusto, el personatge principal, cerca la redempció ajudant a la filla , té una crisi de consciència que el porta a enganyar als companys i a la mort.

Fellini exposa amb tendresa la vida dels més desafavorits, la felicitat de Susana, la noia paralítica, malgrat la seva desgracia i tanca el film amb la imatge dels camperols caminant cap a la muntanya, mentre en contraplà Augusto mor, el director escenifica la puresa d’uns front la podridura dels altres.

La música del fidel Nino Rota, acompanya amb eficiència el relat.

 

EL PADRINO II

 Director: Francis Ford Coppola

Actors: Al Pacino

              John Cazale

              Robert Duvall

              Robert de Niro

              Diane Keaton

              Talia Shire

              Gastone Moschin

Any: 1974

Títol original: The godfather-Part II

Nacionalitat: USA

Gènere: Thriller

Subgènere: Gàngsters

 

ARGUMENT

Vito Andolini és un nen quan arriba a Nova York en 1901. Hi ve fugint des de Corleone  en Sicília i de Cicci, l’ home que ha matat a la seva família.

La pel·lícula recorre dues històries paral·leles. La joventut de Vito en els carrers de Nova York i la vida del seu fill, Michael ja com cap de la màfia.

En 1958, Michael Corleone (Al Pacino) esta casat amb Kay (Diane Keaton, els seus negocis s’ expandeixen al voltant del joc i les drogues. El dia de la comunió del seu fill, assisteixen a la festa, el seu germà, Fredo (John Cazale) i la seva germana Connie (Talia Shire).

Mike intenta adquirir la llicència d’ un Casino, pactant amb un senador americà que el menysprea i al poc temps pateix un atemptat a casa seva. Els pistolers moren i Mike pensa que l’ atac ha tingut la connivència d’ algú de la seva família.

El gàngster es vol venjar i creu que hi ha estat involucrat Hyman Roth, un altre mafiós que competeix amb ell en els negocis bruts.

Mike viatja a La Habana on te la intenció d’ invertir en centres de vacances i casinos amb la col·laboració del cap de govern Fulgèncio Batista però en la festa de final d’ any, esclata la revolució i Batista fuig.

L’ atemptat contra Roth fracassa però Mike s’ assabenta que darrera l’ agressió estava el seu germà Fredo.

Diversos flash backs ens porten a l’ any 1917 quan Vito Corleone (Robert de Niro) es fa amic de Clemenza i comença a fer-se valer en el barri. S’ enfronta a Fanucci (Gastone Moschin), el gàngster que extorsiona als italians del Bronx amb l’ excusa de protegir-los.

Vito mata a Fanucci i es guanya el respecte i la jerarquia de tothom , viatja de nou a Corleone, el seu poble natal, per venjar-se de Cicci, l’ home que va assassinar a la seva família i comença a erigir-se com “El Padrí”,l’ home que dirigirà els negocis bruts en la ciutat.

En tant el film torna a principis dels anys 60. Mike és portat davant d’un tribunal , acusat de nombrosos crims però l’  home que el te que delatar, Frankie Pentangeli, se’n desdiu en l’ últim moment i Mike és absolt.

Mike contempla la separació de Kay, la seva dona, que avorta voluntàriament del fill que espera, veu com Tom Hagen (Robert Duvall), el seu home de confiança l’ abandona , com portat pel seu esperit de revenja, fa assassinar al seu germà Fredo i com Frankie, el seu antic amic es suïcida.

Mike és un home tan intensament poderós com solitari.

 

 

COMENTARI

Segona part de la saga d’ “El Padrino”, la història recorre paral·lelament l’ ascens de Vito, el patriarca de la família i com s’ inicia l’ escalada de violència i crims que el portaran al cim.

D’una altra banda Coppola ens mostra l’ activitat de Mike, el fill, que defensa un imperi ja consolidat. L’ acumulació de poder el porta a la solitud i a la destrucció de l’ entorn familiar.

L’ escena final retrata a Mike de jove , quan la seva decisió d’ anar a l’ exèrcit es discutida i tothom el deixa sol en la taula per anar a rebre a Don Vito i enllaça aquesta imatge amb l’ actual, quan el mafiós ha arribat al punt més alt ,al preu de l’ abandonament i mort de familiars i amics.

Mike no te compassió ni perdó. Veurem com Fredo, el germà gran, tan dèbil com gelós de la supremacia del germà petit, torna a la llar després de la traïció. Mike sembla perdonar-lo, un petó en el front i una abraçada  segellen aquest perdó. Preliminar per l’ execució de Fredo.

Mike és un exemple d’ algú que lluita pel poder i pel camí no respecta res. Els amics, la dona , la familia, l’ entorn…Mike ha arribat al cim, domina tots els ressorts, és temut i respectat, ha creat un imperi però és un pobre home sol.

La pel·lícula es recrea en algunes escenes d’ inusitada qualitat. Destaquem la processó en els carrers, festa, verges, aldarulls. Fanucci passeja entre la gent camí a casa seva., Vito ho segueix tot pels terrats i la visió en picat de la càmera és la de l’ espectador i la  de l’ home fins que atrapa a Fanucci i el mata.

Coppola es recrea en el muntatges paral.lels ,dosifica la intriga, no és sempre fidel a Mario Puzzo, l’ autor del llibre, juga amb les psicologies diverses del personatges portats sempre per l’ ambició , la por i el desig de poder i crea una de les més extraordinaries pel.licules de la historia del cine.

El film va guanyar sis oscars en 1974.

 

NOTRE DAME DE PARIS

 

 

Director. Jean Delannoy

Actors: Anthony Quinn

              Gina Lollobrigida

               Jean Danet

               Alain Cuny

               Robert Hirsch

Any: 1956

Nacionalitat: França

Gènere: Drama romàntic.

 

ARGUMENT

En París en 1482, el poble escull rei, durant un dia a l’ any, al més brètol de tots. En mig de la festa, destaquen les danses de la gitana Esmeralda (Gina Lollobrigida) i la presencia de Quasimodo (Anthony Quinn), un ser deforme i geperut, campaner de la catedral de Notre Dame de Paris.

Quasimodo viu reclòs en l’ església i és la riota de la gent.

Esmeralda es casa amb Pierre Grigoire (Robert Hirsch), un poeta al que salva de morir en mans dels miserables de la ciutat, però té altres pretendents, Frollo (Alain Cuny), un alquimista que treballa en Notre Dame i Phoebus (Jean Danet), un guerrer al que la dona correspon i a qui Frollo apunyala per l’ espatlla en un atac de gelosia.

Quasimodo , condemnat a patir fuetades en la plaça pública, troba la compassió d’ Esmeralda, que li calma la set i s’ enamora d’ ella.

Quan Phoebus és ferit, Esmeralda que estava amb ell, és acusada de bruixa i assassina , jutjada i torturada, confessa el crim i és condemnada a mort.

Quasimodo, que presencia l’ escena, baixa amb una corda dels terrats de la catedral ,rescata a la noia i la porta a l’ interior de l’ església, el lloc sagrat on no hi poden entrar els botxins.

El rei decideix trencar la prerrogativa eclesiàstica i penetrar en la catedral, els captaires acudeixen per deslliurar la zíngara, la seva companya de penalitats, i l’ exercit s’ apropa també per portar-la al patíbul. Sols Quasimodo està disposat a defensar a la  dona que estima.

Després d’ una forta embranzida, la porta de l’ església cedeix i els indigents rescaten a Esmeralda, just quan arriben les tropes del rei i li claven una sageta a la noia, que mor.

Quasimodo, desesperat, veu el cos inert d’ Esmeralda i quan se n’ adona de la presència de Frollo, el culpable de tot, l’ agafa i el llença dels terrats a baix.

El geperut baixa a la cripta on s’ha enterrat a Esmeralda i l’ abraça; anys després es troben els seus esquelets cenyits i al tocar-los es converteixen en pols.

 

COMENTARI

Victor Hugo escriu en 1931 la novel.la original adscrita al gènere del romanticisme.

Aquesta no és la primera pel·lícula que transcriu la narració d’ Hugo, abans en 1923 Lon Chaney ja interpreta al geperut en el cinema mut, Charles Laughton ho fa en 1939 i més tard de l’ obra de Delannoy es produeixen altres versions on potser, la més destacable, sigui el film de dibuixos animats de Disney en 1996.

La pel·lícula és argumentalment fidel a la novel.la original, a partir d’ un guió en el que intervé Jacques Prevert i en el que es barreja aventura, drama i poesia.

La narració recull el mite de la bella i la bestia; l’ amor impossible d’una atractiva gitana i un esguerrat, lleig i monstruós.

Esmeralda representa a la dona lliure i salvatge, objecte de desig del científic, el guerrer, el poeta i el monstre, tots es disputen a l’ estimada, que concita al voltant, seu la gelosia i la mort.

Quasimodo és el ser innocent i marginal, aquell maltractat per la societat, que darrera la seva lletjor, amaga una ànima bella, és també l’ home sotmès i submís, que es rebel.la per amor.

La catedral simbolitza el lloc sagrat, el santuari, el paradís, l’ edèn feliç, en tant l’ exterior és l’ exemple de la corrupció, la maldat i les lacres humanes.

Notre Dame té cos doncs, per mitja Quasimodo, vomita i es defensa dels seus atacants, el geperut, enganxat a les campanes, mostra com el cos humà i les pedres de l’ església han arribat a una simbiosi , a ser una mateixa cosa.

Quasimodo accedeix a la seva estimada, més enllà de la vida i la dona és finalment seva en una abraçada mortal i eterna.

Delannoy no rebutja la mirada tant poètica com social de l’ entorn, el regne dels lladres, dels indigents, dels miserables, aquest administra la seva pròpia justícia, te les seves pròpies lleis i el director francès, tot i que molt menys que Hugo, les mostra.

DOLOR Y GLORIA

 

 

Director: Pedro Almodóvar

Actors: Antonio Banderas

              Asier Etxeandia

              Nora Navas

               Julieta Serrano

              Leonardo Sbaraglia

              Penélope Cruz

Any: 2019

Nacionalitat: Espanya

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Salvador Mallo (Antonio Banderas) és un director de cinema en crisi, un home d’ èxit que al voltant dels seixanta es troba en decadència.

Una operació a l’ esquena l’ha deixat molt limitat físicament i això l’ ha portat a deixar d’ escriure i dirigir. Tot s’ha combinat amb depressió i aïllament.

A través de diversos flash backs coneixem aspectes de la infància de Salvador, com ara quan ensenya a llegir i escriure un paleta amb talent per dibuixar, o quan la seva mare el porta a estudiar a un seminari contra la seva voluntat.

La memòria de Salvador busca la reconciliació amb l’ Alberto Crespo (Asier Etxeandia), un actor amb qui es va barallar perquè no seguia les seves instruccions. L’ Alberto interpreta un monòleg escrit per l’ autor on explica aspectes íntims de la seva vida.

Federico (Leonardo Sbaraglia), un dels espectadors , se sent identificat amb un dels personatges de l’obra, ja que va ser amant de l’ autor. Acabada l’ obra, aconsegueix el contacte de  Salvador, el visita i recorden plegats  vells temps.

Salvador, ple de dolor físic per les xacres i moral pel pes del temps, es posa en mans d’un metge de confiança perquè li operi l’ esquena i li retorni l’ energia perduda.

 

 

COMENTARI

Almodóvar és una icona de la modernitat espanyola, si algú va trencar amb l’ Espanya casposa del landisme i fins i tot amb la críptica de Saura, és ell; atrevit, comediant, talentós, disbauxat…

També és cert que el seu cine en els últims anys davalla en alguns moments , com en “Los amantes pasajeros” (2013), un autèntic despropòsit.

Almodóvar combina en la seva filmografia la comèdia arrauxada amb el drama sofisticat, ara simplement fa balanç de la seva vida. La pel·lícula és allò que se’n diu un relat d’ auto ficció, una biografia esbiaixada, feta a base de records, memòria personal i alguna  llicència narrativa. Es tracta de passar comptes amb un mateix.

D’ entrada cal dir que Almodóvar es despulla sense concessions, sobretot quan parla del seu jo actual, un home amb limitacions físiques, que viu lluny de l’escenari pròdig de la seva joventut, plena d’ excessos i promiscuïtat, algú afectat per la solitud i la depressió.

El director manxec escriu un retrat actualitzat sobre si mateix però es dedica bàsicament a cercar la seva identitat. Per saber qui ets has de saber qui has estat.

L’ alter ego d’ Almodóvar, Salvador, retrocedeix en el temps  i els espais. El protagonista ens explica la seva infància, com en un poble rural de La Manxa, amb un pare absent i una mare beata, té el desig d’ aprendre i ensenyar, de sortir del món estret que li han adjudicat i ser rellevant.

De fet, la història de Salvador podria ser un relat generacional; els desacords amb la mare, les expectatives creades per ella: ordre i religiositat i incomplertes pel fill.

El primer desig, en aquest cas el cos nu d’ Eduardo, un noi jove que trafega per la casa, rebel·la el primer desfici sexual.

Ja  adult, i en el punt àlgid de la seva carrera, l’ atzar el porta a retrobar-se amb aquells personatges cabdals de la seva vida. L’ actor, essencial en el seu cine, aquell  que considera que el va trair, torna a interpretar l’ obra del director que, és a la vegada la història dels propis sentiments, de les passions i els desamors. Atzarosament, el protagonista dels afers amorosos es localitza entre el públic i els antics amants es retroben. En un joc de nines russes, el personatge escrit, l’ actor que l’ interpreta i la figura real, es barregen en un últim acte de confluència.

Almodóvar parla de l’ amor com una constant bàsica de la vida, però atenció, diu “l’ amor mou muntanyes però no et salva, a mi em va salvar el cine”.

L’ amor és passió, força, desig, pots gaudir-lo però passa, la creació, la capacitat de ser un altre, d’ explicar històries, d’ inventar, sempre, sempre pot ser diferent i alimentar la capacitat de forjar els mons amagats dins de cadascú.

Almodóvar recrea una pel·lícula que s’ obre al voltant de  la seva intimitat però que mostra a algú heterodox i lliure, per això he dit que reflecteix generacionalment a tots aquells que malgrat ser tant diferents del mestre del cinema, s’hi ha identificat, en la lluita contra un món en blanc i negre, rebels i iconoclastes, aquells que miren el passat amb un punt de dolor i d’ amor.

 

 

 

EL AMIGO AMERICANO

 

Director: Wim Wenders

Actors: Bruno Ganz

              Dennis Hopper

              Lisa Kreuzer

              Gerard Blain

              Nicholas Ray

Any: 1977

Títol original: Der amerikanische freund

Nacionalitat: Alemanya

Gènere : Thriller

Subgènere: Cine negre.

 

ARGUMENT

En Hamburg uns mafiosos es dediquen a comercialitzar l’ obra pictòrica de Derwat (Nicholas Ray), un pintor que es fa passar per mort, així que la seva obra s’ encareix en la subhasta.

Tom Ripley (Dennis Hopper) és un dels personatges principals que mou els fils de la trama i el secunda Raoul Minot (Gerard Blain).

Paral·lelament Jonathan Zimmerman (Bruno Ganz) és un emmarcador i restaurador de quadres que viu plàcidament amb Marianne (Lisa Kreuzer), la seva dona i els seus dos fills però te una malaltia a la sang, tot i que els últims diagnòstics li han estat favorables.

Ripley i Jonathan  han travat coneixement a partir de l’ encàrrec d’un marc que li fa el primer. Al poc temps Minot ve a trobar a Jonathan i li fa una proposta: ha sabut que la seva malaltia pot ser terminal i li ofereix fer-se unes proves a Paris en el millor hospital, si les proves confirmen el seu estat li ofereix, a canvi d’ una forta suma que serà per la seva família, matar a dos homes, dos mafiosos i assassins.

Jonathan  no se’n sap avenir però accepta i marxa cap a Paris amb Minot. Allà, aquest falsifica les proves que determinen la salut de Jonathan i li mostra unes en que s’ especifica que li queda poc temps de vida.

Així que l’ emmarcador es disposa a complir la seva missió. Primer mata a un home desconegut en el metro i després en el tren acaba amb un altre i amb el seu guardaespatlles, i ho fa amb la col·laboració i ajut de Ripley.

Ara, ja dominat per la personalitat del mafiós, continua cooperant amb ell per acabar amb Minot i amb tots els que li fan nosa en els seus negocis bruts i per obtenir el control de les obres de Derwat.

Després de la mort dels gàngsters, Jonathan abandona a Ripley ajudat per la seva dona però el diagnòstic fatal era el bo i acaba morint.

 

 

COMENTARI

Wenders és un director influit per la cultura americana, roda en 1977 una de les obres que el consoliden com director de culte i elporten a la fama. “El amigo americano” és una novel.la de Patricia Highsmith, en realitat, “El juego de Ripley”, al  igual que  “A pleno sol” o “Extraños en el tren”, ja portades al cine amb èxit.

Desenvolupa la trama d’un delinqüent que enganya a un home comú per aconseguir els seus objectius. El nus de la trama te força interès: un mafiós que actua com marxant d’ art, proposa a un home corrent amb una malaltia terminal que liquidi als seus enemics per fer-se càrrec d’un negoci, a canvi obtindrà una important quantitat per la seva família.

Jonathan és l’ assassí perfecte, ningú el coneix, ningú sospita d’ ell però l’ home que ha començat les seves accions amb laconisme i dubtes acaba depenent del seu mentor, Ripley, perd tota voluntat i passa de convertir-se d’ un assassí eventual i forçat,a un criminal i un verdader assassí a sou.

El film és un thriller que beu de les fonts del cine negre i que evoca dosis d’ existencialisme. Sense arribar als extrems de “EL sueño eterno” d’ Hawks, el relat cobra força per si mateix però es fa embolicat, perdem el referent de les motivacions dels personatges , no sabem el perquè de la seva acció i tot es dispersa.

L’ existencialisme esdevé d’ aquests personatges. Jonathan, sobretot, condemnat a una mort propera, que mata per salvar als seus però sense una meta o una convicció.

La pel·lícula, que inicia la trama al voltant de l’ engany que perpetra un pintor, dibuixa en alguns moments als seus protagonistes com ànimes extretes d’una pintura d’ Edward Hooper: individus solitaris, sense alternatives, sumits en el silenci i la foscor. La sala on es juga el billar, els mobles i les habitacions de la casa… podrien haver sortit d’una composició del pintor.

Wenders expressa també, una constant en el seu cine d’ aquests anys, la dependència del món europeu i alemany a la temptació americana, els diners fàcils, el desgavell… la relació de Ripley amb Jonathan simbolitza aquests fets.

El personatge que interpreta Nicholas Ray és el d’un pintor que es fa passar per mort, potser metàfora del gran cineasta americà, que en 1977 havia mort per l’ establishment d’ Hollywood  que ja no el contractava.

Per fi destacar les escenes en que Jonathan escomet els  seus crims, inquietants, plenes de suspens, força i violència; la primera amb la persecució en el metro, la segona amb el sadisme exercit contra el mafiós, agredit, escanyat i llençat vagó avall.

La pel·lícula guanya la Palma d’ or en el festival de canes de 1977.

 

LA ENCAJERA (LA DENTELLIERE)

 

Director: Claude Goretta

Actors: Isabelle Huppert

              Yves Benetton

              Florence Giorgetti

Any: 1977

Títol original: La dentelliere

Nacionalitat: França

Gènere: Drama

 

ARGUMENT

Beatrice (Isabelle Huppert) és una noia de divuit anys que treballa d’ ajudant de perruqueria i no te estudis. Comparteix moltes coses amb Marylene (Florence Giorgetti), la seva millor amiga, propensa als problemes sentimentals.

Beatrice i Marylene van de vacances a la costa francesa i Beatrice coneix a un noi, François (Yves Benetton), és un estudiant i el seu món el composen gent com ell, amb qui discuteix de política o literatura.

Beatrice i François s’ enamoren, la noia te la primera relació sexual amb el seu acompanyant, surten plegats i són feliços però al cap del temps, François se sent un tant decebut quan contempla com Beatrice no dona un pas  endavant en les seves aspiracions intel·lectuals i professionals.

François se n’ adona que tenen poques coses en comú , que la relació esta abocada al fracàs i decideix trencar-la. La noia sembla prendre’s-ho amb serenitat.

Al pas del temps, Beatrice entra en depressió, es desmaia al mig del carrer i va a parar a un hospital, d’ allà a un psiquiàtric.

François la visita, Beatrice li explica que ha viatjat a Grècia i que ha tingut altres relacions, el noi marxa alleugerit però tot és una mentida. La noia es manté abatuda en front d’un cartell publicitari de Mikonos i passa les hores mortes fent de puntaire.

 

COMENTARI

Goretta és un director suís que guanya una certa popularitat en Espanya en els anys setanta. “La invitación” en 1973 i “La dentelliere” quatre anys després, són els seus films més coneguts.

Aquí roda una història d’amor trista perquè acaba sent de desamor. Es basa en la novel.la del mateix nom de Pascal Laine, premi Goncourt en 1974.

Goretta presenta dos personatges que tenen poc en comú. Una noia de classe social baixa, sense estudis, introvertida, callada i amb pocs amics i relacions, que coneix a un estudiant que flirteja amb la literatura i la política i que és ambiciós sobre els seu futur.

Poden tenir una relació llarga i duradora, dues persones que esdevenen de classes socials, sensibilitats i maneres de veure el món diferents?. Què els separa?.  La vida.

La història es projecta sobre els personatge femení, algú introvertit, fràgil, extremadament sensible. Algú incapaç de treure els seus fantasmes a l’ exterior i que pateix en silenci.

Beatrice rep el comiat amb serenor però darrera d’ aquest, habita un món que s’ enfonsa, l’ amor i la felicitat que trontollen,la fragilitat que amara en el cor i una voluntat d’ auto engany que comporta placidesa a través de mentides que la tranquil·litzen. Així la contrapart no te  sentiment de culpa.

La puntaire perfila el fil una i altra vegada a través d’un moviment monòton, sense moments alts, sense sorpreses, així discorre la vida.

Goretta ens parla del dolor profund i amarg de la dona i ho fa amb senzillesa, sense escarafalls, sense instants cridaners i extemporanis, tot és mesurat però darrera la moderació, el film tanca amb la mirada a la càmera de Beatrice en l’ hospital, una mirada dura, sense esperança, en aquest paper que broda una jova Isabella Huppert, en la seva tercera aparició en la pantalla gran.

CAFARNAÚM

 

Director: Nadine Labaki

Actors: Zain Al Rafeea

              Kawsar Al Haddad

              Fadi Youseff

Any: 2019

Títol original: Capharnaum

Nacionalitat: Líban

Gènere: Drama

Sub gènere: Infància

Sub gènere: Tercer món

 

ARGUMENT

Zain (Zain Al Rafeea) te dotze anys , viu en el Líban i és jutjat, doncs ha apunyalat a un home. Presenta en el judici demanda contra els seus pares per haver-lo portat al món.

Zain viu en una barraca en un barri marginal de Beirut, amb els seus pares i sis germans més. Estima especialment a Sahar, la seva germana que te onze anys i intenta ocultar als ulls dels pares que la nena ja ha tingut la primera regla, doncs tem que la venguin a Asaad, un comerciant de la zona.

Zain vol anar a l’ escola però els pares no ho consideren oportú i el nen es dedica a vendre rampoines pel carrer; un dia arriba a casa i contempla com Sahar ha estat compromesa amb Asaad i abandona la llar familiar.

Zain , enutjat, marxa de casa i s’ aixopluga en la barraca de Rahil, una jove etíop emigrant i sense papers, que te un nen d’un any,Yonas, al qual amaga per evitar que la deportin.

Rahil resta sense feina i poc després és engarjolada, Zain es queda a càrrec del petit, sense recursos, viu de la mendicitat , de petits robatoris i de la picaresca, per poder alimentar al nen; finalment es rendeix i deixa a Yonas en mans d’un home que li promet cuidar-lo i que el donarà en venda i adopció a una família, a canvi Zain obté quatre-cents dòlars amb els que espera emigrar a Europa.

Per fer-ho, necessita papers i torna a casa però en la llar el nen no ha estat mai registrat, no te cap documentació ni existeix legalment. La mare li comunica que Sahar , violada pel marit i encinta, va arribar a l’ hospital on no va ser atesa, doncs no tenia papers i va morir. La dona no se sent especialment infeliç doncs torna a estar embarassada i li donarà a Zain un nou germà.

Zain, desolat, agafa un punyal, va a buscar a Asaad i l’ ataca. Tancat a la presó i en espera de judici es troba amb Rahil, la noia etíop. Una acció de la policia permet trobar a Yonas, en mans dels mafiosos que trafiquen amb menors; el nen retorna amb la mare, mentre Zain s’ enfronta al judici,  explica la seva veritat i obté documents d’ identitat per primera vegada en la seva vida.

 

 

COMENTARI

    Nadine Labaki és l’ autora libanesa de “Caramel”, que s’ estrena en el 2007, un retrat social del Líban a partir de la relació entre diferents dones.

“Cafarnaúm” és un altre retrat social però molt més esfereïdor, una de les pel·lícules més dures que han contemplat els nostres ulls, autèntic realisme social, sense concessions, tan esgarrifós com salvatge.

La cinta mostra la vida d’un nen de dotze anys, el verdader heroi del relat, en un context de misèria tan física com moral. La pel·lícula s’inicia quan Zain es portat a judici i pledeja contra els pares per haver-lo portat al món.

La imatge inicial ja ens transporta a l’ imaginari fílmic, el barri de Beirut , ple de barraques o casetes blanques i baixes sense serveis i sense cap qualitat de vida, podria ser qualsevol lloc del tercer món: Palestina, Lagos, Haití…una manera de viure, un sistema que referència als oblidats.

El relat ens transporta a través del pessimisme social i ens ofereix més preguntes que respostes. En un món degradat i miserable, com poden sorgir bons sentiments?, quan la gent viu com a bèsties, és possible assolir la racionalitat, la bondat o el seny?.

Labaki ens contextualitza on i com viuen aquestes persones però això no les eximeix de responsabilitats, els seus actes com a sers humans tenen unes conseqüències. Els pares són uns irresponsables que tenen fills com si fossin conills, Sahar, la filla gran, és venuda al millor postor, violada i morta; al marit no li importa que la seva dona sigui una nena púber perquè la tradició i les costums han fet i han dit que aquestes nenes s’han allitat i s’han casat sempre amb homes més grans. El comerciant que compra el nen, és un traficants sense cor, que amaga la criatura amb  altres persones per lucrar-se amb seva venda.

Tots aquests personatges tenen també la paraula, Labaki deixa que l’ espectador els escolti. Són la última baula d’un sistema pudent, fan el que han vist fer als seus ancestres, fan allò que s’ha fet sempre. Són culpables?, són víctimes?.

Labaki ens mostra la tragèdia de l’ emigració, tan Nahil, l’ etíop, com Zain, el protagonista, aspiren a una vida millor, a marxar cap a Europa on seran no volguts, humiliats i retornats. La directora ens dona un petit bri d’ esperança en l’ escena final. Zain tindrà finalment papers, una identitat, serà algú; la policia li diu que somrigui i el nen ho fa, la imatge es congela i fi.

Cafarnaúm és l’ antiga ciutat jueva on va predicar Jesucrist, un símbol de caos i desordre, un espai desaparegut i destruït, com aquest univers que ens mostra Labaki, un no lloc en qualsevol lloc.

TOM JONES

 

Director: Tony Richardson

Actors: Albert Finney

              Susanah York

              David Warner

              Hugh Griffith

              Diane Cilento

              Joyce Redman

Any: 1963

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere: Comèdia

 

ARGUMENT

    En l’ Anglaterra del segle XVIII i en la casa dels Allworthy, neix un nen, fill possiblement d’una donzella, Jenny Jones (Joyce Redman) i del barber, el senyor Partridge.  Allworthy , el senyor de la mansió, decideix adoptar al nen i li posa el nom de Tom Jones.

Tom creix i es converteix en un jove ben plantat. De seguida se sent atret per Sophie (Susanah York), la filla de Western (Hugh Griffin), un terratinent veí, això no treu que mantingui algun altre embolic amorós, com el que contrau amb Molly (Diane Cilento). Tom troba en Blifil (David Warner), un competidor, Blifil és el nebot d’ Allworthy, un petimetre encarcarat, la seva família vol que es casi amb Sophia que l’ odia.

Els aristòcrates tenen un accident, Alworthy resta ferit i la seva dona mor, Tom Jones assetjat i perseguit per aquells que el consideren un bastard, fuig de la casa i emprèn camí cap a Londres.

En el viatge Tom s’ integra en un escamot de soldats anglesos protestants que van a la guerra contra els escocesos, s’ho fa amb Missis Waters, una dona a qui salva de ser maltractada  i més tard arriba a la ciutat i en converteix en l’ amant de Lady Bellaston. Mentrestant Sophie es pretesa per lord Fellamar, un altre aristòcrata de poc quall.

En el seu vagareig, Tom es troba amb Partridge, el barber, que li explica que no és el seu pare i que l’ acompanya en les seves aventures.

Awerthy ja gran, decideix deixar la seva herència a Tom i això fa que Western canviï d’ opinió sobre el prometatge de la seva filla Sophia i ara accepta la relació.

Al mateix temps es coneix una carta de la dona d’ Awerthy, que Blifil havia amagat, en ella confessa que la mare de Tom va ser Bridget, la seva germana, per tant el noi és nebot dels Awerthy i entra de ple dret en la família.

 

 

COMENTARI

Tony Richardson porta al cine l’ obra d’ Henry Fielding, Tom Jones, publicada per l’ autor en 1749 i en la qual volia descriure d’una manera satírica els vicis i les inclinacions de l’ època.

Richardson l’ emmarca en el context del free cinema,i quan denuncia la falsa moral del segle XVIII, ho fa també dels temps en que filma, anys seixanta i, reivindica el llibertinatge, el desvergonyiment i la disbauxa dels seus personatges tot dins el context de la novel·la picaresca.

Tom Jones és un producte on brilla la sàtira, l’ humor i no poc el cinisme. La pel·lícula adquireix sempre un to festiu i de comèdia, utilitza la veu d’un narrador que apunta els fets, el protagonista es dirigeix en alguna ocasió a càmera, és a dir a l’ espectador per remarcar algun esdeveniment i Richardson empra les habilitats del cine mut, recorre al slapstick, amb corredisses i garrotades per ressaltar que ens trobem davant escenes caricaturesques.

Doncs si, una caricatura d’ època en la que brilla amb llum pròpia el personatge de Tom Jones; és un nen adoptat, un fill bastard d’un aristòcrata que, sempre serà rebutjat per l’ entorn, on prevalen els drets de classe i de bressol. Tom no és acceptat, no és considerat mai un igual i te que marxar a la recerca de fortuna, Tom és també un arribista que busca l’ ascens social, que engalipa a les dones i va a la recerca de constants aventures galants.

Richardson retrata el moment històric, parodia i critica a l’ aristocràcia, gent sempre ociosa i dedicada la les caceres, plena de prejudicis i doble moral. Western accepta el compromís de la filla amb Tom, quan aquest ha heretat i no abans, és un home vulgar, groller, masclista i ignorant que se sent deshonrat si la filla es casa amb algú nascut il·legítim i prefereix el matrimoni de conveniència, malgrat signifiqui la desgracia de la filla. Western és autoritari i irreflexiu. Tant Blifil com Lord Fellaman són autèntics gomosos sense personalitat que, tan sols poden enorgullir-se de títols i llinatge, tot allò del que manca Tom. Els tutors són també uns autèntics voltors, classistes i corruptes.

Les dones de la funció són verdaderes mantis religioses, àvides de sexe i plaer, Tom és totalment interclassista en les seves conquestes.

Richardson s’ aplica en el simbolisme sexual en la trobada en la fonda de Tom i Missis Waters. La dona xucla amb delit una i altra vegada, amb cara libidinosa, les potes de la llagosta. Tom  es rellepa amb el contingut de les ostres que, absorbeix com si d’un sexe femení es tractessin, la pera com a postra, fluctua en els llavis dels comensals, és el final de tot allò que pensen , volen i més tard culminen els convidats.

La pel.licula guanya en 1963 quatre oscar, millor film,direector, guió adaptat i música.

             

BIG

 

Director: Penny Marshall

Actors: Tom Hanks

               Elizabeth Perkins

               John Heard

Any: 1988

Nacionalitat: USA

Gènere: Fantàstic

 

ARGUMENT

Josh Baskin (Tom Hanks) és un nen de tretze anys. Passa un dia en un parc d’ atraccions i veu com és rebutjat per la noia que li agrada i com no li deixen pujar a una atracció per ser massa petit.

En el camí troba la màquina de Zoltan, representació d’ un mag al que se li pot demanar un desig. Josh ho fa i el desig és que vol ser gran, el mag li concedeix.

No passa res fins que Josh es desperta al dia següent, l’ anhel s’ ha complert. Josh és un home de pel en pit però amb el cervell d’ un nen.

Josh surt corrents cap el parc d’ atraccions però els firaires han marxat i sols queden deixalles. Torna a casa i sorpren a la seva mare que no el reconeix i el creu un assetjador, més tard va a veure al seu millor amic, Billy, aquest, després d’ un primer ensurt se’l creu.

Després de deixar a Josh en un hotel de mala mort, inicien la recerca de la  màquina de Zoltan per demanar-li tornar a l’ estat original. En tant el noi va a buscar una feina per guanyar-se la vida. Aconsegueix treball d’ especialista en ordinadors en una empresa de joguets.

Ràpidament connecta amb el director de la companyia, doncs no hi ha millor sensibilitat per una empresa de joguets que la de un nen, encara que crescut, i al poc temps és anomenat vice president de la societat.

En tant, els executius de l’ empresa sols parlen de tants per cents i xifres, Josh va a la substància de la qüestió i esbrina quins joguets els hi agraden als nens però aquesta actitud i l’ admiració del seu cap, crea l’ enveja dels altres treballadors.

Susan (Elizabeth Perkins), una de les executives de l’ entitat, intenta flirtejar amb ell però és difícil tenir una relació sentimental amb un nen. Mentre ella intenta anar-se al llit amb el noi, ell juga en un llit elàstic. Malgrat tot neix una història amorosa entre els dos.

Josh, imbuït del seu paper, cada vegada es torna més responsable i adult. Un dia Billy ve al seu despatx, ha aconseguit la llista de les fires on es troba la màquina de Zoltan.

Josh li explica a Susan que és un nen. Quan Bill arriba i li comunica on esta Zoltan, Josh te que escollir entre les seves responsabilitats empresarials i la seva relació amorosa d’ una banda i la possibilitat de tornar a ser qui era, un nen. Josh va a la màquina de Zoltan i demana un nou desig: tornar a ser un nen.

Quan abandona a Susan, aquesta,compungida, comprova que Josh torna a tenir tretze anys  i que torna a casa.

 

 

COMENTARI

    Penny Marshall , morta a finals del 2018, destaca per un cine amable però amb força traça, aquesta cinta i la posterior “Despertar”, dos anys després, són el millor de la seva carrera.

Suggeridora i divertida pel·lícula que uneix gènere fantàstic, comèdia i cine romàntic.

Un nen desitja ser adult i créixer i el desig li és concedit. Com se sol dir: El pitjor que et pot passar en la vida és que els teus desitjos es compleixin.

D’ una manera amable la directora planteja un dilema identitari: ser qui ets o ser un altre i si ets un altre, la teva vida canvia.

Josh es converteix en un home que viu la vida amb els ulls d’ un nen i això li dona l’ èxit en el món empresarial del joguet, perquè sap el que volen els nens.

Josh es comporta com el que és : un nen, i es mostra espontani, juganer, senzill, sensible, optimista i generós, i aquestes qualitats, que un adult malejat no posseeix, el porten a l’ èxit i a l’ amor d’ una dona.

Josh te que escollir entre incorporar-se al món dels adults, ple de seriositat i responsabilitats o continuar sent el nen que era i que no volia ser.  La seva elecció és recuperar un tros de la seva vida que encara no ha viscut i que no tornarà a viure mai més.

La faula també es pot veure des de el punt de vista de l’ adult que treu a l’ exterior el nen que tots portem dins.

LA FAVORITA

 

 

Director: Yorgos Lanthimos

Actors: Olivia Colman

               Emma Stone

                Rachel Weisz

                Nicholas Hoult

                Joe Alwyn

Títol original: The favourite

Nacionalitat: Regne Unit

Gènere. Drama

 

ARGUMENT

   A principis del segle XVIII, regna en Anglaterra Ana Estuardo. El país s’ enfronta als exercits francesos de Bonaparte i els polítics estan dividits entre els que volen la guerra i els que desitgen un acord de pau.

En la cort, Lady Sarah és la favorita de la reina, Ana ha tingut multitud d’ avortaments però  te preferència per les dones i Sarah la complau en els seus desitjos sexuals.

Un dia arriba a la cort Abigail Brundish (Emma Stone), una noia que te arrels aristocràtiques i és cosina de Sarah, però que ara ve a incorporar-se a la servitud. L’ ambició d’ Abigail la porta a relacionar-se amb Sarah i aconseguir sortir dels llòbrecs soterranis per acompanyar-la en la cort però al temps, la noia veu l’oportunitat de travar amistat amb la reina Ana.

L’ amistat desenvolupa també un fort component sexual. Abigail es casa amb Marsham (Joe Alwyn) i pacta amb Harley (Nicolas Hoult), el cap del partit de l’ oposició. La seva influència aconsegueix que aquest sigui anomenat primer ministre i se segueixen els seus consells, posar fi a la guerra i no augmentar els impostos.

Abigail ha assolit el paper de nova favorita en tant Sarah, que surt ha passejar a cavall se sent malament i probablement enverinada per la nouvinguda,resta ferida i malparada.

La reina ja no confia en Sara que quan torna és expulsada de la cort, Ana una dona alterable, irascible, malalta amb freqüència i incapaç de governar per si mateixa, te ara en Abigail la persona en qui confiar i mantenir al seu costat.

 

 

COMENTARI

    Sisè llarg metratge de Yorgos Lanthimos, director grec que aporta novetat i frescor en el seu cine, de vegades críptic, de vegades apassionant.

Captat pel mainstream no realitza excessives concessions en “La favorita”, una pel·lícula d’ època que és moltes més coses.

Lanthimos retrata  la cort de la reina Ana a inicis del segle XVIII, és un món endogàmic, promiscu, corrupte…la reina, una dona inestable emocionalment i poc dotada per governar i es mostra més preocupada pels seus embolics amorosos que per la raó d’ estat.

En aquest context, Lanthimos emmiralla  a tres dones, la governant i les outsiders, tant Sarah com Abigail són ambicioses; la primera vol conservar el seu lloc al sol de la reina, la segona aconseguir l’ ascens social. La lluita pel poder, el joc de manipulacions i les histories de domini i subordinació, marquen el tarannà d’un entorn reial convertit en un niu d’ escurçons.

L’ ascens al poder te com a vies principals agradar a la reina, el llit és un espai de transit per ser influent i assolir autoritat, satisfer a la jerarca i seduir-la, personal i sexualment és un punt  per acostar-se a ella.

Lanthimos focalitza el seu relat , basat en fets reals, en els inicis del segle XVIII, és un retrat d’ època però també és un mirall de l’ actualitat, en aquests jocs de poder, en la recerca de influencia, en la voluntat de ser més que l’ altre, en la corrupció i la vilesa de la cort, hi podem observar  també un tros de la realitat contemporània.

El director grec crea atmosferes plenes de gràcia, roda amb una acurada posada en escena, filtra la llum, la fotografia esbrina la força del color, profunditat de camp, utilització del gran angular i fosos encadenats afavoreixen una obra de bellesa incontestable. En alguns moments ens recorda el Barry Lindon de Stanley Kubrick.

Lanthimos ridiculitza a la cort, quan mostra al detall els rostres embrutis dels aristòcrates en la cursa d’ ànecs o quan contemplem a un membre de la noblesa, nu i assetjat en una guerra de taronges pels seus coetanis, en un joc tan infantil com malvat. No oblida l’ autor els espais simbòlics, quan Abigail competeix amb Sarah en la caça del tudó, n’ aprèn ràpid, dispara ràpid i fort, ho fa tan be com la seva mestra a qui substituirà en poc temps, mostrant les mateixes habilitats que han portat a l’ altra cap el cim, capacitat de manipulació, falta d’ escrúpols i de pietat, cinisme i desvergonyiment.

El director tanca amb la presència revoltada dels conills, una metàfora de la cort, els animals, juguen, corren, es barallen, forniquen, viuen i moren, exempts de coneixement i de moral.